Referèndum, o referèndum?

Resulta que d’aquí un parell de mesos, a tot Espanya —heus ací, també a Catalunya—, hi ha convocat un referèndum sobre la institució de la monarquia de l’Estat. Abans que marxeu corrents a prendre la buscapina, sapigueu que es tracta d’una consulta popular no vinculant, impulsada per la ciutadania. La idea, diuen, és que sigui el pas previ a un referèndum vinculant i oficial, en algun moment del futur. És a dir, que unes quantes persones sortiran al carrer a fer veure que pinten alguna cosa, i després tot continuarà igual. Com allò de l’1 d’octubre del 2017, però estalviant les garrotades, vaja.

El problema amb aquesta nova consulta popular és que hi ha qui sí que se la pren seriosament. I no em refereixo a que hi dóna suport, sinó que creu que és, o hauria de ser, un tema cabdal per a l’exercici de la democràcia a Espanya. Una fita important per començar a qüestionar el Règim del 78. Com de costum es demostra, com sempre deia a Twitter —i tanta gràcia els feia a alguns, malgrat que sempre acabava tenint raó—, es demostra que no en tenen ni idea.

En què consisteix «el règim del 78»

Aquests dies he descobert la figura de don Antonio Garcia-Trevijano. Bèstia negra del catalunyisme —és a dir del que entre 2011 i 2017 vam conèixer com «independentisme polític a Catalunya»—, defensor d’Espanya i de la seva unitat i, per això mateix, ignorat —i en el millor dels casos desconegut— per tots els catalans. Garcia-Trevijano va ser la persona que va articular, gairebé ell solet, l’oposició política al franquisme, permetent les reunions dels partits i sindicats, encara clandestins, per encarrilar el final de la dictadura, almenys en la seva forma política.

La seva idea de «Llibertat Constituent» que porti a una «República Constitucional» és una cosa interessantíssima de conèixer i d’investigar. Es basa en un procés constituent real, en el qual se separa l’Estat i els seus poders de la Nació. La finalitat és que els ciutadans puguin escollir entre diferents formes d’Estat i de govern, com poden ser una monarquia parlamentària, o una república parlamentària, o una república federal, una oligarquia de partits, o el que sigui. Al final del procés, se celebra un referèndum per escollir les noves regles de joc polític, que han de preveure sistemes de canvi d’aquestes. Els defensors o simpatitzants d’aquestes idees no s’anomenen «republicans», un mot que avui dia ja no vol dir absolutament res, sinó «repúblics».

Lamentablement, a Espanya no es va donar el cas. En comptes d’un trencament total amb l’antic règim, tots els partits sense excepció, incloent-hi els bascs i els catalans, van decidir pactar amb les institucions franquistes. Es va redactar la Constitució del 1978 a porta tancada, sense cap mena de participació dels ciutadans. Aquesta constitució estableix el sistema de partits actuals dins la monarquia borbònica, en el que els mateixos partits es van arrogar el poder de representació. Quan un cop tot lligat i ben lligat, es va presentar a la ciutadania, després de quaranta anys de dictadura, es va aprovar. Faltaria més!

I així, el que hauria pogut ser una ruptura total, va esdevenir la famosa «transició democràtica», que de democràtica no en va tenir gairebé res. Els partits van decidir pel seu compte pactar amb el franquisme; organitzar el sistema polític, l’Estat i la forma de govern; van redactar la norma primordial, i aquí pau i allà glòria. Tots ben contents, i medalles —i cafè— per tothom.

El règim de 2017

I ara viatgem trenta-vuit anys cap al futur, de 1978 a 2016. Els partits polítics que en aquell moment es definien com «independentistes», van encarregar la redacció d’una nova constitució per a una Catalunya independent. El líder del procés va ser Santi Vidal, un jutge català, que va saltar a la fama en patir un parell de plantofades del sistema judicial espanyol.

Vidal i el seu equip, a qui ningú a part dels partits havia escollit, va fer un redactat inicial a porta tancada. Posteriorment, després de tota una sèrie de crítiques per la mala organització i pobre redactat —en el qual el vostre humil servidor va participar—, es va obrir un sistema d’esmenes participatiu, obert a tothom. Bé, es podia presentar una esmena. Que s’acceptés, ja eren figues d’un altre paner.

Al preàmbul original, s’hi deia el següent:

El poble de Catalunya ha decidit promulgar aquesta constitució amb l’objectiu de garantir la igualtat davant la llei, protegir la dignitat humana, assegurar la separació de poders, fomentar la democràcia participativa, i respectar els valors fonamentals que recullen la Declaració Universal de Nacions Unides de 1948, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966, el Pacte internacional de Drets econòmics i socials de 1977, els Tractats de la Unió Europea, i la Carta de la Terra aprovada al Fòrum mundial de Rio de Janeiro l’any 1997.

http://www.unanovaconstitucio.cat/articulat/

I a partir d’aquí, només cal seguir amb l’article 2.1, que defineix la futura organització jurídica com una república parlamentària, amb una única càmera i no presidencialista. És a dir, cafarnaüm —que és com el cafè, però horrible, que deia Pla— per a tots i a callar. La resta de l’article 2.1 era, i és, una sola frase totalment buida i sense sentit.

El problema principal aquí és que es va fer exactament el mateix que durant la Transició espanyola: els polítics van manllevar els drets polítics i democràtics als ciutadans de Catalunya, i van demanar a un ciutadà privat, escollit amb criteris populistes i de fama temporal, que redactés el text que hauria d’articular el futur del nou país.

El punt afegit, que no pas secundari, és que molt pocs ciutadans van aixecar la veu, demanant per què no hi havia prevista cap mena de consulta ni de procés constituent que inclogués als ciutadans. No hi va haver mai cap intenció de preguntar als catalans si voldrien una república o una monarquia. Ni va haver cap intenció de reformar el sistema polític català de partits, un sistema podrit i hereu directe de la transició franquista. Ni va haver cap intenció de preguntar als ciutadans si voldríem una constitució.

Els catalans no vam tenir cap mena de poder de decisió real. Se’ns va fer servir d’aparador a les consultes populars. Per fer maco a la consulta del 9 de novembre del 2014, i de carn de canó el dia 1 d’octubre del 2017. En els dos casos, per justificar les demandes de la classe política, posant la cara per a què ens la trenquessin.

Però és que els catalans —i la resta dels espanyols tampoc— mai hem tingut cap altre poder més que no sigui participar en les eleccions. I que ens deixin posar un paperet dins una capsa cada uns quants anys no és cap poder. «Votar és democràcia» és el lema que feien servir els independentistes. És un lema infantilitzador, destinat a fer creure a la ciutadania que la seva única opció a participar és votar cada quan digui el polític de torn. I no.

L’exercici de la democràcia, i la democràcia, és molt més que votar. És participació activa. És prendre partit i fer valer els drets i els deures de participar en les decisions de com es vol estructurar la societat. Contempla el dret a participar en la decisió de si volem una república o no. I si al final resulta que la volem, en com ha de ser aquesta república —federal o unitària?—, i en si cal separar l’elecció del poder executiu —el president— del legislatiu —els diputats—, de forma s’eviti que sigui el mateix govern qui elabori les lleis, com passa avui al Parlament i al Congreso.

I aquest desconeixement o manca d’exercici de la democràcia cal aplicar-lo, també i de forma especial, a les insídies dels «processos de democràcia participativa». Locals, de la Diputació o d’on sigui.

Perquè una república no és només l’absència d’un rei. És molt, moltíssim més. Però en una societat adormida com l’espanyola, i per tant la catalana, i aquesta darrera molt més susceptible a la forma que a qualsevol fons, en aquest adormiment qualsevol cosa que brilli distreu l’atenció i fa que canviem de tema ràpidament. A un català li assenyales l’olla plena de monedes d’or al peu d’un arc iris, i es passarà una setmana adjectivant els colors de l’efecte òptic de l’aigua sobre un raig de llum solitari, que travessa, fugaç, l’èter del país.

Per això aquesta futura consulta popular, totalment intranscendent, és una de les collonades més grans i inútils que passaran en aquests primers vint anys del segle XXI. En primer lloc, perquè no tindrà cap mena de conseqüència real. I, en segon lloc, perquè és un nou engany als ciutadans. Un nou robatori dels seus drets i llibertats polítiques. Un més de tots els que portem a sobre, des de 1939 fins avui, de forma ininterrompuda.

Referèndum o referèndum

Aquest és el [ja no tant] nou lema del catalunyisme. Però abans de tornar a muntar costellades —d’aquelles on trenquen les costelles dels ciutadans, mentre els responsables s’autoeximeixen de qualsevol culpa—, ens cal fer moltes coses. Començant per enviar a tota la patuleia del Govern a l’atur. Després caldrà retre comptes amb els qui han causat aquesta situació. I si cal, fer-ho als jutjats —ho dic molt seriosament.

També ens caldrà reconèixer els nostres errors i demanar perdó. I així poder fer una ruptura total, no només amb el règim podrit hereu del franquisme, sinó amb aquest catalunyisme de fireta i cartó pedra. Cal trencar amb la fugida endavant i sense rumb, i començar a treballar de veritat. Ser conscients que cal començar a deixar enrere l’independentisme —ho dic seriosament—, i començar a madurar.

La renaixença noucentista ens va portar a l’adolescència. Està molt bé, però necessitem arribar a l’adultesa. Només sent adults, i sobretot comportant-nos com a tals, es podrà refer Catalunya, primer, i després fer que Catalunya torni a pintar alguna cosa. I no només a la pràctica —teixit econòmic, industrial, el país de brick and mortar, que diuen—, sinó com a societat. Cal deixar els mites romàntics buits enrere. Cal baixar de la muntanya i descobrir que, per molt que estiguéssim dalt del cim, la nostra alçada continuava sent la mateixa. Diferenciar l’arbre del bosc —que al revés ja s’ha dit massa.

Hem de madurar com a societat per poder tirar endavant. I per això ens caldrà llegir i estudiar molt. Entre altres coses, a Antonio Garcia-Trevijano.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s