Que venen els fatxes!

Doncs que vinguin. Ja hi ha bastant gent que ho diu obertament. Hi ha bastant gent que estem cansats del conte de Pere i el llop. I hi ha molta gent cansada que l’únic discurs polític actual de l’esquerra, en general, és «que venen els fatxes».

Doncs potser seria hora que vinguessin, de forma que poguéssim veure realment en què consisteix això de «els fatxes». Que són populistes? Doncs sí. I ho són de la mateixa forma que ho van ser Podemos. I al populisme comunista podemita no només se li ha permès tot, sinó que en menys de quinze anys han aconseguit arribar a la vicepresidència del país.

Potser seria hora que arribessin, els fatxes i acabem d’una vegada amb el discurs de la por. Que vingui la ultradreta nacionalista espanyola. I donem-li la benvinguda. Com tots els nacionalistes, el nacionalisme espanyol acabarà moderant-se. No només perquè gran part del que defensen és irrealitzable, sinó que tampoc és gaire plausible que, un cop al govern de diferents autonomies, executin la seva idea de desmantellar just aquells llocs on han aconseguit tocar poder.

L’arribada de la ultradreta nacionalista espanyola potser serveix per veure realment que, com en tots els nacionalismes, el seu discurs està buit. Potser no tan buit com el de la pseudoliberalitat espanyola de Ciutadans. Com tothom hauria de recordar, Ciutadans és el partit que va guanyar les eleccions catalanes de 2017 i que, podent governar «la Catalunya real» que tant deien defensar, van quedar-se immòbils, com un conillet al mig d’un camí de cabres, espantat davant els llums d’un cotxe, incapaç d’apartar-se i que, finalment, acaba atropellat.

I no només això. Sent un partit clau per a la investidura del president del Govern espanyol actual, el mateix partit va tornar a fugir d’estudi, i només va reaccionar quan les enquestes indicaven, dos dies abans de repetir eleccions, la possible pèrdua de gairebé la meitat d’escons aconseguits, i la repetició de la desfeta a Catalunya: dels 36 escons l’any 2017, als 6 del 2021. I de moment tot pinta que a les pròximes eleccions andaluses del juny del 2022 es pot tornar a repetir la desfeta. Per què? Perquè Ciutadans és purament discurs buit. No hi ha res al darrere. Només proclames sense contingut.

El cas de VOX potser és diferent. També és un partit nascut com de la reacció, i la seva pulsió nacionalista és molt més clara. Perquè a diferència de Ciutadans, s’ho creuen. Ja fa quatre anys que VOX va entrar al parlament andalús, i llavors, els tronats de sempre ja ens van dir que «havien arribat els fatxes a un parlament». Cal recordar que a Ciutadans també els van considerar com «la ultradreta», i Ciutadans té representació parlamentària a Catalunya des de 2006.

A diferència de Ciutadans, VOX no ha dubtat en portar el seu discurs populista arreu. I no només van donar «la sorpresa» a Andalusia, sinó que han aconseguit entrar al govern autonòmic de Castella i Lleó, amb una vicepresidència sense atribucions ni contingut, i la presidència de la mesa del Parlament. VOX ja està tocant poder. I un cop es toca poder, el discurs tremendista i estrident del populisme s’acaba diluint.

Perquè si es vol formar part de governs efectius, a menys que s’obtingui la majoria absoluta, i això cada vegada és més difícil, cal arribar a acords amb altres parts. I les altres parts, en política, són el contrapès. I tothom ha de cedir, perquè l’absurditat de «tot o res» acaba gairebé sempre en «res». I llavors no només es perd credibilitat, sinó que es pot perdre la quota assolida. Tots els nacionalismes fan el mateix: plorar justet per aconseguir el que volen. I si són llestos, ho fan sense matar la gallina dels ous d’or.

Per tant, que vingui VOX. Que se li doni la benvinguda a la classe, i que se l’interpel·li com cal: exposant els seus discursos falsos, i passant comptes de la seva acció de govern, quan calgui. Amb assertivitat i amb valentia; amb les dades a la mà, i les veritats a la cara. I quan abans arribi, millor.

Que vinguin els fatxes, i ja veurem si un cop instal·lats a les institucions que diuen voler fer desaparèixer —com per exemple les autonomies—, són capaços de renunciar a càrrecs de poder, a pressupost, a presència mediàtica i totes les tribunes que els permeten emetre el seu discurs nacionalista, que no és res més que la tradicional victimització: «la culpa que nosaltres estem malament és de l’altre», siguin els catalans, o els immigrants, o els homosexuals.

Què dieu? Que si guanyen llavors tindrem un problema gros? Si penseu això us esteu equivocant, perquè el problema gros el tenim ja ara. Els fatxes ja són aquí perquè s’ha defugit el problema durant massa anys. Fer «cordons sanitaris» i altres bajanades només ajudarà que el seu discurs sigui encara pitjor. Com a França, que estan retardant el tema cada cop més, fins que li donaran la majoria absoluta en safata de plata d’aquí no gaire, llavors a plorar. Fer absurdeses com l’assumpte de la impugnació fallida de la candidata Olona a Andalusia tampoc ajuda, i encara reforça el discurs.

No cal fer-los el joc, sinó deixar-los jugar. No només cal fer que arribin, sinó que es quedin. I que, amb paciència, dilueixin el seu discurs. Perquè ningú va dir que la democràcia fos una cosa fàcil i còmoda, i la majoria de vegades hem de compartir espais petits i poc ventilats amb molta gent i molt diversa. I precisament, com ens repartim aquest espai petit, mal ventilat i empudegat de suor —començant per la nostra—, és del que va, entre moltes altres coses, la democràcia.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s