Llegir el diari

Foto per the blowup a Unsplash

Coincidint amb l’inici de la invasió russa d’Ucraïna que compro diaris en paper. Al principi cada dia, i cada dia un de diferent, per provar. Un diari de paper té un espai físic limitat de N pàgines, en total i per secció. Per tant, cal pensar molt bé què hi entra i què es queda fora. En aquesta economia d’escassedat, els editors han de triar per força.

D’altra banda, en la versió digital del mateix diari —o encara pitjor en els diaris directament digitals—, on regna l’economia d’abundància i no hi ha límit físic, hi entra tot. O dit d’una altra manera, s’hi publica tot. I encara d’una forma més real, s’hi publica qualsevol cosa. En realitat, qualsevol merda.

Des de «consells per a desinflar el ventre» per a senyores i senyoretes a titulars-esquer, quan no directament seccions de successos sòrdids, que fan les delícies dels algoritmes de xarxes socials. Resulta galdosíssim veure aparèixer aquestes pseudo-notícies, acompanyades després de fets pretesament seriosos. Més encara el tractament que fan aquests digitals, defensant feminismes i antimasclismes, per després oferir consells de dieta amb fotos de dones de la talla 36.

Per això encara intento evitar llegir diaris digitals o la versió digital de diaris en paper. Però en la versió de paper, a casa ens hem subscrit a l’edició del cap de setmana d’un diari de tirada nacional —és a dir espanyola, i hem conformat un nou ritual: el d’anar a buscar el diari i esmorzar, la meva esposa i jo, tot compartint la lectura i comentant-la.

Aquest nou ritual m’ha regalat troballes, de les quals en vull destacar dues en especial. La primera és Ana Iris Simón, escriptora manxega que publica una columna setmanal els dissabtes. La vaig descobrir en un podcast, i a partir d’aquí vaig buscar els seus texts. Ara, cada dissabte esperem a arribar al seu peu de pàgina. És brillant, d’una claredat tremenda, i escriu fàcil per explicar —i entendre, i per fer entendre— les coses de què parla. Que són les coses reals, de veritat, i no assajos i disquisicions. Simón parla normal i no, com diria Don Miguel referint-se als literats, com aquells «’orfebres’ encerrados en su torre de marfil cincelando cualquier chuchería literaria».

L’altre descobriment és també una columna de dissabte. La de Boris Izaguirre. No coneixia el seu vessant de lletres, i és una delícia. Per fer-vos una idea podeu llegir la seva peça de dissabte 18 de juny, «Las mujeres de la semana». Un cop llegida, podeu comparar-la amb el tercer caramel de l’edició sabàtica, la de Fernando Savater, a la contraportada —que aprecio per motius molt diferents. L’exercici és comparar el darrer paràgraf d’Izaguirre amb la darrera frase de Savater. Els lectors i lectores intel·ligents apreciaran què diferencia a un i altre sense cap ajuda, i per què Izaguirre és infinitament superior.

Dels diaris, el menys important són les notícies. Però a casa les llegim igualment. Serveixen per comparar-les amb altres opcions informatives o línies editorials diferents. La lectura de diferents fonts i visions —i versions— d’una mateixa notícia no només serveix per fomentar la lectura i l’esperit crític, sinó per no caure en el sectarisme imbècil dels nostres temps, en què si llegeixes tal diari no, pots llegir l’altre, o si llegeixes l’altre diari, ets directament un fatxa.

Els diaris sempre han sigut eines per a la generació d’opinió pública. Malgrat que actualment això ara es faci a través de Twitter, i que la premsa continuï dividida en grans blocs d’interessos polítics, sempre es pot trobar alguna joia. I això és el que m’interessa.

One thought on “Llegir el diari

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s