Nazis per tot arreu

Quan repeteixes moltes vegades una paraula, acaba per no voler dir res. Però no sempre és així, com veiem a The believer, quan el protagonista ens convida a fer l’exercici amb la paraula «jueu». Gairebé mai perd el seu significat. Malauradament, no passa el mateix amb la paraula «nazi».

Això és el que van fer els nazis de veritat. – United States Holocaust Memorial Museum, cortesia de G. Michael Jaynes

Avui en dia es fa servir «nazi» per qualsevol cosa. «Nazi» ha passat de ser un diminutiu de Nacional-Socialista, un partit polític i una ideologia, que als anys trenta del segle XX, va recuperar el concepte germànic del Lebensnraum. Aquest concepte entenia que la raça ària-alemanya era la superior, que aquesta raça necessitava un espai vital per a la seva supervivència, i que per això, tota la població no germànica d’Europa central i de l’est havia de ser exterminada. L’spazio vitale del feixisme italià en va ser anàleg, però sense el component genocida. La versió italiana, seguint el colonialisme tradicional, veia la raça italiana com a «custòdia» de les races inferiors subjugades.

Aquest concepte únic de lebensraum va definir totes les polítiques racials posteriors. Però a més d’implantar aquesta política per al seu pla de dominació mundial, el Partit Nacional Socialista d’Alemanya va determinar que «la infecció que dissol la societat humana, el jueu», junt amb el poble Romaní, havia de desaparèixer del planeta.

A aquests efectes, les mentalitats educades i eficients de Heinrich Himmler i Reynard Heydrich van preparar, sota el mandat directe d’Adolf Hitler i Hermann Göring, «la solució final al problema jueu»: l’extermini total i sistemàtic, a escala i eficiència industrials, de qualsevol persona jueva, romaní i sinti que es pogués localitzar. Això va incloure l’assassinat directe, i també altres pràctiques com esterilitzacions forçades.

Fins a un 50% de la població romaní i sinti va ser exterminada. El percentatge no va ser superior perquè, a diferència dels jueus, els roma-sinti eren realment nòmades i no tenien una organització social que permetés als nazis trobar-los fàcilment. Els nazis van exterminar dos terços —hi ha estudis que assenyalen que els 6 milions podrien ser 8 i fins i tot 9— de la població jueva a Europa.

Forns crematoris de Buchenwald, una altra cosa que distingeix als nazis de veritat. – AP Photo/U.S. Army Signal Corps

Després d’aquest recordatori de què van ser, i són, en realitat els nazis, i de les seves polítiques i intencions, passem a veure quin és l’ús que es fa avui dia de la paraula. «Nazi» ha passat a fer-se servir per definir qualsevol persona mínimament intransigent en qualsevol tema.

Tenim les «feminazis», que designa aquelles dones feministes de l’ala dura; i tenim al seu contrari, els «faminazis», que Pedro Herrero (@aparachiqui), inventor del desafortunat terme, defineix com «defensor intransigent de la família». Tenim al «Cabronazi», un element pretesament humorístic, i als «nazis» de l’humor.

En l’aspecte més polític, i dins l’univers del procés independentista de Catalunya, tenim un important sector unionista anomenant «lazis» a aquells independentistes que feien servir el llaç groc, un símbol universalment emprat per a reclamar la llibertat de presos —en podeu trobar un exemple a un dels primers capítols de Homeland—; els mateixos unionistes van equiparar «no portar el llaç» a l’estrella de David que els nazis obligaven a portar als jueus.

Amb els diferents cicles electorals i la pujada de la ultradreta —i també dins l’univers independentista que hem comentat—, tant del bàndol dretà com els defensors del «cordó sanitari» s’han insultat els uns als altres, anomenant-se «nazis». I el que és pitjor, fins i tot hi ha qui, creient ridiculitzar-los, s’autoanomenen «nazis» a ells mateixos, parodiant del punt de vista de la ultradreta.

També tenim els «nazis» de la llengua, que són aquells que en reclamen l’exactitud i pulcra escriptura. O els companys de feina que ens demanen que els enviem la feina feta com correspon, i no amb mancances: és a dir, els «nazis» de la perfecció laboral.

I finalment, amb la guerra a Ucraïna, la paraula ha rebut volada per part de tothom. Els uns per «desnazificar», els altres acusant uns combatents de ser nazis, i als altres perquè acusen els primers de ser els nazis de veritat.

Tot això arriba després d’anys de mal us continu de la paraula «fatxa» i altres derivats del feixisme, una altra ideologia autoritària i violenta sorgida al segle XIX, que és, segons el DIEC, un «moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.»

Ja fa anys que un «fatxa» és «qualsevol que no pensi o opini el mateix que jo en qualsevol tema». El valor real del feixisme, i dels fatxes, s’ha devaluat tant, que s’ha hagut de cercar un altre «valor refugi», que ha acabat sent el nacionalsocialisme i el seu diminutiu: nazi.

Cada cop que dieu «fatxa», el concepte perd una mica més de sentit. Jo mateix ho he fet de forma sarcàstica, i no tinc gaire clar si ho he fet bé o no. Però, d’altra banda, no tinc aquests dubtes amb la paraula «nazi». Per mi, un nazi sempre serà algú que em vol exterminar, i no he fet ni faré servir la paraula per assenyalar res ni ningú que no sigui realment una persona simpatitzant amb el nacionalsocialisme.

No tinc res en contra de ridiculitzar l’Alemanya nazi, ni en embrutar el record de persones com Adolf Hitler. Cal riure d’aquella gent? Sí. Les pel·lícules Jojo rabbit o Inglorious Bastards en són exemples boníssims. Així i tot, cal trobar una forma de fer-ho amb garantia de no banalitzar ni devaluar la paraula. Com? És complicat.

Un mot que es pot emprar per a definir la majoria dels exemples d’intransigència més o menys absurda que he fet servir abans és «imbècil». També «gilipolles». I si sou d’aquells que escarniu a qui no insulta en català, tenim «talòs», «carallot», «desgraciat», «gamarús», «tros d’ase», «tòtil», o encara millor l’ebrenc «capdegós» —o «cap de xoto en barba»—, que us defineix sobradament.

Per tot això us demano, lectors, que tingueu aquestes paraules en consideració. Que feu autoexamen, i que penseu molt, abans de fer ús de «fatxa», i encara «nazi», per assenyalar o ridiculitzar a algú que no comparteixi els vostres punts de vista, o que fins i tot en sigui contrari. Està en joc la pervivència del record, i la manca de sentit a la seva mort, de fins a 12 milions de persones, a les quals caldria afegir els soldats morts a la segona gran guerra.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s