Aquells covards sense dignitat

La lectura de la premsa del cap de setmana va portar sensacions agredolces. Molta nostàlgia. Molt record. Molta justificació. I molta reivindicació. Fernando Savater recordant La Clave de Balbín, o Manuel Vicent parlant del «Morris verde botella tapizado en cuero rojo» dissabte, i justificant la seva pròpia (no) evolució diumenge, citant dues coses en concret als dos texts: el Barri Llatí de París i la mort de Franco com a fet alliberador.

Els dos articles de Vicent són dues de les descripcions més clares sobre la progressia espanyola (i catalana). No em malinterpreteu, el de dissabte 2 de juliol és bonic i tot. Però defineix a la perfecció a la progressia, aquells «lluitadors antifranquistes» que optaven per fotre el camp a París, i que només veien possible la llibertat «un cop mort el dictador». La progressia sociata, de l’il·liberal PSOE (per no dir antiliberal, i això és un tema que tractaré en altres ocasions), els lluitadors antifranquistes als quals el dictador se’ls va morir al llit, de vell.

«En ese momento, en la radio del Morris saltó la noticia que Franco había muerto. […] Ante el parabrisas de aquel Morris apareció la salida del sol con un horizonte sin límites. No había necesidad de huir a ninguna parte.»

«Miguel», el protagonista del text de Vicent –autoficció?–, fuig en cotxe «en la oscuridad de la noche» abandonant a la seva dona i al seu fill. I ho fa «para afirmar su personalidad, dejar el aburrimiento y medir sus propias fuerzas». «Miguel», la rata del «Miguel», fuig en un Morris, un cotxe «asociado a las manifestaciones, a las asonadas, a los gases lacrimógenos, a las pelotas de goma, a la luz cobalto dando vueltas en el capó de los furgones de la policía», perquè en «Miguel» va córrer davant dels grisos… –però dins del cotxe. En «Miguel» podriahaver assistit a la festa de Todos a la cárcel–. Però en assabentar-se que Franco ha mort, ja no vol fugir. La progressia espanyola, la progressia covarda i desgraciada que abandona a tothom, i que retorna feliç quan li convé.

M’agradaria saber com acaba la fuga frustrada de «Miguel». Voldria saber què li diu a la seva dona en arribar a casa. S’hauria despertat, ella? «Cariño, he ido a comprarte porras. Son de San Ginés. He ido en coche para poder traerls aún calentitas. Te quiero.» Després d’això, li va fer un petó? I què li va dir, la seva dona? «Y para ir a comprar porras necesitabas hacer la maleta?»? Ai, «Miguel», explica’ns com va acabar la fuga. I no siguis una merda covarda una altra vegada. Explica’ns la veritat.

Després de llegir tota aquesta nostàlgia de la progressia covarda i desgraciada, he caigut que aquesta setmana hi havia lo de l’OTAN a Madrid. Ara tot m’encaixa.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s