Política irresponsable

A menudo, cuando vemos que alguien va a hacer alguna cosa errónea, o que puede causar perjuicios, ya sea a quien va a realizar esa acción o bien a terceros, pensamos que es mejor no intervenir, ya que «así aprenderá». Esta des responsabilización es, en ocasiones, peligrosa. Ya sea por la excusa del «con las hostias se aprende», o bajo la falsa premisa de «como a mí no me afecta, no digo nada», se dejan pasar verdaderas atrocidades. La última es la Ley de Garantías de Libertad Sexual.

Las leyes tienen un proceso de redacción y aprobación, y ese proceso es así por algo. Se ha escrito mucho y muy bien sobre todo lo que ha fallado en este proceso legislativo. Hoy quiero, y debo —y deberíamos todos—, incidir en la otra salvaguarda que ha fallado: la responsabilidad individual y colectiva.

La ley de «solo sí es sí» la ha hecho una serie de personas que, como se está viendo, son totalmente ineptas para ejercer cualquier cargo con una mínima responsabilidad pública. Gobernar —porque forman parte del Gobierno— no significa hacer lo que les venga en gana, sino trabajar para todos y cada uno de los ciudadanos. Pero, como digo, cuando uno rompe más cosas de las que arregla, es un inepto. Y no lo digo porque no comparta sus postulados políticos, sino porque tras la entrada en vigor de la ley, España es un lugar más inseguro. Violadores confesos van a ver como se les rebaja la condena, y los que están en ciernes verán que, si van a poder irse de rositas, ¿para qué cortarse?

Cuando se promueven cambios que, según todas las advertencias, pueden ser de este calado, se le tiene que frenar. No sirve lo de «así aprenderán», porque en estos casos quien se pega la hostia, pero de verdad, somos nosotros mismos, como sociedad. Y no nos lo podemos permitir. Por eso, no debería poder hacer cambios de tanta afectación «por el método abreviado», saltándose un debate de fondo de todo lo que conlleva esos cambios.

Y aquí entra la actitud pasiva del Ejecutivo (y los demás grupos que han dado su apoyo), que sospecho que puede no haber actuado con toda la buena fe que se le debería suponer, ya que ha permitido llegar a esta situación. Porque igual puede beneficiarle a nivel de partido, puesto que «así se pegan ellos la hostia». El PSOE lideró grandes cambios legislativos en el pasado —divorcio, aborto, matrimonio homosexual…—, y por eso se le supone cierto saber hacer las cosas bien. Y las cosas no se han hecho bien, por lo que en este caso no existe la irresponsabilidad.

Los políticos deberían dejar de querer ser como Su Majestad, cuyos actos no tienen responsabilidad alguna, y comportarse como lo que son: personas normales a las que se las ha elegido para liderar el país y tomar decisiones. Y por esas decisiones, el resto de los ciudadanos deberíamos responsabilizarles cuando toque. A unos por el estropicio que está causando, y a los otros por no haber impedido llegar hasta aquí.

Bon Nadal: 24 i 25 de desembre de 1914

Ni a Catalunya ni a Espanya se sol celebrar l’onze de novembre, el dia en què es va signar l’alto el foc que portaria el final de la Primera Guerra Mundial. Potser per la neutralitat en aquell conflicte, o potser per ser una celebració pròpia de països anglosaxons.

Personalment, mai m’havia interessat massa fins a enguany. Visitant França, Irlanda, Anglaterra o el Canadà, sí que em vaig fixar en els monuments i amb les ofrenes florals, amb les roselles descolorides. Però per mi, el final de la Primera Guerra Mundial sempre havia sigut el detonant de la següent. Com sempre, aquestes percepcions canvien amb el temps i l’interès que es posa en aquesta «percepció».

Posant interès i ampliant coneixement, hom descobreix la diferència entre «percepció» i «realitat» i que, més que «detonant», el Tractat de Versalles va ser una excusa barata. Però aquest tractat no és el tema del Dia de l’Armistici, perquè una cosa és el que es va acordar l’onze de novembre de 1918, i un altre tema molt diferent és el Tractat de Versalles, signat sis mesos després.

El tema important, la celebració, és el final d’un dels conflictes més absurds de la història humana. I tampoc va de l’absurditat de les guerres que marca la doctrina antimilitarista —per la qual, si a Catalunya fóssim mínimament coherents, ens portaria a celebrar aquest armistici in full regalia—. Va de la pèrdua de milions de vides en una guerra per conquerir trinxeres situades a cent metres de distància. D’una guerra sense cap mena d’objectiu que no fos avançar aquells cent metres.

Experts, no sortiu amb els temes d’estratègia militar, ni amb la importància o la conveniència de mantenir les posicions, ni de com els comandants van manegar els diferents fronts. Al seu moment potser tenia sentit per a ells, però amb el temps cada cop es veu més clar que va ser una absurditat tremenda. I una de les demostracions és que, avui, el concepte «guerra de trinxeres», o si es vol «guerra de desgast», s’associa a discussions i debats estèrils, en què totes les posicions opten per no retrocedir ni un mil·límetre en un debat qualsevol.

Aquella absurditat, aquest genocidi generacional perpetrat per tots els comandants del conflicte, s’ha retratat en un munt de pel·lícules. Una d’elles és «Joieux Noël», de 2005. Recorda l’alto el foc no oficial del dia de Nadal de 1914 en què, a diferents parts del front, els soldats van decidir deixar les armes i trobar-se en terra de ningú. Ens porta al front a prop de Lens, a les trinxeres d’alemanys, francesos i escocesos. Personatges principals, dos nois de prop de Glasgow que decideixen allistar-se i el capellà del poble que vol acompanyar-los; un tenor conegut alemany; i un lloctinent francès de família bé. La pel·li no cal explicar-la, convido als lectors a veure-la.

Experts, no insistiu a dir que no es mostra fefaentment el nivell de les trinxeres alemanyes i la desigualtat amb, per exemple, les franceses. La crítica ja va anar a aquest nivell de detall quan es va estrenar, i al final es perd el missatge: allò va passar, i al cap de breus dies, tots els batallons implicats es van desmantellar, i es va enviar als soldats als fronts més cruents —Verdun i el front oriental—, com a càstig.

Acusar a tots aquells milers de soldats de traïció, i, per tant, afusellar-los a tots, no s’entendria fora dels cercles militars. I menys encara si no s’explicava l’estratègia de les trinxeres —més incomprensible encara—. Per això se’ls va enviar a un escorxador encara més eficient on, segurament, tots ells van acabar morts aquell mateix hivern.

És un cop vista aquesta pel·lícula —o altres, com Paths of glory— que cal tornar a llegir de nou la poesia i les vivències dels que van viure la guerra. No només dels que van ser al front, sinó també dels que no hi van anar, però van patir aquell genocidi generacional terriblement absurd. És només després de ser conscients de tot l’horror que van comportar les trinxeres de la Primera Guerra Mundial que es pot comprendre de veritat The Wasteland, de T.S. Eliot, o la brutalitat amagada a simple vista de Suicide in the trenches, de Sigfried Sasoon.

«El Tema» del dia de l’armistici són els gairebé nou milions de soldats morts en aquella «Guerra per acabar amb totes les guerres». El «tema» de l’onze de novembre és recordar aquells soldats enviats a l’escorxador. Els joves enviats a la guerra dels vells. Els joves humils —i no humils— morint de gana i fred el Nadal de 1914 mentre la generació anterior seguia a casa, brindant amb xampany davant de galls dindi rostits.

El lema emprat a tota la Commonwealth, Lest we forget —perquè no ens n’oblidem—, és una petició a no oblidar els sacrificis del passat. A no oblidar els noms de gairebé tota una generació completa de nanos per tot el món que, al voltant dels vint anys, va acabar enterrada als camps i les trinxeres d’Europa, com escrivia John McRae a In Flanders fields:

We are the dead. Short days ago
We lived, felt dawn, saw sunset glow,
Loved and were loved, and now we lie,
In Flanders fields.