A la columna de Quim Monzó a La Vanguardia del 6 de desembre, l’autor intenta fer una nova reprensió a les generacions joves, sobre la seva cultura de la queixa perpètua. En la meva opinió, no és un article encertat. No sé si dic això perquè vaig gaudir de la contraportada d’El País de tres dies abans, on s’entrevistava a la cosina de Rigoberta Bandini —de la qual ni en recordo el nom, i per intranscendent ni el buscaré—, que es queixava perquè era molt difícil relacionar-se amb els homes i amb el sexe.
I té raó. També té raó quan diu que els homes de la seva generació tenen unes expectatives sobre el sexe basades, si no totalment en gran part, amb la pornografia. Jo afegiria que gairebé sempre ha estat així. La diferència és que la meva generació ha sigut la darrera —o de les darreres— en haver de sortir de casa per obtenir porno.
Ja visquessis a poble o a ciutat, no anaves a la papereria prop de casa, perquè tothom et coneixia. El descobriment del porno venia amb les excursions, amb els viatges que permetien intentar colar-se a la part del darrere d’un videoclub, o en un quiosc. És a dir, que a la meva generació, el porno ens va influir justet en el descobriment del sexe. Vam haver d’enfrontar-nos al cos de l’altre sense gaire idea —però molta més que els nostres pares, i sobretot àvies—.
Plantar-se davant d’algú, despullat, no és gens fàcil. I si a sobres no saps el que vols, encara és més complicat establir una relació, tinguis divuit anys, vint-i-cinc o quaranta. El temps i les errades aporten experiència, i ajuden no només a saber què vols, sinó sobretot, allò que NO vols. Ah, i anar a teràpia també ajuda. He de dir que a mi em va anar molt bé.
Ja fa anys, però, que tenim porno disponible les 24 hores dels 7 dies de la setmana, els 365 dies a l’any. Al podcast d’Extremo Centro en van fer un capítol on se’n parla molt i mol bé, del tema. Però pel que fa a aquest text, entenc que els homes joves tinguin un cacau impressionant al cap pel que fa a les preferències sexuals. Sobretot, perquè són preferències que venen determinades pel mercat de la pornografia a Internet, que és un dels mercats que mouen més diners de tot el món. Un mercat que no entén res més que aquests diners, i que treballa per multiplicar-los. Com en tots els sectors, se’ns dirà que l’oferta hi és perquè hi ha una demanda. Això és l’èxit més gran de la ciència mercadotècnica, i una mentida sideral. En el millor cas possible, ens trobaríem davant del dilema entre l’ou i la gallina.
Per tant, i per no semblar un home vell cridant als núvols, com en Monzó, us dic, dones joves, que el món de les relacions humanes és complicat, i a vegades una merda. Però no és novetat. No sou pioneres en trobar, i superar, aquesta mena de dificultats. La literatura i el cinema van plens, des de fa segles, d’exemples del pas de l’infantesa a l’edat adulta. I és maco i necessari que sigui així. Quan no ho sigui, voldrà dir que els humans ja integrem massa experiències del passat, dels qui ens han precedit, en néixer, i ens hem, o estem, tornat més màquines: del «ja sé kungfu» de Matrix a «ja sé follar bé», quin horror!
I vosaltres, homes joves, deixeu de pensar en què el món real és allò que hi ha al porno d’Internet. Parleu amb les vostres parelles, pregunteu-los, i sobretot, sigueu vosaltres mateixos. Quan sou vosaltres mateixos i actueu des del vostre cor, poques vegades podreu fallar. I si falleu, és normal. Apreneu. Sapigueu que en aquesta vida:
- Fareu mal.
- Us faran mal
I que això forma part de la vida normal, i que ho heu d’integrar, però no deixeu que us dexineixi. I també forma part de no ser un psicòpata. Homes joves, no sigueu psicòpates. Si us plau.
Ja per acabar, el millor d’aquella contraportada d’El País va ser la columna de Savater, titulada «Quejas». Sublim…
I ara... què? 