Creixent. Canviant.

La sobirania digital no existeix. O almenys, existeix de forma efímera. Perquè sempre depens d’algú altre: l’empresa de hosting, o la de telecomunicacions, o… Però que avui dia et vulguin cobrar comisions i subscripcions per tot, ja comença a cansar.

Per això he decidit tornar a allotjar aquest repositori de pensaments al servidor propi, però deixar d’emprar WordPress, i passar a gestors de contingut estàtics. A partir d’avui oficialment, i de fa alguns dies en proves, seguiré escrivint de tant en tant a arfues.net/blog. Disseny senzill, sense plugins ni coses rares.

Per altra banda, també fa dies que he reprès el compte a Medium.com, on escric i em paguen –sí, com ho llegiu, sóc oficialment un escriptor remunerat. Es poden llegir articles gratuits de forma limitada sense subscripció. Si voleu pagar $5 al mes, podeu fer-vos subscriptors a través del meu enllaç patrocinat –i una part me la quedo jo–, que prometo convidar a cervesa.

Estem al 2022, d’aquí tres anys aquest blog en complirà vint. M’he fet gran.

Snowden, el pal·ladí

Quan Edward Snowden obre la boca, Bitcoin puja un 3%. Òbviament m’ho acabo d’inventar, però era per fer el símil amb allò de les pujades del preu del pa. El que no m’invento és que Snowden sigui un bocamoll de traca i mocador.

Trobo fascinant que hi hagi qui encara el consideri una persona fiable, en tant a abanderat de la lluita pels drets civils i la llibertat dels ciutadans en front als governs tirànics.

Fem-ho fàcil: què pebrots feu creient-vos que un paio, a Moscou, pagat pel govern rus des de fa anys, tingui cap mena d’interès en la llibertat de qualsevol ciutadà? Què us fa pensar que Vladimir Putin, un senyor que després de treballar pel KGB fa vint-i-dos anys que dirigeix el govern rus, sigui un abanderat de qualsevol mena de llibertat per a ningú?

En serio, torneu a donar-vos un cop al cap, a veure si s’us posa bé el cervell.

Who Owns The Future (VI): per què li diuen intel·ligència quan en realitat és automatització

Lanier, en aquest llibre de 2008, diu una de les grans veritats que ningú reconeix. The elephant in the room, que diuen els americans: els humans som els qui activem la tecnologia. A juliol del 2021, tot allò que s’anomena Intel·ligència Artificial, en realitat són processos d’automatització de tractament de dades i d’informació. Aquestes dades les proporcionem els humans. No hi ha cap procés autònom, encara menys cap procés autònom creatiu.

Però ens mantenim en la fantasia d’un futur tecno cèntric, on la tecnologia ens salvarà de tot i ens ho farà tot.

Mentre escric això, el robot aspirador corre per casa. Però si no el programem perquè s’encengui, o si no premem l’interruptor, o si no apartem els cables… no funciona del tot.

Who Owns The Future (IV): la fal•làcia de la intel•ligència artificial

Aquest paràgraf hauria de ser “self explanatory”, que diuen.

El que a mi em fascina és que l’anomenin “intel•ligència artificial” quan en realitat es tracta de sistemes d’automatització.

O tenim una consideració baixíssima de la i tel•ligència, o és un nou cas de tecnoPNL bullshitting.

Who Owns The Future? (III): idees, conversa pública i canvis culturals

Els grans canvis culturals, fins fa poc, es produien de forma lenta. Sorgien unes idees que generaven un diàleg públic. Amb debats. Hi havia conversa.

Tot això ha canviat.

És curiós com es reclama cada vegada més que la ciència tingui més presència pública, mentres que els canvis que ens afecten al dia a dia s’accepten, en el pitjor dels casos, de forma tàcita: els problemes dels models de negoci basats en la venda i tràfic de dades privades; de com ens afecten –a nivell social, personal, laboral i global– les aplicacions i nous aparells; de quines repercussions té la “nova economia” (a nivell del model econòmic comentat abans, i també en l’època post-covid: teletreball, empreses tancades i llocs de treball perduts, comerç tradicional contra les cordes, grans proveïdors per internet assolint quotes de mercat cada vegada més grans…–; per què no paren de sorgir aplicacions per automatitzar tasques i millorar la nostra productivitat (de les quals en vull parlar), i un enorme etcètera.

El més preocupant és la cantarella que s’escolta quan es treuen aquests problemes: “potser caldria que deixéssis de llegir llibres conspiranoics”.

Who Owns The Future (II): l’origen de l’automatització

Darrerament (els darrers anys, vaja), hi ha una sobrepoblació d’aplicacions que incorporen automatitzacions. Des dels sistemes de control domòtic, fins a lectors de feeds i, entre un i altre, absolutament tot.

Una de les raons per les quals rebutjo fer servir aplicacions amb capacitats d’IA absurdes –per què Feedly ha d’automatitzar el filtratge dels meus feeds per descartar el “soroll”?– és la mateixa raó per la qual no faig servir aplicacions amb requisits igual d’absurds: per què una app “llanterna” o de gestió de notes o tasques pendents necessita saber la meva ubicació?

L’automatització automàtica, valgui la redundància, i la febre de l’IA per gestionar-nos les nostres pròpies dades és, com deia Lanier el 2013, una trampa al solitari. Què va primer, big data o les màquines i serveis per tractar les dades?

Errors de vagància

Una de les justificacions, excuses o com se li vulgui dir, a la lentitud i poca penetració de les tecnologies de la informació i la comunicació(c) és allò de la població envellida, que no està acostumada a emprar segons quines eines.

I jo em pregunto… la gent que fa més de trenta anys que treballa amb un ordinador, i que és incapaç d’escriure i puntuar de forma correcta un correu electrònic o un document de text, quina excusa tenen?

Per què es posen espais abans del punt final en una frase ?

Per què es posa un espai davant , i un després , de les comes? Per què es fa un ús incorrecte de majúscules i minúscules –per no parlar de l’ús de Comic Sans o lletra de colors– i altres errors que, en els cursets aquells de mecanografia dels noranta, no duraven més d’un parell de mesos de classe?

I si no has anat a mecanografia, una mica de cura estètica abans d’enviar el correu, o el document de text, i llestos.

Bàsicament, aquests errors de, diguem-ne mecanografia, per què existeixen, encara?

Who owns the future? (I): servidors sirena

Després d’acabar You are not a gadget, del qual en tinc pendent la ressenya, ja he començat un altre llibre de Lanier: Who owns the future?

Els primers capítols sembla que estiguin escrits com una continuació del llibre anterior, pel que la continuitat argumental l’he trobat molt ben trobada.

Una de les primeres descripcions que fa Lanier és la dels Servidors Sirena: “és un ordinador d’èlit, o un conjunt coordinat d’ordinadors, en una xarxa. Es caracteritza pel narcisisme, aversió al risc hiperamplificada i una extremada assimetria de la informació. És el guanyador d’un concurs de tot o res, i inflingeix altres concursos de tot o res més petits sobre aquells que hi interactuen”.

A part dels servidors obvis de productes financers, ens parla dels bots que escanegen llistats de preus sobre un producte, per tal d’oferir sempre un preu més barat: