Joan Fuster i l’ús del català

Contra el nacionalisme i altres textos, de la col·lecció “Biblioteca didàctica de literatura catalana” de Barcanova, és una mena d’edició adressada a estudiants, amb diferents comentaris i exercicis. La conformen una sèrie de textos de Joan Fuster, de la qual n’extrec aquests fragments de l’article final, El català al carrer, publicat originàriament el 1982 a Serra d’or. Els trobo molt més que actuals.

A Barcelona, llevat d’unes capes socials instruïdes, es parla un català horrorós. O, de vegades, no tan horrorós: mireu-vos les novel·les de la Rodoreda. Això és una altra qüestió; sha de tornar a traduïr Dickens al català, perquè les versions de Josep Carner, magnífiques, fan il·legible al nivell popular un escriptor precisament popular.

[…]

Si partim de la base que “el català en la cultura” és una cosa, i una altra “el català al carrer”, ja ho haurem fotut per sempre més. És el perill que correm. El de ser una rèplica dels “humanistes llatins” (poc humanistes, poc llatins) que s’autoconsumiren en un deliri filològic. La collonada napolitana d’Alfons el Magnànim en seria una mostra.

O el català recupera el carrer, i recupera, també, l’escassa dignitat que les famílies mantenen, o serà una llengua difunta, en la qual, naturalment, l’Oliver, l’Espriu, Vinyoli, l’Estellés, Llompart, i els nens versificadors o antiversificadors, podran fer filigranes.

[…]

Si el català no és al carrer –en les múltiples possibilitats que això implica–, ¿per a què voldríem una “literatura catalana”?

Joan Fuster, “Contra el nacionalisme i altres textos”

Joan Fuster sobre la contracultura

“La contracultura no és més que el refugi irritat del ‘benestar’, tal com únicament poden premeditar-lo els fills del mateix ‘benestar’. No oblidem que es tracta, bàsicament, d’un plet ‘domèstic’, de les capes burgeses i paraburgeses. Qualificar-lo de ‘revolució’ fóra abusiu. No hi ha precedents que una classe dominant s’autorevolucione, i és dubtós que s’esdevinga ara. Però és evident que el ‘benestar’ ha produït un ‘malestar’”.

Joan Fuster, “Cultura i contracultura”, a Babels i Babilònies.

Lluís Foix tampoc en té ni idea: el fals debat sobre la llibertat d’expressió a la BBC

Carta enviada al director i al defensor del lector de La Vanguardia, en relació a la columna de Lluís Foix, del dimecres 15 de març de 2023 sobre Gary Lineker i “els atacs a la llibertat d’expressió” a la BBC.

Señor Director,

en relación con la columna de Lluís Foix del dia 15 de marzo de 2023, el columnista trata el caso como si estuviera implicada la libertad de expresión del exfutbolista.

La realidad sobre el tema, de la que nadie habla, por cierto, es que la política el Reino Unido que Lineker critica no se parece en nada a la de Alemania en los años 30. En primer lugar, porque afirmar eso es afirmar que los judíos alemanes no eran ciudadanos alemanes de verdad. En segundo lugar, porque la mayor parte de países europeos (y americanos), negaron la entrada a puerto de los barcos con refugiados judíos supervivientes de la guerra. Y en tercer lugar, porque la política actual del Reino Unido se parece mucho más a la política migratoria que el mismo Reino Unido practicó con los refugiados judíos, desde principios del siglo XX hasta la fundación del Estado de Israel en 1948. Tras vetar la inmigración judía, la Royal Navy negó el atraque en puertos del Mandato Británico para Palestina de diferentes barcos con refugiados judíos (a partir de 1945 muchos eran supervivientes de los campos), y en ocasiones hasta llegó a disparar y causar el hundimiento y la muerte de algunos de los refugiados.

Gary Lineker se equivocó con la comparación, y lo mismo hacen todos los que le defienden. No es libertad de expresión: es un error total y completo, indefendible.

Lineker i The Rest is History

Gary Lineker és el propietari de l’empresa que produeix un dels millors podcasts sobre història. Aquest missatge que repdodueixo a sota, l’he enviat als responsables del podcast.

Good afternoon.

I’m a spanish listener of this great podcast. As a jew, and due to the owner of the producing company messup, I must rise up and voice my concern for his totally inaccurate opinion. Maybe The Rest is History could do an episode on the creation of the State of Israel and explain the position of the UK on jewish immigration, from late 1800 to 1948.

That policy might actually be what mr. Lineker wanted to address in his tweets?

I will keep listening, because Tom and Dominic make a GREAT job. Unfortunately, I can not subscribe to The Rest is History Club and give my money to a person with such a wrong grasp of reality.

Informació, desinterès i la Catalunya eterna

En aquesta columna, Francesc-Marc Álvaro demana, al final, que si Espanya “fos un Estat plurinacional de veres”, s’expliqui, a les aules de tota Espanya, el catalanisme cultural dels anys seixanta. Estic d’acord. De la mateixa forma, caldria esperar que, també a les aules catalanes, s’hi expliquessin coses com la revolta dels Comuneros de Castilla, l’efímera República Cantonalista Murciana, o l’efecte de les mesures de protecció a les filatures catalanes a la indústria asturiana i andalusa al segle XIX.

I si parlem específicament dels seixanta, potser caldria explicar als catalans que, mentre ells vivien en un entorn bastant dinàmic, a gran part de la resta del país gairebé tothom vivia en barraques (hi havia barraquisme més enllà del Somorrostro i Les Corts). Potser caldria explicar qui va ser Mario Gaviria i la seva influència en l’ecologisme, del qual n’estem tan cofois, a Catalunya.

Perquè de persones desinformades, senyor Álvaro, n’hi ha a tot arreu. En especial a Catalunya, pel que fa a qualsevol cosa que passa a qualsevol lloc que no sigui Catalunya. Perquè quan et centres tant en tu mateix, acabes pensant que no existeix res més a part de tu mateix, i acabes sortint enfadat d’un bar a un poble de la província de Burgos, un onze de setembre, perquè a la tele no han posat notícies de la diada nacional de Catalunya. Algú sap, sense mirar-ho a Internet, quan és el dia de Castella? I el de Lleó?

Una cosa són persones desinformades, i una altra cosa són els interessos que tenen les persones. I aquests interessos seran diferents en persones diferents. Però contra el desinterès no s’hi lluita amb “informació”, senyor Álvaro. S’hi lluita creant incentius per despertar-lo. Però això, a vostè, potser no li interessa. I les seves raons tindrà, igual de vàlides que les de la resta de ciutadans.

Diuen que l’Espanya eterna és rancia, retrògrada i que ignora la resta. La Catalunya eterna és la Catalunya que no va més enllà de l’autoreferència, de pensar en el seu destí manifest, i que ignora la resta. No hi ha gaires diferències, si ens hi posem.

P.S.: a “Nosaltres, els valencians”, Joan Fuster ens dóna un tast d’aquesta Catalunya eterna, que es mira el melic daavant el mirall. Cap al principi del capítol “Costum de subversió”, Fuster reivindica que, al 1520, amb les Germanies, només els regnes perifèrics s’erigien “enfront al monarca amb la seva cuirassa foral”, alçant-se en armes contra l’absolutisme castellà.

El problema per a la teoria fusteriana és que al 1520 ja feia un parell d’anys que, precisament a Castella, s’havia iniciat una sèrie de revoltes contra Carles I. En protesta per les imposicions reials, i en defensa d’un altre monarca —la reina Joana, hereva legítima—, aquestes revoltes van desembocar, just el 1520, en les guerres de les comunitats de Castella.

A Fuster tampoc li van explicar la història castellana, ni es va preocupar per documentar-se, segurament per manca d’i terès. Mirar-se a un mateix està bé, sobre tot per evitar acabant dient collonades siderals, per molt que siguis “Joan Fuster, el de Sueca”.

Ciudadanos i la Lliga Regionalista

Llegint aquesta noticia de dilluns 16 de gener del 2023, em ve al cap una idea: Ciutadans és el partit diametralment oposat a la Lliga Regionalista. Cambó volia canviar Espanya des de Catalunya, però no va fer el que li demanaven, que “marxés a viure “obrís casa a Madrid” per estar prop del centre de poder.

Ciudadanos va voler canviar Catalunya, i per fer-ho va marxar a Madrid. Allà ha acabat fagocitat pel poder polític, que ha fet el que ells volien: ha exigit que deixés el seu particularisme (la qüestió nacional catalana) a casa. I un cop sense particularisme, ha quedat reduït a la irrellevància.

Carta al director de La Vanguardia, 10 de enero de 2023

Enviada como respuesta a diferentes columnas y editoriales del día 10 de enero de 2023, en las que Jordi Juan, director, y diferentes periodistas alimentan el relato de una impugnación de los resultados electorales en España.

Señor,

El recuento electoral, en España, se realiza a mano por parte de los miembros de cada mesa, con la participación de los secretarios municipales, los interventores y los apoderados de los partidos. A dicho recuento puede asistir cualquier ciudadano que así lo quiera, simplemente estando en el colegio electoral al cierre del mismo. Por tanto, y a diferencia de aquellos países en que tanto la votación como el el recuento se hace a través de diferente métodos mecánicos, en España es virtualmente imposible un amaño de los resultados.

Tanto el director de éste periódico como varios especialistas llevan días alimentando el relato de la impugnación, diciendo que hay partidos que van a pedirlo. Hacer eso sin contar como funciona el recuento, es decir omitiendo deliberadament información, les hace igualmente culpables de la situación a la que ellos mismos tanto dicen temer llegar.

Sería deseable una pronta rectificación.

Corbates i quaranta anys d’estalvi

Ja fa dies que corre la conyeta de la corbata del Presidente. I mentre uns fan la broma, els altres amenacen de fer el que els surti dels nassos, els d’allà diuen que la llei s’ha de complir, i la resta anem patint fogots a mitja tarda, la casa sin barrer, que diuen.

Per sort encara hi ha gent normal que diu coses de gent normal, com en Manel, que es pregunta –o jo dic que crec que ell es pregunta– si tots aquests canvis que hem de fer seran suficients o no. Jo només sé que en aquest país solem anar a la contra, i si qui mana diu que hem de valorar tancar l’aixeta, l’obrim encara més.

Aniré un xic més enrera que en Manel, i recordaré –als més vells– les campanyes d’estalvi d’aigua als anys vuitanta: mentre et rentes les dents, no cal tenir l’aixeta oberta. Penso que sembla mentida que encara ara, quaranta anys després, encara calgui recordar-ho. Després recordo que “la gent” és imbècil –tot i que “les persones” són bastant raonables–, i que estem a l’agost, i que cada dia queda menys per l’assumpte de Gibraltar, i em passa.

La Catalunya que necessitem

Us poso una cita:

El problema és que Catalunya fa massa temps que no és governada. Aquest país necessita ser governat. Ha de ser governat. Governar té a veure amb l’assignació de recursos d’acord amb unes estratègies i uns programes. Governar vol dir formular i aplicar polítiques seguint les regles del joc pròpies d’un estat democràtic. Governar no és agitar, fer propaganda, exhibir banderes i pancartes. El país necessita, ara amb urgència, una correcció radical i urgent de la deriva partidista de la seva administració pública.

Aquest paràgraf es va publicar fa dos anys, el 7 d’agost del 2020. Forma part de l’editorial del mes d’agost de la revista Politica & prosa. El més fort de tot és que l’editorial en general, i el fragment en particular, han envellit massa bé. De fet, no ha envellit gens ni mica. Dos anys després seguim necessitant un govern efectiu, perquè a la Generalitat, i al Parlament, en el millor dels casos seguim fent edicions dels Jocs florals a cada Ple. Això quan no ens passem setmanes i mesos debatent sobre si l’aplicació del reglament intern és connivència amb la repressió espanyolista.

P.S.: Aquest no envelliment encara és més obvi en llegir l’editorial d’abril del 2022.

Reivindicación o significación

Hoy, Estefanía Molina publica su columna semanal, de titulo “Sudaovarismo”, en la que habla de cierta actitud feminista, y de Rosalía.

A mi Rosalía no me dice nada –creo que solamente he escuchado una canción, a través de un enlace de la columna de hoy. Se me ha quedado gravada en el cerebro durante horas. Nunca te lo perdonaré, Molina–, y quizá por ello sigo sin entender lo del gag de mascar chicle –sí, desidia… ya… what’s next?–. Y creo que lo de escribir para “patentar” palabras o conceptos, o para el “yo ya lo dije”, al final no renta. 

Por otro lado, creo que fue ayer –me van a perdonar, por favor, que sufría de migraña y no lo recuerdo bien–, que salió anunciada la nueva campaña veraniega del Ministerio de Igualdad. Como ya se ha dicho mucho, solamente me quedo con una cosa: ese cartel reivindica una cosa que ya existe en las playas españolas.

¿Por que llamarle “sudaovarismo”, cuando todo lo que implica ese neoconcepto debería ser lo normal? ¿Por que hacer toda una campaña que pretende normalizar lo que ya se da?

Una cosa es hacer las cosas para reivindicar (o normalizar), la otra es hacerlas para significarse, para hacer ver que se hacen cosas.