De traduccions musicals

El món de les traduccions de, per exemple, títols de pel·lícules és espectacular. El darrer exemple el vaig trobar el passat cap de setmana. Paint your wagon, la tremenda pel·lícula amb Clint Eastwood, Lee Marvin i Jean Seberg –ai!–, a casa nostra la van traduir com La leyenda de la ciudad sin nombre. Com a mínim, el títol en castellà té a veure amb alguna cosa que apareix al film.

Però les traduccions psicotròpiques comprenen, també, el món musical. I no només parlo de títol. Lletres i tot. Avui us parlaré, breument i wikipèdica, de I only want to be with you.

Original de 1964 i interpretada per Dusty Springfield, la cançó –que recorda molt les produccions de Phil Spektor i el seu wall of sound— és una declaració amorosa.

I don't know what it is that makes me love you so
I only know I never want to let you go
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
It happens to be true
I only want to be with you

It doesn't matter where you go or what you do
I want to spend each moment of the day with you
Oh, look what has happened with just one kiss
I never knew that I could be in love like this
It's crazy but it's true
I only want to be with you

You stopped and smiled at me
And asked if I'd care to dance
I fell into your open arms
And I didn't stand a chance
Now listen honey
I just want to be beside you everywhere
As long as we're together, honey, I don't care
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
No matter what you do
I only want to be with you

Oh, oh, you stopped and you smiled at me
And asked if I'd care to dance
I fell into your open arms
And I didn't stand a chance
Now hear me tell you
I just want to be beside you everywhere
As long as we're together, honey, I don't care
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
No matter what you do
I only want to be with you
I said no matter, no matter what you do
I only want to be with you.

Dusty Springfield va aconseguir, amb I only want to be with you, el quart lloc a la llista d’èxits del Regne Unit del 1964.

Mentrestant, a Madagascar, quatre germans de la família Rabaraona havien format Les Surfs, un grup que com la majoria de formacions de l’època, es dedicava a la cançó lleugera i a versions. És interessant saber que aquest grup, de Madagascar, participà en unes quantes ocasions a festivals com San Remo o Montreux, arribant a actuar al conegut Olympia de París.

Com deia, Les Surfs cantaven principalment versions. Una d’aquestes fou Ahora te puedes marchar. Encara que pel títol no ho sembli, és la versió espanyola de I only want to be with you. I si el títol ja és discordant, espereu a llegir la lletra.

Si siempre tu me hubieras dicho la verdad
no habría un motivo para regañar
y hubiera guardado dentro de mí

la llama del amor que siempre te pedí
y no me quisiste dar
Ahora te puedes marchar.

Hubieramos podido llegar a fundir
el ritmo de dos corazones al latir
por que no quisiste oir mi voz

ya es tarde para darle una solución
yo te quiero olvidar
Ahora te puedes marchar

Tu llanto ya no puede
mi decisión cambiar
porque aun sufre mi corazón
por culpa de aquel amor

Pues no te diste cuenta
que es malo jugar
con el cariño que otro
te ha podido dar

Si tu has decidido volver a mí
y que te entregue
lo que antes te ofrecí
comprende es tarde ya
ahora te puedes marchar

Tu llanto ya no puede
mi decisión cambiar
porque aun sufre mi corazón
por culpa de aquel amor

Pues no te diste cuenta
que es malo jugar
con el cariño que otro
te ha podido dar

Si tu has decidido volver a mí
y que te entregue
lo que antes te ofrecí
comprende es tarde ya
ahora te puedes marchar

Les Surfs també van fer aquesta mateixa versió, diametralment oposada a l’original, en francès, À present tu peux t’en aller.

La versió original és important, ja que permet descobrir, per exemple en pel·lícules o sèries, inflexions i situacions de guió que són absurdes un cop es tradueixen. Al món musical, la diversitat ens aporta un xic de diversió i la curiositat de comprovar que amb una mateixa melodia es poden dir coses completament diferents.

Anuncis

Pontífex

Observo. Miro. Intento comprendre. Aquí i allà, a llocs diversos. Sovint passa de cop. Sovint han d’escolar-se els mesos. Però al final, sempre, acabo fent alguna connexió. Absurdes, la majoria.

Uneixo dues ribes. No és que visqui —as in dwell— al mig del riu, però sí a la frontera. No és que sempre cerqui la forma d’unir-les. No sempre és bo, ni necessari, unir dues ribes. Simplement, a vegades, hi ha l’oportunitat.

Agafo pedres i les vaig ajuntant. D’una en una, petites o grans. Faig morter, que algun cop surt millor i algun altre surt pitjor, el poso a dues cares de les pedres i les uneixo. I així un cop i un altre fins que el pont està completat i s’hi pot transitar.

A vegades, quan el pont està fet, en alguna de les ribes –o a les dues– ja no hi ha ningú per creuar-lo. Però algun cop, de tant en tant, sí. I un cop passa això, somric i torno a començar. Perquè això, per molt que digui el diccionari, és el que fa un pontífex, aquell que construeix ponts, que uneix dues ribes espiritualment o física. I el més sovint pels altres, quedant-se, al final, de bell nou al mig de la riba.

Recull d’articles (19)

Amb una tardança considerable, heus ací el dinovè recull d’articles, texts i comentaris que, per la xarxa, he trobat i considerat motiu de compartició pública per una raó o altra. Per feina:

  • El més que amic Boaz Vilallonga escrivia sobre poesia, cinema i les colònies, encara existents, d’Europa. Aquelles colònies que, tot i ser (d’)Europa, no són comunitàries.
  • Sobre l’aniversari del primer de juliol i la batalla del Somme, en José Luis Martín explica la història del novè batalló Devonshires, massacrat aquell 1 de juliol de fa cent anys gràcies a la clarividència de generals i mariscals “de camp”, que al camp, precisament, hi anaven poc.
  • Com sempre, Nicholas Carr és algú a qui cal llegir. Fa dies ens comentava una entrevista a Marshall McLuhan, on el teòric dels mitjans explicava per què els atacs a la identitat, i la seva pèrdua, provoquen violència. “Simplistic, but not wrong”. Lectura necessària.
  • Les revolucions americanes del sud s’han fet famoses pels grans llibertadors, Bolívar, San Martín i companys. Però de qui no es parla gaire, almenys no en cercles mainstream, és d’aquell qui els va precedir i, d’alguna forma, reunir. I aquest home fou Francisco de Miranda. L’apropiacionisme que fan dels llibertadors, i la traïció, els revolucionaris moderns pren nous sentits quan s’investiga la figura de Miranda. Us recomano que el conegueu.
  • Jesús Pérez explica la història de l’Operació Yonatán, el rescat d’ostatges segrestats en un avió que va aterrar a Uganda. A part que és una bona història, hi podem entreveure que hi ha llocs on la vida humana val diners, i hi ha llocs on no té preu i es fa absolutament tot per salvar-la.
  • Amb en Javier, també més que amic i mestre, comentàvem aquest article sobre populisme. Tot i que el concepte “creació de populisme constructiu” produeix certa urticària, hi ha tesis a l’article que val la pena tractar.
  • Ramón Rallo parlava sobre el tema de Vueling i tot el tràfec que va causar el seu fiasco estiuenc. El low cost es diu així per alguna cosa, però tot i que, en la teoria, no puc estar menys d’acord amb Rallo, la pràctica demostra que de vegades hi ha alguna cosa que falla: Ryanair.
  • I enfilant els darrers enllaços, derivem a temes secessionistes. Gonzalo Martín fa una diatriba sobre sortides, fugues i secessions. I algun dels punts fa pensar. Llegiu i penseu. I n’Aleix Garra ens feia cinc cèntims de com veu el tema del manifest del RUI per a la independència de Catalunya i comarques.

I fins aquí. Com sempre, que tingueu un bon final de diumenge, i espero que marxeu amb alguna cosa que us hagi servit. Petonets.

El debat sobre referèndums i declaracions i la boira de guerra

Llegida l’entrevista a Germà Bel, i vistes algunes les reaccions –en forma de piulades o de textos més llargs com aquest de Jordi Graupera (enhorabona de nou) del que no entenc ni el per què ni el to ni la retòrica–, no puc estar-me de dir la meva, ja que sóc bocamoll de mena. Abans, però, explicaré el concepte “boira de guerra”.

Aquesta boira és la que provocava el fum de les armes en ésser disparades. A partir d’unes poques rondes, el camp es veia ocupat per un fum espès que impedia que hom veiés a qui i cap a on disparava. I això, penso, és el que comença a passar amb el tema del RUI, la DUI, sa mare la pastissera i els nous conceptes, certament incomprensibles, com DINO o DAI o DUNI –que em sona més a cadena de perfumeries. Hom comença a disparar a tort i a dret, sense saber –ni mirar ni pensar– qui hi ha al davant.

Dos punts importants abans de començar. Primer vull fer un petit diccionari per evitar sigles que, a hores d’ara, comencen a fer ganes de vomitar. Excepte indicació contrària, quan parli de “referèndum” o “declaració/proclamació d’independència”, hi podeu afegir el sufix “unilateral”. De la mateixa forma, els considero vinculants. Per què? Quan parlem de fets com la creació d’un nou país o estat, se sobreentén –o caldria fer-ho–, que es fa de forma unilateral. Per què? Perquè ningú, repeteixo ningú, té la potestat a atorgar l’autodeterminació (auto, nois) o la definició pròpia d’un mateix. Per altra banda, la Convenció de Montevideo així ho diu. Si voleu, podeu seguir jugant a les etiquetes, però no m’hi busqueu.

El segon punt és l’article Aclariments sobre el RUI i la Via Abat publicat a Unilateral.cat on explico la Via Abat Ninet –prèvia clarificació de conceptes amb el mateix Dr. Abat, és a dir que li vaig preguntar “és això?” i va respondre “sí”–, que és el que de forma inicial defensaven alguns que avui critiquen Bel. Som-hi.

A l’entrevista, resumint molt, Bel defensa la vigència del Full de ruta de la coalició Junts pel Sí; diu que no existeix una majoria independentista al Parlament (aquest punt tracta el tema del pacte JxS-CUP); diu que un RUI no desencalla res; diu que fer un referèndum seria més patètic que el que es va fer el 9 de novembre de 2014 i enumera algunes dificultats logístiques, assenyades, de per què seria patètic i per què no es podria realitzar. També parla de l’actitud de l’ANC i el bloc En Comú, preocupats i angoixats els uns, indefinibles els altres. En el debat sobre el trencament/vigència de pactes entre JxS i CUP no hi entro perquè no és l’objectiu d’aquest article.

Logística del referèndum

En el tema de les dificultats logístiques i la necessitat d’un exèrcit/força per assegurar infraestructures i fer complir el nou marc legal, Bel sí que mareja una mica la perdiu. Quan li pregunten per què cal un exèrcit, Bel respon que “per aconseguir implantar el nou marc legal”. La següent pregunta és sobre si aquesta força també caldria en cas de referèndum constitucional pactat o eleccions constituents, en oposició a la realització d’un referèndum organitzat des de Catalunya, i la resposta és “sí, però en aquell moment ja estàs fora del marc legal espanyol”.

Amb aquesta resposta crea dos escenaris legals diferenciats, i ho considero un gir retòric. En el moment que el President acaba la proclamació de la independència, el marc legal espanyol no aplica –ens creiem que som un país, o no? Si es fa un referèndum organitzat sense pacte amb l’Estat Espanyol, agradi o no el marc legal és l’espanyol fins que no entri en vigor una llei (es publiqui al DOGC) o es faci una proclamació pública que expressi que el marc legal espanyol deixa d’estar en vigor.

Cal rebutjar qualsevol joc dialèctic, inclòs el de la “desobediència”, que vulgui rodejar això, ho digui Bel, Graupera, Gabriel, Forcadell, el president Puigdemont o el rei Felip VI.

Acceptació de marcs

Sobre l’ANC ja en vaig parlar fa mig any. Com no s’ha dissolt, s’està convertint en un ens zombi que causarà més danys que avenços.

En tant als Comuns, el seu mode de treball basat en el populisme els portarà a actuar segons com bufi el vent. La seva inclusió o acceptació del marc legal, derivat d’un referèndum o d’unes eleccions –és a dir, que acceptin la celebració de referèndum o eleccions plebiscitàries–, és totalment irrellevant: són ciutadans catalans? Si als set milions de catalans se’ns aplica un marc consistent en convocatòria de referèndum/eleccions o proclamació d’independència, no veig per què aquests diputats han de tenir un estatus especial que els permeti acceptar-lo o no, validar-lo o no, a la seva elecció. Els diputats, com a ciutadans que són, no poden complir només les lleis que els agradin.

Per què es parla del RUI?

En el tema “per què ara es parla de RUI com a desllorigador”, torno a estar d’acord amb Bel en part. L’agenda d’actualitat política mana, i l’agenda de la indústria de les notícies, amb opinadors, articulistes, tertulians i d’altres que en viuen, ha de fer bullir l’olla. I mentre uns fan la videta, la resta anem perdent temps, ganes i energia. Desconec les raons per les quals, de sobte, ha saltat l’etiqueta RUI, i menys encara quan el pretext –la ponència del dr. Abat– defensa 1, declaració d’independència per la majoria necessària per aprovar una Llei al Parlament i 2, confirmació d’aquesta declaració mitjançant consulta a la població.

Si és pel tema de la desobediència, una cosa és la “desobediència” entesa com el rebuig al marc legal espanyol que s’exerceix amb una declaració d’independència, i una cosa molt diferent és fer enrabiades puntuals perquè un tribunal espanyol diu que una resolució completament inútil del Parlament –com la del 9 de novembre de 2015– no és vàlida. La Declaració de sobirania no servia de res d’entrada. Si voleu jugar als països, el Risk és més barat i entretingut.

També considero que la convocatòria d’un referèndum per part del Govern sobre la independència de Catalunya, amb una pregunta clara i una resposta binària, és legítim i faria desaparèixer molts dubtes. Ara bé, el debat organitzat sobre quina via és la millor és completament irrellevant si l’objectiu és la independència.

Full de ruta: errors constitucionals

Com a punt final vull parlar del famós Full de ruta de Junts pel Sí. El dels 18 mesos. Crec que aquest programa conté uns quants errors de base, essent el principal la confusió entre “procés constituent” i “eleccions constituents”. Vull pensar que aquesta barreja de conceptes no s’ha fet per confondre.

Per alguna raó que no arribo a comprendre, es veu que Catalunya mai podrà esdevenir independent si no té una Constitució. Una constitució no és res més, ni res menys, que una carta de drets i deures bàsics, una de les possibilitats definitòries de la relació entre l’Estat i els seus ciutadans. Això es pot fer a través d’una constitució, o a través de lleis. De fet, són les lleis les que desenvolupen aquesta relació de drets i deures. En tot cas aquí i arreu del món, una Constitució és un accessori. I com a tal, és prescindible. I si no, pregunteu al Regne Unit.

Per aquesta raó, parlar d’eleccions “constituents” o “assemblea constituent”, i lligar això a la redacció d’una futura constitució catalana frega el totalitarisme. Per què? A mi no m’han preguntat si com a ciutadà del nou país vull regir-me per una Constitució. I com jo en som uns quants. Si comencem l’aventura amb imposicions, no sé jo.

A banda, una Constitució és un document bàsic. El compendi del senador Vidal, a banda d’esgotador, torna a fregar el totalitarisme en tant que sobrepassa la protecció de certs drets. Ho fa en forma de legislació directa –i una Constitució està per sobre de qualsevol llei–, que només permetria la correcció mitjançant una modificació de la Constitució, amb les complicacions legals que comporta. Però ens queixem de la dificultat de modificar la Constitución Española.

Per altra banda, el Full de ruta parla del “procés constituent” en tant al procés legal i legislatiu que ens ha de portar a l’establiment del nou país/estat. El procés constituent és el que s’està fent, és tot. I és res. Però lligar la creació d’una Constitució com a necessitat imperativa per a esdevenir independents és mentir. I debatre sobre qui l’ha de redactar i com i si s’ha d’aprovar o no és fer perdre el temps i, fins a un cert punt, totalitari.

Conclusions

Estaria bé que tothom comencés a parlar clar i a deixar de banda la retòrica, tant la processista com la desobedientista, així com la política de fets consumats. Volem la independència, sí o no? Quan parlem de declaració d’independència ens referim a l’establiment d’un nou país, sí o no? Això es farà de forma independent al que digui l’Estat espanyol, sí o no? Un cop establert el nou país, la ciutadania catalana –refuso directament parlar de “poble català”– desitja regir-se per una Carta de drets i deures/Constitució, sí o no? El model de govern de Catalunya ha de ser una República, sí o no? Desitja la ciutadania catalana que Catalunya sol·liciti l’admissió a la UE/OTAN/UN/Commonwealth/ASEAN/altres, sí o no?

El procés legal per arribar aquí (El Procés) –mitjançant una convocatòria amb la pregunta “Vol vostè que Catalunya esdevingui un nou estat?” que permeti només una resposta binària “SÍ/NO”, o mitjançant una proclamació d’independència amb majoria al Parlament– serà irrellevant un cop els partits polítics parlin clar. Per això cal que deixin de pensar en termes de cicles electorals, com estan fent ara mateix. Per això caldrà, també, que s’aprengui a diferenciar entre “unitat”, “unificació”, “pensament únic” i estudiar el concepte “diversitat”. Fuenteovejuna és una obra de teatre.

Mentrestant, seguirem debatent sobre “majoria parlamentària” vs. “majoria de vots” vs. “percentatge”. Seguirem debatent “quin percentatge de vots dóna com a guanyador al sí en un referèndum”. Seguirem debatent si “el bloc polític X mai acceptarà aquest marc legal”. Seguirem debatent sobre si “la llei de transitorietat és vàlida sempre i quan no la tombi el TC”. I així.

Si es vol fer quelcom diferent, tenim l’oportunitat de fer-ho. No vull, com diu Bel, una mini-Espanya o una mini-França on el centre polític, Barcelona, digui a la resta què s’ha de fer, quan i com. Ventilem el camp de boira de batalla i deixem els accessoris per quan tinguem el blat al sac i ben lligat.

Recull d’articles (18)

Mitjans de juny, jo encara dormo amb funda nòrdica i com que és diumenge, toca recull d’articles. Avui curt, perquè fa dies que no llegeixo coses a Internet i perquè tinc feina a casa. Som-hi.

  • Comencem amb la recuperació d’un article de Biel Figueras a Highway Magazine. A El mal de España en Biel ens deixa entreveure com van ser els darrers mesos de vida de Miguel de Unamuno a partir del 12 d’octubre de 1936, on s’enfrontà directament amb el bàndol colpista en general i amb Millán-Astray en particular. La figura del Rector de Salamanca és una mostra clara de l’apropiacionisme flagrant d’aquest país i que caldria recuperar de forma urgent.
  • En Jordi Graupera va fer una conferència cap allà finals de 2015. Fa pocs dies la va transcriure al seu blog. Hi va dir coses interessants que tornen a ser actualitat. Parlo del famós RUI, que ara crec que torna a canviar de nom i es diu Referèndum d’Autodeterminació…
  • Nicholas Carr és una persona a qui cal llegir. En petites dosis, però cal fer-ho. Avui us porto la llei de la Densitat Personal, o llei de Mondaguen, que parla de l’ample de banda personal. També podeu llegir algunes coses sobre els perills per al mercat laboral que comporta l’automatització… o que es pensava que portava allà pels anys 50 del segle XX. Ambdós interessants.
  • En Bernat Ruiz torna a dir coses que cal dir sobre el món editorial. Aquest cop sobre editorials petites, impressió a demanda, gestió d’estoc, micromecenatge i la Reforma de la cadena de valor del llibre. Fa anys pensava a muntar una editorial i/o una llibreria. Ara en torno a tenir ganes!
  • Jose Alcántara va anar al cine. Feia molt temps que no hi anava. I diu que trigarà bastant en tornar-hi. Llegiu, llegiu les raons que expliquen per què anar a una sala de cinema és una mala idea.

I fins aquí. Com sempre, a Twitter hi vaig posant més coses i també podeu consultar el repositori d’enllaços en cru (també un xic pobres darrerament) als bookmarks. Que tingueu un bon inici de setmana i, els que feu vacances, que les gaudiu tot el que pugueu i més, que jo faré el mateix.

Recull d’articles (número 16)

Avui, aniversari de la fatalment anomenada “Spanish Revolution” (pre-bonus auto promocionat), us presento el setzè recull de cosetes que he anat trobant aquí i allà per la xarxa. Espero que ho gaudiu i, a diferència de fa cinc anys, entengueu quelcom.

  • Brain Pickings, un descobriment atrapant –i existencialment perillós–, té un arxiu d’allò més atrapant i curiós. A Emerson on the Two Pillars of Friendship fan un comentari a l’anàlisi de l’amistat que feu Ralph Waldo Emerson. Deliciós.
  • A The New York Review of Books van fer un article llarg sobre David Hume. No només es comenten algunes de les seves obres, que he posat a la llista, sinó aspectes de la seva vida personal que comentaré, si no falla res, aquesta setmana.
  • Enric Vila fa dies que està en ratxa i ja ho deia diumenge passat. A La revolució convergent en tenim una nova mostra. No deixeu de llegir la resta d’articles d’aquesta setmana, en especial Pensar a Convergència i el de l’Anna Gabriel en què no parla d’ella. El primer paràgraf és sublim.
  • A can Samizdata parlaven fa dies sobre la des-ulsterització de l’Ulster. Penseu en quant fa que no hi ha noticies del nord d’Irlanda. Al text de l’article hi diuen una frase encantadora per explicar-ho: «Maybe the two sides stopped wanting incompatible things. Or to be accurate, one of them stopped caring so much and the other almost stopped caring at all.». Per pensar-hi, oi?
  • Tornant a El Nacional, Marc Pons feia un relat del brevíssim període de temps en que Catalunya fou independent. I ben poques coses han canviat –en el fons– des de 1641…
  • Boaz Vilallonga torna a parlar de l’arquetip del jueu a un article de l’Ara que fa, com ja han dit, una esmena a un dossier publicat pel mateix diari. L’heu de llegir, ja que explica la falsedat i la perversió de l’arquetip emprat a la premsa per definir la societat israeliana.
  • A El Objetivo –el que n’ha fet la traducció des de The Objective deu ser familiar directe de qui traduïa els títols de les pel·lícules– parlen sobre el paternalisme del populisme.
  • I per acabar, recuperem al musicòsof Dedéu explicant-nos qui són dos càrrecs arribats recuperats a diferents estructures de la mamella pública: Pilar Pifarré i Manuel Cruz I com a bola extra, Kids, que m’ha fet recordar a en Martí Llorens, el millor Mestre que he tingut.

Que tingueu un bon diumenge.

Recull d’articles (número 14)

…agafa un d’allò i esmorza. Eeehhh!!! Som-hi amb una nova edició del Recull d’articles que he trobat aquí i allà. No necessàriament durant la setmana, perquè a poc a poc em vaig posant al dia amb els fils RSS, que ja passen de 4000 articles pendents.

  • La setmana passada em guardí l’article El libro electrónico y la brecha digital. De nou, Aharón torna a posar en qüestió alguns conceptes d’Internet, l’escletxa (o bretxa) digital i el llibre electrònic. Un gran descobriment!
  • A la Revista Mirall hi he llegit un articlet que explica la història de l’illa de Pitcairn i el motí del Bounty. Per als amants de les històries de pirates (en la vessant llibertària) i dels països petits i estranys, és un caramelet.
  • Jose Alcántara sobre la responsabilitat personal, la poesia i la infantilització de la societat. Lectura obligatòria.
  • Biel Figueras diu que contra Franco es lligava millor. El nostre present està saturat (as in química) per dues menes de persones: els que (diuen que) corrien davant els grisos, i els que comenta Figueras a l’article. Sobre el text, jo crec que aquests segons segueixen enyorant la Barcelona pútrida. És sabut que els pijos amb consciència social –siguin diputats d’Iniciativa o no– estimen la podridura, ja que els permet sentir-se proletaris encara que només sigui per uns instants. Si hi sumem «fer-se» jovenets i jovenetes suburbials, ecco, que diu aquell. Llegir aquest article m’ha recordat un de tants projectes iniciats i abandonats… potser m’ho hauria de mirar, això…
  • Dimarts fou jorn de celebració a Ca n’Arfues, i el musicòsof glossava el què era. La cosa cal llegir-la en context, perquè si no sembla una sobrada –de fet ho és, i endavant. El millor, els comentaris analítics. Per què s’intenta analitzar tot? Per què no ens limitem, senzillament i simple, a somriure i, com a molt, fer un clic per compartir-ho?
  • I tornem amb un article de Nicholas Carr, aquest cop sobre els projectes dels nous quarters generals de les dues grans empreses tecnològiques, Google i Apple, l’era de la vigilància i l’angúnia que provoquen certes utopies, tema, sembla, del seu nou llibre. Que em perdonin els meus propers que treballen a aquestes dues empreses ;P
  • Per acabar, un article del quasi sempre polèmic –i és necessari ser-ho– Boaz Vilallonga sobre educació lliure a Barcelona, passat, present i futur. Barcelona viu –massa, potser– del passat, especialment en temes d’educació lliure. Arús, Ferrer i Guàrdia i la resta d’E.·.E.·.G.·.G.·. estan molt –massa, potser?– suats. Cal tenir present el passat, si, però mirar al futur. I el present és, en la immensa majoria, igual de monòton que arreu.

I fins aquí el recull d’avui. Podeu consultar els enllaços a pes a la web, però ja vos dic que en les dues setmanes vinents no n’hi posaré gaires. Que tingueu una bona setmana!

Recull d’articles (número 13)

Després d’un diumenge de descans per microvacances (aquí, no a la vida real), tornem amb el recull d’articles, enllaços i coses interessants trobades per la xarxa. Com sempre, a més d’aquesta selecció podeu consultar la resta a la pàgina de marcadors o a Twitter.

Que tingueu un bon diumenge!

Recull d’articles, número 12

Avui és el dia en que Perséfone retorna a la terra dels vius des de l’Hades i el món reneix. I també és diumenge i, per tan, toca fer el recull d’enllaços de la setmana. Més aviat d’avui mateix, ja que va esdevenint tradició que el diumenge al matí és el dia de posar-se al dia amb articles digitals, ja siguin del lector de feeds o dels favs de twitter o aquelles pestanyes que fa mig semestre que consumeixen RAM. Espero que trobeu alguna coseta interessant, i si no també podeu consultar el repositori gros.

  • I com deia que avui arriba la primavera, us recomano una lectura sobre el mite de Deméter i Perséfone i els misteris eleusins, una de les tradicions mistèriques i iniciàtiques més antigues i importants d’Europa, que després d’haver-se celebrat durant dos-mil anys, ara en fa més o menys dos-mil més que està perduda.
  • Mai m’han acabat d’agradar els articles de sapiència musical, però aquest s’ho val. Que fue del britpop és un viatge als 90 i un repàs a una de les èpoques musicals més curioses, per mi, amb esdeveniments com el duel Oasis – Blur. Jo era de Blur. I els que no ho fóssiu sou uns pringats.
  • El mormonisme és un tema interessant, fins i tot apassionant. D’ençà que Smith parlava amb pedres per justificar la poligàmia i era apallissat unes quantes vegades, ja fos pels qui descobriren el pastís o pels que van ser estafats, fins avui, ha passat temps. El Mormonisme ha canviat molt. A How the Mormons Conquered America en fan un petit resum.
  • Enric March ens delecta amb un dels seus articles de la vella Barcelona. Aquest cop, tramvies. Mentre a tot Europa les grans capitals els mantenien, a Barcelona es retiraven i es feien servir d’escola –rieu de les caracoles— i de bars. Coses de la modernitat. O de la modernor. O alguna cosa, vés a saber…
  • En la setmana en què ha mort l’autor de Mossèn Tronxo –amb qui la iaia es tronxava de riure–, el musicòsof de la tribu, al seu semi-obituari, fa una de les coses que, a voltes, critica. Ep, anem.
  • Bernat Ruiz, autor de Verba volant, scripta manent, blog que heu de seguir si us interessa el món editorial, fa un article sobre la banalitat del bé tot parlant de l’Alcaldessíssima Colau. Imperdible.
  • I avui que és dumenge de Rams, un dels dos dies en què la majoria de catòlics van a missa, heus ací La Passió segons Godó. Sublim i excelsa.
  • A més de la vergonya que aquests dies ens marca l’agenda pública sobre els refugiats, la Unió Europea té prou coses en si mateixa, i des de fa massa anys, per avergonyir als seus ciutadans. El meu eurodiputat, Ramon Tremosa, en fa una breu exposició i resum de l’informe a la Comissió d’Economia.
  • En tant al futur d’ Internet, Cory Doctorow explica per què no li interessa l’optimisme sinó l’esperança. Llegiu. Fuck optimism. I want hope!
  • Boaz Vilallonga ens explica la història de l’objecte jueu més preuat que té a casa: una creu de ferro. Cal llegir molt atentament per trobar tot el sentit a l’article.
  • Jesús Pérez ens torna a delectar amb el primer capítol de la història de les milícies armades a Estats Units, des dels anys 90 a Trump. La continuació promet.

Que tingueu un bon diumenge, aneu-vos-en en pau.

Crematorio

paràgrafDesprés d’haver-lo començat al poc de la mort de l’autor, avui he acabat Crematorio. De Chirbes només he llegit “Mediterráneos“, i ara aquest. És un llibre que cal llegir.

Tal i com diu la contracoberta, parla de l’especulació immobiliària, la família, el sexe, els negocis bruts, la corrupció i la cultura del pelotazo immobiliari del llevant.

Però també del cinisme (el mal entès), de les relacions personals, del pas del temps no només en el paisatge valencià, representat pel poble imaginari de Misent, sinó també en les persones. En com la mort d’algú fa reviure tot allò que ha passat i et recorda com va començar i com ha anat esdevenint tot.

De com tots i cada un de nosaltres ens pensem que fem les coses per una raó, però al final ens mouen altres inquietuds. De com tothom pensem que sabem alguna cosa, però que si comparéssim aquests pensaments amb els altres involucrats es demostraria que tots estem equivocats.

És un llibre en que cada dos pàgines hi ha una frase o un paràgraf que voldries compartir perquè t’evoquen un record o una sensació propis.

Si en teniu l’ocasió, llegiu-lo.