Corbates i quaranta anys d’estalvi

Ja fa dies que corre la conyeta de la corbata del Presidente. I mentre uns fan la broma, els altres amenacen de fer el que els surti dels nassos, els d’allà diuen que la llei s’ha de complir, i la resta anem patint fogots a mitja tarda, la casa sin barrer, que diuen.

Per sort encara hi ha gent normal que diu coses de gent normal, com en Manel, que es pregunta –o jo dic que crec que ell es pregunta– si tots aquests canvis que hem de fer seran suficients o no. Jo només sé que en aquest país solem anar a la contra, i si qui mana diu que hem de valorar tancar l’aixeta, l’obrim encara més.

Aniré un xic més enrera que en Manel, i recordaré –als més vells– les campanyes d’estalvi d’aigua als anys vuitanta: mentre et rentes les dents, no cal tenir l’aixeta oberta. Penso que sembla mentida que encara ara, quaranta anys després, encara calgui recordar-ho. Després recordo que “la gent” és imbècil –tot i que “les persones” són bastant raonables–, i que estem a l’agost, i que cada dia queda menys per l’assumpte de Gibraltar, i em passa.

La Catalunya que necessitem

Us poso una cita:

El problema és que Catalunya fa massa temps que no és governada. Aquest país necessita ser governat. Ha de ser governat. Governar té a veure amb l’assignació de recursos d’acord amb unes estratègies i uns programes. Governar vol dir formular i aplicar polítiques seguint les regles del joc pròpies d’un estat democràtic. Governar no és agitar, fer propaganda, exhibir banderes i pancartes. El país necessita, ara amb urgència, una correcció radical i urgent de la deriva partidista de la seva administració pública.

Aquest paràgraf es va publicar fa dos anys, el 7 d’agost del 2020. Forma part de l’editorial del mes d’agost de la revista Politica & prosa. El més fort de tot és que l’editorial en general, i el fragment en particular, han envellit massa bé. De fet, no ha envellit gens ni mica. Dos anys després seguim necessitant un govern efectiu, perquè a la Generalitat, i al Parlament, en el millor dels casos seguim fent edicions dels Jocs florals a cada Ple. Això quan no ens passem setmanes i mesos debatent sobre si l’aplicació del reglament intern és connivència amb la repressió espanyolista.

P.S.: Aquest no envelliment encara és més obvi en llegir l’editorial d’abril del 2022.

Reivindicación o significación

Hoy, Estefanía Molina publica su columna semanal, de titulo “Sudaovarismo”, en la que habla de cierta actitud feminista, y de Rosalía.

A mi Rosalía no me dice nada –creo que solamente he escuchado una canción, a través de un enlace de la columna de hoy. Se me ha quedado gravada en el cerebro durante horas. Nunca te lo perdonaré, Molina–, y quizá por ello sigo sin entender lo del gag de mascar chicle –sí, desidia… ya… what’s next?–. Y creo que lo de escribir para “patentar” palabras o conceptos, o para el “yo ya lo dije”, al final no renta. 

Por otro lado, creo que fue ayer –me van a perdonar, por favor, que sufría de migraña y no lo recuerdo bien–, que salió anunciada la nueva campaña veraniega del Ministerio de Igualdad. Como ya se ha dicho mucho, solamente me quedo con una cosa: ese cartel reivindica una cosa que ya existe en las playas españolas.

¿Por que llamarle “sudaovarismo”, cuando todo lo que implica ese neoconcepto debería ser lo normal? ¿Por que hacer toda una campaña que pretende normalizar lo que ya se da?

Una cosa es hacer las cosas para reivindicar (o normalizar), la otra es hacerlas para significarse, para hacer ver que se hacen cosas.

Qualsevol cosa

Ja fa dies que deia que la diferència entre la premsa escrita i la digital és que, a l’escrita, hi ha un límit físic que requereix una criba. En canvi, a la digital no hi ha límit. I com no hi ha límit, s’hi publica de tot. Una altra forma de dir-ho és que s’hi publica qualsevol cosa. Com els articles de Salvador Sostres.

A vegades —a vegades els bous fan cagarades, que deia l’avi—, li surt alguna cosa bona. Perquè sap escriure. Llàstima que sigui imbècil.

La prensa y la antesala del fascismo

Hoy, en las primeras lecturas de la prensa del fin de semana, me fijo en que muchas hablan de la degeneración de la democracia estadounidense.

Según la RAE democracia es, en lo general, “Sistema político en el cual la soberanía reside en el pueblo, que la ejerce directamente o por mediode representantes.”. En lo particular se define como “País cuya forma de gobierno es una democracia.”

Lluís Bassets, Máriam Martínez-Bascuñán e Iker Seisdedos —a falta de avanzar más en la lectura— comentan que la democracia agoniza en Estados Unidos. Bassets incluso llega a preconizar que “las instituciones co tramayoritarias de la democracia estadounidense […] han instalado una dictadura de la minoria republicana.”

Estados Unidos, en lo particular, no es una Democrácia sinó una República que, en lo general, se elige democráticamente a los representantes y al Presidente. Donald Trump fue elegido —y no fue revalidado— por los estadounidenses. Igual pasó con el Congreso y el Senado. Y esas instituciones ejercieron, tal como hicieron en el pasado los demás representantes, su derecho a nombrar cargos.

Que no nos guste o que no estemos muy de acuerdo —o que hasta nos de asco— con las corrientes políticas de los partidos y candidatos que ganan elecciones no es un retroceso de los sistemas democraticos, sinó que es nuestro problema.

Otro tema diferente es que el sistema haya traído candidatos cada vez más autocráticos. Pero no es culpa del sistema, sinó de la mala gestión que realizan los gobiernos y Presidentes en el cargo. Porque dejémoslo bien claro: las elecciones las pierden los gobiernos.

Bassets no se da cuenta que está plagiando a Trump: si el resultado electoral no le gusta, lo denuncia como robo o, en el mejor de los casos, lo tilda de “agonía de la democracia.” Este tipo de comportamientos es cada vez más común. Y esto, en lo general, sí que es una degradación de la democrácia. En lo particular es la antesala del fascismo.

Referèndum a Escòcia: la lletra no tan petita

M’assabento —per una notícia de la premsa digital catalana a Twitter— que Nicola Sturgeon ha convocat un nou referèndum d’independència a Escòcia, pel dia 19 d’octubre de 2023. El primer que he fet és buscar alguna cosa de la premsa normal, com per exemple la BBC. Un cop llegida la BBC he llegit la notícia a El Nacional. Com sempre, la premsa catalana no explica la realitat tal com és, i els polítics catalans aprofiten qualsevol ocasió per vendre’ns el seu oli de serpent i construccions de fum.

Diu la BBC que Nicola Sturgeon ha “proposat” que fer aquest referèndum, i que sigui aquell dia concret. A partir d’aquí, Sturgeon es posarà en contacte amb Boris Johnson per demanar, formalment, permís per dur a terme la votació. La primera ministra escocesa, diu la BBC, ha recalcat que “cal que el referèndum sigui indisputablement legal i constitucional”, i per això enviarà el tema al tribunal suprem, preguntant quins problemes legals podrien existir si la votació es fa sense el permís ni l’aprovació del govern del Regne Unit.

En cas que el Regne Unit ho aprovi, el parlament escocès tramitarà la llei del referèndum, que és la que s’ha presentat avui. En cas que no ho faci, Sturgeon diu que les pròximes eleccions al parlament escocès seran un “referèndums de facto”, amb l’SNP defensant la independència d’Escòcia com a únic punt programàtic.

Ara vegem què diu El Nacional. Al primer paràgraf ja diu que el referèndum “es farà sense l’autorització de Londres”, i seguidament llença un atenuant: “Justament és aquesta falta de potestat legislativa per albergar una votació d’aquesta mena la que fa que Sturgeon recorri a l’alternativa, que és la d’un referèndum “de caràcter consultiu”.” A partir d’aquí, es fa una retrospectiva sobre el passat referèndum de 2014.

Per sort, i com diu la meva esposa que hi ha viscut deu anys, a Escòcia tenen polítics de veritat que actuen sense por, amb valentia, però per la via legal i fent les coses bé. No com aquí, que tenim una classe política tan sols interessada en els seus càrrecs i sous.

Senyors d’El Nacional: Deixin de ser un diari digital on s’hi publica qualsevol cosa, i facin periodisme seriós. El que estan fent és manipulació total i oberta. Polítics catalans, parin de prendre el pèl a la ciutadania. Ambdós, deixin d’enganyar, i expliquin la realitat.

Si us plau, llegiu les dues noticies vosaltres mateixos. No us deixeu prendre més el pèl:

BBC

El Nacional

Trencar Espanya

Deien, al número 8 la revista Medium sobre l'”Agenda España 2050″, el següent:

La “España que hacemos” arrastra una serie de lacras que, de no eliminarse, harán de todo impulso modernizador una fiesta de la ineptocracia. La ineptocracia de la política es “la grasa del sistema clientelar”; porque existe un despilfarro de fondos para financiar las ineficiencias del sistema.

En un clima de clientelismo se pierde eficacia, sin coste político alguno, ya que la permanencia en el pesto está desligada del mayor o menor éxito de la gestión que se realice.

I precisament per això és pel que, crec, que cal “trencar” Espanya. És el tema del qual vaig parlar amb un pelegrí del Camino de Santiago, votant de VOX, el setembre de 2015. Forma part, crec, de les reformes que molts han volgut aplicar, sense èxit.

Que fins ara no s’hagi pogut fer, no vol dir que Espanya sigui “irreformable”. Simplement, pot voler dir que no s’ha fet de la forma que era necessària. Trencar Espanya, fragmentar-la, recuperar el regionalisme i desenvolupar-lo de forma plena. I finalment, intentar aplicar-lo de forma seriosa. Sense independències ni astracanades.

Trencar Espanya per desfer-se de tota la cleptocràcia clientelar, i després recosir-la de forma que no s’estripi quan s’estiri massa d’algun cantó. Llegir la famosa “unitat” en forma profunda, la unitat de les persones, que són les que tenen drets i obligacions, no les llengües ni els territoris. Llegir la “igualtat” en forma més profunda, i no quedant-nos en la literalitat més simple –i ximple–. Us ho imagineu? Jo sí.

Capturas, de Manuel Vicent

Diu Manuel Vicent a la seva columna de la contraportada a El País del diumenge 12 de juny que els animals “es devoren per sobreviure, però ho fan amb rigor extrem i saviesa. Cap fera supleix la seva maldestresa amb la crueltat.”

Vicent coneix poc el món natural. Coneix poc l’actitud dels lleons mascles que, després de foragitar l’antic “rei de la selva” —cal tenir en compte que a la selva no n’hi ha, de lleons—, maten als cadells. I el mateix fan moltes espècies de primats.

Però per crueltat gastronòmica, la de les orques. Aquí us deixo una filmació d’unes orques “jugant” amb uns lleons marins. Cap al final del vídeo, un cop els atrapen, les porten mar endins i les fan saltar per l’aire. Un cop i un altre. A vegades les deixen fugir i, abans que s’escapin del tot, les tornen a atrapar i les tornen a llençar mar endins. Fins que se n’avorreixen, i se les mengen.

Vicent acaba la seva columna amb el típic discurs misàntrop sobre la capacitat humana per fer el destraler matant. Manuel és molt fàcil: no hi ha res més perillós que un ximple amb iniciativa.

Tinc un pla…

De les dues G, la del Govern i la del Gobierno, l’única diferència és la “v” o la “b”. Per tota la resta són el mateix. Incompetència pura. Els d’aquí perquè ens han demostrat que no poden portar ni una gestoria. I com que no en saben més, els que ens havien de portar un referèndum independentista vinculant, però no saben ni articular una consulta local, s’emboliquen a fer invents amb la llengua, trencant una cosa que, fins que la van començar a tocar fa anys, funcionava.

Els d’allà igual. Fa un mes que esperem unes mesures urgents, i ara resulta que el pla que el Presidente presentava ahir als mitjans i avui als ministres, necessitarà trenta dies per aprovar-se al Congreso. I un cop aprovat, a Europa l’han de revisar de nou per veure si és viable. I un cop es faci, ja estarem al juny, i ja no caldrà rebaixar el gas, perquè ens estarem fotent de calor.

Un pla digne d’Antonio Sánchez. Que fent veure que feia coses, ha evitat tota decisió, externalitzant la responsabilitat als altres, ha guanyat gairebé tres mesos i, com sempre, el seu pla de despesa l’acabarem pagant els ciutadans.

Política és prendre responsabilitats. Qui no vulgui prendre-les ni acceptar-les, que es dediqui al macramé. Qui no vulgui responsabilitat no hauria de presentar-se a unes eleccions ni postular-se a president de cap govern.

Recull d’articles (27): Antonio Sánchez i l’absurdesa del català

La setmana del 20 al 26 de març ha estat marcada per la mort d’un company i amic especial i l’acompanyament que hem fet uns quants. Acompanyar algú en el seu darrer viatge és una experiència totalment diferent de qualsevol altra. Tens moltes hores a soles amb tu i amb l’altre. Són hores de reflexió i tota una sèrie de decisions sobre un mateix que fan pensar, i molt.

Però en relació amb la vida, que segueix, hem tingut el fenomen Antonio, la nova faceta del president del Govern d’Espanya, que s’ha volgut convertir en faraó europeu intentant canviar l’estructura/gestió del sistema elèctric.

D’altra banda, a Catalunya s’ha tornat a treure la mala salut de ferro del català. És un recurs recurrent, valgui la redundància, quan les coses no van bé, o directament no van. Com en l’actualitat. Amb un govern incapaç d’organitzar un referèndum local per fer veure que els ciutadans afectats –i com sempre, seguim amb problemes per definir el demos d’afectats– tenen veu i vot sobre el tema dels jocs d’hivern. I si el Govern és incapaç d’organitzar una consulta local, ens vol vendre que serà capaç d’aconseguir, i organitzar, un referèndum nacional, vinculant i efectiu, sobre la independència. Com diria aquell: a otro perro con ese hueso.

En comptes d’això, tornem a tenir a la taula el català: que si no es parla, que si està en perill de mort, que si l’escola, que si la llengua vehicular. I les mateixes excuses i justificacions que veiem des de fa 30 o 40 anys, cada cop que la incompetència és manifesta. Quan allò de “les hemos destrozado el sistema sanitario” tothom ens posàvem les mans al cap. Però avui, que els nostres polítics ens han destrossat el sistema educatiu, no només no diem res, sinó que optem per mirar cap a una altra banda i embolicar-nos amb la llengua.

Doncs mentre aquells que ens havien de portar al referèndum pactat no poden ni organitzar una consulta local, i desviem l’atenció a la llengua, que és l’única cosa sobre la qual el govern autonòmic té autoritat legal –que no competència–, repeteixo una de les definicions de Catalunya que he fet, i que més m’agraden: a un català li assenyales l’olla plena de monedes d’or al peu d’un arc iris, i es passarà una setmana adjectivant els colors de l’efecte òptic de l’aigua sobre un raig de llum solitari, que travessa, fugaç, l’èter del país.

Que tingueu una bona setmana.