Salveu les abelles

Castrum Apiaria. És el nom que els romans van donar al que avui es coneix com Piera. Poble killo –no ho dic jo– i terra d’abelles. I de fang. Però principalment d’abelles. Ho porta al mateix nom del poble.

I si Castrum Apiaria és el “poble de les abelles”, la Domus Apiaria hauria de ser la “casa de les abelles”. I ara visc a una Domus Apiària. Des de divendres al migdia tinc noves veïnes. Un eixam s’ha instal·lat sota les teules del sostre. Les sento des del menjador. Bzzzzz… Bzzzzz….

Les descobrí una estona després de treure el cap per la finestra a tafanejar –esperava una entrega per missatger que, per cert, encara no ha arribat–, quan sentí una mosca grossa que intentava fugir. En anar a obrir-li la finestra, m’adoní que de mosca res. I en guipar finestra enfora, allà estaven. Volant. Voltant. Cercant. Instal·lant-se. Imaginí la reina espetant un “no me pises lo fregao!” a les obreres. I als sànganus. Sobretot a en aquests.

Després torní a sentir l’abella de dins de casa. Prop de la finestra de l’entresolat. Tenia una companya. Després de maniobres complicades, i un esglai important, les vaig aconseguir fer fora. A les dues.

Perquè les abelles són una espècie protegida. Diuen –diuen-diuen– que estan en perill d’extinció i que les hem de salvar. Per això truquí immediatament als bombers i la policia. “Acordoneu la zona, porteu una grua i salvem a les abelles!“.

Però la resposta fou

-Si no estan a la via pública, te n’has d’encarregar tu.
-Les tinc al sostre de casa.
-Doncs hauràs de trucar a un apicultor.

Llavors eixí al carrer, per intentat guaitar un xic més. Des de l’escala, el brunzit encara era més gros. BZZZZZ… BZZZZZZZ… Desenes d’abelles maldaven per sortir per la claraboia de l’escala interior. Desconec com hi havien arribat, però no podien sortir.

Ara reposen. Repartides en replans i esglaons de tres pisos diferents. Mortes per esgotament. Les seves germanes segueixen al teulat. Avui, però, plou. I no en sento el zum-zum. Les abelles no són nècies, i quan fa mal temps s’amaguen. M’ho va dir l’apicultor contactat per l’administrador de la finca. També em digué que potser estan de pas. Que esperés a dilluns, i ja farem. Però això fóu divendres.

Dissabte pugí al terrat dels veïns. Les abelles no feien bola, ni estaven eixamades. Voltaven sota les teules. Diria que s’han instal·lat de forma definitiva. Perquè els himenòpters seran insectes, però ximples no. I jo no sóc apicultor. Tan sols sóc un ciutadà conscienciat. Perquè cal salvar les abelles. Perquè he vist els cartells, els anuncis i penso globalment i actúo localment. Però em preocupen.

Pateixo i sento pena pels cents d’abelles mortes del replà de casa, tot i el meu avís a les autoritats. I ara tinc por que no em jutgin per genocidi himenoptèric, causat per omissió de socors. I per delicte d’odi especista. M’hauré de desfer dels cadàvers. Però abans els hi he fet unes fotos, per l’assegurança. Amb una mica de sort, s’encarregarà de pagar les costes de la retirada del rusc.

Perquè les abelles estan en perill d’extinció. I cal salvar-les. Perquè la biodiversitat està en perill sense la seva acció pol·linitzadora. Però les has de salvar tu mateix. I retirar un rusc d’una casa particular costa doblers. Tant hi fot que l’apicultor se les quedi, els hi posi un rusc professional amb vistes i, després, en tregui profit. El ciutadà conscienciat s’ha de fer càrrec de la retirada. Perquè cal salvar les abelles. Però pagant, eh? Pagant.

Salveu les abelles. Però feu-ho vosaltres. Pringats.

Soufflé de Classe Política Catalana

Fa cosa d’un temps vaig escriure unes impressions sobre el futur de l’ANC amb el canvi de direcció. M’agradaria dir allò de “no m’agrada tenir raó”, però és mentida. Com tothom, m’encanta tenir raó. I si puc refregar-ho a la cara d’algú, millor encara. I avui toca. Perquè fa cosa de mes i mig vaig fer pública la meva agenda personal:

  • -aconseguir un país que pugui sentir propi.
  • -lluitar contra qualsevol persona o entitat que me’l vulgui arrabassar, vingui d’on vingui.

Des de mitjans del passat mes de novembre, i en especial des de la convocatòria d’eleccions per decret de Mariano Rajoy, Soraya Saénz o qui sigui –perquè jo no tinc clar encara a qui nassos van posar de MHP-virrei interí–, la classe política catalana està “como pollo sin cabeza“.

Dels tres partits obertament independentistes, només les CUP se salva. I que ho digui jo, té uns pebrots que ni en Weston. Hem tornat a viure la bajanada suprema de “llista única sí-llista única no”, amb totes i cadascuna de les teories hagudes i per haver –i també per inventar– sobre quina estratègia era millor.

Un cop començada la campanya, amb una Llista del President, la llista d’ERC i la llista de les CUP, l’espectacle va ser profundament lamentable. I això que mai segueixo cap campanya electoral, i molt menys paro atenció als programes, i encara menys a les promeses dels candidats.

ERC, que en principi se suposa que és un partit independentista, va decidir optar per guanyar vots, amb l’excusa d'”Implementar la República™”. “La República”, així sola, és una cosa tant etèria com absurda. Una “república” és una forma de govern més o menys democràtica.

A mi ningú m’ha preguntat si la forma del nou país –que no Estat, que a Can Arfues som una mica àcrates– ha de ser una república –bananera o no–, una autarquia, una monarquia o una teocràcia. Malgrat això, accepto la imposició de “república” com a forma del nostre, esperem, futur país.

Però no, a ERC se’ls va fotre al ceballot que s’havia d’Implementar la República™. Ara bé, què nassos significa això? Els qui hem treballat en consultoria, sabem a la perfecció que “implementar” i “merda inútil” són sinònims perfectes. Per tant, quin pla tenia, Esquerra Republicana de Catalunya?

Ni idea, però al discurs canviant dels mateixos candidats, hi podem sumar en Joan Tardà llençant floretes als Comuns, aquells que ja han deixat clar que no els interessa en absolut fer res que impliqui un mínim d’activitat cerebral.

I encara pitjor. En preguntar per aquests temes a tres persones de/properes a ERC –entre elles familiars–, incloent-hi un possible pacte amb els d’En Comú, les respostes van ser “això a mi no em toca. Ja s’ho faran els de dalt“. Bastant galdós.

I tot això, mentre Albano Dante-Fachín, sens dubte l’heroi d’aquest procés electoral, començava la campanya dient que no es presentava, va repartir bufetades a tort i a dret, alertant que l’únic vot útil contra l’España Jurídica –la que es passa des del primer dia pels pebrots el seu Estado de Derecho, les seves lleis, reglaments, Constitución i legislació internacional–, era a qualsevol partit que defensés la independència. Qualsevol partit, al tanto.

I mentrestant, Esquerra Republicana titllant als votants –a mi, a vosaltres, a tu, tots, tothom– d’imbècils si no els donàvem el vot, única forma útil i fefaent d’aturar no-sé-què i, és clar, d’Implementar La República™, sigui el que sigui que vulgui dir això.

I pensaven que guanyarien còmodament i tranquil·la. Però no. Resulta que la llista més votada va ser, oh oh, Ciutadans. Decepció. Ràbia. Impotència. Implementar™. Merda Inútil™.

Com els nostres cosins germans espanyols, perquè en realitat som família, portem a dins –molt a dins– el cainisme i allò d’abans trencada que de Convergència/Esquerra/Cupera/inserti-aquí-la-seva-opció-política-més-odiada.

Per això, lluny de fer autocrítica, a can ERC van decidir acusar els companys de ruta. Sensacional. Jugada mestra™. Una preclaritat mental sublim, més encara si tenim en compte que, des de mitjans octubre, hi havia una desena de persones a la presó.

Mentrestant, a l’altra banda, Junts per Catalunya va basar la seva campanya en “reinstaurar el govern legítim i fer tornar al president”. Lloable i tot el que vulguis. És la llista que jo votí. Però com he dit, ni el programa ni les promeses m’interessaven. De fet, el programa de les tres llistes hauria d’haver sigut un punt únic: aconseguir la independència de Catalunya.

Mentre uns volien “implementar”, els altres volien “fer tornar el president legítim”, que també podria ser sinònim perfecte de “merda inútil™”, ja que sabem perfectament que serà empresonat en pic arribi a 5 quilòmetres de la frontera espanyola. És a dir, merda inútil arreu.

Quin ha sigut el problema? Que després que des d’ERC s’hagi escollit atacar i recriminar a JxC que no complia el programa i obligar a Puigdemont a què tornés, Junts per Catalunya no ha optat per tenir “sentit d’estat”, sinó que ha permès que els seus propis grillats comencin a llençar merda sobre ERC.

I tot això, en paral·lel a la free-rider –as in freestyle— de Marta Pascal. Que sí, que visqui la llibertat de consciència i d’expressió, però no estaria de més que la tanquessin a un soterrani fins d’aquí dos o tres-cents anys –junt amb en Joan Tardà, per caritat– , per tal de poder tenir un discurs mínimament coherent.

Deia que en comptes de demanar serenor i fer servir els canals discrets, que existeixen com es va demostrar durant aquest estiu de 2017 fins a mitjans de novembre, Junts per Catalunya ha optat per engegar, també, el ventilador i repartir merda inútil™ a tort i a dret.

Una de les coses més execrables que he llegit al sector JxC és recriminar a ERC que la defensa d’Oriol Junqueras estigui alineada amb la tàctica del Gobierno de España. Acusar de traïció, ni més ni menys, al vicepresident del govern legítim que tant defensaven. Ni els pebrots del Weston.

Però a què ve tota aquesta brasa? A què ve tanta exaltació? Doncs al fet que aquesta situació, justament i precisa, era el que havia d’impedir, oh oh, l’Assemblea Nacional Catalana. Sí, els del suflé que vaig dir fa un temps.

Fa dies que llegeixo gent que comença a dir, de forma oberta, que ni pla, ni full de ruta ni res. I no els culpo. Però m’atreveixo a dir que més que improvisació, hem assistit a un reguitzell de canvis, mutacions i modificacions de El Pla™, algunes per il·luminacions preclares, i també a un cas típic –de manual, que dirien els Analistes™ de El Procés™– de cagada en el dilema del presoner.

El pla original –sí, crec que hi havia un pla que s’ha seguit fins fa un mes i mig– ha patit modificacions i mutacions pel camí. Que si el Manifest del Referèndum –bona idea, però innecessari pel meu punt de vista–, que si les eleccions, que si pactes, que si mediació internacional.

El que vulgueu. Però la funció de l’ANC, en el pla original, havia de ser mantenir la unitat dels partits polítics independentistes. En una frase: evitar a tota costa l’espectacle de merda –inútil– que estem patint des de mitjans d’octubre.

Però no. Com deia, si estudiem molt per sobre el “dilema del presoner”, veurem que estem immersos en el cas en què cada actor decideix mirar només per si mateix. Esquerra Republicana –i entorn–, plorant perquè no els han deixat guanyar les eleccions. Junts per Catalunya –i entorn–, titllant de traïdors Oriol Junqueras i el seu partit. L’ANC fent mobilitzacions per alliberar a Els Jordis™.

I mentrestant, el més calent a l’aigüera, el Gobierno de España fent i desfent, i nosaltres, els vianants, veient-les venir i matant-nos lentament entre nosaltres. Els espanyolistes –em nego a emprar el mot “unionista”–, desbarrant amb la bajanada –per nosaltres– de Tabarnia, els collons del Wamba i la mare que els va parir a tots.

Tantes jugades mestres, tants “de manuals” que sembla que us heu llegit, i tanta “implementació™” de jo què sé què. Tants analistes que en saben un niu de tot, però potser resultarà que només calia llegir un llibre i prendre’s seriosament algunes coses de Teoria de jocs.

Com per exemple, que hi juguem tots. La teoria de jocs no va de que la vida real sigui un joc d’ordinador en el qual puguis estar gravant la partida cada 5 minuts per, si la cosa no surt com esperes, tornar enrere. Tots prenen decisions, tots actuen, tots juguen, i no s’ho val a plorar quan les coses no surten com havíem planejat que sortirien.

El dilema del presoner deixa entreveure que quan dos socis col·laboren, tenen millors opcions per aconseguir un millor resultat global. Però si cadascú opta per anar per lliure, només un dels socis aconseguirà un bon resultat, mentre l’altre sortirà perdent.

Potser va sent hora que la classe política, i el seu entorn immediat, s’oblidi de partidismes, de rancors, de merda infecta i absurda –i inútil–, i es dediqui a fer allò per al que els ciutadans que els hem votat: treballar per la independència de Catalunya. Només quan s’aconsegueixi i asseguri això, i a veure si d’una punyetera vegada ho enteneu els dels partits polítics, els grups amb agendetes i tronats varis, ens podrem posar a passar comptes i a cobrar factures.

I una altra cosa que potser us hauríem de marcar a foc al front, per tal que ho poguéssiu llegir cada cop que us mireu al mirall: “unitat” no és el mateix que “uniformitat”. Tot plegat comença a fer angúnia, per no dir que també feu venir ganes d’engegar-vos a tots i marxar del país, sigui per sempre o per molt temps.

Comencem a estar-ne fins als collons, per no plagiar a dom Estanislao, de tots vosaltres. Feu el favor de posar-vos a treballar, perquè si no el resultat podria ser molt pitjor del que totes les enquestes –les mateixes enquestes que no n’encerten ni una des de fa deu anys– preveuen.

L’ANC hauria de deixar de fer el ridícul amb mobilitzacions inútils i començar a pressionar de forma salvatge i implacable a ERC, JxC i associats. Que deixin de fer l’imbècil –encara que tots sabem que és molt important fer l’imbècil–, i estiguin per la feina.

Som nosaltres, els ciutadans, els que ens hem jugat la cara i el físic –i alguns, com en Roger Español, fins i tot l’han perdut per sempre– perquè ells ara estiguin tot el dia dient-se el nom del porc arreu.

No m’interessa una classe política d’aquesta mena. Us paguem el sou. I aquest cop amb sang. Deixeu de jugar a veure qui és més guay, i comenceu a treballar de forma immediata, perquè potser d’aquí poc ja serà massa tard.

He dit.

Consultoria pragmàtica #11: la divisió del món

Autor: Werner Bayer

Hi ha moltes divisions possibles. Totes elles arbitràries i atzaroses. Avui us en posaré unes quantes de meves. La primera gran divisió de La Gent és entre la que té pagueta i la que no en té. Per pagueta entendrem un sou més o menys escandalós –a poder ser, d’un mínim de 3000 € mensuals nets. Potser em quedo curt, no n’entenc de coses d’aquestes i jo, amb 3000 al mes, ja faig. En resum, el que vindria a ser l’equivalent del «Sueldo Nescafé Para Toda la Vida», però amb quartos públics.

Els que tenen pagueta ja ho tenen tot arreglat i poques coses els preocupen. Els que no, en canvi, es divideixen en dos altres grups: els que la busquen, i els que no. Aquest segon grup el forma gent normal, que acostuma a tenir la decència de treballar per guanyar-se el sustent. La feina pot ser més o menys mecànica, bruta o intel·lectual. I val a dir que tot hom/don viuríem més assossegats amb les necessitats cobertes.

Tornem als que la busquen. Es tornen a dividir en dos grans grups: els que no dubten en trepitjar i apunyalar a qui sigui per tal d’aconseguir la preuada recompensa i seguir sense fotre brot un parell de dècades més; i aquells que no dubten en agafar l’oli dels massatges i/o calçar-se genolleres per tal de realitzar, amb pitet o sense, deglucions a esquerra, dreta, delante, detràs y un dos tres. Sigui en forma d’articles –Cal Fer Articles™–, entrevistes, aparicions a ràdio i/o televisió. Anything goes.

A aquests dos grups, que no seguiré dividint, els uneix una cosa: els dos es dediquen a denunciar als integrants del primer gran conjunt, els perceptors de pagueta, precisament per ser perceptors de pagueta.

No voldria esdevenir malinterpretat. Cadascú fa amb la seva vida –i amb el seu cos– allò que vol –o que li deixen fer. A mi m’agradaria pujar algun esglaó de la piràmide Maslowiana, però valoro encara més la sort no deure res a ningú. Quina sort tenir feina. I la pau mental, la llibertat de poder dir el que passi pel cap sense perill de quedar exclòs del grup. I ara em perdonareu, que he d’enviar les etiquetes pel sorteig.

The theory of everything

"Els pilars de la creació" - NASA
“Els pilars de la creació” – NASA
És una pel·lícula d’aquelles que les veus córrer anunciades i penses que estaria bé veure-la, però te n’oblides fins que, un diumenge, la retrobes i et decideixes. I és una petita obra d’art.

I no us penséssiu que m’he grillat amb això dels Oscars. No parlo de “La Fotografia”, ni de “La Direcció” ni res semblant, tot i que a Edward Redmayne se l’ha d’ovacionar dempeus. No, és una petita obra d’art perquè és una d’aquelles pelis, com I origins, que fa plantejar-te coses.

Us ho podeu prendre en plan autoajuda i superació –pel tema d’en Hawking; o per la part de resistència a l’adversitat –per la Jane; o pel joc de relacions que s’estableixen entre els protagonistes i els ajudants i cuidadors; o pel fet que l’ateisme científic –en especial aquell que cerca una única teoria que ho expliqui tot– és, en essència, monoteista; o pels dilemes ètics que comporta l’eutanàsia…

Jo me l’he pres pel sentiment de petitesa, accentuat pels crèdits finals, que s’ha apoderat de mi. Petitesa i tenir el hindsight que certs debats sobre “qui té raó” són del tot irrellevants. Si al final, com diu la cançó, nosaltres tan sols som pols en el vent, imagineu què són els nostres pensaments. Arrogància, vanitat de vanitats.

Trump, o quan la veritat explota als nassos

Durant tot el procés electoral dels Estats Units d’Amèrica he mantingut una mena de posició neutral –posició intel·lectual-conceptual privada. Malgrat això, algunes de les accions de l’actual POTUS no em semblaven malament, com per exemple les crítiques i assots a la indústria de les notícies. També considerava que tot el buzz era l’equivalent, oposat diametralment, al que vam viure fa vuit anys amb Obama. El pèndol que retorna. Multiplicat per 100 o més. El karma, si voleu.

Ara, però, sí que sento la necessitat de dir la meva. Ho faig després d’un parell de caps de setmana on he conegut gent interessant i on he constatat que els n ord-americans, inclús els anomenats “expats”, estan realment afectats per tot això. I després, també, de llegir punts de vista de gent important per a mi, i després, sobretot, de la primera setmana de Trump com a POTUS.

En aquesta primera setmana, Trump s’ha pixat en tot el que ha pogut i més. No ha “revolucionat” l’administració, sinó que hi ha entrat amb un “monster-truck“, aixafant i destrossant tot allò que ha trobat.

Tanmateix, l’acció més espectacular ha sigut tancar la frontera de forma arbitrària a un model determinat de persona, i tot seguit acusar els crítics de la mesura d’afavorir l’inici de la tercera Guerra Mundial.

Països com Turquia i Iran ja s’han afanyat a mostrar-se com llocs ‘moderats’. No han reaccionat amb duresa i indignació, sinó amb declaracions tangencials, contenció i ‘sarcasme’.

Turquia –un país que no fa ni sis mesos ha realitzat una depuració d’opositors al govern brutal en forma de cop d’estat encobert– i Iran estan quedant com llocs normals i fins i tot raonables. Cal repetir-ho: en una setmana, Trump ha fet bons els règims dictatorials de Turquia i Iran.

Que Trump “segueixi les polítiques d’Obama” és totalment irrellevant. És cert que Obama ha asfaltat el camí amb accions com l’ampliació d’atribucions de la National Security Agency, pròrrogues de la Patriot Act i altres gentileses. Quan molts denunciàvem aquestes pròrrogues no era gratuït. Atorgar poders gairebé il·limitats a un Estat és un perill quan aquest està en mans d’algú normal. En mans d’un psicòpata és risc manifest de desastre.

Cal aclarir que anar contra Trump no significa estar a favor de Clinton –o de qualsevol altre–, com sembla ser la moda avui en dia. Considero que Obama és un dels Presidents més nefastos de la història, però l’alarma és que Trump, un psicòpata narcisista de llibre, ha aconseguit situar-se al Despatx Oval amb un discurs que, ara, estem descobrint com obertament feixista i totalitari. I el més curiós és que l’home sempre ha dit la veritat!

Som molts els que pensàvem que

a) que no aconseguiria la nominació
b) que no seria escollit
c) que quan comencés el mandat rebaixaria el to
d) your flavour choice

El problema és que Trump ha arribat amb l’America First, un discurs nativista –no nacionalista, molts nacionalistes estatunidencs són immigrants–, i d’altres consignes de cara a la galeria. I els electors ho han comprat.

El problema és que molts dels que han comprat aquest discurs ara es veuen afectats per alguna de les ordres executives –decretazos en diem aquí– i estan començant a descobrir el que han fet. Com deia, Trump mai ha mentit, però no l’hem ‘llegit’ de forma literal.

El problema és, també, que arreu hi ha qui surt amb la cantarella “Trump només està complint les promeses electorals”. Personalment ho considero una boutade de proporcions èpiques.

El problema no és ara, sinó allò que pot arribar a venir. Trump és confrontació, és teatre i escarafall, conflicte i incendis forestals provocats per ell o el seu entorn, per tal d’aparèixer després com el salvador.

Un d’aquests incendis que s’està planejant és el trasllat de l’ambaixada a Jerusalem. És un moviment que no aporta cap mena de benefici a ningú, només problemes. Però part de la comunitat jueva internacional, contenta pel fet que The First Son In Law Of The United States (FSILOTUS?) sigui jueu –ja veus tu–, està aplaudint amb les orelles, sense tenir en compte que qui haurà de sortir M16 en mà no són ells ni els seus fills, sinó els soldats al terreny. I que després els tocarà rebre a ells a casa, i la resta de jueus arreu del món, com aquells que aplaudien el resultat electoral i ara tenen familiars retinguts a l’aeroport.

Potser Trump és un revulsiu que necessita no només els Estats Units d’Amèrica sinó el món sencer. Potser és un revulsiu per la indústria de les notícies, que hauria de recuperar la seva funció original. Potser és un revulsiu perquè els estatunidencs recuperin l’esperit que els va portar a ser model i far.

Potser és un revulsiu per al món sencer, per espavilar i aprendre que cal no vendre’s l’ànima al diable. Un revulsiu per comprendre que les paraules porten, de forma inevitable, als fets i que, per tant, cal estar atents als discursos d’odi per saber què vindrà després.

O potser és tot el contrari, un indicatiu que la humanitat no aprèn dels seus errors. Potser és que els humans tenim molt bones intencions fins al moment en què arriba un flautista d’Hammelin i ens porta a tots cap al barranc, tots feliços, tots contents, saltant, ballant i aplaudint fins al moment en què perdem el peu i comencem a precipitar-nos, tot pensant “com hem arribat fins aquí”?

2017?

Fa just un any publicava un poema de Kipling com a idea per treballar durant la convenció social coneguda com “2016”. El balanç, si segueixo el poema, és prou positiu.

Sí que hi ha coses que podrien haver anat millor –però shit happens for a reason–, i hi ha gent a qui he fet mal sense voler-ho. Als segons, els demano perdó.

Podria repetir el poema-propòsit per 2017. De fet, el text és vàlid per cada any. I per cada dia, si m’apureu.

Que no us pugui el desànim. I recordeu que, al final, cadascú és responsable del que mostra la seva pròpia cara. I no només el primer dia del calendari –sigui el calendari que sigui–, sinó tota la resta en especial.

El #hype del tapirisme

Quan hom és jove, inexpert i necessitat de calés, s’embarca en mil i un projectes. La majoria d’altri. Alguns acaben abans de començar, d’altres naufraguen, o inclús embarranquen i et deixen tirat a una illa amb poc més del que portes posat.

Quan s’és jove, diuen –diuen, diuen, diuen!–, és molt més fàcil començar coses noves que quan s’és més gran. Però això no ho sabrem mai fins que no ens toqui, que serà quan tinguem l’edat suficient per demostrar la validesa o la falsedat de la teoria.

Ara m’acosto a l’apocalipsi, a la revelació quarantina. I en una de les pre-revelacions vaig esdevenir conscient d’allò de “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.

De fa anys que premo tecles i escric coses. Principalment en aquest blog, però en diverses ocasions durant aquest temps he pujat al carro d’altri. Així que, per canviar, tocava començar un projecte propi.

La idea va sorgir mig en conya, però a poc a poc prengué cos. I després d’un parell de converses, de descobrir Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios i d’un parell de bromes amb en José Luis Martin sobre el títol, va esdevenir real allò de “doncs ara farem una Revista Digital”.

I així, demà dimarts 6 de setembre, rebrà la llum la revista digital multitasca, transdisciplinària i antiimperialista. No és un diari. Ni un tinglado cultural. Ni una tribuna des d’on promoure nous autors. Ni un projecte emergent. Ni un digital d’opinió.

Sí que vol ser, com demà ampliaré, exaltació de la diversitat, ja sigui temàtica, personal, d’idees o de visions. Això no és nou, però com deia aquell, «els llibres sempre parlen d’altres llibres».

És ben cert que hi ha infinitat de blogs, revistes, diaris i publicacions digitals. I més que n’hi hauria d’haver! Ja paro, perquè si no no deixaré misteri ni intriga. Arriba el tapirisme. Sense pirotècnia, ni llumets ni música –els tapirs són uns bitxos tímids–, però demà el #Hype es farà realitat: Le Tapiriste surt a pasturar.

Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios y algunas canciones populares

No entenc la poesia. Almenys alguna poesia. Hi ha gent a qui li encanta, però jo reconec que no l’entenc. Tot i això, a finals de la primavera vaig comprar-me un llibre de poesia. El meu primer llibre de poesia. I m’ha canviat la vida.
20160829_192545
Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios y algunas canciones populares, de Pablo X. Suárez, és una joia. Asturià nascut el 1981, Suárez ja porta unes quantes publicacions, principalment en la seva llengua materna, l’asturià. Aquest és el seu segon llibre en castellà.

Poesia pop, actual. Un viatge interior que ens fa visitar el mateix viatge de l’autor. Un viatge que porta, com a tothom, cap a l’apocalipsi. Poesia ungerdround asturiana. Perquè sí amics, Astúries existeix. I és un dels cultius artístics més curiosos i interessants de la península –però d’això en parlaré en una altra ocasió.

Els quatre evangelis que Suárez ens presenta són Apocalipsis, según, Trilogia tapira, Mi casa está abierta i Un bodegón interior. I el primer evangeli, i el llibre, inicia amb Treinta y tres, l’edat de l’autor quan va escriure el poemari.

Perquè és als 33 anys quan comença la fase vital que culmina a l’apocalipsi. Als 33 comença l’hora dolça de la vida, però també quan hom comença a albirar de què va tot això. I Treinta y tres és un cant al descobriment de la realitat. A l’inici de l’apocalipsi, de la revelació.

Tengo treinta y tres años y mis electrodomésticos
están viejos
me pica el culo terriblemente:
creo que tengo almorranas y es la primera vez.
Yo no estudié para gestionar
averías, accidentes, inflamaciones.
A mi me educaron sobre la base
de que todo funcionaría correctamente.
Cuando era niño
sabía encender las luces
soplar velas, correr por ahí.
No me prepararon para gestionar las desgracias
y me pongo a llorar si un botón no funciona

Treinta y tres podria esdevenir un himne generacional.

De Trilogia tapira en destacaria Yo y mi tapir,

Estoy más guapo que dios
y las anarcas me invocan casi tanto como al estado
me rodean
soplan himnos báquicos
y yo
paseo a mi tapir

O potser Los runners son perros, on el poeta retrata una de les facetes més preocupants de la realitat.

Todos
los perros están enamorados de sus dueñas
son como runners de la muerte
incansables
saltando por sus alrededores y por los parques
a deshora, olisqueando a otros perros
follándose lo que se mueve
y lo que no
a las puertas
y las raíces se las follarían también

És al quart evangeli, Un bodegón interior, on l’autor s’endinsa al seu jo més profund. Com a Quiéreme, que soy una merluza congelada, una metàfora del present i del futur a partir dels 33.

Cómeme ahora, amor
no voy a estar jugoso mucho más allá
del rigor de las nieves que están por venir
y nunca más allá de estos pies de hielo.

Però el poema que més m’ha agradat de tots el trobem al tercer evangeli, Mi casa está abierta. I es titula Velcro.

El alma está pegada al cuerpo con velcro
lo que llaman desgarro
emocional ya suena como a tiras de velcro separándose
también el velcro es como el amor
pierde adherencia
con el tiempo
y es
una metáfora de la vida como cualquier otra.

Com deia, poesia pop. I de prau. I d’asfalt, com diu la crítica. És una poesia actual i actualitzada. Que ens transporta a metàfores de la realitat evitant els llocs comuns. I és, també, poesia de proximitat, ja que a Pablo Suárez se’l pot trobar a les múltiples vetllades poètiques que s’organitzen arreu del seu país, Astúries, o a vegades a algun chigre, on organitza timbes poètiques.

Suárez, a més, és un dels profetes del tapirisme i valedor del tapir, com diu el mateix autor, “com un animal oblidat i guay“. De fet, la Trilogia tapira és el seu relat de transformació en tapir simbòlic, ja que el simpàtic ungulat és l’animal totèmic de Suárez.

I és en honor seu, tant del tapir com de Suárez, que aquest llibre m’ha portat a iniciar un nou projecte del qual us en parlaré dilluns, i que arrenca el dimarts vinent.

No deixeu de llegir –ni de comprar– Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios. Ho podeu fer directament al web de l’editorial independent La novia de nadie. Us l’envien a casa en un tres i no res i tots ells són increïblement macos perquè sí. I compreu-vos un tapir i porteu-lo a passejar.

Unamuno i Maragall: epistolario

Vaig trobar aquest llibre de casualitat, a la biblioteca del poble. De fet, pensava que no el podria agafar, ja que tenia una nota d'”exclòs de préstec I”, i com que un no disposa d’estudis superiors, l’amable bibliotecària –que a més és la veïna de quatre cases més amunt del carrer– em va haver d’explicar que era exclòs de “Préstec Interbibliotecari”, pel que marxí a casa més content que unes castanyoles.

Tan bon punt es comença a llegir, es descobreix una relació d’amistat maquíssimes. Unamuno i Maragall es van veure en persona molt poques vegades, tres o quatre com a molt, però la relació epistolar que varen mantenir mostra dos homes que, tot i estar allunyats en tant a posicions de creences polítiques, eren certament propers.

Tant, que quan el fill gran de Miguel va anar a Barcelona, li demanà a Maragall que li fes de tutor. Maragall li respongué que tenia ja tretze fills, i que ara en tindria catorze. Malauradament, el poeta moria al cap de poc.

UNAMUNO Y MARAGALL EPISTOLARIO-2

Elogis sincers, sense entrar en la llepolia. Crítiques fermes, sense desviar-se de l’estima que les fa necessàries. I ànims des del cor en moments durs. I també moments en què sembla que llegim a dos amants enviant-se cartes d’amor, fins i tot un pèl massa embafants!

Gràcies a aquesta col·lecció descobrim un dels exemples més clars de fraternitat, ara que molts s’omplen la boca amb aquesta paraula, i que haurien de posar-la en remull amb lleixiu abans d’obrir-la, de la bilis que vomiten. Després els caldria llegir aquest llibret –i algun altre més–, i reflexionar durant un parell de plans quinquennals, abans de ni tan sols pensar a tornar a pronunciar la paraula que comença amb F.

Però tornem al tema. Aquest llibre no només inclou l’epistolari entre aquests dos grans, sinó una selecció d’articles, poemes i reflexions, també d’ambdós. Gràcies a això he descobert al Maragall periodista i articulista, que és una meravella.

Texts com Visca Espanya!!, La patria nueva, Esta es mi fe, Evocación o La espaciosa y triste España, que van mostrant una lleugera evolució del tan famós –i encara més mal entès– catalanisme/federalisme/com li vulgueu dir de Maragall. Llegiu, en aquest ordre, Himne ibèric, Oda a Espanya, Visca Espanya!! i La espaciosa y triste España i ho entendreu.

Per la banda de l’il·lustre rector podem llegir, entre d’altres, Barcelona, La catedral de Barcelona, La cultura española en 1906, Contra los bárbaros –en defensa de Maragall, increïble–, o el pròleg al volum Problemes del dia de les obres completes «del mejor poeta ibérico de todos los tiempos».

Tota una descoberta, no només de texts, sinó d’actituds. Unamuno defensant amb ungles, dents i el que faci falta a Maragall, com el més gran poeta espanyol, inclús ibèric, de la història. Comminant a Espanya sencera a llegir-lo.

Repetint un cop i un altre que “tots els espanyols que es considerin cultes” haurien de llegir-lo en català –i també de poder llegir en portuguès, i en asturià…–. I, com sempre, don Miguel repartint estopa a tort i a dret i dient el que pensava sempre i en cada moment. Contra los bárbaros n’és un exemple excels.

Aquest epistolari, editat el 1976 –‘segunda edición con textos inéditos’–, no crec que sigui gaire fàcil de trobar, però intenteu fer-ho. Us el recomano, és un pou de sorpreses ben maco. La major part d’articles es poden trobar arreu, però les cartes, ah, les cartes!

Una tarda d’un diumenge qualsevol

Any given sunday és una bona peli. Ideal per veure un diumenge qualsevol a la tarda. Fa pensar, però no en tota la mandanga de les polzades, o en allò de viure o morir. Fa pensar en evolució.

Quan hom és jove, té ganes de menjar-se el món. El que és vell es veu com antic, obsolet, i cal renovar-ho. Renovar-se o morir. Idees noves. Saba nova. Tot nou. New is better. I el progrés sempre és millor.

Ho és? No ho sé. De moment ningú ha pogut trobar res de nou que substitueixi un dels invents que més han ajudat al progrés de la humanitat. No parlo de la sopa d’all, sinó de la roda. Hi ha noves tecnologies que la fan més resistent. Nous materials per a fer-la més duradora. Però una roda és igual avui que el primer dia.

Quan hom percep l’arribada de l’apocalipsi, comença a veure que, potser, totes aquelles noves idees tingudes –de fet la gran majoria– no eren tan bones. Es mira enrere i es descobreixen errades. Decisions que es podrien haver pres d’una altra forma i camins que mai s’haurien d’haver agafat.

Perquè l’apocalipsi, és a dir la revelació, és el que fa que es pugui entreveure que per moltes idees noves que tinguem, el 99% ja les ha tingut algú altre abans. Igual que les propostes que aportem. Que no hi ha res que ens faci ser els escollits, però què, de fet, som especials simplement essent nosaltres.

Albirem que les quatre paraules «aquest cop serà diferent», en el millor dels casos, no volen dir res, i que en el pitjor signifiquen que et preparis per a una batacada èpica. Podem començar a veure de veritat per què fem les coses que fem. I descobrim amb esperança que, encara que no podem inventar la roda, sí que podem arribar a millorar-la.

Amb l’apocalipsi dels 40 comences a entendre que primer et volies fer gran per fer el que volguessis; que després els més grans seguien sense deixar-te fer el que volies; que potser no era tant «no et deixaven fer» sinó que t’avisaven d’alguna cosa; que potser hi havia alguna raó perquè ho fessin; i encara després aprens que per molt que t’avisin –o que avisis–, l’experiència és el grau.

Al final comprens allò d’«en sap més el diable per vell, que per diable». I que el conflicte entre generacions sempre ha existit, i que en aquest sentit –com en el que deia abans– ningú és especial, però que és normal que hom se’n senti.

Amb una mica de sort, anys després de passar l’apocalipsi hom obtindrà aquesta saviesa de veure que el temps ha passat, i que cal donar pas a la saba nova. Prèviament, aquesta saba s’haurà hagut de refinar mitjançant el seu propi apocalipsi, la seva revelació que amb el temps, li podrà proporcionar la saviesa diablesca.

Que així sia. I si no ho és, tampoc passa res. Els rius corren cap al mar, i el mar no s’omple mai; però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc. Això és el que em passa pel cap un diumenge qualsevol.