La tornada a la feina presencial

Arran de la notícia per la qual Apple comença a preparar la tornada a la feina presencial, s’ha organitzat un hype important al voltant d’això.

Que si els treballadors es neguen a tornar a l’oficina, que si els acadèmics diuen que la tendència cap a treballar des de casa és inaturable, etc.

Per sort o per desgràcia, un servidor només va deixar de treballar presencialment durant alguns dies, en què vaig estar de baixa laboral per haver contret infecció per covid-19. Fins i tot estant de baixa, bastants dies vaig treballar en remot.

Un mes exacte després del primer dia de baixa em vaig reincorporar en format presencial. El meu primer dia oficial de teletreball va ser durant el mes de juny de 2021.

És totalment comprensible que ningú vulgui tornar a l’oficina. Gràcies a la política de terror que les autoritats, totes, han emprat des del principi amb el nombre de contagis i el perill invisible, la població no acaba de decidir si té pànic a sortir de casa, o només por, o només en té en horari laboral, o si cuela cuela, i si no, me la pela.

Sí que és necessari revisar el model laboral, en especial al nostre país de traca i mocador, en el qual es premia passar molt temps al lloc de treball, malgrat que no estiguis fent absolutament res relacionat amb la feina.

Però com a part del col·lectiu laboral que portem treballant sense gairebé descans des de març de 2020, i que portem rebent cops i guitzes per totes bandes, em permetreu que digui “au i que us moqui la iaia, deixeu de plorar i poseu-vos a treballar” als qui es queixen perquè han d’anar a treballar a l’oficina tres dies a la setmana.

Alternatives a WordPress: Micro.blog

Fa temps que busco alternatives a WordPress. L’eina és massa gran i pesada per a les meves necessitats. I necessita massa manteniment, i si s’externalitza –com ara– a la versió .com, hi ha massa distraccions. I massa mencions a “posa anuncis i guanya diners”.

Ahir vaig topar-me amb Micro.blog, que a primera vista pot semblar una mena de pseudoclon de Twitter, però en realitat és realment una eina de micro-blogging –no com Twitter.

Una altra peculiaritat és que no existeixen els hashtags –per fi algú que pensa!–, sinó que es “categoritza” amb emojis –que potser el remei és pitjor que el problema, també és cert. I last, but not least, també permet cross-posting a altres plataformes, com Medium i versions obertes dels models de Twitter i Instagram, com Mastodon o OwnYourGram –no m’interessen gens ni mica, llegiu per què. Però no només això.

Entre altres coses, també és un editor que funciona com a eina de publicació, no només per al teu [el meu] Micro.Blog, sinó també pot connectar-se a WordPress, en versió .com o al teu propi domini. Aquest article l’escric des d’aquesta eina. Parlant de l’eina, crec que només està disponible per MacOS, iOS i Android. Òbviament es pot escriure des de la interfície web.

El següent pas serà veure si es pot migrar tot l’arxiu. I valorar pros i contres. El principal, que Micro.blog és un servei de pagament per subscripció. Això treu molta palla i posa barreres d’entrada a bots i opinadors sense base, però tira enrere.

Veurem.

La manca de certesa i l’excés de messianisme

Aviat farà dos anys que vaig plegar de Twitter. Intento no llegir-ne gaire cosa ni visitar massa enllaços que m’envien amics i coneguts. Tanmateix, de tant en tant, cau algun article. Com per exemple “Twitter’s certainty problem” .

Em fascina que, ja el 2021, hi hagi qui no vol veure que les aplicacions, al final, les fan servir persones. I les persones tenen comportaments socials humans. El que l’autor de l’article comenta sobre “el problema de la certesa” no és un mal de Twitter. És un mal endèmic de la humanitat que Twitter amplifica de forma superlativa.

Qualsevol persona pot fer la prova: qui us inspira més confiança, algú decidit, que parla clar i aparenta seguretat en el que diu? O algú indecís, que mai té opinió de res o que prefereix callar? A la segona mena de persona, sovint se la manté “aïllada” socialment. Els “rarets”, els tímids, els “peixos bullits”. Els altres, els qui parlen amb confiança, són els qui en qualsevol cercle social aconsegueixen influència. Des del set-ciències a la feina, fins a Gonzalo Bernardos.

Fins aquí cap problema. El problema arriba quan algú recorda la dita: “val més callar i semblar ximple, que parlar i demostrar-ho”. Els presumptes peixos bullits que mai diuen res, podria ser que ho fessin perquè realment no en saben prou, o directament se’ls en fum tres pebrots el tema. I aquell qui parlava amb confiança i certesa, resulta que no és més que un simple opinòleg —faci diners sortint als mitjans o no.

Un dels problemes que hi veig jo, en tot això del problema de “la manca de certesa a Twitter”, és la gent que es pensa que la tecnologia ens salvarà de la humanitat. El tecno messianisme —o el transhumanisme i tot allò que envolta a la Singularitat— intenta traspassar l’estatus de “persona” als ordinadors i altres estris. Hi ha certs trets humans fal·libles —alguns més que altres—, que cal millorar. La mandra de rentar els plats o escombrar el terra l’externalitzem en un rentavaixella o un robot de neteja, que en alguns casos potser fan la feina millor que nosaltres. I per això els fem servir.

Un programa informàtic es pot debuggejar per millorar-ne l’eficiència i el rendiment —o un robot de neteja pot incorporar nous sistemes i més potència—, perquè la finalitat de la tecnologia és facilitar la vida als humans i suplir les nostres mancances i desídies. Twitter, des del punt de vista d’eina “social” —originalment era un sistema de missatgeria interna d’una empresa—, havia d’ajudar-nos a estar més informats. El crowdsourcing de la informació, el periodisme obert, l’augment de les fonts informatives, eren molt bones idees i molt benintencionades. La “ment eixam” que, en teoria, ens hauria d’ajudar a prendre millors decisions. Però la realitat és que els eixams només augmenten l’eficiència de les decisions en dos casos: les abelles i les formigues. Per què? Perquè les decisions es prenen exclusivament per protegir un únic individu de la colònia: la reina.

Les decisions preses per “la ment eixam” no és que puguin ser molt millorables —totalment intranscendents en el millor dels casos—, sinó que han resultat ser realment terribles per als humans. Assemblees obertes i politburós comunistes en són els dos casos respectius. I a Twitter, més que una font d’informació hi trobem una representació de la pitjor cara del comportament “eixam” humà: abusos i pressió i avergonyiment públic.

Quan, com a Twitter, tenim milions de persones que “es preocupen” pels altres, tenim casos com el que ens comenta a l’article, un músic que va fer uns comentaris sobre com ensenyar a la seva filla a fer servir un obrellaunes, i que va acabar rebent una visita de serveis socials, perquè centenars d’usuaris de Twitter el van denunciar, preocupats per si la nena estava desatesa.

El problema, a Twitter i a la resta de la societat occidental actual, no és la manca de certesa —ni el maneig de la incertesa. El problema no és que la gent parli sense saber què diu —això ha passat i passarà sempre. Cal que la gent comenci a deixar de preocupar-se pels altres i comenci a ocupar-se d’ella mateixa. I fent això es podrà fer un altre pas: començar a ser conscients que el tecno messianisme no ens salvarà de res, i molt menys ens salvarà de nosaltres mateixos.

You are not a gadget (V): res de nou sota el sol

Aquest capítol, que comença amb aquest text, esta sent no un atac, sinó una revisió estricta a tot el món del programari i la cultura lliure. I vist així, Lanier té molts punts importants.

Recordo quan vaig arribar a Linux, que per poder escoltar musica i connectivitat a Internet, havia de compilar el nucli. La instalació era lenta i complicada i calia desenvolupar noves habilitats.

Gol.
La darrera frase ha de fer pensar bastant.

Dues persones em van preguntar per que volia fer el salt a GNU/Linux, si no era programador ni em dedicava professionalment a aquests temes.

En realitat, jo vaig adoptar GNU/Linix per raons “polítiques” —i perque estava cansat de les pantalles blaves de Windoze, i perque era jove i curiós, i perque tenia temps lliure…—, i un dels articles mes primerencs d’aquest blog en la meva faceta de defensor del tema, deia que els sistemes operatius basats en Linux, només aconseguirien popularitzar-se a nivell d’usuari quan les interficies gràfiques i el procés d’instalació permetéssin que qualsevol persona, sense coneixements previs i sense ganes d’aprendre’ls, puguéssin fer-lo servir —he trobat un altre article de fa anys on parlava del tema, però segueixo sense recordar el llibre original dels 80.

Anys després, Lanier té raó. Els sistemes operatius lliures no han canviat. Ubuntu, que era la gran esperança, va facilitar la instalació, però encara cal aprendre a afegir fonts de programari extra per poder veure segons quins arxius de so i vídeo —estalvieu-vos els comentaris que la culpa és dels sistemes privatius, gràcies. Les poques diferències son el nom i l’animaló que representa. La resta és igual. No hi ha novetats.

La base és la mateixa. El nucli és el mateix. La compatibilitat amb altres sistemes segueix igual, amb eines com Libre Office que segueixen tan lamentables com el primer dia.

Si vols fer servir tot el potencial de la màquina, no pots. Per exemple, la gestió de l’energia i bateria en qualsevol sistema GNU/Linux segueix sent deficient: fa exactament un any i un mes que vaig comprar el meu portàtil actual. Corre Ubuntu 18.04. La bateria mai ha durat més de 3 hores, i el sistema em diu que la capacitat ja és del 80%.

Se suposa que un ordinador ens ha de facilitar la vida. Els sistemes de codi obert no ho fan. I l’excusa que les elits donen per justificar aquesta corba d’aprenentatge és: …

De fet no la sé descriure, però fa anys eren la curiositat, les ganes d’aprendre, l’ètica hacker, la possibilitat de crear una nova cultura, etc., però en el fons, crec que hi havia poc més que el sentiment de superioritat dels nerds, el coneixement i la capacitat de fer coses que altres persones no tenen. És a dir, que no era una corba d’aprenentatge, sinó una barrera d’entrada. I no s’ha aixecat.

No som un gadget (I)

El PARPAS avança. Lent, però avança. I després d’uns mesos, i d’acabar els 10 arguments de Lanier, he recomençat You are not a gadget. Us deixo un parell de fragments del principi del tercer capítol.

Per algú que fa anys al·lucinava amb el concepte de la noosfera, arribar al punt de deixar el llibre que estàs llegint per aplaudir en acabar aquest primer paràgraf és una fita important.

Però són les següents captures, les que han merescut uns instants de reflexió i un sonor «ahà»:

Els més vells de per aquí recordaran, a l’albada del tema de la Cultura Lliure(c), que el concepte de Democratització de la cultura(c) es venia amb allò de «les noves eines de publicació permeten que qualsevol persona esdevingui un autor». Alguns, en veu baixa i fins i tot a contracor —per allò de voler ser acceptats dins el grup i altres collonades que fas quan ets jove—, es preguntaven «això és fantàstic i tal, però seriosament, que tothom pugui ser autor no implica que el que publiqui s’ho miri ningú». I per mostra, aquest blog.

La cultura lliure, les noves llicències destinades a petar-se el copyright —el copyright abusiu encara és un objectiu a anihilar—, l’autoedició i impressió a demanda, les noves eines i conceptes de publicació com els mashups… tot el hype de la web 2.0, a on ens ha portat?

Les eines que «van fer possible les revolucions d’Egipte i tal» ara no només cotitzen a borsa, sinó que compareixen en processos judicials sobre interferències electorals, o obren les seves API per permetre llegir a tercers –és a dir als anunciants– la teva llista de bloquejats, o qui ha fet like a un tuit teu.

Mentre escric això, Facebook està creant l’arxiu amb tota la meva informació. Quan llegeixis això el meu compte de Facebook ja estarà en procés d’eliminació permanent. El proper pas, Google.

Tomàquets postelectorals

Diu Jordi Barbeta que “És evident que si els independentistes tornen a demostrar que són incapaços de remar en la mateixa direcció, no només perdran les eleccions. Pot ser que la gent els rebi als pobles llançant-los tomàquets”.

Ja fa dies que els hauriem d’haver rebut a pedrades. Perquè la repressió de la que parla en Barbeta, les porres, han vingut de part del Govern de Catalunya. No cal que surti ningú a fer-se l’ofès/a. Si a la policia de Catalunya no la controla al 100% el Govern de Catalunya, és que el Govern de Catalunya no existeix.

És allò que “o fas política o te la fan”. Com el recurs a la suspensió de les eleccions, o el recurs al règim obert de Els Presospolítics(tm).

Aneu fent “política”, aneu.

Sortint de l’esclavatge del segle XXI: Amazon

Una de les coses de les quals torno a tenir ganes de parlar –i una de les raons de recuperar el blog–, és de la basarda que em causa el món de «les xarxes socials».

Cap a la tardor de 2019 vaig tancar definitivament el compte a Twitter. Entre això i que ara passo 50 minuts de cotxe per anar a la feina –i 50 més de tornada–, m’he afeccionat a escoltar podcasts.

Així vaig descobrir el famós documental «The social dilemma». Controvèrsies i polèmiques interessades a part, mireu-lo. És interessant.

Hi vaig redescobrir a Jaron Lanier i vaig decidir comprar el seu llibre «10 arguments for deleting your social media accounts right now». I de pas un parell més: «You are not a gadget» i «Who owns the future?».

El primer, el dels 10 arguments, és de lectura fàcil, ràpida i prou, entenedor. Em va portar a dissenyar el –pausa dramàtica– Pla Arfues de Retirada de Programari i Algorismes Socials (PARPAS).

El PARPAS és una idea que farà uns 5 anys que em ronda pel cap: deixar d’un cop per sempre tota la «gasòfia social» de Twitter i Facebook i companyia. Deixar de ser un addicte i dedicar temps i energia a coses reals. I tot això s’engloba dins una altra transformació personal, diguem-ne fruit de la visió postapocalíptica i d’anar ja de camí cap als 43: una vida més enfocada a l’entorn real.

Amazon: l’esclavatge global del segle XXI

No és que estigui en contra que Jeff Bezos pugui encendre el foc de la cuina amb bitllets de 10.000 dòlars. Però sí que em preocupa que els grans conglomerats aprofitin la situació de la covid per fer-se amb absolutament tots els mercats a tot el món. Per això he decidit deixar de comprar a Amazon.

Com que els referents culturals més propers són aquells que s’intenten salvar, aquí a Catalunya hom pensa en bars i restaurants com allò que cal protegir dels efectes que estan causant les collonades i restriccions de la colla de lladres que tenim per Govern –que no faltin records al Gobierno.

És tot el petit comerç, que està en perill de mort. I no només a Catalunya o la resta de la península, sinó arreu del món. La filosofia «ho vull, ho tinc» d’Amazon Prime(c) ens ha portat a tots a comprar-hi fins i tot tacs i cargols per penjar armaris, a més dels armaris mateixos.

Jo no en sóc excepció, però he decidit deixar de col·laborar en el projecte d’Amazon de convertir-nos a tots en els seus esclaus: els uns com a clients en exclusiva, i els altres havent de fer servir la seva xarxa de distribució i, progressivament, fer-los abaixar la persiana un cop Amazon decideixi vendre el mateix a preus més baixos.

Cal dir ben clar que això d’«Amazon o $inserta-l-empresa-global ajuden als consumidors a escollir i els donen més llibertat de votar amb els seus diners» és una collonada de proporcions bíbliques.

La gran majoria de llibres que he comprat a Amazon tenen un preu més baix que a una llibreria, que sol ser d’uns 3 o 5 euros. Que jo m’estalviï 3 euros és una cosa beneficiosa a curt termini per a mi. Si ho fan 100 persones, el comerç detallista deixa d’ingressar-ne 300.

En tant a la distribució, per la temàtica especialitzada de la majoria de llibres que compro, els haig d’anar a buscar fora d’Espanya. Dins d’Amazon, hi ha articles que només arriben aquí si és Amazon qui ven, perquè els venedors «a través d’Amazon» solen tenir restringits els enviaments. I no només amb llibres, sinó amb tota mena d’articles.

Per entendre-ho millor: sabeu aquella sèrie que han estrenat a $país, però que a Catalunya encara no podem veure –a menys que tinguem contractada una VPN– per causa dels drets d’emissió? Doncs el mateix, però amb llibres en format paper. La VPN és la xarxa de venda i distribució d’Amazon.

Ara, cal ajuntar-ho tot i extrapolar-ho a nivells de país, continents i global, i veureu que aquest model de «més beneficis per al consumidor» és pa per avui i comerços tancats i esclavitud per demà.

Els tres euros que t’estalvies comprant a Amazon per qualsevol cosa, inclouen un número de la loteria per convertir-te en un esclau de la seva xarxa de distribució. Potser tu no. Recordem que fa poc més de 20 anys, Jeff Bezos només venia llibres. D’aquí a vint anys potser li pagarem la hipoteca del pis i tot.

Per tant, m’he buscat una llibreria de capçalera on hi puc anar a peu, i els tres primers llibres que hi vaig comprar –per no gaire més diferència–, van ser els de Lanier. Sí, sóc un nouvingut per als que mai van deixar de comprar a llibreries i mai heu comprat a Amazon. Estimeu-me igual.

Trencar les dinàmiques «socialmedia»

I arrel dels 10 arguments de Lanier, i de la mateixa forma que no vull col·laborar en el projecte d’Amazon, també he decidit deixar de col·laborar amb l’esquema BUMMER que defineix Lanier al llibre. BUMMER és per «Behaviours of Users Modified, and Made into an Empire for Rent» –Comportaments d’Usuaris Modificats, i Convertits en un Imperi per Llogar, traducció lliure.

Però com això ja és una altra idea amb moltes ramificacions, la desenvoluparé després. Només dir, per acabar, que aquest esquema BUMMER no només afecta els «socialmèdia(c)», sinó també, com dic, a les relacions comercials. Estem derivant cap a una despersonalització i una deshumanització molt preocupants. Cal començar a recuperar les relacions amb persones reals i autèntiques.

Ara, torno

Gairebé dos anys després, torno aquí. En dos anys han passat moltes coses. I no només parlo del collonavirus. Em ve de gust tornar. Després de dos anys de voltar per altres bandes i veure món, vull tornar a casa. De fet, ja fa setmanes que tinc ganes de reprendre aquest aspecte. De comunicar. D’explicar. Comunicar-me i expressar-me és important, per a mi.

Costarà, perquè caldrà tornar a acostumar la ment i els dits. A reprendre petites rutines, però no com en la darrera «època daurada», a un article per dia. Tornar a escriure serà, de nou, la teràpia. Per comunicar, però per buidar. Buidar el pap. Tornar a parlar d’allò que m’interessi, sigui el que sigui. A parlar dels llibres que llegeixo, i dels que no llegeixo. De temes nous i de temes recurrents. De plans de futur i de records del passat. Del de sempre.

I ara, què? Ara torno. I no sé si tornarà a canviar el títol del blog o no. Ja ho veurem. De camí als 43, un cop superat l’apocalipsi i ja amb la resposta a la vida, l’univers i a tot –i amb llençols de propietat–, les coses es veuen de forma molt més relaxada. Algunes. Altres encara em posen frenètic.

Per què m’he fet pirata

A la vida hi ha coses que fas, i coses que no fas. Una de les coses que més orgull m’ha aportat, com a persona digna que em considero, és no haver militat mai a cap partit polític. A partir d’ara no podré fer més aquesta afirmació, perquè he decidit afiliar-me a Pirates de Catalunya.

A juliol de 2015 els vaig dedicar un petit article al blog. Una soflama contra la fagocitació, des del meu punt de vista, del Podemisme. Potser no gaire encertat amb el to, i potser amb una dosi de despit.

Tres anys i mig després, i veient tot el que hi ha, no és que cregui que Pirates de Catalunya és «l’opció menys dolenta», ans al contrari. És de les poques organitzacions que parlen clar: defensen el resultat del Referèndum d’autodeterminació, l’aplicació i posada en marxa de República i el bloqueig de les institucions espanyoles.

I això a més de tot el bagatge que el converteix en l’únic partit fiable a l’hora de tractar temes relacionats amb Internet i tecnologia. Torno a veure aire fresc i per això, després d’haver-me declarat abstencionista militant, hi he sol·licitat l’afiliació.

Els principals partits catalans que deien defensar la independència, han demostrat que el seu únic objectiu és «el següent procés electoral». Després de l’aplicació de l’article 155CE, amb mig Govern a l’exili i l’altre mig entregant-se a les autoritats que, pocs dies abans, havien declarat no competents a Catalunya, tots aquests partits van acceptar de forma ràpida, clara i total la convocatòria ilegal d’eleccions pel 21 de desembre de 2017. Els esdeveniments de les darreres setmanes només fan que validar que l’únic objectiu de tots els partits principals és «les pròximes eleccions». I jo no accepto que em prenguin més el pèl i, a sobre, em tractin d’imbècil. Per això he pres aquesta decisió.

Com li deia a en Dario Castañé, sé que discreparem en moltes coses. Però no cal estar sempre d’acord en tot: només la fricció i la incomoditat provoca els canvis necessaris per a la millora. I com que a la taula d’en Bernat, qui no hi és, ni hi és comptat, aquí estic pel que pugui ajudar, des de l’acord o la discrepància, mantenint l’esperit lliure –i contestatari– que ens caracteritza, espero, a tots.

I per començar, us demano per aquí –i també ho faré en persona als qui us conegui– que ens ajudeu a aconseguir els vora 7.000 avals necessaris per a poder presentar la candidatura a les pròximes eleccions espanyoles del 28 d’abril. Perquè Pirates de Catalunya és l’única opció viable per tots aquells que, com jo, no teníem clar a qui demanar la representació.

A la vida hi ha coses que fas, i coses que no fas. Una de les coses que més orgull m’aporta, com a persona digna que em considero, és haver-me fet Pirata.

Salveu les abelles

Castrum Apiaria. És el nom que els romans van donar al que avui es coneix com Piera. Poble killo –no ho dic jo– i terra d’abelles. I de fang. Però principalment d’abelles. Ho porta al mateix nom del poble.

I si Castrum Apiaria és el “poble de les abelles”, la Domus Apiaria hauria de ser la “casa de les abelles”. I ara visc a una Domus Apiària. Des de divendres al migdia tinc noves veïnes. Un eixam s’ha instal·lat sota les teules del sostre. Les sento des del menjador. Bzzzzz… Bzzzzz….

Les descobrí una estona després de treure el cap per la finestra a tafanejar –esperava una entrega per missatger que, per cert, encara no ha arribat–, quan sentí una mosca grossa que intentava fugir. En anar a obrir-li la finestra, m’adoní que de mosca res. I en guipar finestra enfora, allà estaven. Volant. Voltant. Cercant. Instal·lant-se. Imaginí la reina espetant un “no me pises lo fregao!” a les obreres. I als sànganus. Sobretot a en aquests.

Després torní a sentir l’abella de dins de casa. Prop de la finestra de l’entresolat. Tenia una companya. Després de maniobres complicades, i un esglai important, les vaig aconseguir fer fora. A les dues.

Perquè les abelles són una espècie protegida. Diuen –diuen-diuen– que estan en perill d’extinció i que les hem de salvar. Per això truquí immediatament als bombers i la policia. “Acordoneu la zona, porteu una grua i salvem a les abelles!“.

Però la resposta fou

-Si no estan a la via pública, te n’has d’encarregar tu.
-Les tinc al sostre de casa.
-Doncs hauràs de trucar a un apicultor.

Llavors eixí al carrer, per intentat guaitar un xic més. Des de l’escala, el brunzit encara era més gros. BZZZZZ… BZZZZZZZ… Desenes d’abelles maldaven per sortir per la claraboia de l’escala interior. Desconec com hi havien arribat, però no podien sortir.

Ara reposen. Repartides en replans i esglaons de tres pisos diferents. Mortes per esgotament. Les seves germanes segueixen al teulat. Avui, però, plou. I no en sento el zum-zum. Les abelles no són nècies, i quan fa mal temps s’amaguen. M’ho va dir l’apicultor contactat per l’administrador de la finca. També em digué que potser estan de pas. Que esperés a dilluns, i ja farem. Però això fóu divendres.

Dissabte pugí al terrat dels veïns. Les abelles no feien bola, ni estaven eixamades. Voltaven sota les teules. Diria que s’han instal·lat de forma definitiva. Perquè els himenòpters seran insectes, però ximples no. I jo no sóc apicultor. Tan sols sóc un ciutadà conscienciat. Perquè cal salvar les abelles. Perquè he vist els cartells, els anuncis i penso globalment i actúo localment. Però em preocupen.

Pateixo i sento pena pels cents d’abelles mortes del replà de casa, tot i el meu avís a les autoritats. I ara tinc por que no em jutgin per genocidi himenoptèric, causat per omissió de socors. I per delicte d’odi especista. M’hauré de desfer dels cadàvers. Però abans els hi he fet unes fotos, per l’assegurança. Amb una mica de sort, s’encarregarà de pagar les costes de la retirada del rusc.

Perquè les abelles estan en perill d’extinció. I cal salvar-les. Perquè la biodiversitat està en perill sense la seva acció pol·linitzadora. Però les has de salvar tu mateix. I retirar un rusc d’una casa particular costa doblers. Tant hi fot que l’apicultor se les quedi, els hi posi un rusc professional amb vistes i, després, en tregui profit. El ciutadà conscienciat s’ha de fer càrrec de la retirada. Perquè cal salvar les abelles. Però pagant, eh? Pagant.

Salveu les abelles. Però feu-ho vosaltres. Pringats.