Durant els mesos previs a les anteriors eleccions municipals, per tota Espanya es va gestar el que avui coneixem “El 15M“. Quasi han passat 4 anys, i en el fons ha canviat poca cosa a part del partit que ara està al Gobierno. I si ha canviat, és a pitjor.
Toca revisar “De la Ley Sinde a la #SpanishRevolution“, publicat al juny de 2011 just en plena ebullició. En un nou conjunt d’articles que comença avui, revisaré el que vaig escriure a 2011 i reprendré el fil i arribar fins avui.
On ha quedat tot el moviment generat durant la segona quinzena de maig del 2011?
Quina és la part que es podria atribuir a #NoLesVotes del resultat de les eleccions europees de 2014?
Com és que, aparentment sortit del no-res, un partit creat al gener de 2014 encapçali totes les enquestes i hagi esvalotat el galliner polític espanyol?
La situació actual és semblant a la de fa quatre anys, semblant, però no idèntica i hi ha qui pensa que el 15M va acabar com va acabar, en res. Segur? Tot i que els diferent sub-moviments que van formar part del 15M van seguir endavant, més o menys fragmentats, ha sorgit un nou actor que pinta bastant important. I ha arribat de forma espectacular: Pablo Iglesias i el partit Podemos.
Tornem enrere tres anys i mig, al juny de 2011. Les acampades que es van iniciar el 15 de maig en protesta per la Llei Sinde, que obria la porta a la censura encoberta d’Internet, mutaven en festivals new-age. El que havia començat com una protesta plural i sense líders (al menys visibles) contra una llei aprovada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero derivava en un procés assambleari denunciant el neo-capitalisme tot cantant “Manos arriba, esto es un contrato!”
Darrera tota arquitectura informacional, s’amaga una estructura de poder
L’estructura de poder del 15M, els que des del primer moment van erigir-se com a “no-liders” a l’ombra, va preferir desmarcar-se de les acampades un cop va ser clar que no s’aconseguiria res i que la mutació era perillosa per als interessos propis en una campanya de nom “No les votes!“, en la que primava votar per qualsevol partit que no hagués votat a favor de la Ley Sinde, per tal d’intentar trencar el bi-partidisme.
Qui son els no-liders? Els “próceres” de l’Internet espanyola. Des dels vinculats a les “lluites” per la tarifa plana de finals dels anys 90, fins als nous creadors audiovisuals, passant per defensors de la Cultura Lliure cool, els qui van protagonitzar molts dels debats sobre les descàrregues i la “llarguíssima cua” d’habituals venedors de fum i efectes especials…
La multitud de casos de corrupció que s’anaven comptabilitzant al Corruptódromo, una web organitzada des de “No les votes!”, les mencions al bipartidisme, la “casta” política… van començar a aparèixer de la ma de “No les votes!” i DRY.
La protesta era contra una llei que encorsetava Internet. I quan tot va anar derivant, l’estructura es va replegar. I quan l’estructura de poder s’amaga i deixa buit l’espai de joc, qualsevol amb dos dits de front pot entrar i fer-se amb el control. I això ho van saber fer molt bé els defensors de la Dictadura de l’Assambleariat, apropiant-se del procés, amb milers de persones acampant i que començaven a perdre motivació.
I el que era un terreny abonat i llest per sembrar, no el van aprofitar cap dels actors ‘tradicionals’, ni cap dels nous, com els Pirates. El Partido Pirata va ser un dels principals participants ‘naturals’. El Partit Pirata original neix a Suècia al 2006, després del tancament de The Pirate Bay.
Com a grup polític a Catalunya (i a Espanya) neix allà el 2006 de la conjunció del hacktivisme, la lluita contra el copyright i, si hem de tornar als vells eixos, l’esquerra jove amb un vessant tecnològic/geek, i l’arbre genealògic directe arriba fins Indymedia, la part informativa del moviment anti-globalització nascut a Seattle.
Per la raó que sigui, si per ser vists com uns friquis d’Internet, per pànic escènic i no voler fer el pas endavant i agafar les regnes (les places estaven plenes de Pirates actuant a títol personal, sense intenció de treure la bandera), o per lentitud i divisions internes sobre quin moviment fer (cal recordar que és un partit en que es decideix tot per democràcia directa assembleària), el Partit Pirata tampoc va aconseguir ‘dominar la situació’ i va quedar relativament fora, sempre parlant en termes polítics. Les aportacions, especialment logístiques, del sector Pirata van ser part molt important de l’èxit.
En resum, els qui van promoure el 15M van decidir apartar-se del monstre que havien creat, i els ‘hereus polítics naturals’, relativament nous com Pirata o en procés de formació com l’embrió del Partido X, van decidir no exercir els seus “drets de successió”.
Va quedar orfe una massa de gent, motivada i assadegada de canvis. Van sorgir conceptes i mots relativament nous. Algú havia sentit a parlar, o havia mantingut converses sobre el “bipartidisme espanyol” entre els anys 1930 i 2010? De “La Casta”? Del mot “PPSOE”?
Si fem una simple ullada a l’historial de l’article sobre “Bipartidismo en España” a la Wikipedia, veiem que l’article es va crear al juny de 2014.
I si féssim un apartat “altres curiositats”, podem trobar que apareix una menció específica a l’aparició del concepte “PP-SOE” al 2011 “a les xarxes socials”:
A partir de 20112 este bipartidismo es conocido desde los movimientos sociales como “PPSOE”. Este término, formado de la unión de las siglas PP y PSOE, hace alusión a la crítica, desde algunos colectivos pertenecientes al 15M y otros sectores, de que realizan políticas similares.
Si realment fos una cosa tan ‘tradicional’, i el bipartidisme original o l’alternancia dels partits de Cánovas i Sagasta ve del segle XIX, cal preguntar-se per què l’article és tan recent.