De la #SpanishRevolution a Podemos: el fracàs del clictivisme 2.0

PORTADA-leysindespanishrevolution-iliadDurant els mesos previs a les anteriors eleccions municipals, per tota Espanya es va gestar el que avui coneixem “El 15M“. Quasi han passat 4 anys, i en el fons ha canviat poca cosa a part del partit que ara està al Gobierno. I si ha canviat, és a pitjor.

Toca revisar “De la Ley Sinde a la #SpanishRevolution“, publicat al juny de 2011 just en plena ebullició. En un nou conjunt d’articles que comença avui, revisaré el que vaig escriure a 2011 i reprendré el fil i arribar fins avui.

On ha quedat tot el moviment generat durant la segona quinzena de maig del 2011?

Quina és la part que es podria atribuir a #NoLesVotes del resultat de les eleccions europees de 2014?

Com és que, aparentment sortit del no-res, un partit creat al gener de 2014 encapçali totes les enquestes i hagi esvalotat el galliner polític espanyol?

La situació actual és semblant a la de fa quatre anys, semblant, però no idèntica i hi ha qui pensa que el 15M va acabar com va acabar, en res. Segur? Tot i que els diferent sub-moviments que van formar part del 15M van seguir endavant, més o menys fragmentats, ha sorgit un nou actor que pinta bastant important. I ha arribat de forma espectacular: Pablo Iglesias i el partit Podemos.

Tornem enrere tres anys i mig, al juny de 2011. Les acampades que es van iniciar el 15 de maig en protesta per la Llei Sinde, que obria la porta a la censura encoberta d’Internet, mutaven en festivals new-age. El que havia començat com una protesta plural i sense líders (al menys visibles) contra una llei aprovada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero derivava en un procés assambleari denunciant el neo-capitalisme tot cantant “Manos arriba, esto es un contrato!”

Darrera tota arquitectura informacional, s’amaga una estructura de poder

300px-Nolesvotes_blanco_A4L’estructura de poder del 15M, els que des del primer moment van erigir-se com a “no-liders” a l’ombra, va preferir desmarcar-se de les acampades un cop va ser clar que no s’aconseguiria res i que la mutació era perillosa per als interessos propis en una campanya de nom “No les votes!“, en la que primava votar per qualsevol partit que no hagués votat a favor de la Ley Sinde, per tal d’intentar trencar el bi-partidisme.

Qui son els no-liders? Els “próceres” de l’Internet espanyola. Des dels vinculats a les “lluites” per la tarifa plana de finals dels anys 90, fins als nous creadors audiovisuals, passant per defensors de la Cultura Lliure cool, els qui van protagonitzar molts dels debats sobre les descàrregues i la “llarguíssima cua” d’habituals venedors de fum i efectes especials…

La multitud de casos de corrupció que s’anaven comptabilitzant al Corruptódromo, una web organitzada des de “No les votes!”, les mencions al bipartidisme, la “casta” política… van començar a aparèixer de la ma de “No les votes!” i DRY.

La protesta era contra una llei que encorsetava Internet. I quan tot va anar derivant, l’estructura es va replegar. I quan l’estructura de poder s’amaga i deixa buit l’espai de joc, qualsevol amb dos dits de front pot entrar i fer-se amb el control. I això ho van saber fer molt bé els defensors de la Dictadura de l’Assambleariat, apropiant-se del procés, amb milers de persones acampant i que començaven a perdre motivació.

I el que era un terreny abonat i llest per sembrar, no el van aprofitar cap dels actors ‘tradicionals’, ni cap dels nous, com els Pirates. El Partido Pirata va ser un dels principals participants ‘naturals’. El Partit Pirata original neix a Suècia al 2006, després del tancament de The Pirate Bay.

Com a grup polític a Catalunya (i a Espanya) neix allà el 2006 de la conjunció del hacktivisme, la lluita contra el copyright i, si hem de tornar als vells eixos, l’esquerra jove amb un vessant tecnològic/geek, i l’arbre genealògic directe arriba fins Indymedia, la part informativa del moviment anti-globalització nascut a Seattle.

Per la raó que sigui, si per ser vists com uns friquis d’Internet, per pànic escènic i no voler fer el pas endavant i agafar les regnes (les places estaven plenes de Pirates actuant a títol personal, sense intenció de treure la bandera), o per lentitud i divisions internes sobre quin moviment fer (cal recordar que és un partit en que es decideix tot per democràcia directa assembleària), el Partit Pirata tampoc va aconseguir ‘dominar la situació’ i va quedar relativament fora, sempre parlant en termes polítics. Les aportacions, especialment logístiques, del sector Pirata van ser part molt important de l’èxit.

En resum, els qui van promoure el 15M van decidir apartar-se del monstre que havien creat, i els ‘hereus polítics naturals’, relativament nous com Pirata o en procés de formació com l’embrió del Partido X, van decidir no exercir els seus “drets de successió”.

Va quedar orfe una massa de gent, motivada i assadegada de canvis. Van sorgir conceptes i mots relativament nous. Algú havia sentit a parlar, o havia mantingut converses sobre el “bipartidisme espanyol” entre els anys 1930 i 2010? De “La Casta”? Del mot “PPSOE”?

Si fem una simple ullada a l’historial de l’article sobre “Bipartidismo en España” a la Wikipedia, veiem que l’article es va crear al juny de 2014.

I si féssim un apartat “altres curiositats”, podem trobar que apareix una menció específica a l’aparició del conceptePP-SOE” al 2011 “a les xarxes socials”:

A partir de 20112 este bipartidismo es conocido desde los movimientos sociales como “PPSOE”. Este término, formado de la unión de las siglas PP y PSOE, hace alusión a la crítica, desde algunos colectivos pertenecientes al 15M y otros sectores, de que realizan políticas similares.

Si realment fos una cosa tan ‘tradicional’, i el bipartidisme original o l’alternancia dels partits de Cánovas i Sagasta ve del segle XIX, cal preguntar-se per què l’article és tan recent.

Clictivismo 2.0

iCazuel™. Incluye Güifi y Blutú
iCazuel™. Incluye Güifi y Blutú
Eh, pssst… Joven indignado. ¿Estas hasta el gorro de que te quiten tus derechos? Si, esos que, según te contaron en un programa de televisión que nunca recordarás, garantizaban la felicidad, un BMW 320 y una tele de plasma en el salón, y todo ello sin salir de casa.

¿Fuiste a estudiar a Londres para ser alguien, acabas de descubrir que simplemente eres uno más, que el tiempo en Londres es una mierda y que se está mucho mejor en las playas del mediterráneo?

¿Estudiabas pa abogao y sólo encuentras trabajo de limpiacristales? (minuto 2:30)

¿Estás harto de tener que salir de tu casa casa de tus padres a protestar en domingo, con lo bien que se está en el sofá viendo la liga de fútbol de Vanuatu?

Pues bien, ahora puedes luchar por esos derechos de una nueva modo ¡Sin salir de casa! Tan solo tienes que pillar tu ejmarfon con Android y descargarte la aplicación Caceroladator.

Una vez con tu cacerola 2.0 instalada, no tendrás que bajar más a la calle a sudar… a menos que quieras ir a hacer unas cañas o unas tapitas de sepia con los coleguitas… Tan solo deberás iniciar la aplicación y agitar el teléfono para crear un estruendo digno de cualquier manifestación que se precie.

Ah, y también la puedes usar cuando mamá se retrase en servirte el desayuno, o para protestar el día en que por fin vea la luz y te eche de casa a los 36 años.

Olvídate de acarrear pesados utensilios de cocina. Tendrás todo lo que necesites en tu terminal móvil de última generación. Y por si te cansas, la aplicación incluye botón de “Play/Pause” para que no tengas que hacer el pesado esfuerzo de mover el cacharro. ¡Dale a un botón y olvídate de todo lo demás!

Recuerda, joven indignado, Caceroladator. Porque todo es más fácil con eso del Internéls.

“La demanda per construir una gàbia estatista” (op-ed per a The European)

A final de juny, la versió alemanya de la revista en línia The European em va demanar un article sobre el moviment 15M, que es va publicar amb el títol “Hurra, ein Revolutiönchen“.

Quatre mesos després, m’han tornat a demanar un nou artícle sobre la situació actual: com ha evolucionat? Ha influenciat en alguna cosa el moviment de maig? Es poden comparar les protestes del maig a Europa amb la seva versió americana Occupy Wall Street?

Les meves reflexions es van publicar el passat diumenge a l’article “Statt-Staaten“. Com al juny, la meva posició és bastant crítica amb les protestes i les seves peticions de més estat, així com amb les contradiccions flagrants que trobo en tot això.

Us deixo amb la versió en català.


Ja fa sis mesos de l’inici de les protestes a Espanya, I tan sols unes poques coses, o menys, han canviat des de llavors. I ha sigut a pitjor.

El govern espanyol no només ha seguit ignorant al “moviment indignat”, si no que s’ha seguit fortificant l’establishment. El President del Congreso, José Bono, va dir a una entrevista de televisió que els dos partits majoritaris, PSOE i PP, haurien d’entendre’s més, i que tota la resta de partits minoritaris haurien de quedar fora del Parlament.

Després d’això, el Gobierno va canviar la llei electoral, requerint que tots els partits sense representació hagin d’aconseguir un mínim de signatures per a permetre que participin en les eleccions del 20 de novembre. I no només això, si no que també s’han descartat gran quantitat d’aquestes signatures un cop presentades, deixant algunes candidatures fora del procés electoral.

Però encara n’hi ha més. Després d’anys i anys dient a tothom que qualsevol modificació de la Constitució Espanyola no era només difícil sinó impossible, va caldre pocs requeriments internacionals per tal que Espanya solucionés els problemes de deute sobirà per a que els dos partits, PP i PSOE, acordessin una modificació express de la Constitució, en tan sols dues setmanes i sense debat parlamentari.

Més noticies de corrupció han aparegut als mitjans, especialment al sector bancari. Després de totes les privatitzacions de les caixes d’estalvi i la conversió en bancs ‘normals’, no només la ciutadania ha descobert que les cambres cuirassades de les caixes estaven buides, sinó que els seus directors i presidents estan rebent compensacions i indemnitzacions multi-billonàries. I tots aquests bilions hauran de sortir de les butxaques dels contribuents.

Mentrestant, tots hem vist la globalització de les protestes des de principis d’ octubre, amb el moviment “Occupy Wall Street” aconseguint atenció per part dels grans mitjans de comunicació. I com és habitual, els grans mitjans han aparegut tard i malament.

Els que protesten als campaments de Wall Street son de la mateixa mena que en d’altres llocs. Ho fan contra el capitalisme, la globalització, el lliure mercat, els interessos de les grans corporacions, les hipoteques sub-prime, els desnonaments i d’altres. I ho fan des dels seus iPhones, iPads i emprant tots els aparells tecnològics que només podrien existir gràcies a la globalització, al lliure mercat i a les grans corporacions. Fins-i-tot es pot descarregar una aplicació per saber què s’ha de fer en cas de ser arrestat per la policia. Si, un altre cas de “desmuntar el sistema des de dins”.

El seu sistema d’organització és un descendent directe del moviment anti-globalització nascut a Seattle, emprant centres d’informació auto-gestionats per a difondre noticies, i reclamant les tàctiques de la Primavera Àrab per a aconseguir els objectius, tot i que aquests objectius es mantenen fora de la vista del públic general. Bé, no tots: destruir el sistema capitalista, posar els banksters a la garjola i “que ens retornin el nostre futur”.

Mentre podem trobar un enorme nombre de semblances a ambdues bandes de l’ Atlàntic, trobo una diferència sorprenent. Els protestants espanyols no en volien saber res de cap representant de “l’establishment”. I això incloïa partits polítics amb representació al Congrés i també sindicats. Però a la Liberty Plaza de New York, hi ha multitud de discursos de tota mena de sindicats i organitzacions: afroameticans, llatins, asiàtics, el SEIU, els treballadors de trànsit…

Curiosament, tots aquests sindicats i protestants a tot arreu, havien donat el seu suport o participat fent campanya per als actuals presidents que estan prenent totes aquestes “mesures impopulars”. I una de les pel·lícules estrella del “moviment global” és “An inside job”. Aquesta pel·lícula ens ensenya l’interior del Sistema de Wall Street, el sistema bancari i la Reserva Federal, i com l’actual President dels Estats Units d’ Amèrica no només no ha fet absolutament res per a retirar i castigar a aquells responsables de la crisi financera, si no que els ha confirmat als seus càrrecs i inclús n’ha ascendit a algun, que ara està al capdavant dels diferents rescats financers als bancs.

Tota aquesta gent està demanant més intervenció estatal a tot arreu del planeta, i l’ Estat està responent al 100%, posant a la mateixa gent que ha buidat les caixes al càrrec de l’ anomenada “recuperació”, o com a mínim entregant-los compensacions a càrrec dels contribuents.

La gent podria demanar sincerament als seus representants electes que els tornin el futur. Que caigués el teló de fum i promeses que uns van preparar i els altres han comprat.

El fet es que només un mateix pot recuperar el seu propi futur. Demanar un futur amb més intervencionisme és demanar, no només una altra cortina de fum, sinó construir un mur amb què envoltar-nos. I a sobre l’haurem de pagar.


L’article en alemany, a The European: Staat-Staaten.

Statt-Staaten (Op-Ed para The European)

A finales de junio, la versión alemana de la revista en línea The European me pidió un artículo sobre el movimiento 15M, que se publicó con el título “Hurra, ein Revolutiönchen“.

Cuatro meses después, me han vuelto a pedir un nuevo artículo sobre la situación actual: ¿cómo ha evolucionado la situación? ¿Ha influido en algo el movimiento de mayo? ¿Se pueden comparar las protestas de mayo en Europa con su versión americana Occupy Wall Street?

Mis reflexiones se publicaron el domingo en el artículo “Statt-Staaten“. Como en junio, mi posición es bastante crítica con las protestas y sus peticiones de más estado y las contradicciones flagrantes que encuentro en todo esto.

Los que protestan en los campamentos de Wall Street son del mismo tipo que en otros lugares. Lo hacen contra el capitalismo, la globalización, el libre mercado, los intereses de las corporaciones, las hipotecas sub-prime, los desalojos y demás. Y lo hacen desde sus iPhones, iPads y usando todoo tipo de tecnologías que solamente pueden conseguir gracias a la globalización, el libre mercado y las corporaciones. Incluso puedes bajarte una aplicación para el iPhone que te dice qué hacer en caso de ser arrestado. Si, un nuevo caso de “destruir el sistema desde dentro”.

[…]

Toda esa gente está pidiendo más intervención del Estado en todo el mundo, y el Estado está respondiendo a la perfección, poniendo a los mismos que han vaciado las cajas de dinero al cargo de la llamada “recuperación”, u otorgándoles compensaciones a costa de los contribuyentes a las arcas del estado.
La gente puede pedir a sus representantes políticos que les devuelvan el futuro. Que corran la cortina de humo de promesas que los unos prepararon y los otros compraron a ciegas.

El hecho es que sólo uno mismo puede retomar su propio futuro. Exigir un futuro con más intervencionismo es pedir no solo una nueva cortina de humo, si no la construcción de un muro que nos rodee. Y encima lo vamos a tener que pagar de nuestro bolsillo.

El artículo original, en alemán, en The European: Staat-Staaten.

En breve, la versión en español (junto con el artículo de junio… más vale tarde…)

“Revolta, però no revolució”: op-ed per a The European

Aquesta és la versió en català de l’article “Hurra, ein Revolutiönchen” publicat a The European.


Les protestes a Espanya van començar com un moviment sense líders després de l’aprovació de la Ley Sinde, que obria la porta a la censura encoberta d’Internet.

La primera setmana després d’ organitzar-se les acampades, sectors “outsider” van prendre les assemblees quasi per la força, pel que la gent que estava involucrada en l’inici de tot, els moviments No Les Votes i Democrácia real ya!, es haver d’aixecar la veu i demanar que no es transformés la protesta en una mena de festival new-age. Poc després, els mateixos que s’havien definit com “no-líders” van acordar que el millor era aixecar els campaments i retirar-se, esperant la propera ocasió.

Però les acampades es van quedar a lloc, i els ‘nous’ campistes tenien idees diferents. El moviment DRY el conformen bàsicament el que es considerava, fa tres o quatre anys, la joventut de la classe mitja-alta, entre 20-i-molts I trenta I tants, amb una gran quantitat de títols universitaris, essent l’anomenada “generació més preparada de l’història”. Tot i que després de la bombolla immobiliària, es podria parlar de la bombolla de la titulitis…

Alguns d’ells, tal i com es pot veure a multitud de vídeos penjats a la xarxa, prefereixen situar-se dins el marc de la “classe obrera”: anti-mercat, anti-capitalistes, punys al vent, (h)activistes de base i portant les kuffiyes palestines tenyides de colorins, el que els fa ser blancs de les mofes generalitzades, i de ser titllats d’estar adoptant una simple pose.

Els participants de les manifestacions van baixar al carrer, en gran majoria,
mitjançant el moviment DRY, tot i que venen de molts sectors i molts diferents. Indignats per la situació política, la bombolla immobiliària, el bipartidisme –amb candidats acusats i imputats per corrupció presentant-se a les eleccions municipals– i una taxa d’ atur del voltant del 20% (fins al 40% en joves com els que acampaven). Però (no tan) sorprenentment, alguns dels cants més corejats en alguns dels campaments, en especial els darrers dies, va ser el de “¡Manos arriba, esto es un contrato!”

Aquests càntics, junt amb les altres “peticions” de més intervenció estatal, subsidis i ajudes per als aturats, retirada de privilegis a la classe política, expropiació de cases buides… fa que el discurs d’aquest moviment sigui quelcom més semblant a una queixa contra les raons que la gent creu que son la causa que ha portat al país a la situació actual, que un desig real i sincer de sortir d’aquesta situació: “Què faran ells [els polítics] per treure’ns d’aquest fang?” És la realitat que apareix després que totes les promeses s’han mostrat com el que sempre varen ser: fum.

Tot i això, aquests darrers dies hem començat a veure algunes propostes interessants en projectes d’ Open Government. Però el mirall Islandès torna a aparèixer, juntament amb les hipervalorades mencions a tot allò tecnològic i 2.0, però sense cap mena de pensament crític sobre les mancances i perills d’una democràcia orientada a aplicacions 2.0 i als smartphones: és una enorme quantitat de fum… un altre cop.

Encara que les enquestes mostren un suport relativament fort a les peticions del “moviment indignat” per part de la població espanyola, el tema no està afectant a l’ stablishment. Òbviament hi va haver una excepció, dies abans de les eleccions municipals, en que més de 50.000 persones van prendre els carrers. Va ser el primer cop que una protesta nascuda dins de la comunitat d’ Internet va tenir èxit.

Després del momentum inicial, ara podem veure que els principals partits polítics estan ignorant directament el moviment, ja sigui per la manca de concreció de les propostes, o per la tendència tradicional dels polítics espanyols d’ignorar l’opinió pública.

Des dels mitjans de comunicació es comença a trivialitzar la paraula “indignat”, i tots els partits majoritaris ja posen els ulls a les eleccions generals, a celebrar en menys de 9 mesos. La batalla ha començat, i serà realment dur aconseguir la seva atenció, i més després que les eleccions locals i autonòmiques han demostrat, una vegada més, que qualsevol cosa que vingui d’Internet no afectarà el pla físic. Al menys no massa. Octubre ens dirà alguna cosa més.

“Hurra, ein Revolutiönchen” (op-ed para The European)

Tal y como comenté hace unos días, aunque más tarde de lo deseado (se publicó el 19 pero por causas que no vienen al caso no lo he podido poner hasta ahora), finalmente se publicó mi artículo de opinión sobre la #spanishrevolution, en la versión alemana de The European, con el título de Hurra, ein Revolutiönchen (llegeix la versió en català).

Es todo un honor que la revista online líder de opinión en Alemania me publique un artículo, y espero que sea el primero… es decir, que vengan más 😛

Como habréis podido observar a lo largo del tiempo, mi visión sobre el movimiento 15M y la #spanishrevolution es algo crítica, y el artículo para The European no ha sido una excepción. Pongo aquí un pequeño fragmento traducido:

Algunos, tal y como puede verse en muchos vídeos colgados por la red, prefieren situarse en el marco de la “clase obrera”: anti-mercado, anti-capitalistas, puños al viento, (h)activistas de base y llevando las kuffiyas palestinas teñidas de colores, lo que los hace blanco de las mofas, y de ser tildados de adoptar una simple pose estética.

Los participantes en las manifestaciones bajaron a la calle, en gran mayoría, mediante el movimiento DRY, aunque provienen de muchos sectores y muy diferentes. Indignados por la situación política, la burbuja inmobiliaria, el bipartidismo -con candidatos que estaban imputados y acusados de corrupción presentándose a las elecciones- y una tasa de desempleo alrededor del 20% (hasta el 40% en jóvenes). Pero (no tan)sorprendentemente, algunos de los cánticos más coreados en algunos campamentos, en especial los últimos días, fue el de “¡Manos arriba, esto es un contrato!”.

Para leer el artículo completo (en alemán),visita The European magazine: “Hurra, ein Revolutiönchen


Flattr this

Microensayo: De la Ley Sinde a la #spanishrevolution

PORTADA-leysindespanishrevolution-iliadEl sábado 21 de Mayo publiqué el artículo Revolución 2.0, aunque no distribuida, que dio pié a un par más de posts, que agrupé en una página de éste mismo blog.

Ya en los comentarios comenté la idea de hacer una ‘versión extendida’ que, tras unos ‘ligeros’ problemas de edición, finalmente acabo de subir a la red en formato PDF optimizado para dispositivos con pantallas de 8 pulgadas.

Totalmente artesanal, esta edición no está libre de erratas y otros fallos que se corregirán en breve, aprovechando una re-edición en LaTeX para pasar el micro-ensayo a otros formatos, como epub.

De la Ley Sinde a la #spanishrevolution puede descargarse libremente, y está publicado bajo licencia Creative Commons de Reconocimiento-No Comercial-Compartir Igual.

Es un pequeño manual para intentar explicar la primera acción de éxito considerable convocada por la Sociedad Civil Digital española, y las comparaciones surgidas con la primavera árabe de hace unos meses, recordando las revoluciones de colores de principios de siglo.

El contenido se agrupa en tres bloques principales. Por un lado, una pequeña explicación histórica, empezando por el caso de Serbia entre 1998 y 2000, con la ‘creación’ del modelo Otpor, y su posterior influencia en las Revoluciones de Colores entre 2003 y 2006, así como en la revuelta egípcia de 2010-2011.

En segundo lugar, la línea temporal de los hechos y la definición de los nuevos actores que irrumpen en España tras el 22 de Mayo.

Finalmente, el análisis propiamente dicho de las topologías de red y las tecnologías usadas durante la semana del 15 al 22 de mayo, y también en los días posteriores.


Flattr this

De burbuja en burbuja, hasta la debacle final: el titulismo

Nueva Diplomatura del Espacio Universitario Ejpañó.
Nueva Diplomatura del Espacio Universitario Ejpañó.

La “generación más preparada de la historia” tiene en su mochila una tremenda cantidad de títulos, másters, postgrados, cursos y demás. Pero tan solo una mínima parte de esa generación habla más de dos idiomas. Muchos menos hablan más de tres. Y ahora están tomando las calles porque acaban de descubrir que la burbuja de la titulitis les explotó en las narices.

El pasado no muy lejano del País Llamado EH!paña, Zombieland para los amigos, lo conforman una legión de analfabetos que lucharon para que sus hijos pudieran tener lo que ellos nunca tuvieron: una educación.
A su vez, los hijos lucharon para que sus propios hijos tuvieran lo que ellos no pudieron tener. Una educación de calidad, y a poder ser, libre de curas sodomitas.

Y empezó la burbuja de la titulitis. Como no hace ni dos generaciones los analfabetos eran legión, en el País Llamado España no eras nadie si no tenías un título. Y lo ilustra ese gran filósofo, retratista de la realidad del país, que es Chiquito de la Calzada: “todo el mundo tiene el graduado escolar, ¡y tu tienes una etiqueta de Anís del Mono®!

Todos rieron la gracia, para dos minutos después soltar lo de “pues yo tengo un máster en…

Años después, los felices propietarios de una carrera universitaria, dos MBA, cuatro PhD y un par de Bullshits de la Universidad de Verano de Valdebellotas, descubrieron que esos títulos servían para poco más que para usarlos de reserva de emergencia en el retrete, ya que cuando iban a buscar trabajo más allá de la docencia o de un puestín en la misma universidad (y tengo familia con este caso), les pedían ‘experiencia’.
Y claro, con toda la juventud destinada a conseguir títulos para ser ‘alguien’, se olvidaron de ‘las prácticas’… y acabaron consiguiendo otro post-grado, esta vez de freír patatas deluxe en el McDonalds.

La burbuja de la titulitis ha creado una masa de miles de jovenes no sólo sobradamente preparados, si no dotados de unas infulas tremendas de superioridad, que ahora están descubriendo que una licenciatura no te garantiza trabajar “de lo tuyo”. No hay más que ver el vídeo siguiente, a partir del minuto 2:30 para abreviar (aunque ver el vídeo entero es recomendable).

La Generación con Más Títulos de la Historia® de EH!paña, que es una cosa muy diferente a la generación más preparada, acaba de descubrir que ahora, para conseguir un trabajo, tienen que retocar sus currículums y eliminar algunos de los logros y títulos, porque no les sirven para nada.

Una vez reventada la burbuja, y tras haber pasado unos años “disfrutando y pasándoselo bien”, quieren volver ‘con los amigos’. Piden derechos y se quejan de la vergüenza que les supone tener que trabajar de ‘limpiadores’ cuando habían estudiado para abogados. Reclaman que les devuelvan el dinero de la apuesta que hicieron y les ha salido mal, pero ni tan siquiera se plantean dar el salto y montar su propio tinglado, o seguir ‘exiliados’. Quieren volver a EH!paña, porque el tiempo en Londres es una mierda.

Querían volver como sus predecesores, creyendo que habiendo estudiado “en el extranjero” les iban a otorgar un mayor reconocimiento e iban a conseguir muchas mejoras. Pero por el contrario, descubrieron que el reconocimiento no se consigue esperando que te lo den los demás ni llenando la pared de papeles.

Como dice la Biblia, ese libro tan malinterpretado, “por sus actos les conoceréis”. Y así va el país.

Amén.

Foto sacada del fotolog de Kike Canteras


Flattr this

Aclarando cosas sobre la #spanishrevolution

El pasado 21 de Mayo publicaba el post ‘Revolución 2.0′, pero no distribuida, que luego dio paso a la serie De la Ley Sinde a la #spanishrevolution, que está en espera de salir publicado, ésta semana, en versión revisada y en formato de micro-ensayo de descarga libre, y que se ha publicado en Government in the Lab.

Como casi siempre, uno termina preguntándose por qué escribe cosas en un país en que apenas nadie lee. No es la primera vez que me pasa y no debería molestarme, pero que le vamos a hacer…

Los tres artículos de análisis y comparación, destinados obviamente a provocar, parece que han levantado alguna ampolla inesperada, e incluso se ha llegado a abrir el bote de la teoría de la conspiración, con desmarques explícitos de “los enlaces existentes” entre la gente de CANVAS, la CIA y el movimiento surgido del 15 de Mayo, que algunos querían (¿queríamos?) mostrar con tal de ‘echar mierda’ sobre el movimiento 15M.

Por otro lado, arrimando el ascua a mi sardina y yéndome del tema, algunos lideres de movimientos palestinos si que han ido a formarse a Belgrado… lo que resulta de lo más divertido e hilarante viendo lo que uno ve por ahí.

Bueno, pues como iba diciendo, a España todo llega de la misma forma: tarde, tras un lavado de los que destiñen y en forma de burbuja. Hasta donde yo se, y según me cuentan, no existen conexiones entre Otpor, CANVAS y nadie del entorno 15-22M. Si alguien interpretó que mis artículos daban a entender lo contrario, se equivocó. Pero de calle.

Precisamente, mi intención era comparar un modelo de activismo que funcionó, con otro que, creo, no va a funcionar, e intentar apuntar las razones del porqué no funciona. Una de ellas, confundir que una red distribuida es una red sin lideres, cuando en realidad se trata de algo totalmente diferente.

Las teorías conspiratorias demuestran lo que algunos llevamos años diciendo: el ambiente 2.0 es un lugar en que lo banal y los gritos ahogan cualquier cosa que requiera algo más que pocos segundos para comprenderlo, además de atacarlo usando el modo troll en masa, con respuestas sin razonar.

Por eso mismo, tres artículos largos, algo espesos y que, definitivamente, requieren bastante más que unos pocos segundos para leer y comprender que se trata de un análisis de modelos y topologías de red y no precisamente un ejercicio de desinformación y propaganda yanki.

Pues nada. Opiniones tenemos todos, y bien libres somos de expresarlas, aunque no estemos de acuerdo. En eso, precisamente, consiste la libertad de expresión.


Flattr this

1968-2011: similitudes

Igual es un poco sobrado, pero tengo que decir que no me he leído casi ninguna propuesta salida de la Dictadura del Asambleariado. Lo que unos pocos dijimos, y extrañamente por una vez nadie nos crucificó, se cumple cada vez más.

Pero las reacciones que despierta el ‘Movimiento 15M’ por doquier me recuerdan peligrosamente a uno de los monólogos finales en “Miedo y Asco en Las vegas”:

Ahora la vida se reduce a la supervivencia. No queda nada de la energía de los 60. Ese fue el error fatal de Tim Leary. Vendió la idea de la expansión de la conciencia…sin pensar en la sombría realidad que le esperaba a toda la gente que le tomara en serio.

Esos pobres llenos de ácido que creían que podían comprar paz y entendimiento a 3 pavos la dosis. Pero sus perdidas, y errores, son también los nuestros.

Leary derroco la ilusión en una forma de vida que el ayudo a crear. Dejo una generación de buscadores de la verdad, que nunca entendieron la falacia mística de la cultura del ácido: la suposicion de que alguien, o al menos alguna fuerza, mantenía la luz al final del túnel.

¿Qué pasa cuando llega la realidad y, con ella, el bajón?


Flattr this