El resultat del 15M: el perill de la superfluïtat la invocació de “ma dura”

-¿A quien vas a votar?
-¡Ghost busters!

Òbviament, mai falta qui intenta apropar la brasa a la sardina, i els grans próceres de l’Internet espanyola, amb els no-líders de No Les Votes al capdavant, ja van cuidar-se des del dia després de les eleccions europees de reclamar, això si, indirectament no fos cas, l’eclosió dels nous partits com un èxit propi. En realitat, qualsevol resultat pot considerar-se èxit d’una campanya que porti per títol “vota a otros”. “Qué otros? No sé, otros. Da igual.”

A la pregunta “quina part del darrer resultat electoral és atribuïble a #NoLesVotes“, la resposta podria ser “tot” i “res”.

“Res” perquè la situació polític-econòmica actual era inevitable i s’hauria generat, gestionat i retroalimentat igualment i sense necessitat d’intervencions, i perquè per molt que ho reclami, Podemos no és hereu del 15Mn ni d’allò que va provocar la convocatòria inicial: la lluita contra la censura a Internet.

La part del “tot”, perquè el “vota a otros” a les eleccions generals de 2011 va provocar la fragmentació dels indignats, i la majoria absolutista del Partido Popular. #NoLesVotes va acabar amb el bipartidisme donant pas a un partit amb majoria absoluta. I també perquè si es treu la gent al carrer ha de ser amb un objectiu. Una massa de gent ‘indignada’ sense un horitzó clar es pot transformar en una arma terrible, i estem a punt de comprovar-ho.

Les mobilitzacions inicials del 15M van ser el primer èxit de la Societat Civil Digital, però van estar basades en una campanya de clictivisme, de pura adhesió fàcil i sense necessitat de compromís: facebook, twitter, compartir un hashtag i poca cosa més. No existeix el ‘ciberactivisme’, ni el hacktivisme, ni tota la patranya que els venedors de fum i anàlisis empren per vendre els seus llibres. Existeixen activistes que empren Internet.

Sol mai va ser Tahrir

Una de les metàfores o comparacions més emprades a les places espanyoles va ser amb Tahrir Square. Què passa després de Tahrir? Mubarak a la presó i eleccions.

Tahrir Sq. febrer de 2011 – Foto: Mona

Després de les eleccions de 2011 i la victòria i l’ascens de Mursi i els Germans Musulmans, l’exèrcit, una part del món islamista (encapçalat pels salafistes), el Moviment 6 d’Abril i d’altres grups, amb el suport majoritari de la societat egípcia, van derrocar el nou president.

Després que el general Sisi prengués les regnes i que es formés un govern provisional, aquest govern va il·legalitzar als Germans Musulmans i poc després també al Moviment 6 d’Abril, entre d’altres.

A principis de 2014 es va votar la nova Constitució, que limita mandat presidencial i garanteix llibertats com la d’expressió o premsa, però que té camí per recórrer i desenvolupar-se. Aquest recorregut no estarà exempt d’ esculls com la llei que permet vetar accions per part d’organitzacins de la societat civil, així com dissoldre organitzacions i associacions a voluntat.

S’han creat nous moviments d’ “activisme de base” com el Moviment Tamarod (Rebel·lió), liderat per membres de l’exèrcit d’alta graduació. És un sector molt crític amb els Estats Units, i es creu que tenen l’intenció de constituir-se en partit polític. En principi, serien lleials a Sisi.

En el cantó econòmic, el sistema egipci estava (està) basat majoritàriament en subsidis i subvencions (gasolina, energia, menjar, etc). Sisi ha intentat reformar aquest sistema per tal d’empènyer la recuperació, però ha trobat oposició, tot i que no ha estat massiva.

En el pla exterior, l’ aliança entre Egipte i Israel dona força a Sisi i al seu govern en tant continuï la seva acció anti-terrorista al Sinaí, i mentrestant segueix la seva acció de desfer tots els lligams, inclosos túnels de contraban dels terroristes del Hamás a Gaza que es van crear durant el govern de Mursi.

I mentrestant, Mubarak va veient com el seu procés va desapareixent i es va oblidant lentament, com llàgrimes en la pluja.

Líbia

El capítol Libi de les revolucions àrabs va desembocar en una cruent guerra civil en la que fins i tot hi van intervenir exèrcits occidentals donant suport als rebels. Finalment, Gaddafi va ser pres, apallissat i executat a un marge de la carretera.

La guerra civil pot haver acabat “oficialment”, però la realitat és que el país està immers en greus crisis polítiques i econòmiques des de 2011.

Tunísia

Tot i que la Primavera Àrab va començar a Tunísia… algú en sap alguna cosa? Se n’ha parlat? No gaire. Es podria dir que, de la mateixa forma que amb les revolucions de colors que inicien aquest estudi, el primer és el que guanya, com Ucraïna a 2006 (i ja veiem com està tot avui en dia), però no.

Com a Egipte, les primeres eleccions lliures en dècades van donar la victòria als partits islamistes, i la situació a Líbia es veu amb recel i temor al país que ho va començar tot. Els refugiats de la guerra civil líbia arriben sense parar i hi ha por a que això comporti l’entrada d’ “elements desestabilitzadors”, armes i d’altres.

Tot i això, la situació econòmica ha millorat substancialment (tot va començar amb demandes de poder treballar i guanyar-se la vida legalment), mentre que en l’àmbit de les llibertats democràtiques… bé, que el salafisme governamental intenti aplicar l’islam a la societat més occidentalitzada del món islàmic té els seus problemes.

Síria

No cal afegir gaire al que no s’hagi dit ja de la situació a Síria, a part de recordar que és una de les vergonyes històriques més grans del món occidental. Un món que gira la cara cap a una altra banda mentre milions, MILIONS, de persones han mort a causa de la repressió i la guerra civil, i centenars de milers de refugiats, entre ells una enorme part son palestins oblidats pels qui defensen als seus cosins gazatís, no tenen qui els aculli enlloc del món. I sense que ningú hagi mogut un sol dit.

Bé, m’equivoco. A l’inici tothom esperava que els rebels sirians aconseguissin derrocar a Al Assad fill i els animaven, però amb l’entrada de l’ ISIS a les grans lligues de la geopolítica mundial, ara resulta que Assad és dels bons.

Revolta i contra-revolució

Les revolucions àrabs han desembocat en contra-revolucions i han portat l’ascens al poder de l’islamisme radical. S’ha sortit de la tirania secular localista i s’ha caigut a la tirania teocràtica expansiva i universalista, havent de fer la contra-contra-revolució corre-cuita i evitar mals molt majors.

La Primavera Àrab s’havia d’estendre a Europa i portar, també aquí, nous vents de llibertat, en especial als països del sud d’Europa, castigats per la corrupció i els abusos polítics.

I mentre allà es jugaven la vida i molts dels que acampaven a Tahrir ara estan en vaga de fam a la presó, aquí la revolta del Facebook de la generació amb més títols de la història ha tingut les seves pròpies conseqüències.

A Itàlia, el comediant Beppe Grillo va triomfar amb el seu moviment Cinque Stelle per després mostrar la seva faceta totalitària i acabar amb el partit escindit i Berlusconi fregant-se les mans mentre decideix si torna o no torna, i si ho fa per aclamació popular o emulant un triomf imperial com August.

A Grècia, i després de grans i massives protestes, el partit obertament nazi Albada Daurada va aconseguir 18 escons a les segones eleccions de 2012 extraient els vots especialment dels joves, quedant com el cinquè partit més votat.

En les mateixes eleccions, l’altre extrem de l’eix, Syriza va aconseguir ser la segona força més votada amb un programa extret de la Plaça Syntagma, o de la Puerta del Sol o de la Plaça Catalunya: impagament del deute, sortir de l’OTAN, augmentar despesa social i pagar-ho apujant impostos fins al 75% de la renda. Els partits tradicionals van aconseguir esquivar el primer cop al 2012, però no sembla que ho puguin tornar a fer, i Syriza podria aconseguir provocar eleccions anticipades, i guanyar.

Podemos no és l’hereu de la #SpanishRevolution sinó el resultat

#NoLesVotes, però ensenya’ls a obrir el Face

Si alguna cosa caracteritza a la societat espanyola és que depèn del dirigisme, i “fer activisme” consisteix en fer alguna cosa per arribar a un objectiu. I és molt diferent al “ciberactivisme”, es a dir a fer clics o a agitar un telèfon per a que soni com una cassola, i tothom esperant a que sigui un altre qui mogui la primera fitxa. Això no és activisme, és sabotatge social destraler i irresponsable. Clictivisme d’adhesió per aconseguir pujar el klout. Activisme de saló 2.0.

I quan el clictivisme ja no dona més de si, entra l’activisme real, el que es basa en l’interacció entre persones físiques colze amb colze. És aquest model el que ha conformat el “miceli” que ha permès les condicions ideals per al sorgiment de Podemos.

Podemos és la culminació i la sublimació de la #SpanishRevolution. Podemos no és l’hereu del 15M, n’és el resultat. Perquè al final resulta que si que podríem parlar d’una #SpanishRevolution que, com totes les revolucions consisteix en donar una volta completa al cercle i acabar just al mateix lloc d’on s’havia sortit.

El gran problema és que havent creat un enorme teixit associatiu i xarxes d’ajuda mútua, s’ ha preferit invocar al monstre en comptes d’aprofitar les ‘estructures ciutadanes’ creades per minar l’actuació estatal i permetre als ciutadans autonomia, i alliberar-se de la seva Estat-dependència. Pel contrari, es reclama que torni l’autoritat, la llei i “La Democràcia”.

Podemos ha arribat on és ara fagocitant el 15M i parasitant la història, i el següent pas serà fagocitar la societat. I amb les deixalles construirà un mur ben alt, mentre tothom aplaudeix i canta un altre cop “vivan las caenas”.

Fins ara, tothom li ho està posant en safata de plata, i el gran públic, a falta d’altres opcions vàlides, sembla disposat a participar en la construcció del propi mur.

Quan regna el desgovern i es crea un buit enorme, el primer que faci el pas endavant prometent mà dura i retornar la pau social, acostuma a guanyar per golejada primer, i aprofitar l’autoritat per esdevenir autoritarisme després.

Hi ha risc a que quan tothom es desperti del meravellós somni de jutjar als qui ens han portat fins aquí, trobar-se atrapats per un mur molt alt, ample i llarg, i no serà de gel.

Podemos i el domini d’Internet: #FAIL

© LaInformacion.com

Mentre a Catalunya El Procés desviava l’indignació, a la resta de l’Estat Espanyol no existia cap alternativa que fos capaç d’aprofitar “les sinergies generades a la Puerta del Sol”. Els partits polítics no han estat a l’alçada de la situació, ja fos per estar immersos en la seva pròpia implosió (PSOE) o per aïllament total de la realitat (PP). Els sindicats han passat definitivament al bàndol de ser part del problema, ratllant l’irrellevància total.

Els nous debats sobre ciutadania activa, identitat i representació i activitat/activisme polític s’han anat desenvolupant a la perifèria dels mitjans informatius, encallats com sempre en els debats estèrils sobre regeneració democràtica il·lustrats amb fotografies dels grans dinosaures polítics dels 80, casos i més casos de corrupció impunes, Infantas de España declarant-se desconeixedores de la realitat del menjador de casa seva…

I de cop, al gener de 2014, apareix un nou partit que per nom porta un dels lemes que s’havien pogut escoltar i veure en algunes pancartes durant les acampades de l’estiu de 2011: Podemos.

Aquest partit té un líder tan definit que ja es parla de “Pablemos” i s’associa el Partit al projecte personal del seu líder. Pablo Iglesias té 36 anys, té pedigrí familiar de “lluita antifeixista”, és un comunicador expert amb programa de TV propi des de 2003 i un dels grans exponents de La Generació amb Més Títols de l’Història d’Espanya: llicenciatura en Dret (2001), llicenciatura en Ciència Política (2004), Doctorat en Ciència Política (2008), Diploma d’estudis avançats, certificat de docència, máster en Humanitats (2010) i Master d’Arts i Comunicació (2011). Títols suficients per empaperar un petit pis de 60m2.

La seva presència a televisió, ja sigui al seu programa o participant en d’altres tan diferents entre si com El Gato al Agua o Salvados li ha proporcionat visibilitat massiva. Pablo Iglesias no és un friki d’Internet, i els que no tenim televisor a casa el vam conèixer bastant més tard dels que si que en tenen.

Però Podemos és una gran picada d’ullet a La Majoria Silenciosa d’ Internet, la que va començar a protestar contra la Ley Sinde només després que, un diumenge a la tarda, totes les pàgines d’enllaços a pel·lícules i sèries es coordinessin per mostrar una pantalla negra.

Pablemos i la relació entre pirates i l’escalfament global

Rankisme aplicat: correlació entre l’ augment de temperatures del planeta i la davallada de la quantitat de pirates.

Molts donen per fet que “Podemos és un partit que domina Internet i que sap moure’s en aquests oceans. Res més lluny de la realitat: és hereu directe i continuador de la tecnofòbia pragmàtica. Pablo, Podemos o Pablemos empra Internet en la mesura justa, agafant tot allò que li interessi, fagocitant el que faci falta i descartant el que no sigui útil.

Per molt que es vulgui fer èmfasi en el rankisme i jugar a veure qui té més seguidors, Facebook i Twitter funcionen per principi d’adhesió: el nivell d’implicació i el preu a pagar per a fer un “like” o un RT és ínfim, i infinitud de perfils a twitter deixen clar que “RT=RT”, que un RT vol dir “ni si, ni no, ni todo lo contrário”.

Podemos pot tenir quasi un milió d’ Intelectuals Orgànics a Facebook, però no passen de ser simples eines per a disseminar el missatge que prové del node central, a base de compartir als murs dels cercles i dels simpatitzants.

El rankisme oblida que les xifres inclouen seguidors no-afins: escèptics, curiosos, els que et segueixen per aconseguir més seguidors, el tuitstar trendy, els que ho fan perquè el tuitstar trendy ho fa, a més dels crítics i els trolls. És a dir, assimilar “seguidors” amb “supporters” és distorsionar la realitat, a part que molt sovint els seguidors més actius sempre seran els de menor qualitat: crítics i trolls.

I el més important: la presència als medis socials és irrellevant en un país en que sovint es considera la tele com un membre més de la família.

Identitat Podemos: fagocitació del 15M i parasitació de la història

Entre l’explosió de literatura del 15M hi podem trobar “¡Ocupemos el mundo!“, publicat al 2012 i amb clara referència al “Moviment ‘Occupy'” (sense ‘k’) que va prendre l’escenari mediàtic als US (i al món) entre setembre de 2011 i mitjans 2012.

Els editors d’aquest llibret son Miguel Urban, Carlos Sevilla i Joseba Fernández. Els dos primers formen part del nucli promotor de Podemos i de les seves candidatures.

Si fem una ullada a la llista de candidats, hi trobem exactament els mateixos perfils que apareixen als vídeos de DRY penjats durant les protestes del 15M: joves de 25 a 35 anys amb més títols que cabells al cap, tots ells dins l’àmbit humanístic: politicòlegs, educadors socials, gestors culturals, mestres, investigadors a l’atur, sociòlegs, professors d’ecologia, estudiants de postgrau i funcionaris de carrera amb només 30 anys.

Si, Podemos és el millor producte de comunicació política que s’ha fet en els darrers anys, però ho ha aconseguit colonitzant el llenguatge, en especial el del 15M.

No només el nom del partit és un cartell sortit de Sol. Tot el discurs i la retòrica sorgeix neix allà: la Casta com a definició del sistema polític caduc, però que també de tot allò no desitjable, especialment banquers i empresaris del ‘capitalisme clientelar’. La renta bàsica, l’assemblea ciutadana ‘Si se puede’ com a òrgan sobirà.

Els debats d’aquesta assemblea es van fer a la Plaza Podemos. Les fotografies que il·lustren els perfils dels comptes del partit son fotos de les acampades…

Fent una metàfora culinària, el 15M va organitzar un gran buffet lliure i Podemos, l’únic que s’ha atrevit a entrar-hi, s’està posant les botes.

Però l’identitat de Podemos no només es basa en fagocitar per complet la Puerta del Sol, si no també en parasitar la història recent espanyola, per exemple en l’ entrevista que fa a Gabilondo, on Iglesias reclama per a si mateix l’autoria del conegut “pásalo” i el 13M i s’inventa en directe el “Efecto Flashmob™”. Segons Pablo Iglesias, l’ “Efecto FlashMob™” consisteix en que quan un rep un missatge X, ha de decidir si otorga la confiança suficient a qui l’ha enviat, per tal de decidir si es re-envia o no.

Però la realitat és que com el seu propi nom indica, FlashMob va d’un grup de persones més o menys nombrós, que molt possiblement no es coneguin entre elles (excepte si vas acompanyat), es troben en un moment i lloc determinats, realitzen una acció sobtada (un flash) prèviament acordada (quedar-se immòbils, treure el telèfon i començar a parlar, cantar o ballar una cançó)… i desaparèixer com si no hagués passat res. I si, s’organitzen per llistes de correu electrònic, que formen part de “El Interné”. El que va passar el 13 de març de 2004 va ser bastant diferent d’ un grup de gent ballant “I’ve got a feeling”.

És un gran error intentar assimilar el “pásalo” i la seva difusió amb una campanya a Twitter: el pes que té un SMS, que t’envia algú que coneixes i tens a l’agenda és increïblement superior a un milió de favs.

El Efecto FlashMob™, el Efecto FlashMob™, sin partidos y pásalo, ése es el Efecto FlashMob™: Quan tothom començava a qüestionar Podemos per causa dels escàndols de finançament, Pablo ha re-situat el centre del debat un altre cop, adduint que ell ja provocava canvis polítics amb un telèfon a 2004.

Èxit d’impostura mediàtica assegurat, tot i que els qui encara no han oblidat el 14 de març de 2004 acaben de rebre munició, a part que els veritables signataris del pásalo, en algun lloc, deuen estar mossegant-se les ungles.

La realitat: Podemos no domina ni entén Internet

Blog personal de Pablo Iglesias – Derechos reservados desconocidos.

Pablo Iglesias pot tenir milions de seguidors als “social-media” d’ahdesió fàcil, però quan es tracta de la realitat d’Internet, la cosa fa aigües.

Una cosa és Facebook, Twitter, LinkedIn, Tumblr o tenir coneixements de posicionament en cercadors (si ho ajuntem tot donem forma al communitymanagerisme, que curiosament va disfrutar de la seva pròpia bombolla a Espanya pels voltants del 15M) i una altra és saber què és i com funciona Internet. Per molta “penetració social” que tinguin, Facebook i Twitter son a Internet i l’activisme el que una llauna de raïm sense pell en conserva a la viticultura.

Iglesias fa servir Internet, o més aviat els “social media”, per crear soroll i polemitzar, per tal d’aconseguir minuts a la tele i fer el que millor sap: fer de tertulià. Això crea més ‘buzz’ a la xarxa, polèmica, ‘dimes y diretes’ i es negocia una nova aparició.

Per altra banda, la majoria d’atacs i crítiques potents estan començant des de la xarxa, però Podemos es defensa quasi exclusivament en rodes de premsa i platós de televisió. Alguns dels comptes als mitjans socials tenen pinta de ser controlats per community-managers i els missatges d’estar programats. No hi ha frescura. No hi ha vivesa ni immediatesa.

En una entrevista recent als responsables de participació i xarxes socials es comença a veure la gran fumera que vindrà en breu. Ens diuen que han creat noves eines de participació, que hi ha molts canals d’expressió i que els moviments socials no s’expliquen sense les xarxes socials. I és veritat, la societat ja es relacionava, bastant abans que existís Internet.

Sobre les noves formes de fer política, les defineixen de la següent forma:

La gente opina en los debates creados y los que más interés generan, más valoraciones positivas reciben de los usuarios, son los que se continúan discutiendo. En lugar de hacer política forma tradicional, de arriba a abajo, nosotros los usamos para hacer política de abajo hacia arriba. La propia gente valora las propuestas y las que tienen más apoyos se hacen más visibles. Lo que no interesa desaparece, y las mejores ideas se quedan porque son las que van marcando el debate.

Els famosos mitjans de participació ciutadana, en realitat brillen per l’absència. Els fòrums i les llistes de correu s’han substituït per una pàgina a reddit.com. Les instruccions per a crear un cercle només tenen en compte Internet a l’hora de crear la pàgina de Facebook, i una sola aplicació d’internet a l’hora de “mapejar les necessitats de la ciutadania” (punt 2).

L’acció principal el carrer per a saber el pols de El Pueblo i l’ interacció principal és amb la premsa tradicional, redactant notes de premsa i fent aparicions als mitjans.

Però l’indicador més gran el trobem a una altra pregunta:

– ¿En qué fallan el resto de partidos políticos a la hora de utilizar las redes sociales?

– MA: Los otros no se lo han tomado en serio. En las Elecciones Europeas, Cañete y Valenciano utilizaron sus perfiles durante el mes antes al 25 de mayo. A partir de entonces, ya no volvieron a usarlo. Esto es una muestra explícita de cuándo vale la gente y cuándo se le hacen propuestas: cuando hay elecciones. Las elecciones son cada cuatro años pero la gente vive cada día.

I quan vas a consultar el blog de Paglo Iglesias, veus que el va estrenar al febrer de 2014 i que el darrer post és de 15 dies abans de les eleccions europees.

Si, la gent viu cada dia, i mira Juego de Tronos. I per molt que escriguis llibres sobre les lliçons polítiques de la famosa sèrie i vendre’l com un anàlisi de la realitat:

el escenario de destrucción del orden civil y político que nos presenta la serie, así como la lucha a muerte por la conquista del Trono de Hierro por parte de un puñado de reinos, con un colapso civilizatorio a las puertas, conecta directamente con cierto pesimismo generalizado y cierta conciencia oscura del fin de nuestra civilización occidental tal y como la conocemos. Pesimismo que se ha apropiado del ambiente a todos los niveles (anímico, personal, político, laboral…), especialmente en los países más castigados por la «crisis» financiera que comenzó supuestamente allá en 2008.

Els responsables de participació i medis socials asseguren que Podemos és diferent a la resta de partits en tant a l’ús d’Internet, però la pàgina del líder té activitat entre gener i maig de 2014, mentre que al blog, el líder va escriure un total de 7 articles i no s’actualitza des del maig de 2014, la resta de líders visibles o els eurodiputats no semblen tenir blog propi, els avançaments dels nous llibres friquis d’ Iglesias es pengen a Google Drive i s’enllacen amb una URL visible que faria vomitar a qualsevol estudiant de primer de SEO: https://drive.google.com/file/d/0B1BDNzbxkbu4c0tVaVpiMGJQSkU/edit.

Per rematar el tema, la web sencera s’allotja al núvol d’Amazon, els mateixos que van esborrar la web de WikiLeaks ara fa quatre anys. I com a darrera curiositat, el servidor de Podemos està a Irlanda, país al que s’ha acusat de ser un semi-refugi fiscal dins la UE per a que les grans empreses paguin menys impostos.

Podemos no només s’ha desentès de qualsevol iniciativa per derogar la llei Sinde ni frenar els atacs legislatius contra Internet, sinó que defensa un model enfortit de respecte a la Propietat Intel·lectual i ha dit poc o res dels tancaments i empresonaments de titulars i administradors de pàgines web amb enllaços a principis d’hivern 2014. Als peus de les pàgines web de l¡entorn Podemos hi diu “Copyleft 2014. Algunos derechos reservados”, però enlloc es poden consultar quins son els drets reservats. Ni un enllaç a Creative Commons. Impostura digital total.

El concepte de “sobirania digital” és completament desconegut a Podemos. No hi ha blogs on els representants expressin les seves opinions i on tothom pugui comentar, només hi ha Twitter, un reddit i les pàgines de Facebook, i per tot això els analistos li estan atorgant el domini de “El Internet”, el 2.0 i el que faci falta: el karma guanya.

Però si per alguna raó Facebook i Twitter deixessin de donar servei a España, com per exemple una interpretació patillera de la mateixa llei que ha fet que Google News decideixi tancar la parada, Podemos es quedaria completament a les fosques en tant a la seva lloada presència dominant a Internet. No hi ha blogs, no hi ha tribunes de participació a part de reddit… Innovació 2.0 total però a les fosques. Pur fum centralitzat.

I en tant a la transparència, al peu de la pàgina Transparencia.podemos.info s’hi llegeix: “Información sobre actividad parlamentaria extraída de europarl.europa.eu y VoteWatch.eu”. Les dades que aporten no son seves, son les dades del Parlament Europeu. Son les dades de la casta europea.

A Podemos només li interessa Internet en tant li sigui útil per a difondre el seu missatge i augmentar la base de participació bruta. Al seu programa electoral, la paraula “internet” hi apareix dos vegades. Iglesias és un comunicador audiovisual (el seu currículum i les seves publicacions com a estudiós i teòric media el delaten), i per ells, Internet ha de ser com una televisió, perquè és el que saben dominar.

Antonio Ortiz diu que no aconsegueix assabentar-se de la posició de Podemos al respecte de la nova Llei de Propietat Intel·lectual o el cànon AEDE.

Una cerca simple al reddit de Podemos mostra, enterrada sota una pila de karma, una pregunta directa feta fa un mes: ¿Que opinión tiene podemos sobre el nuevo cano AEDE?

No ha habido debate respecto al canon AEDE, en general, porque son los grandes medios quienes han empleado su capacidad de hacer presión para conseguir este impuesto privado para su uso y disfrute. Por lo tanto y con la que está cayendo es algo que no forma parte del debate, pues ya tenemos suficiente tajo con la crisis, la corrupción o el soberanismo catalán. El tiempo de debate está ya cubierto.

De todas formas, cuando a algunos nos sangran las manos de aplaudir a Montoro por poner eso que llaman “IVA cultural” al 21%, nos cae la del oso, cuando probablemente defendamos más que ellos lo que dicen defender.

Pot ser que hi hagi opinions diferents? Pot ser, però no s’hauria d’haver de buscar per trobar-la, i menys quan Podemos és venut com el gran producte de la comunicació a Internet. Si no és possible trobar enlloc de la xarxa la posició de Podemos en tant als problemes que afecten la xarxa, o no tenen cap opinió, o no els interessa en absolut.

Queda molt clar que no cal esperar cap mena de moviment en defensa d’absolutament res que vingui d’Internet per part de Podemos, ja que és exactament igual que la resta de partits. La xarxa és immediatesa i moviment. Podemos, a Internet, és igual de monolític, lent i centralitzador, i està hipotecat per la seva dependència d’Amazon, Facebook i Twitter que tota la resta de grans partits.

No només és més dospuntzerisme banal. Podemos és, serà, clarament un enemic d’Internet.

Rajoy l’ absolutista i l’enlairament de la PAH

El 20 de novembre de 2011 es van celebrar eleccions a les Cortes Españolas. Prèviament, es va modificar la Llei Electoral per tal d’obligar als nous partits i als partits sense representació a recollir un mínim de signatures per a poder-se presentar, i un cop presentades es van descartar en gran part, deixant fora a alguns partits i candidatures.

També s’havia modificat la sagrada Constitución Española, de la que sempre s’havia dit que era immutable. I s’havia fet en dues setmanes, a petició de “Els Mercats Internacionals” (i Angela Merkel) i sense debat parlamentari. Havien començat les fusions de les Caixes d’Estalvis, s’havien reordenat en bancs i començaven a quedar al descobert els forats bilionaris, els fraus i les indemnitzacions bilionaries als seus gestors per “acomiadament improcedent”, sense que cap d’ells passés per un jutjat ni tan sols a saludar.

Cada cop estava més clar que allò anava a més i que els contribuents s’haurien de fer càrrec de tot. I una altra vegada la manca de lideratge va desembocar en fracàs. Si el que pretenia #NoLesVotes era que la ciutadania s’informés sobre alternatives polítiques als grans partits majoritaris PPSOE, l’immensa majoria de la població va entendre que demanaven l’abstenció o el vot nul. I Mariano Rajoy va aconseguir majoria absolutista.

El període entre el 20 de novembre de 2011 al 26 de maig de 2014 va ser un cúmul de despropòsits. Si el govern de Zapatero va ignorar totes i cadascuna de les accions de la societat civil, Rajoy amb majoria absoluta no tenia ni tan sols per què escoltar-les.

De l’entorn i entramat del 15M van començar a eclosionar, sorgir i agafar visibilitat una gran quantitat de projectes, entitats i associacions: Iaioflautes, Juventud Sin Futuro, la ja esmentada DRY… I totes, absolutament totes, basen les seves capçaleres, lemes i a vegades el mateix nom, en un hashtag.

Per no extendre el tema, comentaré dues de les iniciatives que segons la meva opinió, han tingut més transcendència i son més útils per a l’anàlisi.

PAH – Si se puede

PAH – Sí se puede

A nivell estatal, tot i que nascuda a Barcelona, una de les associacions més conegudes a partir del 15M és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, en marxa des de 2009. Es registra com associació legal just al maig del 2011, i serà durant 2012 i 2013 que arribarà a punts màxims d’atenció i cobertura mediàtica, amb una no menys mediàtica Ada Colau, que al febrer de 2013 presenta una Iniciativa legislativa Popular amb gairebé 1.500.000 signatures de suport (IU va aconseguir 11 diputats amb 1.600.000 vots) per a reformar les lleis hipotecàries, amb especial menció a la regulació de la dació en pagament.

L’admissió a tràmit i a debat parlamentari d’aquesta ILP es va considerar una victòria ciutadana. Però poques setmanes després, des del Gobierno de España s’anunciava que la ILP es fusionaria amb la llei que el PP estava preparant, quedant així totalment descafeïnada i desestimada de forma legal, neta i sense haver de fer front a acusacions de “no escoltar al poble”. I com que el Parlament no escoltava, des de la PAH es va rescatar el concepte “escrache”, consistent en desenes de persones’acompanyant’ pel carrer a polítics i banquers per tal d’explicar-los els seus problemes, de forma un xic airada.

Després de tot el procés i l’atenció mediàtica aconseguida, Ada Colau es va deixar estimar per diferents formacions polítiques però finalment, al maig de 2014 i a l’ombra de l’aparició fulgurant de Podemos acaba formant Guanyem, el seu propi partit, amb l’ intenció de presentar-se a les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona.

De la #SpanishRevolution a Podemos: el fracàs del clictivisme 2.0

Durant els mesos previs a les anteriors eleccions municipals, per tota Espanya es va gestar el que avui coneixem “El 15M“. Quasi han passat 4 anys, i en el fons ha canviat poca cosa a part del partit que ara està al Gobierno. I si ha canviat, és a pitjor.

Toca revisar “De la Ley Sinde a la #SpanishRevolution“, publicat al juny de 2011 just en plena ebullició. En un nou conjunt d’articles que comença avui, revisaré el que vaig escriure a 2011 i reprendré el fil i arribar fins avui.

On ha quedat tot el moviment generat durant la segona quinzena de maig del 2011?

Quina és la part que es podria atribuir a #NoLesVotes del resultat de les eleccions europees de 2014?

Com és que, aparentment sortit del no-res, un partit creat al gener de 2014 encapçali totes les enquestes i hagi esvalotat el galliner polític espanyol?

La situació actual és semblant a la de fa quatre anys, semblant, però no idèntica i hi ha qui pensa que el 15M va acabar com va acabar, en res. Segur? Tot i que els diferent sub-moviments que van formar part del 15M van seguir endavant, més o menys fragmentats, ha sorgit un nou actor que pinta bastant important. I ha arribat de forma espectacular: Pablo Iglesias i el partit Podemos.

Tornem enrere tres anys i mig, al juny de 2011. Les acampades que es van iniciar el 15 de maig en protesta per la Llei Sinde, que obria la porta a la censura encoberta d’Internet, mutaven en festivals new-age. El que havia començat com una protesta plural i sense líders (al menys visibles) contra una llei aprovada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero derivava en un procés assambleari denunciant el neo-capitalisme tot cantant “Manos arriba, esto es un contrato!”

Darrera tota arquitectura informacional, s’amaga una estructura de poder

L’estructura de poder del 15M, els que des del primer moment van erigir-se com a “no-liders” a l’ombra, va preferir desmarcar-se de les acampades un cop va ser clar que no s’aconseguiria res i que la mutació era perillosa per als interessos propis en una campanya de nom “No les votes!“, en la que primava votar per qualsevol partit que no hagués votat a favor de la Ley Sinde, per tal d’intentar trencar el bi-partidisme.

Qui son els no-liders? Els “próceres” de l’Internet espanyola. Des dels vinculats a les “lluites” per la tarifa plana de finals dels anys 90, fins als nous creadors audiovisuals, passant per defensors de la Cultura Lliure cool, els qui van protagonitzar molts dels debats sobre les descàrregues i la “llarguíssima cua” d’habituals venedors de fum i efectes especials…

La multitud de casos de corrupció que s’anaven comptabilitzant al Corruptódromo, una web organitzada des de “No les votes!”, les mencions al bipartidisme, la “casta” política… van començar a aparèixer de la ma de “No les votes!” i DRY.

La protesta era contra una llei que encorsetava Internet. I quan tot va anar derivant, l’estructura es va replegar. I quan l’estructura de poder s’amaga i deixa buit l’espai de joc, qualsevol amb dos dits de front pot entrar i fer-se amb el control. I això ho van saber fer molt bé els defensors de la Dictadura de l’Assambleariat, apropiant-se del procés, amb milers de persones acampant i que començaven a perdre motivació.

I el que era un terreny abonat i llest per sembrar, no el van aprofitar cap dels actors ‘tradicionals’, ni cap dels nous, com els Pirates. El Partido Pirata va ser un dels principals participants ‘naturals’. El Partit Pirata original neix a Suècia al 2006, després del tancament de The Pirate Bay.

Com a grup polític a Catalunya (i a Espanya) neix allà el 2006 de la conjunció del hacktivisme, la lluita contra el copyright i, si hem de tornar als vells eixos, l’esquerra jove amb un vessant tecnològic/geek, i l’arbre genealògic directe arriba fins Indymedia, la part informativa del moviment anti-globalització nascut a Seattle.

Per la raó que sigui, si per ser vists com uns friquis d’Internet, per pànic escènic i no voler fer el pas endavant i agafar les regnes (les places estaven plenes de Pirates actuant a títol personal, sense intenció de treure la bandera), o per lentitud i divisions internes sobre quin moviment fer (cal recordar que és un partit en que es decideix tot per democràcia directa assembleària), el Partit Pirata tampoc va aconseguir ‘dominar la situació’ i va quedar relativament fora, sempre parlant en termes polítics. Les aportacions, especialment logístiques, del sector Pirata van ser part molt important de l’èxit.

En resum, els qui van promoure el 15M van decidir apartar-se del monstre que havien creat, i els ‘hereus polítics naturals’, relativament nous com Pirata o en procés de formació com l’embrió del Partido X, van decidir no exercir els seus “drets de successió”.

Va quedar orfe una massa de gent, motivada i assadegada de canvis. Van sorgir conceptes i mots relativament nous. Algú havia sentit a parlar, o havia mantingut converses sobre el “bipartidisme espanyol” entre els anys 1930 i 2010? De “La Casta”? Del mot “PPSOE”?

Si fem una simple ullada a l’historial de l’article sobre “Bipartidismo en España” a la Wikipedia, veiem que l’article es va crear al juny de 2014.

I si féssim un apartat “altres curiositats”, podem trobar que apareix una menció específica a l’aparició del concepte “PP-SOE” al 2011 “a les xarxes socials”:

A partir de 20112 este bipartidismo es conocido desde los movimientos sociales como “PPSOE”. Este término, formado de la unión de las siglas PP y PSOE, hace alusión a la crítica, desde algunos colectivos pertenecientes al 15M y otros sectores, de que realizan políticas similares.

Si realment fos una cosa tan ‘tradicional’, i el bipartidisme original o l’alternancia dels partits de Cánovas i Sagasta ve del segle XIX, cal preguntar-se per què l’article és tan recent.