Hi ha poques coses més provincianes que queixar-se del provincianisme aliè. De fet, voler significar-se i diferenciar-se de la resta és una de les coses més humanes que existeixen.
En l’era de la globalització i el turisme, ja no de masses, ni tan sols d’Instagram, sinó d’anar a comprar loteria de Nadal —a Doña Manolita o a La Bruixa d’Or—, pensar-se diferent, extraordinari, és no tenir les coses clares.
Ens pot continuar fascinant la forma en què hom es confon en seure als seients numerats, assignats prèviament, i en les absurdes corredisses per entrar o sortir del tub d’acer en el qual es viatgi, vagi amb rodes o amb aire calent.
Podrem presumir més o menys de seients amples, o queixar-nos de ser tractats com animalons. Podrem dormir en un cubicle de 6×6 metres i un llit tronat, o que ens pugin les maletes a una habitació on no sentirem les destreses amatòries dels veïns, ni ells les nostres.
Tindrem les nostres prioritats, que ens portaran a preferir horaris psicodèlics, o sortir i arribar a hores de persona. I aquestes prioritats vindran determinades per factors com l’edat, els calés o el grau d’incomoditat disposat a aguantar.
Tots farem el mateix: viatjar dins un tub metàl·lic, i dormir en un llit que no és el nostre. La diferència és que comença a ser hora de tenir clar que tots volem el mateix, i que això ens iguala a tots per sota, sigui quina sigui la franja en la qual ens movem.
Al final, la cosa realment significativa, revolucionària si cal, serà renunciar a sortir de casa i no anar enlloc més que a comprar, a la feina, i a tota aquella activitat imprescindible per la vida biològica.
Fins i tot així, continuarem buscant noves formes de dir a tothom que no som com ells, que som diferents. Que som més llestos, que sabem coses que ells no saben, i que fem coses que ells no poden fer. I els altres també.
I ara... què? 