Recull d’artícles 26: no hem estat mai en guerra contra Oceania

Qui hagi llegit, i entès, bé 1984 de George Orwell, sabrà que el concepte més important del llibre no és ni la collonada del Gran Germà, ni el minut d’odi, sinó el final de tot. I precisament això és el que va fer el president Snchz a principis de setmana, quan va dir que la culpa de tots els mals del país són causa de “La guerra de Putin”.

Tenim un govern irresponsable al Parlament, i tenim un govern perillós a la Moncloa. Un és irresponsable en dues formes. La primera, perquè com el rei d’Espanya, no té cap mena de responsabilitat ni funció. La segona, perquè en les quatre funcions que té adscrites, no n’està desenvolupant cap ni una.

A la Moncloa tenim un govern perillós, perquè és un govern amb capacitat executiva, i les seves accions o inaccions afecten de forma real. I també perquè és el mateix govern que, quan estava a l’oposició, va sortir al carrer a protestar perquè el preu del kW/h havia arribat als 70€. Ahir dissabte va arribar als 700 €. Amb el govern del PSOE i els comunistes d’UP, tenim el kW/h a 700 €, i ningú diu res. Tenint en compte que per molt menys –per exemple, quedar-se un diumenge al vespre sense Series Yonkis– es va muntar la falòrnia del 15M, diu molt, i molt dolent, de tot plegat.

Mentre passa això, i alguns ja assagen per posar-se les mans al cap quan “los fachas” passin de la cuina al saló, escric aquestes línies mentre la meva esposa seu, al seu escriptori, fent una reunió amb els pares d’un alumne. Sí, un diumenge al matí, hi ha professors de secundària fent feina que haurien de fer en horari laboral. Preneu nota tots i totes, aquells i aquelles imbècils que dieu que els professors tenen massa vacances, i us heu empassat esquer, ham i canya del conseller Cambray.

Tindreu el sistema escolar que voleu, i quan els seus destinataris –els vostres fills– surtin com surtin, aneu-vos a queixar a Lourdes. O la Moreneta, que per anar a Lourdes es gasta molta benzina, i en Putin ens l’ha posat caríssima. Que tingueu una bona setmana, i aquí us deixo uns retalls de premsa, i uns enllaços.

La historia oculta tras los dominios .io: un pueblo expulsado en lucha contra el colonialismo digital

Meanings of the metaverse: Productizing reality

Privar a los jóvenes de la filosofía

La violación

Un text llarg, amb moltes coses interessants sobre la futura identitat europea de la que us parlava fa uns dies: Paul Mason: “Veremos cosas incluso peores que los bombardeos a civiles de Ucrania”

Recull d’articles (25): el pensament occidental i el futur

Deixem enrere una setmana en què gairebé tot ha girat entorn de la guerra a Ucraïna. Una guerra que definirà la identitat europea, i m’atreveixo a dir, mundial per als propers 50 a 150 anys. Perquè els humans sobreviurem.

Un dels problemes que té la societat occidental és que ens pensem que tot és com nosaltres. Ho pensem quan parlem amb els nostres veïns o companys de feina. I ho hem pensat des del final de totes les guerres, en especial la segona mundial.

Exemple de com occident manega el destí del món a Twitter. Fragment de “Una historia de luz y oscuridad”, Amos Oz.

Es van pensar que tot el món desitjava l’estil de vida occidental, sense parar-se a pensar en les diferències, entre d’altres, d’estructures mentals d’orient i occident. Si en voleu un exemple clar, el teniu al new-age i la barreja que fa de religions i sistemes orientals per traslladar-los a occident, que molt sovint acaba en desastre. Sigui en forma de secta, o bé en forma de trastorn mental de diferent gravetat.

Que la publicitat capitalista ens vulgui vendre el seu estil de vida no vol dir que aquest interessi, tal com és, a orient —vegeu dos exemples: el final de Mad men, i com la Xina ha adaptat el sistema a les seves necessitats.

Orient pensa diferent, però a occident ens preguntem “per què nassos no volen ser com nosaltres”? I en això, la resposta és que orient pensa en el molt llarg termini. A diferència que occident, que econòmicament pensa en trimestres, i políticament en “el proper cicle electoral”, a orient pensen en eons. Però el més important és que pensen de forma diferent.

Per això tots tracten a Putin de boig o de psicòpata. Si Putin és un psicòpata, sempre segons el cànon occidental, també ho han de ser la resta de dirigents, entre avui i Ivan el Terrible. Tots i cadascun d’ells. I no cal anar massa lluny per trobar les cites atribuïdes a Stalin, sobre la diferència entre la mort per inanició d’una persona i la de milions: estadística. A més de l’actitud de l’exèrcit roig amb els seus propis soldats durant la Segona Guerra Mundial. No cal ser una llumenera per “predir” —que a occident ens agrada molt ser els primers a dir qualsevol collonada— quina és la preocupació de Putin per les baixes civils: zero. Null. Nicht. Rien. Nihil. I per als pobrets de ciències, un conjunt buit.

Però de la mateixa forma que ningú en absolut va predir que Putin envairia, perquè sempre va dir que no ho faria, i Macron, garant d’Europa, se’l va creure, de la mateixa forma que Putin “no ha” envaït, també “no ha” respectat altos al foc ni evacuacions. Com tampoc “no va” fer-ho a Síria. Com tampoc “no ha” atacat centrals nuclears. Ni com “tampoc” farà tot el que farà si se li permet. Però aquí encara creiem que Putin es mou amb els nostres valors. Putin és un grillat. Clar que sí. I així li va a Ucraïna.

Ian McEwan ha perdonat, com tota Europa, els milions de morts de la Xoà. I tots els de la Primera Guerra Mundial.

Com deia, els humans sobreviurem a això d’aquests dies. Com la pandèmia, potser això és una nova oportunitat que ens arriba, per repensar-nos i buscar noves formes d’interacció entre nosaltres i amb la natura.

La pandèmia va demostrar-nos, ben al principi, que tan sols aturant la maquinària industrial unes setmanes, la contaminació dessaturava —per tornar a la nomenclatura covid. Però un cop ens hem deixat de veure amenaçats, ha calgut augmentar la producció, ja que occident no tenia res a fer, més que comprar televisors nous per poder passar bé els confinaments veient pelis, sèries i dibuixos animats.

La invasió a Ucraïna demostra, entre moltes altres coses, que tota la literatura escrita fins ara de la sostenibilitat energètica és això: literatura barata. Cal deixar la literatura i posar-se a treballar en la transició energètica. Que comença per diversificar fonts i enllestir gasoductes cap al sud. Cap als nous actors que també acabaran imposant condicions a l’Europa que fins ara els ha desdenyat.

Espanya, inici de l’Àfrica —una de les poques coses en què tenia raó Napoleó, i que comença ser urgent deixar de veure com un insult—, junt amb Portugal i per això també Catalunya, pot guanyar molt. A veure quan deixarem de fer el paperina, i ens posem a completar els trams que falten.

Recull d’enllaços 24: retalls de premsa i comentari d’actualitat

Avui encetaré un nou format per al recull d’enllaços. En primer lloc, els enllaços, avui, seran retalls que he anat recopilant durant aquesta setmana, dels diferents diaris en paper que he llegit. D’altra banda, i per mantenir un registre històric de què penso, també vull fer-me un petit recull i anàlisi de les coses que passen. Perquè l’autor d’aquest bloc, com tots els altres, parla d’ell mateix i del que pensa.

I avui toca parlar del que està passant amb Rússia. Tothom que ha interactuat amb mi durant prou temps sap què penso de Rússia, els russos i els eslaus en general: res bo ha vingut, ni vindrà, mai, de Rússia. Com a molt us puc comprar alguns autors i compositors, però revisant cas per cas i amb molta cura.

Per començar, a casa comprarem una llibreta. I a la llibreta hi apuntarem a qui surti en la defensa russa. I això inclou la manca moral de dir “no a l’OTAN” per justificar que Putin ha esbombat —literalment— el tauler de joc, i ha posat en risc l’estabilitat mundial. Qualsevol que aquests dies ha dit, diu o dirà que la responsabilitat és de l’OTAN, a casa és susceptible d’estar a sou dels interessos russos. Per tant, l’apuntarem en una llibreta per recordar-ho, i en cancel·larem tot tracte que no sigui vitalment necessari.

La mancança moral inclou, també, voler aturar els salvatges cantant molt fort “Imagine” a la plaça major. Perquè la Rússia putinista no són “els bàrbars”. Són els salvatges. I no ho dic jo, ho diu bastant gent que en sap molt més que jo. Al cap i a la fi, els bàrbars volien participar del joc i de l’imperi. Els salvatges, per contra, són els que no només no volen sortir de la selva, sinó que pretenen que tots hi tornem.

A l’altra banda dels immorals tenim tots aquells i aquelles que diuen que no «s’ha après res de dues grans guerres, i quina tristor tot plegat». Ells i elles són els que no han après que no es pot negociar amb dues menes de persones: bojos i borratxos. Les dues guerres mundials es van guanyar amb intel·ligència i força, què és el model d’Atena, què és l’única forma de guanyar als adoradors d’Ares. Als salvatges només se’ls pot guanyar si s’està disposat a anar un pas més endavant d’ells. I això no et converteix en salvatge.

I no és immoralitat ni covardia, sinó manca d’educació bàsica, maldar-se per totes les guerres, i plorar mentre et preguntes com és que la humanitat continua immersa en conflictes. Dic mancança d’educació bàsica, quan també pot ser dissociació de la realitat.

La humanitat implica conflicte o no és humanitat. Conflicte intern, que porta al conflicte extern. Veure’s implicats en conflictes és una merda, sí. Però cal tenir clar que no vivim a l’Edèn, i que l’Adamisme, junt amb tot allò que vingui de Rousseau –i de França, que s’ha demostrat amb la gran feina que va fer Macron parlant amb Putin–, és una ideologia antihumana i cal combatre-la amb tot. L’adamisme que pretén que els humans ens hem de portar bé entre tots per pebrots, és un dels fraus més grans als que ens enfrontem els humans.

Quan un gos sobrepassa els límits, se li pica suaument amb un diari als morros. I si un boig amenaça d’envair Ucraïna, la resposta correcta és situar tot l’exèrcit a la frontera Bielorrussa. No a 100 quilòmetres, directament a la barrera. I forçar que el dictador més antic d’Europa, Lukashenko —a qui en aquest bloc ja coneixem de fa anys—, prengui partit de veritat, i deixi d’amagar-se darrere del bully. I si cal, doncs s’entra a Bielorússia, i de pas es fa caure al feixista Lukashenko, que avui celebra un dels seus referèndums amb els quals modificarà la constitució per poder seguir dos mandats més al poder, i que s’aprovarà amb el 99,99% dels vots.

Dit això, us deixo amb els articles en paper que més em van cridar l’atenció la setmana passada. Que la que comença sigui tranquil·la, i si voleu ajudar, en comptes de cantar molt fort us podeu posar en contacte amb qualsevol de les associacions que estan intentant treure gent de la zona, i oferir-los una casa d’acollida. Que farà molta falta.

Recull d’articles (23)

Una de les coses que tenia pendents era reprendre bé els reculls d’enllaços. En una època en què gairebé tota la informació que ens arriba “curada i filtrada per satisfer els teus gustos”, en el 99% dels casos per algoritmes d’IA dels quals n’hem de parlar un dia de tot el hype i snake oil de la IA, perquè això se’n va de les mans, i què voleu que us digui… els resultats d’aquest filtratge són bastant lamentables, per no dir irrellevants en un 95%.

Imatge per John Barkiple a Unsplash

Per tant, des d’aquest raconet de la xarxa, recupero i mantinc un petit recull d’allò que jo, un humà, he llegit i he decidit que són prou importants com per registre i comentari.

Des que he tornat a Apple, m’he subscrit a un parell de webs de Fanboyisme. Malgrat que començo a trobar molt irritant la inundació d’articles buits amb rumors sobre futures característiques i collonades vàries, depenent del dia hi trobes alguna cosa interessant. Un exemple és que Apple podria estar pensant a abandonar el Regne Unit (almenys ho pensava a mitjans de juliol). Personalment em sembla una idea fantàstica, en especial quan arreu del planeta, molts governs comencen a optar per les famoses “lleis antimonopoli”. També n’haurem de parlar un altre dia, d’això, però amb una lectura ràpida, hom descobreix que aquestes lleis no van de lluitar contra monopolis tecnològics, sinó de rapinyar una part dels beneficis de les grans empreses en forma de més impostos. Tots els governs del planeta, en especial al món occidental, tenen els cofres més que buits. Els rescats a la banca de 2009-12 primer, els estímuls posteriors al comerç (jaajajajaja) i ara la covid, està arruïnant a tothom, governs inclosos. Els governs han de buscar noves formes d’ingressos: les grans tecnològiques, que són un dels pocs sectors que ha sortit enfortit de la pandèmia.

Applesfera és un altre dels Fanboy-Sites al que m’he apuntat. Igual que 9to5mac, el seu feed és un riu constant d’articles traduïts i sense gaire valor –en especial quan has llegit abans la versió original–, però també a vegades tenen coses interessants, com aquesta notícia, alineada amb l’anterior, que ens diu que Facebook estaria desitjant que aquestes
lleis antimonopoli aconsegueixin que Apple hagi de vendre terminals iPhone buits, per tal de poder instal·lar-hi allò que Lord Zuckerberg
desitgi.

Una altra notícia sobre les grans capacitats de programari basat en IA: un quelcom (no sé com anomenar això, perquè no és un programa, ni una aplicació ni encara menys una intel·ligència artificial) mesura el temps que els polítics fan servir els telèfons durant els debats parlamentaris. Si mireu la foto que acompanya la notícia, veureu que només compta els que fan servir un telèfon. I els que fan servir altres dispositius –és a dir, la resta dels que surten a la foto–, no es comptabilitzen? No li diguem IA, sinó calculadora automàtica defectuosa.

Canviem de registre. Fa anys American Airlines va fer una oferta que uns quants clients no van voler rebutjar, i gairebé fa que l’aerolínia hagués de tancar: una mena de bufet lliure de vols. Divertidíssim, en especial el final. Com sempre, les grans operadores poden culpabilitzar als altres els seus errors.

Més sobre Facebook i el seu model de negoci basat en el frau. Cory Doctorow ens explica com Facebook ha tancat Crowtangle, una empresa que va comprar el 2016, i que es dedicava a analitzar el rendiment de les publicacions de les empreses de medis socials. El “problema” va sorgir quan des del NY Times van descobrir com millorar la presència i posició d’articles.

I de moment, fins aquí. Que tingueu molt bona setmana.

Recull d’articles (22)

Avui, el recull d’articles sembla un monogràfic de Medium.

Per tal que no m’acusin de monopoli, començaré amb Are you still there?, una reflexió de Nicholas Carr sobre una novetat que, a casa, hem experimentat.

China’s ‘Sharp Eyes’ Program Aims to Surveil 100% of Public Space. El panòptic total.

8 facts about Point Nemo. El lloc on s’estrellen els satèl•lits.

Apple and Google’s privacy changes are a huge benefit for the creator economy. A prlmera ullada sembla interessant. La llàstima és que qui escriu l’article parla de màrketing d’afiliats.

The New Era of Social Media Isn’t About Feeds. No només els “mitjans socials”, el que sigui el que vulgui dir això. Poques coses encara disposen de feeds fiables.

I per acabar, un article antic de Nicholas Carr sobre la sobreautomatització.

Recull d’articles (número 16)

Avui, aniversari de la fatalment anomenada “Spanish Revolution” (pre-bonus auto promocionat), us presento el setzè recull de cosetes que he anat trobant aquí i allà per la xarxa. Espero que ho gaudiu i, a diferència de fa cinc anys, entengueu quelcom.

• Brain Pickings, un descobriment atrapant –i existencialment perillós–, té un arxiu d’allò més atrapant i curiós. A Emerson on the Two Pillars of Friendship fan un comentari a l’anàlisi de l’amistat que feu Ralph Waldo Emerson. Deliciós.
• A The New York Review of Books van fer un article llarg sobre David Hume. No només es comenten algunes de les seves obres, que he posat a la llista, sinó aspectes de la seva vida personal que comentaré, si no falla res, aquesta setmana.
• Enric Vila fa dies que està en ratxa i ja ho deia diumenge passat. A La revolució convergent en tenim una nova mostra. No deixeu de llegir la resta d’articles d’aquesta setmana, en especial Pensar a Convergència i el de l’Anna Gabriel en què no parla d’ella. El primer paràgraf és sublim.
• A can Samizdata parlaven fa dies sobre la des-ulsterització de l’Ulster. Penseu en quant fa que no hi ha noticies del nord d’Irlanda. Al text de l’article hi diuen una frase encantadora per explicar-ho: «Maybe the two sides stopped wanting incompatible things. Or to be accurate, one of them stopped caring so much and the other almost stopped caring at all.». Per pensar-hi, oi?
• Tornant a El Nacional, Marc Pons feia un relat del brevíssim període de temps en que Catalunya fou independent. I ben poques coses han canviat –en el fons– des de 1641…
• Boaz Vilallonga torna a parlar de l’arquetip del jueu a un article de l’Ara que fa, com ja han dit, una esmena a un dossier publicat pel mateix diari. L’heu de llegir, ja que explica la falsedat i la perversió de l’arquetip emprat a la premsa per definir la societat israeliana.
• A El Objetivo –el que n’ha fet la traducció des de The Objective deu ser familiar directe de qui traduïa els títols de les pel·lícules– parlen sobre el paternalisme del populisme.
• I per acabar, recuperem al musicòsof Dedéu explicant-nos qui són dos càrrecs arribats recuperats a diferents estructures de la mamella pública: Pilar Pifarré i Manuel Cruz I com a bola extra, Kids, que m’ha fet recordar a en Martí Llorens, el millor Mestre que he tingut.

Que tingueu un bon diumenge.

Recull d’articles (número 15)

Gairebé un mes després del darrer recull, amb setmanes complicades i d’altres coses. Retorno a ritme de Frank Wess i espero que al recull d’avui hi trobeu alguna cosa que us aprofiti, encara que tan sols en sigui una. Som-hi.

• El primer és rescatat de 2014. A De l’infern al purgatori n’Enric March ens explicava la història de la basílica dels sants Just i Pastor. No deixeu de rebuscar al blog per trobar curiositats sobre alguns llocs de Barcelona que ja no hi són.
• En Jesús Pérez dona un parell d’idees sobre la hipsterització –i cunyadització– de la política, i la societat, espanyola –i de rebot la catalana.
• En Boaz Vilallonga va fer un parell de peces de mestre. La primera, al diari Ara, sobre l’ús partidista que es pot fer dels símbols, en concret sobre la novena simfonia de Beethoven, coneguda gràcies al darrer moviment anomenat “Himne a l’alegria”, en relació a la situació a Europa durant la segona Guerra Mundial i l’actual. El segon text es publicà a El Temps i ofereix una visió no ortodoxa de l’antisemitisme. Una de les moltes coses interessants que s’hi llegeix és la posada a to de l’orientalisme, una de les pitjors plagues que ha patit la nostra societat –alguns en dirien ‘civilització’– i que caldria revisar exaustivament i ràpida.
• Dijous vaig quedar amb un conegut tuitaire i vam decidir que Enric Vila fa dies que està estupend. Un altre 6 d’octubre n’és una mostra, però si en llegiu els articles de les darreres dues setmanes, podeu gaudir bastant.
• A l’apartat d’existencialisme, avui us comparteixo dos articles de Brainpickings. Un sobre Kierkegaard –no patiu– i la relació entre l’individu i la massa. I arran d’aquest, vaig saltar How to be alone, sobre les diferències entre soledat, solitud, aïllament i les diferents reaccions que té la gent quan se’ns diu que la soledat és una elecció tan bona com qualsevol altra.
• I per acabat, Jordi Llaonart explica la història de Bir Tawil, l’únic tros del planeta que ningú vol, a la frontera entre Egipte i el Sudan. I com sempre, les micro nacions tornen a aparèixer. I com sempre, hi ha qui se les pren de broma, però n’hauríem d’aprendre unes quantes coses, i aplicar-les a la nostra vida real, eh diputats del Parlament?

Com sempre, podeu consultar alguns dels enllaços a l’arxiu de bookmarks. Que tingueu un bon diumenge i una bona setmana.

Recull d’articles, n. 11

Diumenge a la tarda. És el moment de mirar la pel·lícula, dormitar, fregar i netejar la casa –ai las…– o… publicar la onzena entrega del Recull d’enllaços. Aquesta setmana més curt del normal, que han sigut set dies de no parar gaire-res per casa. Recordeu que aquests son els que trobo més interessants, i que podeu trobar la resta, en cru, als marcadors.

• De n’Enric Vila, avui dos. El primer d’avui mateix on ens fa el retrat del diputat Albano Dante-Fachín. I és un retrat prou diferent del que podem veure a Internet, on el diputat és un dels paladins de la Nova Política quan, en realitat, sembla més del mateix. Llegiu Dante Fachin, la ferida argentina. I el segon, L’art d’interpretar el passat i l’entreteixit entre història i política. D’aquí n’he extret una idea que desenvoluparé la setmana que comença.
• Dijous parlava de la pretensió de coneixement i de com ens fa dir bajanades. El títol prové del discurs que Friederich Hayek feu en l’acceptació del Premi Nobel en Ciències Econòmiques. No us el perdeu, que té moltes coses interessants.
• Canviar d’idea és una cosa que no es fa gaire sovint. Aquí deixo dos articles que en parlen. El primer, convidant-vos a fer-ho encara que sigui per fer quelcom diferent, i el segon mostrant alguns dels avantatges que comporta.
• I per acabar, en Bernat Dedéu ens explica els motius de la vida. A diferència de la resposta secret de la vida, l’univers i tota la resta, el tema dels motius és, certament, diferent.

Que tingueu un bon final de diumenge, que jo marxo a escombrar…

Recull d’articles, nº 10

Al final ho he aconseguit. Una nova edició consecutiva del recull d’enllaços! Avui una mica més variat, ja que hi ha energia, terrorisme, criptografia i més coses. Com sempre, podeu mirar altres enllaços al repositori. Comencem amb l’esmorzar!

• Al Newyorker hi acabo de llegir un article sobre croissants. Al principi m’ha semblat una masturbació mental important, però a mesura que s’avança, tot pren sentit. Al final es fa un al·legat sobre La Civilització que queda a plans quinquennals llum dels que es fan per aquí a la vora, no sé si m’enteneu…
• En Manel Guerra féu un interessant article sobre transparència i open-data. Lluny del hype i la buidor que acompanya aquests temes, indica tres eines necessàries. La segona, en tinc pendent parlar-ne un dia d’aquests… Llegiu el que diu en Manel, que en sap.
• En Jose Alcántara és un habitual d’aquesta casa. Aquest cop ens parla d’energia, canvi climàtic i com no perdre temps amb lluites estèrils.
• Juan Ramón Rallo sobre el liberalisme a España. Ni lliberals en lo económico, ni lliberals en la bragueta. Això si, tots ells se n’omplen la boca.
• A Escritos libertarios, de Camus, hi apareixia mencionada una carta que Simone Weil envià a George Bernanos. A la carta, Weil relata la seva visió de la realitat durant l’estada que feu al bàndol de la CNT-FAI durant la Guerra Civil espanyola: esfereïdora. Comença a partir de la pàgina 10.
• Cory Doctorow fa un article molt interessant sobre les guerres de la criptografia. Aquests dies, l’FBI intenta forçar Apple a incloure una “porta del darrere” als seus aparells per tal que els agents de la llei la puguin fer servir. La cosa està en el fet que no només la podran fer servir ells. Ho trobeu massa paranoic? El paràgraf més important de l’article: «Cybersecurity isn’t just about protecting your location data and your private emails: it’s about making sure randos aren’t spying on your children through your baby monitor, or driving your car off the road, or killing you where you stand by wirelessly hacking your insulin pump – or stealing entire hospitals. If you’re not worried about this stuff, you’re not paying close enough attention». Ah, i també parla de vacunes i canvi climàtic… Darrerament aquest noi fa unes barreges… Però pareu atenció i llegiu. Llegiu!
• Si us interessa el món dels conflictes armats i la seva evolució, Guerras Posmodernas és el vostre blog. Fa dies, en Jesús Pérez feia comentari de la pel·lícula The attacks of 26/11, sobre l’atac terrorista a Mumbai de 2008. Una altra al sac de “pendents”.
• I per acabar, us deixo amb un recull de llegendes urbanes sobre Internet que, com deia en Dario Castañé, semblen extretes directament dels anys 90. Gaudiu-lo, que aquesta setmana potser en faig dissecció.

I fins al darrer moment n’he tingut un altre que mig mostrava un cas de plagi en una publicació en català, però que al final no afegiré per no aportar-me res de bo. Però entre aquests casos i el cunyadisme que ja hem vist, fa tot una mica d’angúnia… Però prou existencialisme barat. Que passeu un bon diumenge.

Recull d’articles (nº 4)

Després de 5 mesos, torno amb el Recull d’articles. Òbviament no serà un recull del darrer mig any, però si que hi ha articles de fa un parell de mesos, que és des de que vaig tornar a guardar-los. Com sempre, també podeu consultar els enllaços ‘en cru’ als marcadors.

• The white man in that photo explica la història de Peter Norman, l’home blanc de la famosa foto del podi amb dos atletes negres aixecant el puny. Una història lamentablement trista.
• Douglas Rushkoff parla de sèries, Netflix i l’aparell de vídeo, i com la tecnologia modifica el nostre gust per les històries que volem veure (i llegir…): How tech has dulled our taste for tall tales
• Dospuntocerismo y futbol: l’amic José “Versvs” fa una nova relació entre la fi (per fi!) del Dos-punt-zerisme i les victòries del Real Madrid.
• Sobre la cultura del esfuerzo en la Educación: auto-explicatiu. Una mica de crítica contra allò de “aprendre jugant”.
• How Railroad History Shaped Internet History: els amants dels trens hi trobaran que tot i que el present intenti fer desaparèixer el ferrocarril ‘tradicional’, encara es fa servir la ‘lògica ferroviària’. Curiós? O no…
• Juan Rallo explica els problemes de l’ analfabetisme financer, un analfabetisme que causa gran part dels problemes (i estafes) actuals. Un analfabetisme que caldria eradicar.
• En Juan Luís Chulilla explica com la vivència real de tot va canviar la seva visió/percepció del conflicte arabo-israelí, mediat per una premsa espanyola al terreny que només es relaciona amb ella mateixa: Nostalgia del 98
• The Secret Power of ‘Read It Later’ Apps, o com gestionar els fluxes i fonts d’informació i de lectura.
• I per acabar, el meu reverenciat ‘Devil’s Kitchen”, on explica els problemes dels llibertaris (as in ‘classical libertarian’) en explicar el model: la superioritat intel·lectual. Espousing libertarianism