Què no és la Fraternitat Unilateral

La setmana passada vaig llençar una idea que, si no s’explica un xic més, pot no comprendre’s del tot i portar a equívoc. Es tracta del que, com no se m’ha acudit cap altre nom millor, he anomenat Fraternitat Unilateral –que no Universal, això és una altra cosa.

En l’article passat posava l’exemple del Visca Espanya!! de Joan Maragall. Per què? Doncs només perquè el citaven a la peça del “olor de multitudes” –encara ric. Però crec que fer el joc de mots amb el text del poeta i el títol 2.0 causa més confusió que aclariment. Per tant, tot i que era accessori, us demano que us oblideu de Maragall.

I abans de començar, un micro-diccionari. Quan parlo de la “persona jurídica Espanya” em refereixo a l’Estat espanyol i els seus simbionts. El Gobierno, consell de ministres amb els corresponents ministeris i estructures paral·leles, Congrés, Senat i alts funcionaris, i la rècua de la Corte.

També el para-estat, allò que molts anomeneu “lo de l’IBEX”, fundacions més o menys obertament franquistes, plataformes de moviments ciutadans –cal parlar-ne, d’aquests moviments. En José Alcántara ho féu ahir, i molt bé–, i qualsevol ens, entitat, estructura o persona que pretengui canibalitzar la ciutadania amb l’excusa d’Espanya i el seu passat, el seu futur o la seva unitat.

A vegades, per definir una cosa el millor és explicar “què no és”. Les ombres poden crear formes irreals, i el millor és portar llum per tal d’eliminar-les i veure la cosa tal com és. El punt més important: la Fraternitat Unilateral és una idea desenvolupada únicament per a benefici de la independència de Catalunya.

No és una nova forma d’explicar Catalunya, ni és pedagogia. Tampoc un nou intent d’explicar “per què volem ser independents”. Encara menys n’és una justificació, d’aquest per què. Justificar-se per la independència entraria dins el fang del provincianisme més abjecte.

No es tracta de voler canviar res de la “persona jurídica Espanya” com a tal; tampoc al que es coneix actualment com “España de las autonomías”. Encara menys és regenerar res. Si m’heu llegit darrerament, espero que tingueu clar que trobo aberrant, presumptuós i esperpèntic l’imperialisme catalanista –d’ahir, d’avui i de sempre.

Això d’anar a altres llocs “a modernitzar”, en especial sense que ningú hagi preguntat abans què els sembla i si hi estan d’acord, em sembla un xic agosarat. I vanitós.

Què us fa pensar que algú a qui es titlla de poc menys que d’imbècil i analfabet, accepti de bones que qui l’insulta li indiqui, a més, com ha de fer les coses? Bàsicament, parlo de la regla d’or: no facis als altres allò que no voldries que et fessin a tu.

I reblant el clau, m’agrada recordar com em sento cada cop que ve algú a qui no conec de res –i que no em coneix de res– i em diu com he de viure a casa meva, com he de fer la meva feina, etc. Com us sentiu, quan us ho fan?

Tampoc és cercar la instauració d’una estructura federal. El que jo vull i defenso és que Catalunya esdevingui un país independent. Però això no elimina la realitat orogràfica. A menys que es dinamiti tota la frontera, Catalunya es desprengui de la placa continental i comenci a flotar pel Mediterrani, els veïns al nord, a occident i al sud seran els que seran, i seran els mateixos d’ara.

Aquesta idea de la Fraternitat Unilateral tampoc és crear una nova estratègia, ni modificar l’existent. Encara menys tornar a debatre la idoneïtat de fer referèndums o eleccions, ni en quin ordre específic s’haurien de fer. La FU es pot aplicar independentment del moment i de quina sigui l’estratègia a mig-llarg termini.

És més, penso que és especialment aplicable en aquest període en què la persona jurídica Espanya està d’interina, amb govern en funcions i mentre tots els simbionts lluiten per mantenir la posició i seguir canibalitzant.

Per tant, no és federalisme –ni simètric, ni asimètric, ni del dret ni del revés–, tampoc és imperialisme ni bonisme. No és catalanisme renaixent que aspira a prendre el timó d’Espanya per redreçar-la. Tampoc és canviar estructures, ni internes ni mentals, d’Espanya ni els seus ciutadans.

Repeteixo, és una idea pensada per a què treballi en exclusivitat per a la independència de Catalunya. Però d’això en parlaré un altre dia.

Las Hurdes, pa, ànima i iode

Avui, a la secció “arts i humanitats” –subsecció de costumisme– (?) us vull fer un comentari, que no crítica, al documental Las Hurdes, tierra con alma: 80 años en Las Hurdes con Buñuel. Mentre intentava veure un programa sobre La flauta màgica, aparegué a la llista de la web de TVE.

És una tornada a Las Hurdes 80 anys després que Buñuel fes el seu documental surrealista Las Hurdes, tierra sin pan, on Francisco Arrabal narra unes imatges de misèria, deformació i vida sub-humana, què és com pel que es coneixia –i algú encara s’ho pensa avui– aquella part d’Espanya.

Si deixem de banda la pija i, especialment, al músic, a qui fotries barranc avall –fins que el cerques a Google i descobreixes que és el Tonetti de Torrente. Llavors et decantes per mètodes més expeditius–, amb el seu paternalisme imperial capitalí, de llàgrima fàcil, boca badada i cara de sorpresa quan s’assabenten que el 2015 a Las Hurdes hi ha llicenciats universitaris, és un film passable.

Arrenca amb la conductora, néta d’un col·laborador de Buñuel. L’aragonès va voler fer un documental de denúncia i protesta. I ho féu durant la tan idolatrada Segunda República. I aquest mateix Gobierno, tan idealitzat, el va prohibir no només a territori espanyol, sinó també a les seves ambaixades arreu del món.

Amb aquesta actualització no tinc clar si el que es vol fer és ‘normalitzar’ aquell enclavament, o si el que es busca és tornar al documentalisme, aquest cop etnopaternalista, per demostrar que l’error del passat s’ha solucionat en forma d’electricitat, aigua corrent i 15 persones amb títol universitari.

Es fa èmfasi al passat, tant dels 30 –amb un parell de supervivents del documental original–, com de més cap aquí. Testimonis com el pastor, que no anava a l’escola perquè el mestre l’atonyinava, que escriu versos a les pedres tal com els escolta, a qui els turistes (?) corregeixen, “burro va con B de burro“. L’esteticisme gilipollesc, es confirma, no és patrimoni únic dels catalans.

Ui sí, Su Majestad.
Ui sí, Su Majestad.
També s’expliquen anècdotes com la de Gregorio Marañón. Es veu que a la sortida d’una projecció del documental, reprotxà indignat a Buñuel que havia escollit Las Hurdes quan al costat, La Alberca, hi havia una regió bellíssima “y con las mejores danzas“.

El fet és més espectacular quan hom descobreix que el doctor Marañón visità Las Hurdes el 1922 i n’escriví un llibre, ple fins dalt d’absurditats. Gran època, la República dels anys 30 a Espanya…

Tots als qui pregunten pel documental no n’estan gaire contents. Queda clar que encara hi ha, 80 anys després, un sentiment de greuge. Es constata especialment quan els alumnes d’un institut comenten les manipulacions del documental.

Aquestes manipulacions han fet que els protagonistes es sentissin –encara avui– traïts. Fins fa no gaire, hom ha pensat que Las Hurdes segueixen essent un lloc desolat. Nanos de 17 anys que, 80 anys després, encara han de dir “nosotros así no somos“.

És cert que quan algú apareix retratat en la seva pròpia realitat, mai està content. Però cal intentar aproximar-se tot el que sigui possible al punt on la realitat i la “preparació” dels documentals –en aquest cas, a sobre supra-realista– es troben, o es separen.

Aquest documental és un bon punt de partida per fer això. També per constatar que el prejudici, la invenció, l’exageració i la llegenda negra arriben a cotes mai esperades. Que aquella regió va ser la més miserable de tota Espanya durant un temps, i que el Gobierno de la República no va fer res per millorar-la i, a més, va ignorar i amagar-ne les denuncies.

I també que la falta de iode i sal poden ser endèmiques avui a un lloc, però traslladar-se fàcilment a un altre. Beure de les aigües de puresa extrema té un handicap: que acabes desenvolupant cretinisme.

Mireu Las Hurdes, tierra con alma, i intenteu no trencar la tele o el monitor quan surti el de la barbeta, que n’haureu de comprar un altre.

Recull d’articles (20)

Diumenge. La mare talla, el pare menja i aquí toca fer recull de coses interessants, per alguna raó o una altra, llegides per la xarxa. Tot i ser estiu, no serà pas lleuger.

  • Obro el compendi d’avui amb en Bernat Dedéu, que feia una petita oda a Quico Homs en ocasió del clatellot rebut amb allò del grup mixt. Amb el final gairebé vaig plorar del riure.
  • En Manel Guerra, vell company dels bits, parla de llibres. Però no en plan crítica, sinó dels llibres físics, i de com ens poden transportar de mil formes diferents.
  • A Can Aglaia han rescatat un article de Ferran Mascarell del 2009. És curiós, perquè a l’inici de l’article, Mascarell parla sobre els errors en la conformació de la identitat a Catalunya, que caldria oblidar certs errors i treballar junts. I després parla dels catalans vells i els catalans nous. I a mi em sona a estatuts de puresa de sang. I després, ja al final del text, hom s’adona que no ha dit res. Polítics…
  • Carles Boix explicava alguna de les utilitats del referèndum (el concepte anteriorment conegut com a RUI), en tant a clarificació les diferents interpretacions que els diferents partits independentistes fan del full de ruta. Com sempre amb el professor Boix, cal llegir-lo.
  • I un altre text que us recomano llegir és el de Boaz Vilallonga sobre totes les batalles del Born. Guerres d’identitat, memòria i història.
  • Canvio d’hemisferi. Segur que recordareu bé una de les reclamacions més tradicionals de l’Argentina –a banda del pesat ‘sí, pero en Argentina…’– en tant a la sobirania de les Islas Malvinas. Doncs resulta que, tècnicament, les Malvinas són uruguaianes. Com us quedeu?
  • I Jesús Pérez ens explica algunes coses sobre el passat, el present i el futur de l’Argentina, on el Kirchnerisme es desfà i comencen a sortir casos esperpèntics com el de la desviació de diners públics de la Fundación Madres de la Plaza de Mayo i la seva presidenta dient-li al jutge que es fiqués la declaració “por el orto”. Com a apunt personal, caldria recordar coses d’aquestes als argentins que es vanten de puresa i acusen a altri.
  • Per acabar, tres “Samizdata quote of the day”. La primera, sobre neo-conceptes i “post-truth politics“, concepte denigratori que, segons Patrick West, empra la neo-esquerra per dirigir-se als votants del Brexit, de Trump o, d’aquí poc, qualsevol que no pensi com ells.
  • La segona, també associada al Brexit, ens recorda el cinquè aniversari dels disturbis de Londres, on una munió de joves van saquejar i incendiar diferents establiments durant uns dies, amb excuses vagues i poc clares. La pregunta és, per què es justifica el saqueig i la violència com una expressió lícita de la frustració per la situació del país, mentre que als votants –perquè votar és democràcia– del Brexit se’ls acusa de ser hipòcrites, racistes i estúpids?
  • I la darrera: La correcció política és feixisme disfressat de bones maneres.

Que tingueu un bon diumenge. Hidrateu-vos i poseu-vos crema solar.

Visca Espanya!! 2.0

Ahir comentava una notícia sobre ajuts agraris, i la cosa seguia amb una altra peça d’opinió, titulada La Renaixença i el somni de Puigdemont, és un festival d’errors conceptuals –el de la “olor de multituds” encara em fa riure– que intenta recuperar a Joan Maragall i el seu article Visca Espanya!!–no el deixeu de llegir, el de Maragall. El del Martín Blanco, si voleu riure una estona, també– per defensar que La Renaixença fou un moviment pro-Espanya.

Es demostra allò que diem que hi ha un dèficit cognitiu sever. Al primer paràgraf del gran article de Maragall hi trobem això:

perquè «visca Espanya» ja no es el crit tràgic, ja no es un ressò de la buidor, ja no es el símbol de les polítiques funestes; sinò que'l nostre «visca Espanya» vol dir que l'Espanya visca—entenèu?—que'ls pobles s'alcin i's moguin, que parlin, que fassin per sí meteixos, i's governin i governin; i Espanya ja no es un lloc comú de patrioterisme encubridor de tota mena de debilitats i concupiscencies, sinó que Espanya es això que's mou i s'alça i parla i planta cara als que fins are han viscut de la seva mort aparent.

Potser Maragall defensava una Espanya federada, i potser la Solidaritat Catalana fou un moviment purament estètic que fracassà per aquesta mateixa raó. I potser a mi no em faria res evolucionar un xic la idea federal.

D’aquí a uns anys, un cop el nostre nou país estigui establert i sigui sòlid, es podria mirar d’establir una petita Commonwealth ibèrica amb Portugal, les diferents repúbliques ex-Espanyoles, l’Aran i part del sud francès. Una associació lliure i voluntària, però com diuen per allà, cada uno en su casa y Di-s en la de todos.

Per arribar aquí potser caldria mutar un cop més –no és sarcasme, o sí– això del Full de Ruta. Si tant parlen alguns de “solidaridad fraternal“, potser seria hora que des de la Generalitat es comencés a aplicar aquest concepte. I de forma radical. Ignorar la Moncloa, el Consejo de Ministros, el Congreso i la Casa Real i iniciar un diàleg directe amb els diferents parlaments autonòmics.

Potser sembla una boutade, però oi que a Catalunya ens estem plantejant trencar “l’ordre constitucional establert”? Per què no evitar la “persona jurídica” Espanya i parlar de tu a tu amb l’Espanya de veritat? Per què estavellar-nos contra un mur?

Si diem que la desobediència és entrar en conflicte –alguns en diuen guerra– directe amb l’Estat, per què no donar la volta a allò que aquest Estat fa temps que practica? Però no parlo de cercar divisió, confrontació i fractura per propi benefici.

Parlar de tu a tu, i de forma sincera, amb Andalusia, Extremadura, Astúries i la resta, oferir col·laboració i negociació directa sense passar pel filtre centralista del poder de Madrid. Hi ha res més fraternal que dues parts que intenten ajudar-se per solucionar els seus problemes?

I el més interessant de tot és que és una acció que es pot fer avui mateix, no altera per res el famós Full de Ruta i no exclou cap de les idees que s’han proposat fins ara, ja siguin refrendaries, constituents o plebiscitàries.

Simplement i clara es tracta de canviar l’estat mental d’haver de justificar-nos per respirar. Passar de moure’ns a la defensiva a fer-ho a l’atac. Però atac contra un ens tòxic, perniciós i rebutjable: la persona jurídica Espanya. Canviar el “nosaltres contra tot” a cercar aliats, ara i aquí, entre els que un cop es formalitzi el nostre nou país, seran els nostres veïns.

No es desactivarien d’un cop i per sempre tots els relats d’insolidaritat, d’egoisme i totes les gasòfies inventades? No haurien de callar, d’un cop i per sempre, les boques que al Parlament i al Congreso –si es que algun dia es reuneixen, clar– s’omplen de solidaritat, fraternitat i llibertat?

Contra el fum i l’enganyifa crònica, fraternitat unilateral i directa. Ma oberta, per tot, però a condició de tractar de forma directa i sense intermediaris. Somnieu, imagineu que només una ignora la “Espanya persona jurídica” i accepta. Seria o no un cop d’efecte important?

Efectivament és un somni. La realitat és que a Catalunya, de moment, impera el sentiment independentista contra l’altre. Externalitzem les relacions personals a les persones jurídiques de Catalunya i Espanya, i s’evita qualsevol contacte directe amb la gent del carrer. I quan el tenim, ho fem carregats de prejudicis, previsió i arquetips que ens vénen, en part, de les respectives persones jurídiques.

No veig un sentiment de construir quelcom nou i perquè sí, sense necessitat d’un antagonista per justificar la posició, sinó de reivindicar el greuge i la victimització. Potser és que es viu molt bé quan s’eludeixen les responsabilitats.

De la industria de noticies i els ajuts a l’agricultura

Ahir vaig llegir una cosa d’això que en volen dir “notícies” a l’Ara. L’error és meu per llegir coses d’aquestes, però la veritat és que ho vaig trobar prou desagradable i ofensiu.

A l’edició anglesa per “explicar Catalunya”, s’informa que els pagesos castellans reben tres cops més quantitat d’ajuts que els catalans. Quan hom comença a llegir el text pensa que està davant un cas de clickbait, un titular sucós que tan sols serveix per aconseguir visites.

El contingut parla dels refugiats de Síria, el dèficit d’inversions, les balances fiscals, el risc de la independència i, per fi, al penúltim paràgraf, dels ajuts a l’agricultura.

Captura de 2016-08-09 16:50:06Qualsevol persona amb un mínim de neurones actives i coneixement del país s’adonarà que les quantitats destinades poden tenir una correlació amb la superfície dels territoris esmentats.

No és notícia que a Balears rebin menor quantitat d’ajuts a l’agricultura i que les tres comunitats més grans en superfície –i on l’agricultura és el primer sector– es quedin amb l’aportació més gran. És un tema de superfície cultivable!

Però a l’Ara, com a bon mitjà de la indústria de notícies, es dediquen a fabricar notícies, a fer polèmica i a jugar a la confrontació. Inventar-se notícies com aquesta, crec, no ajuda a l’independentisme.

Espanya, la persona jurídica –i els seus simbionts i associats–, és abominable. És una de les coses més pernicioses que existeixen sota la capa del sol. És un element a evitar i cal mantenir-se’n el més allunyat possible. I prou.

Hi ha diverses formes de ser independentista, i una d’elles és ser-ho contra alguna cosa, en aquest cas Espanya. El que aquest joc de confrontació constata que hi ha qui diu que defensa una cosa, però el seu objectiu és vendre.

La notícia no és que les Comunitats Autònomes amb més superfície dedicada a l’agricultura, rebin la major part dels ajuts a l’agricultura. La notícia seria si ho fossin Balears, o Ceuta o Melilla!

Si realment hi hagués periodistes que treballessin el tema, parlarien de llegendes d’ajuts per plantar i arrencar oliveres de forma arbitrària; dels ajuts que van a parar als propietaris de les terres. Qui són els grans propietaris de gairebé totes les terres a les Castelles i Andalusia?.

Si hi hagués periodisme de veres, es parlaria, també, parlarien del frau dels cultius subvencionats. Heu anat a passejar per Castilla i per León? Camps quilomètrics de gira-sols, de l’alçada de dos pams i sense collir. Camps també quilomètrics de blat de moro al ponent català, torrant-se al sol d’agost sense collir. Es parlaria de la infraestructura Segarra-Garrigues, que permet estendre el regadiu a una terra de secà mentre s’entona el “mos volen fotre l’aigua”.

També es parlaria dels camps que es reguen a les 5 de la tarda, a l’agost, passat Fraga en direcció a Madrid. Sens dubte, cal parlar del cultiu de productes de regadiu per aspersió al desert dels Monegros. Hauria de ser un cas d’estudi i de premis a la innovació! O potser no.

I per reblar el clau, si es fes periodisme de veres, es parlaria del frau de la Política Agrària Comú. De com ha delmat el món rural i la pagesía, no només de Catalunya sinó a Galícia o Astúries i tot allò que no sigui França i part del centre d’Europa. Per contra, el periodisme va escollir riure-li la gracieta a José “yo para ser feliz quiero un tractor” Bové.

Però no s’escau fer periodisme. Interessa vendre, i la “independència contra l’altre”, la confrontació, venen bastant. Jo crec que això és donar ales i munició gratis a aquells que a Balears, València, Castilla, León, La Mancha, Extremadura i Andalucía diran “veieu? Els Catalans tan sols volen quedar-se amb els nostres diners. Ens volen robar el pa.”.

Què és mentida? Òbviament sí. Però realment cal posar-ho en safata de plata? Per què?

Pontífex

Observo. Miro. Intento comprendre. Aquí i allà, a llocs diversos. Sovint passa de cop. Sovint han d’escolar-se els mesos. Però al final, sempre, acabo fent alguna connexió. Absurdes, la majoria.

Uneixo dues ribes. No és que visqui —as in dwell— al mig del riu, però sí a la frontera. No és que sempre cerqui la forma d’unir-les. No sempre és bo, ni necessari, unir dues ribes. Simplement, a vegades, hi ha l’oportunitat.

Agafo pedres i les vaig ajuntant. D’una en una, petites o grans. Faig morter, que algun cop surt millor i algun altre surt pitjor, el poso a dues cares de les pedres i les uneixo. I així un cop i un altre fins que el pont està completat i s’hi pot transitar.

A vegades, quan el pont està fet, en alguna de les ribes –o a les dues– ja no hi ha ningú per creuar-lo. Però algun cop, de tant en tant, sí. I un cop passa això, somric i torno a començar. Perquè això, per molt que digui el diccionari, és el que fa un pontífex, aquell que construeix ponts, que uneix dues ribes espiritualment o física. I el més sovint pels altres, quedant-se, al final, de bell nou al mig de la riba.

El resentimiento tragico de la vida

Miguel de Unamuno va defensar del cop militar de juliol de 1936. El llavors rector vitalici de la Universitat, va felicitar explícitament als colpistes durant els primers dies de la revolta. Per què?

La gestió cultural, l’anticlericalisme –amb el qual podria dir-se que estava d’acord en alguns pocs punts–, l’antiestatisme a punta de pistola de l’anarquisme i el sectarisme dins el govern de la segona República, entre altres, van fer que l’Unamuno veiés la sublevació, dirigida pel general Mola, com una llum esperançadora de retornar a l’ordre i per recuperar el senderi.

cobertes_link.phpTres mesos després Unamuno ja havia clissat al bàndol nacional(ista), sabia que guanyarien i havia constatat que allò, més que un alliberament i una recuperació del senderi, era la barbàrie i la brutalitat:

Venceréis porque teneis sobrada fuerza bruta; pero no convencereis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. me parece inútil pediros que penséis en España.

Just després de l’incident del 12 d’octubre, Unamuno va començar a prendre notes per un llibre que, malauradament, mai va acabar. El títol que li va posar era El resentimiento trágico de la vida, capgirant el títol de la seva gran obra filosòfica, El sentimiento trágico de la vida.

Les notes, preses entre el 13 d’octubre i el 31 de desembre de 1936 en els clàssics fulls d’un vuitè amb què treballava –en algun cas, papers reciclats, factures o cartes–, van quedar en custòdia del seu fill gran, que les va passar al seu propi fill que, amb la col·laboració d’un dels néts de Miguel, va començar-ne la transcripció als anys 70.

El professor de la Universitat de Nova York, Carlos Feal, les va estudiar i en va publicar el resultat en aquest llibret de 125 pàgines, sense comptar les notes, què és un petit tresor ocult –ocultat?– que aporta llum, aquella llum clara que mata les ombres, sobre la figura de Miguel de Unamuno, publicat l’any 1991 (¡!) i actualment descatalogat.

El llibre inclou un facsímil dels fulls manuscrits –es poden apreciar les diferències en l’escriptura, esborranys i línies que connecten diversos fragments– i la transcripció, bastant literal, del text. La segona meitat és l’estudi de Feal.

Per entendre per complet les Notes, Feal les va enllaçant amb les diferents obres d’Unamuno, ja siguin les novel·les com Niebla, La tía Tula o Paz en la guerra, assaigs com La agonía del cristianismo o En torno al casticismo, articles periodístics de diferents èpoques i publicats a diferents països, o els seus treballs filosòfics com El sentimiento trágico.

Per algú que no conegui tota aquesta enorme obra, resulta un xic difícil seguir tot el fil, ja que el professor Feal empra enllaços que salten en anys i tan bon punt parlem d’una publicació de 1907, saltem als anys 30.

Tot i això s’aconsegueix copsar la, diguem-ne (no)evolució –i després aclariré el no– de Miguel així com la seva filosofia hiper vitalista, que fou bàsicament el que l’impulsà a aixecar-se aquell 12 d’octubre i cantar les veritats a la cara de Millán-Astray i els seus falangistes.

Precisament aquests personatges, i els crits de «¡Viva la muerte!», ocupen gran espai a les Notes, on Unamuno es pregunta, un cop i un altre, com pot ser que algú defensi aquesta creença macabra. Però no només prengué notes sobre els “fajudos” i els mutilats.

El complex d’inferioritat d’uns i altres, la negació de les creences espirituals, l’odi teològic i el dogmatisme d’un bàndol i l’altre –que Unamuno anomenà guerres d’irreligió–, la “ideocràcia” que requereix sacrificis de sang, l’enveja endèmica hispànica –un tema recurrent, que el preocupava i que tracta en diferents punts de la seva obra–, la diferència entre la guerra civil que va viure de petit a Bilbao i la guerra incivil que succeïa –jugar-se en pau la vida enfront de jugar-se la vida per poder matar.

Però gràcies a la filatura que fa Feal, descobrim que Unamuno fou una persona que es mantingué sempre ferm en les seves conviccions. «Yo no he cambiado, ellos sí» –d’aquí la no-evolució–, en tant a què ell sempre defensà l’anhel de viure, l’expansió de la cultura a i per tothom, explicant també el punt de vista religiós de forma sublim.

Feal enllaça el final de l’estudi amb el primer full de les Notes. Si fos una novel·la no ho faria, però he de posar el darrer paràgraf del llibre.

Pero la frase «venga a nos el tu reino» –volvamos a ella– es susceptible de entenderse también en otro sentido, sobrepuesto –más que contrapuesto– al enunciado antes. Tal sentido apunta a la conferencia «La esencia del liberalismo», dada en Valladolid el 3 de enero de 1909.

Allí afirma Unamuno: «El liberalismo es socialista. Pero al decir socialista no entendáis ese socialismo puramente económico, el del materialismo histórico, no. No se trata de cuestión de estómago, sino del hombre entero; no de reparto de riqueza, sino de cultura. Podrá ser que en la base de los fenómenos sociales esté el económico, el estómago; pero en la cúspide está el religioso, el espíritu.»

El acento religioso no debe impedirnos observar la importancia conferida al mundo de tejas abajo; simplemente, el Estado ha de prestar atención a algo más que la vida material: «El criterio liberal, humanista, es que el Estado tiene un fin sustantivo y religioso, cual es realizar el reino de Dios en la tierra: la cultura».

Ese, pues, el de la cultura, es también el reino de Dios que ha de venir a nosotros, junto al de la fraternidad humana. Nada, entonces, más desolador que comprobar, como Unamuno hizo durante la guerra civil, la destrucción práctica de toda fraternidad y toda cultura, lo que és llamaba –al comienzo de las Notas– perderse la «conciencia de humanidad».

Largamente incubada, esa guerra refleja la crisis de la civilización occidental, sobre la cual la obra entera del escritor español constituye un lúcido, elocuente testimonio.

Queda clar que a l’estudi de Carlos Feal, que permet endinsar-se en la filosofia vital unamuniana, podem llegir entre línies i trobar un significat molt més ampli a aquella «crisi de la civilització occidental», que supera amb escreix la religiositat de la capellanor, que l’Unamuno tant detestava.

El resentimiento trágico de la vida és un llibre per tenir a casa, per llegir –i rellegir– amb calma cada cop que s’ampliï la biblioteca amb alguna de les moltes obres que se citen, per tal de poder comprendre, el millor possible, que Unamuno morí de pena i hauria de ser considerat una víctima més de, com ell l’anomenava, la guerra incivil.

Els catalans i l’estètica

De fa temps que es va dient, mig en conya però amb una gran dosi de veritat, que als Catalans els perd l’estètica. Més que “gran dosi de veritat”, jo dic que és brutalment cert. No només ho veiem en casos com els pactes, contra pactes i mutacions parlamentàries –o en l’episodi no gaire explicat sobre el canvi de percepció de Felip de Borbó a Catalunya, causat per la defensa a ultrança de portar barret a les Corts–, sinó de forma especial quan es tracta de la llengua.

En tenim gran quantitat d’exemples, com quan l’Unamuno, en la seva conferència d’inauguració del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans –episodi que mereix tractar-se en un capítol sencer, i dels llargs–, digué als presents que li semblava molt bé tot allò de la Solidaritat, però que calia que fessin quelcom útil.

Excepte Joan Maragall i quatre més, la intel·lectualitat catalana saltà al coll del professor de Salamanca. Per què? Perquè la veritat, ara i fa cent deu anys, cou. I com la Història ha palesat, don Miguel tenia raó.

Un altre cas és qualsevol debat quotidià sobre qualsevol cosa. Des de la dicotomia Procés/Independència –amb la corrua de conceptes i sigles que apareixen com si fossin moixernons al voltant d’una tifa–, a tertúlies sobre gihadisme on hi ha gent morta.

Si en qualsevol moment, a qualsevol dels contendents, se’ls escapa una coma, un apòstrof, un accent o una vocal neutra, el tema canvia automàticament. S’assenyala la falta i a partir d’aquell moment el tema passa a ser la llengua, el seu ús i, depèn del dia, el futur del català.

I com el millor de qualsevol àpat són les postres, parlaré de l’Institut Nova Història. Aquesta guingueta que cada cop aixopluga més i més integrants i es dedica a una sola cosa: revisar la història de Catalunya per tal de demostrar que fou manllevada. Empresa lloable, sens dubte, fins que hom descobreix el patró.

De totes les teories que desvela l’INH, el 90% es basen en suposades proves filològiques –el 10% restant són grilladures totals, com la que pretenia que la bandera dels Estats Units d’Amèrica tenia ascendència catalana. Discordances en l’ús del llenguatge de les diferents cròniques, obres i texts que, segons els investigadors, demostren (¿?) que la història no és com ens l’havien explicada. I serveix per reclamar la civitas catalana de personatges il·lustres així com d’obres literàries.

La història és una ciència. Social si voleu, però ciència al cap i a la fi. I com qualsevol ciència, es basa en dades fefaents: registres arqueològics, comparació de texts i de diferents testimonis que confirmin certa teoria. Basar la recuperació de “la història robada” en algunes discordances en texts antics escrits en llengües romàniques és, com a mínim, molt agosarat.

Al final de tot, l’INH és pur esteticisme, ja que hom pot llegir que “tal fragment del Quixot sona malament si es llegeix en castellà, però concorda a la perfecció quan ho fem en català”.

L’estètica pura, com el decòrum mal entès, ens duen a la rigidesa més absurda. La rigidesa de perdre’ns en detalls i accessoris: des de la desqualificació de l’adversari per haver-se oblidat un pronom, a obviar que per a poder tenir una Constitució un país necessita ser, abans que res, independent.

En el cas de l’INH, aboca als seus seguidors a defensar teories sense cap mena de base científica ni rigor. Només cal que pregunteu per l’INH a algú que es dediqui professionalment a la història, segurament es posarà de tots colors i engegarà una filípica important sobre la manca completa de qualsevol criteri.

Però de forma misteriosa, no hi ha cap moviment dins l’acadèmia catalana que desmenteixi de forma categòrica i pública aquesta guingueta, tot i que als passadissos sí que es digui.

Això explicaria la credibilitat creixent d’aquest institut, de la qual se n’haurà de parlar tard o d’hora, perquè de crèduls i supersticiosos a Catalunya, malauradament, n’hi ha a carretades.

Serietat en enfront del decòrum i pompa absurds. Dades en enfront de teoria filològica. Tangibilitat en enfront de elucubracions. Si ens perd l’estètica, perdrem el país un altre cop. I anem perdent.

El Manifest del RUI: clictivisme exitós

A mitjans de juny el concepte RUI aparegué al mainstream comunicatiu català. El tema va anar debatent-se i mutant –com muten, les coses a Catalunya…– durant aproximadament un mes. El debat inclogué definicions, què era i què no era el RUI, quan s’havia de fer i per què… fins que a mitjans de juliol es féu públic un Manifest.

Aquell text, elaborat per una sèrie de persones que tot i saber tothom qui són, diuen no voler protagonisme i per això no hi ha uns “promotors oficials”, i precisament per no voler protagonisme –no és sarcasme, en tota organització de la informació hi ha una estructura de poder–, han debatut, defensat i teoritzat arreu –des de El Nacional a Sentit Crític– la necessitat de reclamar, set mesos després de formar govern, que es canviï tot i posar sobre la taula la celebració d’un Referèndum d’Independència.

No vull entrar, avui, en la idoneïtat del manifest, les raons –almenys les que els hi adscric als no-promotors del tema, perquè tan sols ells les saben–, ni res que s’hi assembli. Només en faré un estudi de què ha passat des que es publicà el text, perquè crec que és un nou cas digne d’estudi de campanya de clictivisme dos-punt-zerista.

En una feliç coincidència de dates (?), pocs dies abans del trencament oficial del pacte entre Junts pel Sí i la CUP, per causa de tombar els pressupostos del Govern, el RUI començava a agafar volada.

El debat es va desenvolupant durant aproximadament un més. Es publica el Manifest del RUI i tot esclata. Els uns titllant als altres de traïdors per voler refer les regles del joc a mitja partida. Els altres titllant als uns d’antidemòcrates per no voler votar.

El Debat del RUI, que així s’anomenà, crea polèmica. Tots els diaris, revistes i digitals comencen a dir-hi la seva. I mentrestant, en un parell de dies s’arriba als 5000 signataris. Un èxit? En aquesta mena de temes, val més no dir res tan d’hora.

El rau-rau creix en intensitat. Cada dia apareixen articles defensant la celebració del referèndum com a única solució per aturar el Processisme. De forma curiosa, apareixen també a publicacions que el passat hivern defensaven que l’única forma d’aturar el Processisme era que el candidat de JxS fes un pas al costat. El processisme –i l’anti-processisme– també muta.

De la mateixa forma que el rau-rau pro RUI augmentava, també ho feia el contrari. Les desqualificacions pugen de to, i tothom comença a apartar del debat públic a aquell o aquells amb qui, per la raó que sigui, no interessa debatre. He dit “debat públic”? Ho sento. El 90% del debat sobre el RUI s’ha fet a Twitter, target obvi del Manifest en si, com bé apuntaven alguns. I Twitter no és ni de bon tros “l’esfera pública”.

Però com sempre, si a Twitter s’aconsegueix fer el suficient soroll, la vibració arriba a la superfície, i així el Debat del RUI saltà d’Internet al pla físic –l’esfera pública–, i els partits polítics en començaren a parlar. Des de la CUP es va voler donar a entendre que era una idea que sempre havien defensat, i des de Junts pel Sí es va voler donar la idea que l’actual Full de Ruta ja el contempla.

Llavors, per tant, ens trobem amb un dilema prou divertit. Tothom hi pensava, tothom el defensava, tothom el tenia present… i tothom l’ha obviat fins ara, just després que una onada nascuda a la xarxa hagi arribat als partits.

No només ha arribat als partits, sinó que el RUI ja és sobre la taula de negociació, amb tot el que implica i tota la polèmica de sempre en tant a filtracions, declaracions, dates i aquestes coses.

Però si anem a veure la quantitat de signataris del Manifest, en el moment d’escriure aquest text són 14338 –i a l’hora de revisar-lo, 24 hores després, 14350–. Amb prou feines un Palau Sant Jordi.

Tinguem en compte que el mínim per presentar una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament són 50000 signatures, i que 14350 és el 0,7% dels 1 957 348 de vots de JxS i CUP del 27 de setembre.

Trobo que el panorama és, com a mínim, inquietant. Que el brogit de les xarxes, creat per l’equivalent al 0,7% de votants de les dues candidatures independentistes a les darreres eleccions catalanes, sigui capaç de provocar que algú de molt a dalt pugui pensar a fer canvis en les normes i modificar programes electorals diu bastant.

Que la política és voluble ho sabem. Que aquesta volubilitat arribi a nivells de ballar segons el so que vingui de Twitter és més nou. Potser la Nova Política és això, i caldrà acostumar-se a aquesta mena de populisme constructiu, i mirar de donar-li una volta. Com sigui, això obre moltes portes i finestres, debats i conceptes dels quals caldrà parlar-ne amb calma.

Fa 30 anys…

Si hi ha una cosa que il·lustri els meus estius d’infantesa és el trajecte des de l’àrea metropolitana a Benicàssim. En tren, amb models que avui encara es veuen a algun servei de Rodalies, o bé en cotxe, amb un Dyane 6.

Seients de polipiel que quan tens 8 anys et semblaven la cosa més confortable del món, perquè anaves a casa dels avis a passar l’estiu. Baixar a les andanes de Sants, els bitllets de cartó grocs i tènue tinta blava; i el revisor, passant pels vagons, picant-los.

Decadència[/caption]Arribada a Vinaròs i començar a preparar-se per baixar. El túnel d’Orpesa –ara una via verda–, indicació de la fi imminent del viatge. Baixar i saludar al cap d’estació mentre manegava les agulles dels canvis de via. Esperar que marxés el tren, què el cap d’estació pugés la barrera i cap a casa.

En cotxe els records són més pocs. Tornades de nit amb pluja i els netejavidres traient fum –literalment, que es va cremar el motor–. Buscar un taller per una reparació d’urgència, i trobar-lo –intenteu fer-ho avui, això– o esperar fins que parés de ploure.

Recórrer la 340 –o l’A7 quan encara s’anomenava així inclús amb peatge– en cotxe no era tan divertit amb 8 anys com ho és avui. Ara els paisatges evoquen records. Càmpings on has estat, l’Arc de Berà, que quan marxaves era indicatiu que allò anava de veres, i que quan tornaves et deia que s’havia acabat l’estiu.

Arribar a l’Hospitalet de l’Infant i la mare pujant finestretes fins a haver deixat Vandellòs I i II a una distància prudencial. El circuit de Calafat, ara una mena de semi ruïna però que temps ençà fou escenari de curses de nivell mundial.

Camps de garrofers que es transformaven en tarongers uns quilòmetres més al sud. Peñíscola i Torreblanca, amb la corba maleïda on cada estiu si fa no fa, hi bolcava un autobús replet de turistes, estudiants o beneficiaris de l’IMSERSO…
Decadència
Avui els vorals de la 340 són una mostra de la decadència. Bars, hotels i restaurants de carretera abandonats, edificis que en el seu estat actual no podries dir que nassos eren. Circuits de kàrting i clubs de carretera. I Marina d’Or, un atemptat contra la raó i un crim contra la humanitat i la civilització mundial. Passeu-hi de nit i contemplareu millor encara la magnitud de la tragèdia: de tots els edificis, només dos tenen llums encesos. I un d’ells és l’edifici original. La resta estan buits.

Els vorals de la 340 ens mostren el que queda d’un temps passat, els anys 80. Un temps de carajillo, faries i fanta de taronja al bar del costat de l’estació. El passat idealitzat dels estius d’infantesa, ara convertits en piles de deixalles; edificis que han passat de la mà de Déu a la mà de grafiters lamentables; variants i autopistes modernes i construccions que fan que et plantegis la vida de forma diferent.

Idealitzar el passat no és gaire bo però avui, que ja puc dir “fa trenta anys això era diferent”, m’ho permetré. Només una estona.