Els catalans i l’estètica

De fa temps que es va dient, mig en conya però amb una gran dosi de veritat, que als Catalans els perd l’estètica. Més que “gran dosi de veritat”, jo dic que és brutalment cert. No només ho veiem en casos com els pactes, contra pactes i mutacions parlamentàries –o en l’episodi no gaire explicat sobre el canvi de percepció de Felip de Borbó a Catalunya, causat per la defensa a ultrança de portar barret a les Corts–, sinó de forma especial quan es tracta de la llengua.

En tenim gran quantitat d’exemples, com quan l’Unamuno, en la seva conferència d’inauguració del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans –episodi que mereix tractar-se en un capítol sencer, i dels llargs–, digué als presents que li semblava molt bé tot allò de la Solidaritat, però que calia que fessin quelcom útil.

Excepte Joan Maragall i quatre més, la intel·lectualitat catalana saltà al coll del professor de Salamanca. Per què? Perquè la veritat, ara i fa cent deu anys, cou. I com la Història ha palesat, don Miguel tenia raó.

Un altre cas és qualsevol debat quotidià sobre qualsevol cosa. Des de la dicotomia Procés/Independència –amb la corrua de conceptes i sigles que apareixen com si fossin moixernons al voltant d’una tifa–, a tertúlies sobre gihadisme on hi ha gent morta.

Si en qualsevol moment, a qualsevol dels contendents, se’ls escapa una coma, un apòstrof, un accent o una vocal neutra, el tema canvia automàticament. S’assenyala la falta i a partir d’aquell moment el tema passa a ser la llengua, el seu ús i, depèn del dia, el futur del català.

I com el millor de qualsevol àpat són les postres, parlaré de l’Institut Nova Història. Aquesta guingueta que cada cop aixopluga més i més integrants i es dedica a una sola cosa: revisar la història de Catalunya per tal de demostrar que fou manllevada. Empresa lloable, sens dubte, fins que hom descobreix el patró.

De totes les teories que desvela l’INH, el 90% es basen en suposades proves filològiques –el 10% restant són grilladures totals, com la que pretenia que la bandera dels Estats Units d’Amèrica tenia ascendència catalana. Discordances en l’ús del llenguatge de les diferents cròniques, obres i texts que, segons els investigadors, demostren (¿?) que la història no és com ens l’havien explicada. I serveix per reclamar la civitas catalana de personatges il·lustres així com d’obres literàries.

La història és una ciència. Social si voleu, però ciència al cap i a la fi. I com qualsevol ciència, es basa en dades fefaents: registres arqueològics, comparació de texts i de diferents testimonis que confirmin certa teoria. Basar la recuperació de “la història robada” en algunes discordances en texts antics escrits en llengües romàniques és, com a mínim, molt agosarat.

Al final de tot, l’INH és pur esteticisme, ja que hom pot llegir que “tal fragment del Quixot sona malament si es llegeix en castellà, però concorda a la perfecció quan ho fem en català”.

L’estètica pura, com el decòrum mal entès, ens duen a la rigidesa més absurda. La rigidesa de perdre’ns en detalls i accessoris: des de la desqualificació de l’adversari per haver-se oblidat un pronom, a obviar que per a poder tenir una Constitució un país necessita ser, abans que res, independent.

En el cas de l’INH, aboca als seus seguidors a defensar teories sense cap mena de base científica ni rigor. Només cal que pregunteu per l’INH a algú que es dediqui professionalment a la història, segurament es posarà de tots colors i engegarà una filípica important sobre la manca completa de qualsevol criteri.

Però de forma misteriosa, no hi ha cap moviment dins l’acadèmia catalana que desmenteixi de forma categòrica i pública aquesta guingueta, tot i que als passadissos sí que es digui.

Això explicaria la credibilitat creixent d’aquest institut, de la qual se n’haurà de parlar tard o d’hora, perquè de crèduls i supersticiosos a Catalunya, malauradament, n’hi ha a carretades.

Serietat en enfront del decòrum i pompa absurds. Dades en enfront de teoria filològica. Tangibilitat en enfront de elucubracions. Si ens perd l’estètica, perdrem el país un altre cop. I anem perdent.

Anuncis

El Manifest del RUI: clictivisme exitós

A mitjans de juny el concepte RUI aparegué al mainstream comunicatiu català. El tema va anar debatent-se i mutant –com muten, les coses a Catalunya…– durant aproximadament un mes. El debat inclogué definicions, què era i què no era el RUI, quan s’havia de fer i per què… fins que a mitjans de juliol es féu públic un Manifest.

Aquell text, elaborat per una sèrie de persones que tot i saber tothom qui són, diuen no voler protagonisme i per això no hi ha uns “promotors oficials”, i precisament per no voler protagonisme –no és sarcasme, en tota organització de la informació hi ha una estructura de poder–, han debatut, defensat i teoritzat arreu –des de El Nacional a Sentit Crític– la necessitat de reclamar, set mesos després de formar govern, que es canviï tot i posar sobre la taula la celebració d’un Referèndum d’Independència.

No vull entrar, avui, en la idoneïtat del manifest, les raons –almenys les que els hi adscric als no-promotors del tema, perquè tan sols ells les saben–, ni res que s’hi assembli. Només en faré un estudi de què ha passat des que es publicà el text, perquè crec que és un nou cas digne d’estudi de campanya de clictivisme dos-punt-zerista.

En una feliç coincidència de dates (?), pocs dies abans del trencament oficial del pacte entre Junts pel Sí i la CUP, per causa de tombar els pressupostos del Govern, el RUI començava a agafar volada.

El debat es va desenvolupant durant aproximadament un més. Es publica el Manifest del RUI i tot esclata. Els uns titllant als altres de traïdors per voler refer les regles del joc a mitja partida. Els altres titllant als uns d’antidemòcrates per no voler votar.

El Debat del RUI, que així s’anomenà, crea polèmica. Tots els diaris, revistes i digitals comencen a dir-hi la seva. I mentrestant, en un parell de dies s’arriba als 5000 signataris. Un èxit? En aquesta mena de temes, val més no dir res tan d’hora.

El rau-rau creix en intensitat. Cada dia apareixen articles defensant la celebració del referèndum com a única solució per aturar el Processisme. De forma curiosa, apareixen també a publicacions que el passat hivern defensaven que l’única forma d’aturar el Processisme era que el candidat de JxS fes un pas al costat. El processisme –i l’anti-processisme– també muta.

De la mateixa forma que el rau-rau pro RUI augmentava, també ho feia el contrari. Les desqualificacions pugen de to, i tothom comença a apartar del debat públic a aquell o aquells amb qui, per la raó que sigui, no interessa debatre. He dit “debat públic”? Ho sento. El 90% del debat sobre el RUI s’ha fet a Twitter, target obvi del Manifest en si, com bé apuntaven alguns. I Twitter no és ni de bon tros “l’esfera pública”.

Però com sempre, si a Twitter s’aconsegueix fer el suficient soroll, la vibració arriba a la superfície, i així el Debat del RUI saltà d’Internet al pla físic –l’esfera pública–, i els partits polítics en començaren a parlar. Des de la CUP es va voler donar a entendre que era una idea que sempre havien defensat, i des de Junts pel Sí es va voler donar la idea que l’actual Full de Ruta ja el contempla.

Llavors, per tant, ens trobem amb un dilema prou divertit. Tothom hi pensava, tothom el defensava, tothom el tenia present… i tothom l’ha obviat fins ara, just després que una onada nascuda a la xarxa hagi arribat als partits.

No només ha arribat als partits, sinó que el RUI ja és sobre la taula de negociació, amb tot el que implica i tota la polèmica de sempre en tant a filtracions, declaracions, dates i aquestes coses.

Però si anem a veure la quantitat de signataris del Manifest, en el moment d’escriure aquest text són 14338 –i a l’hora de revisar-lo, 24 hores després, 14350–. Amb prou feines un Palau Sant Jordi.

Tinguem en compte que el mínim per presentar una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament són 50000 signatures, i que 14350 és el 0,7% dels 1 957 348 de vots de JxS i CUP del 27 de setembre.

Trobo que el panorama és, com a mínim, inquietant. Que el brogit de les xarxes, creat per l’equivalent al 0,7% de votants de les dues candidatures independentistes a les darreres eleccions catalanes, sigui capaç de provocar que algú de molt a dalt pugui pensar a fer canvis en les normes i modificar programes electorals diu bastant.

Que la política és voluble ho sabem. Que aquesta volubilitat arribi a nivells de ballar segons el so que vingui de Twitter és més nou. Potser la Nova Política és això, i caldrà acostumar-se a aquesta mena de populisme constructiu, i mirar de donar-li una volta. Com sigui, això obre moltes portes i finestres, debats i conceptes dels quals caldrà parlar-ne amb calma.

Fa 30 anys…

Si hi ha una cosa que il·lustri els meus estius d’infantesa és el trajecte des de l’àrea metropolitana a Benicàssim. En tren, amb models que avui encara es veuen a algun servei de Rodalies, o bé en cotxe, amb un Dyane 6.

Seients de polipiel que quan tens 8 anys et semblaven la cosa més confortable del món, perquè anaves a casa dels avis a passar l’estiu. Baixar a les andanes de Sants, els bitllets de cartó grocs i tènue tinta blava; i el revisor, passant pels vagons, picant-los.

Decadència[/caption]Arribada a Vinaròs i començar a preparar-se per baixar. El túnel d’Orpesa –ara una via verda–, indicació de la fi imminent del viatge. Baixar i saludar al cap d’estació mentre manegava les agulles dels canvis de via. Esperar que marxés el tren, què el cap d’estació pugés la barrera i cap a casa.

En cotxe els records són més pocs. Tornades de nit amb pluja i els netejavidres traient fum –literalment, que es va cremar el motor–. Buscar un taller per una reparació d’urgència, i trobar-lo –intenteu fer-ho avui, això– o esperar fins que parés de ploure.

Recórrer la 340 –o l’A7 quan encara s’anomenava així inclús amb peatge– en cotxe no era tan divertit amb 8 anys com ho és avui. Ara els paisatges evoquen records. Càmpings on has estat, l’Arc de Berà, que quan marxaves era indicatiu que allò anava de veres, i que quan tornaves et deia que s’havia acabat l’estiu.

Arribar a l’Hospitalet de l’Infant i la mare pujant finestretes fins a haver deixat Vandellòs I i II a una distància prudencial. El circuit de Calafat, ara una mena de semi ruïna però que temps ençà fou escenari de curses de nivell mundial.

Camps de garrofers que es transformaven en tarongers uns quilòmetres més al sud. Peñíscola i Torreblanca, amb la corba maleïda on cada estiu si fa no fa, hi bolcava un autobús replet de turistes, estudiants o beneficiaris de l’IMSERSO…
Decadència
Avui els vorals de la 340 són una mostra de la decadència. Bars, hotels i restaurants de carretera abandonats, edificis que en el seu estat actual no podries dir que nassos eren. Circuits de kàrting i clubs de carretera. I Marina d’Or, un atemptat contra la raó i un crim contra la humanitat i la civilització mundial. Passeu-hi de nit i contemplareu millor encara la magnitud de la tragèdia: de tots els edificis, només dos tenen llums encesos. I un d’ells és l’edifici original. La resta estan buits.

Els vorals de la 340 ens mostren el que queda d’un temps passat, els anys 80. Un temps de carajillo, faries i fanta de taronja al bar del costat de l’estació. El passat idealitzat dels estius d’infantesa, ara convertits en piles de deixalles; edificis que han passat de la mà de Déu a la mà de grafiters lamentables; variants i autopistes modernes i construccions que fan que et plantegis la vida de forma diferent.

Idealitzar el passat no és gaire bo però avui, que ja puc dir “fa trenta anys això era diferent”, m’ho permetré. Només una estona.

Exilis

Sempre he tingut una visió esbiaixada de l’exili i el que comporta. Amb el famós aniversari d’aquest juliol del 2016 he recordat els meus pensaments sobre el tema, relacionat amb els quatre avis. A casa som del rar tant per cent que a la guerra incivil només estigué a un dels bàndols.

Tot i haver lluitat al bàndol perdedor, els quatre –un d’ells oficial de l’exèrcit republicà, per allò de la repressió– decidiren quedar-se. A què ve això? Doncs que en aquest país nostre, petit físicament i conceptual, hom atorga aura i pàtina brillant als que marxaren a l’exili. Poc se’n parla –o sí, i malament–, dels que es van quedar aquí. Els que no varen poder o voler marxar són els que van conservar llengua, tradicions i país en un context hostil de repressió, delació i ajust de comptes. Però per alguna raó, es té en més consideració als qui varen marxar.

Aneu a l’estació de tren de Latour-de-Carol. Hi veureu una munió de fotografies en honor d’un exèrcit derrotat, de civils esprimatxats i plens de polls, anant cap a vés a saber on. Busqueu hemeroteques i trobareu fundacions de casals catalans arreu, de forma especial a Mèxic, Argentina, Xile… Mentre que aquí, ai, aquí. Les paraules més dures: els que varen acceptar la derrota, els que reberen al dictador braç en alt –en molts casos sota l’amenaça de ser delatat–, els qui es resignaren a la pèrdua… mentre alguns, amb la seguretat que dóna la distància, es dedicaven a fer que el record, la llengua i el país “seguissin vius”. Vius a on? A Mèxic, a l’Argentina, a Xile…

Com deia, tinc sentiments contraris. Suposo que queda clar que rebo amb moltes reserves les paraules d’aquells que, després d’escollir el camí de l’exili, ens diuen als que ens hem quedat com s’han de fer les coses. Però per altra banda, i com molt bé comentava algú que precisament està lluny, a voltes ens perdem moltes coses per deixar de banda el que ens diuen des de fora. I més contraris tinc els sentiments quan ja de fa un bon temps, jo mateix voldria fer la maleta i fotre el camp, sabent perfectament que no em podria estar de garlar d’allò què passés aquí.

No és fàcil prendre la decisió de marxar, però a vegades no hi ha cap altra opció que quedar-se. Sigui aquest breu text un intent d’aclarir embolics que sorgeixen quan hom es topa amb certes mitificacions del passat. No només em passa amb això dels exiliats i els que es van quedar. Però ho deixo per un altre dia.

Un any i mig

Marxar d’un grup i un any i mig després voler tornar-hi però que, al mateix temps et faci mandra. És el que té acostumar-se a estar a casa, envoltat de llibres i una finestra al multivers. L’absurd d’absurditats.

Fer unes trucades, uns missatges. Haver d’espavilar. I com que no has espavilat abans, trobar-te que la tornada no serà avui. Al mateix temps, veure que encara que hagi passat més d’un any no només se t’accepta, sinó que es fa amb alegria. No només les portes estan obertes, sinó que se’t convida a passar.

I quan entres, descobreixes que en un any i mig poden canviar tantes coses com pot no canviar res. Gent diferent, relacions diferents, coses increïbles, coses òbvies i notícies que t’arriben, tard, però que fan que l’endemà aturis el cotxe per anar a donar l’enhorabona a futures mares-per-segon-cop.

Somriures, preguntes, descobriments i constatar que la vida segueix endavant, hi siguis tu present o no. I no parlo dels grups socials, que també, sinó de la vida d’hom. I si ho considereu una obvietat, doncs us demano perdó per existir, però a voltes ens tanquem tant en nosaltres mateixos que ens oblidem que a fora, encara que hi faci fred –especialment a l’hivern–, hi ha gent. Gent que potser ens emprenyarà, gent que ens putejarà, gent que passarà de nosaltres o que ens saludarà, ens farà un parell de preguntes, amb qui establirem una conversa curta però interessant i que marxarà per no retrobar-la mai més…

Però també és bo apartar-se i prendre distància. I acostar-se de nou a dir hola, perquè a vegades no cal gaire més que, quan es passa prop de casa d’algú, passar i saludar. Convencions socials i llocs comuns, el que vulgueu. Però és bonic.

Recull d’articles (19)

Amb una tardança considerable, heus ací el dinovè recull d’articles, texts i comentaris que, per la xarxa, he trobat i considerat motiu de compartició pública per una raó o altra. Per feina:

  • El més que amic Boaz Vilallonga escrivia sobre poesia, cinema i les colònies, encara existents, d’Europa. Aquelles colònies que, tot i ser (d’)Europa, no són comunitàries.
  • Sobre l’aniversari del primer de juliol i la batalla del Somme, en José Luis Martín explica la història del novè batalló Devonshires, massacrat aquell 1 de juliol de fa cent anys gràcies a la clarividència de generals i mariscals “de camp”, que al camp, precisament, hi anaven poc.
  • Com sempre, Nicholas Carr és algú a qui cal llegir. Fa dies ens comentava una entrevista a Marshall McLuhan, on el teòric dels mitjans explicava per què els atacs a la identitat, i la seva pèrdua, provoquen violència. “Simplistic, but not wrong”. Lectura necessària.
  • Les revolucions americanes del sud s’han fet famoses pels grans llibertadors, Bolívar, San Martín i companys. Però de qui no es parla gaire, almenys no en cercles mainstream, és d’aquell qui els va precedir i, d’alguna forma, reunir. I aquest home fou Francisco de Miranda. L’apropiacionisme que fan dels llibertadors, i la traïció, els revolucionaris moderns pren nous sentits quan s’investiga la figura de Miranda. Us recomano que el conegueu.
  • Jesús Pérez explica la història de l’Operació Yonatán, el rescat d’ostatges segrestats en un avió que va aterrar a Uganda. A part que és una bona història, hi podem entreveure que hi ha llocs on la vida humana val diners, i hi ha llocs on no té preu i es fa absolutament tot per salvar-la.
  • Amb en Javier, també més que amic i mestre, comentàvem aquest article sobre populisme. Tot i que el concepte “creació de populisme constructiu” produeix certa urticària, hi ha tesis a l’article que val la pena tractar.
  • Ramón Rallo parlava sobre el tema de Vueling i tot el tràfec que va causar el seu fiasco estiuenc. El low cost es diu així per alguna cosa, però tot i que, en la teoria, no puc estar menys d’acord amb Rallo, la pràctica demostra que de vegades hi ha alguna cosa que falla: Ryanair.
  • I enfilant els darrers enllaços, derivem a temes secessionistes. Gonzalo Martín fa una diatriba sobre sortides, fugues i secessions. I algun dels punts fa pensar. Llegiu i penseu. I n’Aleix Garra ens feia cinc cèntims de com veu el tema del manifest del RUI per a la independència de Catalunya i comarques.

I fins aquí. Com sempre, que tingueu un bon final de diumenge, i espero que marxeu amb alguna cosa que us hagi servit. Petonets.

Sense perdó

Que mentre em vanto, en alguna ocasió, de ser “director de cinema sense títol”, mai hagi vist el film Unforgiven complet fins a l’estiu del 2016 no té perdó. Però com els assumptes entre la divinitat i jo són privats, intentaré reparar l’assumpte amb els mortals.

Dir que Unforgiven és una obra mestra no és nou, però com algú que acaba de veure la llum, espero que m’ho permeteu. La pel·lícula s’obre a un nombre gairebé infinit d’interpretacions simbòliques, metafòriques i al·legòriques. Algunes per mi, claríssimes, les indicaré. D’altres les deixaré a interpretació del lector, que podrà estar d’acord amb la meva interpretació, o tenir-ne una de molt diferent. I en això consisteix la màgia. Si encara queda algú que no l’hagi vist, alertat queda.

Una de les millors escenes és la presentació del protagonista, William Munny. Un text inicial ens diu que era un home dolent i de mal caràcter, un pistoler geniüt. Però d’entrada el veiem vidu i amb dos fills. Separant porcs a una granja tot caient pel fang. Rep la visita de Schofield Kid, un nano que vol ser un pistoler i a qui son tiet, vell conegut de Munny, li ha explicat històries del passat.

Schofield explica que uns vaquers han maltractat una dona, i que s’ofereix una recompensa de 1000 dòlars per a qui els mati –de l’any mil vuit-cents-i-escaig, una fortuna–. Munny rebutja al jove fatxenda i segueix amb els porcs, però un parell de rebolcades més fan que s’ho repensi i marxi. Després de recollir a en Morgan Freeman, un antic company seu, comença de bo de bo la cosa, i es comencen a revelar els misteris i encanteris de tot present i passat.

Unforgiven tracta de com un jove totalment inexpert i mig cec, un granger de porcs que gairebé no pot pujar a un cavall i Morgan Freeman, viatgen al passat arcàdic i llegendari de l’oest i, amb l’excusa de fer justícia, aconseguir mil dòlars.

Pel camí es descobreix que Schofield, el jove fatxenda, el pistoler que assegura el futur genètic de la raça, és incapaç de disparar correctament a dos vells desprevinguts que cavalquen de passeig. Per què? Perquè no hi veu més enllà de 30 metres.

Schofield Kid és un jovenet que viu alienat dins les llegendes mítiques dels vells pistolers. A una realitat imaginada i magnificada per relats inflats, on és impossible que els herois rebin una pallissa si no és perquè “el revòlver se li ha encallat”. És un pistoler que es vanta d’haver matat només cinc homes a causa de la seva joventut, però que no hi veu a més de 30 metres. Que quan hi ha acció només pregunta què està passant i si ja han matat a l’adversari. I que quan aconsegueix el seu objectiu de matar, plora com el nen què és davant el vell pistoler que havia rebutjat aquell món. I és la millor conversa de la història:

-It don't seem real. How he ain't gonna never breath again, ever. How he's dead. And the other one too. All on account of pulling a trigger.
-It's a hell of a thing, killing a man. You take away all he's got... and all he's ever gonna have.
-Yeah. I gess they had it coming.
-We all have it coming.

Per altra banda, a una de les subtrames hi trobem al també vell pistoler English Bob, la sublimació personificada del concepte d’imperi: prepotent davant els illetrats i els enzes –amb un punt de raó en segons quina situació–, atrevit amb els desvalguts i cortès quan hi ha interès pel mig. Però quan es troba amb algú de la seva talla, acaba rebregat i ensangonat a terra, i acusa de “salvatges” als qui li han plantat cara.

I els que planten cara a l’imperialisme tampoc es deslliuren de les ànsies d’esdevenir ells allò contra què han lluitat, inflant relats i històries per tal d’augmentar el llustre d’aquelles accions que eren, de forma simple, el que calia fer.

Being a good shot, being quick with a pistol, don't do no harm, but it don't mean much next to being cool-headed. A man who 'll keep his head, not get rattled under fire, like as not he will kill you.

Però quan han aconseguit vèncer l’imperi i poden escollir actuar amb violència excessiva contra els desvalguts, de forma totalitària, imperial… ho fan.

I també es gaudeix molt de l’escriptor, Beauchamp, sempre amatent a noves històries per relatar. Fatxenda quan està al costat del pollastrot més dur del corral, però incapaç de controlar els seus esfínters quan la torna canvia. Però sempre allà, intentant explicar la versió més bonica del que passa, teoritzant l’ordre en què s’ha de matar i, mentrestant, anar fent la videta fins que la realitat i els fets l’expulsen de l’arcàdia feliç.

El resultat final és que després que l’Imperi i els aspirants a succeir-lo s’enfrontin en el cicle inacabable de revolució –en el significat de fer una volta completa per acabar al mateix punt inicial–, es descobreix que la Justícia tan sols és possible a través de la Civilització. Però això no requereix paraules boniques ni teories de com emprar els instruments en un ordre o un altre. Requereix beure molt fort i baixar al pla de la realitat, on la pólvora explota i hi ha esquitxos.

La Civilització comença quan William Munny descobreix que amb l’excusa de la falsa justícia del Nou Ordre Imperial, han assassinat al pobre Morgan Freeman, un vell innocent, incapaç de prémer el gallet ni matar una mosca per molt pistoler que fos en la seva joventut. En aquell moment, el vell incapaç de sostenir-se dalt del cavall i que havia enterrat el seu passat dessota tones de fang i excrements de porc, obre una portella que ens hi porta directes, a aquell passat. El granger jubilat desapareix i entra en escena l’heroi que s’arremanga, que pren les regnes del destí a les mans i cavalca cap a l’enemic –no és un lloc comú, és un western i passa de forma literal–.

La llegenda mítica de l’Arcàdia desapareix i es manifesta la realitat. Fosca, bruta i pudent, que va fer fugir als antics pistolers a una granja, a criar porcs. Els porcs fan pudor també, però quan els mates és per alguna raó. Schofield Kid decideix matar al pare i retreure-li tot allò que li havia reclamat: “Jo no sóc com tu”. I després, la Civilització, és a dir l’home William Munny, arrasa amb el nou ordre totalitari que, vantant-se d’haver derrotat l’Imperi, pretenia suplantar-lo sota un lustre de novetat.

Però ho fa de forma civil: un cop occits els representants del xèrif, s’avisa a tot hom qui no vulgui morir i se’l convida a marxar. I ben conscient del que està fent, acaba amb aquest nou ordre de l’única forma possible. De cara i afermant el tret a mig pam.

Captura de 2016-07-13 22:00:21Per acabar, la Civilització aferma la seva raó de ser. I el director Eastwood, coneixedor a la perfecció de la teoria del llenguatge cinematogràfic, escull una composició concreta per al discurs final on s’exhorta a tothom a comportar-se de forma civilitzada, és a dir, com humans:

-You better bury Ned right! You better do not cut up nor otherwise harm no whores! Or I'll come back and kill every one of you sons of bitches.

El que també constatem, i és un fet que tampoc ha canviat gaire ni canviarà, és que en la majoria dels casos, els vianants –els ciutadans–, s’ho miren amb por, no fos cas que fossin ells qui acabessin rebent.

Freud gaudiria com un camell només veient el film, i no vull ni pensar què passaria si pogués conversar amb Eastwood i el guionista.

Eastwood, mestre, gràcies.

Cal recuperar a Unamuno

Miguel de Unamuno, filosop, escriptor, novel·lista, assagista, articulista, poeta, viatger, catedràtic i rector en diverses ocasions de la Universidad de Salamanca, regidor d’aquesta mateixa ciutat, diputat a les Corts i moltes coses més. Entre elles dissenyador d’una mena de faristol doble que li permetia treballar, llegir i escriure al llit. Famós per la seva intervenció –que no discurs–, no planificada, durant l’acte del primer “Día de la Raza”, el 12 d’octubre de 1936 al paranimf de la Universidad de Salamanca, i la frase «Venceréis, pero no convenceréis».

Vía C.Porcel
Vía C.Porcel
Unamuno va nàixer a Bilbao. Després de guanyar un concurs-oposició per a la càtedra de grec de la Universidad, es traslladà a la «tranquila y aburrida capital de províncias», fet al qual ell anomenarà sovint el seu «exili voluntari». Tot i ser basc (?), don Miguel fou un home que es sentia profundament espanyol, en l’accepció bona de la paraula. Malgrat això, la percepció general és que Unamuno fou un espanyolista ranci que donà suport total a l’alçament militar del 36. I res més lluny de la realitat.

Don Miguel s’enfrontà diverses vegades, i ben de cara, als règims totalitaris espanyols de finals del segle XIX i principis del XX. Va ser condemnat a 16 anys de presó per injúries al rei Alfons XIII d’Espanya, però la pena mai es va executar. No essent feliç amb això, seguí atacant al rei i també al dictador Primo de Rivera. Aquest fet va provocar la seva destitució, un altre cop, com a rector i que fos desterrat a les Canàries durant 5 mesos. En rebre l’indult, es va autoexiliar a França, primer a París i després a Hendaya, durant 6 anys.

Unamuno va ser qui proclamà la República, el 14 d’abril de 1931, des del balcó de l’ajuntament de Salamanca. Escollit diputat per la candidatura socialista-republicana, el desencís va fer que no s’hi tornés a presentar. El 1934 es va jubilar com a docent i el van designar Rector vitalici honorífic, i el 1935 el van nomenar ciutadà d’honor de la República. Però el seu desencant amb la reforma agrària, la política religiosa –era un catòlic devot i tenia aigua beneïda al dormitori de la casa del rector. Però va criticar diversos fanatismes, com la devoció al sagrat cor de Jesús–, el govern i en especial la persona d’Azaña i la classe política en general, van fer que quan es va organitzar l’alçament del 18 de juliol de 1936, Miguel de Unamuno es posés del seu cantó. La raó fou que veié l’alçament com l’única forma de salvar la civilització occidental, cristiana, a la que considerava assetjada i en perill.

Tanmateix, aquest suport va durar el temps que va trigar a adonar-se de la realitat que s’amagava en els rebels: dos mesos. Aquest nou desencant, molt més dur encara que l’anterior amb el govern republicà, és un dels grans desconeguts pel públic general. Unamuno va saber veure com molt pocs el futur que esperava a Espanya si guanyava el bàndol nacional en la «guerra incivil» –així anomenava Unamuno al conflicte, perquè de ‘civil’ en va tenir ben poc–, i així ho anà escrivint en una sèrie de notes que no es van publicar fins a la dècada de 1990.

Com deia a l’inici d’aquest text, l’episodi que ha atorgat la fama a don Miguel succeï el 12 d’octubre de 1936, a la Universidad de Salamanca. Carmen Polo el va salvar d’ésser linxat allà mateix després que els falangistes presents comencessin a treure les pistoles després que insultés al seu cabdill, Millán-Astray, i l’alzamiento per complet –podeu consultar moltes versions, ordre i intervencions de què passà aquell dia–. Don Miguel fou suspès novament com a rector i va quedar en una mena d’arrest domiciliari no oficial. La nit del 31 de desembre del mateix 1936, moria sobre la taula de casa seva.

Personalment, crec que don Miguel es va morir de pena. Ell es sentia profundament espanyol i no comprenia aquesta ànsia de matar-se, de forma real o figurada –l’enveja i l’odi els tracta en moltes ocasions en diferents fragments de moltes de les seves obres, ja siguin novel·les, articles periodístics o assaigs filosòfics–. La «guerra incivil» va ser el més gran i dur desencant, i Unamuno no el va poder superar. Ell, un dels més grans lluitadors i pensadors contra la mort, l’oblit i el pas del temps, va decidir morir.

La seva mort, just a l’inici de la guerra, va permetre que el bàndol nacional pogués apropiar-se de la seva figura, tot i el rebuig clar, directe i total que Unamuno va fer, a la cara dels mateixos sublevats. Això i algunes intervencions a, i sobre, Catalunya, en especial durant la seva conferència per inaugurar el Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906 –ja n’escriuré d’aquest gran episodi–, i la reacció dels intel·lectuals, periodistes i escriptors catalans de l’època, han fet que es creï un tel nacional-espanyolista ranci entorn la figura del rector de Salamanca. Cosa que considero totalment falsa. Unamuno coneixia i estimava el català i Catalunya –era filòleg i va fer diverses traduccions de Maragall–, el que no suportava era la ximpleria.

És per això que m’he proposat recuperar la seva figura. Que Unamuno parlava clar i dur contra el que pensava que eren foteses? Sí. Però no només a Catalunya, sinó arreu. En multitud d’obres carrega contra el castellanisme, contra el castissisme, el dogmatisme –religiós, científic i intel·lectual–, contra la ideocràcia, contra els literats de torre d’ivori… Unamuno repartia estopa Contra esto y aquello –títol del primer llibre seu que vaig llegir i que, com podeu apreciar, em va marcar–, fos qui fos i vingués d’on vingués –16 anys de presó per “injúries contra el rei”, però aquí n’hi ha que es vanten de simular cremar la constitució o el DNI–, perquè no suportava les preses de pèl ni la bajanada.

Cal recuperar a don Miguel de Unamuno. Els seus escrits, en especial els articles a diferents diaris espanyols i americans, les relacions epistolars amb diferents personalitats –al moment de redactar això acabo de començar l’epistolari entre ell i Joan Maragall, una delícia que mostra una relació entre dos quasi amants–. Cal també recuperar i clarificar el context d’algunes declaracions i conceptes. Ho intentaré fer amb comentaris a aquests articles, textos i assaigs que ens mostren, cent anys després, que hi ha coses que no canvien i que cal dir, explicar i combatre, en algun cas de forma aferrissada.

També cal recuperar el seu esperit contestatari, contrari a la niciesa, a l’estultícia i a la moral de celobert –concepte de Xènius, aquest darrer– que regnen i campen sense aturador, i encara menys vergonya, per les nostres contrades.

Per què? Doncs perquè no trobo just que se situï a aquest home al bàndol nacional. I perquè al cap i a la fi, som família. Com aquells cosins, llunyans o propers, a qui veiem molt de tant en tant. Amb qui a vegades ens enfadem perquè ens diuen alguna veritat de les que couen. I perquè crec que es pot aprendre molt del passat, en especial mostrar que moltes coses que avui ens volen vendre com grans novetats no ho són, i que qualsevol passat mític pot haver estat adulterat. Arreu.

Y os llevo conmigo, hermanos, para poblar mi desierto.
Cuando me creáis muerto retemblaré en vuestras manos.
Aquí os dejo mi alma-libro, hombre-mundo verdadero.
Cuando vibres todo entero, soy yo, lector, que en ti vibro.

Jo vibro l’hòstia amb don Miguel, i us en vull fer partícips, si em deixeu.

El debat sobre referèndums i declaracions i la boira de guerra

Llegida l’entrevista a Germà Bel, i vistes algunes les reaccions –en forma de piulades o de textos més llargs com aquest de Jordi Graupera (enhorabona de nou) del que no entenc ni el per què ni el to ni la retòrica–, no puc estar-me de dir la meva, ja que sóc bocamoll de mena. Abans, però, explicaré el concepte “boira de guerra”.

Aquesta boira és la que provocava el fum de les armes en ésser disparades. A partir d’unes poques rondes, el camp es veia ocupat per un fum espès que impedia que hom veiés a qui i cap a on disparava. I això, penso, és el que comença a passar amb el tema del RUI, la DUI, sa mare la pastissera i els nous conceptes, certament incomprensibles, com DINO o DAI o DUNI –que em sona més a cadena de perfumeries. Hom comença a disparar a tort i a dret, sense saber –ni mirar ni pensar– qui hi ha al davant.

Dos punts importants abans de començar. Primer vull fer un petit diccionari per evitar sigles que, a hores d’ara, comencen a fer ganes de vomitar. Excepte indicació contrària, quan parli de “referèndum” o “declaració/proclamació d’independència”, hi podeu afegir el sufix “unilateral”. De la mateixa forma, els considero vinculants. Per què? Quan parlem de fets com la creació d’un nou país o estat, se sobreentén –o caldria fer-ho–, que es fa de forma unilateral. Per què? Perquè ningú, repeteixo ningú, té la potestat a atorgar l’autodeterminació (auto, nois) o la definició pròpia d’un mateix. Per altra banda, la Convenció de Montevideo així ho diu. Si voleu, podeu seguir jugant a les etiquetes, però no m’hi busqueu.

El segon punt és l’article Aclariments sobre el RUI i la Via Abat publicat a Unilateral.cat on explico la Via Abat Ninet –prèvia clarificació de conceptes amb el mateix Dr. Abat, és a dir que li vaig preguntar “és això?” i va respondre “sí”–, que és el que de forma inicial defensaven alguns que avui critiquen Bel. Som-hi.

A l’entrevista, resumint molt, Bel defensa la vigència del Full de ruta de la coalició Junts pel Sí; diu que no existeix una majoria independentista al Parlament (aquest punt tracta el tema del pacte JxS-CUP); diu que un RUI no desencalla res; diu que fer un referèndum seria més patètic que el que es va fer el 9 de novembre de 2014 i enumera algunes dificultats logístiques, assenyades, de per què seria patètic i per què no es podria realitzar. També parla de l’actitud de l’ANC i el bloc En Comú, preocupats i angoixats els uns, indefinibles els altres. En el debat sobre el trencament/vigència de pactes entre JxS i CUP no hi entro perquè no és l’objectiu d’aquest article.

Logística del referèndum

En el tema de les dificultats logístiques i la necessitat d’un exèrcit/força per assegurar infraestructures i fer complir el nou marc legal, Bel sí que mareja una mica la perdiu. Quan li pregunten per què cal un exèrcit, Bel respon que “per aconseguir implantar el nou marc legal”. La següent pregunta és sobre si aquesta força també caldria en cas de referèndum constitucional pactat o eleccions constituents, en oposició a la realització d’un referèndum organitzat des de Catalunya, i la resposta és “sí, però en aquell moment ja estàs fora del marc legal espanyol”.

Amb aquesta resposta crea dos escenaris legals diferenciats, i ho considero un gir retòric. En el moment que el President acaba la proclamació de la independència, el marc legal espanyol no aplica –ens creiem que som un país, o no? Si es fa un referèndum organitzat sense pacte amb l’Estat Espanyol, agradi o no el marc legal és l’espanyol fins que no entri en vigor una llei (es publiqui al DOGC) o es faci una proclamació pública que expressi que el marc legal espanyol deixa d’estar en vigor.

Cal rebutjar qualsevol joc dialèctic, inclòs el de la “desobediència”, que vulgui rodejar això, ho digui Bel, Graupera, Gabriel, Forcadell, el president Puigdemont o el rei Felip VI.

Acceptació de marcs

Sobre l’ANC ja en vaig parlar fa mig any. Com no s’ha dissolt, s’està convertint en un ens zombi que causarà més danys que avenços.

En tant als Comuns, el seu mode de treball basat en el populisme els portarà a actuar segons com bufi el vent. La seva inclusió o acceptació del marc legal, derivat d’un referèndum o d’unes eleccions –és a dir, que acceptin la celebració de referèndum o eleccions plebiscitàries–, és totalment irrellevant: són ciutadans catalans? Si als set milions de catalans se’ns aplica un marc consistent en convocatòria de referèndum/eleccions o proclamació d’independència, no veig per què aquests diputats han de tenir un estatus especial que els permeti acceptar-lo o no, validar-lo o no, a la seva elecció. Els diputats, com a ciutadans que són, no poden complir només les lleis que els agradin.

Per què es parla del RUI?

En el tema “per què ara es parla de RUI com a desllorigador”, torno a estar d’acord amb Bel en part. L’agenda d’actualitat política mana, i l’agenda de la indústria de les notícies, amb opinadors, articulistes, tertulians i d’altres que en viuen, ha de fer bullir l’olla. I mentre uns fan la videta, la resta anem perdent temps, ganes i energia. Desconec les raons per les quals, de sobte, ha saltat l’etiqueta RUI, i menys encara quan el pretext –la ponència del dr. Abat– defensa 1, declaració d’independència per la majoria necessària per aprovar una Llei al Parlament i 2, confirmació d’aquesta declaració mitjançant consulta a la població.

Si és pel tema de la desobediència, una cosa és la “desobediència” entesa com el rebuig al marc legal espanyol que s’exerceix amb una declaració d’independència, i una cosa molt diferent és fer enrabiades puntuals perquè un tribunal espanyol diu que una resolució completament inútil del Parlament –com la del 9 de novembre de 2015– no és vàlida. La Declaració de sobirania no servia de res d’entrada. Si voleu jugar als països, el Risk és més barat i entretingut.

També considero que la convocatòria d’un referèndum per part del Govern sobre la independència de Catalunya, amb una pregunta clara i una resposta binària, és legítim i faria desaparèixer molts dubtes. Ara bé, el debat organitzat sobre quina via és la millor és completament irrellevant si l’objectiu és la independència.

Full de ruta: errors constitucionals

Com a punt final vull parlar del famós Full de ruta de Junts pel Sí. El dels 18 mesos. Crec que aquest programa conté uns quants errors de base, essent el principal la confusió entre “procés constituent” i “eleccions constituents”. Vull pensar que aquesta barreja de conceptes no s’ha fet per confondre.

Per alguna raó que no arribo a comprendre, es veu que Catalunya mai podrà esdevenir independent si no té una Constitució. Una constitució no és res més, ni res menys, que una carta de drets i deures bàsics, una de les possibilitats definitòries de la relació entre l’Estat i els seus ciutadans. Això es pot fer a través d’una constitució, o a través de lleis. De fet, són les lleis les que desenvolupen aquesta relació de drets i deures. En tot cas aquí i arreu del món, una Constitució és un accessori. I com a tal, és prescindible. I si no, pregunteu al Regne Unit.

Per aquesta raó, parlar d’eleccions “constituents” o “assemblea constituent”, i lligar això a la redacció d’una futura constitució catalana frega el totalitarisme. Per què? A mi no m’han preguntat si com a ciutadà del nou país vull regir-me per una Constitució. I com jo en som uns quants. Si comencem l’aventura amb imposicions, no sé jo.

A banda, una Constitució és un document bàsic. El compendi del senador Vidal, a banda d’esgotador, torna a fregar el totalitarisme en tant que sobrepassa la protecció de certs drets. Ho fa en forma de legislació directa –i una Constitució està per sobre de qualsevol llei–, que només permetria la correcció mitjançant una modificació de la Constitució, amb les complicacions legals que comporta. Però ens queixem de la dificultat de modificar la Constitución Española.

Per altra banda, el Full de ruta parla del “procés constituent” en tant al procés legal i legislatiu que ens ha de portar a l’establiment del nou país/estat. El procés constituent és el que s’està fent, és tot. I és res. Però lligar la creació d’una Constitució com a necessitat imperativa per a esdevenir independents és mentir. I debatre sobre qui l’ha de redactar i com i si s’ha d’aprovar o no és fer perdre el temps i, fins a un cert punt, totalitari.

Conclusions

Estaria bé que tothom comencés a parlar clar i a deixar de banda la retòrica, tant la processista com la desobedientista, així com la política de fets consumats. Volem la independència, sí o no? Quan parlem de declaració d’independència ens referim a l’establiment d’un nou país, sí o no? Això es farà de forma independent al que digui l’Estat espanyol, sí o no? Un cop establert el nou país, la ciutadania catalana –refuso directament parlar de “poble català”– desitja regir-se per una Carta de drets i deures/Constitució, sí o no? El model de govern de Catalunya ha de ser una República, sí o no? Desitja la ciutadania catalana que Catalunya sol·liciti l’admissió a la UE/OTAN/UN/Commonwealth/ASEAN/altres, sí o no?

El procés legal per arribar aquí (El Procés) –mitjançant una convocatòria amb la pregunta “Vol vostè que Catalunya esdevingui un nou estat?” que permeti només una resposta binària “SÍ/NO”, o mitjançant una proclamació d’independència amb majoria al Parlament– serà irrellevant un cop els partits polítics parlin clar. Per això cal que deixin de pensar en termes de cicles electorals, com estan fent ara mateix. Per això caldrà, també, que s’aprengui a diferenciar entre “unitat”, “unificació”, “pensament únic” i estudiar el concepte “diversitat”. Fuenteovejuna és una obra de teatre.

Mentrestant, seguirem debatent sobre “majoria parlamentària” vs. “majoria de vots” vs. “percentatge”. Seguirem debatent “quin percentatge de vots dóna com a guanyador al sí en un referèndum”. Seguirem debatent si “el bloc polític X mai acceptarà aquest marc legal”. Seguirem debatent sobre si “la llei de transitorietat és vàlida sempre i quan no la tombi el TC”. I així.

Si es vol fer quelcom diferent, tenim l’oportunitat de fer-ho. No vull, com diu Bel, una mini-Espanya o una mini-França on el centre polític, Barcelona, digui a la resta què s’ha de fer, quan i com. Ventilem el camp de boira de batalla i deixem els accessoris per quan tinguem el blat al sac i ben lligat.

Les nits caniculars

Tancat a l’habitació, amb els porticons de les finestres closos, per tal d’evitar la pluja de foc que s’esdevé a l’exterior. A la fosca les hores passen, i quan te n’adones, ja són les 22. Oberts els porticons, ja no hi ha foc sinó tendra foscor.

De tanta calor durant el dia ha marxat la gana. Dinat per obligació, la mandra ha fet la resta per no haver de fer el sopar. Un iogurt i endavant. I una altra pel·lícula. Una de l’Elvis, però no d’ell, sinó una caracterització. N’hi ha de millors, de caracteritzacions, però es riu força. I entre una cosa i l’altra ja és la una de la matinada. Que demà sigui festa no vol dir que no s’hagi d’anar recuperant el ritme circadiari, perquè dimarts torna la llauna del treballar, i allò de cada dia haver-se d’aixecar.

Un soroll, qualsevol, i desvetllat. El rellotge diu que són poc més de les dues. Tot obert i fa una calor que espanta. Recordar que fa tan sols quatre dies has dormit tapat –no gaire, però tapat–, i el cap comença a accelerar. Merda. Pensaments que salten, atropelladament i vertiginosa, l’un de l’altre. O era de l’un a l’altre? No podria dir-ho, i de fet, no importa. Perquè van saltant.

Volta al llit. I són dos quarts de quatre. Saps que el veí de sota està al balcó, també sense dormir, perquè flaires l’herba que s’està fumant. De l’avorriment, el pensament torna a fugir. Baixar i demanar-ne un xic. Per fer alguna cosa. Connectar el wifi. Hola Truiter. Dorms? N’hi ha que no. I com que no dorms, el pensament salta un altre cop.

Torna a girar-te, que fa calor. Obrir un llibre i fer un capítol. Obrir-ne un altre. Fer una foto i penjar-la. Que gran, don Miguel. Ara sembla que fas un parell de badalls. Tanca el llum i torna a gitar-te. Sembla que si… però arriba un cotxe. El conductor coneix al veí i la xerradeta inevitable –mentida, ho era del tot, d’evitable–, no més de trenta segons, ho desgavella tot. Decideixes engegar-ho tot i aixecar-te, engegar l’ordinador, anar a la nevera i servir-te un got de vi –oh, després d’això queda un culet, potser acabarem l’ampolla? Obrir l’editor i, abans d’escriure la meitat d’això, haver-te begut 3/4. Potser amb una semiborratxera tonta ve la son i pots tornar a dormir. Pensaments que tornen a saltar. I wanna wake up in the city that doesn’t sleep. Obrir el d’allò de la música –pagueu publi o feu-me descompte–, cercar la cançó. It’s up to you, New York.

Badalls. Per despertar-te a la ciutat que mai dorm, primer has d’estar adormit. Comences a pensar en coses que potser –potser!– has fet malament. Coses que vas dir fa mesos. Induït per pensaments i paraules d’altri? Sí, però qui ho va fer ets tu, i tu n’ets el responsable. I com hom és conseqüent, començaries a enviar missatges per esmenar situacions…. però són les cinc de la matinada. Són les cinc i aquí segueixes… gaudint de les nits caniculars al poble. L’únic que reconforta, essent extremadament roí, és pensar en els que viuen a ciutat. Si ara t’estàs fotent de calor… pobrets els de can fanga…

No cal estar a Nova York. Avui la ciutat que mai dorm és accessible a un parell de clics. This little town blues, are melting away. Tu si que t’estàs desfent. Badall, guardar, tancar i tornar al llit. Segur? Ves… tampoc hi ha gran cosa més a fer a les nits caniculars, a part d’escoltar Sinatra i beure vi. O sí? Irrellevant. És un quart de sis: it’s up to you, noi.