Soufflé de Classe Política Catalana

Fa cosa d’un temps vaig escriure unes impressions sobre el futur de l’ANC amb el canvi de direcció. M’agradaria dir allò de “no m’agrada tenir raó”, però és mentida. Com tothom, m’encanta tenir raó. I si puc refregar-ho a la cara d’algú, millor encara. I avui toca. Perquè fa cosa de mes i mig vaig fer pública la meva agenda personal:

  • -aconseguir un país que pugui sentir propi.
  • -lluitar contra qualsevol persona o entitat que me’l vulgui arrabassar, vingui d’on vingui.

Des de mitjans del passat mes de novembre, i en especial des de la convocatòria d’eleccions per decret de Mariano Rajoy, Soraya Saénz o qui sigui –perquè jo no tinc clar encara a qui nassos van posar de MHP-virrei interí–, la classe política catalana està “como pollo sin cabeza“.

Dels tres partits obertament independentistes, només les CUP se salva. I que ho digui jo, té uns pebrots que ni en Weston. Hem tornat a viure la bajanada suprema de “llista única sí-llista única no”, amb totes i cadascuna de les teories hagudes i per haver –i també per inventar– sobre quina estratègia era millor.

Un cop començada la campanya, amb una Llista del President, la llista d’ERC i la llista de les CUP, l’espectacle va ser profundament lamentable. I això que mai segueixo cap campanya electoral, i molt menys paro atenció als programes, i encara menys a les promeses dels candidats.

ERC, que en principi se suposa que és un partit independentista, va decidir optar per guanyar vots, amb l’excusa d'”Implementar la República™”. “La República”, així sola, és una cosa tant etèria com absurda. Una “república” és una forma de govern més o menys democràtica.

A mi ningú m’ha preguntat si la forma del nou país –que no Estat, que a Can Arfues som una mica àcrates– ha de ser una república –bananera o no–, una autarquia, una monarquia o una teocràcia. Malgrat això, accepto la imposició de “república” com a forma del nostre, esperem, futur país.

Però no, a ERC se’ls va fotre al ceballot que s’havia d’Implementar la República™. Ara bé, què nassos significa això? Els qui hem treballat en consultoria, sabem a la perfecció que “implementar” i “merda inútil” són sinònims perfectes. Per tant, quin pla tenia, Esquerra Republicana de Catalunya?

Ni idea, però al discurs canviant dels mateixos candidats, hi podem sumar en Joan Tardà llençant floretes als Comuns, aquells que ja han deixat clar que no els interessa en absolut fer res que impliqui un mínim d’activitat cerebral.

I encara pitjor. En preguntar per aquests temes a tres persones de/properes a ERC –entre elles familiars–, incloent-hi un possible pacte amb els d’En Comú, les respostes van ser “això a mi no em toca. Ja s’ho faran els de dalt“. Bastant galdós.

I tot això, mentre Albano Dante-Fachín, sens dubte l’heroi d’aquest procés electoral, començava la campanya dient que no es presentava, va repartir bufetades a tort i a dret, alertant que l’únic vot útil contra l’España Jurídica –la que es passa des del primer dia pels pebrots el seu Estado de Derecho, les seves lleis, reglaments, Constitución i legislació internacional–, era a qualsevol partit que defensés la independència. Qualsevol partit, al tanto.

I mentrestant, Esquerra Republicana titllant als votants –a mi, a vosaltres, a tu, tots, tothom– d’imbècils si no els donàvem el vot, única forma útil i fefaent d’aturar no-sé-què i, és clar, d’Implementar La República™, sigui el que sigui que vulgui dir això.

I pensaven que guanyarien còmodament i tranquil·la. Però no. Resulta que la llista més votada va ser, oh oh, Ciutadans. Decepció. Ràbia. Impotència. Implementar™. Merda Inútil™.

Com els nostres cosins germans espanyols, perquè en realitat som família, portem a dins –molt a dins– el cainisme i allò d’abans trencada que de Convergència/Esquerra/Cupera/inserti-aquí-la-seva-opció-política-més-odiada.

Per això, lluny de fer autocrítica, a can ERC van decidir acusar els companys de ruta. Sensacional. Jugada mestra™. Una preclaritat mental sublim, més encara si tenim en compte que, des de mitjans octubre, hi havia una desena de persones a la presó.

Mentrestant, a l’altra banda, Junts per Catalunya va basar la seva campanya en “reinstaurar el govern legítim i fer tornar al president”. Lloable i tot el que vulguis. És la llista que jo votí. Però com he dit, ni el programa ni les promeses m’interessaven. De fet, el programa de les tres llistes hauria d’haver sigut un punt únic: aconseguir la independència de Catalunya.

Mentre uns volien “implementar”, els altres volien “fer tornar el president legítim”, que també podria ser sinònim perfecte de “merda inútil™”, ja que sabem perfectament que serà empresonat en pic arribi a 5 quilòmetres de la frontera espanyola. És a dir, merda inútil arreu.

Quin ha sigut el problema? Que després que des d’ERC s’hagi escollit atacar i recriminar a JxC que no complia el programa i obligar a Puigdemont a què tornés, Junts per Catalunya no ha optat per tenir “sentit d’estat”, sinó que ha permès que els seus propis grillats comencin a llençar merda sobre ERC.

I tot això, en paral·lel a la free-rider –as in freestyle— de Marta Pascal. Que sí, que visqui la llibertat de consciència i d’expressió, però no estaria de més que la tanquessin a un soterrani fins d’aquí dos o tres-cents anys –junt amb en Joan Tardà, per caritat– , per tal de poder tenir un discurs mínimament coherent.

Deia que en comptes de demanar serenor i fer servir els canals discrets, que existeixen com es va demostrar durant aquest estiu de 2017 fins a mitjans de novembre, Junts per Catalunya ha optat per engegar, també, el ventilador i repartir merda inútil™ a tort i a dret.

Una de les coses més execrables que he llegit al sector JxC és recriminar a ERC que la defensa d’Oriol Junqueras estigui alineada amb la tàctica del Gobierno de España. Acusar de traïció, ni més ni menys, al vicepresident del govern legítim que tant defensaven. Ni els pebrots del Weston.

Però a què ve tota aquesta brasa? A què ve tanta exaltació? Doncs al fet que aquesta situació, justament i precisa, era el que havia d’impedir, oh oh, l’Assemblea Nacional Catalana. Sí, els del suflé que vaig dir fa un temps.

Fa dies que llegeixo gent que comença a dir, de forma oberta, que ni pla, ni full de ruta ni res. I no els culpo. Però m’atreveixo a dir que més que improvisació, hem assistit a un reguitzell de canvis, mutacions i modificacions de El Pla™, algunes per il·luminacions preclares, i també a un cas típic –de manual, que dirien els Analistes™ de El Procés™– de cagada en el dilema del presoner.

El pla original –sí, crec que hi havia un pla que s’ha seguit fins fa un mes i mig– ha patit modificacions i mutacions pel camí. Que si el Manifest del Referèndum –bona idea, però innecessari pel meu punt de vista–, que si les eleccions, que si pactes, que si mediació internacional.

El que vulgueu. Però la funció de l’ANC, en el pla original, havia de ser mantenir la unitat dels partits polítics independentistes. En una frase: evitar a tota costa l’espectacle de merda –inútil– que estem patint des de mitjans d’octubre.

Però no. Com deia, si estudiem molt per sobre el “dilema del presoner”, veurem que estem immersos en el cas en què cada actor decideix mirar només per si mateix. Esquerra Republicana –i entorn–, plorant perquè no els han deixat guanyar les eleccions. Junts per Catalunya –i entorn–, titllant de traïdors Oriol Junqueras i el seu partit. L’ANC fent mobilitzacions per alliberar a Els Jordis™.

I mentrestant, el més calent a l’aigüera, el Gobierno de España fent i desfent, i nosaltres, els vianants, veient-les venir i matant-nos lentament entre nosaltres. Els espanyolistes –em nego a emprar el mot “unionista”–, desbarrant amb la bajanada –per nosaltres– de Tabarnia, els collons del Wamba i la mare que els va parir a tots.

Tantes jugades mestres, tants “de manuals” que sembla que us heu llegit, i tanta “implementació™” de jo què sé què. Tants analistes que en saben un niu de tot, però potser resultarà que només calia llegir un llibre i prendre’s seriosament algunes coses de Teoria de jocs.

Com per exemple, que hi juguem tots. La teoria de jocs no va de que la vida real sigui un joc d’ordinador en el qual puguis estar gravant la partida cada 5 minuts per, si la cosa no surt com esperes, tornar enrere. Tots prenen decisions, tots actuen, tots juguen, i no s’ho val a plorar quan les coses no surten com havíem planejat que sortirien.

El dilema del presoner deixa entreveure que quan dos socis col·laboren, tenen millors opcions per aconseguir un millor resultat global. Però si cadascú opta per anar per lliure, només un dels socis aconseguirà un bon resultat, mentre l’altre sortirà perdent.

Potser va sent hora que la classe política, i el seu entorn immediat, s’oblidi de partidismes, de rancors, de merda infecta i absurda –i inútil–, i es dediqui a fer allò per al que els ciutadans que els hem votat: treballar per la independència de Catalunya. Només quan s’aconsegueixi i asseguri això, i a veure si d’una punyetera vegada ho enteneu els dels partits polítics, els grups amb agendetes i tronats varis, ens podrem posar a passar comptes i a cobrar factures.

I una altra cosa que potser us hauríem de marcar a foc al front, per tal que ho poguéssiu llegir cada cop que us mireu al mirall: “unitat” no és el mateix que “uniformitat”. Tot plegat comença a fer angúnia, per no dir que també feu venir ganes d’engegar-vos a tots i marxar del país, sigui per sempre o per molt temps.

Comencem a estar-ne fins als collons, per no plagiar a dom Estanislao, de tots vosaltres. Feu el favor de posar-vos a treballar, perquè si no el resultat podria ser molt pitjor del que totes les enquestes –les mateixes enquestes que no n’encerten ni una des de fa deu anys– preveuen.

L’ANC hauria de deixar de fer el ridícul amb mobilitzacions inútils i començar a pressionar de forma salvatge i implacable a ERC, JxC i associats. Que deixin de fer l’imbècil –encara que tots sabem que és molt important fer l’imbècil–, i estiguin per la feina.

Som nosaltres, els ciutadans, els que ens hem jugat la cara i el físic –i alguns, com en Roger Español, fins i tot l’han perdut per sempre– perquè ells ara estiguin tot el dia dient-se el nom del porc arreu.

No m’interessa una classe política d’aquesta mena. Us paguem el sou. I aquest cop amb sang. Deixeu de jugar a veure qui és més guay, i comenceu a treballar de forma immediata, perquè potser d’aquí poc ja serà massa tard.

He dit.

Soufflé d’ Assemblea Nacional Catalana

Fa dotze mesos publicava “Procés Constituent Subprime vs. ANC“, un capítol dins el meu petit assaig “De la #SpanishRevolution a Podemos“. En aquell escrit, descrivia el procés de creació i treball de l’ Assemblea Nacional Catalana, i com havia vertebrat el seu activisme, en base al manual “De la dictadura a la democràcia”, de Gene Sharp.

En aquest darrer any, l’ ANC ha evolucionat bastant, en concret fins a la total i completa irrellevància, esdevenint un gran cadàver que, al menys de moment, no fa massa pudor i no entorpeix gaire.

No, parlem de l'altre Jordi Sánchez... però aquest... potser seria millor...
No, parlem de l’altre Jordi Sánchez… però aquest… potser seria millor…
Al maig, Jordi Sánchez rellevà Carme Forcadell al capdavant de l’organització. El fet de canviar el lideratge, que molts van deplorar, no fou dolent en si. Forcadell fou una Presidenta de l’ ANC exemplar, quasi bé perfecta. Però calia seguir la normativa interna per evitar qualsevol signe que pogués ésser interpretat com una manipulació per a perpetuar a Forcadell al càrrec i, de pas, iniciar un nou culte a la lideressa.

El problema no van ser les eleccions, si no el perfil del nou president. Sánchez era, és, un polític: adjunt del Síndic de Greuges, director d’una Fundació, coordinador i redactor del Pacte nacional per l’educació i del de immigració, Conseller a la CCRTV entre 1996 i 2004 (!!!!)… Davant “la professora de Xerta”, ara tenim un expert en política al capdavant d’una organització civil.

És innegable que Sánchez no té, ni de molt lluny, el carisma de Forcadell. No l’hem vist llençant arengues, ni interpel·lant a ningú, ni tan sols aparèixer en grans trobades. Per no veure’l, no l’hem vist exercir la funció natural de l’ ANC, que havia de ser la de mantenir la unitat de l’independentisme polític.

L’única acció destacable en aquest sentit fou la convocatòria del 22 de novembre al Parc de la Ciutadella, contra-programant l’acte de presentació d’ERC per a les eleccions del 20 de desembre, que justament es feia a pocs metres d’allà, a l’ Estació del Nord. A part d’això, i de sumar-se a les concentracions de suport al Govern en les compareixences al Palau de Justícia, l’activitat de l’ANC a 2015 ha baixat a nivells residuals. I en any electoral és una cosa molt i molt greu.

Per altra banda, el salt de Forcadell a la política first class ha sigut encara més espaordidora. En la voràgine inclusiva de les eleccions de setembre, la candidatura “Junts pel Si” es va dedicar a aglutinar grans figures de la societat civil, caient en un dels errors més sonats de tot El Procés™. No només Forcadell i Muriel Casals, el gran tàndem ANC/Òmnium, sinó Lluís Llach, Germà Bel, el Mikimoto, Anna Caula (entrenadora esportiva), Carmina Castellví (ANC)… A les quatre demarcacions, els primers llocs van ser destinats a polítics independents, personatges vinculats al món artístic i cultural o membres de les diferents organitzacions civils.

Forcadell, finalment, ha acabat de Presidenta del Parlament. Una figura que l’omple de simbolisme polític, i que al mateix temps la desactiva per sempre més en la vessant civil.

Així doncs, tenim per una banda un polític liderant l’organització civil independentista més important, i per l’altra, tenim la figura més brillant d’aquesta societat civil convertida en un mer símbol. En poc més de 5 mesos, s’ha desactivat tant l’ ANC com la seva anterior presidenta.

Que ningú entengui això com una invocació de la conspiració oculta. Simplement ho interpreto com un error fruit de la voràgine inclusiva que fou “Junts pel Si” on calia sumar com més millor. Al final ha acabat en un “com més serem, més riurem”. I tant que riem! Però de la “Revolució dels Somriures” a la “Revolució de la Rissa™”.

Presidenta, posi ordre!
Presidenta, posi ordre!
Amb la societat civil independentista desactivada, estem assistint de fa tres mesos a la situació més barroca i surrealista possible: per primer cop hi ha majoria independentista clara al Parlament, però tot està parat per la negativa d’un dels partits independentistes a la investidura. El per què si o el per què no no entra dins el debat que pretén aquest article.

El que m’interessa és fer notar que el paper de l’Assemblea Nacional Catalana era el d’atiar als polítics en cas que es desviessin. Ho vaig dir fa un any, i ho diu el manual que es va emprar per dissenyar l’estratègia independentista, el full de ruta i tot plegat: la “societat civil” ha de quedar a una banda per tal d’exigir unitat als polítics i treballar per a estiguin per la feina.

En l’actualitat, l’ANC s’ha convertit en un gran monstre agonitzant que ha perdut els papers per complet. No només no està fent la seva tasca, que hauria de ser exclusivament i única, la pressió des del carrer a uns i altres per tal que es deixin estar de pactes, propostes, contra-acords, personalismes/partidismes i fer volar coloms, sinó que ara resulta que es demanen noves eleccions i presentar una “candidatura pròpia”, amenaçant amb

“Com que ja hem concedit als partits la seva oportunitat per conduir el procés i no han estat capaços, l’ANC serà bel·ligerant contra qualsevol altra candidatura que vulguin presentar aquests partits en les esmentades eleccions”.

Pel bé de tots i de tothom, cal que des de l’ANC es pensi on estan i què es vol fer. Si s’ha de recuperar el senderi, és imperatiu que s’abandoni tot intent de “fer política”, i per això és imprescindible el lideratge canviï de nou i Jordi Sánchez, un polític, deixi passar a algú altre amb perfil molt diferent.

Qualsevol altra opció només implica l’agonia i mort de l’Assemblea. Això inclou un enorme núvol de voltors intentant prendre les regnes de l’organització per a beneficis partidistes i personals. Els cadàvers cal enterrar-los ben aviat, que si no fan pudor i provoquen epidèmies.

ACTUALITZACIÓ: dos dies després d’escriure aquest petit anàlisi, saltava la “noticia” d’una pseudo vaga de fam organitzada per l’ANC, òbviament amb hashtag de suport #TancadaDejuni, que després resultà en que no era una acció impulsada des de la pròpia ANC sinó que els 70 presumptes vaguistes n’eren membres o propers o ves a saber. La manifesta manca de lideratge comença a invocar el núvol de voltors. O es dissol ràpid, o l’ANC es convertirà en un nou capítol de la Revolució de la Rissa™, i no serà agradable.

Procés Constituent Subprime vs. ANC

forcades15mJuntament amb la PAH, un dels moviments nascuts al caliu de les places que trobo més significatius és el que van acabar creant Arcadi Oliveres i “La Monja Forcades”.

Teresa Forcades va saltar a la fama pels seus atacs contra l’industria de les farmacèutiques. Arcadi Oliveres, per la seva banda és economista d’àmbit cristià i un històric de l’Assamblea de Catalunya de 1971.

Oliveres va estar a primera fila durant l’acampada de Plaça Catalunya l’estiu de 2011 i el posterior desallotjament a cops de porra per part dels Mossos d’Esquadra, essent un dels grans aprofitadors del moviment, atraient i potenciant el discurs anti-capitalista, decrecionista i anti-globalització, ja propi en ell.

En una “entrevista digital” feta per El País al juny de 2011, Oliveres deixa clar que veu el 15M com un “despertar de consciència” i nega que quedarà en no-res responent a alguns comentadors que preguntaven, preocupats, per la dilució que ja estava patint el moviment.

Fruit de tot plegat va ser el llibre coral “Les veus de les places“, que aglutina les reflexions de diversos autors (entre ells David Fernández, actual Diputat per la CUP al Parlament de Catalunya) sobre el 15M. La presentació del llibre acaba amb

Som aquí perquè volem una nova societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos econòmics i polítics. No hi ha marxa enrere.

El pròleg acaba dient:

El camí es fa fugint del camí. Recordem sempre que el que ens defineix és l’obscura potència de la vida i el que ens uneix és la força de l’anonimat.

El capítol d’ Oliveres és la transcripció de la seva intervenció a l’Assemblea de la plaça Islàndia, però cal llegir la resta del llibre per poder trobar fragments indicatius del que s’apuntava com La Propera Revolució™:

“Ningú no ens representa” no és, doncs, una exclamació nihilista; ans el contrari, és l’assumpció de la fi de la delegació, l’esquerda per on emergeix la capacitat d’autoorganització. La força de la cooperació social. [p. 38]

Les acampades i el moviment del #15M són una escola d’aprenentatge polític, per als que acaben d’arribar i per als que portaven temps. [p 59]

Estem davant d’una veritable «indignació mobilitzada». Del terratrèmol de la
crisi, comença a sorgir el tsunami de la mobilització social. [p 84]

L’eslògan principal del 15M, «No som mercaderies en mans de polítics i banquers», resumeix bé les demandes i el perfil del moviment. [86]

Menció especial a la secció “Això acaba de començar”, pàgina 92 i 93.

De la mateixa manera que som un Nosaltres que no es pot subsumir en un espai públic no estatal —no som una assemblea general, un grup en fusió, un poble nòmada, un món fet de singularitats—, l’organització que reguli el desbordament ha de ser també una articulació complexa de dispositius. La força de l’anonimat, la força de vida que som, rebutja els models antics identitaris i sectorials. De la mateixa manera qualsevol intent de recuperar la nostra força mitjançant la forma
partit està abocada necessàriament al fracàs. La força de l’anonimat mai no podrà ser tancada en una urna. [p. 99]

L’estratègia d’objectius que proposem podria començar amb:
a) 1.000 euros per a cada persona pel sol fet de formar part de la societat i tenint en compte la riquesa ja acumulada. b) No més desnonaments i retorn dels expulsats. Possibilitat de tornar la vivenda al banc i no continuar pagant la hipoteca. c) No a la llei Sinde. [p. 100]

Anonimat, indignació mobilitzada i manca/rebuig explícits de representació política; elogi de la col·lectivitat i rebuig de traslladar l’energia a la política (cosa que contrasta amb les respostes d’ Oliveres a l’entrevista a El País); demandes de Renta Bàsica, aturar desnonaments i en tercer lloc, ‘No a la Llei Sinde’.

Ja després de tot el rebombori inicial, Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, van apropfitar molt bé el respectiu ressò mediàtic. També es van deixar estimar, més i millor que Ada Colau, per tots aquells que els llençaven peticions més o menys subtils, convidant a un i altra a organitzar alguna mena d’ associació, plataforma o fins i tot un partit polític per donar sortida a tota l’indignació continguda. Acabarien creant el Procés Constituent, l’abril de 2013, com a plataforma per promoure un canvi de model polític, econòmic i social a Catalunya.

Cal destacar el contrast de l’actitud immediatament post-15M amb una entrevista a Público pel segon aniversari, en que Oliveres ja explica el Procés Constituent i fuig d’estudi de forma flagrant quan se li pregunta si ha arribat el moment de l’acció política.

Es tornava a repetir el “si però no” dels que van que la Plaça, perquè ningú volia aparèixer com l’aprofitat.

Però a diferència del que va passar amb la PAH, que es va convertir en un moviment estatal, Catalunya estava immersa, ja feia un parell d’anys, en el que ara coneixem com Procés de Transició Nacional™, pel que l’indignació es va veure retroalimentada pels continus atacs del govern central, afegides als “impuestazos” i “corralitos” fiscals aplicables a la resta de l’Estat.

El Procés™ com a catalitzador de l’indignació ciutadana… amb Madrid

David Fernández, de la Plaça al Parlament - Foto elperiodico.com
David Fernández, de la Plaça al Parlament – Foto elperiodico.com
Després de les tres grans manifestacions successives de l’ 11 de setembre entre 2010 i 2012 (i la famosa manifestació del 10 de juliol de 2010), la Transició Nacional va eclipsar totalment l’escenari post-15M. Dues eleccions, 2010 i 2012, i dos governs de CiU. Amb el primer, van venir retallades, lleis Òmnibus i el conseller Felip Puig desallotjant l’acampada de Pl. Catalunya a Barcelona, un dels errors més grans i sonats del primer govern Mas.

La CUP, fins al moment present a bastants ajuntaments des de feia anys, va decidir presentar-se a darrera hora a les eleccions de 2012, aconseguint per completa i majúscula sorpresa de la resta de partits, 3 diputats. Tot i la minsa recuperació d’ ICV i el rebot d’ ERC (que venia molt castigada pel Tripartit), la CUP va ser l’estrella i, no seria atrevit dir-ho, el partit polític que més va aprofitar les protestes de l’estiu de 2011.

David Fernández, co-autor del llibre “Les veus a les places” que hem vist i que va acabar amb diferents traumatismes durant l’escampada dels Mossos a Pl. Catalunya, a diferència de Joan Herrera no formava part de l’ stablishment.

La campanya electoral de la CUP es va basar en definir-se com “el caball de Troya de les classes populars al Parlament”. Quin era el seu objectiu? “Els farem la vida impossible perquè en aquest país tenim l’alternativa, que la vida continua sent possible contra aquest règim, el capitalisme senil”.

L’ Assamblea Nacional Catalana: activisme de manual

Groc
Groc
Però en el pla “Transició Nacional”, el teixit associatiu relacionat amb les consultes populars per la independència va acabar madurant en la creació, l’abril de 2011, de l’Assamblea Nacional Catalana, amb Carme Forcadell formant part del secretariat provisional.

Un any després, al Palau Sant Jordi, s’aproven els estatuts i el full de ruta cap a l’independència, i un més després d’això, Forcadell és escollida com a Presidenta.

La gran diferència amb el Procés Constituent és que des del primer moment, l’ ANC es va desmarcar de forma clara i explícita de qualsevol ambició electoral, restringint el seu àmbit d’actuació com a ‘societat civil’, i fomentant la creació de múltiples seccions locals i sectorials amb una gran autonomia, construint un sistema descentralitzat però amb un líder clar, in-discutit i indiscutible.

Aquesta estructura és la que va permetre que les seccions locals llencessin les seves pròpies iniciatives, com “Dóna la cara per la independència“, nascuda de la secció local de Berga al desembre de 2011.

Al juny de 2012 comença la “Marxa cap a la Independència“, a Lleida. Acaba amb més de milió i mig de persones a Barcelona i Carme Forcadell rebuda al Palau de la Generalitat pel President Mas, en la que li llancen el suggeriment de convocar eleccions plebiscitàries al 2014.

Al 2013 es llança la campanya per la sobirania fiscal, intentant que el major nombre de persones i empreses paguin els seus impostos a l’ Agència Tributària Catalana.

Aquell mateix estiu comença la campanya “Signa un vot per la independència“, consistent en recollir vots per demanar al Parlament de Catalunya que es faci tot el possible, legalment, per a poder realitzar un referèndum d’independència o, en cas de negativa per part del Gobierno Central, declarar l’independència.

També al 2013 comença l’aliança amb Òmnium Cultural, organitzant el Concert per la Llibertat al Camp Nou, que acaba omplint-se amb 90.000 espectadors, i organitzant la Via Catalana que va unir El Pertús amb Alcanar amb una cadena humana, el dia 11 de setembre, a més de tenir una gran repercussió internacional gràcies a les 36 assemblees exteriors de l’ANC/Òmnium.

Ja al 2014, l’ ANC i d’altres entitats de la societat civil presenten la plataforma “El país que volem“, un procés participatiu obert per recollir propostes i aportacions sobre una futura Catalunya independent. I al setembre de 2014, el moment estel·lar del Tricentenari, ANC i OC organitzen un mosaic en forma de V format per més de dos milions de persones cobrint uns 11km dins la ciutat de Barcelona, es presenten les 750.000 signatures fruit de la campanya “Signa un vot” i demanen al President Mas que “posi les urnes”.

Per a la jornada del 9 de novembre i la consulta popular amb la famosa doble pregunta, des de mesos enrere s’escull el color groc com a símbol, empaperant carrers, places i monuments, penjant llaços de plàstic grocs dels fanals i canviant fotos i avatars dels perfils personals de Facebook, Twitter, pàgines web, blogs, etc… a un quadrat groc.

El fort lideratge de Forcadell, reforçat amb el duet amb Muriel Casals, presidenta d’ Òmnium Cultural, i una successió d’èxits més o menys impressionants i en progressió, va aconseguir desplaçar el focus d’atenció totalment.

El Procés Constituent immers en la retòrica buida de congressos, informes i jornades programàtiques va quedar a la perifèria i completament fora del joc, com un pastís que es desinfla, un Procés Constituent “subprime”, que a la mínima ocasió ha estimat i s’ha deixat estimar pel nouvingut.

A diferència del 15M, l’ANC si que va llegir a Sharp:

  • absoltuament cap aspiració electoral. Tema clar des del dia 1.
  • líder visible sense “pedigrí stablishment” (una professora de Xerta) amb una mínima vida política i un important bagatge com activista per la llengua
  • moviment nascut des de la societat (a partir de les consultes per la independència)
  • objectius clars: independència de Catalunya
  • espai i temps clars: 2014
  • atorgant autonomia a les seccions locals que els permeten fer accions i crear de campanyes descentralitzades, després potenciades des del nucli (la marxa comença a Lleida, s’uneix El Pertús i Alcanar, amb Barcelona quedant a la banqueta com a gran escenari de l’ 11 de setembre…)
  • planificant de forma clara i facilitant les coses als voluntaris (el llibret d’organització de la marxa és un gran exemple de com portar una campanya d’acció)
  • escollint símbols fàcils d’integrar i de reconèixer: el groc com a color identificatiu, penjant alguna cosa groga en algun lloc o portant una peça de vestir groga
  • i tot això per mirar cap als polítics i comminar-los a que passin a l’acció: la societat es mou, vostès han de fer el mateix.

A l’ ANC van fer molt bé els deures i han sabut portar la situació a la perfecció, adaptant-se ràpidament als canvis, dominant el tempo i l’agenda pública sense deixar-se emportar per aconteixements aliens, emprant Internet i les eines associades amb intel·ligència i per allò necessari (amplificar missatge, difusió i evitar manifestos fractals i descartant l’ activisme/clictivisme d’adhesió tipus ‘m’agrada’), i primant l’acció al món físic, potenciant el contacte personal entre els voluntaris amb reunions, trobades i paradetes al carrer cada cap de setmana. Fent tot això, l’ANC ha aconseguit convertir-se en la vara que haurà d’ atiar als polítics catalans quan es desviïn de la ruta marcada.

Un d’aquests errors es va poder veure a finals de setembre de 2014, quan arrel de la previsible impugnació de la consulta popular no referendària del 9 de novembre, es va intentar organitzar una acampada de protesta. El Govern Mas no va esperar i va actuar a les primeres de canvi.

Organitzar una acampada, davant la representació del Gobierno, amb més de 30 dies d’antelació a una consulta que tothom havia de comptar que s’impugnaria era molt arriscat. Mantenir la gent a la plaça durant 39 dies per arribar igualment a un punt que ja es sabia? Arriscar-se a que qualsevol des-cerebrat de qualsevol lloc fes saltar l’espurna que podia portar a la batalla campal?

La CUP no va llegir a Sharp, o ho va fer i no el va entendre. El pseudo maidan d’ octubre es treia d’altres manuals de lluita i resistència. L’opció ‘menys errònia’ era aguantar el pols fins al 9N, tal i com es va fer, per sortir al carrer només en cas de suspensió per la força de les votacions, plantant tendes si fes falta per forçar als partits catalans a moure fitxa. Afortunadament, el que podia haver acabat com un 15M 2.0 va desaparèixer en dos dies.

Tot i això, l’arribada de Podemos, que ja li ha llençat la canya a Forcades i Oliveres, podria ser un obstacle si El Procés no avança de forma seriosa i/o es perden els nervis i la capacitat de dominar el tempo i l’agenda.

L’ ANC haurà d’exercir el seu paper i no permetre que l’atenció de la gent, ni la dels polítics, es desviï del Procés. L’ ANC serà la responsable de no permetre la repetició de l’error de voler fer la revolució, la que sigui, abans de guanyar.

Però això és una altra història per a ser explicada en una altra ocasió.