Independentisme i foment del reciclatge

Estava ahir xerrant amb un bon amic, Mestre i guia, que per raons polítiques es vol exiliar. Fent broma, va dir que li posarien el malnom d’«Anna Gabriel». Després d’algunes llàgrimes, vaig cercar Gabriel a la Viquipèdia. No només segueix a Suïssa, sinó que ara liderarà un dels sindicats del país alpí.

Fixeu-vos el que estimava a Catalunya Gabriel, i la importància de la seva lluita per l’autodeterminació, que a la mínima va fotre el camp, i ja s’hi ha quedat. I el seu compte de Twitter ja fa anys que està abandonat. Ni Manuel Azaña va arribar a tanta ignomínia. Va tenir la decència de morir-se poc temps després d’exiliar-se.

Però tot això, en el fons són xafarderies. Gabriel té dret a fer el que li roti, amb la seva vida privada. Faltaria més! Però això sí: com a representant electa, ha de respondre, tard o d’hora, a la societat catalana a la qual va prendre el pèl –i caldrà veure si també la cartera.

El tema important aquí és que si l’independentisme polític català prefereix l’exili i oblidar-se del tema, perquè ha aconseguit una vida bona a un altre lloc, potser ens hauríem de preguntar, com a societat, si realment les queixes eren fundades i volíem aconseguir alguna cosa –i quina cosa era exactament–, o és que ja ens és còmode queixar-nos i prou. I d’això en parlaré en propers texts.

Recull d’articles (número 16)

Avui, aniversari de la fatalment anomenada “Spanish Revolution” (pre-bonus auto promocionat), us presento el setzè recull de cosetes que he anat trobant aquí i allà per la xarxa. Espero que ho gaudiu i, a diferència de fa cinc anys, entengueu quelcom.

• Brain Pickings, un descobriment atrapant –i existencialment perillós–, té un arxiu d’allò més atrapant i curiós. A Emerson on the Two Pillars of Friendship fan un comentari a l’anàlisi de l’amistat que feu Ralph Waldo Emerson. Deliciós.
• A The New York Review of Books van fer un article llarg sobre David Hume. No només es comenten algunes de les seves obres, que he posat a la llista, sinó aspectes de la seva vida personal que comentaré, si no falla res, aquesta setmana.
• Enric Vila fa dies que està en ratxa i ja ho deia diumenge passat. A La revolució convergent en tenim una nova mostra. No deixeu de llegir la resta d’articles d’aquesta setmana, en especial Pensar a Convergència i el de l’Anna Gabriel en què no parla d’ella. El primer paràgraf és sublim.
• A can Samizdata parlaven fa dies sobre la des-ulsterització de l’Ulster. Penseu en quant fa que no hi ha noticies del nord d’Irlanda. Al text de l’article hi diuen una frase encantadora per explicar-ho: «Maybe the two sides stopped wanting incompatible things. Or to be accurate, one of them stopped caring so much and the other almost stopped caring at all.». Per pensar-hi, oi?
• Tornant a El Nacional, Marc Pons feia un relat del brevíssim període de temps en que Catalunya fou independent. I ben poques coses han canviat –en el fons– des de 1641…
• Boaz Vilallonga torna a parlar de l’arquetip del jueu a un article de l’Ara que fa, com ja han dit, una esmena a un dossier publicat pel mateix diari. L’heu de llegir, ja que explica la falsedat i la perversió de l’arquetip emprat a la premsa per definir la societat israeliana.
• A El Objetivo –el que n’ha fet la traducció des de The Objective deu ser familiar directe de qui traduïa els títols de les pel·lícules– parlen sobre el paternalisme del populisme.
• I per acabar, recuperem al musicòsof Dedéu explicant-nos qui són dos càrrecs arribats recuperats a diferents estructures de la mamella pública: Pilar Pifarré i Manuel Cruz I com a bola extra, Kids, que m’ha fet recordar a en Martí Llorens, el millor Mestre que he tingut.

Que tingueu un bon diumenge.