Recull d’articles (número 15)

Gairebé un mes després del darrer recull, amb setmanes complicades i d’altres coses. Retorno a ritme de Frank Wess i espero que al recull d’avui hi trobeu alguna cosa que us aprofiti, encara que tan sols en sigui una. Som-hi.

  • El primer és rescatat de 2014. A De l’infern al purgatori n’Enric March ens explicava la història de la basílica dels sants Just i Pastor. No deixeu de rebuscar al blog per trobar curiositats sobre alguns llocs de Barcelona que ja no hi són.
  • En Jesús Pérez dona un parell d’idees sobre la hipsterització –i cunyadització– de la política, i la societat, espanyola –i de rebot la catalana.
  • En Boaz Vilallonga va fer un parell de peces de mestre. La primera, al diari Ara, sobre l’ús partidista que es pot fer dels símbols, en concret sobre la novena simfonia de Beethoven, coneguda gràcies al darrer moviment anomenat “Himne a l’alegria”, en relació a la situació a Europa durant la segona Guerra Mundial i l’actual. El segon text es publicà a El Temps i ofereix una visió no ortodoxa de l’antisemitisme. Una de les moltes coses interessants que s’hi llegeix és la posada a to de l’orientalisme, una de les pitjors plagues que ha patit la nostra societat –alguns en dirien ‘civilització’– i que caldria revisar exaustivament i ràpida.
  • Dijous vaig quedar amb un conegut tuitaire i vam decidir que Enric Vila fa dies que està estupend. Un altre 6 d’octubre n’és una mostra, però si en llegiu els articles de les darreres dues setmanes, podeu gaudir bastant.
  • A l’apartat d’existencialisme, avui us comparteixo dos articles de Brainpickings. Un sobre Kierkegaard –no patiu– i la relació entre l’individu i la massa. I arran d’aquest, vaig saltar How to be alone, sobre les diferències entre soledat, solitud, aïllament i les diferents reaccions que té la gent quan se’ns diu que la soledat és una elecció tan bona com qualsevol altra.
  • I per acabat, Jordi Llaonart explica la història de Bir Tawil, l’únic tros del planeta que ningú vol, a la frontera entre Egipte i el Sudan. I com sempre, les micro nacions tornen a aparèixer. I com sempre, hi ha qui se les pren de broma, però n’hauríem d’aprendre unes quantes coses, i aplicar-les a la nostra vida real, eh diputats del Parlament?

Com sempre, podeu consultar alguns dels enllaços a l’arxiu de bookmarks. Que tingueu un bon diumenge i una bona setmana.

Arendt i els Lemmings

arendtAquesta setmana he vist la peli “Hannah Arendt”. Avanço que no he llegit res d’aquesta autora, encara. Només he vist la pel·lícula. I val a dir que m’ha fascinat. Les situacions i moments íntims que mostra, amb Arendt i el seu marit reunits amb els seus amics mentre discuteixen sobre la legalitat i la ètica del segrest i judici d’ Eichmann, em van fer recordar un parell de fragments del “Criptonomicón” i “El cicle barroc”.

Aquestes ‘reunions’ també m’han fet recordar el llibre “En compañía de genios” de Steloff, quan descriu trobades i xerrades organitzades a la llibrería, converses amb gent interessant. Allò tant difícil de trobar en aquesta època de soroll i monologia.

Però el més intrigant de tot, no només a la peli sinó del que va passar a la vida real, és la reacció als articles on Arendt intentava entendre el “per què”. Potser ara, a 2016, el concepte de la “banalitat del mal” s’entén. Però dins el context dels anys 60, poc més de 15 anys després que el món descobrís la Shoà i encara intentant comprendre què havia passat realment i per què, és comprensible que no s’entenguessin els raonaments d’Arendt. Pel context del moment, el que ‘tocava’ era odiar als nazis de forma incondicional. I si no se’ls odiava, era perquè se’ls defensava. I no.

El que més m’ha sobtat dels diàlegs entre Arendt i el seu amic Hans, és que en el fons ambdós estan d’acord. Però mentre que ell està dins el paper de víctima, i la resta del món occidental en el paper de lamentar-se i donar suport als perseguits (paper que ambdós interpreten de forma incondicional), Arendt va un pas més enllà i veu com n’és de perillós per la humanitat el raonament del nazi durant el judici.

Com deia, Arendt apuntava que amagar-se darrera la frase “jo només seguia ordres” era la justificació (no excusa, justificació) de la barbàrie. Resultava inquietant que algú com Eichmann, una persona intel·ligent i ‘cultivada’ (sembla que tocava el violí i va aprendre hebreu i jiddisch), i un dels màxims responsables de la Solució Final, es pogués treure de sobre aquella responsabilitat amb una sola frase. I si Adolf Eichmann podia des-responsabilitzar-se del genocidi de sis milions de persones amb una sola frase, el que podia venir després d’obrir aquesta porta era qualsevol cosa.

Arendt també veié que un ésser humà pot ser capaç de col·laborar de forma activa en la seva pròpia destrucció, tot i ser-ne conscient. Que això es pot fer simplement deixant de banda, oblidant de forma conscient allò que, com diu el personatge al discurs final, “ens permet jutjar entre el que està bé i el que està malament, entre la bellesa i la lletjor“. Allò que ens fa precisament humans, l’espurna divina i la essència humana: l’habilitat de pensar.

“Jo no era responsable dels meus actes, perquè tan sols seguia ordres.”

No és que Arendt assenyalés la lluna i els qui la criticaren miressin el dit, però s’hi acostava un xic. I pel que sembla, no n’hem après gaire. O si, però al revés. Si mirem judicis i problemàtiques actuals, trobarem que la frase, o el concepte, “jo seguia ordres” està en boca de molts acusats.

Des de policies acusats de brutalitat a integrants de consells d’administració de bancs i empreses fallides. Uns segueixen ordres de la cadena de comandament, els altres signen papers perquè algú li diu que ho faci. I tots es neguen a emprar el seu intel·lecte. Es neguen a decidir si exercir violència excessiva sobre algú indefens mentre s’està investit d’autoritat està bé o no. Es neguen a decidir si la venta de productes fraudulents a algú que manifestament no entén el que li estàs venent està bé o no.

Negar-se d’aquesta forma a exercir el propi raciocini porta a no actuar quan hom veu que s’està produint una certa situació. Però una cosa és la cita de Niemöller, o mirar a una altra banda quan veiem que li roben la cartera a algú: l’individu no actua en un moment determinat, però s’adona del que comporta la seva decisió; una altra cosa és negar la responsabilitat dels propis actes a través del rebuig a exercir la pròpia racionalitat.

La primera és fer un judici moral que ens semblarà més o menys encertat, però la segona és la perversió més abjecta que pot cometre un ésser humà després d’exterminar als seus congèneres de forma sistemàtica.

I per arreglar el que comentava a la segona frase d’aquest text, ara tinc més llibres per llegir.