Recull d’articles (número 15)

Gairebé un mes després del darrer recull, amb setmanes complicades i d’altres coses. Retorno a ritme de Frank Wess i espero que al recull d’avui hi trobeu alguna cosa que us aprofiti, encara que tan sols en sigui una. Som-hi.

  • El primer és rescatat de 2014. A De l’infern al purgatori n’Enric March ens explicava la història de la basílica dels sants Just i Pastor. No deixeu de rebuscar al blog per trobar curiositats sobre alguns llocs de Barcelona que ja no hi són.
  • En Jesús Pérez dona un parell d’idees sobre la hipsterització –i cunyadització– de la política, i la societat, espanyola –i de rebot la catalana.
  • En Boaz Vilallonga va fer un parell de peces de mestre. La primera, al diari Ara, sobre l’ús partidista que es pot fer dels símbols, en concret sobre la novena simfonia de Beethoven, coneguda gràcies al darrer moviment anomenat “Himne a l’alegria”, en relació a la situació a Europa durant la segona Guerra Mundial i l’actual. El segon text es publicà a El Temps i ofereix una visió no ortodoxa de l’antisemitisme. Una de les moltes coses interessants que s’hi llegeix és la posada a to de l’orientalisme, una de les pitjors plagues que ha patit la nostra societat –alguns en dirien ‘civilització’– i que caldria revisar exaustivament i ràpida.
  • Dijous vaig quedar amb un conegut tuitaire i vam decidir que Enric Vila fa dies que està estupend. Un altre 6 d’octubre n’és una mostra, però si en llegiu els articles de les darreres dues setmanes, podeu gaudir bastant.
  • A l’apartat d’existencialisme, avui us comparteixo dos articles de Brainpickings. Un sobre Kierkegaard –no patiu– i la relació entre l’individu i la massa. I arran d’aquest, vaig saltar How to be alone, sobre les diferències entre soledat, solitud, aïllament i les diferents reaccions que té la gent quan se’ns diu que la soledat és una elecció tan bona com qualsevol altra.
  • I per acabat, Jordi Llaonart explica la història de Bir Tawil, l’únic tros del planeta que ningú vol, a la frontera entre Egipte i el Sudan. I com sempre, les micro nacions tornen a aparèixer. I com sempre, hi ha qui se les pren de broma, però n’hauríem d’aprendre unes quantes coses, i aplicar-les a la nostra vida real, eh diputats del Parlament?

Com sempre, podeu consultar alguns dels enllaços a l’arxiu de bookmarks. Que tingueu un bon diumenge i una bona setmana.

Picadura de Barcelona (Adrià Pujol)

En la meva voràgine de lectura compulsiva, i deixant-me aconsellar, vaig escollir “Picadura de Barcelona” com el llibre per a moure’m en transport públic. Que l’autor faci, al llibre, una dissecció sublim d’aquest invent demoníac que és el metro de Barcelona és una molt més que feliç coincidència que mereix un brindis.

picadura

Picadura és una mena d’autobiografia però no només. És una descripció cronològica de Barcelona entre els Jocs Olímpics i la primera dècada del 2000, però tampoc «només». És moltes coses. Inclús un recull de poemes! Alguns hilarants, alguns de feixucs –alerta, que potser els llegí en condicions d’haver dormit poc. Comença amb l’autor tot just acabat un sopar, a la plaça del Molino –Poble Sec– i el llibre ens relata la ruta de tornada, que passa per la Rambla, plaça de Catalunya, la Ribera, l’Arc de Triomf i acaba a casa de l’autor, on es dutxa i prepara l’esmorzar per la família. I a diferència de la passejada, que pateix aturades i descansos, el llibre és tot seguit, sense divisió de capítols.

De la mateixa forma que ens explica el viatge de tornada i les seves peripècies amb venedors de cervesa i encenedors, kebabs, passejadors de gossos i d’altra fauna urbanita –molt gran la part de les tribus urbanes–, Adrià Pujol també narra el seu viatge personal des del moment en què decideix anar a estudiar al cap i casal. Els canvis que comporta l’adaptació d’un de comarques a la ciutat i de com acaba esdevenint gracienc, primer, i barceloní després, tot seguint els passos dels avantpassats. L’evolució de diferents parts de la ciutat: La Vil·l·la de Gràcia, Eixample-Arc de Triomf, la sortida al mar… L’evolució dels diferents estadis post olímpics i les fugides endavant dels diferents governs municipals…

Inicialment vaig patir bastant per entendre el que llegia, ja que les parts del text escrites en empordanès tancat, quan no s’hi està avesat, resulten en un «que collons vol dir, això!». Ara, que bé per eliminació o fent un esforç hom en pot treure l’entrellat. O no, que n’hi ha, de paraules, que requereixen diccionari. Sigui com sigui, i deixant de banda els moments en què la cosa s’enfila pels bardissars de la rima, a voltes un xic forçada, al final hom acaba entenent, temporalment, una mica d’empordanès.

També en parla, el llibre, de conceptes nortenys com «El Collonar». Gran cosa, això de la collonamenta. Una mica com a Twitter, però en plan vella escola, amb més caràcters i amb la tranquil·litat de saber que es tracta d’un constructe social –encara que ‘social’ no vulgui dir res–, és a dir, que és un joc. I tal com descriu conceptes locals, també relata aquella faceta generalitzada al país, que és com un collonar però mal fet, amb mala idea i per fotre. Més aviat és un dar pel cul. El del saqueig indiscriminat ajudant-se de la «Catalanor» i el lema fàcil.

TOTAL! L’he trobat un llibre perfecte per anar amunt i avall. Parla de viatges físics i interiors. A voltes m’he trobat davant d’un mirall en el qual m’hi veia reflectit, i a voltes hi veia gent que fa coses rares… molt rares… Com a habitant de l’extraradi que en la joventut baixava –nosaltres, els del baix, o com a mínim jo, baixem– a la ciutat de festa o a estudiar, tot i tornar a casa cada dia, hi ha fragments que m’han resultat molt propers. Allò de «aquí hi he estat i he fet el mateix». Que la vanitat és tot, i que tot és vanitat. Que com diu un editor a una conversa ja cap al final del llibre, no hi ha res de nou i la cosa va de com ho expliques. I que els humans, per molt que ens vulguem diferenciar, tenim llocs comuns, i bastants. Un llibre molt recomanable.

Nota mental: Quina tocada de nassos escriure una ressenya d’un llibre sabent que l’autor la llegirà…