Snowden, el pal·ladí

Quan Edward Snowden obre la boca, Bitcoin puja un 3%. Òbviament m’ho acabo d’inventar, però era per fer el símil amb allò de les pujades del preu del pa. El que no m’invento és que Snowden sigui un bocamoll de traca i mocador.

Trobo fascinant que hi hagi qui encara el consideri una persona fiable, en tant a abanderat de la lluita pels drets civils i la llibertat dels ciutadans en front als governs tirànics.

Fem-ho fàcil: què pebrots feu creient-vos que un paio, a Moscou, pagat pel govern rus des de fa anys, tingui cap mena d’interès en la llibertat de qualsevol ciutadà? Què us fa pensar que Vladimir Putin, un senyor que després de treballar pel KGB fa vint-i-dos anys que dirigeix el govern rus, sigui un abanderat de qualsevol mena de llibertat per a ningú?

En serio, torneu a donar-vos un cop al cap, a veure si s’us posa bé el cervell.

Who Owns The Future (VI): per què li diuen intel·ligència quan en realitat és automatització

Lanier, en aquest llibre de 2008, diu una de les grans veritats que ningú reconeix. The elephant in the room, que diuen els americans: els humans som els qui activem la tecnologia. A juliol del 2021, tot allò que s’anomena Intel·ligència Artificial, en realitat són processos d’automatització de tractament de dades i d’informació. Aquestes dades les proporcionem els humans. No hi ha cap procés autònom, encara menys cap procés autònom creatiu.

Però ens mantenim en la fantasia d’un futur tecno cèntric, on la tecnologia ens salvarà de tot i ens ho farà tot.

Mentre escric això, el robot aspirador corre per casa. Però si no el programem perquè s’encengui, o si no premem l’interruptor, o si no apartem els cables… no funciona del tot.

Who Owns The Future (IV): la fal•làcia de la intel•ligència artificial

Aquest paràgraf hauria de ser “self explanatory”, que diuen.

El que a mi em fascina és que l’anomenin “intel•ligència artificial” quan en realitat es tracta de sistemes d’automatització.

O tenim una consideració baixíssima de la i tel•ligència, o és un nou cas de tecnoPNL bullshitting.

Recull d’articles (22)

Avui, el recull d’articles sembla un monogràfic de Medium.

Per tal que no m’acusin de monopoli, començaré amb Are you still there?, una reflexió de Nicholas Carr sobre una novetat que, a casa, hem experimentat.

China’s ‘Sharp Eyes’ Program Aims to Surveil 100% of Public Space. El panòptic total.

8 facts about Point Nemo. El lloc on s’estrellen els satèl•lits.

Apple and Google’s privacy changes are a huge benefit for the creator economy. A prlmera ullada sembla interessant. La llàstima és que qui escriu l’article parla de màrketing d’afiliats.

The New Era of Social Media Isn’t About Feeds. No només els “mitjans socials”, el que sigui el que vulgui dir això. Poques coses encara disposen de feeds fiables.

I per acabar, un article antic de Nicholas Carr sobre la sobreautomatització.

I després de tot…

Després de tota la mandanga d’eslògans buits, pressió de “si no fas política te la fan” per forçar-nos a votar “perque sinó venen els dolents”, seguim amb les collonades de negociacions i repartiment del pastel —sí, pastel, no pastís—, per part de la casta brahmànica catalana, disposada a vendre’ns per quatre engrunes d’autogovern.

Però ep. Seguiu preocupant-vos per quan is toca la vacuna de la covid i la solució a Lo De La Pandèmia. I la solució al llatrocini i l’estafa política permanent, què?

Tomàquets postelectorals

Diu Jordi Barbeta que “És evident que si els independentistes tornen a demostrar que són incapaços de remar en la mateixa direcció, no només perdran les eleccions. Pot ser que la gent els rebi als pobles llançant-los tomàquets”.

Ja fa dies que els hauriem d’haver rebut a pedrades. Perquè la repressió de la que parla en Barbeta, les porres, han vingut de part del Govern de Catalunya. No cal que surti ningú a fer-se l’ofès/a. Si a la policia de Catalunya no la controla al 100% el Govern de Catalunya, és que el Govern de Catalunya no existeix.

És allò que “o fas política o te la fan”. Com el recurs a la suspensió de les eleccions, o el recurs al règim obert de Els Presospolítics(tm).

Aneu fent “política”, aneu.

Recull d’articles (20)

Diumenge. La mare talla, el pare menja i aquí toca fer recull de coses interessants, per alguna raó o una altra, llegides per la xarxa. Tot i ser estiu, no serà pas lleuger.

  • Obro el compendi d’avui amb en Bernat Dedéu, que feia una petita oda a Quico Homs en ocasió del clatellot rebut amb allò del grup mixt. Amb el final gairebé vaig plorar del riure.
  • En Manel Guerra, vell company dels bits, parla de llibres. Però no en plan crítica, sinó dels llibres físics, i de com ens poden transportar de mil formes diferents.
  • A Can Aglaia han rescatat un article de Ferran Mascarell del 2009. És curiós, perquè a l’inici de l’article, Mascarell parla sobre els errors en la conformació de la identitat a Catalunya, que caldria oblidar certs errors i treballar junts. I després parla dels catalans vells i els catalans nous. I a mi em sona a estatuts de puresa de sang. I després, ja al final del text, hom s’adona que no ha dit res. Polítics…
  • Carles Boix explicava alguna de les utilitats del referèndum (el concepte anteriorment conegut com a RUI), en tant a clarificació les diferents interpretacions que els diferents partits independentistes fan del full de ruta. Com sempre amb el professor Boix, cal llegir-lo.
  • I un altre text que us recomano llegir és el de Boaz Vilallonga sobre totes les batalles del Born. Guerres d’identitat, memòria i història.
  • Canvio d’hemisferi. Segur que recordareu bé una de les reclamacions més tradicionals de l’Argentina –a banda del pesat ‘sí, pero en Argentina…’– en tant a la sobirania de les Islas Malvinas. Doncs resulta que, tècnicament, les Malvinas són uruguaianes. Com us quedeu?
  • I Jesús Pérez ens explica algunes coses sobre el passat, el present i el futur de l’Argentina, on el Kirchnerisme es desfà i comencen a sortir casos esperpèntics com el de la desviació de diners públics de la Fundación Madres de la Plaza de Mayo i la seva presidenta dient-li al jutge que es fiqués la declaració “por el orto”. Com a apunt personal, caldria recordar coses d’aquestes als argentins que es vanten de puresa i acusen a altri.
  • Per acabar, tres “Samizdata quote of the day”. La primera, sobre neo-conceptes i “post-truth politics“, concepte denigratori que, segons Patrick West, empra la neo-esquerra per dirigir-se als votants del Brexit, de Trump o, d’aquí poc, qualsevol que no pensi com ells.
  • La segona, també associada al Brexit, ens recorda el cinquè aniversari dels disturbis de Londres, on una munió de joves van saquejar i incendiar diferents establiments durant uns dies, amb excuses vagues i poc clares. La pregunta és, per què es justifica el saqueig i la violència com una expressió lícita de la frustració per la situació del país, mentre que als votants –perquè votar és democràcia– del Brexit se’ls acusa de ser hipòcrites, racistes i estúpids?
  • I la darrera: La correcció política és feixisme disfressat de bones maneres.

Que tingueu un bon diumenge. Hidrateu-vos i poseu-vos crema solar.

Els catalans i l’estètica

De fa temps que es va dient, mig en conya però amb una gran dosi de veritat, que als Catalans els perd l’estètica. Més que “gran dosi de veritat”, jo dic que és brutalment cert. No només ho veiem en casos com els pactes, contra pactes i mutacions parlamentàries –o en l’episodi no gaire explicat sobre el canvi de percepció de Felip de Borbó a Catalunya, causat per la defensa a ultrança de portar barret a les Corts–, sinó de forma especial quan es tracta de la llengua.

En tenim gran quantitat d’exemples, com quan l’Unamuno, en la seva conferència d’inauguració del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans –episodi que mereix tractar-se en un capítol sencer, i dels llargs–, digué als presents que li semblava molt bé tot allò de la Solidaritat, però que calia que fessin quelcom útil.

Excepte Joan Maragall i quatre més, la intel·lectualitat catalana saltà al coll del professor de Salamanca. Per què? Perquè la veritat, ara i fa cent deu anys, cou. I com la Història ha palesat, don Miguel tenia raó.

Un altre cas és qualsevol debat quotidià sobre qualsevol cosa. Des de la dicotomia Procés/Independència –amb la corrua de conceptes i sigles que apareixen com si fossin moixernons al voltant d’una tifa–, a tertúlies sobre gihadisme on hi ha gent morta.

Si en qualsevol moment, a qualsevol dels contendents, se’ls escapa una coma, un apòstrof, un accent o una vocal neutra, el tema canvia automàticament. S’assenyala la falta i a partir d’aquell moment el tema passa a ser la llengua, el seu ús i, depèn del dia, el futur del català.

I com el millor de qualsevol àpat són les postres, parlaré de l’Institut Nova Història. Aquesta guingueta que cada cop aixopluga més i més integrants i es dedica a una sola cosa: revisar la història de Catalunya per tal de demostrar que fou manllevada. Empresa lloable, sens dubte, fins que hom descobreix el patró.

De totes les teories que desvela l’INH, el 90% es basen en suposades proves filològiques –el 10% restant són grilladures totals, com la que pretenia que la bandera dels Estats Units d’Amèrica tenia ascendència catalana. Discordances en l’ús del llenguatge de les diferents cròniques, obres i texts que, segons els investigadors, demostren (¿?) que la història no és com ens l’havien explicada. I serveix per reclamar la civitas catalana de personatges il·lustres així com d’obres literàries.

La història és una ciència. Social si voleu, però ciència al cap i a la fi. I com qualsevol ciència, es basa en dades fefaents: registres arqueològics, comparació de texts i de diferents testimonis que confirmin certa teoria. Basar la recuperació de “la història robada” en algunes discordances en texts antics escrits en llengües romàniques és, com a mínim, molt agosarat.

Al final de tot, l’INH és pur esteticisme, ja que hom pot llegir que “tal fragment del Quixot sona malament si es llegeix en castellà, però concorda a la perfecció quan ho fem en català”.

L’estètica pura, com el decòrum mal entès, ens duen a la rigidesa més absurda. La rigidesa de perdre’ns en detalls i accessoris: des de la desqualificació de l’adversari per haver-se oblidat un pronom, a obviar que per a poder tenir una Constitució un país necessita ser, abans que res, independent.

En el cas de l’INH, aboca als seus seguidors a defensar teories sense cap mena de base científica ni rigor. Només cal que pregunteu per l’INH a algú que es dediqui professionalment a la història, segurament es posarà de tots colors i engegarà una filípica important sobre la manca completa de qualsevol criteri.

Però de forma misteriosa, no hi ha cap moviment dins l’acadèmia catalana que desmenteixi de forma categòrica i pública aquesta guingueta, tot i que als passadissos sí que es digui.

Això explicaria la credibilitat creixent d’aquest institut, de la qual se n’haurà de parlar tard o d’hora, perquè de crèduls i supersticiosos a Catalunya, malauradament, n’hi ha a carretades.

Serietat en enfront del decòrum i pompa absurds. Dades en enfront de teoria filològica. Tangibilitat en enfront de elucubracions. Si ens perd l’estètica, perdrem el país un altre cop. I anem perdent.

Satisfaction

A casa sempre s’ha sigut més de Beatles. Més o menys. Eren els discs, de 45, que hi havia. Però els Rolling són d’aquells, dels molts que sempre han estat allà, des del principi dels temps. Empenyent a Ponç Pilat, dins un Sturmgeschütz o fent una darrera passejada pel bosc amb Nick Romanov i família.

Però no és Sympathy for the devil la que us posaré avui, sinó Satisfaction. La impossibilitat de trobar plaer en les coses, la cerca de la totalitat i la compleció i el que vulgueu. Però us demanaria que féssiu cas a la primera i la segona estrofa, especialment. I apagueu la ràdio, que potser no trobareu la totalitat –mai la trobarem–, però com a mínim no us farà tant mal el cap. Hey hey hey!! That’s what I say!

I can’t get no satisfaction
I can’t get no satisfaction
‘Cause I try and I try and I try and I try
I can’t get no, I can’t get no

When I’m drivin’ in my car
And that man comes on the radio
He’s tellin’ me more and more
About some useless information
Supposed to fire my imagination
I can’t get no, oh no, no, no
Hey hey hey, that’s what I say

I can’t get no satisfaction
I can’t get no satisfaction
‘Cause I try and I try and I try and I try
I can’t get no, I can’t get no

When I’m watchin’ my T.V.
And that man comes on to tell me
How white my shirts can be
But he can’t be a man ’cause he doesn’t smoke
The same cigarrettes as me
I can’t get no, oh no, no, no
Hey hey hey, that’s what I say

I can’t get no satisfaction
I can’t get no girl with action
‘Cause I try and I try and I try and I try
I can’t get no, I can’t get no

When I’m ridin’ round the world
And I’m doin’ this and I’m signing that
And I’m tryin’ to make some girl
Who tells me baby better come back later next week
‘Cause you see I’m on a losing streak
I can’t get no, oh no, no, no
Hey hey hey, that’s what I say

El Papa i les encícliques wikipèdiques

L’article còmic del dia és, per segon cop en una sola setmana, Nathan Schneider de The New Republic. Avui, de com el Papa Francesc podria evitar les filtracions: publicant les encícliques en format open-source.

Desconeixia que fins i tot el Vaticà és susceptible de filtracions, que les encícliques son com un capítol de Game of Thrones qualsevol. Però es veu que si, que algú ha penjat la cosa abans que es publiqués de forma oficial.

Després de descobrir GNU/Linux i inventar el Slow Computing, avui Schneider ens parla dels beneficis del programari “open source”. De fet, és la progressió lògica de tots i cadascun de nosaltres quan ens va tocar. De fet, és fins i tot entranyable.

A l’article de TNR es comenta tot el tema de les encícliques i de la seva influència al món catòlic, posant algun exemple de Joan Pau II. No entraré en el debat teològic-religiós, sinó em centraré en l’idea de Schneider d’evitar que ningú publiqui una encíclica papal abans d’hora, per via de fer-ho en plan open-source. Al tanto, que la cosa és seria (i la negreta és meva):

A draft encyclical, for instance, could be published and shared, inviting feedback—perhaps from anyone, or perhaps just through local church communities around the world. Readers could correct factual or doctrinal errors, or share their experiences and ideas. In every diocese, Wikipedian-like volunteers could cull the recommendations and summarize them—and their summaries, in turn, could be summarized in Rome. The responses at every level might remain available online, but the finishing touches on the final document would be the job of the proper authorities, including the Pope.

Un esborrany de l’encíclica, per exemple, es podria publicar i compartir, convidant a rebre realimentació-potser de qualsevol, o potser només a través de parròquies locals de tot el món. Els lectors podrien corregir errors factuals o doctrinals, o compartir les seves experiències i idees. A cada diòcesi, voluntaris a l’estil Viquipèdia podrien seleccionar les recomanacions i resumir-les — i els seus resums, al seu temps, es podrien sintetitzar a Roma. Les respostes a cada nivell podrien quedar disponibles a la xarxa, però els retocs al document final seria feina de les autoritats pertinents, incloent al Papa.

Senzillament sublim: els feligresos corregint doctrinalment als cardenals i al mateix representant del deu catòlic a la Terra. Per molt menys va cremar gent a la foguera i es va jutjar a Galileu, però endavant.

Cal esperar que Schneier aprengui com funciona realment l’open-source, la wikipedia i, clarament, el Vaticà.

Llegiu How Pope Francis Can Stop Leaks: Make Encyclicals Open-Source a The New Republic.