Recull d’articles (20)

Diumenge. La mare talla, el pare menja i aquí toca fer recull de coses interessants, per alguna raó o una altra, llegides per la xarxa. Tot i ser estiu, no serà pas lleuger.

  • Obro el compendi d’avui amb en Bernat Dedéu, que feia una petita oda a Quico Homs en ocasió del clatellot rebut amb allò del grup mixt. Amb el final gairebé vaig plorar del riure.
  • En Manel Guerra, vell company dels bits, parla de llibres. Però no en plan crítica, sinó dels llibres físics, i de com ens poden transportar de mil formes diferents.
  • A Can Aglaia han rescatat un article de Ferran Mascarell del 2009. És curiós, perquè a l’inici de l’article, Mascarell parla sobre els errors en la conformació de la identitat a Catalunya, que caldria oblidar certs errors i treballar junts. I després parla dels catalans vells i els catalans nous. I a mi em sona a estatuts de puresa de sang. I després, ja al final del text, hom s’adona que no ha dit res. Polítics…
  • Carles Boix explicava alguna de les utilitats del referèndum (el concepte anteriorment conegut com a RUI), en tant a clarificació les diferents interpretacions que els diferents partits independentistes fan del full de ruta. Com sempre amb el professor Boix, cal llegir-lo.
  • I un altre text que us recomano llegir és el de Boaz Vilallonga sobre totes les batalles del Born. Guerres d’identitat, memòria i història.
  • Canvio d’hemisferi. Segur que recordareu bé una de les reclamacions més tradicionals de l’Argentina –a banda del pesat ‘sí, pero en Argentina…’– en tant a la sobirania de les Islas Malvinas. Doncs resulta que, tècnicament, les Malvinas són uruguaianes. Com us quedeu?
  • I Jesús Pérez ens explica algunes coses sobre el passat, el present i el futur de l’Argentina, on el Kirchnerisme es desfà i comencen a sortir casos esperpèntics com el de la desviació de diners públics de la Fundación Madres de la Plaza de Mayo i la seva presidenta dient-li al jutge que es fiqués la declaració “por el orto”. Com a apunt personal, caldria recordar coses d’aquestes als argentins que es vanten de puresa i acusen a altri.
  • Per acabar, tres “Samizdata quote of the day”. La primera, sobre neo-conceptes i “post-truth politics“, concepte denigratori que, segons Patrick West, empra la neo-esquerra per dirigir-se als votants del Brexit, de Trump o, d’aquí poc, qualsevol que no pensi com ells.
  • La segona, també associada al Brexit, ens recorda el cinquè aniversari dels disturbis de Londres, on una munió de joves van saquejar i incendiar diferents establiments durant uns dies, amb excuses vagues i poc clares. La pregunta és, per què es justifica el saqueig i la violència com una expressió lícita de la frustració per la situació del país, mentre que als votants –perquè votar és democràcia– del Brexit se’ls acusa de ser hipòcrites, racistes i estúpids?
  • I la darrera: La correcció política és feixisme disfressat de bones maneres.

Que tingueu un bon diumenge. Hidrateu-vos i poseu-vos crema solar.

Anuncis

Els catalans i l’estètica

De fa temps que es va dient, mig en conya però amb una gran dosi de veritat, que als Catalans els perd l’estètica. Més que “gran dosi de veritat”, jo dic que és brutalment cert. No només ho veiem en casos com els pactes, contra pactes i mutacions parlamentàries –o en l’episodi no gaire explicat sobre el canvi de percepció de Felip de Borbó a Catalunya, causat per la defensa a ultrança de portar barret a les Corts–, sinó de forma especial quan es tracta de la llengua.

En tenim gran quantitat d’exemples, com quan l’Unamuno, en la seva conferència d’inauguració del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans –episodi que mereix tractar-se en un capítol sencer, i dels llargs–, digué als presents que li semblava molt bé tot allò de la Solidaritat, però que calia que fessin quelcom útil.

Excepte Joan Maragall i quatre més, la intel·lectualitat catalana saltà al coll del professor de Salamanca. Per què? Perquè la veritat, ara i fa cent deu anys, cou. I com la Història ha palesat, don Miguel tenia raó.

Un altre cas és qualsevol debat quotidià sobre qualsevol cosa. Des de la dicotomia Procés/Independència –amb la corrua de conceptes i sigles que apareixen com si fossin moixernons al voltant d’una tifa–, a tertúlies sobre gihadisme on hi ha gent morta.

Si en qualsevol moment, a qualsevol dels contendents, se’ls escapa una coma, un apòstrof, un accent o una vocal neutra, el tema canvia automàticament. S’assenyala la falta i a partir d’aquell moment el tema passa a ser la llengua, el seu ús i, depèn del dia, el futur del català.

I com el millor de qualsevol àpat són les postres, parlaré de l’Institut Nova Història. Aquesta guingueta que cada cop aixopluga més i més integrants i es dedica a una sola cosa: revisar la història de Catalunya per tal de demostrar que fou manllevada. Empresa lloable, sens dubte, fins que hom descobreix el patró.

De totes les teories que desvela l’INH, el 90% es basen en suposades proves filològiques –el 10% restant són grilladures totals, com la que pretenia que la bandera dels Estats Units d’Amèrica tenia ascendència catalana. Discordances en l’ús del llenguatge de les diferents cròniques, obres i texts que, segons els investigadors, demostren (¿?) que la història no és com ens l’havien explicada. I serveix per reclamar la civitas catalana de personatges il·lustres així com d’obres literàries.

La història és una ciència. Social si voleu, però ciència al cap i a la fi. I com qualsevol ciència, es basa en dades fefaents: registres arqueològics, comparació de texts i de diferents testimonis que confirmin certa teoria. Basar la recuperació de “la història robada” en algunes discordances en texts antics escrits en llengües romàniques és, com a mínim, molt agosarat.

Al final de tot, l’INH és pur esteticisme, ja que hom pot llegir que “tal fragment del Quixot sona malament si es llegeix en castellà, però concorda a la perfecció quan ho fem en català”.

L’estètica pura, com el decòrum mal entès, ens duen a la rigidesa més absurda. La rigidesa de perdre’ns en detalls i accessoris: des de la desqualificació de l’adversari per haver-se oblidat un pronom, a obviar que per a poder tenir una Constitució un país necessita ser, abans que res, independent.

En el cas de l’INH, aboca als seus seguidors a defensar teories sense cap mena de base científica ni rigor. Només cal que pregunteu per l’INH a algú que es dediqui professionalment a la història, segurament es posarà de tots colors i engegarà una filípica important sobre la manca completa de qualsevol criteri.

Però de forma misteriosa, no hi ha cap moviment dins l’acadèmia catalana que desmenteixi de forma categòrica i pública aquesta guingueta, tot i que als passadissos sí que es digui.

Això explicaria la credibilitat creixent d’aquest institut, de la qual se n’haurà de parlar tard o d’hora, perquè de crèduls i supersticiosos a Catalunya, malauradament, n’hi ha a carretades.

Serietat en enfront del decòrum i pompa absurds. Dades en enfront de teoria filològica. Tangibilitat en enfront de elucubracions. Si ens perd l’estètica, perdrem el país un altre cop. I anem perdent.

Satisfaction

A casa sempre s’ha sigut més de Beatles. Més o menys. Eren els discs, de 45, que hi havia. Però els Rolling són d’aquells, dels molts que sempre han estat allà, des del principi dels temps. Empenyent a Ponç Pilat, dins un Sturmgeschütz o fent una darrera passejada pel bosc amb Nick Romanov i família.

Però no és Sympathy for the devil la que us posaré avui, sinó Satisfaction. La impossibilitat de trobar plaer en les coses, la cerca de la totalitat i la compleció i el que vulgueu. Però us demanaria que féssiu cas a la primera i la segona estrofa, especialment. I apagueu la ràdio, que potser no trobareu la totalitat –mai la trobarem–, però com a mínim no us farà tant mal el cap. Hey hey hey!! That’s what I say!

I can’t get no satisfaction
I can’t get no satisfaction
‘Cause I try and I try and I try and I try
I can’t get no, I can’t get no

When I’m drivin’ in my car
And that man comes on the radio
He’s tellin’ me more and more
About some useless information
Supposed to fire my imagination
I can’t get no, oh no, no, no
Hey hey hey, that’s what I say

I can’t get no satisfaction
I can’t get no satisfaction
‘Cause I try and I try and I try and I try
I can’t get no, I can’t get no

When I’m watchin’ my T.V.
And that man comes on to tell me
How white my shirts can be
But he can’t be a man ’cause he doesn’t smoke
The same cigarrettes as me
I can’t get no, oh no, no, no
Hey hey hey, that’s what I say

I can’t get no satisfaction
I can’t get no girl with action
‘Cause I try and I try and I try and I try
I can’t get no, I can’t get no

When I’m ridin’ round the world
And I’m doin’ this and I’m signing that
And I’m tryin’ to make some girl
Who tells me baby better come back later next week
‘Cause you see I’m on a losing streak
I can’t get no, oh no, no, no
Hey hey hey, that’s what I say

El Papa i les encícliques wikipèdiques

L’article còmic del dia és, per segon cop en una sola setmana, Nathan Schneider de The New Republic. Avui, de com el Papa Francesc podria evitar les filtracions: publicant les encícliques en format open-source.

Desconeixia que fins i tot el Vaticà és susceptible de filtracions, que les encícliques son com un capítol de Game of Thrones qualsevol. Però es veu que si, que algú ha penjat la cosa abans que es publiqués de forma oficial.

Després de descobrir GNU/Linux i inventar el Slow Computing, avui Schneider ens parla dels beneficis del programari “open source”. De fet, és la progressió lògica de tots i cadascun de nosaltres quan ens va tocar. De fet, és fins i tot entranyable.

A l’article de TNR es comenta tot el tema de les encícliques i de la seva influència al món catòlic, posant algun exemple de Joan Pau II. No entraré en el debat teològic-religiós, sinó em centraré en l’idea de Schneider d’evitar que ningú publiqui una encíclica papal abans d’hora, per via de fer-ho en plan open-source. Al tanto, que la cosa és seria (i la negreta és meva):

A draft encyclical, for instance, could be published and shared, inviting feedback—perhaps from anyone, or perhaps just through local church communities around the world. Readers could correct factual or doctrinal errors, or share their experiences and ideas. In every diocese, Wikipedian-like volunteers could cull the recommendations and summarize them—and their summaries, in turn, could be summarized in Rome. The responses at every level might remain available online, but the finishing touches on the final document would be the job of the proper authorities, including the Pope.

Un esborrany de l’encíclica, per exemple, es podria publicar i compartir, convidant a rebre realimentació-potser de qualsevol, o potser només a través de parròquies locals de tot el món. Els lectors podrien corregir errors factuals o doctrinals, o compartir les seves experiències i idees. A cada diòcesi, voluntaris a l’estil Viquipèdia podrien seleccionar les recomanacions i resumir-les — i els seus resums, al seu temps, es podrien sintetitzar a Roma. Les respostes a cada nivell podrien quedar disponibles a la xarxa, però els retocs al document final seria feina de les autoritats pertinents, incloent al Papa.

Senzillament sublim: els feligresos corregint doctrinalment als cardenals i al mateix representant del deu catòlic a la Terra. Per molt menys va cremar gent a la foguera i es va jutjar a Galileu, però endavant.

Cal esperar que Schneier aprengui com funciona realment l’open-source, la wikipedia i, clarament, el Vaticà.

Llegiu How Pope Francis Can Stop Leaks: Make Encyclicals Open-Source a The New Republic.

El hype del Slow Computing

És oficial: llegir The New Republic és una cosa que faig per riure una estona. Es veu que just acaben de descobrir el programari lliure i GNU/Linux, concretament Ubuntu, i n’han publicat un article lloant el seu… estil ‘arcaic’.

Parlen de l’editor Emacs que funciona amb “antigues combinacions de Ctrl-x i Alt-x”, del “client lliure i obert Thunderbird” que es penja quan intenta sincronitzar els contactes amb un servei de núvol hippie-guay que, tot i que té els servidors a Nova York per garantir l’accés en cas necessari, manté les dades fora de les fronteres dels US per evitar ser espiats per la NSA, o algo (WTF).

És un article que mostra clarament el descobriment de molts conceptes, però el volum de l’Alerta Bullshit ha començat a trencar no només vidre sinó fusta quan he arribat al següent:

Free-and-open software, however, operates on a different time-scale. Since nobody owns it, it’s harder to become fabulously wealthy from it. People make these programs because they need them, not because they think they can manipulate someone to want them. It’s slower. Instead of relying on rich kids in a Googleplex somewhere, Slow Computing works best when we’re employing people nearby, like Jamie McClelland, to adapt open tools to local needs. He’s my farmer

El programari lliure i obert, tot i això, opera en una escala de temps diferent. Com que no és propietat de ningú, és molt difícil enriquir-se a través d’ell. La gent que fa aquests programes ho fa perquè els necessita, no perquè pensin que poden manipulat algú per a que els vulgui. És més lent. En comptes de recolzar-se en nens rics en un Googleplex qualsevol, el Slow Computing funciona millor quan donem feina a la gent del voltant, com Jamie McClelland, per adaptar les eines obertes a les necessitats locals. Ell és el meu granger.

Sincerament, no hi ha paraula en èlfic, llengua ent o dels homes (ni en català normatiu) per a descriure aquest horror.

Un altre fragment que val la pena és la menció a l’ús de criptografia, tot i que el teatrisme que relata el seu viatge a un hackerspace (uuh), la cerca de tutorials mitjançant DuckDuckGo (evitant als dolents de Google, bé) i passant una hora per a configurar una clau… emprant així el mateix sistema que feia servir Snowden (uuuuhh!!!).

Com deia a un altre comentari, està molt i molt bé que el programari lliure i els sistemes operatius com Ubuntu comencin a ser àmpliament usats, i és motiu de festa i celebració.

Però si a can Ubuntu son “grangers”, m’agradaria veure l’autor descobrint Debian o Slackware… què serien, rednecks from the bayou? Crec que els faré un comentari suggerint la lectura de “Al principi va ser la línia de comandaments“, tot i que veig que ja hi ha qui parla de “gentrificació” d’ordinadors vells.

També és bo que es comenci a obrir el debat cap a d’altres coses que no siguin ranquisme, apps, tablets, i ecosistemes tancats. Fins i tot estaria bé que sorgís el tema de la desconnexió que molts anomenem el shabbat digital (hauria de recuperar l’ Arfuespedia). Però entre l’article i la cita a Tim Leary, això té pinta de derivar en una nova forma de tecno-utopia.

L’autor, Nathan Schneider, diu que ha publicat un llibre de títol Thank you Anarchy: Notes from the Occupy Apocalypse. Ara entenc moltes coses.

Benvingut sigui el nou hype, curiosament sobre Slow Computing.

Llegiu The joy of slow computing a The New Republic.

Spotify com a xarxa social

El canvi a la direcció de The New Republic pot haver causat més estralls dels previstos. O això, o realment l’autor de Spotify’s Secret Social Network s’ha fet un embolic gros.

El que comença com un interessant joc de trobar coses rares dins del catàleg de Spotify, es converteix en una mena de fiscalització del servei en base al presumpte cost de l’empresa, basat tan sols en el preu de comprar sistemes d’emmagatzematge casolà.

The entire database of music could fit in around 300 terabytes. A one-terabyte hard drive at Best Buy costs around $60, so that’s $18,000 to keep a single, compressed (but high-quality) copy of the 30 million songs.

La base de dades sencera de música podria cabre en uns 300 terabytes. Un disc dur d’un terabyte a Best Buy(una mena d’equivalent de MediaMarkt) costa uns $60, pel que emmagatzemar una sola còpia, comprimida (però en alta qualitat) dels 30 milions de cançons, serien uns $18.000.

Just a l’inici del paràgraf, es comenta que Spotify ja arriba a tot el món, deixant entreveure sorpresa:

it’s now available around the world—which is a peculiar thing to say about an Internet service, which are all presumably global by default. But music services, unlike social networks or blogging platforms, must negotiate rights and permissions for each market. You access Spotify in the same way you search Google or watch Netflix; you don’t “own” anything you download.

ja està disponible a tot el món-el que resulta peculiar en un servei d’Internet, que son presumptament globals d’entrada. Però els serveis de música, a diferència de les xarxes socials o les plataformes de blogging, han de negociar els drets i els permisos per a cada mercat. Accedim a Spotify de la mateixa forma que accedim a Google o Netflix; qualsevol cosa que descarreguis no és propietat teva.

L’autor sembla que no té gaire clar que una cerca a Google no comporta que et descarreguis un contingut de Google, sinó que t’envia allà on hi ha el contingut (i així és com s’arriba al concepte “Taxa Google”), i que Netflix té el mateix problema que Spotify: ha de negociar els drets d’emissió per a cada país on vulgui establir-se.

No entenc què tenen a veure els collons amb els rosaris, en aquest cas la despesa d’emmagatzament de Spotify amb els resultats de l’algoritme de cerca de temes musicals en base al que escoltin els teus contactes, o l’intenció de Spotify de convertir-se en una mena de LastFM de pagament.

I si hi afegim que l’autor desconeix absolutament com funciona el mon tel copyright, tenim davant un dels articles amb menys utilitat en tant a temes de copyright, ‘programari de xarxes socials’ o música.

El més interessant del text és:

Watching other people listen to music is too much like knowing their sexual proclivities: You start out curious and end up horrified.

Veure a gent escoltar música és com conèixer les seves apetències sexuals: comences amb curiositat i acabes horroritzat.

Al final l’article es converteix en una exaltació de l’eclecticisme musical on prima més parlar de coses estranyes per fer-se l’interessant.

Llegiu Spotify’s Secret Social Network a TNR.

De les diferents denominacions d’origen del whiskey

Avui de camí cap a casa m’he posat una cançó típicament popular irlandesa, que segurament coneixereu: Whiskey in the jar.

Segurament la versió més coneguda, al menys més recentment, sigui la que va fer Metallica… però la versió de la banda californiana només és una adaptació d’una versió que va fer la banda dublinesa Thin Lizzy, que al seu temps va adaptar la versió que feia The Dubliners. Precisament aquest darrer grup de música tradicional irlandesa va ‘popularitzar’ el tema a partir dels 60. I a partir d’aquí, la cançó va anar guanyant fama, convertint-se en una de les més famoses i interpretades arreu del món.

Coses curioses son les variacions en l’interpretació i, sobre tot, en la lletra i l’història que ens explica.

La cançó ‘original’ de Dubliners parla de les desventures d’una mena de bandoler mentre viatja per les muntanyes de Kerry, una zona preciosa, de les més maques de l’illa. El bandoler creua les muntanyes i es troba al capità Farrell comptant pistrincs, es treu la pistola i una mena d’estoc (‘espada afarolada‘ segons la wikipedia espanyola) i li roba els calers al capità.

Kerry mountains
Kerry mountains
Tot seguit, el bandoler li porta el botí a una tal Jenny, que deu ser la seva amant o pretesa, i aquesta li jura i perjura que no l’enganyarà… i a la següent línia el bandoler ens diu “que Déu s’emporti les dones ja que no son fàcils de complaure“. Després el bandoler marxa a fer una becaina i na Jenny li canvia la pólvora per “aigua”, avisa al capità i quan aquest es presenta per a arrestar al bandoler, la pistola no funciona i el nostre heroi resulta empresonat.

Mentre és a la presó, ens recorda que hi ha homes que disfruten viatjant, d’altres disfruten amb esports (parla de hurling, un esport entre el hockey, el rugby i el futbol… curiós de veure), però que ell disfruta amb “suc de civada” i seduint jovenetes de bon matí. I mentre és a la presó, ens explica que si algú el pot ajudar, és son germà que està a l’exèrcit, i que si el pogués localitzar, perquè no sap si està a la caserna de Cork o de Killarney, se n’anirien a voltar per Kilkenny… i segur que el tractaria millor que la traidora de na Jenny.

Amb aquesta història es repeteix en totes les versions ‘tradicionals’, tot i que hi ha lleugeres variants, i en una d’elles l’heroi és jutjat però aconsegueix escapar dels captors en una fuga heroica digna de Jack Shaftoe, i la menció al germà militar encara em fa associar encara més al bandoler de la cançó amb el personatge del llibre (que per cert té fills amb una irlandesa de nom Mary Dolores… però me’n vaig del tema).

Però en les versions ‘modernes’ la cosa canvia. Thin Lizzy modifica l’inici de l’història i situa al nostre heroi a “les muntanyes de Cork i Kerry” (Cork és bastant pla, i queda un pel lluny de Kerry), Jenny es transforma en Molly i no es “difícil de complaure” sinó que “el traeix a la primera ocasió”. El bandoler no va a fer una becaina, sinó que acaba completament borratxo a l’habitació de la Molly i se l’intenta beneficiar, s’adorm i quan arriba el capità Farrell li fot un tret amb els dos canons.

No sabem si en Farrell la dinya o no, però el bandoler acaba a la presó i ens comenta que mentre alguns hòmens els agrada pescar, a d’altres caçar i a d’altres els agrada el soroll dels canons… però a ell li agrada dormir, a poder ser a l’habitació de la Molly, però que ara està empresonat amb la bola lligada al peu… i enyora la Molly.

The juice of barley... i uns xampinyons farcits...
The juice of barley… i uns xampinyons farcits…
Thin Lizzy va fer aquesta versió als anys 70, que va ser adaptada i tocada per bandes i intèrprets tan dispars com U2 (si no ho fessin n’hi hauria per matar-los), Grateful Dead, Belle & Sebastian, Pulp, Gary Moore… i quasi tothom que es dediqui a la música al món anglosaxó.

Una versió que he escoltat, i enllaço, de Grateful Dead és una mena d’assaig i mostra l’elevat nivell de talossitat dels gringos. Que mira que en saben de fer música, però fa una mica de pupa escoltar com es pregunten d’on ve la cançó, si deu ser irlandesa o no… i després en Garcia canvia l’història i parla les muntanyes de Gilgarre, d’un tal Coronel Pepper, de sabres i que el botí li dona a sa mare… sens dubte cantar amb el cervell inundat en LSD té els seus efectes. Peter Paul & Mary (venga!) van adaptar aquesta versió lisèrgica i fins i tot li van canviar el nom de “Whiskey in the jar” a “Gilgarra mountain”.

Però l’interpretació conceptual més trista és la de, oh si, Metallica. Com a bons californians, Hetfield &co es passen l’història de la cançó pel folre i les manilles, fent un videoclip extret d’ American Pie: noies lleugeres de roba s’emborratxen, escenes de llit soft, noies assegudes al vàter, noies tirant televisors encesos (!) per la finestra. El grup destrossant la casa. Fi. Van veure que al títol hi posava “whiskey” i venga, endavant! Festa!

Ei Hetfield, espero que a la teva propera visita a Irlanda, quan entris a un pub replet de músics seriosos i professionals, un parell d’avis de 80 anys que armats amb un violí et fotin un bany musical darrera un altre i, en acabar, et treguin a hombros del local i acabis com et mereixes: alquitràn i plomes al crit dels vilatans, “Sod off ye fuck’n baistarts!!!” .

Mr. Schmidt, ether seller

Fa uns dies algú em va acusar de maniqueisme per dir que al tanto amb Google. A banda del perill obvi que comporten els il·luminats de tota mena, inclosos els singularistes de Google amb Eric Shmidt al davant, cal tenir també en compte els moments en que comencem a percebre el fum, les llumetes brillants i els efectes especials. El 99% dels casos vol dir que hem d’activar l’ Alerta Bullshit.

Això és el que s’hauria de fer amb les declaracions de Schmidt a Davos, on proclama Urbi et Orbe que els problemes del món es solucionen amb…. repic de tambors… més ample de banda!

I say this with almost complete seriousness. Almost all of the problems we debate can be solved literally with more broadband connectivity in these countries. And the reason is, broadband is how you address the governance issues, the information issues, the education issues, the personal security issues, the human rights issues, the women’s empowerment issues.

La cita l’he trobat a l’article de Roughtype, The alchemist’s delusion, on en Nick acaba amb una cita esclaridora:

The very language used to convey the message insists that the wondrous blessing on the horizon is ineluctable. So great is its power and glory that any demand for negotiations about exactly which technology will be introduced, by whom, and in what form is mere impudence. Only a fool would ask to see the fine print, examine the blueprints, or check the credentials of the planners.

Per si algú no l’entén prou bé, l’anglès, us deixo amb un vídeo il·lustratiu:

Quatre paraules

Molta gent es pregunta, especialment aquests dies, què impulsa algú que ha conegut, i possiblement nascut, en la llibertat del món occidental a adoptar la visió totalitària de la violència.

Si mirem totes les grans desgràcies de la humanitat, descomptant òbviament desastres naturals, podríem arribar a un punt d’inici comú: algú té la visió d’una societat millor i experimenta l’imperiosa necessitat de concretar aquella visió.

Voler canviar el món, per si mateix, no és res dolent. El problema és quan es vol canviar la societat, fins i tot quan la societat no vol canviar.

Quan algú, emparant-se en mil excuses de tot l’espectre que va des de l’ateísme cientifista, el mao-leninista i fins l’us instrumentalitzat que fan alguns d’ una visió particular d’una religió concreta (amb o sense Deu), intenta dur a terme la seva solució i la societat ho rebutja, el problema és que la societat està més corrompuda del que es pensava i cal actuar i salvar a la societat d’ella mateixa.

Cal recuperar la sèrie documental “El poder dels malsons” i parar atenció. Al primer capítol s’exposa l’ús actual del concepte jahiliyya per a definir qualsevol cultura o societat que s’aparti de la visió mahometana de Déu.

Tot l’espectre, amb o sense Déu, té la seva pròpia versió de jahiliyya o un sistema amb el que es deshumanitza al qui no pensa igual, el designa com un objectiu a combatre i eximeix de culpa a qui opti per fer-li mal.

I mentre la societat occidental, amb la misèria intel·lectual més present que mai a tot arreu, es debat entre si cal més o menys tolerància, més o menys inclusió, més o menys sentiment de culpa o mes o menys “si és que es vesteixen com putes”, també hi ha els qui pregunten on és Déu i per què permet que es manllevi el seu nom per aquesta mena de coses.

Segurament faci eons que es va cansar de tanta imbecilitat, preferint apartar-se i optant donar als humans el que volem: “si us penseu que aquest cop serà diferent i ho fareu millor, proveu-ho”.

Dimecres al matí llegia la frase “Les quatre paraules més perilloses de la història han estat: aquest cop és diferent.” Combinant aquestes quatre paraules amb la visió d’un món o una societat millors, tenim un còctel explosiu.

El camí a l’infern és empedrat de bones intencions. Allò que ha sigut, és el que haurà de ser. El que ja s’ha fet, és el que s’haurà de fer. No hi ha res de nou sota el sol. Els llibres sapiencials i els refranyers ja ho diuen.

Mai és diferent. Sempre acaba morint algú per culpa de quatre paraules. Potser quan algú vingui a explicar-nos que ens ve a salvar de nosaltres mateixos i que ara serà diferent, li hauríem de dir quatre paraules diferents: ves a la merda.

Revisionisme fallit: Jordi Bilbeny i l’orígen de la bandera dels Estats Units

Ahir, en mig d’un petit cop de calor, vaig fer una associació d’idees al voltant del calendari Maya, l’intervenció econòmica de la Generalitat de Catalunya per part del Gobierno de EH!paña i el revisionisme històric de Jordi Bilbeny (del qual en el moment de l’associació no en recordava ni el nom).

Segons Bilbeny, aquesta és la primera bandera dels Estats Units d'Amèrica
A partir d’ aquí, i com que tenia poca feina, vaig anar a fer un volt per can Institut Nova Història, a veure què trobava. A més de la carretada d’articles sobre en Colom, en Sirvent, en Lleonart, la proclamació de l’Emperador Carles V a Molins de Rei (ara ja sabem per què Molins és una altra cosa) i demés, vaig veure un article que em va interessar. Tractava sobre l’origen de la bandera dels Estats Units d’Amèrica. I si, ho heu endevinat. En Bilbeny assegura que la Star Spangled Flag prové de les quatre barres de Guifré el Pilós.

Com a disclaimer, considero a en Bilbeny com un personatge polèmic, polaritzador a més no poder, pretesament seriós i rigorós, i pel qual guardo poc o gens respecte (acadèmic). Per altra banda, Yours Trully és un fanàtic de la història nord-americana, especialment de l’època colonial i la revolució que va comportar el naixement dels Estats Units d’Amèrica. I tot i que no acostumo a perdre el temps en coses així, avui en tenia ganes (i no tenia res més a fer).

Resumint l’article d’en Bilbeny, comenta que només se li acudeixen cinc banderes que poguessin haver inspirat la dels Estats Units d’Amèrica, però en descarta quatre: l’espanyola, la portuguesa, la francesa i la britànica. Òbviament, cap d’elles té la mínima semblança amb la nova bandera. Però seguidament, el poeta assegura que, després d’una recerca exhaustiva i gràcies a la feina de diferents investigadors, la Star Spangled Banner prové de la senyera i només i únicament té la catalana com a rerefons. I il·lustra l’article amb un exemple gràfic, datat del 1861.

Com a semi-expert autodidacta en història fundacional dels USA, crec que em trobo en posició per a afirmar que en Bilbeny ha pixat fora del test, i si m’apures, fora del parterre i fins i tot del jardí. En primer lloc, per la data, 1861. La guerra comença al 1775, La Declaració d’Independencia és el 1776, el Regne Unit reconeix la seva derrota al 1783 i George Washington és declarat Primer President dels Estats Units d’Amèrica el 1789.

Grand Union, una de les primeres banderes dels colons rebels
Aclarida la línia de temps, fem un repàs a l’història de la bandera dels USA. En primer lloc, les primeres banderes dels Estats Units d’Amèrica apareixen just al començament de la revolució. És més, la primera (Grand Union Flag), a l’inici de la guerra d’independència (1775), es composa de les 13 barres (les 13 colònies) i la Union Jack britànica al requadre superior esquerre. Cal recordar que, al principi, els colons americans volien seguir sent ciutadans de la corona britànica.

La primera bandera “oficial” la trobem al 1777, quan el Segon Congrés Continental aprova la Resolució de la Bandera, on es diu que

S’aprova que la bandera dels tretze Estats Units siguin tretze barres, alternant vermell i blanc; que la unió seràn tretze estels, blanc sobre camp blau, representant una nova Constel·lació.

Variant de la primera bandera 'oficial'. Aquest model correspòn, segons la llegenda, al 'dissenyat' per Betsy Ross
A partir d’aquí, els unics canvis que ha sofert la bandera dels EUA han sigut la quantitat dels estels, que simbolitzen els estats membres de l’Unió. La darrera modificació, afegint l’estel corresponent a Hawai, es va fer el 1960.

En el seu article, el filòleg Bilbeny elucubra que les barres de la bandera americana han anat “augmentant en quantitat” amb el pas del temps, i que existeixen gravats en que es mostren tropes catalanes lluitant al Nou Món sota una bandera amb “pals de gules sobre argent”. Després passa a justificar que l’argent americà deriva de l’ or de la senyera catalana: Catalunya era un regne, i el color dels reis és el daurat. Com que a Amèrica volien fer una República, es va canviar l’or per l’argent.

Posats a elucubrar i entrar en l’esoterisme, podríem dir que si els estels son d’argent, potser hi té molt més a veure la filiació maçònica arxi-reconeguda dels fundadors dels EUA (especialment Washington). En el simbolisme maçònic, el color blanc (o argent) representa el començament, la puresa, innocència, la pàgina en blanc esperant ser escrita. Per altra banda, el blau representa immortalitat, unitat o el mantell celestial. Si ajuntem el cel blau amb les estrelles, obtenim una altra icona maçònica: el cel d’estrelles que decora totes les lògies.

Però tornem a l’història real. La “primera bandera” que comenta i il·lustra l’article no em sonava absolutament de res, així que en 5 minuts d’investigació vaig descobrir que la bandera que en Bilbeny apunta com la Primera Bandera de la Confederació Americana no és si no, efectivament, la primera bandera de la Confederació Americana. Però, què és la Confederació Americana?

Al Febrer de 1861, Carolina del Sud es va escindir de la Unió per causes dispars com els impostos, els abusos del Govern Federal de Washington i, més tard, l’oportunista Lincoln va afegir el tema de l’esclavitud (nota: a la meitat d’estats unionistes del Nord l’esclavitud era legal l’inici i durant gran part de la guerra). Al final, 12 estats més la van seguir i, junts, van crear una nova nació: la Confederació d’Estats Americans. Pocs mesos després, el Maig de 1861, el President de la Unió Americana, Lincoln (del Partit Republicà), va decidir declarar-los la guerra i forçar als 13 estats dissidents a tornar a la Unió. Per cert, durant la Guerra Civil, Lincoln va prohibir expressament retirar els 13 estels dels estats rebels de la bandera de la Unió.

Recreació de la batalla de Gettysburg, on podem veure les banderes de la Unió i la Confederació
És a dir, que en Bilbeny assenyala com la primera bandera dels Estats Units d’Amèrica aquella que van fer servir els estats rebels del sud durant la guerra civil americana, entre 1861 i 1865, gairebé cent anys després de la fundació del país.

Fet curiós: per causa de la confusió que causava en les batalles la similitud amb la bandera de la Unió, es va canviar per la típica bandera “rebel” que avui coneixem, la de la creu en diagonal sobre fons vermell.

En tant al seu disseny, la primera bandera confederada està inspirada en la bandera d’Àustria, ja que la va dissenyar un tal Nicola Marschall, nascut a Prússia (fet curiós: sembla que Marschall també va dissenyar l’uniforme del Sud, inspirat igualment en l’ Austríac), i l’exemple que empra en Bilbeny té set estels, concretament els primers set estats secessionistes.

Sobre les dues barres vermelles horitzontals, i posats a elucubrar de nou, crec que potser tindrien més a veure amb l’escut d’armes de George Washington (tot i que crec que no en té cap ni una de relació), que amb les quatre barres de Guifré el Pilós… a menys que en Bilbeny es tregui de la barretina un nou estudi que demostri que en Washington era originari de Sant Hilari Sacalm, en Franklin de Porqueres, en Jefferson de Palamós i el General Lee de Sant Miquel del Fai.

Tornant al principi de tot això, les cinc banderes que “només” se li acudien a en Bilbeny, on un altre cop falla tot i ser doctorand en història moderna. Les grans potències de la segona meitat del segle XVIII eren França, òbviament, però també l’Imperi Austre-Húngar, del que sembla s’ha oblidat l’historiador. Anglaterra, en aquell moment, començava a apuntar maneres, molt reforçada just 50 anys després del Tractat d’Utrecht (oh, coincidències de la vida) que li va atorgar gairebé en exclusivitat el comerç d’esclaus i que va deixar Espanya en una posició bastant trista, dèbil i sense gaire poder de decisió internacional.

Finalment, només em queda, a diferència de Bilbeny, citar les fonts que he emprat per tota aquesta parrafada, com per exemple la Independence Hall Association de Filadèlfia o Flags of the World, dues organitzacions sobre les quals no existeix cap dubte que van ser creades per la noblesa castellana rància i tergiversadora per tal d’amagar l’origen històric català de la bandera dels Estats Units d’Amèrica.

Això no pretén ser una qualificació a en Bilbeny com a historiador de ficció, ni una desqualificació de les seves capacitats analítiques en general. Això ho decidirà cadascú en base a la comparació dels textos i fonts (si és que algun dia en podem consultar alguna, i que després resulti fiable) d’en Bilbeny. Només es tracta d’una demostració del que passa quan un s’atreveix a donar lliçons d’història americana als americans: que fa aigües per tots cantons.