Lo woke es sueño, y los sueños, sueños son

Leía en El Mundo –creo que el 17 de agosto– esta noticia sobre planificación familiar en China, comparando la situación en 1979 y ahora, en 2022. En ella, se comenta que el gobierno chino va a revisar las políticas abortistas, que ahora son bastante permisivas. ¿Que por qué se van a revisar? Pues para frenar una recesión demográfica importante. Es decir, por necesidad, que fue la misma razón por las cuales se implantaron esas mismas políticas, hace más de cuarenta años.

Desde hace días que mi esposa, un amigo común –sí, es Javi, al que conoceran de otros artículos– y yo mantenemos una conversación sobre ciertos temas que tienen un aspecto en común: «lo woke». Nosotros dos, que cancelamos nuestras sendas cuentas en Twitter en otoño de 2019 –aunque recientemente yo he vuelto a las andadas–, escuchamos por primera vez el término a final de invierno de este año 2022, y lo hicimos a través de un podcast.

La ventaja de volver al mundo de las redes sociales tras estar casi tres años desconectado –no uso Instagram ni Facebook–, es que se puede apreciar mucho mejor el salto cualitativo a peor. Uno de los ejemplos es esto de «lo woke», que cuando lo ves desde fuera, te das cuenta de que es poco más que un fenómeno nacido en redes sociales de América del Norte, y que nos llega aquí con retraso.

Como tampoco tengo mucha idea, ni puñetera falta que nos hace, sobre que es woke y que no lo es, ni de los grados de wokeidad, considero que uno de los últimos ejemplos del sinsentido es el tema del aborto. La sentencia del Tribunal Supremo de Estados Unidos de América –fuck yeah!–, la famosa «Roe v. Wade», causó un revuelo enorme, no solo en el país afectado, sino en el resto del mundo occidental. Incluso se hicieron reportajes sobre la involución democrática.

Me gustará ver cuál es la reacción del mismo mundo occidental cuando China cancele ese mismo derecho a los, aproximadamente, 700 millones de mujeres del país. Porque esto sí que será la supresión de un derecho, y no lo que pasó en América –fuck yeah!–.

Personalmente, dudo que haya reacción alguna. Y eso me genera algunos pensamientos. El primero, sería la confirmación que toda la crispación del awokeing –que no awokening, y mucho menos la forma correcta awakening–, es decir, la pretendida toma de conciencia por los problemas del mundo, es, simple y llanamente, uno de los problemas del primer mundo, donde primer mundo es Estados Unidos de América –fuck yeah!– y poco más.

El segundo es que todo este tema va ligado a lo de las batallas o cruzadas culturales, pero son batallas y cruzadas norteamericanas, que a su vez van ligadas a las peculiaridades de la sociedad norteamericana. Y esa sociedad es una sociedad con bastantes idas de olla internas, que  han degenerado hasta las locuras que vemos hoy por causa de una mala definición de la identidad. En resumen, que el concepto de batalla cultural es un nuevo producto del capitalismo financiero yankee, que en Europa no dudamos en comprar. Porque rebelarse vende —gran libro, léanlo si pueden—.

El tercero, y uno de los más importantes, es que resulta que en nuestro planeta coexisten diferentes civilizaciones al mismo tiempo. Esta perogrullada de nivel colosal sí que podría ser un bonito despertar para todos aquellos que no hacen más que repetir la vacuidad de «o $ponga_aquí_su_preferencia o barbarie». ¿Cuál civilización? La suya, claro, porque es la buena.

A ver si, al final, de lo que se trata es de estar despierto para poder ver la realidad, pero la de verdad, no la de aquellos que inventan un refrigerador de agua por Bluetooth, cuando existen las neveras. O mejor aún, los botijos.

Ah… ¿Que por qué ando poniendo Fuck yeah! cada vez que escribo América? Pregunten a Matt Damon. Y vean la película.

Independentisme i foment del reciclatge

Estava ahir xerrant amb un bon amic, Mestre i guia, que per raons polítiques es vol exiliar. Fent broma, va dir que li posarien el malnom d’«Anna Gabriel». Després d’algunes llàgrimes, vaig cercar Gabriel a la Viquipèdia. No només segueix a Suïssa, sinó que ara liderarà un dels sindicats del país alpí.

Fixeu-vos el que estimava a Catalunya Gabriel, i la importància de la seva lluita per l’autodeterminació, que a la mínima va fotre el camp, i ja s’hi ha quedat. I el seu compte de Twitter ja fa anys que està abandonat. Ni Manuel Azaña va arribar a tanta ignomínia. Va tenir la decència de morir-se poc temps després d’exiliar-se.

Però tot això, en el fons són xafarderies. Gabriel té dret a fer el que li roti, amb la seva vida privada. Faltaria més! Però això sí: com a representant electa, ha de respondre, tard o d’hora, a la societat catalana a la qual va prendre el pèl –i caldrà veure si també la cartera.

El tema important aquí és que si l’independentisme polític català prefereix l’exili i oblidar-se del tema, perquè ha aconseguit una vida bona a un altre lloc, potser ens hauríem de preguntar, com a societat, si realment les queixes eren fundades i volíem aconseguir alguna cosa –i quina cosa era exactament–, o és que ja ens és còmode queixar-nos i prou. I d’això en parlaré en propers texts.

La Escopeta Nacionalprocessista

El Punt, dimecres 2 de març del 2022

La mateixa Catalunya que clamava “Europa no ho permetrà”, avui, mentre cauen bombes de veritat, es posa de perfil i evita el conflicte. El frau, la Catalunya de cartró pedra, cada dia és més visible. Ens queixarem molt fort que tothom passi de nosaltres, perquè el món no ens ha mirat prou, nosaltres que mai hem llençat ni un paper a terra! Com s’atreveixen?!

A Catalunya hi ha qui pensa que el món ens deu alguna cosa. Que és una actitud adolescent. I als adolescents ningú els vol aprop, perquè són uns ploms inaguantables i fan pudor de no dutxar-se en uns quants dies.

Snowden, el pal·ladí

Quan Edward Snowden obre la boca, Bitcoin puja un 3%. Òbviament m’ho acabo d’inventar, però era per fer el símil amb allò de les pujades del preu del pa. El que no m’invento és que Snowden sigui un bocamoll de traca i mocador.

Trobo fascinant que hi hagi qui encara el consideri una persona fiable, en tant a abanderat de la lluita pels drets civils i la llibertat dels ciutadans en front als governs tirànics.

Fem-ho fàcil: què pebrots feu creient-vos que un paio, a Moscou, pagat pel govern rus des de fa anys, tingui cap mena d’interès en la llibertat de qualsevol ciutadà? Què us fa pensar que Vladimir Putin, un senyor que després de treballar pel KGB fa vint-i-dos anys que dirigeix el govern rus, sigui un abanderat de qualsevol mena de llibertat per a ningú?

En serio, torneu a donar-vos un cop al cap, a veure si s’us posa bé el cervell.

Who Owns The Future (VI): per què li diuen intel·ligència quan en realitat és automatització

Lanier, en aquest llibre de 2008, diu una de les grans veritats que ningú reconeix. The elephant in the room, que diuen els americans: els humans som els qui activem la tecnologia. A juliol del 2021, tot allò que s’anomena Intel·ligència Artificial, en realitat són processos d’automatització de tractament de dades i d’informació. Aquestes dades les proporcionem els humans. No hi ha cap procés autònom, encara menys cap procés autònom creatiu.

Però ens mantenim en la fantasia d’un futur tecno cèntric, on la tecnologia ens salvarà de tot i ens ho farà tot.

Mentre escric això, el robot aspirador corre per casa. Però si no el programem perquè s’encengui, o si no premem l’interruptor, o si no apartem els cables… no funciona del tot.

Who Owns The Future (IV): la fal•làcia de la intel•ligència artificial

Aquest paràgraf hauria de ser “self explanatory”, que diuen.

El que a mi em fascina és que l’anomenin “intel•ligència artificial” quan en realitat es tracta de sistemes d’automatització.

O tenim una consideració baixíssima de la i tel•ligència, o és un nou cas de tecnoPNL bullshitting.

Recull d’articles (22)

Avui, el recull d’articles sembla un monogràfic de Medium.

Per tal que no m’acusin de monopoli, començaré amb Are you still there?, una reflexió de Nicholas Carr sobre una novetat que, a casa, hem experimentat.

China’s ‘Sharp Eyes’ Program Aims to Surveil 100% of Public Space. El panòptic total.

8 facts about Point Nemo. El lloc on s’estrellen els satèl•lits.

Apple and Google’s privacy changes are a huge benefit for the creator economy. A prlmera ullada sembla interessant. La llàstima és que qui escriu l’article parla de màrketing d’afiliats.

The New Era of Social Media Isn’t About Feeds. No només els “mitjans socials”, el que sigui el que vulgui dir això. Poques coses encara disposen de feeds fiables.

I per acabar, un article antic de Nicholas Carr sobre la sobreautomatització.