Tomàquets postelectorals

Diu Jordi Barbeta que “És evident que si els independentistes tornen a demostrar que són incapaços de remar en la mateixa direcció, no només perdran les eleccions. Pot ser que la gent els rebi als pobles llançant-los tomàquets”.

Ja fa dies que els hauriem d’haver rebut a pedrades. Perquè la repressió de la que parla en Barbeta, les porres, han vingut de part del Govern de Catalunya. No cal que surti ningú a fer-se l’ofès/a. Si a la policia de Catalunya no la controla al 100% el Govern de Catalunya, és que el Govern de Catalunya no existeix.

És allò que “o fas política o te la fan”. Com el recurs a la suspensió de les eleccions, o el recurs al règim obert de Els Presospolítics(tm).

Aneu fent “política”, aneu.

La voluntat del vedettisme

En Bernat Dedéu ha escrit un molt bon article que espero sacsegi algunes ments. M’ha recordat unes quantes coses.

Per començar, uns articles escrits per Un Servidor:

Per altra banda, al post de’n Dedéu s’intueix una cosa que a mi també em fa por: la famosa Llista Unitària™. Si al final resulta que la llista electoral es decideix des de l’ ANC, OC, l’ AMI i demés, serà l’errada que farà que el famós Procés™ acabi enterrat.

Tant que diuen alguns que “això és de manual”, veig que no se l’han llegit pas, El Manual™. I com diu El Manual™, i l’article comentat, “la política l’han de fer els polítics”.

La societat civil, com fa mesos que diem alguns, així com ho diuen El Manual™ i les seves aplicacions que s’han fet arreu, s’ha de mantenir al costat, no al marge, sinó al costat. Portant als polítics de la maneta, i quan calgui traient la vara per evitar que badin massa. I si cal etzibar un parell de garrotades, etzibar-les sense pietat.

Que entitats socials decideixin la llista electoral és confiar la tasca a les vedettes, i deixar la llista en mans de vedettes només comporta una cosa: show business entertaintment.

Què volem, independència, o espectacle? Independència o regalar lliçons?

Llegiu La voluntat d’un poble (reloaded) a La Torre de les Hores.

El futur d’un poble 2: Tradició, modernitat i imbecilitat

El nivell de qualsevol societat és inversament proporcional a la mida del prestatge de la sal a un supermercat.
El nivell de qualsevol societat és inversament proporcional a la mida del prestatge de la sal a un supermercat.
Si fa poc comentava el tema de l’ensinistrament fallit dels joves d’avui en dia en tant a la cuina, avui vull fer un lleuger comentari sobre els menús destinats a ells i als seus pares, avui en dia. I és que la conya de la “Cuina Tradicional i de Mercat™” ha fet mal, molt mal. Tant mal com fins i tot la LOGSE.

Com deia l’altre dia, es comença recorrent en cotxe els 50 metres que separen casa nostra de l’escola, i s’acaba pensant que els tomàquets, els pollastres, els calçots rostits i la truita de patates s’auto-generen en un prestatge del supermercat.

Avui cal afegir un nou eslavó a aquesta cadena dels despropòsits, i també està relacionat amb la cuina. Concretament amb els menús de plats amb nom i cognoms rimbombants, excèlsims i tremendos pels que demanen preus igualment excèlsims, tremendos i exorbitants, quan en realitat el seu preu hauria de ser exorbitantment menor que el d’un menú de bar de camioners.

Per causa del meu aniversari, un dels regals inclou un sopar amb un menú d’aquests, que passo a detallar i a deconstruir per a vosaltres.

  • Primer plat: L’horta d’ Andròmeda
  • Consisteix en un “Mil fulls d’hortalisses amb oli d’oliva negre™“. D’això, a casa i durant moltes centúries, n’hem dit “amanida“, en plan “fem una amanideta per sopar o què?” o “vols que faci més amanida?”. Per molta arquitectura gastronòmica, posar un full d’enciam sobre un altre porta al mateix resultat que escampar-los, sempre amb una mica de gràcia, pel plat.

  • Segon Plat: Les Cefeides Protèiques
  • Aquest plat principal es composa d’una “Llonganissa de la Conca de Barberà amb salsa de bolets i làmina de patata confitada™“. Així, dit tot seguit i sense respirar. Per als asmàtics i gent amb problemes respiratoris que tingueu problemes per parlar tant temps sense respirar, ho podeu resumir en “botifarra amb salsa i patates“, que de fet és com se n’ha dit tota la vida.

  • Postre: La dolça Via Làctia
  • Finalment, el postre. L’element que fa baixar les menges, dissenyat i escollit sàviament per alleugerir digestions i acabar de reblar el clau. En aquest cas, de postre tindrem “Iogurt dels monjos amb gelat de nata i sorbet de grosella™“. Sens dubte, el millor del menú i el més complicat de fer i engalavernar. No tan sols en tant a engalavernamenta dels ingredients, si no també per la treballada associació del nom i cognoms del plat amb el postre en si mateix.

Suposo que després vindrien els tradicionals “cafès”, però la Carta no dona pistes sobre l’ascendència patronímica, heràldica o simplement genealògica de les infusions. Deu ser cosa de la manca de glamour que té l’extracció dels principis actius solubles d’una planta mitjançant la seva introducció en aigua bullent. Tot i que li podríem dir “Vessament d’aigua aquós sobre fruits estimulants de rubiàcies“. Em demano el ™ i vaig corrent a l’Oficina de Patents.

Que tingueu un bon diumenge, i feu el favor de menjar com Déu mana, és a dir, sense fer gaire l’imbècil.

Abans de Bartlet, va ser Adams

John Adams
John Adams

Dijous passat comentava que el sobiranisme català encara no sap com definir i encaixar el procés que està vivint, a més del problema semàntic que suposa el no dir la paraula prohibida, the I word. I seguint analogies i comparacions, sobta molt quan veus que es repeteixen mencions a certa sèrie on es mostra com funciona la política, al voltant del POTUS Bartlet.

Si volem emmirallar-nos en alguna sèrie o període històric, prefereixo mil vegades més John Adams, una mini-sèrie no gaire coneguda de 7 capítols, que narra tot el procés de distanciament, secessió, independència i construcció de la república americana, junt amb els problemes que es van haver d’afrontar.

I tot des de la perspectiva de John Adams, primer vice-president i un dels artífex més importants (i oblidats) de tot el procés, des de la seva nominació com a delegat al Congrés Continental, a la seva participació en la redacció de la Declaració d’Independència, a la seva nominació de Washington com a Comandant en Cap, la seva influència en la redacció de la futura Constitució… i segueix. Tot i la seva influència clara i vital, ara diríem que “no va ser gaire popular”.

Tornant a casa, aquests mesos, i per tot arreu, es poden llegir anàlisis i opinions de si Europa acceptaria un nou estat català, si seria legitimat automàticament, si no… Seny i rauxa… Bla bla bla…

Però de fet, els habitants del Parlament són incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en la redacció d’una pregunta que diuen que volen fer a nosaltres els ciutadans.

Si em permeteu la comparació, molt abans que Jed Bartlet arribés a POTUS, John Adams havia fet de delegat al Congrés Continental, va ser Vicepresident, President i un dels diplomàtics responsables del tractat de pau amb Gran Bretanya posterior a la independència.

Ara no toca veure The West Wing. Ara toca veure (i repetir) John Adams.

Dret a decidir, deure de definir

Què si Catalunya aconseguirà completar el Procés de Transició Nacional©? M'encanta que em facis aquesta pregunta...
Que el catalanisme polític dona més voltes que un travesti pels voltants del Camp Nou no és noticia, però darrerament, aquestes voltes s’han tornat encara més curioses del que ja eren. Ara resulta que la famosa consulta per la Transició Nacional© no inclourà el concepte “Estat Propi©”, si no que es limitarà a ser una consulta sobre el “Dret a Decidir©”.

Això s’ha fet després d’un nombre determinat (i que no m’interessa gens ni mica) de giragonses, voltes i tombarelles des de la mateixa nit electoral del passat novembre i, pretesament, s’ha fet per tal d’incloure a sectors decididament no catalunyistes, però que no tenen gaire clar si son catalanistes (de fet, no tenen gaire clar ni el que son ni molt menys cap on van).

Aquestes tombarelles i giragonses del catalanisme, l’independentisme i, també, del catalunyisme denoten una certa manca identitària. Òbviament no em refereixo a l’Identitat Nacional©, què és clara, prístina i meridiana, si no a saber en quin marc o situació política encaixa tot aquest procés. O potser si, però les diferents parts no aconsegueixen posar-se d’acord.

M’explicaré. L’estat modern ha estat teoritzat i legitimat per múltiples pensadors i filòsofs. I tots ells van coincidir en l’unitat indissoluble i la sobirania última d’aquest enfront al territori (i els habitants) que abarca. L’estat modern pot expandir el seu territori sense problemes, però el procés invers, la desmembració, ni tan sols es contempla com a possibilitat.

El concepte de “secessió”, que s’ha tractat per juristes i polítics, ha quedat a la llista de temes pendents per a filòsofs, i per això existeix la confusió actual entre “secessió” i “revolució”. Un acte de “secessió” no és, o no té per què ser, una revolució. És més, hi ha casos en que es legitima moralment una “revolució” però que es rebutja completament la “secessió”, tot i que una revolució resulta molt més violenta.

En tant a revolucions, son tres els models que han imperat dins l’estat modern que coneixem: la revolució en el sentit de girar la roda, basada en la Glorious Revolution anglesa, la revolució Lockeana on El Poble©, què és sobirà, decideix recuperar els poders delegats en un govern que ha fallat en la seva tasca de protegir els seus drets, i finalment la revolució jacobina.

Al primer model es restaura un ordre anterior (la roda fa una revolució complerta i tornem al punt 0 inicial), al model lockeà es substitueix un govern però l’ordre establert no canvia, i el model jacobí transforma completament l’ordre actual per un de més just i igualitari… en teoria. De la mateixa forma, cap dels tres models no té en compte l’unitat física (i conceptual) de l’Estat. Simplement, no es contempla cap altre alternativa a aquesta unitat.

Per altra banda, la secessió és una cosa completament diferent. No tracta de restaurar una situació anterior, ni pretén simplement deposar l’actual govern fallit i instal·lar-ne un de nou, ni intenta destruir-lo per a crear-ne un de nou basat en una teoria. La secessió és reclamar una situació completament nova que inclou una porció de territori que, òbviament, es sostrau de l’Estat original. És l’ abandó i retirada física, per part d’un nombre determinat de persones, de l’Estat A, sota el principi moral del dret a l’auto-govern. I això implica la desmembració de l’Estat. No es tracta, doncs, d’un acte merament polític.

En un procés de secessió, els qui volen marxar no tenen cap interès en canviar l’ordre establert actual. Els és totalment indiferent, ja que el que es busca és una nova jurisdicció territorial per un territori B (que no té per què ser necessàriament un nou Estat B). El futur de l’ Estat A no importa, ja que no és problema dels secessionistes. Seguirà exactament amb el mateix règim, però amb una frontera diferent.

Al procés de secessió s’hi pot arribar de moltes formes. Impossibilitat de canviar l’ordre establert (ja sigui per via democràtica o mitjançant una revolució), invocant el dret individual o d’un grup de persones a decidir el seu propi futur o, tot i considerar que el govern actual no és especialment injust, simplement voler que els deixin tranquils.

El problema a Catalunya és que encara no s’ha decidit el model al que apuntar-se. Un sector reclama la restauració de la situació perduda al 1714, mentre que un altre sector, potser majoritari, es decanta per la revolució Lockeana de canviar un Estat Espanyol injust per un Estat Català que resoldrà tots els problemes actuals i venidors, i un tercer sector reclama la revolució jacobina per excel·lència seguint el model francès (comprant fins i tot el seu final sanguinolent).

Tots ells donen per fet que els tres models inclouen una porció física de territori, però és que ni en aquest punt tampoc s’hi posen d’acord. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó? Aquí es desmembrarien dos Estats moderns. Només el territori actual de la “Comunitat Autònoma de Catalunya” (també conegut com El Principat©)? Principat i Franja?

I entre tots aquests dilemes, el President rebutja parlar obertament d’independència, al mateix temps que parla de “crear estructures d’Estat”, al mateix temps que s’assegura que en cas de proposta de pacte fiscal ja en parlarem. Ah, i no cal oblidar l’altre cantó del procés. Espanya, un Estat sense nació que amb prou feines entén el concepte “Estat Modern” i el què comporta, i que per això parla senzillament de “separatisme”.

Fins que els independentistes, catalanistes i catalunyistes no es posin d’acord en el model a seguir per al Procés de Transició Nacional©, una revolució restaurativa, lockeana o jacobina, o un procés purament secessionista, el món seguirà girant. I amb ell giraran les intencions polítiques, fins que de tant girar, El Poble©, acabi vomitant fins la primera papilla.

Un Poble© que hauria de ser conscient que la sobirania final, la que atorgo el dret i el poder a decidir per un mateix, no resideix en ningú altre que en cada persona, com a individu.