Què és la Fraternitat Unilateral

Després de dir què no és, avui reprenc la Fraternitat Unilateral per intentar definir allò que sí que és, en què consisteix i quins són o podrien ser-ne els objectius.

Solidaritat territorial

Gran part del discurs unionista tradicional es basa en la solidaritat entre les regions. I abans que comenceu a pensar, vull que deixeu de banda –per inútil, gastat i tots els sinònims d’això possibles– el debat sobre aquesta solidaritat en el passat. M’interessa el futur.

La solidaritat entre els diferents territoris sempre ha estat una experiència mitjançada per la persona jurídica Espanya. És aquesta persona jurídica qui defineix els termes de tota interacció, d’acord amb uns criteris obscurs i arbitraris que tenen més a veure en xuclar els calés dels espanyols –i guanyar vots– que en cap altra cosa.

El que busca la Fraternitat Unilateral és eliminar aquest intermediari. En què ens ajuda el fet de tenir un interlocutor que fa el que vol i quan vol i que canvia les normes del partit quan més li convé i que manipula als altres?

És obvi que cal oblidar-se, ara per ara, de diners. Si no es té la clau de la caixa, no hi ha res a negociar en aquest àmbit. Però sí que es pot parlar de cooperació, col·laboració i qualsevol mena d’acció que no impliqui transferències de diners.

Desconec si ja es fan aquesta mena d’accions, però la idea és donar-li una volta més. Posar-hi llums, neons, càmeres i el conseller d’exteriors Romeva al capdavant, que per això existeix aquesta conselleria, oi?

El mite de les Espanyes

Per altra banda, aquí es topa de front amb el problema de “Les Espanyes”. A diferència del que hom suposa, no hi ha “dues” Espanyes. En són unes quantes, a banda de la “persona jurídica”.

Com molt bé m’han indicat els primers beta-readers d’aquest text, hi ha un problema bàsic que consisteix a definir dues coses: primer els pobles que componen Espanya; després el nivell de la relació.

Per exemple, “Castella” i “Lleó” s’agrupen en una sola Comunitat Autònoma, però existeixen diferències importants entre Castella a una banda i Lleó a l’altra. I dins de Lleó, El Bierzo té molta més afinitat amb Galícia –lingüística, cultural, gastronòmica i fins i tot històrica– que amb Lleó. Al sud d’Extremadura passa quelcom semblant amb Andalusia.

I després tenim Múrcia, Madrid, Cantabria o La Rioja, que són d’aquelles comunitats de nova creació. Pregunteu als vostres pares o mireu mapes fins a 1978. Veureu que Múrcia y Albacete era una regió per si mateixa, les actuals Rioja i Cantabria eren part de Castilla la Vieja, al seu torn diferenciada de la Región de León, i Madrid s’emmarcava a Castilla la Nueva.

Per on comencem? Reconeixem uns pobles i els altres no? Ens quedem amb les “comunitats històriques” que no han modificat el territori des de meitat del segle XIX? O per les altres? On es situen, conceptualment, les unes i les altres? Es pot equiparar, com em feien veure, Murcia amb Euskalherria? És un tema molt complicat.

Sigui com sigui, el que interessa a més de demostrar que no es reconeix la persona jurídica Espanya, és guanyar suport allà on no el tenim. I ja que hi som, per què no treballar amb els diferents moviments independentistes –molt minsos, sí, però hi són– d’arreu? Com s’ha de desenvolupar aquesta part de l’estratègia és un tema difícil i que cal pensar.

Sobre a on s’estableixen els diàlegs, l’opció racional seria a nivell de parlament autonòmic. Però això no exclou que es puguin cercar aliances per províncies o, per què no, aliances entre ciutats, que és una de les modes del futur immediat.

Desmuntar l’associació burgesa

Des de Catalunya, i també des d’alguna altra banda, es vol associar això de la independència a la burgesia catalana. S’acusa i es fan retrets de classisme i de menyspreu a les classes obreres.

Nosaltres ja sabem que no és cert, i que aquests intents es basen en una lectura ràpida i esbiaixada de diferents períodes històrics. Durant tot aquest temps, explicar la veritat no ha ajudat. Tampoc ho farà en el futur.

Si s’ofereix un diàleg directe i de tu a tu amb les Comunitats Autònomes, tant les riques com especialment les pobres –molt chrestià i catòlic, això d’apropar-se als pobres–, crec que podria arribar a treure pes a aquesta associació.

A Catalunya, i això no és “relat” sinó realitat, ens hauria de preocupar l’estat dels futurs veïns. El seu benestar ajuda al nostre, i no crec que us hagi d’explicar gaire la diferència entre tenir uns veïns de bon humor i uns que estan tot el dia enfadats, i més encara si estan enfadats amb nosaltres.

Clau de país

La Fraternitat Unilateral és pensar, i sobretot actuar, com un país. Un país sobirà estableix relacions amb els seus veïns i busca col·laborar-hi. Principalment en benefici propi, però també mutu.

La Conselleria d’Exteriors –o com es digui després de la impugnació–, amb Romeva al capdavant, hauria de fer una ruta per tot el territori espanyol. I publicitar-ho als quatre vents.

Com a ciutadà espanyol no se li pot negar recórrer el territori. Com a representant electe, menys. Seria molt interessant que a Espanya ningú el rebés. I encara millor que ho fes la policia.

Per això cal fer-ho i que hi hagi càmeres davant. Moltes. Pels que veieu sèries de política americana, cal muntar un comboi de periodistes com el que segueix als presidents Bartlet i Underwood.

Es vol internacionalitzar la independència? Doncs comencem a tractar als països veïns, incloent-hi el territori espanyol, a través de la Conselleria d’Exteriors. Romeva és un gran actiu, cal posar-lo en marxa aquí també.

D’altra banda, res més interessant que una foto de Romeva davant les portes tancades dels diferents parlaments autonòmics o ajuntaments, mentre explica als reporters que ell venia a oferir col·laboració tangible per solucionar problemes concrets.

Una altra possibilitat, i risc que algú segurament temerà, és que es rebi al conseller amb policia i altres cossos armats, i que se’l detingui per fomentar la sedició. Sentint-ho molt, el risc va amb el càrrec.

Per altra banda, no hi ha contactes arreu? Veure titulars semblants a “catalan leader held by police while volunteering for help” ho trobo deliciós. No veig gaire internacionalització millor que presentar un càrrec electe detingut en l’exercici de les seves funcions mentre oferia col·laboració total i desinteressada.

Infraestructures

A Espanya, quan treus per exemple el tema dels peatges la resposta automàtica és que “el Estado se volcó en industrializar y mejorar el País Vasco y Cataluña, y os pusieron autopistas cuando aquí –qualsevol lloc de la resta peninsular– apenas teníamos una carretera nacional“. I per molt que us dolgui, tenen una part de raó.

Encara que es tregui la bandera de l’eix transversal construït per iniciativa pròpia, no els faràs sortir d’allà. El sentiment de greuge és tan gran, que qualsevol cosa que diguis es veu com justificació de la cobdícia catalana.

Anar garlant sobre la inutilitat de fer aeroports aquí i allà, quan a casa en tenim quatre, no resulta gaire profitós. Alimenta la nostra imatge cobdiciosa i el seu sentiment de greuge comparatiu. Per tant, penso que seria una bona idea deixar estar el debat de la manca d’infraestructures com a cavall de batalla, almenys de cara enfora.

Desmuntar el paternalisme

Des de les files En Comú s’ha defensat que cal regenerar Espanya. És una tornada al paternalisme imperialista del catalanisme de fa cent anys que, per cert, tant es critica des d’En Comú. Coses de la memòria selectiva de la història, suposo.

Que Catalunya és una de les parts/regions/com li vulgueu dir privilegiades, espavilades i que s’ha buscat les castanyes el millor que ha pogut no és mentida. Que això ha fet que des de Catalunya es miri a la resta d’Espanya per sobre l’espatlla, o que es facin comentaris, declaracions i observacions sobre la capacitat laboral, física i fins i tot mental de la resta dels seus habitants tampoc ho és.

De fet, jo he viscut una conversa entre dos amics meus, on un català nostrat deia, a un gallec, que “de Aragón para allá són todos unos follacabras“. Pretendre convèncer algú dels teus arguments dient-li “follacabres” és… complicat…

El relat de superioritat ha d’acabar. No només ha d’acabar, sinó que s’ha de revertir. Com? Ni idea. Però potser es pot començar per esbrinar les raons que han conduït les regions a l’atur endèmic, a una dependència del govern centralista de la persona jurídica Espanya, o a una despoblació del món rural.

Per cert, us espanta la des ruralització del Pirineu i el Pallars? Aneu a Astúries. Aneu a Galícia. Aneu aquí al costat, a Jaca. O a Teruel, que fa poc hi han posat una autovia nova i des de Lleida s’hi arriba en un tres i no res, quan fa uns deu anys es trigaven unes 6 o 7 hores –les infraestructures a Catalunya, oh sí.

El greuge comparatiu

Amb el paternalisme, cal desmuntar i revertir el sentiment de greuge comparatiu de Catalunya. Sí, la persona jurídica Espanya ens roba. Però ens roba a tots –bé, a tots, tots, no. Almenys no a tots igual.

I fa servir el botí per enfonsar cada cop més certs territoris en la dependència. “Voteu-me i us garanteixo pagueta, places de funcionari i el que faci falta”. Andalusia i Extremadura “vagos y funcionarios”.

No tinc amics ni coneguts a Extremadura, però sí a Andalusia. Cal repassar-ne la història, la propietat de la terra, la gestió de la indústria –sí, es veu que hi havia foneries, a Andalusia. I altres coses!–, de la mineria –Río Tinto s’explota des del segle XIX– i com de mica en mica s’ha anat des empoderant a la població i convertint-la en ionquis de l’ajuda pública.

Mentre mireu per sobre l’espatlla i feu acudits del PER, penseu que si això de la independència no ho fem bé, la persona piconadora jurídica Espanya entrarà a tot drap i desitjarem ser l’Andalusia del nord per tal d’evitar esdevenir la Irlanda de Cromwell.

Fraternitat Unilateral a fora per convèncer als de dins

Com veieu, hi ha molts plans, focus, fronts i tecles per tocar. La idea principal, repeteixo, és obviar l’Estat Espanyol com a interlocutor per dirigir-se directament a cada autonomia/regió/ciutat/quelcom espanyola, i negociar-hi de forma directa i unilateral.

Amb això, amb la demostració de fets tangibles –un concepte completament diferent de “mostrar bona voluntat” de la catalanor tradicional–, crec que s’aconseguiria desactivar gran part del discurs que, avui en dia, permet que En Comú segueixi amb vida política.

Si es guanyen amics a tota la resta d’Espanya no només es desactiven molts discursos, sinó que gran part del suport que té En Comú, el que ara per ara es defineix com unionista per diferents raons que van des de la por a la ràbia, canviaria i passaria a comptar vots favorables a la independència.

Cal mostrar una Catalunya no ressentida, no victimitzada ni paternalista, no cobdiciosa. Oi que ens perd l’estètica? Doncs guanyem imatge, que n’anem curts. Una Catalunya disposada a col·laborar amb la resta d’Espanya en el futur –no amb la personalitat jurídica, amb l’altra–, òbviament, que us conec, cadascú des de la seva pròpia personalitat i sobirania.

Una Catalunya que no abandona a ningú a la seva sort –remarcar això en especial. I sempre tenint en compte que, per molt que no s’abandoni a ningú, el nostre camí és un altre.

Si s’aconsegueix demostrar això, el discurs de l’emergència social, que tenalla una bossa important que avui és unionista, cau pel seu propi pes. Si ho hagués d’explicar amb un parell de frases –espereu, que després d’aquesta tirallonga he de riure– podria quedar quelcom semblant a això:

Cosins –perquè per molt que els pesi als dels cognoms, aquí som tots cosins propers o llunyans, i si no feu-vos una prova d’ADN. I si no us la feu, aneu pensant en les malalties que provoca l’endogàmia–, nosaltres estem dats pel sac per la persona jurídica Espanya, però sabem que vosaltres també.

Nosaltres volem marxar, però us estimem, som família i no us volem deixar tirats. Podem enfonsar-nos tots mentre el Capitalisme –de Capital de l’Estat– ens xucla la sang, o podem mirar de lluitar per sortir-nos-en. Nosaltres us oferim tot el que tenim. Què decidiu?

Visca Espanya!! 2.0

Ahir comentava una notícia sobre ajuts agraris, i la cosa seguia amb una altra peça d’opinió, titulada La Renaixença i el somni de Puigdemont, és un festival d’errors conceptuals –el de la “olor de multituds” encara em fa riure– que intenta recuperar a Joan Maragall i el seu article Visca Espanya!!–no el deixeu de llegir, el de Maragall. El del Martín Blanco, si voleu riure una estona, també– per defensar que La Renaixença fou un moviment pro-Espanya.

Es demostra allò que diem que hi ha un dèficit cognitiu sever. Al primer paràgraf del gran article de Maragall hi trobem això:

perquè «visca Espanya» ja no es el crit tràgic, ja no es un ressò de la buidor, ja no es el símbol de les polítiques funestes; sinò que'l nostre «visca Espanya» vol dir que l'Espanya visca—entenèu?—que'ls pobles s'alcin i's moguin, que parlin, que fassin per sí meteixos, i's governin i governin; i Espanya ja no es un lloc comú de patrioterisme encubridor de tota mena de debilitats i concupiscencies, sinó que Espanya es això que's mou i s'alça i parla i planta cara als que fins are han viscut de la seva mort aparent.

Potser Maragall defensava una Espanya federada, i potser la Solidaritat Catalana fou un moviment purament estètic que fracassà per aquesta mateixa raó. I potser a mi no em faria res evolucionar un xic la idea federal.

D’aquí a uns anys, un cop el nostre nou país estigui establert i sigui sòlid, es podria mirar d’establir una petita Commonwealth ibèrica amb Portugal, les diferents repúbliques ex-Espanyoles, l’Aran i part del sud francès. Una associació lliure i voluntària, però com diuen per allà, cada uno en su casa y Di-s en la de todos.

Per arribar aquí potser caldria mutar un cop més –no és sarcasme, o sí– això del Full de Ruta. Si tant parlen alguns de “solidaridad fraternal“, potser seria hora que des de la Generalitat es comencés a aplicar aquest concepte. I de forma radical. Ignorar la Moncloa, el Consejo de Ministros, el Congreso i la Casa Real i iniciar un diàleg directe amb els diferents parlaments autonòmics.

Potser sembla una boutade, però oi que a Catalunya ens estem plantejant trencar “l’ordre constitucional establert”? Per què no evitar la “persona jurídica” Espanya i parlar de tu a tu amb l’Espanya de veritat? Per què estavellar-nos contra un mur?

Si diem que la desobediència és entrar en conflicte –alguns en diuen guerra– directe amb l’Estat, per què no donar la volta a allò que aquest Estat fa temps que practica? Però no parlo de cercar divisió, confrontació i fractura per propi benefici.

Parlar de tu a tu, i de forma sincera, amb Andalusia, Extremadura, Astúries i la resta, oferir col·laboració i negociació directa sense passar pel filtre centralista del poder de Madrid. Hi ha res més fraternal que dues parts que intenten ajudar-se per solucionar els seus problemes?

I el més interessant de tot és que és una acció que es pot fer avui mateix, no altera per res el famós Full de Ruta i no exclou cap de les idees que s’han proposat fins ara, ja siguin refrendaries, constituents o plebiscitàries.

Simplement i clara es tracta de canviar l’estat mental d’haver de justificar-nos per respirar. Passar de moure’ns a la defensiva a fer-ho a l’atac. Però atac contra un ens tòxic, perniciós i rebutjable: la persona jurídica Espanya. Canviar el “nosaltres contra tot” a cercar aliats, ara i aquí, entre els que un cop es formalitzi el nostre nou país, seran els nostres veïns.

No es desactivarien d’un cop i per sempre tots els relats d’insolidaritat, d’egoisme i totes les gasòfies inventades? No haurien de callar, d’un cop i per sempre, les boques que al Parlament i al Congreso –si es que algun dia es reuneixen, clar– s’omplen de solidaritat, fraternitat i llibertat?

Contra el fum i l’enganyifa crònica, fraternitat unilateral i directa. Ma oberta, per tot, però a condició de tractar de forma directa i sense intermediaris. Somnieu, imagineu que només una ignora la “Espanya persona jurídica” i accepta. Seria o no un cop d’efecte important?

Efectivament és un somni. La realitat és que a Catalunya, de moment, impera el sentiment independentista contra l’altre. Externalitzem les relacions personals a les persones jurídiques de Catalunya i Espanya, i s’evita qualsevol contacte directe amb la gent del carrer. I quan el tenim, ho fem carregats de prejudicis, previsió i arquetips que ens vénen, en part, de les respectives persones jurídiques.

No veig un sentiment de construir quelcom nou i perquè sí, sense necessitat d’un antagonista per justificar la posició, sinó de reivindicar el greuge i la victimització. Potser és que es viu molt bé quan s’eludeixen les responsabilitats.

El debat sobre referèndums i declaracions i la boira de guerra

Llegida l’entrevista a Germà Bel, i vistes algunes les reaccions –en forma de piulades o de textos més llargs com aquest de Jordi Graupera (enhorabona de nou) del que no entenc ni el per què ni el to ni la retòrica–, no puc estar-me de dir la meva, ja que sóc bocamoll de mena. Abans, però, explicaré el concepte “boira de guerra”.

Aquesta boira és la que provocava el fum de les armes en ésser disparades. A partir d’unes poques rondes, el camp es veia ocupat per un fum espès que impedia que hom veiés a qui i cap a on disparava. I això, penso, és el que comença a passar amb el tema del RUI, la DUI, sa mare la pastissera i els nous conceptes, certament incomprensibles, com DINO o DAI o DUNI –que em sona més a cadena de perfumeries. Hom comença a disparar a tort i a dret, sense saber –ni mirar ni pensar– qui hi ha al davant.

Dos punts importants abans de començar. Primer vull fer un petit diccionari per evitar sigles que, a hores d’ara, comencen a fer ganes de vomitar. Excepte indicació contrària, quan parli de “referèndum” o “declaració/proclamació d’independència”, hi podeu afegir el sufix “unilateral”. De la mateixa forma, els considero vinculants. Per què? Quan parlem de fets com la creació d’un nou país o estat, se sobreentén –o caldria fer-ho–, que es fa de forma unilateral. Per què? Perquè ningú, repeteixo ningú, té la potestat a atorgar l’autodeterminació (auto, nois) o la definició pròpia d’un mateix. Per altra banda, la Convenció de Montevideo així ho diu. Si voleu, podeu seguir jugant a les etiquetes, però no m’hi busqueu.

El segon punt és l’article Aclariments sobre el RUI i la Via Abat publicat a Unilateral.cat on explico la Via Abat Ninet –prèvia clarificació de conceptes amb el mateix Dr. Abat, és a dir que li vaig preguntar “és això?” i va respondre “sí”–, que és el que de forma inicial defensaven alguns que avui critiquen Bel. Som-hi.

A l’entrevista, resumint molt, Bel defensa la vigència del Full de ruta de la coalició Junts pel Sí; diu que no existeix una majoria independentista al Parlament (aquest punt tracta el tema del pacte JxS-CUP); diu que un RUI no desencalla res; diu que fer un referèndum seria més patètic que el que es va fer el 9 de novembre de 2014 i enumera algunes dificultats logístiques, assenyades, de per què seria patètic i per què no es podria realitzar. També parla de l’actitud de l’ANC i el bloc En Comú, preocupats i angoixats els uns, indefinibles els altres. En el debat sobre el trencament/vigència de pactes entre JxS i CUP no hi entro perquè no és l’objectiu d’aquest article.

Logística del referèndum

En el tema de les dificultats logístiques i la necessitat d’un exèrcit/força per assegurar infraestructures i fer complir el nou marc legal, Bel sí que mareja una mica la perdiu. Quan li pregunten per què cal un exèrcit, Bel respon que “per aconseguir implantar el nou marc legal”. La següent pregunta és sobre si aquesta força també caldria en cas de referèndum constitucional pactat o eleccions constituents, en oposició a la realització d’un referèndum organitzat des de Catalunya, i la resposta és “sí, però en aquell moment ja estàs fora del marc legal espanyol”.

Amb aquesta resposta crea dos escenaris legals diferenciats, i ho considero un gir retòric. En el moment que el President acaba la proclamació de la independència, el marc legal espanyol no aplica –ens creiem que som un país, o no? Si es fa un referèndum organitzat sense pacte amb l’Estat Espanyol, agradi o no el marc legal és l’espanyol fins que no entri en vigor una llei (es publiqui al DOGC) o es faci una proclamació pública que expressi que el marc legal espanyol deixa d’estar en vigor.

Cal rebutjar qualsevol joc dialèctic, inclòs el de la “desobediència”, que vulgui rodejar això, ho digui Bel, Graupera, Gabriel, Forcadell, el president Puigdemont o el rei Felip VI.

Acceptació de marcs

Sobre l’ANC ja en vaig parlar fa mig any. Com no s’ha dissolt, s’està convertint en un ens zombi que causarà més danys que avenços.

En tant als Comuns, el seu mode de treball basat en el populisme els portarà a actuar segons com bufi el vent. La seva inclusió o acceptació del marc legal, derivat d’un referèndum o d’unes eleccions –és a dir, que acceptin la celebració de referèndum o eleccions plebiscitàries–, és totalment irrellevant: són ciutadans catalans? Si als set milions de catalans se’ns aplica un marc consistent en convocatòria de referèndum/eleccions o proclamació d’independència, no veig per què aquests diputats han de tenir un estatus especial que els permeti acceptar-lo o no, validar-lo o no, a la seva elecció. Els diputats, com a ciutadans que són, no poden complir només les lleis que els agradin.

Per què es parla del RUI?

En el tema “per què ara es parla de RUI com a desllorigador”, torno a estar d’acord amb Bel en part. L’agenda d’actualitat política mana, i l’agenda de la indústria de les notícies, amb opinadors, articulistes, tertulians i d’altres que en viuen, ha de fer bullir l’olla. I mentre uns fan la videta, la resta anem perdent temps, ganes i energia. Desconec les raons per les quals, de sobte, ha saltat l’etiqueta RUI, i menys encara quan el pretext –la ponència del dr. Abat– defensa 1, declaració d’independència per la majoria necessària per aprovar una Llei al Parlament i 2, confirmació d’aquesta declaració mitjançant consulta a la població.

Si és pel tema de la desobediència, una cosa és la “desobediència” entesa com el rebuig al marc legal espanyol que s’exerceix amb una declaració d’independència, i una cosa molt diferent és fer enrabiades puntuals perquè un tribunal espanyol diu que una resolució completament inútil del Parlament –com la del 9 de novembre de 2015– no és vàlida. La Declaració de sobirania no servia de res d’entrada. Si voleu jugar als països, el Risk és més barat i entretingut.

També considero que la convocatòria d’un referèndum per part del Govern sobre la independència de Catalunya, amb una pregunta clara i una resposta binària, és legítim i faria desaparèixer molts dubtes. Ara bé, el debat organitzat sobre quina via és la millor és completament irrellevant si l’objectiu és la independència.

Full de ruta: errors constitucionals

Com a punt final vull parlar del famós Full de ruta de Junts pel Sí. El dels 18 mesos. Crec que aquest programa conté uns quants errors de base, essent el principal la confusió entre “procés constituent” i “eleccions constituents”. Vull pensar que aquesta barreja de conceptes no s’ha fet per confondre.

Per alguna raó que no arribo a comprendre, es veu que Catalunya mai podrà esdevenir independent si no té una Constitució. Una constitució no és res més, ni res menys, que una carta de drets i deures bàsics, una de les possibilitats definitòries de la relació entre l’Estat i els seus ciutadans. Això es pot fer a través d’una constitució, o a través de lleis. De fet, són les lleis les que desenvolupen aquesta relació de drets i deures. En tot cas aquí i arreu del món, una Constitució és un accessori. I com a tal, és prescindible. I si no, pregunteu al Regne Unit.

Per aquesta raó, parlar d’eleccions “constituents” o “assemblea constituent”, i lligar això a la redacció d’una futura constitució catalana frega el totalitarisme. Per què? A mi no m’han preguntat si com a ciutadà del nou país vull regir-me per una Constitució. I com jo en som uns quants. Si comencem l’aventura amb imposicions, no sé jo.

A banda, una Constitució és un document bàsic. El compendi del senador Vidal, a banda d’esgotador, torna a fregar el totalitarisme en tant que sobrepassa la protecció de certs drets. Ho fa en forma de legislació directa –i una Constitució està per sobre de qualsevol llei–, que només permetria la correcció mitjançant una modificació de la Constitució, amb les complicacions legals que comporta. Però ens queixem de la dificultat de modificar la Constitución Española.

Per altra banda, el Full de ruta parla del “procés constituent” en tant al procés legal i legislatiu que ens ha de portar a l’establiment del nou país/estat. El procés constituent és el que s’està fent, és tot. I és res. Però lligar la creació d’una Constitució com a necessitat imperativa per a esdevenir independents és mentir. I debatre sobre qui l’ha de redactar i com i si s’ha d’aprovar o no és fer perdre el temps i, fins a un cert punt, totalitari.

Conclusions

Estaria bé que tothom comencés a parlar clar i a deixar de banda la retòrica, tant la processista com la desobedientista, així com la política de fets consumats. Volem la independència, sí o no? Quan parlem de declaració d’independència ens referim a l’establiment d’un nou país, sí o no? Això es farà de forma independent al que digui l’Estat espanyol, sí o no? Un cop establert el nou país, la ciutadania catalana –refuso directament parlar de “poble català”– desitja regir-se per una Carta de drets i deures/Constitució, sí o no? El model de govern de Catalunya ha de ser una República, sí o no? Desitja la ciutadania catalana que Catalunya sol·liciti l’admissió a la UE/OTAN/UN/Commonwealth/ASEAN/altres, sí o no?

El procés legal per arribar aquí (El Procés) –mitjançant una convocatòria amb la pregunta “Vol vostè que Catalunya esdevingui un nou estat?” que permeti només una resposta binària “SÍ/NO”, o mitjançant una proclamació d’independència amb majoria al Parlament– serà irrellevant un cop els partits polítics parlin clar. Per això cal que deixin de pensar en termes de cicles electorals, com estan fent ara mateix. Per això caldrà, també, que s’aprengui a diferenciar entre “unitat”, “unificació”, “pensament únic” i estudiar el concepte “diversitat”. Fuenteovejuna és una obra de teatre.

Mentrestant, seguirem debatent sobre “majoria parlamentària” vs. “majoria de vots” vs. “percentatge”. Seguirem debatent “quin percentatge de vots dóna com a guanyador al sí en un referèndum”. Seguirem debatent si “el bloc polític X mai acceptarà aquest marc legal”. Seguirem debatent sobre si “la llei de transitorietat és vàlida sempre i quan no la tombi el TC”. I així.

Si es vol fer quelcom diferent, tenim l’oportunitat de fer-ho. No vull, com diu Bel, una mini-Espanya o una mini-França on el centre polític, Barcelona, digui a la resta què s’ha de fer, quan i com. Ventilem el camp de boira de batalla i deixem els accessoris per quan tinguem el blat al sac i ben lligat.

Recull d’articles (número 17)

A poc a poc s’acosta el quart de centena –per dir quelcom mig solemne–, tot i que no de forma seguida. Avui, després d’una pausa curta i just abans d’una altra més llarga per vacances, reprenc la meva selecció de coses que trobo dignes de compartir amb els pocs lectors d’aquest blog. Aquest cop veureu que no són gens actuals, perquè l’actualitat, a vegades, supera la meva resistència.

I com començo a desvariejar… som-hi?

  • El tema de la factura elèctrica i la sobirania energètica m’interessa de fa temps. Passa que sóc un xic mandrós. Si no ho fos, podria seguir les instruccions que ens dóna Kris De Decker per tal de desconnectar la nostra llar de la xarxa elèctrica. I ho fa a un municipi de l’àrea metropolitana de Barcelona. De la costa. Misteris…
  • Ara que estem en campanya electoral, (gairebé) tots els partits diuen que volen abaixar els impostos. Doncs a la Rússia tsarista n’hi havia un, d’impost, sobre la barba. Si us fa gràcia, us deixo aquest text on s’explica que aquest impost s’està començant a reclamar avui en dia al Regne Unit. Aneu fent elogi de l’imperi, aneu!
  • I parlant d’imperi, aquesta setmana ha sigut prolíficament sinèrgica en temes imperials. Biel Figueras publicava Jordi Pujol, el penúltim imperialista i Enric Vila El catalanisme i Ciutadans. Jo també vaig dir alguna cosa, però no és aquest el lloc on fer autoreferència. Curiosa la –ejem–confluència.
  • Ja fa un parell de Reculls que el vull posar però sempre me n’oblidava. En Pere Quintana enviava per correu My Year in San Francisco’s $2 Million Secret Society Startup, un article llarg sobre una mena de startup misteriosa, una mena de club secret que té algunes reminiscències –o pretensió d’imitació– maçòniques. Molt curiós i divertit de llegir, sobretot el final del xiringuito.
  • En Josep Sala, gironí de Dinamarca Noruega, ens comentava fa un parell de setmanes quins son els ritmes a Trondheim quan arriba l’estiu. I ara tinc ganes de fer un kaffe og kake.
  • De tot el vendaval polític en què s’ha vist involucrada la CUP, em quedo tan sols amb l’article que en Boaz Vilallonga publicava a Mozaika: El jueu en la política catalana. El que s’hi diu és, lamentablement, el de sempre. El fet jueu, a Catalunya, és poc més que moneda de canvi.
  • Recordeu el tema de la bombeta que fa més de cent anys que funciona de forma ininterrompuda? Gonzalo Martín en parlava fa dies a Criticidades. Però la cosa no va de bombetes. O sí. No sé…
  • Si voleu anar a fer una ruta gastronòmica pel Camp, en Miquel Bonet és el vostre contacte. Ara, calceu-vos.
  • I, per acabar, un llegit d’avui mateix. A Què són les catedrals sinó les pedres del sepulcre de Déu fan una exposició prou interessant del pensament Nietzscheà. Recorda molt a la definició de profecia, en tant a les advertències que feien els profetes d’Israel, no a la versió cristiana de «predicció».

I fins aquí el recull d’avui. Que tingueu un bon diumenge.

Aclariments sobre el RUI i la Via Abat

Sembla que, aquesta setmana, el concepte del Referèndum Unilateral d’Independència (RUI) ha acabat d’esclatar. Ja feia dies que corria, però ara, en especial amb l’inici de la campanya de repetició de les eleccions espanyoles –fet que no deixa de ser curiós–, tothom parla i comenta el nou hashtag de moda.

Tanmateix he detectat certes divergències en la interpretació del #RUI. M’explico. Pel que porto veient, tot començà el 17 de maig amb la compareixença del dr. Josep Abat al Parlament on defensava una visió clara: existeix una majoria clara per fer una declaració d’independència. Es pot fer. Caldria confirmar-la amb un referèndum. Això és el que hauria de fer el nou govern.

A diferents punts o focus d’inici a diverses publicacions digitals –individuals o de premsa–, el tema s’ha anat extenent s’han anat recuperant texts de fa un i dos anys. Els qui ara anomenen la «tríada sònica» (?) —Jordi Graupera, Bernat Dedéu i Enric Vila— defensaren aquesta via, o com a mínim a mi m’ho va semblar, i la començaren a moure. S’han fet diferents articles aquí i allà –sí Domenechs, segueixen fent articles. La cosa ha anat creixent i ara, ja en campanya, diaris de paper, digitals, polítics i gairebé tothom parla de forma oberta del famós RUI, que està esdevenint tema de mercadeig electoral… a les eleccions espanyoles.

La cosa és que veig que vora el 80% del que llegeixo sobre el #RUI es refereix a una cosa molt diferent de la Via Abat: defensen la convocatòria d’un RUI, bé a l’escocesa –és a dir pactat– o bé de forma unilateral si l’Estat espanyol segueix negant-se. Per fer-ho suau, i com vull que aquest article sigui purament definitori, només diré que em sembla un «torni a la casella de l’estiu de 2014, sense cobrar».

Això crea moltes preguntes: nous noms, nous conceptes i noves teories per a una cosa que ja es va intentar i no es va fer bé –per infinits motius que ja no m’interessen. Per tant, i després de confirmar-ho amb el mateix Abat, intueixo que aquí hi ha dues visions i, crec, s’estan confonent conceptes. Cal explicar bé quina és la Via Abat (copyleft) i no estaria gens malament que hom es posicionés. Tal com ho veig, seria això:

Dia 0. Per seguir la legalitat vigent catalana es proposa una llei que insti al Govern a declarar la independència i a convocar immediatament un referèndum per a confirmar-la. Com la famosa «declaració del 9N», però útil i clara. La llei segueix el seu procés i es vota al ple del Parlament. Al mateix ple es vota la modificació de la Llei 10/2014 de consultes populars no refrendaries per tal d’eliminar el «no» del títol i fer que els resultats siguin vinculants. En cas que s’aprovin ambdues lleis, es publiquen a la següent edició del DOGC.

Dia 1. Les lleis surten publicades al DOGC i entren en vigor. De forma immediata, el president proclama la independència –al balcó del Palau de la Generalitat, al Parlament o a un búnquer subterrani, tant se val. A partir d’aquest moment, Catalunya és un Estat independent i sobirà –és a dir, la llei màxima ja no és la Constitución Española sinó l’Estatut. En acabar la proclamació d’independència, i d’acord amb l’article 4.2, supòsit a, de la Llei 10/2014, el President convoca per iniciativa institucional la confirmació de la situació.

Dia 2. Es publica la convocatòria al DOGC i comença a comptar el termini. Si tot està envestat –que hauria d’estar-ho per fer les coses de forma ràpida i fàcil–, el referèndum de confirmació es pot fer en els 30 dies que preveu l’article 10.4.

A partir del dia 1, la Conselleria d’exteriors hauria de fer una activitat titànica per visibilitzar la situació. Cercar suport internacional tenint en compte la legislació. La Convenció de Montevideo (en especial els articles 1, 3, 6, 8 i 11) és clara en el tema del reconeixement: el reconeixement internacional és irrellevant per l’existència d’un país. Això sí, cal tot el suport que es pugui per tal de neutralitzar el màxim possible els moviments de violència espanyols.

De la mateixa forma les conselleries, a casa, (economia i finances i interior especialment) han de fer tot el possible per garantir la seguretat de les infraestructures i la caixa del Govern. Com fer-ho, això de la caixa? De la part tècnica –possible bloqueig de comptes per part del Banc Central– en tinc poca idea però segur que algú podria posar-hi llum.

Dia 32. Es celebra el Referèndum de confirmació d’independència. Amb observadors internacionals i el que faci falta. Es fa el recompte i el resultat s’accepta i acata.

Si guanya el no, el Parlament deroga la llei de proclamació d’independència i ens preparem per esdevenir la Irlanda de Cromwell. Si guanya el si, visques a Catalunya, convocatòria immediata d’eleccions i el nou Parlament haurà de fer lleis que substitueixin les espanyoles, estructures d’Estat, debatrem el model social de país, debatrem constitucions i el que calgui.

Aquesta, i no una altra, és la que considero la Via Abat. Torno a dir-ho. Aquest és un text descriptiu. Aquí no entro en consideració si el dia 0 pot ser avui, demà o d’aquí a 13 mesos, ni percentatges d’acceptació referendaris –tant de llindar si/no com de resultat–, ni si aquesta opció és més viable, fa més bona olor o renta més blanc, ni gairebé res tècnic.

El meu objectiu és descriure de la forma més exacta possible quina és la Via que es defensà el 17 de maig al Parlament. Quina és la via de secessió que defenso jo –també de fa anys i amb molta menys visibilitat. I intentar clarificar conceptes per evitar caure en la retòrica processionària. Com he dit al principi, cal clarificar aquest tema. És temporada electoral i els venedors de diaris –i de fum– fan l’agost.

Ni procés ni desobediència: RUI

El 17 de maig de 2016, el doctor Antoni Abat i Ninet feu una compareixença al Parlament de Catalunya on defensà un model «inèdit» fins ara: la declaració d’independència directa i una confirmació posterior mitjançant referèndum ciutadà. D’aquell dia ençà gent amb abast i audiència, respectats i admirats, com en Jordi Graupera, en Bernat Dedéu i d’altres –que feia temps que llençaven la idea–, en van parlant, estenen i defensen el concepte.

He posat inèdit entre cometes perquè tot i ser-ho al vessant mainstream de comunicació, en som uns quants que defensem el que el doctor Abat exposà al Parlament. Estic segur que molts dels que hem defensat que un resultat que, de forma clara i visible, conformés una majoria independentista al Parlament permet declarar la independència de forma immediata, hem patit mofa, escarni, rissa i menyspreu per gairebé tots els qui, avui, neden i naveguen –en l’accepció sinonímica de «senilitat»– pels oceans de percentatges necessaris en un, encara, hipotètic referèndum pactat amb el Gobierno de España.

Antoni Abat citava la Convenció de Montevideo sobre els drets i deures dels Estats, que és la legislació internacional vigent i vàlida que defineix els requisits d’un Estat per declarar-se completament sobirà. És curiós que de tots els experts legalistes que porten garlant sobre el tema des de 2011-2012, cap ni un conegui l’existència d’aquesta Convenció. O que la conegui i no l’hagi citat. O que ho hagi fet i jo m’ho hagi perdut, i en aquest cas us demano, lectors, que em corregiu.

Aquesta Convenció la vaig citar en la no-tan-humorística Declaració d’Independiència (amb dues «i») de la República Contubernial Judeo Maçònica i Anarquista. Molt hi-hi ha-ha i algun «goita el grillat», doncs, au: mentre alguns van fent bullir l’olla amb propostes de constitucions anabolitzades, la legislació vàlida que ens permet, avui mateix, esdevenir un país sobirà continua essent desconeguda –i ignorada– pel mainstream polític, periodístic i ciutadà.

«Antoni Abat va fer una declaració potent i innovadora». Potser sí per als processionaris. El que féu Abat fou parlar clar: «nois, estem fent l’enze. Les coses són increïblement més fàcils». Torno a repetir-ho un cop més: esmerçar temps debatent si es fa un referèndum, si ha de ser pactat o no, el percentatge necessari i tota la mandanga és perdre energia.

Hi ha una majoria independentista al Parlament. Que es presenti una moció per declarar la independència de forma immediata i que es voti. Si s’accepta, cal que el Govern actuï. I el primer acte un cop declarada la independència, demanar-ne confirmació als ciutadans de Catalunya. Qualsevol altre rumb, sigui amb lleis de desconnexió, sigui amb creació d’estructures d’estat, sigui amb retòrica de desobediència, sigui amb fulls de ruta barrejant tots aquests conceptes, és marejar la perdiu.

Si cal una mica més de temps perquè, com diu gent que hi toca, es necessita establir cert poder físic per garantir que tot s’aguanti, cap problema. A les pròximes eleccions catalanes, tots els partits independentistes s’han de presentar amb un punt únic al programa: proclamar la independència com a primer acte del nou Govern que es constitueixi. Ni trampes dialectiques, ni llistes úniques, ni pactes, ni fulls de ruta, ni històries. Clar i català –seny!

«Si hi ha voluntat, tot és possible», diuen. Doncs menys garlar i més actuar.

ADÇ

Existeix l'ADN català? M'encanta que em facis aquesta pregunta...
Existeix l’ADN català? M’encanta que em facis aquesta pregunta…
Existeix una mena de disposició, no genètica sinó metafòrica, que tenen certes persones a esdevenir defensores de la Unidad de EH!paña Última Voluntad de Franco davant qualsevol amenaça per a la seva pròpia supervivència, real o infundada. A Catalunya, com a bons ibers, també el tenim aquest gen. Però per coses del Fet Diferencial™, aquí l’anomenarem ADÇ.

Els catalans som un poble estereotipat. I amb una mica de raó. Mai oblidaré el dia que estàvem amb en Marcos, asturià, a la gespa de la Universidad de Huelva. Un grup de noies indígenes que passava pel costat ens digué: «Pero que sosos, ¿no? ¿Que sois, del norte o que?». Immediatament en Marcos i jo esclafirem a riure fins que les llàgrimes corregueren galtes avall. Sonsos, avorrits, sense sentit de l’humor, massa treballadors, burgesos, que no saben divertir-se, garrepes…

Fets Diferencials©

El que resulta curiós és que el Bon Català, que s’ofèn en pic ensuma l’estereotip a deu quilòmetres, no dubta en emprar el mateix tracte denigrant als altres habitants de la península. Essent així, els bascos són nostres germans, bona gent a qui cal prestar el nostre suport incondicional. Els castellans, dominadors i opressors, i la seva terra un eral incommensurable, tot i que en romànic ens passen ambdues mans, i els peus també, per la cara. I cal notar, també, que un Bon Català™ no distingeix les províncies de Castella de les de Lleó, i encara menys té idea de l’abissal diferència entre el nord, el sud, l’est i l’oest.

Dels madrilenys, no cal dir res perquè no hi ha res a dir d’un poble que no existeix. Però un català afectat d’ADÇ no sap que a Madrid no hi ha madrilenys, sinó tres quartes parts d’Astúries i unes quantes persones que hi han anat a viure des de tots els racons de la Pell de Brau. Dels andalusos, millor no en parléssim. Vagos i maleantes per començar, i a partir d’aquí ja veurem. Aragonesos i valencians, aquells cosins renegats que no volen copsar la realitat històrica —ehem— i que cal esperar que un dia vegin la llum. I així amb tot.

Diferències culturals©

El Gen Ç és el que fa que encara avui hi hagi alguna «llagosta de marge preescolaritzada» que parla del «xarnego agraït» . Com rebat magistralment en César Xarnigger I –a sons peus, excel·lència– al seu bloc:

Agraït de què? Agraït de respirar el mateix aire pur que vosaltres? Agraït perquè ens veu amb bons ulls, encara que siguem mig imbècils? Xarnego agraït de què?

També és allò que fa que quan veiem algú que, realment, es sent espanyol ens en riem d’ell titllant-lo d’enze i poc civilitzat. És veritat que algunes mostres d’espanyolitat fan que hom tingui ganes de riure –o de vomitar–, en especial les que vénen acompanyades per banderes de regnes de fa cinc-cents anys. Però la cosa està en què mentre uns es dediquen a escridassar als altres per portar un adhesiu al cotxe, els altres fan exactament igual als uns per l’adhesiu contrari. He dit contrari? Error. És l’error de l’independentisme antagonista. La majoria d’independentistes catalans ho son en contra d’España. Si, amb Ñ, que després ens queixem de com escriuen Lo Nostre™. Hi ha una diferència conceptual important entre ser indepe per anar en contra de, que en ser indepe estant a favor de, on el que segueix a «de» ho decideix cadascú.

Dret a decidir?

L’exemple que m’ha portat a escriure aquest article se’m revelà diumenge passat, Dia d’Andalucía. Després de llençar un parell d’arengues a la independència dels andalusos em preguntaren si estava de broma o m’havia grillat irremeiablement i definitiva. Em resulta curiós que persones que s’autoanomenen “independentistes” facin escarafalls quan hom reclama que el dret a l’autodeterminació el puguin exercir també, si així ho desitgen, els diferents pobles ibèrics, dels quals l’andalús n’és un. I qui diu andalusos, diu castellans, asturians, lleonesos, gallecs o fins i tot, ves què us diré, bascos. Per què només podem ser independentistes catalans, bascos i, a molt estirar, gallecs? Què passa amb la resta? Quin problema hi ha perquè els habitants de El Bierzo puguin demanar l’annexió a Galícia, o els de Huelva a Extremadura? Us sembla risible? Doncs el tema està en dansa des de 1873.

Un dels escarnis preferits de l’esquerra independentista contra la unionista és la defensa que els darrers fan del dret d’autodeterminació de pobles llunyans, com el saharahui o el palestí, mentre que a casa es nega aquest dret als catalans. Qui es pren a conya els independentismes ibèrics fa el mateix. Jo dec ser un xic rar però considero que estem fent un flac favor a les nostres aspiracions. Potser aquests moviments siguin residuals. També està clar que si nosaltres no prenem les regnes del nostre destí no ho farà ningú. Però tinc família, amics i coneguts a diferents indrets d’España. I com a persona, independentista i català –en aquest ordre estricte– em cau la cara de vergonya quan des d’aquí es fa befa d’un grup de gent per culpa de quatre malànimes. I no ho dubteu: em passa el mateix quan des d’allà titllen als catalans de lladres, corruptes i egoistes que no dubten en beneficiar-se a costa de tothom.

Conclusions

Potser caldria deixar de veure la televisió, uns i altres, i parlar més entre les persones. Voltar mon i descobrir que, en realitat, la majoria d’espanyols ni ens odia ni ens vol veure morts abans que separats. Ja no dic fer un quelcom estil Lautaro, que podria ser un avenç. Només deixar la tele, els diaris i pensar a llarg termini. Què pot ser més beneficiós no només per nosaltres sinó per la resta? A més, bones tanques fan bons veïns, diuen. Però tot i la tanca, els veïns segueixen allà. I com digué l’Unamuno,

Que gran poquedad de alma arguye tener que negar al prójimo para afirmarse.

He dit.

Conèixer

La Cerdanya

Els catalans coneixem poc el nostre país. Si que hem vist diferents programes que ens l’han mostrat en helicòpter, o des d’una barqueta. Fins i tot ens hem atrevit a fer programes de tarda emetent des de pobles diferents. I encara més atrevits que ningú, hem entrat a casa de personalitats nostrades per compartir un parell de dies de la seva vida, o hem convidat personalitats foranes per a mostrar les nostres tradicions. Però per molt que veiem el país a la tele, sigui a vista d’oreneta (europea) o de seitó, ens manquen coses.

Som molt de l’hortet, literal o figurat, al darrere de casa. I no cal sortir gaire de casa, que avui plou, demà nevarà i ahir feia vent. Només cal veure els topònims que s’empren arreu: El Territori, Cabralunya, Can Fanga, a pagès, a comarques. Per comentaris copsats i converses mantingudes, podria dir que no hi ha gaire mobilitat, que el nomadisme no és una cosa arrelada a Catalunya. Que en temes de viure a un lloc o altre, més aviat som funcionaris. I com a bons funcionaris hom fa defensa de la seva terreta i de la seva tomaquera, ja sia cultivada en terra, en hort urbà, o permaculturitzada per la façana.

Sempre m’ha sorprès que hi hagi gent que amb prou feines conegui els voltats de casa seva. Per molta broma que faci, especialment a Twitter, sobre llaurar Barcelona o cremar la Catalunya Vella per sembrar-hi sal, en alguna ocasió m’he arribat a emprenyar quan m’han recriminat desconeixement de causa per algun d’aquests comentaris. Qui em coneix fora del meu vessant de 140 caràcters, sap que no em calen mapes per arribar a qualsevol punt del Principat.

Els Pallarsos, on s’hi arriba per carreteres sinuoses que, tant de sobte com s’estrenyen i passes sota gegants de color gris, es tornen a obrir al cel amb un paisatge diferent. Passar per Ponts, sentir l’olor de bosc i recordar vint-i-cinc anys enrere. Badar amb històries antigues de Toloriu i més modernes a Pont de Bar; de cop mirar a la dreta, veure el Cadí perfectament cisellat i, a l’hivern, emblanquinat. Els prats alpins del Pla d’Anyella. L’encaixonat de Ripoll, que no conec tant com voldria. Baixar d’Olot per la Vall d’en Bas, seguir per Susqueda, Rupit i Tavertet, parar a una corba per veure Sau d’esquitllentes i sortir, finalment, a la Plana de Vic.

El misteri de Sant Pere de Rodes, on la Tramuntana és capaç de fer-te volar. Les carreteres rectes, planes i amb mil rotondes als empordans. Els camps inacabables, en tota la gamma de grocs i ocres possibles, de la Segarra. L’aridesa i sequedat de les Garrigues, on et diuen que volen fer un embassament, i et preguntes d’on trauran l’aigua. Despertar-se un matí de Sant Joan i veure La Pertusa i les crestes que t’indiquen la direcció de Mont Rebei. Des de Queralt, veure el primer raig de sol amb Berga als teus peus. Festa i bullanga amb olor de pólvora als dos Penedesos. El cel clar i lluminós a Montblanc, i les pedres que parlen a Poblet, Vallbona i Santes Creus. L’humor cabotón de les Terres de l’Ebre…

M’oblido paratges, però encara que conec molt poc Catalunya, el que n’he vist m’impedeix parlar d’ El Territori. No seriosament. Puc fer bromes sobre voltar per les carreteres de la Catalunya profunda, però poc més. Cal recórrer el país per deixar-se de tòpics. O més aviat per beure de la font original i saber d’on i per què. Cal vagar per la terra. Diuen que permet copsar millor la realitat de casa quan s’hi torna.

To de re per a mandolina i clarinet

La meva descoberta del Sisa m’ha portat al reportatge documental “To de re per a mandolina i clarinet“, realitzat per Sputnik al 2011.

És un treball tremend d’arqueologia musical. S’explica l’ Ona Laietana, un moviment musical propi de Barcelona ciutat, format a partir d’estils musicals com el jazz. Gato Perez, Sisa, Música Urbana (si no erro, surt un jove Lucky Guri tocant assegut a terra), l’Orquestra Mirasol, la Companyia Elèctrica Dharma, l’Orquestra Plateria…

S’ha de veure, tan si us agrada la música com si no. Tan si en sabeu com si no. És un petit fragment de la història, tant del país com de la música, però tot i que sigui petit, del 1973 al 1978, bastant significatiu. Tot això ha estat una petita gran descoberta per a mi.

De tot ell, en voldria destacar dues coses: si l’ Ona Laietana és l’avia de la música catalana actual, els besavi en serien el folk i el rock americà dels 60, així com el jazz. Dels Creedence a Miles Davis. Tota l’Ona Laietana és l’equivalent del moviment contracultural californià dels 60 a Catalunya.

Els grups d’aquest moviment es basaren en la música americana, adaptant-la a una visió mediterrània i afegint instruments propis: mandolines, tenores, etc… Quan em tornin a preguntar “per què no t’agrada la música ni el rock català”, crec que m’esplaiaré bastant.

Com diu un dels entrevistats al final del reportatge, tota una generació (musical) condemnada a l’ostracisme. La versió oficial de la història ha obviat sempre tots aquests grups i moviments, deixant només La Nova Cançó com el moviment cultural/musical/artístic únic. Melindrisme total.

En segon lloc, el fet que s’apunti al punk i Pau Riba com dos dels factors més importants de l’acabament del moviment i del seu festival estrella, l’equivalent del gran festival contracultural americà Woodstock: Canet Rock (tinc una teoria gestacional que passa per l’edició del 77).

A Espanya, i també a Catalunya, tot el que ha arribat de fora ho ha fet tard i patint una ‘adaptació’. Ona Laietana era l’adaptació de la contracultura californiana i va quedar prou interessant, però el punk va fer el camí contrari.

Si originalment el punk va ser un moviment nascut a cavall entre Londres i Nova York, aquí va consistir en una mena de visió gore dels Sex Pistols, essent el seu apogeu la figura del Cojo Manteca. Si afegim en Pau Riba, que conformaria la branca nostrada més propera a Tim Leary, endavant.

Veieu To de re per a mandolina i clarinet a Teletrès.

Miralls trencats i teoria de jocs per la secessió

Cinc articles indispensables. Especialment indicats per a militants i simpatitzants d’ ERC.

Magistral sèrie de l’ Ivan sobre Secessió i Teoria de Jocs aplicada. Son tres capítols: primer, segon, tercer.

I per entendre millor els tres articles anteriors, dos més també a Telecolítica: el primer de la sèrie “Mirall trencat“, i la segona part, concavitat.

Hola Oriol, sabràs estar a l’alçada i fotràs les mòmies al carrer? Hola militants i simpatitzants, sabreu vosaltres estar a l’alçada i apretar al Líder quan toqui? Ens hi va bastant, estaria bé que paréssiu de fer l’enze.