El concepte global «independentisme polític» no és més que una etiqueta afegida sobre el concepte del «nacionalisme polític». Pretén anar un pas més enllà, però en realitat es tracta d’un miratge. Molt pocs projectes polítics nacionalistes tenen la voluntat real d’aconseguir fundar, i mantenir, un Estat propi. El projecte català no n’és l’excepció, per molta gesticulació que faci. No ho és ara, ni ho ha sigut fins ara.
Amb aquest text intentaré explicar el perquè, i per això cal parlar seriosament de què és la sobirania, en què o en qui resideix, i què cal fer per assolir-la. I dic «seriosament», perquè a Catalunya s’ha intentat, amb èxit, vendre gat per llebre. Ens vam creure que ser sobirans era una cosa molt diferent de la realitat, i la realitat ens va explotar a la cara. Cal, per tant, expandir i aclarir el concepte de «sobirania política».
Un cop es descobreix la realitat de què és la sobirania política i, com a resultat, les implicacions que comporta, es presenta una decisió ben clara i fàcil: o s’està disposat a emprendre un camí sense retorn, o et plantes on ets i tornes enrere.
Començaré esbossant una part teòrica, que és aplicable a qualsevol cas, gairebé en qualsevol punt temporal i país, i després intentaré explicar el cas de Catalunya, sota la llum d’aquest prisma.
Apunts de teoria política sobre què és «ser sobirà» i com s’aconsegueix la sobirania política plena
La sobirania plena significa obtenir, i sobre tot controlar i mantenir, el poder executiu, és a dir l’Estat, i la seva atribució legítima i exclusiva per aplicar violència dins les seves fronteres, i defensar-les si arriba el cas. Agradi o no, això és així.
Per «violència» cal entendre el concepte en el seu espectre més ample. Des de la coerció punitiva amb multes, fins a la violència física directa contra persones. Un exemple d’aquesta són les actuacions policials quan els vaguistes o els manifestants intenten accedir per la força a un edifici governamental o a qualsevol altra institució.
L’accés per la força a qualsevol ens o immoble estatal serà comprès com una agressió per part de l’Estat, que actuarà en conseqüència, defensant-se. Evitem, si us plau, els judicis de valor sobre la justícia o no de qualsevol reivindicació, ja que és irrellevant per al tema que ens ocupa. D’altra banda, que l’Estat enviï a la policia a reprimir estudiants, vaguistes o a qui destorbi l’ordre públic, ens pot semblar més o menys just, però és la realitat, i cal tenir-la ben present.
Si un Estat no és capaç de defensar-se de les agressions, utilitzant si cal la violència física, acabarà dominat per aquell actor que exerceixi suficient violència sobre seu —sobre l’Estat indefens. Pot ser un altre Estat —guerra d’expansió—, o altres actors, com càrtels del narcotràfic, màfies, etc.
Quin incentiu té un Estat qualsevol a renunciar a qualsevol mena de poder? O se’l compra, o se l’expulsa. I per comprar a algú que té la capacitat de fer les lleis que apliquen a un territori, i especialment a recaptar impostos de forma infinita, es necessita una quantitat de diners infinita+1. Pensar que es pot aconseguir el control del poder executiu simplement demanant-ho és una il·lusió i un deliri.
Per tant, l’única forma possible d’assolir la sobirania plena i independitzar-te d’un Estat sobirà preexistent, és a través d’aplicar la violència que sigui necessària sobre aquell Estat per tal que aquest consideri que no li surt rendible —físicament o econòmicament, o el que sigui—, continuar controlant el poder. I això només s’obté a través de la lluita armada (terrorisme), d’una revolució oberta que segurament implicarà trets, o d’un cop d’Estat, si els rebels formen part del mateix Estat al qual volen derrocar (El discurso de la República, Antonio García-Trevijano, pp. 105-106).
El nacionalisme pretesament independentista català
I ara passem de la teoria política universal als casos pràctics locals. Recordem quan els controladors aeris van tensar tant la situació, que el ministre Rubalcaba va militaritzar-los i, finalment, desactivar les protestes. I recordem les seves paraules finals: «quien le echa un pulso al Estado, pierde».
Això de parlar de violència causa curtcircuits a moltes ments de Catalunya. No per res va ser una la segona comunitat amb més objectors de consciència als anys noranta https://elpais.com/diario/1992/01/21/espana/695948419_850215.html, jo entre ells. Per això, i per moltes altres causes, com la incultura política causada per l’extrema complaença —més sobre això en el futur—, que ens va portar a creure que el «sobiranisme» era allò del «dret a decidir», i que «votar és democràcia» —i per extensió, que «democràcia» és votar. Doncs no.
Sobiranisme és ser sobirà, i no hi pot haver dos Estats sobirans en igualtat de condicions —és a dir amb el monopoli de la violència— operant sobre un mateix territori al mateix temps: si jo sóc sobirà en/d’un territori determinat, tu no pots ser sobirà del mateix territori.
L’independentisme, en el moment que va entonar el «no volem morts», va rendir-se. Va demostrar que, en realitat, no reclamava exercir cap sobirania sobre res. O que si ho havia fet en algun moment, hi renunciava. Però és segur que deia que ho feia. Ara bé, l’únic objectiu era alimentar el seu relat de rebel·lió adolescent. Una altra cosa és que el relat de «el dia 1 d’octubre podria haver hagut morts de forma intencional» —perquè Espanya adora la sang— no s’aguanta per enlloc.
On sí que hi ha hagut morts per actuació policial, i bastants, és a França. Però el nivell i la intensitat no són, ni de lluny, els que es van veure a Catalunya l’octubre del 2017. Que va ser colpidor? Sí. Tanmateix ho va ser perquè la majoria pensava, perquè així vam escollir creure-ho en el fons, que seria com la revolta dels clavells a Portugal. I la Catalunya de l’octubre de 2017 no era, ni de bon tros, el Portugal de 1974, per molta imaginació que hi posem.
El 2017, l’independentisme polític va dir que volia exercir el dret a decidir, però arribat el moment va decidir que no decidiria. No obstant això, no decidir també és decidir, i també comporta conseqüències que han arribat en forma de mal entesa «repressió». Dic mal entesa, perquè aquesta «repressió» és el que fa un Estat sobirà —qualsevol, incloent-hi el que els independentistes deien que volien construir—, quan se l’ataca. I el nacionalisme només aconsegueix mantenir captius als seus votants dins la seva mateixa fantasia infantil, venent el relat de l’opressió i la repressió. Així és com es legitimen les aspiracions dels partits nacionalistes. Des d’«Espanya ens roba», fins a «Espanya ens pega». Sense repressió ni opressió, no hi ha relat nacionalista. Per això cada acció de l’Estat espanyol es veu, i es ven, com un acte repressiu —en el fons ho és, llegiu de nou la introducció d’aquest text—, per alimentar el relat en una espiral sense fi.
Sobirania: d’on emana, on resideix i per què l’independentisme català no l’ha volgut mai
Com diu la teoria política, i hem vist que expressa de forma particularment clara Antonio García-Trevijano (pp. 97), el nacionalisme busca la sobirania sempre en el poder executiu, sigui quina sigui la forma o règim de poder de l’Estat. Per altra banda, gairebé sempre s’entén que «la sobirania resideix en la nació/el poble/el Parlament/els electors/etc.» En realitat, la sobirania «emana» del poble, però resideix de forma exclusiva en la branca executiva del poder. Per què? Perquè és l’única branca capaç d’imposar les seves decisions, legals o il·legals, i si cal, fer-ho per la força.
Per tant, en el moment que s’aconsegueix la sobirania total, i es pot instaurar un nou Estat, desapareix la causa real del nacionalisme, que no és cap altra que oposar-se a l’Estat per donar autonomia a la seva cultura nacionalista. O això, o el nou Estat acabarà oprimint —que és una forma de violència— a les noves minories que pertanyen a la nacionalitat dominant anterior (García-Trevijano, pp. 104-105).
El govern autonòmic pretesament sobiranista de Catalunya va voler fer xantatge a l’Estat Espanyol, però no ho desitjava prou per a exercir un canvi, ja que d’assolir el canvi, es perdia tota causa i raó —i implicava haver de mantenir el canvi assolit, i això és molta feina. L’establishment català es va passar de frenada i els ciutadans ens vam empassar el bluf. L’Estat Espanyol no. No hi ha més.
Bé, sí que n’hi ha: els que havien de garantir el nou Estat estan gaudint de suport institucional —i econòmic a càrrec de la caixa pública—, mentre que els ciutadans privats estan sent jutjats per terrorisme i rebel·lia. L’establishment polític i el govern de la Generalitat els han tornat a deixar desprotegits per complet.
Però tornem al nostre tema d’avui. Cal tenir molt clar això de «no va desitjar prou». Quan la situació arriba a ser realment dolenta, i només llavors, és quan hom vol fer efectius els canvis. Si al final del camí no es va optar pel canvi en la sobirania, és que la situació, en realitat, potser no és tan dolenta. «Que no estamos tan mal!», com deia en Laporta, frase que potser és molt més certa del que ens pensem.
I si, com passa a Catalunya, la situació no és tan extrema com per fer que et surti més a compte que et matin, la revolta no és la solució. La lluita armada encara menys. Per molta imaginació que s’hi posi, Catalunya no ha viscut en un règim d’esclavatge i sotmetiment —ni com a la França revolucionària, ni com a la Revolució Americana, per molt que la darrera la tinguem, jo el primer, mitificada—, ni res que se li assembli, mai en la seva història.
Tornem, ara, al dilema de l’exercici de la violència. L’experiment de voler fer una «revolució pacífica» no va funcionar. Ni funcionarà mai. Ni a Catalunya ni enlloc. Mai de la vida ningú s’ha plantat, amb èxit, davant de qualsevol poder executiu d’enlloc, i demanant-li educadament «mirin, a partir d’ara vostès marxen a casa pacíficament, i nosaltres ens encarregarem de gestionar tot això». Qui realment ho pensi, té un problema de desconnexió amb la realitat.
Algú podrà treure el tema de la lluita no violenta. Aquest és un altre concepte que s’ha entès malament. La lluita no violenta, de no violenta no en té res en absolut. De fet, és infinitament molt més violenta. En primer lloc, força als ciutadans a exercir d’escut humà i parar amb els seus cossos, de forma única i exclusiva, la violència física de l’Estat, per defensar una idea o una institució. Això és una trampa d’una perversitat espantosa.
A aquesta violència física directa contra les persones, cal afegir la violència interna de les mateixes persones, que hauran de lluitar contra el seu propi instint de supervivència per no moure ni una cella, i acceptar de bon grat la possibilitat de morir. I el mateix passa amb les vagues de fam. La «resistència no violenta» implica que els ciutadans siguin l’objecte únic i exclusiu d’una violència que els pot causar la mort, per defensar aquelles institucions que, en situacions de normalitat i amb persones de ment sana, haurien de ser els recipiendaris d’aquesta violència. I això cal dir-ho ben clar. I qui no ho vegi clar, que demani cita a teràpia psicològica. Ara bé, un cop la persona que vulgui adherir-se a la lluita o resistència no violenta —de nou, tinguem present que parlem de «lluita» i de «resistència», que tenen el seu significat ben clar—, si la persona accepta les conseqüències, inclosa la possibilitat de morir, que actuï en conseqüència.
Per tant, o s’escull «morir per a», o cal estar disposat a «matar per a». No hi ha volta de full, i a mi no m’hi compteu en cap de les dues opcions. Catalunya, en aquest aspecte, no inventarà res, i els seus ciutadans hauran de decidir, millor abans que després. La lluita no violenta no crec que sigui cap opció. Molts ja la van experimentar el dia 1 d’octubre del 2017, i crec que ja no engresca. Qualsevol persona normal, un cop l’han atonyinat de valent o ha vist com ho feien amb qui tenia just al costat, no voldrà repetir l’experiència. Les vagues de fam no crec que siguin opció, tampoc.
D’altra banda, queda l’opció fantasiosa, estèril i que cal rebutjar del tot, de reprendre el camí de la lluita armada —recordem que les víctimes del terrorisme indepe van ser els mateixos terroristes, als quals explotaven les bombes als dits. I dels diferents casos de lluita armada, el més recent és el d’ETA. Ni amb més de trenta anys de trets i bombes van aconseguir cap concessió. «Quien le echa un pulso al Estado, pierde». Entre moltes altres coses, perquè un Estat té tot el temps del món i tots els recursos a l’abast.
Així doncs, com opció final i de fet l’única viable, només queda créixer, fer-se grans i acceptar la possibilitat de viure bé i tranquils, dins un espai de llibertat i prosperitat. Però per això, els ciutadans de Catalunya haurem de lluitar i demostrar que ho volem de veritat. Cal acceptar responsabilitats personals i col·lectives. A partir d’aquí, caldrà treballar per buscar, i trobar, un encaix de Catalunya dins Espanya.
Jo m’he fet gran. La lluita armada no la desitjo. Ni ara, ni el 2017, ni abans ni després. I no vull que ningú mori per mi. A mi deixeu-me viure bé i tranquil.
I ara... què? 