The theory of everything

"Els pilars de la creació" - NASA
“Els pilars de la creació” – NASA
És una pel·lícula d’aquelles que les veus córrer anunciades i penses que estaria bé veure-la, però te n’oblides fins que, un diumenge, la retrobes i et decideixes. I és una petita obra d’art.

I no us penséssiu que m’he grillat amb això dels Oscars. No parlo de “La Fotografia”, ni de “La Direcció” ni res semblant, tot i que a Edward Redmayne se l’ha d’ovacionar dempeus. No, és una petita obra d’art perquè és una d’aquelles pelis, com I origins, que fa plantejar-te coses.

Us ho podeu prendre en plan autoajuda i superació –pel tema d’en Hawking; o per la part de resistència a l’adversitat –per la Jane; o pel joc de relacions que s’estableixen entre els protagonistes i els ajudants i cuidadors; o pel fet que l’ateisme científic –en especial aquell que cerca una única teoria que ho expliqui tot– és, en essència, monoteista; o pels dilemes ètics que comporta l’eutanàsia…

Jo me l’he pres pel sentiment de petitesa, accentuat pels crèdits finals, que s’ha apoderat de mi. Petitesa i tenir el hindsight que certs debats sobre “qui té raó” són del tot irrellevants. Si al final, com diu la cançó, nosaltres tan sols som pols en el vent, imagineu què són els nostres pensaments. Arrogància, vanitat de vanitats.

Anuncis

Recull d’articles (18)

Mitjans de juny, jo encara dormo amb funda nòrdica i com que és diumenge, toca recull d’articles. Avui curt, perquè fa dies que no llegeixo coses a Internet i perquè tinc feina a casa. Som-hi.

  • Comencem amb la recuperació d’un article de Biel Figueras a Highway Magazine. A El mal de España en Biel ens deixa entreveure com van ser els darrers mesos de vida de Miguel de Unamuno a partir del 12 d’octubre de 1936, on s’enfrontà directament amb el bàndol colpista en general i amb Millán-Astray en particular. La figura del Rector de Salamanca és una mostra clara de l’apropiacionisme flagrant d’aquest país i que caldria recuperar de forma urgent.
  • En Jordi Graupera va fer una conferència cap allà finals de 2015. Fa pocs dies la va transcriure al seu blog. Hi va dir coses interessants que tornen a ser actualitat. Parlo del famós RUI, que ara crec que torna a canviar de nom i es diu Referèndum d’Autodeterminació…
  • Nicholas Carr és una persona a qui cal llegir. En petites dosis, però cal fer-ho. Avui us porto la llei de la Densitat Personal, o llei de Mondaguen, que parla de l’ample de banda personal. També podeu llegir algunes coses sobre els perills per al mercat laboral que comporta l’automatització… o que es pensava que portava allà pels anys 50 del segle XX. Ambdós interessants.
  • En Bernat Ruiz torna a dir coses que cal dir sobre el món editorial. Aquest cop sobre editorials petites, impressió a demanda, gestió d’estoc, micromecenatge i la Reforma de la cadena de valor del llibre. Fa anys pensava a muntar una editorial i/o una llibreria. Ara en torno a tenir ganes!
  • Jose Alcántara va anar al cine. Feia molt temps que no hi anava. I diu que trigarà bastant en tornar-hi. Llegiu, llegiu les raons que expliquen per què anar a una sala de cinema és una mala idea.

I fins aquí. Com sempre, a Twitter hi vaig posant més coses i també podeu consultar el repositori d’enllaços en cru (també un xic pobres darrerament) als bookmarks. Que tingueu un bon inici de setmana i, els que feu vacances, que les gaudiu tot el que pugueu i més, que jo faré el mateix.

A ulls clucs

Tot passa per alguna raó. Un dia, just abans de dinar, estava posant-me al dia dels articles pendents de llegir. En comptes de començar pel més antic, vaig començar pel més recent. Em vaig topar amb Ulls de cuc, on es comenta la part de la pel·lícula I Origins on es parla de possibles sensibilitats més enllà dels cinc sentits.

Deixaré de banda el tema de la existència i percepció d’altres mons o realitats, ja que no venen al cas. Centrem-nos en La Ciència i en els científics que apareixen a la peli.

Cal dir que el film l’he trobat realment interessant per tota una sèrie de coses que s’hi diuen. Per exemple, la dèria de l’escanejat d’iris. Òbviament és un dels fils connectors de les trames, però la biometria és una de les coses que em preocupa.

De fa anys que s’empren sistemes biomètrics, com les empremtes digitals, per a la identificació de persones. A diferents llocs hi ha qui demana instaurar grans sistemes que inclouen mostres de sang, escanejat d’iris i altres.

No només son les Grans Empreses Privades o la Corporate America. Parlem de models de passaport biomètrics que podrien no permetre l’entrada a un país o un altre segons les possibles malalties que hom pogués patir o depenent de la pròpia configuració genètica. Per començar, podrien denegar l’entrada si no es porta un model d’aquests. Però aquesta és una història per a ser contada en una altra ocasió.

A I Origins hi apareix un científic arquetípic. Basa la seva vida en dades, en veracitats científiques. Té una ment analítica que tot ho quantifica. Les ments mesuradores estan bé, però a vegades entren en bucles i descarten qualsevol possibilitat o visió que s’allunyi dels seus punts de vista “demostrats i comprovats”. No escolten ni prenen en consideració. No admeten cap mena de comunicació.

Els mateixos científics que reclamen obrir la ment a noves possibilitats es tanquen dins de si mateixos, depenent de quines possibilitats parlem. No parlo de sensibilitats diferents, de magúfia ni d’homeopatia. D’altres, com el Principi Causal Màxim. La realitat última de tot. Exacte, la divinitat.

Molt sovint s’afirma que la ciència demostra la no-existència de cap divinitat creadora. Al mateix temps s’oblida que la ciència moderna sorgí com l’intent de trobar i explicar el funcionament de les regles amb les que la mateixa divinitat creà el món. La gran majoria d’aquests primers científics eren creients, tot i que algun d’ells acabés esdevenint ateu, o si més no acusat de ser-ho.

Hi ha coses per a les que encara no hi ha explicació científica. Significa això l’existència d’un ens superior? No té per què. Que coneguem el procés pel qual es formen els núvols i la pluja o el procés de creació d’una estrella com el Sol significa la no-existència del mateix ens? Tampoc té per què.

Al film (alerta spoiler!), li pregunten al protagonista si és religiós. La seva resposta:

Religion is based in scripture written by men thousands of years ago. Those beliefs can’t be changed or challenged. They’re fixed. In science, great thinkers have written things very long ago. Every generation improves upon them. The words are not holy. Einstein is a brilliant man, but he’s not our god. He’s one step in the evolution of knowledge, but we always continue to step forward.

La religió es basa en escrits fets per homes fa milers d’anys. Aquestes creences no es poden canviar ni confrontar. Estan fixats. En ciència, grans pensadors han escrit coses fa molts anys. Cada generació aporta millores. Les paraules no son sagrades. Einstein és un home brillant, però no és el nostre déu. És només un pas en l’evolució del coneixement, però nosaltres sempre seguim avançant.

És una resposta massa estandarditzada i massa naïf per als temps que corren. La ciència fa temps que ha adoptat massa tics del mateix obscurantisme que blasma, esdevenint en una nova religió exclusiva: el cientifisme. Els adoradors del no-déu, o del déu de la Ciència, son part d’una nova corrent monoteista certament perillosa segons els seus propis estàndards.

Consideren que qui no pensa com ells està equivocat i necessita redimir-se. Cal que abandonin les seves creences velles i errades i que abracin la nova veritat. I n’hi ha alguns que prefereixen més emprar el seu temps en demostrar a la resta d’humans que pensen diferent que estan equivocats, que en fer la seva feina científica. La història ens diu que, després d’aquesta mena d’actituds, s’acaben muntant fogueres.

Això també té a veure amb aquella falsa esperança basada en que la tecnologia redimirà a la humanitat. Tot ho arreglem amb tecnologia, fins i tot quan el problema no existeix. He recordat una entrevista que vaig llegir fa temps a un senyor gran, que netejava marges amb un dall. Li preguntaven si es sentia segur fent anar l’eina, i l’avi responia que ell arribava i tallava l’herba, mentre que els nous operaris s’han de posar una mena d’armadura protectora abans de començar. Què és més segur, una eina que només necessita que posis atenció a allò que estàs fent, o una que per fer-la anar t’has de protegir el cos sencer?

No tot és explicable científicament –i ni falta que fa–, ni la tecnologia ens redimirà de nostra humanitat. Podem fugir endavant tot el que vulguem i el més ràpid que puguem, però això no canviarà res. Si només confiem en dades, què passa si un dia veiem que les dades no eren certes? Podem basar tota la nostra vida en assumpcions de veracitat?

No parlo de Punsetades ni altres esverats. Parlo de la validesa que, a ulls clucs, alguns atorguen a Les Dades. Validesa total per sobre de qualsevol altra cosa. És exactament la mateixa fe cega que portà a la crema de milers de persones pel simple fet de pensar diferent.

En una altra escena de la pel·lícula, ja cap al final (alerta spoiler!), el científic protagonista rep una altra pregunta després de fer un descobriment:

-How do you feel?
-I think numbers don’t lie
-I didn’t ask what you think; I asked what you feel.
-I feel… kind of foolish.

-Com et sents?
-Penso que els números no menteixen.
-No t’he preguntat què penses; t’he preguntat què sents.
-Em sento… bastant estúpid.

Estúpid. És com et sents quan tot allò que pensaves que sabies o tot allò que has construït resulta ser inútil, irrellevant i no té cap mena d’utilitat. Pot aplicar-se a qualsevol àmbit.


Aquest article es va publicar per primer cop el 3 d’agost del 2015 a L’Endavant.