Consultoria pragmàtica #11: la divisió del món

Autor: Werner Bayer

Hi ha moltes divisions possibles. Totes elles arbitràries i atzaroses. Avui us en posaré unes quantes de meves. La primera gran divisió de La Gent és entre la que té pagueta i la que no en té. Per pagueta entendrem un sou més o menys escandalós –a poder ser, d’un mínim de 3000 € mensuals nets. Potser em quedo curt, no n’entenc de coses d’aquestes i jo, amb 3000 al mes, ja faig. En resum, el que vindria a ser l’equivalent del «Sueldo Nescafé Para Toda la Vida», però amb quartos públics.

Els que tenen pagueta ja ho tenen tot arreglat i poques coses els preocupen. Els que no, en canvi, es divideixen en dos altres grups: els que la busquen, i els que no. Aquest segon grup el forma gent normal, que acostuma a tenir la decència de treballar per guanyar-se el sustent. La feina pot ser més o menys mecànica, bruta o intel·lectual. I val a dir que tot hom/don viuríem més assossegats amb les necessitats cobertes.

Tornem als que la busquen. Es tornen a dividir en dos grans grups: els que no dubten en trepitjar i apunyalar a qui sigui per tal d’aconseguir la preuada recompensa i seguir sense fotre brot un parell de dècades més; i aquells que no dubten en agafar l’oli dels massatges i/o calçar-se genolleres per tal de realitzar, amb pitet o sense, deglucions a esquerra, dreta, delante, detràs y un dos tres. Sigui en forma d’articles –Cal Fer Articles™–, entrevistes, aparicions a ràdio i/o televisió. Anything goes.

A aquests dos grups, que no seguiré dividint, els uneix una cosa: els dos es dediquen a denunciar als integrants del primer gran conjunt, els perceptors de pagueta, precisament per ser perceptors de pagueta.

No voldria esdevenir malinterpretat. Cadascú fa amb la seva vida –i amb el seu cos– allò que vol –o que li deixen fer. A mi m’agradaria pujar algun esglaó de la piràmide Maslowiana, però valoro encara més la sort no deure res a ningú. Quina sort tenir feina. I la pau mental, la llibertat de poder dir el que passi pel cap sense perill de quedar exclòs del grup. I ara em perdonareu, que he d’enviar les etiquetes pel sorteig.

Anuncis

And now for something completely different: Nacionalisme liberal… (Consultoria pragmàtica #11)

Credo nacionalista.
A Liberal.cat publicaven una visió certament crítica als auto-anomenats lliberals que, un cop una part de la societat decideix expressar la seva voluntat de secessió i auto-govern, han enarbolat la bandera de la Unitat Sacrosanta de la Nació©. Aquells que s’anomenen liberals, han refusat l’exercici de la llibertat dels que no pensen com ells.

Tot i que ja vaig comentar a l’article, m’agradaria fer un “director’s cut” ampliant el comentari original.

A l’article, l’autor s’estranya del fet que els presumptes “lliberals” espanyols (excepte algunes excepcions que tot i no estar d’acord respecten la decisió), saltin quan una part de la societat que no pensa com ells reclama el dret a secessió, però jo no tant. De fet, què es pot esperar de res que vingui d’ EH!paña, un lloc conegut universalment per no respectar les normes que es dicten des del mateix cor de l’estat?

Estic d’acord en gairebé tot l’article, excepte en la part en que l’autor descriu l’anomenat “nacionalisme liberal”, relatant la nació com una “associació lliure d’individus”.

La nació no ho és pas una “associació voluntària”. Ans al contrari, la Nació és el pecat original postmodern: un persona esdevé ‘nacional de…’ en el moment de néixer a un lloc determinat, i en el naixement d’un mateix no existeix cap voluntarisme. A diferència de les religions, hom no pot abjurar de la seva nacionalitat. Si que pot ‘convertir-se’, canviar de passaport, però només en el cas en que es disposi d’una altra nacionalitat.

A més, tot nacionalisme, a part d’excloent és, en paraules de l’autor, socialista (o col·lectivista), ja que la nació mai té l’individu en consideració: l’individu s’ha de sotmetre als dictàmens de la nació (per molt dignes o absurds que siguin) o ser considerat com un element díscol i acusat de traïdor (en el pitjor dels casos) o condemnat a l’ostracisme social (en el millor).

Dit això, estic totalment d’acord en que l’important és que els grups minoritaris de persones, que de forma realment voluntària ho desitgin, tinguin la possibilitat real (no pas el dret) de secessionar-se.

I tornant a un fragment de l’article original, on és el consentiment dels governats en la Constitució Espanyola, un document al que cap ciutadà espanyol nascut en els darrers 52 anys hi ha donat el seu consentiment explícit?

No hi ha cap contradicció en aquells qui diuen defensar la llibertat des del centralisme unificador de la pàtria espanyola (cal recordar la teoria que Espanya és un Estat sense nació), excepte per als qui no pensen com ells.

I no és una contradicció, perquè ni tan sols contemplen la possibilitat que algú pugui no sentir-se espanyol. Simplement defensen el concepte de llibertat de Ford. Al 1918, el Ford T dominava el mercat de l’automòbil a Nord Amèrica. Anys abans que Henry Ford desenvolupés la cadena de muntatge, els clients de Ford podien escollir el color de la pintura del seu nou cotxe. Però un cop amb la cadena de muntatge en marxa, Ford va decidir suprimir tota la gamma de colors excepte el negre, ja que era el que s’assecava més ràpid. A partir d’aquí, Henry Ford assegurava que tots els clients tenien llibertat absoluta per triar el color del seu nou cotxe, sempre i quan aquest color fos el negre. No hi ha altra possibilitat que sentir-se cap altra cosa que no sigui espanyol. Tota la resta, senzillament no computa. Per què? No és el meu problema si no el dels que s’anomenen “liberales” tot i actuar de forma lliberticida.

El concepte de nacionalisme tou va calant lentament. Ja sigui amb el discurs enfocat a l’economia, o amb el discurs enfocat a la sensatesa, la templança i “la defensa de la Patria dictada desde la solidaridad, la ambición de progreso y el liberalismo”, rescatant a Pérez Galdós.

D’aquesta forma, es pot tornar a ser nacionalista, evitar tots els ‘estigmes’ que tenia associats fins ara i molar molt. Qui dubtarà d’un nacionalisme light amb l’etiqueta de la llibertat com a reclam? Ningú! Però la cosa és que el nacionalisme anti-nacionalista no existeix i, de la mateixa manera, no es pot atacar el “nacionalisme” des de la “fe de la pàtria nacional”. Més que res perquè és el mateix.

No calen subterfugis ni complicades construccions intel·lectuals com el “Nacionalisme Liberal (patent pending)“, o la “Transició Nacional cap al Sobiranisme©” per a justificar la visió del món. Tothom hauria de ser lliure de definir-se com a nacionalista sense pors ni posar-se vermell. Només sabent clarament a qui tenim al davant es pot parlar de forma clara i construir coses.

Aquests “si però no“, vinguin d’on vinguin, només crearan problemes allà on no n’hi havia o n’agreujaran els ja existents.