Recull d’articles (27): Antonio Sánchez i l’absurdesa del català

La setmana del 20 al 26 de març ha estat marcada per la mort d’un company i amic especial i l’acompanyament que hem fet uns quants. Acompanyar algú en el seu darrer viatge és una experiència totalment diferent de qualsevol altra. Tens moltes hores a soles amb tu i amb l’altre. Són hores de reflexió i tota una sèrie de decisions sobre un mateix que fan pensar, i molt.

Però en relació amb la vida, que segueix, hem tingut el fenomen Antonio, la nova faceta del president del Govern d’Espanya, que s’ha volgut convertir en faraó europeu intentant canviar l’estructura/gestió del sistema elèctric.

D’altra banda, a Catalunya s’ha tornat a treure la mala salut de ferro del català. És un recurs recurrent, valgui la redundància, quan les coses no van bé, o directament no van. Com en l’actualitat. Amb un govern incapaç d’organitzar un referèndum local per fer veure que els ciutadans afectats –i com sempre, seguim amb problemes per definir el demos d’afectats– tenen veu i vot sobre el tema dels jocs d’hivern. I si el Govern és incapaç d’organitzar una consulta local, ens vol vendre que serà capaç d’aconseguir, i organitzar, un referèndum nacional, vinculant i efectiu, sobre la independència. Com diria aquell: a otro perro con ese hueso.

En comptes d’això, tornem a tenir a la taula el català: que si no es parla, que si està en perill de mort, que si l’escola, que si la llengua vehicular. I les mateixes excuses i justificacions que veiem des de fa 30 o 40 anys, cada cop que la incompetència és manifesta. Quan allò de “les hemos destrozado el sistema sanitario” tothom ens posàvem les mans al cap. Però avui, que els nostres polítics ens han destrossat el sistema educatiu, no només no diem res, sinó que optem per mirar cap a una altra banda i embolicar-nos amb la llengua.

Doncs mentre aquells que ens havien de portar al referèndum pactat no poden ni organitzar una consulta local, i desviem l’atenció a la llengua, que és l’única cosa sobre la qual el govern autonòmic té autoritat legal –que no competència–, repeteixo una de les definicions de Catalunya que he fet, i que més m’agraden: a un català li assenyales l’olla plena de monedes d’or al peu d’un arc iris, i es passarà una setmana adjectivant els colors de l’efecte òptic de l’aigua sobre un raig de llum solitari, que travessa, fugaç, l’èter del país.

Que tingueu una bona setmana.

Música diabòlica

Ara que, de tant en tant, trec el cap per Twitter, he descobert una entrevista al Mestre Joan Magrané en ocasió del seu nou llibre, pel qual el felicitem i li desitgem sort i vendes. Pel que fa a l’entrevista, he de ser sincer: no em crec que ni entrevistador ni entrevistat parlin com diu el text publicat. I si ho fan, quin mal de cap! Potser és per això, que quan els catalans van a presentar coses arreu, els demanen que parlin anglès i no els posen traducció simultània. La Convenció de Ginebra s’ha de respectar.

A banda d’això, hi ha un moment en què l’entrevistador parla de bufanúvols. Crec que parla d’ell mateix. En una de les preguntes, parla de la música com “la cornamusa del diable”, que embriaga i transporta a altres disciplines. I que potser per això està prohibida a alguns països, per algunes religions puritanes, com la musulmana o els Amish. Vull pensar que el Mestre Magrané va corregir aquesta demostració d’incultura, musical i religiosa.

Els Amish no prohibeixen la música, com tampoc prohibeixen l’electricitat ni els telèfons. Prohibeixen alguns instruments, com qualsevol persona pot comprovar en menys de 30 segons i una cerca a Internet. I no els prohibeixen per ser diabòlics, sinó més aviat per la seva visió de la tecnologia i el seu ús. Si la tecnologia en qüestió no és essencial, no la utilitzen. No prohibeixen la tecnologia, sinó que no fan servir res que no els sigui essencial. No els cal portar un telèfon sempre a sobre, perquè no els aporta res. En comptes d’això, tenen un telèfon, més o menys comunal, en un pal a fora de casa. Si necessites trucar, has de sortir de casa. I en tant als musulmans prohibint la música, que preguntin als sufís, o a qualsevol muetzí. Això sí, pregunteu-li quan acabi la crida a l’oració, que serà molt més divertida, la resposta.

La primera música que es va interpretar mai en la història humana segurament va ser religiosa. L’ànsia de transcendència dels antics humans, que els va portar a la construcció de monuments mortuoris on trobem multitud d’instruments musicals. O absolutament tots els antics humans eren músics, o la música tenia un paper especial en aquells moments de canvi de pla existencial.

La música és una forma més d’apropar-se a Déu. Sempre ho ha sigut. Des dels megàlits celtes fins al gòspel. Un altre tema és que segons qui prohibeixi algun estil musical, com el Rock n’Roll, no per diabòlic sinó per lasciu (never forget Elvis’ pelvis, o Little Richard, o tants altres). Però per dir això has de saber del que parles. Ara, què n’hem d’esperar, de publicacions culturals que tan sols sobreviuen per causa del Govern.