El Manifest del RUI: clictivisme exitós

A mitjans de juny el concepte RUI aparegué al mainstream comunicatiu català. El tema va anar debatent-se i mutant –com muten, les coses a Catalunya…– durant aproximadament un mes. El debat inclogué definicions, què era i què no era el RUI, quan s’havia de fer i per què… fins que a mitjans de juliol es féu públic un Manifest.

Aquell text, elaborat per una sèrie de persones que tot i saber tothom qui són, diuen no voler protagonisme i per això no hi ha uns “promotors oficials”, i precisament per no voler protagonisme –no és sarcasme, en tota organització de la informació hi ha una estructura de poder–, han debatut, defensat i teoritzat arreu –des de El Nacional a Sentit Crític– la necessitat de reclamar, set mesos després de formar govern, que es canviï tot i posar sobre la taula la celebració d’un Referèndum d’Independència.

No vull entrar, avui, en la idoneïtat del manifest, les raons –almenys les que els hi adscric als no-promotors del tema, perquè tan sols ells les saben–, ni res que s’hi assembli. Només en faré un estudi de què ha passat des que es publicà el text, perquè crec que és un nou cas digne d’estudi de campanya de clictivisme dos-punt-zerista.

En una feliç coincidència de dates (?), pocs dies abans del trencament oficial del pacte entre Junts pel Sí i la CUP, per causa de tombar els pressupostos del Govern, el RUI començava a agafar volada.

El debat es va desenvolupant durant aproximadament un més. Es publica el Manifest del RUI i tot esclata. Els uns titllant als altres de traïdors per voler refer les regles del joc a mitja partida. Els altres titllant als uns d’antidemòcrates per no voler votar.

El Debat del RUI, que així s’anomenà, crea polèmica. Tots els diaris, revistes i digitals comencen a dir-hi la seva. I mentrestant, en un parell de dies s’arriba als 5000 signataris. Un èxit? En aquesta mena de temes, val més no dir res tan d’hora.

El rau-rau creix en intensitat. Cada dia apareixen articles defensant la celebració del referèndum com a única solució per aturar el Processisme. De forma curiosa, apareixen també a publicacions que el passat hivern defensaven que l’única forma d’aturar el Processisme era que el candidat de JxS fes un pas al costat. El processisme –i l’anti-processisme– també muta.

De la mateixa forma que el rau-rau pro RUI augmentava, també ho feia el contrari. Les desqualificacions pugen de to, i tothom comença a apartar del debat públic a aquell o aquells amb qui, per la raó que sigui, no interessa debatre. He dit “debat públic”? Ho sento. El 90% del debat sobre el RUI s’ha fet a Twitter, target obvi del Manifest en si, com bé apuntaven alguns. I Twitter no és ni de bon tros “l’esfera pública”.

Però com sempre, si a Twitter s’aconsegueix fer el suficient soroll, la vibració arriba a la superfície, i així el Debat del RUI saltà d’Internet al pla físic –l’esfera pública–, i els partits polítics en començaren a parlar. Des de la CUP es va voler donar a entendre que era una idea que sempre havien defensat, i des de Junts pel Sí es va voler donar la idea que l’actual Full de Ruta ja el contempla.

Llavors, per tant, ens trobem amb un dilema prou divertit. Tothom hi pensava, tothom el defensava, tothom el tenia present… i tothom l’ha obviat fins ara, just després que una onada nascuda a la xarxa hagi arribat als partits.

No només ha arribat als partits, sinó que el RUI ja és sobre la taula de negociació, amb tot el que implica i tota la polèmica de sempre en tant a filtracions, declaracions, dates i aquestes coses.

Però si anem a veure la quantitat de signataris del Manifest, en el moment d’escriure aquest text són 14338 –i a l’hora de revisar-lo, 24 hores després, 14350–. Amb prou feines un Palau Sant Jordi.

Tinguem en compte que el mínim per presentar una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament són 50000 signatures, i que 14350 és el 0,7% dels 1 957 348 de vots de JxS i CUP del 27 de setembre.

Trobo que el panorama és, com a mínim, inquietant. Que el brogit de les xarxes, creat per l’equivalent al 0,7% de votants de les dues candidatures independentistes a les darreres eleccions catalanes, sigui capaç de provocar que algú de molt a dalt pugui pensar a fer canvis en les normes i modificar programes electorals diu bastant.

Que la política és voluble ho sabem. Que aquesta volubilitat arribi a nivells de ballar segons el so que vingui de Twitter és més nou. Potser la Nova Política és això, i caldrà acostumar-se a aquesta mena de populisme constructiu, i mirar de donar-li una volta. Com sigui, això obre moltes portes i finestres, debats i conceptes dels quals caldrà parlar-ne amb calma.

Notes sobre xarxes, tribunes i retòrica

Fa uns dies que no paro, si és que en puc dir així, amb tot el tema del RUI. I de tot plegat n’he extret unes quantes coses. Algunes me les guardaré per mi, d’altres les comentaré tot seguit.

Centralized-Decentralized-And-Distributed-System

Aquesta gràfica, que tants records ens porta a quatre o cinc amics, fou una de les bases, tòtems i leitmotivs d’una època passada. Es tracta de les diferents topologies de xarxes: centralitzada, descentralitzada i distribuïda. Aquesta gràfica és la que va donar peu a Internet, que és, òbviament, la figura de la dreta del dibuix.

Però aquestes tres figures no il·lustra tan sols xarxes de comunicació de bits. Ens parla de xarxes socials. I les xarxes socials, companys, són bastant més que Twitter, Facebook i qualsevol aplicació 2.0. Imagineu que cada puntet és una persona. I que voleu disseminar una informació qualsevol. Quin és el model més fàcil per fer-ho? Exacte.

La figura del mig és, entre altres coses, el model dos-puntzerista de Twitter o Facebook. També és el model de la premsa, dels ‘curadors’ de contingut i dels editors: dics de contenció que dominen la informació i la transmeten a qui ells volen en un moment determinat. Tot això ensucrat amb cantonades rodones, colors pastel –de rica miel– i digues-li com vulguis.

Sí que és cert que si aconseguim que el nostre missatge sigui retuitat per un d’aquests grans nodes arribarà a molta més gent. Però a quin cost? Què hem de fer per aconseguir que els grans nodes –diaris, altres publicacions mainstream, twitstars i altres–, en un món en el qual l’atenció és un recurs caríssim, ens facin cas? No podem. O tenim un amic o conegut que hi té contacte estret –afegim un node més a la cadena–, o depenem de fer un nivell de buzz –o de run-run en neollengua en comú– suficient perquè el node gran ens presti atenció i cregui adient fer-se’n ressò. Per tant, parlem d’un model de màrqueting d’afiliats.

Els sistemes dospuntzeristes es basen, des de l’inici, en conceptes com karma o klout. D’acord amb uns paràmetres i algoritmes propis, converteixen això en «influencers». Però d’influència real, al món real, no gaire. En realitat, el que indiquen, és nombre de connexions a altres nodes a partir dels retuits. Per tant, basar la capacitat de modificar comportaments personals al món físic en el nombre de seguidors a Twitter és una mica com jugar a apamar-se la tita: algú ho pot trobar graciós quan és adolescent.

A l’altra banda dels «influencers» de Twitter hi tenim aquella gent que és capaç de fer que algú canviï el seu comportament. Això es dóna per múltiples raons. Entre d’altres la persuasió directa, però per arribar aquí cal tenir una relació molt íntima. No valen quatre argumentacions de 140 caràcters, o N articles a diaris o digitals. Ara per ara la immensa majoria de persones llegeix només al seu grup/facció/clan, molts cops ho fa en diagonal i, molt més important, entén el que vol entendre –a mi em passa molt sovint i m’ha ocasionat un parell d’errades més o menys espectaculars. La influència real és a les xarxes socials reals, físiques. De persones. La gent amb la qual parles cada dia, la família, la feina, la comunitat de veïns, els de l’AMPA, els del partit casats contra solters… El món, companys, no és ni molt menys Twitter. Twitter és buzz, soroll. Poc més.

Tribuna

Una de les altres coses que he confirmat és que en aquest país –com a tots, com bé m’apuntaven–, sinó tens tribuna, no ets ningú. I per tribuna vull dir algun lloc on poder dir el que penses. Però que no sigui un lloc teu, propi. Diaris, digitals individuals o col·lectius, fòrums i el que sigui amb un nom més o menys ocurrent. Excepte un blog. Un blog és garantia, en el millor dels casos, de no passar de «cara B». A 2016 encara s’empra el terme «bloguer» en forma despectiva per definir contingut sospitós i, sobretot, de baixa qualitat.

Aquest fet sobta bastant en especial quan tenim en compte que, arreu, es fa mofa i escarni públics de l’Edat d’Or del Periodisme. Ens fotem de les cagades i lamentabilitat del periodisme, tradicional o digital, i li restem credibilitat. Sobretot a aquelles publicacions contràries al nostre punt de vista. Però encara són càtedres des d’on emana La Veritat. Quina veritat? La del clan, la que volem sentir. Quin és el seu nivell de manipulació –òbviament de «l’altre»? Tornem a l’explicació dels nodes descentralitzats.

I mentre la premsa tradicional i la que aspira a ser-ho segueixen amb el desdeny als blogs i anunciant-ne la desaparició, aquests segueixen –#seguim– a la xarxa. Alguns en segon pla, alguns amb més visibilitat. Com a tot arreu, les grans estrelles –els blogstars, els blogs triple A, etc.– tenen una reputació a mantenir. Mai a la vida acceptaran que llegeixen a la terregada. Alguns, fins i tot, asseguraran desconèixer-ne l’existència. Tampoc no dubtaran en apuntar-se a l’èxit de qualsevulla idea que s’hagi impulsat des del seu terreny proper, sigui pròpia o adaptada. I això és el més humà i normal de la vida. Recordem la Gauche Divine reclamant l’autoria de la mort de Franco.

Tenir més visibilitat no implica tenir més capacitat d’influir en l’actitud d’algú. A vegades sí, però la major part del temps no. Especialment a Internet, on l’atenció, com deia a l’inici, és un recurs escassíssim. Implica, això sí, clics a sistemes publicitaris i propaganda per als qui, a més, siguin escriptors. Recordem el Cas Moliner el passat Sant Jordi. Tornem-hi: hi ha els «influencers» i hi ha qui és capaç de fer que la gent actuï diferent i fer que una idea es transmeti.

El comportament individual, hi torno, no es canvia d’un dia per l’altre –exceptuant desastres naturals i casos espectaculars–, i s’acostuma a fer a casa, per allò de poder dir «si jo ja ho feia abans». Som humans, acceptem que la vanitat –de vanitats, tot és vanitat–, més que la fe, mou muntanyes.

Conclusions

Les revoltes de Twitter, els efectes Streisand, el klout i el karma estan molt bé per fer-ne articles, «papers», llibres i conferències. Fins i tot jo en vaig fer una! Serveixen, també, per donar a conèixer un tema. És el que va passar amb les famoses primaveres àrabs. Però la feina real es fa al món físic, no amb hashtags.

Estem vivint uns moments certament emocionants. Existeix l’oportunitat d’aconseguir que Catalunya esdevingui un país independent. Si no ara, potser d’aquí uns anys Els que rondem la quarantena o la cinquantena –fins i tot els de 60– ho veurem, segur. Caldrà que certs actors modifiquin les seves actituds.

Els que reclamen «sentit d’estat» des de diaris i publicacions s’apliquin la cosa i renunciïn a vendre notícies per tal de fer accions determinades i concretes. Que deixin de confondre «unitat», «unicitat» i «uniformització» i d’emprar aquests conceptes per augmentar les tensions entre diferents clans i faccions en lluita –difícil quan diaris i publicacions formen part d’una facció o l’altra.

Caldrà que els qui fan volar coloms –i bullir l’olla– des dels escons abandonin el pensament electoral a quatre anys –o dos o sis, segons quina ronda toqui— i estiguin disposats parlar, a respondre preguntes, a recórrer barris i pobles i a jugar-se-la. Per això van escollir la política, no?

Caldrà, també, que els qui tenen tribuna, visibilitat i, fins i tot, cert nivell d’influència abandonin la retòrica buida i concretin. Que renunciïn, també, a vendre publicitat i diaris. A fer articles de posicionament en què no s’aporta ni es diu res nou ni interessant. Que sí, que a vegades les obvietats s’han de dir, però arriba un moment que cansa i fa pensar que tan sols es fa per vendre més publicitat. Que es mullin, que es posicionin i que deixin d’amagar les cartes.

I també, potser, caldrà que renunciïn a «fer política» des de fora de la política –ja m’enteneu: tot és política, des de comprar el pa a anar a la feina amb vehicle propi o en autobús. En Graupera deia la tardor de 2015 que «no tenim un Thomas Paine que faci el nostre ‘Common sense». Crec que tu, Jordi, podries ser-ne un gran candidat. Personalment m’agradaria tenir-te aquí a casa, però el català és un poble que escolta més i millor a qui parla des de fora. I tu estàs a fora, tens tribuna i la gent t’escolta.

Caldrà especialment que els ciutadans abandonin la mediatització –de mediàtics, de mediada, de premsa– de la seva experiència vital. Que deixin de construir el seu món a través de què diuen la tele, els diaris o les tertúlies i comencin a parlar. Primer entre ells, després entre tots.

Els discursos èpics pot ser que no mobilitzin tant com fa dos o tres anys. La gent s’ha cansat. A més, el discurs èpic i patriòtic potent –i influent, però al carrer, no pas a la xarxa— és en mans de Podemos. Lluitar contra les incoherències dels comuns i desmuntar-ne el fals, buit i hipercentralitzador programa electoral a Twitter no aporta res en absolut. Mentre es fa això, la piconadora de Podemos avança sense aturador pels carrers i va captant vots que, al final, és el que compta en lloc dels retuits i els fav.

La lírica és bonica i refinada. Cal discurs mitjanament líric, però sobretot calen fets reals, tangibles i decisió. Precisió. I mentre això no arribi, jo faré el que em deia un benvolgut company que, com jo, habita en la boira del desconeixement: dedicar-me a la feina, la família i l’esbarjo.

No compreu mai més un… telèfon?

A Wired han publicat un article amb raons per no comprar mai més un telèfon. Entre elles, la més típica: l’estalvi econòmic.

Si fem una brevíssima repassada històrica als telèfons, fa anys el que es portava era la miniaturització dels telèfons mòbils. Un cop van aparèixer els “spartphones”, la cosa va anar a la contra, i cada cop son més grans.

Per altra banda, els usos que donem al nostre telèfon mòbil actual son molt variats, i només un percentatge baixíssim és “parlar per telèfon”. A més, avenços tecnològics com el 4G faciliten que la ‘senyal de veu’ es transporti mitjançant bits, pel que els aparells necessiten més bateria per poder gestionar més dades, pel que els aparells es fan més grans, esdevenint mini-tablets.

Llavors, si el que bàsicament fan els “nous smartphones” és gestionar dades com fa una tablet, no surt més a compte obviar els plans de veu i optar només per plans de dades? No surt més a compte optar directament per comprar una tablet i oblidar-se?

La resposta ràpida i pretesament lògica és “si”. Ara només cal entrar en els múltiples problemes que comporta la tabletització per copsar els perills que implica l’abandó del telèfon per la tablet.

Potser si féssim servir les coses per allò per al que van ser dissenyades, no tindriem tants “problemes d’usabilitat”, així com també ens estalviariem alguns diners dels que parla WIRED.

Un telèfon és un telèfon i serveix per parlar per telèfon, no per llegir a Homer ni per fer-lo servir de cassola 2.0. Així com l’ Outlook era originalment un gestor de correu electrònic, i l’ampliació de capacitats el va convertir en l’avinguda d’entrada de merda i errades de seguretat en que es va convertir.

I mentre alguns com WIRED promouen la fugida cap endavant, segueixo amb la meva idea de recuperar el vell nokia 6-i-algo i estalviar-me, no només els diners del pla de dades, si no l’equivalent a carregar la bateria cada 3 dies, actualitzacions, aplicacions, whatsapps i la cantarella “encara tens la pantalla trencada? per què no l’arregles? O encara millor, perquè no te’n compres un altre?”.

No sé, potser m’estic tornant un luddita?

Podemos i el domini d’Internet: #FAIL

© LaInformacion.com
© LaInformacion.com
Mentre a Catalunya El Procés desviava l’indignació, a la resta de l’Estat Espanyol no existia cap alternativa que fos capaç d’aprofitar “les sinergies generades a la Puerta del Sol”. Els partits polítics no han estat a l’alçada de la situació, ja fos per estar immersos en la seva pròpia implosió (PSOE) o per aïllament total de la realitat (PP). Els sindicats han passat definitivament al bàndol de ser part del problema, ratllant l’irrellevància total.

Els nous debats sobre ciutadania activa, identitat i representació i activitat/activisme polític s’han anat desenvolupant a la perifèria dels mitjans informatius, encallats com sempre en els debats estèrils sobre regeneració democràtica il·lustrats amb fotografies dels grans dinosaures polítics dels 80, casos i més casos de corrupció impunes, Infantas de España declarant-se desconeixedores de la realitat del menjador de casa seva…

I de cop, al gener de 2014, apareix un nou partit que per nom porta un dels lemes que s’havien pogut escoltar i veure en algunes pancartes durant les acampades de l’estiu de 2011: Podemos.

Aquest partit té un líder tan definit que ja es parla de “Pablemos” i s’associa el Partit al projecte personal del seu líder. Pablo Iglesias té 36 anys, té pedigrí familiar de “lluita antifeixista”, és un comunicador expert amb programa de TV propi des de 2003 i un dels grans exponents de La Generació amb Més Títols de l’Història d’Espanya: llicenciatura en Dret (2001), llicenciatura en Ciència Política (2004), Doctorat en Ciència Política (2008), Diploma d’estudis avançats, certificat de docència, máster en Humanitats (2010) i Master d’Arts i Comunicació (2011). Títols suficients per empaperar un petit pis de 60m2.

La seva presència a televisió, ja sigui al seu programa o participant en d’altres tan diferents entre si com El Gato al Agua o Salvados li ha proporcionat visibilitat massiva. Pablo Iglesias no és un friki d’Internet, i els que no tenim televisor a casa el vam conèixer bastant més tard dels que si que en tenen.

Però Podemos és una gran picada d’ullet a La Majoria Silenciosa d’ Internet, la que va començar a protestar contra la Ley Sinde només després que, un diumenge a la tarda, totes les pàgines d’enllaços a pel·lícules i sèries es coordinessin per mostrar una pantalla negra.

Pablemos i la relació entre pirates i l’escalfament global

Rankisme aplicat: correlació entre l' augment de temperatures del planeta i la davallada de la quantitat de pirates.
Rankisme aplicat: correlació entre l’ augment de temperatures del planeta i la davallada de la quantitat de pirates.
Molts donen per fet que “Podemos és un partit que domina Internet i que sap moure’s en aquests oceans. Res més lluny de la realitat: és hereu directe i continuador de la tecnofòbia pragmàtica. Pablo, Podemos o Pablemos empra Internet en la mesura justa, agafant tot allò que li interessi, fagocitant el que faci falta i descartant el que no sigui útil.

Per molt que es vulgui fer èmfasi en el rankisme i jugar a veure qui té més seguidors, Facebook i Twitter funcionen per principi d’adhesió: el nivell d’implicació i el preu a pagar per a fer un “like” o un RT és ínfim, i infinitud de perfils a twitter deixen clar que “RT=RT”, que un RT vol dir “ni si, ni no, ni todo lo contrário”.

Podemos pot tenir quasi un milió d’ Intelectuals Orgànics a Facebook, però no passen de ser simples eines per a disseminar el missatge que prové del node central, a base de compartir als murs dels cercles i dels simpatitzants.

El rankisme oblida que les xifres inclouen seguidors no-afins: escèptics, curiosos, els que et segueixen per aconseguir més seguidors, el tuitstar trendy, els que ho fan perquè el tuitstar trendy ho fa, a més dels crítics i els trolls. És a dir, assimilar “seguidors” amb “supporters” és distorsionar la realitat, a part que molt sovint els seguidors més actius sempre seran els de menor qualitat: crítics i trolls.

I el més important: la presència als medis socials és irrellevant en un país en que sovint es considera la tele com un membre més de la família.

Identitat Podemos: fagocitació del 15M i parasitació de la història

Entre l’explosió de literatura del 15M hi podem trobar “¡Ocupemos el mundo!“, publicat al 2012 i amb clara referència al “Moviment ‘Occupy'” (sense ‘k’) que va prendre l’escenari mediàtic als US (i al món) entre setembre de 2011 i mitjans 2012.

Els editors d’aquest llibret son Miguel Urban, Carlos Sevilla i Joseba Fernández. Els dos primers formen part del nucli promotor de Podemos i de les seves candidatures.

Si fem una ullada a la llista de candidats, hi trobem exactament els mateixos perfils que apareixen als vídeos de DRY penjats durant les protestes del 15M: joves de 25 a 35 anys amb més títols que cabells al cap, tots ells dins l’àmbit humanístic: politicòlegs, educadors socials, gestors culturals, mestres, investigadors a l’atur, sociòlegs, professors d’ecologia, estudiants de postgrau i funcionaris de carrera amb només 30 anys.

Si, Podemos és el millor producte de comunicació política que s’ha fet en els darrers anys, però ho ha aconseguit colonitzant el llenguatge, en especial el del 15M.

No només el nom del partit és un cartell sortit de Sol. Tot el discurs i la retòrica sorgeix neix allà: la Casta com a definició del sistema polític caduc, però que també de tot allò no desitjable, especialment banquers i empresaris del ‘capitalisme clientelar’. La renta bàsica, l’assemblea ciutadana ‘Si se puede’ com a òrgan sobirà.

Els debats d’aquesta assemblea es van fer a la Plaza Podemos. Les fotografies que il·lustren els perfils dels comptes del partit son fotos de les acampades…

Fent una metàfora culinària, el 15M va organitzar un gran buffet lliure i Podemos, l’únic que s’ha atrevit a entrar-hi, s’està posant les botes.

Però l’identitat de Podemos no només es basa en fagocitar per complet la Puerta del Sol, si no també en parasitar la història recent espanyola, per exemple en l’ entrevista que fa a Gabilondo, on Iglesias reclama per a si mateix l’autoria del conegut “pásalo” i el 13M i s’inventa en directe el “Efecto Flashmob™”. Segons Pablo Iglesias, l’ “Efecto FlashMob™” consisteix en que quan un rep un missatge X, ha de decidir si otorga la confiança suficient a qui l’ha enviat, per tal de decidir si es re-envia o no.

Però la realitat és que com el seu propi nom indica, FlashMob va d’un grup de persones més o menys nombrós, que molt possiblement no es coneguin entre elles (excepte si vas acompanyat), es troben en un moment i lloc determinats, realitzen una acció sobtada (un flash) prèviament acordada (quedar-se immòbils, treure el telèfon i començar a parlar, cantar o ballar una cançó)… i desaparèixer com si no hagués passat res. I si, s’organitzen per llistes de correu electrònic, que formen part de “El Interné”. El que va passar el 13 de març de 2004 va ser bastant diferent d’ un grup de gent ballant “I’ve got a feeling”.

És un gran error intentar assimilar el “pásalo” i la seva difusió amb una campanya a Twitter: el pes que té un SMS, que t’envia algú que coneixes i tens a l’agenda és increïblement superior a un milió de favs.

El Efecto FlashMob™, el Efecto FlashMob™, sin partidos y pásalo, ése es el Efecto FlashMob™: Quan tothom començava a qüestionar Podemos per causa dels escàndols de finançament, Pablo ha re-situat el centre del debat un altre cop, adduint que ell ja provocava canvis polítics amb un telèfon a 2004.

Èxit d’impostura mediàtica assegurat, tot i que els qui encara no han oblidat el 14 de març de 2004 acaben de rebre munició, a part que els veritables signataris del pásalo, en algun lloc, deuen estar mossegant-se les ungles.

La realitat: Podemos no domina ni entén Internet

Blog personal de Pablo Iglesias - Derechos reservados desconocidos.
Blog personal de Pablo Iglesias – Derechos reservados desconocidos.
Pablo Iglesias pot tenir milions de seguidors als “social-media” d’ahdesió fàcil, però quan es tracta de la realitat d’Internet, la cosa fa aigües.

Una cosa és Facebook, Twitter, LinkedIn, Tumblr o tenir coneixements de posicionament en cercadors (si ho ajuntem tot donem forma al communitymanagerisme, que curiosament va disfrutar de la seva pròpia bombolla a Espanya pels voltants del 15M) i una altra és saber què és i com funciona Internet. Per molta “penetració social” que tinguin, Facebook i Twitter son a Internet i l’activisme el que una llauna de raïm sense pell en conserva a la viticultura.

Iglesias fa servir Internet, o més aviat els “social media”, per crear soroll i polemitzar, per tal d’aconseguir minuts a la tele i fer el que millor sap: fer de tertulià. Això crea més ‘buzz’ a la xarxa, polèmica, ‘dimes y diretes’ i es negocia una nova aparició.

Per altra banda, la majoria d’atacs i crítiques potents estan començant des de la xarxa, però Podemos es defensa quasi exclusivament en rodes de premsa i platós de televisió. Alguns dels comptes als mitjans socials tenen pinta de ser controlats per community-managers i els missatges d’estar programats. No hi ha frescura. No hi ha vivesa ni immediatesa.

En una entrevista recent als responsables de participació i xarxes socials es comença a veure la gran fumera que vindrà en breu. Ens diuen que han creat noves eines de participació, que hi ha molts canals d’expressió i que els moviments socials no s’expliquen sense les xarxes socials. I és veritat, la societat ja es relacionava, bastant abans que existís Internet.

Sobre les noves formes de fer política, les defineixen de la següent forma:

La gente opina en los debates creados y los que más interés generan, más valoraciones positivas reciben de los usuarios, son los que se continúan discutiendo. En lugar de hacer política forma tradicional, de arriba a abajo, nosotros los usamos para hacer política de abajo hacia arriba. La propia gente valora las propuestas y las que tienen más apoyos se hacen más visibles. Lo que no interesa desaparece, y las mejores ideas se quedan porque son las que van marcando el debate.

Els famosos mitjans de participació ciutadana, en realitat brillen per l’absència. Els fòrums i les llistes de correu s’han substituït per una pàgina a reddit.com. Les instruccions per a crear un cercle només tenen en compte Internet a l’hora de crear la pàgina de Facebook, i una sola aplicació d’internet a l’hora de “mapejar les necessitats de la ciutadania” (punt 2).

L’acció principal el carrer per a saber el pols de El Pueblo i l’ interacció principal és amb la premsa tradicional, redactant notes de premsa i fent aparicions als mitjans.

Però l’indicador més gran el trobem a una altra pregunta:

– ¿En qué fallan el resto de partidos políticos a la hora de utilizar las redes sociales?

– MA: Los otros no se lo han tomado en serio. En las Elecciones Europeas, Cañete y Valenciano utilizaron sus perfiles durante el mes antes al 25 de mayo. A partir de entonces, ya no volvieron a usarlo. Esto es una muestra explícita de cuándo vale la gente y cuándo se le hacen propuestas: cuando hay elecciones. Las elecciones son cada cuatro años pero la gente vive cada día.

I quan vas a consultar el blog de Paglo Iglesias, veus que el va estrenar al febrer de 2014 i que el darrer post és de 15 dies abans de les eleccions europees.

Si, la gent viu cada dia, i mira Juego de Tronos. I per molt que escriguis llibres sobre les lliçons polítiques de la famosa sèrie i vendre’l com un anàlisi de la realitat:

el escenario de destrucción del orden civil y político que nos presenta la serie, así como la lucha a muerte por la conquista del Trono de Hierro por parte de un puñado de reinos, con un colapso civilizatorio a las puertas, conecta directamente con cierto pesimismo generalizado y cierta conciencia oscura del fin de nuestra civilización occidental tal y como la conocemos. Pesimismo que se ha apropiado del ambiente a todos los niveles (anímico, personal, político, laboral…), especialmente en los países más castigados por la «crisis» financiera que comenzó supuestamente allá en 2008.

Els responsables de participació i medis socials asseguren que Podemos és diferent a la resta de partits en tant a l’ús d’Internet, però la pàgina del líder té activitat entre gener i maig de 2014, mentre que al blog, el líder va escriure un total de 7 articles i no s’actualitza des del maig de 2014, la resta de líders visibles o els eurodiputats no semblen tenir blog propi, els avançaments dels nous llibres friquis d’ Iglesias es pengen a Google Drive i s’enllacen amb una URL visible que faria vomitar a qualsevol estudiant de primer de SEO: https://drive.google.com/file/d/0B1BDNzbxkbu4c0tVaVpiMGJQSkU/edit.

Per rematar el tema, la web sencera s’allotja al núvol d’Amazon, els mateixos que van esborrar la web de WikiLeaks ara fa quatre anys. I com a darrera curiositat, el servidor de Podemos està a Irlanda, país al que s’ha acusat de ser un semi-refugi fiscal dins la UE per a que les grans empreses paguin menys impostos.

Podemos no només s’ha desentès de qualsevol iniciativa per derogar la llei Sinde ni frenar els atacs legislatius contra Internet, sinó que defensa un model enfortit de respecte a la Propietat Intel·lectual i ha dit poc o res dels tancaments i empresonaments de titulars i administradors de pàgines web amb enllaços a principis d’hivern 2014. Als peus de les pàgines web de l¡entorn Podemos hi diu “Copyleft 2014. Algunos derechos reservados”, però enlloc es poden consultar quins son els drets reservats. Ni un enllaç a Creative Commons. Impostura digital total.

El concepte de “sobirania digital” és completament desconegut a Podemos. No hi ha blogs on els representants expressin les seves opinions i on tothom pugui comentar, només hi ha Twitter, un reddit i les pàgines de Facebook, i per tot això els analistos li estan atorgant el domini de “El Internet”, el 2.0 i el que faci falta: el karma guanya.

Però si per alguna raó Facebook i Twitter deixessin de donar servei a España, com per exemple una interpretació patillera de la mateixa llei que ha fet que Google News decideixi tancar la parada, Podemos es quedaria completament a les fosques en tant a la seva lloada presència dominant a Internet. No hi ha blogs, no hi ha tribunes de participació a part de reddit… Innovació 2.0 total però a les fosques. Pur fum centralitzat.

I en tant a la transparència, al peu de la pàgina Transparencia.podemos.info s’hi llegeix: “Información sobre actividad parlamentaria extraída de europarl.europa.eu y VoteWatch.eu”. Les dades que aporten no son seves, son les dades del Parlament Europeu. Son les dades de la casta europea.

A Podemos només li interessa Internet en tant li sigui útil per a difondre el seu missatge i augmentar la base de participació bruta. Al seu programa electoral, la paraula “internet” hi apareix dos vegades. Iglesias és un comunicador audiovisual (el seu currículum i les seves publicacions com a estudiós i teòric media el delaten), i per ells, Internet ha de ser com una televisió, perquè és el que saben dominar.

Antonio Ortiz diu que no aconsegueix assabentar-se de la posició de Podemos al respecte de la nova Llei de Propietat Intel·lectual o el cànon AEDE.

Una cerca simple al reddit de Podemos mostra, enterrada sota una pila de karma, una pregunta directa feta fa un mes: ¿Que opinión tiene podemos sobre el nuevo cano AEDE?

No ha habido debate respecto al canon AEDE, en general, porque son los grandes medios quienes han empleado su capacidad de hacer presión para conseguir este impuesto privado para su uso y disfrute. Por lo tanto y con la que está cayendo es algo que no forma parte del debate, pues ya tenemos suficiente tajo con la crisis, la corrupción o el soberanismo catalán. El tiempo de debate está ya cubierto.

De todas formas, cuando a algunos nos sangran las manos de aplaudir a Montoro por poner eso que llaman “IVA cultural” al 21%, nos cae la del oso, cuando probablemente defendamos más que ellos lo que dicen defender.

Pot ser que hi hagi opinions diferents? Pot ser, però no s’hauria d’haver de buscar per trobar-la, i menys quan Podemos és venut com el gran producte de la comunicació a Internet. Si no és possible trobar enlloc de la xarxa la posició de Podemos en tant als problemes que afecten la xarxa, o no tenen cap opinió, o no els interessa en absolut.

Queda molt clar que no cal esperar cap mena de moviment en defensa d’absolutament res que vingui d’Internet per part de Podemos, ja que és exactament igual que la resta de partits. La xarxa és immediatesa i moviment. Podemos, a Internet, és igual de monolític, lent i centralitzador, i està hipotecat per la seva dependència d’Amazon, Facebook i Twitter que tota la resta de grans partits.

No només és més dospuntzerisme banal. Podemos és, serà, clarament un enemic d’Internet.