Growing up, o la intenció de mantenir-nos com nens

Avui divendres no faré ressenya literària, més que res perquè encara no n’he acabat cap més. Això que us parlaré d’un article que porta per títol Growing up a The Economist, aquell termòmetre que serveix per mesurar part de la totxeria euro-britànica, en què comenten el llibre Splinternet: How Geopolitics and Commerce are Fragmenting the World Wide Web. Que el text surti pocs dies després dels atacs terroristes a Brusel·les tampoc és coincidència.

Segons la ressenya, sembla que el llibre comentat sigui un altre llibre sobre la decepció dels vells habitants del ciberespai, un altre nou remake the The net delusion de Morozov, que he sigut incapaç d’acabar perquè l’autor és un plasta. Per tant, tot el que faci ferum a net delusion ja fa que arrufi el nas i guardi les distàncies.

Comença amb una cita del Manifest per la independència del ciberespai, de Barlow. Seguidament es passa a la revolta egípcia organitzada des d’Internet i a com els governs persegueixen a grans empreses com Google o Apple, o que aquests governs han après de l’experiència egípcia i ara filtren el tràfic de la xarxa.

No sé si és l’autor del llibre o de la ressenya el que patina, però els governs d’arreu ja espiaven les comunicacions bastant abans de les revoltes àrabs. El filtratge que no permet l’accés a la pornografia a Anglaterra o Austràlia, o els impediments per consultar Google o Facebook a la Xina ja existien molt abans. Això, i que una cosa és que els Estats persegueixin empreses tecnològiques, i una cosa diferent és que Internet siguin aquestes empreses.

Després de navegar pels tòpics de la DARPA i tota la pesca, el fragment més interessant de tota la ressenya ocupa unes poques línies, i és un d’aquells típics memes –els de veritat, no les fotos de gats– tremendament perillosos. Us en poso una captura.

Captura de 2016-03-25 09:18:30

En només sis línies apareixen tots els arquetips de la paranoia de la seguretat: si la resta del món està ultra regulat, per què Internet ha de ser diferent; cal regular amb normes acceptades per tothom; la regulació d’Internet és beneficiosa per tothom; i si això vol dir perdre una mica de llibertat, tot sigui en favor d’aquells que no en saben.

Refutem els arquetips:

Cal regular la xarxa perquè no pot ser diferent de la resta del món

Internet no és un ens artificial i exogen al món. Internet, el ciberespai, és aquell conjunt de cables, servidors i antenes per on circulen les nostres dades. Aquests servidors, cables i antenes estan situats en llocs físics, en països amb legislacions vigents contra tota mena de delictes, siguin econòmics o contra la moralitat. Si ja existeix legislació específica contra, per exemple, el frau o l’abús de menors, per què cal afegir més lleis per si es produeix frau o abús de menors a la xarxa? Internet és una eina. Cal aplicar la legislació existent sigui quina sigui l’eina que s’hagi emprat per cometre un delicte concret. Castiguem el delicte o la forma en què es realitza? Per què el càstig a copiar un arxiu mp3 és superior a copiar una cinta de casset?

Les normes a Internet les decidirem entre tots

Fem una llista: les directives europees contra el programari de codi obert que es pretenien aprovar en sessions de les Comissions d’Agricultura, Turisme o Industria, i que estaven fetes a instància de la Comissió Europea, un organisme no electe; les clàusules de la Ley de Economía Sostenible a España, indicades pel Departament d’Estat dels Estats Units, aprovades sense debat al Congrés; HADOPI a França; la Digital Millennium Copyright Act; les clàusules que regulen drets d’autor a Internet als tractats de lliure comerç ACTA o TTIP i que s’han negociat directament entre els governs sense informar a la ciutadania. I paro, perquè això de decidir les normes entre tots és molt cansat.

La regulació d’Internet és beneficiosa per tothom

Caldria definir aquest «tothom». Quan fa anys dèiem que legislar contra els drets d’autor a Internet obria la porta a la censura, personal i informativa, podíem sentir udols de rissa per part de la ciutadania general. A Europa encara no –espereu al TTIP–, però als Estats Units és delicte intentar eludir un sistema de Restricció de Drets Digitals (DRM en anglès) com per exemple el que no et deixi veure un DVD o llegir un llibre en format digital que has comprat i és de la teva propietat. De la mateixa forma, caldria explicar molt i molt bé quin benefici per tothom és canviar el sistema de drets de propietat, on hom ja no adquireix un llibre o una pel·lícula en format digital o un videojoc, sinó que n’adquireix els drets limitats d’ús, a efectes pràctics un lloguer, però n’està pagant el mateix preu que la còpia física.

Es pot assumir la pèrdua d’una mica de llibertat general en favor d’aquells que no disposen dels coneixements per a l’autoprotecció

L’esquerda digital, amics, és això. No és teclejar amb més velocitat o menys, ni que a casa arribi ADSL o fibra òptica. És tenir el coneixement necessari per saber diferenciar entre els venedors de fum regulatori que es justifiquen en la por i el desconeixement per fer valer els seus interessos. Estic d’acord en què no tothom té la necessitat interior de convertir-se en hacker. Jo ho vaig provar i és molt cansat. Però això no vol dir que calgui construir una gàbia per tothom.

Conclusions

Articles com aquest a The Economist insinuen que oposar-se a aquesta nova regulació que s’acosta és pueril, inútil i cosa d’idealistes romàntics d’una Internet que, com també diu l’article al lamentabilíssim paràgraf final, ja s’ha acabat, com s’acabaren els vols amb menú de tres plats i espai pels peus després de la democratització –aquesta paraula connecta l’alerta bullshit— dels vols barats. Com deia al principi, Internet no és un ens situat fora del món. Per molt romanticisme nostàlgic després d’haver llegit Neuromancer o Monalisa overdrive, el ciberespai real es troba al nostre mateix espai físic, i aquest espai ja està regulat i legislat de sobres. Afegir noves capes és no només innecessari sinó contraproduent. La xarxa, com a eina, ha de mantenir-se neutral. Qualsevol altra acció esdevindrà, tard o d’hora, en intents d’apropiació d’uns o d’altres. Que seria molt trist? Doncs sí. S’acabaria el món? Òbviament no, però tot seria una mica més avorrit. I seriosament, a qui li agrada volar amb Ryanair?

Recull d’articles, nº 10

Al final ho he aconseguit. Una nova edició consecutiva del recull d’enllaços! Avui una mica més variat, ja que hi ha energia, terrorisme, criptografia i més coses. Com sempre, podeu mirar altres enllaços al repositori. Comencem amb l’esmorzar!

  • Al Newyorker hi acabo de llegir un article sobre croissants. Al principi m’ha semblat una masturbació mental important, però a mesura que s’avança, tot pren sentit. Al final es fa un al·legat sobre La Civilització que queda a plans quinquennals llum dels que es fan per aquí a la vora, no sé si m’enteneu…
  • En Manel Guerra féu un interessant article sobre transparència i open-data. Lluny del hype i la buidor que acompanya aquests temes, indica tres eines necessàries. La segona, en tinc pendent parlar-ne un dia d’aquests… Llegiu el que diu en Manel, que en sap.
  • En Jose Alcántara és un habitual d’aquesta casa. Aquest cop ens parla d’energia, canvi climàtic i com no perdre temps amb lluites estèrils.
  • Juan Ramón Rallo sobre el liberalisme a España. Ni lliberals en lo económico, ni lliberals en la bragueta. Això si, tots ells se n’omplen la boca.
  • A Escritos libertarios, de Camus, hi apareixia mencionada una carta que Simone Weil envià a George Bernanos. A la carta, Weil relata la seva visió de la realitat durant l’estada que feu al bàndol de la CNT-FAI durant la Guerra Civil espanyola: esfereïdora. Comença a partir de la pàgina 10.
  • Cory Doctorow fa un article molt interessant sobre les guerres de la criptografia. Aquests dies, l’FBI intenta forçar Apple a incloure una “porta del darrere” als seus aparells per tal que els agents de la llei la puguin fer servir. La cosa està en el fet que no només la podran fer servir ells. Ho trobeu massa paranoic? El paràgraf més important de l’article: «Cybersecurity isn’t just about protecting your location data and your private emails: it’s about making sure randos aren’t spying on your children through your baby monitor, or driving your car off the road, or killing you where you stand by wirelessly hacking your insulin pump – or stealing entire hospitals. If you’re not worried about this stuff, you’re not paying close enough attention». Ah, i també parla de vacunes i canvi climàtic… Darrerament aquest noi fa unes barreges… Però pareu atenció i llegiu. Llegiu!
  • Si us interessa el món dels conflictes armats i la seva evolució, Guerras Posmodernas és el vostre blog. Fa dies, en Jesús Pérez feia comentari de la pel·lícula The attacks of 26/11, sobre l’atac terrorista a Mumbai de 2008. Una altra al sac de “pendents”.
  • I per acabar, us deixo amb un recull de llegendes urbanes sobre Internet que, com deia en Dario Castañé, semblen extretes directament dels anys 90. Gaudiu-lo, que aquesta setmana potser en faig dissecció.

I fins al darrer moment n’he tingut un altre que mig mostrava un cas de plagi en una publicació en català, però que al final no afegiré per no aportar-me res de bo. Però entre aquests casos i el cunyadisme que ja hem vist, fa tot una mica d’angúnia… Però prou existencialisme barat. Que passeu un bon diumenge.

Recull d’articles (nº 6)

Amb els feeds a rebentar i superant ja els 4000 articles pendents, fem avui el primer recull de 2016. Som-hi que hi ha feina.

  • When in Doubt, Take a Selfie. La breu història d’una jove soldat de l’exèrcit israelià. Tornant a la base, una noia musulmana pujà al bus, organitzà una mica de sidral i s’assegué al seu costat. Què fer? Parlar. Perquè parlant la gent s’entén. Les persones del carrer hauriem de parlar més entre nosaltres i fer menys cas als que s’erigeixen com als nostres portaveus.
  • A Interpretant el món àrab i l’islam: Qui som nosaltres i qui son els altres. Interessant visió sobre el dualisme i els seus problemes. És necessari llegir-lo, i més necessari pensar sobre el tema.
  • Cory Doctorow parla dels nous problemes que venen amb les, ara si, noves tecnologies com els cotxes sense conductor i aparells amb sensors i mil coses. Han de fer el que nosaltres diguem, o pel contrari, seguir les instruccions que imposin els fabricants gràcies al DRM?

I per acabar, dos d’història.

Compreu un tortellet i bon profit!

Apple i els usuaris captius

Si ahir deia que els canvis a TNR son pitjor de l’esperat, avui pot ser que ho confirmem.

Resulta que ara s’adonen que això del model de captivitat a la plataforma pròpia, model que han emprat i potenciat Google, Apple i tots, pot ser que no és una idea gaire bona. El titular ho diu tot.

Apple Music Is Another Tech Company Attempt to Please Investors by Trapping Customers

Apple Music és una altra empresa de tecnologia que intenta complaure als inversors atrapant als clients

Això es mereix un aplausu molt sentit. Provem un altre fragment, just després del comentari sobre les conseqüències de la compra d’ Instagram per part de Facebook (la negreta és meva):

Streaming music services, as is, are unfortunately siloed—one cannot, for instance, make a universal playlist that supports Rdio, Spotify, and Apple Music. It’s a situation without an analog equivalent: mixtapes work on any brand of cassette player.

Els serveis de streaming de musica, per ells mateixos, son -hom no pot, per exemple, fer una llista de temes universal que serveixi a Rdio, Spotify i Apple Music. És una situació sense un equivalent analògic: les cintes de casset funcionen a qualsevol reproductor de cintes.

Jo demanaria a Presidència que es tallessin les dues orelles (i pot ser el rabo també), però a l’autor. Mirat d’una altra manera, és bo que aquestes coses comencin a ser ‘mainstream‘.

Llegiu Apple Music Is Another Tech Company Attempt to Please Investors by Trapping Customers a The New Republic.

Les lleis que restringeixen la tecnologia

En Cory Doctorow fa anys que explica les maldats de les lleis que amb l’intenció de protegir els drets d’uns quants privilegiats acaben afectant negativament a la resta dels implicats, quan no els converteix directament en criminals.

Al darrer article publicat a Wired hi torna. I el paràgraf important diu:

Qualsevol sistema tècnic que impedeix que siguis l’amo del teu ordinador ha d’acompanyar-se amb lleis que criminalitzin l’informació sobre les seves debilitats. En l’edat de Google, no n’hi ha prou amb buscar “desinstalar HAL9000.exe” i aconseguir una llista de vídeos explicant com desbloquejar els gadgets, així com els vídeos que expliquen com desbloquejar el teu iPhone avui en dia poden ser tènicament ilegals; realitzar i publicar aquests vídeos podria, potencialment, situar als productors (i als llocs que els allotgen) en risc de persecució legal.

Acceptar que d’entrada no tens control sobre un aparell que és teu amb l’excusa de poder buscar i trobar un vídeo que ens expliqui com saltar-nos la prohibició, no és excusa. El perill real és que fer i publicar un vídeo explicant com recuperar el control del teu propi ordinador, pel que has pagat uns diners, et converteix en delinqüent.

Per això les lleis regulatives d’Internet, i de la tecnologia, son tan perilloses, perquè fan que acceptem, d’entrada, renunciar a la propietat total d’ allò que comprem, sigui un ordinador portàtil, una tablet o un telèfon.

Llegiu l’article d’en Doctorow: How Laws Restricting Tech Actually Expose Us to Greater Harm

¿Sueñan los editores con libros electrónicos?

Uno de los obstáculos con los que se encuentra el usuario de e-book/libro electrónico, es la disponibilidad de contenido.

Hasta hace relativamente poco no empezaron a aparecer portales dedicados, como puede ser Leqtor (aunque venda productos con DRM a precios abusivos), o Amazon (aunque también venda productos con DRM a precios abusivos) y Barnes & Noble por decir dos grandes tiendas, u otras más pequeñas como O/R Books, que a diferencia de las tres anteriores, cuando les compras un libro en soporte electrónico te mandan por correo un fichero comprimido con los formatos pdf, epub, mobi, prc y para Mac… que luego podrás ver en cualquier dispositivo que tengas en la actualidad, o en el futuro.

Son solamente cuatro de los múltiples modelos que existen, y que se ha demostrado que, a su modo, funcionan. El formato electrónico no va a matar al formato papel, ni a los escritores. Aunque seguramente se lleve por delante a algún intermediario que no haya sido capaz de adaptarse, como ya pasó antes con la imprenta.

Quien no muestre adaptabilidad terminará muriendo de inanición, por decirlo de algún modo. Serán aquellos que no quieran ver la realidad y prefieran inventarse datos apocalípticos (sigo negándome a enlazar al intento de reportaje de El País). Serán aquellos que permanezcan a la sombra de los muros que ellos mismos han levantado para intentar evitar algo malo y terrible… que solo existe en sus mentes.

Por contra, y para demostrar que existe vida editorial tras los libros electrónicos, hay quien escribe artículos y reportajes fundados y documentados, como el del periódico argentino La Nación titulado “Libros del futuro“, que pude leer gracias al aviso del Libro de Notas.

Solamente hace falta comparar los dos títulos para saber quién tiene muchos números para seguir adelante y quien los tiene para terminar, antes o después, tirado en la cuneta haciendo auto-stop.

Pero si nos adentramos en el Reportaje, podemos ver cómo el formato papel puede seguir generando nuevos modelos de negocio, además de los que vienen con los formatos digitales.

Un ejemplo son los libros con Realidad Aumentada, como los que ya tiene disponible en su catálogo la editorial boneairense Mano Escrita, aplicando tecnologías ya disponibles desde hace un par de años.
Otro es el de la editorial Moebius que, a parte de producir libros especialmente orientados a ‘pantalla’, añadió música, vídeo y, ahora, animaciones, junto con la opción de dejar comentarios para otros lectores o incluso el propio autor del libro.
Todos modelos que funcionan y que ya están aquí para el que quiera adoptarlos.

Repitamos: la digitalización no va a matar al formato papel. Las editoriales lo tienen facilísimo, ya que para poder editar un libro en papel hoy en día, el paso previo es tener el archivo digital. No representa ningún trabajo extra. Solamente necesitan maquetar un poco (no demasiado), y pulsar en la opción “Guardar como” para tener un formato e-book básico no-editable.

Pero algunas editoriales prefieren jugar a la escasez, rechazando frontalmente el poner a disposición de sus clientes un formato/producto adicional.
Eso cuando no ponen a la venta el soporte electrónico a precio muy parecido, o incluso superior, que su versión tradicional en papel, y muchas veces vendiendonos una licencia para leer dicho libro en un número limitado (y muy bajo) de dispositivos electrónicos, debiendo pedir permiso cada vez que queremos cambiar de pantalla de lectura. Ah, y no hay que olvidar que actualmente, los libros electrónicos son productos de casi-lujo, tributando al 18% de IVA frente al 4% de sus hermanos de papel.

Y todo ello pudiendo facilitar nuevos productos que, aunque a las editoriales les cuestan 0, podrían poner a la venta por, digamos, entre 1 y 5 euros y ver como las ventas de e-books suben y suben como la espuma.

Pero al jugar a la escasez, no dejan otra opción que empezar a digitalizar nuestros libros en casa, ya que por mucha nota de copyright, cuando se compra un libro, pasa a ser propiedad de uno y se hace lo que se quiere con él.
Y como con los libros en papel, los libros en formato electrónico también pueden dejarse.

Esa presunta inundación de libros pirateados de la que se quejan ciertos sectores es el mayor síntoma de que existe un sector de negocio claramente sin explotar.
Si los editores elijen no explotarlo, es su problema. No pueden quejarse por una cosa y su contraria, y mucho menos en el mismo párrafo. Y menos aún con datos inventados.

Infringir no és robar

Fa temps que, tant els magnats de l’industria culturetal, com els seus tresorers han optat per atacar als consumidors dels seus productes, criminalitzant-nos pel simple fet de voler decidir què, com i quan volem llegir un llibre, escoltar una cançó o veure una peli, anomenant-nos pirates i, fins i tot, enyorant aquells temps als que als pirates se’ls condemnava a morir penjats.

Transportar un arxiu digital d’un dispositiu a un altre no és robar. I menys encara quan has pagat per aquell arxiu. Tècnicament podria arribar a ser infracció de copyright i, com diu Joe Brockmeir al seu article “Infringement is not stealing, això s’hauria de discutir.

Però aquests personatges ens segueixen anomenant lladres quan son ells mateixos no permeten ni que llegim els seus productes.

“Infringir” notes de copyright no és robar, per molt que s’esforcin en intentar que ens ho creiem. S’ha de dir no a acusacions falses amb usos fraudulents de la llengua.

El coste de atrapar a un ‘ladrón’

El Economist sigue siendo mi observatorio de los intentos de la actual industria dinosaurica del espectáculo por auto-perpetuarse. En la edición del pasado 13, informan de un nuevo sistema que permite descubrir vídeos ilegales.

Desarrollado por NEC y posteriormente mejorado por Mitsubishi (¿habrán pagado licencia? ¿será software libre? ¿lo habrán hecho con ingeniería inversa?), este nuevo sistema ha sido adoptado para el estándar MPEG-7.

Los anteriores sistemas usaban marcas de agua, que solamente servían para detectar vídeos duplicados, o bien usaban una especie de huella digital, que resultaba del todo inútil si se modificaba ligeramente el vídeo, cambiando su resolución.

Ésta nueva tecnología extrae una firma digital que funciona incluso cuando el vídeo se altera. Compara el brillo de 380 regiones definidas del fotograma ( que puede ser de -1, 0 o +1), y puede hacerse para todos los fotogramas del vídeo, o solamente en unos cuantos.

De éste modo, NEC asegura que todo el trabajo que actualmente se hace a mano, o mejor dicho a ojo, se puede automatizar consiguiendo un 96% de efectividad y solamente un ratio de cinco falsas alarmas por cada millón de vídeos escaneados.

Un ejemplo claro del uso de ésta nueva tecnología puede ser Youtube, la empresa de vídeo de Google a la que Viacom anda denunciando en lo que supone un cambio de régimen laboral: de productora de televisión a despacho de abogados.

Cada minuto se suben a Youtube ni más ni menos que 24 horas de vídeo. Así que, según los abogados de la propiedad intelectual que asesoran a ex-productoras como Viacom, hay que ponerse las pilas para proteger su creación.

Y para proteger esa creación, los grandes grupos mediáticos se están gastando un dineral increíble, ya sea en abogados o en software de reconocimiento que, como bien dice el final del artículo del Economist, solamente va a suponer que los ‘piratas’ se inventen nuevos métodos para bypasear dicho software.

Digo yo que, en las cuentas que presenta la industria del entretenimiento visual, las pérdidas que achacan a la piratería, ¿no serán causadas por estos enormes dispendios inútiles? En la industria musical ya se descubrió el pastel, pero por mi pueden seguir gastando dinero, al menos fomentan el empleo en el sector de las nuevas tecnologías… aunque, si siguen así y se convierten todas en despachos de abogados, al final van a dejar en la calle a sus actores, directores, montadores, diseñadores de vestuario y los miles de personas del mundillo.

Si Franklin (o Jefferson, o …) aixequés el cap…

Els Estats Units d’Amèrica sempre m’han fascinat. Llegint la seva història un no pot més que experimentar un sentiment extrany.

La part més emocionant és tot el procés d’independència. El procés d’unes persones que es sentien absolutament lleials al seu país i al seu rei, que els van girar l’esquena i els consideraven ciutadans de segona divisió, que van protestar repetidament per l’imposició d’impostos arbitraris, sense el seu consentiment, i que no els garantitzaven cap mena de representació al parlament de Londres.

Només cal llegir la Declaració d’Independència, escrita per Thomas Jefferson. El segón paràgraf comença així:

We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness.

La vida, la llibertat i la cerca de la felicitat. Els tres drets per als quals els primers colons van haver de fugir d’Anglaterra al 1620.
Al 1787, 4 anys després d’acabada la guerra d’independència, es redactava la Constitució Americana, la primera constitució democràtica en un món de reis absolutistes, però una constitució destinada a crear un govern federal fort.
Al 1789, New Jersey es va convertir en el primer estat que signava la constitució. Altres estats, en especial Massachussets i Rhode Island, van condicionar la signatura de la Constitució (i per tant la seva entrada en vigor) a afegir esmenes a la constitució que garantissin les llibertats inalienables. Aquestes esmenes, les 10 primeres, es van aprovar al 1791 i actualment es coneixen com the Bill of Rights

Segurament tots hem sentit a parlar de “la cinquena” a les pelicules. El text de la cinquena esmena diu:

No person shall be held to answer for a capital, or otherwise infamous crime, unless on a presentment or indictment of a Grand Jury, except in cases arising in the land or naval forces, or in the Militia, when in actual service in time of War or public danger; nor shall any person be subject for the same offense to be twice put in jeopardy of life or limb; nor shall be compelled in any criminal case to be a witness against himself, nor be deprived of life, liberty, or property, without due process of law; nor shall private property be taken for public use, without just compensation.

Es a dir, allò tan famós de no haver de declarar en contra d’un mateix, no jutjar a ningú dos vegades pel mateix delicte, no ser privat de la vida, la llibertat o la propietat si no és per causa d’un procés judicial i el dret a no ser privat de la propietat per ús públic sense compensació.

Per altra banda, la quarta esmena deixa clar el dret de les persones a viure segures a casa seva i potegeix el dret a la intimitat, especialment en tema de documents i efectes personals, que no podran ser violats ni confiscats a menys que existeixi “causa probable” i un jutge dicti una ordre que descrigui exactament què es busca, ón es busca i a la persona a qui s’ha d’investigar:

The right of the people to be secure in their persons, houses, papers, and effects, against unreasonable searches and seizures, shall not be violated, and no Warrants shall issue, but upon probable cause, supported by Oath or affirmation, and particularly describing the place to be searched, and the persons or things to be seized.

Potser a algú li pot semblar molt bé tot això… però per què aquest post?
Donç perque de fa un temps, les autoritats nord-americanes poden registrar i confiscar lliurement qualsevol dispositiu electrònic, com ordinadors portàtils, PDA i reproductors d’MP3, quan s’entra als Estats Units. En cas de disposar d’un sistema com True Crypt o usar sistemes de xifrat com GPG, les autoritats poden exigir als ciutadans l’entrega de les contrassenyes.
Però no s’acaba aquí. Fa menys d’un mes, aquestes autoritats s’han atorgat el dret de poder fer el mateix quan algú surt del pais.

Fa 217 anys, més d’un dels nous estats independenditzats de Gran Bretanya, per aconseguir la llibertat i la felicitat, van estar a punt de fer fracassar el nou govern demanant una carta que garantís les llibertats individuals i colectives dels ciutadans. Ara, amb l’excusa de la guerra contra el terror el mateix govern creat al 1789 està anulant aquests drets.

Algun lector pensa que no es el nostre problema? Error. Els Estats Units s’han erigit en la referència, i com a “referència” han exportat moltes coses al món. Des del Rock n’ Roll fins la Guerra contra el Terror i l’inclusió de mesures absurdes i arbitràries per a evitar atacs terroristes als avions, per finalment permetre’s el luxe de dir que aquella persona que vulgui viatjar als EEUU, necessitarà un permís del Govern Federal dels EEUU per a poder sortir del seu país d’origen, permís de sortida que no garantitza en cap cas que, un cop a la frontera, es denegui l’entrada i hom acabi deportat.

Si algú pensa que aquesta mena de mesures no s’aplicaràn mai a la Unió Europea, o a d’altres paísos del món, va completament errat. De fet, en aquell país paradisíac de la progressía d’esquerres, Espanya, s’aplica una mesura molt semblant que consisteix en que per a que una persona, especialment llatinoamericana, pugui entrar al pais, necessita una carta d’invitació. I no caldria comentar gaire més de la directiva de la vergonya que més d’un defensa com a avenç necessari.

La restricció de les llibertats aconseguides amb esforç, i molta sang val a dir i cal recordar, és un fet que es dona a tots aquells països que es vanaglorien de ser referència de progrés i llibertat. Tant als Estats Units com a Europa, que es permeten exigir a tercers paisos que garanteixin les llibertats que ells mateixos estan retallant.

Benjamin Franklin va dir que qualsevol societat que renuncia a la seva llibertat per a aconseguir una petita dosi de seguretat temporal, no mereix ni llibertat ni seguretat i acabarà perdent ambdues coses.

Si aixequés el cap i veiés en què s’ha convertit, i què és el que exporta al món aquell país que va ajudar a crear, es tornaria a morir, però aquest cop de pena i tristor.