ADÑ

Existeix l'ADN espanyol? M'encanta que em facis aquesta pregunta...
Existeix l’ADN espanyol? M’encanta que em facis aquesta pregunta…
Una de les coses que em sorprèn més de tot això del Procés és la capacitat de sorpresa que corre per Catalunya en enfront de certes accions ocorregudes a Espanya.
Pensa que pensaràs, he arribat a la conclusió que aquesta sorpresa només es pot donar per manca d’alguna d’aquestes dues causes:

  • Tenir família directa vivint a España i haver-la visitat periòdicament durant els darrers 10 o 15 anys
  • Haver viscut i/o treballat a España

Si algú no compleix qualsevol dels dos requisits, és impossible que entengui el perquè del que es diu i es fa a EH!pañia, tant pel que fa a Catalunya com en tota la resta.

Alguns diran que és cultural, i si, però a mi m’agradaria afegir el component genètic, l’ADÑ, que és el que acaba d’explicar per què tota la intel·lectualitat i la progressia està actuant com està actuant.

Diferències Culturals©

En tant al component cultural, es basa en gran part en el concepte Unidad de España©. Dins de la visió d’un Español, l’Unidad de España© contempla la diversitat, o almenys una certa visió. Aquesta diversitat consisteix en que si estàs tancat al lavabo de casa teva, pots vestir-te de pubill, de pasiega o posar-te madreñas i parlar tot lo rar que vulguis. Però un cop surts del lavabo, la disfressa es deixa dins.

Perquè en realitat, els espanyols ho veuen com una disfressa. Una evolució dels trajes regionales, dels “cantos y danzas“, que no és pas un invent franquista, sinó que ve directament de quan els Reyes Católicos feien desfilar als quechua per palau i els intentaven civilitzar.

És per això, perquè per a ells el sentiment no-espanyol regional és una disfressa, una actitud que es realitza en privat, que només es mostra ‘a fora’ durant els esperpents del 12 d’octubre a la tarda al Parque del Buen Retiro.

Comparses d’equatorians, peruans, etc., vestits amb els trajos ancestrals i ballant en honor a la Madre Pátria. Més de 500 anys després, els indígenes del Nou Món segueixen acudint “a casa” per ballar davant del seu nou rei, i ben contents.

Per tant, i en el que respecta a la cultura, la Diversidad de España© vol dir que a casa teva fes el que et roti, però quan surtis de casa te n’has d’oblidar, i acceptar que et recordin periòdicament la teva condició de comparsa. No cal embolicar-se amb la rojigualda, però fa guanyar punts (veure Boadella), però sempre, SEMPRE, seràs “El $Variable_regional ©“.

Les Diferències Culturals©, amb paciència, dedicació i un bon diccionari, es poden llimar i, amb bona voluntat, poden deixar de ser una barrera per a l’enteniment. Pel que cal explicar el factor determinant.

L’ADN espanyol, o ADÑ

En tant a l’actitud que hem pogut veure les darreres setmanes, on tota la progressia sense pràcticament excepció, des de Forges a El Roto i Joan Manuel Serrat –que porta el nom en bilingüe des del primer dia–, ha adoptat la pose “y cierra España“, és per causa del gen Ñ, que no té res a veure amb la genètica real, i pot aparèixer del no-res.

Aquest gen Ñ ha estat present des dels Estatutos de Pureza de Sangre©. És el que fa que, davant qualsevol amenaça per a la seva pròpia supervivència, real o infundada, el gen Ñ pren el control de l’individu, per tal de demostrar-ne l’espanyolitat, no sigui que acabis com a protagonista d’un Auto de Fe, com va passar en la lluita per La España de la Diversidad© el 1391, 1492, 1609, etc. És el que passa quan es té un Estat sense Nació.

És per això (i també per Soraya, que és más de lo mismo) que El País ha fet aquest gir en la defensa de la Unidad de España©. És per això que els seus dibuixants, abans tan crítics i certeros amb segons què, ara dibuixen burques amb les quatre barres. És per això que El Nen del Poble Sec diu que “respecta el dret a decidir” però no anirà a votar.

Perquè, en realitat, són espanyols abans que dibuixants, abans que periodistes, abans que cantants, pensadors, lampistes, manobres, escriptors, menestrals o metges. És absolutament independent de la professió o línia de pensament.

A qui té el gen Ñ, li és literalment impossible comprendre que algú pugui no pensar el mateix. Com deia quan he explicat la vessant cultural, la diversitat és que al lavabo de casa teva fas el que vols, però quan surts ets un espanyol més. I no hi poden veure absolutament res més enllà d’això.

Conclusions

De la mateixa forma que és impossible descriure un paisatge a un cec, és gairebé impossible fer entendre a un espanyol de gen Ñ que tu no te’n sents i no ho vols ser. Ni tan sols com “español de último recurso” –dels que ballen el 12 d’ octubre a la Castellana, ja portin plomes o no, com en Boadella o l’Iceta. Mai ho podran comprendre.

Creieu-me, que ho he viscut en persona entre 2003 i 2009 i és esgotador trobar-se amb “La Cerrazón©” i els recordatoris en forma de garrotada, però quan hom és conscient que està intentant parlar amb algú que no parla el mateix idioma conceptual que tu, el cel s’aclareix i surt el sol… I pots dedicar-te a fer altres coses.

Són formes de pensar bastant semblants, però diferents en el fons. Uns entenen la diversitat d’una forma diferent dels altres. És tan fàcil com que uns miren a l’Atlàntic, i uns altres al Mediterrani. Només cal tenir present això, deixar de discutir i barallar-se i, simplement i tranquil·la, girar cua i marxar.

És possible que amb els anys, segurament uns quants, la relació pugui normalitzar-se i puguem “anar a prendre unes canyes”. Però el “resquemor“, que no és ressentiment si no pura incomprensió de com algú pot decidir conscientment no voler ser espanyol, durarà. Però no serà el nostre problema.

Españoles por el mundo: Juan de Lepe, King of England

Via el timeline del twitter descobreixo un llibre-recull d’anècdotes de la Història. A la descripció que en fan a Amazon, he descobert la història de Juan de Lepe.

Aquest Juan era un mariner de Lepe que va arribar a ser amic del rei Enric VII d’Anglaterra. Sembla que fins i tot va arribar a guanyar-li la corona a les cartes, pel que resulta que va esdevenir King Of England durant un dia.

I què va fer Juan de Lepe I, King of England durant el seu regnat? Organitzar una festa de nassos i arramblar amb tots els calers que va puguer.

Sens dubte és el primer capítol de “EH!pañoles por el mundo”.

And now for something completely different: Nacionalisme liberal… (Consultoria pragmàtica #11)

Credo nacionalista.
A Liberal.cat publicaven una visió certament crítica als auto-anomenats lliberals que, un cop una part de la societat decideix expressar la seva voluntat de secessió i auto-govern, han enarbolat la bandera de la Unitat Sacrosanta de la Nació©. Aquells que s’anomenen liberals, han refusat l’exercici de la llibertat dels que no pensen com ells.

Tot i que ja vaig comentar a l’article, m’agradaria fer un “director’s cut” ampliant el comentari original.

A l’article, l’autor s’estranya del fet que els presumptes “lliberals” espanyols (excepte algunes excepcions que tot i no estar d’acord respecten la decisió), saltin quan una part de la societat que no pensa com ells reclama el dret a secessió, però jo no tant. De fet, què es pot esperar de res que vingui d’ EH!paña, un lloc conegut universalment per no respectar les normes que es dicten des del mateix cor de l’estat?

Estic d’acord en gairebé tot l’article, excepte en la part en que l’autor descriu l’anomenat “nacionalisme liberal”, relatant la nació com una “associació lliure d’individus”.

La nació no ho és pas una “associació voluntària”. Ans al contrari, la Nació és el pecat original postmodern: un persona esdevé ‘nacional de…’ en el moment de néixer a un lloc determinat, i en el naixement d’un mateix no existeix cap voluntarisme. A diferència de les religions, hom no pot abjurar de la seva nacionalitat. Si que pot ‘convertir-se’, canviar de passaport, però només en el cas en que es disposi d’una altra nacionalitat.

A més, tot nacionalisme, a part d’excloent és, en paraules de l’autor, socialista (o col·lectivista), ja que la nació mai té l’individu en consideració: l’individu s’ha de sotmetre als dictàmens de la nació (per molt dignes o absurds que siguin) o ser considerat com un element díscol i acusat de traïdor (en el pitjor dels casos) o condemnat a l’ostracisme social (en el millor).

Dit això, estic totalment d’acord en que l’important és que els grups minoritaris de persones, que de forma realment voluntària ho desitgin, tinguin la possibilitat real (no pas el dret) de secessionar-se.

I tornant a un fragment de l’article original, on és el consentiment dels governats en la Constitució Espanyola, un document al que cap ciutadà espanyol nascut en els darrers 52 anys hi ha donat el seu consentiment explícit?

No hi ha cap contradicció en aquells qui diuen defensar la llibertat des del centralisme unificador de la pàtria espanyola (cal recordar la teoria que Espanya és un Estat sense nació), excepte per als qui no pensen com ells.

I no és una contradicció, perquè ni tan sols contemplen la possibilitat que algú pugui no sentir-se espanyol. Simplement defensen el concepte de llibertat de Ford. Al 1918, el Ford T dominava el mercat de l’automòbil a Nord Amèrica. Anys abans que Henry Ford desenvolupés la cadena de muntatge, els clients de Ford podien escollir el color de la pintura del seu nou cotxe. Però un cop amb la cadena de muntatge en marxa, Ford va decidir suprimir tota la gamma de colors excepte el negre, ja que era el que s’assecava més ràpid. A partir d’aquí, Henry Ford assegurava que tots els clients tenien llibertat absoluta per triar el color del seu nou cotxe, sempre i quan aquest color fos el negre. No hi ha altra possibilitat que sentir-se cap altra cosa que no sigui espanyol. Tota la resta, senzillament no computa. Per què? No és el meu problema si no el dels que s’anomenen “liberales” tot i actuar de forma lliberticida.

El concepte de nacionalisme tou va calant lentament. Ja sigui amb el discurs enfocat a l’economia, o amb el discurs enfocat a la sensatesa, la templança i “la defensa de la Patria dictada desde la solidaridad, la ambición de progreso y el liberalismo”, rescatant a Pérez Galdós.

D’aquesta forma, es pot tornar a ser nacionalista, evitar tots els ‘estigmes’ que tenia associats fins ara i molar molt. Qui dubtarà d’un nacionalisme light amb l’etiqueta de la llibertat com a reclam? Ningú! Però la cosa és que el nacionalisme anti-nacionalista no existeix i, de la mateixa manera, no es pot atacar el “nacionalisme” des de la “fe de la pàtria nacional”. Més que res perquè és el mateix.

No calen subterfugis ni complicades construccions intel·lectuals com el “Nacionalisme Liberal (patent pending)“, o la “Transició Nacional cap al Sobiranisme©” per a justificar la visió del món. Tothom hauria de ser lliure de definir-se com a nacionalista sense pors ni posar-se vermell. Només sabent clarament a qui tenim al davant es pot parlar de forma clara i construir coses.

Aquests “si però no“, vinguin d’on vinguin, només crearan problemes allà on no n’hi havia o n’agreujaran els ja existents.

Consultoría pragmática #10: Reforma de la ley electoral

Padres de la Constitución® en sesión constitutiva
Padres de la Constitución® en sesión constitutiva
Quien me conozca sabe mi aversión a la actualidad de la piel de toro. Hoy, amigos, tenemos otro caso práctico. Se trata de la Reforma de la Ley Electoral.

Primero el Ministro del Interior candidato socialista que militarizó a civiles por hacer huelga, y ahora, nada más y nada menos que, redoble de tambores, ¡uno de los Padres de la Constitución! proponen cambios en la ley electoral.

Estos dos elementos, significativos y parte de un grupo mayor de elementos, hicieron una Constitución hace 33 años, y la blindaron. No tengo ganas de empezar a rebuscar los artículos en cuestión, pero os animo a que lo hagais. Es virtualmente imposible cambiarla.

¿Ahora me vienen con una reforma de la ley electoral? ¿Peces-Barba va a proponer reformas para la ley electoral? ¿En serio un señor de 73 años va a diseñar la ley electoral del futuro?
Continue reading

España no existe, pregúnteme cómo

¿Que si España existe? Me encanta que me hagas esta pregunta…

Si miramos hacia atrás en la historia del País Llamado EH!paña (también conocido como Zombieland), podemos hacer una afirmación, eso si, algo atrevida para los tiempos que corren: España, como tal, como país unitario, unido, no ha existido. O si, pero sólo durante un brevísimo periodo de tiempo.

De Roma a los Visigodos

Ya en la época romana, nunca se dio la ocasión de una península ibérica unida, debido a la resistencia de los iberos en algunos puntos. Una vez terminaron las primeras guerras, Hispania se dividió en Ulterior y Citerior, dos provincias que abarcaban mayormente la costa mediterránea y que se internaban más o menos bastante hacia el interior habitado por salvajes.

Con la dominación de las tribus iberas por Roma y la extensión hacia la costa atlántica, la división se realizó en tres provinciae: Tarraconense, Baetica y Lusitania.

Tras los romanos, a la península llegaron miles de vándalos borrachos del norte. Inventaron la Salou Fest, Lloret de Mar y Benidorm, recogieron la administración anterior y se repartieron el terruño, pero no todo, porque los suevos mantuvieronse en la cornisa cantábrica. Continue reading

Y ahora… ¿qué?

What's next?Si algo caracteriza a ese (en plan… “ese de ahí”) país al que tanto adoro y que es llamado España, es su capacidad para regodearse en el pasado. Tanto en los pocos aciertos como en los múltiples errores, como el típico movimiento perpetuo y cansino de incumplir las reglas que ha marcado.

Quizá sea por eso que aún se sigue mirando hacia atrás, hacia periodos oscuros de la historia.

Quizá esa sea una de las razones por la cual en España resulta tan difícil hacer cosas nuevas. Quizá por ello resulte tan difícil que las dinosáuricas industrias del ocio y el entretenimiento, last but not least, el mundo editorial y la casta brahmánica de musiquitos e intérpretes, guiados por los innovadores (¿en su época?) Bautista, Espada o Miguel Ríos, conocidos por no haber producido nada nuevo en los últimos 20 años, no paran de poner trabas al progreso usando, por cierto, un gobierno auto-denominado progresista.

Esta capacidad para mirar hacia atrás es la que nos diferencia de países emprendedores e innovadores como los, oh si… voy a decirlo… Estados Unidos de América. (gritos de “¡Anatema!” “¡Hereje!” “¡Cerdo capitalista!” por parte del respetable y asentimiento orgulloso por parte mía).

Curiosamente, la confirmación a mi teoría la tenemos en esa serie a la que adora la progresía española que, a su vez, tanto odia a los Estados Unidos de Gringoland: El Ala Oeste de la Casa Blanca.

¿No se han fijado en cual es la frase, una de las, que más repite Jed “Sheen” Bartlet? La respuesta: “What’s next”.

When I ask ‘What’s Next?’ it means I’m ready to move on to other things. So, what’s next?

“What’s next” significa que un tema está zanjado y es momento de pasar a otro tema. Avanzar. Adelante. Movimiento.

Ahora comparen esa frase con nuestra realidad.

Cuando se mira hacia adelante se avanza. Cuando uno mira hacia atrás y avanza, casi siempre acaba pisando alguna cosa desagradable…. por lo general se trata de aluna caca de perro olvidada…

Foto: Crystl