Soufflé de Classe Política Catalana

Fa cosa d’un temps vaig escriure unes impressions sobre el futur de l’ANC amb el canvi de direcció. M’agradaria dir allò de “no m’agrada tenir raó”, però és mentida. Com tothom, m’encanta tenir raó. I si puc refregar-ho a la cara d’algú, millor encara. I avui toca. Perquè fa cosa de mes i mig vaig fer pública la meva agenda personal:

  • -aconseguir un país que pugui sentir propi.
  • -lluitar contra qualsevol persona o entitat que me’l vulgui arrabassar, vingui d’on vingui.

Des de mitjans del passat mes de novembre, i en especial des de la convocatòria d’eleccions per decret de Mariano Rajoy, Soraya Saénz o qui sigui –perquè jo no tinc clar encara a qui nassos van posar de MHP-virrei interí–, la classe política catalana està “como pollo sin cabeza“.

Dels tres partits obertament independentistes, només les CUP se salva. I que ho digui jo, té uns pebrots que ni en Weston. Hem tornat a viure la bajanada suprema de “llista única sí-llista única no”, amb totes i cadascuna de les teories hagudes i per haver –i també per inventar– sobre quina estratègia era millor.

Un cop començada la campanya, amb una Llista del President, la llista d’ERC i la llista de les CUP, l’espectacle va ser profundament lamentable. I això que mai segueixo cap campanya electoral, i molt menys paro atenció als programes, i encara menys a les promeses dels candidats.

ERC, que en principi se suposa que és un partit independentista, va decidir optar per guanyar vots, amb l’excusa d'”Implementar la República™”. “La República”, així sola, és una cosa tant etèria com absurda. Una “república” és una forma de govern més o menys democràtica.

A mi ningú m’ha preguntat si la forma del nou país –que no Estat, que a Can Arfues som una mica àcrates– ha de ser una república –bananera o no–, una autarquia, una monarquia o una teocràcia. Malgrat això, accepto la imposició de “república” com a forma del nostre, esperem, futur país.

Però no, a ERC se’ls va fotre al ceballot que s’havia d’Implementar la República™. Ara bé, què nassos significa això? Els qui hem treballat en consultoria, sabem a la perfecció que “implementar” i “merda inútil” són sinònims perfectes. Per tant, quin pla tenia, Esquerra Republicana de Catalunya?

Ni idea, però al discurs canviant dels mateixos candidats, hi podem sumar en Joan Tardà llençant floretes als Comuns, aquells que ja han deixat clar que no els interessa en absolut fer res que impliqui un mínim d’activitat cerebral.

I encara pitjor. En preguntar per aquests temes a tres persones de/properes a ERC –entre elles familiars–, incloent-hi un possible pacte amb els d’En Comú, les respostes van ser “això a mi no em toca. Ja s’ho faran els de dalt“. Bastant galdós.

I tot això, mentre Albano Dante-Fachín, sens dubte l’heroi d’aquest procés electoral, començava la campanya dient que no es presentava, va repartir bufetades a tort i a dret, alertant que l’únic vot útil contra l’España Jurídica –la que es passa des del primer dia pels pebrots el seu Estado de Derecho, les seves lleis, reglaments, Constitución i legislació internacional–, era a qualsevol partit que defensés la independència. Qualsevol partit, al tanto.

I mentrestant, Esquerra Republicana titllant als votants –a mi, a vosaltres, a tu, tots, tothom– d’imbècils si no els donàvem el vot, única forma útil i fefaent d’aturar no-sé-què i, és clar, d’Implementar La República™, sigui el que sigui que vulgui dir això.

I pensaven que guanyarien còmodament i tranquil·la. Però no. Resulta que la llista més votada va ser, oh oh, Ciutadans. Decepció. Ràbia. Impotència. Implementar™. Merda Inútil™.

Com els nostres cosins germans espanyols, perquè en realitat som família, portem a dins –molt a dins– el cainisme i allò d’abans trencada que de Convergència/Esquerra/Cupera/inserti-aquí-la-seva-opció-política-més-odiada.

Per això, lluny de fer autocrítica, a can ERC van decidir acusar els companys de ruta. Sensacional. Jugada mestra™. Una preclaritat mental sublim, més encara si tenim en compte que, des de mitjans octubre, hi havia una desena de persones a la presó.

Mentrestant, a l’altra banda, Junts per Catalunya va basar la seva campanya en “reinstaurar el govern legítim i fer tornar al president”. Lloable i tot el que vulguis. És la llista que jo votí. Però com he dit, ni el programa ni les promeses m’interessaven. De fet, el programa de les tres llistes hauria d’haver sigut un punt únic: aconseguir la independència de Catalunya.

Mentre uns volien “implementar”, els altres volien “fer tornar el president legítim”, que també podria ser sinònim perfecte de “merda inútil™”, ja que sabem perfectament que serà empresonat en pic arribi a 5 quilòmetres de la frontera espanyola. És a dir, merda inútil arreu.

Quin ha sigut el problema? Que després que des d’ERC s’hagi escollit atacar i recriminar a JxC que no complia el programa i obligar a Puigdemont a què tornés, Junts per Catalunya no ha optat per tenir “sentit d’estat”, sinó que ha permès que els seus propis grillats comencin a llençar merda sobre ERC.

I tot això, en paral·lel a la free-rider –as in freestyle— de Marta Pascal. Que sí, que visqui la llibertat de consciència i d’expressió, però no estaria de més que la tanquessin a un soterrani fins d’aquí dos o tres-cents anys –junt amb en Joan Tardà, per caritat– , per tal de poder tenir un discurs mínimament coherent.

Deia que en comptes de demanar serenor i fer servir els canals discrets, que existeixen com es va demostrar durant aquest estiu de 2017 fins a mitjans de novembre, Junts per Catalunya ha optat per engegar, també, el ventilador i repartir merda inútil™ a tort i a dret.

Una de les coses més execrables que he llegit al sector JxC és recriminar a ERC que la defensa d’Oriol Junqueras estigui alineada amb la tàctica del Gobierno de España. Acusar de traïció, ni més ni menys, al vicepresident del govern legítim que tant defensaven. Ni els pebrots del Weston.

Però a què ve tota aquesta brasa? A què ve tanta exaltació? Doncs al fet que aquesta situació, justament i precisa, era el que havia d’impedir, oh oh, l’Assemblea Nacional Catalana. Sí, els del suflé que vaig dir fa un temps.

Fa dies que llegeixo gent que comença a dir, de forma oberta, que ni pla, ni full de ruta ni res. I no els culpo. Però m’atreveixo a dir que més que improvisació, hem assistit a un reguitzell de canvis, mutacions i modificacions de El Pla™, algunes per il·luminacions preclares, i també a un cas típic –de manual, que dirien els Analistes™ de El Procés™– de cagada en el dilema del presoner.

El pla original –sí, crec que hi havia un pla que s’ha seguit fins fa un mes i mig– ha patit modificacions i mutacions pel camí. Que si el Manifest del Referèndum –bona idea, però innecessari pel meu punt de vista–, que si les eleccions, que si pactes, que si mediació internacional.

El que vulgueu. Però la funció de l’ANC, en el pla original, havia de ser mantenir la unitat dels partits polítics independentistes. En una frase: evitar a tota costa l’espectacle de merda –inútil– que estem patint des de mitjans d’octubre.

Però no. Com deia, si estudiem molt per sobre el “dilema del presoner”, veurem que estem immersos en el cas en què cada actor decideix mirar només per si mateix. Esquerra Republicana –i entorn–, plorant perquè no els han deixat guanyar les eleccions. Junts per Catalunya –i entorn–, titllant de traïdors Oriol Junqueras i el seu partit. L’ANC fent mobilitzacions per alliberar a Els Jordis™.

I mentrestant, el més calent a l’aigüera, el Gobierno de España fent i desfent, i nosaltres, els vianants, veient-les venir i matant-nos lentament entre nosaltres. Els espanyolistes –em nego a emprar el mot “unionista”–, desbarrant amb la bajanada –per nosaltres– de Tabarnia, els collons del Wamba i la mare que els va parir a tots.

Tantes jugades mestres, tants “de manuals” que sembla que us heu llegit, i tanta “implementació™” de jo què sé què. Tants analistes que en saben un niu de tot, però potser resultarà que només calia llegir un llibre i prendre’s seriosament algunes coses de Teoria de jocs.

Com per exemple, que hi juguem tots. La teoria de jocs no va de que la vida real sigui un joc d’ordinador en el qual puguis estar gravant la partida cada 5 minuts per, si la cosa no surt com esperes, tornar enrere. Tots prenen decisions, tots actuen, tots juguen, i no s’ho val a plorar quan les coses no surten com havíem planejat que sortirien.

El dilema del presoner deixa entreveure que quan dos socis col·laboren, tenen millors opcions per aconseguir un millor resultat global. Però si cadascú opta per anar per lliure, només un dels socis aconseguirà un bon resultat, mentre l’altre sortirà perdent.

Potser va sent hora que la classe política, i el seu entorn immediat, s’oblidi de partidismes, de rancors, de merda infecta i absurda –i inútil–, i es dediqui a fer allò per al que els ciutadans que els hem votat: treballar per la independència de Catalunya. Només quan s’aconsegueixi i asseguri això, i a veure si d’una punyetera vegada ho enteneu els dels partits polítics, els grups amb agendetes i tronats varis, ens podrem posar a passar comptes i a cobrar factures.

I una altra cosa que potser us hauríem de marcar a foc al front, per tal que ho poguéssiu llegir cada cop que us mireu al mirall: “unitat” no és el mateix que “uniformitat”. Tot plegat comença a fer angúnia, per no dir que també feu venir ganes d’engegar-vos a tots i marxar del país, sigui per sempre o per molt temps.

Comencem a estar-ne fins als collons, per no plagiar a dom Estanislao, de tots vosaltres. Feu el favor de posar-vos a treballar, perquè si no el resultat podria ser molt pitjor del que totes les enquestes –les mateixes enquestes que no n’encerten ni una des de fa deu anys– preveuen.

L’ANC hauria de deixar de fer el ridícul amb mobilitzacions inútils i començar a pressionar de forma salvatge i implacable a ERC, JxC i associats. Que deixin de fer l’imbècil –encara que tots sabem que és molt important fer l’imbècil–, i estiguin per la feina.

Som nosaltres, els ciutadans, els que ens hem jugat la cara i el físic –i alguns, com en Roger Español, fins i tot l’han perdut per sempre– perquè ells ara estiguin tot el dia dient-se el nom del porc arreu.

No m’interessa una classe política d’aquesta mena. Us paguem el sou. I aquest cop amb sang. Deixeu de jugar a veure qui és més guay, i comenceu a treballar de forma immediata, perquè potser d’aquí poc ja serà massa tard.

He dit.

Anuncis

El debat sobre referèndums i declaracions i la boira de guerra

Llegida l’entrevista a Germà Bel, i vistes algunes les reaccions –en forma de piulades o de textos més llargs com aquest de Jordi Graupera (enhorabona de nou) del que no entenc ni el per què ni el to ni la retòrica–, no puc estar-me de dir la meva, ja que sóc bocamoll de mena. Abans, però, explicaré el concepte “boira de guerra”.

Aquesta boira és la que provocava el fum de les armes en ésser disparades. A partir d’unes poques rondes, el camp es veia ocupat per un fum espès que impedia que hom veiés a qui i cap a on disparava. I això, penso, és el que comença a passar amb el tema del RUI, la DUI, sa mare la pastissera i els nous conceptes, certament incomprensibles, com DINO o DAI o DUNI –que em sona més a cadena de perfumeries. Hom comença a disparar a tort i a dret, sense saber –ni mirar ni pensar– qui hi ha al davant.

Dos punts importants abans de començar. Primer vull fer un petit diccionari per evitar sigles que, a hores d’ara, comencen a fer ganes de vomitar. Excepte indicació contrària, quan parli de “referèndum” o “declaració/proclamació d’independència”, hi podeu afegir el sufix “unilateral”. De la mateixa forma, els considero vinculants. Per què? Quan parlem de fets com la creació d’un nou país o estat, se sobreentén –o caldria fer-ho–, que es fa de forma unilateral. Per què? Perquè ningú, repeteixo ningú, té la potestat a atorgar l’autodeterminació (auto, nois) o la definició pròpia d’un mateix. Per altra banda, la Convenció de Montevideo així ho diu. Si voleu, podeu seguir jugant a les etiquetes, però no m’hi busqueu.

El segon punt és l’article Aclariments sobre el RUI i la Via Abat publicat a Unilateral.cat on explico la Via Abat Ninet –prèvia clarificació de conceptes amb el mateix Dr. Abat, és a dir que li vaig preguntar “és això?” i va respondre “sí”–, que és el que de forma inicial defensaven alguns que avui critiquen Bel. Som-hi.

A l’entrevista, resumint molt, Bel defensa la vigència del Full de ruta de la coalició Junts pel Sí; diu que no existeix una majoria independentista al Parlament (aquest punt tracta el tema del pacte JxS-CUP); diu que un RUI no desencalla res; diu que fer un referèndum seria més patètic que el que es va fer el 9 de novembre de 2014 i enumera algunes dificultats logístiques, assenyades, de per què seria patètic i per què no es podria realitzar. També parla de l’actitud de l’ANC i el bloc En Comú, preocupats i angoixats els uns, indefinibles els altres. En el debat sobre el trencament/vigència de pactes entre JxS i CUP no hi entro perquè no és l’objectiu d’aquest article.

Logística del referèndum

En el tema de les dificultats logístiques i la necessitat d’un exèrcit/força per assegurar infraestructures i fer complir el nou marc legal, Bel sí que mareja una mica la perdiu. Quan li pregunten per què cal un exèrcit, Bel respon que “per aconseguir implantar el nou marc legal”. La següent pregunta és sobre si aquesta força també caldria en cas de referèndum constitucional pactat o eleccions constituents, en oposició a la realització d’un referèndum organitzat des de Catalunya, i la resposta és “sí, però en aquell moment ja estàs fora del marc legal espanyol”.

Amb aquesta resposta crea dos escenaris legals diferenciats, i ho considero un gir retòric. En el moment que el President acaba la proclamació de la independència, el marc legal espanyol no aplica –ens creiem que som un país, o no? Si es fa un referèndum organitzat sense pacte amb l’Estat Espanyol, agradi o no el marc legal és l’espanyol fins que no entri en vigor una llei (es publiqui al DOGC) o es faci una proclamació pública que expressi que el marc legal espanyol deixa d’estar en vigor.

Cal rebutjar qualsevol joc dialèctic, inclòs el de la “desobediència”, que vulgui rodejar això, ho digui Bel, Graupera, Gabriel, Forcadell, el president Puigdemont o el rei Felip VI.

Acceptació de marcs

Sobre l’ANC ja en vaig parlar fa mig any. Com no s’ha dissolt, s’està convertint en un ens zombi que causarà més danys que avenços.

En tant als Comuns, el seu mode de treball basat en el populisme els portarà a actuar segons com bufi el vent. La seva inclusió o acceptació del marc legal, derivat d’un referèndum o d’unes eleccions –és a dir, que acceptin la celebració de referèndum o eleccions plebiscitàries–, és totalment irrellevant: són ciutadans catalans? Si als set milions de catalans se’ns aplica un marc consistent en convocatòria de referèndum/eleccions o proclamació d’independència, no veig per què aquests diputats han de tenir un estatus especial que els permeti acceptar-lo o no, validar-lo o no, a la seva elecció. Els diputats, com a ciutadans que són, no poden complir només les lleis que els agradin.

Per què es parla del RUI?

En el tema “per què ara es parla de RUI com a desllorigador”, torno a estar d’acord amb Bel en part. L’agenda d’actualitat política mana, i l’agenda de la indústria de les notícies, amb opinadors, articulistes, tertulians i d’altres que en viuen, ha de fer bullir l’olla. I mentre uns fan la videta, la resta anem perdent temps, ganes i energia. Desconec les raons per les quals, de sobte, ha saltat l’etiqueta RUI, i menys encara quan el pretext –la ponència del dr. Abat– defensa 1, declaració d’independència per la majoria necessària per aprovar una Llei al Parlament i 2, confirmació d’aquesta declaració mitjançant consulta a la població.

Si és pel tema de la desobediència, una cosa és la “desobediència” entesa com el rebuig al marc legal espanyol que s’exerceix amb una declaració d’independència, i una cosa molt diferent és fer enrabiades puntuals perquè un tribunal espanyol diu que una resolució completament inútil del Parlament –com la del 9 de novembre de 2015– no és vàlida. La Declaració de sobirania no servia de res d’entrada. Si voleu jugar als països, el Risk és més barat i entretingut.

També considero que la convocatòria d’un referèndum per part del Govern sobre la independència de Catalunya, amb una pregunta clara i una resposta binària, és legítim i faria desaparèixer molts dubtes. Ara bé, el debat organitzat sobre quina via és la millor és completament irrellevant si l’objectiu és la independència.

Full de ruta: errors constitucionals

Com a punt final vull parlar del famós Full de ruta de Junts pel Sí. El dels 18 mesos. Crec que aquest programa conté uns quants errors de base, essent el principal la confusió entre “procés constituent” i “eleccions constituents”. Vull pensar que aquesta barreja de conceptes no s’ha fet per confondre.

Per alguna raó que no arribo a comprendre, es veu que Catalunya mai podrà esdevenir independent si no té una Constitució. Una constitució no és res més, ni res menys, que una carta de drets i deures bàsics, una de les possibilitats definitòries de la relació entre l’Estat i els seus ciutadans. Això es pot fer a través d’una constitució, o a través de lleis. De fet, són les lleis les que desenvolupen aquesta relació de drets i deures. En tot cas aquí i arreu del món, una Constitució és un accessori. I com a tal, és prescindible. I si no, pregunteu al Regne Unit.

Per aquesta raó, parlar d’eleccions “constituents” o “assemblea constituent”, i lligar això a la redacció d’una futura constitució catalana frega el totalitarisme. Per què? A mi no m’han preguntat si com a ciutadà del nou país vull regir-me per una Constitució. I com jo en som uns quants. Si comencem l’aventura amb imposicions, no sé jo.

A banda, una Constitució és un document bàsic. El compendi del senador Vidal, a banda d’esgotador, torna a fregar el totalitarisme en tant que sobrepassa la protecció de certs drets. Ho fa en forma de legislació directa –i una Constitució està per sobre de qualsevol llei–, que només permetria la correcció mitjançant una modificació de la Constitució, amb les complicacions legals que comporta. Però ens queixem de la dificultat de modificar la Constitución Española.

Per altra banda, el Full de ruta parla del “procés constituent” en tant al procés legal i legislatiu que ens ha de portar a l’establiment del nou país/estat. El procés constituent és el que s’està fent, és tot. I és res. Però lligar la creació d’una Constitució com a necessitat imperativa per a esdevenir independents és mentir. I debatre sobre qui l’ha de redactar i com i si s’ha d’aprovar o no és fer perdre el temps i, fins a un cert punt, totalitari.

Conclusions

Estaria bé que tothom comencés a parlar clar i a deixar de banda la retòrica, tant la processista com la desobedientista, així com la política de fets consumats. Volem la independència, sí o no? Quan parlem de declaració d’independència ens referim a l’establiment d’un nou país, sí o no? Això es farà de forma independent al que digui l’Estat espanyol, sí o no? Un cop establert el nou país, la ciutadania catalana –refuso directament parlar de “poble català”– desitja regir-se per una Carta de drets i deures/Constitució, sí o no? El model de govern de Catalunya ha de ser una República, sí o no? Desitja la ciutadania catalana que Catalunya sol·liciti l’admissió a la UE/OTAN/UN/Commonwealth/ASEAN/altres, sí o no?

El procés legal per arribar aquí (El Procés) –mitjançant una convocatòria amb la pregunta “Vol vostè que Catalunya esdevingui un nou estat?” que permeti només una resposta binària “SÍ/NO”, o mitjançant una proclamació d’independència amb majoria al Parlament– serà irrellevant un cop els partits polítics parlin clar. Per això cal que deixin de pensar en termes de cicles electorals, com estan fent ara mateix. Per això caldrà, també, que s’aprengui a diferenciar entre “unitat”, “unificació”, “pensament únic” i estudiar el concepte “diversitat”. Fuenteovejuna és una obra de teatre.

Mentrestant, seguirem debatent sobre “majoria parlamentària” vs. “majoria de vots” vs. “percentatge”. Seguirem debatent “quin percentatge de vots dóna com a guanyador al sí en un referèndum”. Seguirem debatent si “el bloc polític X mai acceptarà aquest marc legal”. Seguirem debatent sobre si “la llei de transitorietat és vàlida sempre i quan no la tombi el TC”. I així.

Si es vol fer quelcom diferent, tenim l’oportunitat de fer-ho. No vull, com diu Bel, una mini-Espanya o una mini-França on el centre polític, Barcelona, digui a la resta què s’ha de fer, quan i com. Ventilem el camp de boira de batalla i deixem els accessoris per quan tinguem el blat al sac i ben lligat.

El que no hem après

Artur, al Pedraforca, mirant la Terra Promesa. Via @interacciones
Artur, al Pedraforca, mirant la Terra Promesa.
Es veu que finalment hi haurà nou President. Un pacte de corre-corre, que ni he llegit ni m’interessa, entre Junts pel Sí i les Candidatures d’Unitat Popular diu que accepta un alcalde gironí de President i aparta a en Mas que, ara si, sembla que compleix la comparació amb Moshé.

El que no hem après encara és que no es pot predir el futur. Avui diumenge, repassant els articles pendents al TinyRSS, estic veient texts de fa una i dues setmanes d’ opinadors de pagueta, dels que volen pagueta, i dels que diuen que passen de pagueta però, ep, “just in case”. Tots ells varen llençar prediccions i soflames del que passaria. I tots ells, tots i cadascun, s’ha equivocat en un punt o altre, o en tot.

El món periodístic, el de paper i el dels digitals més o menys col·lectius, s’està definint en una mena de canal de televisió estrany, a les 4 del matí, amb endevins i tarotistes que llencen les seves prediccions als quatre vents, sembrant arreu per poder dir, hopefully, allò de “Jo ho vaig dir primer”.

No s’ha après, encara, que només es poden fer prediccions sobre el passat. I a vegades, fins i tot aquestes prediccions del passat es mostren errònies.

Soufflé d’ Assemblea Nacional Catalana

Fa dotze mesos publicava “Procés Constituent Subprime vs. ANC“, un capítol dins el meu petit assaig “De la #SpanishRevolution a Podemos“. En aquell escrit, descrivia el procés de creació i treball de l’ Assemblea Nacional Catalana, i com havia vertebrat el seu activisme, en base al manual “De la dictadura a la democràcia”, de Gene Sharp.

En aquest darrer any, l’ ANC ha evolucionat bastant, en concret fins a la total i completa irrellevància, esdevenint un gran cadàver que, al menys de moment, no fa massa pudor i no entorpeix gaire.

No, parlem de l'altre Jordi Sánchez... però aquest... potser seria millor...
No, parlem de l’altre Jordi Sánchez… però aquest… potser seria millor…
Al maig, Jordi Sánchez rellevà Carme Forcadell al capdavant de l’organització. El fet de canviar el lideratge, que molts van deplorar, no fou dolent en si. Forcadell fou una Presidenta de l’ ANC exemplar, quasi bé perfecta. Però calia seguir la normativa interna per evitar qualsevol signe que pogués ésser interpretat com una manipulació per a perpetuar a Forcadell al càrrec i, de pas, iniciar un nou culte a la lideressa.

El problema no van ser les eleccions, si no el perfil del nou president. Sánchez era, és, un polític: adjunt del Síndic de Greuges, director d’una Fundació, coordinador i redactor del Pacte nacional per l’educació i del de immigració, Conseller a la CCRTV entre 1996 i 2004 (!!!!)… Davant “la professora de Xerta”, ara tenim un expert en política al capdavant d’una organització civil.

És innegable que Sánchez no té, ni de molt lluny, el carisma de Forcadell. No l’hem vist llençant arengues, ni interpel·lant a ningú, ni tan sols aparèixer en grans trobades. Per no veure’l, no l’hem vist exercir la funció natural de l’ ANC, que havia de ser la de mantenir la unitat de l’independentisme polític.

L’única acció destacable en aquest sentit fou la convocatòria del 22 de novembre al Parc de la Ciutadella, contra-programant l’acte de presentació d’ERC per a les eleccions del 20 de desembre, que justament es feia a pocs metres d’allà, a l’ Estació del Nord. A part d’això, i de sumar-se a les concentracions de suport al Govern en les compareixences al Palau de Justícia, l’activitat de l’ANC a 2015 ha baixat a nivells residuals. I en any electoral és una cosa molt i molt greu.

Per altra banda, el salt de Forcadell a la política first class ha sigut encara més espaordidora. En la voràgine inclusiva de les eleccions de setembre, la candidatura “Junts pel Si” es va dedicar a aglutinar grans figures de la societat civil, caient en un dels errors més sonats de tot El Procés™. No només Forcadell i Muriel Casals, el gran tàndem ANC/Òmnium, sinó Lluís Llach, Germà Bel, el Mikimoto, Anna Caula (entrenadora esportiva), Carmina Castellví (ANC)… A les quatre demarcacions, els primers llocs van ser destinats a polítics independents, personatges vinculats al món artístic i cultural o membres de les diferents organitzacions civils.

Forcadell, finalment, ha acabat de Presidenta del Parlament. Una figura que l’omple de simbolisme polític, i que al mateix temps la desactiva per sempre més en la vessant civil.

Així doncs, tenim per una banda un polític liderant l’organització civil independentista més important, i per l’altra, tenim la figura més brillant d’aquesta societat civil convertida en un mer símbol. En poc més de 5 mesos, s’ha desactivat tant l’ ANC com la seva anterior presidenta.

Que ningú entengui això com una invocació de la conspiració oculta. Simplement ho interpreto com un error fruit de la voràgine inclusiva que fou “Junts pel Si” on calia sumar com més millor. Al final ha acabat en un “com més serem, més riurem”. I tant que riem! Però de la “Revolució dels Somriures” a la “Revolució de la Rissa™”.

Presidenta, posi ordre!
Presidenta, posi ordre!
Amb la societat civil independentista desactivada, estem assistint de fa tres mesos a la situació més barroca i surrealista possible: per primer cop hi ha majoria independentista clara al Parlament, però tot està parat per la negativa d’un dels partits independentistes a la investidura. El per què si o el per què no no entra dins el debat que pretén aquest article.

El que m’interessa és fer notar que el paper de l’Assemblea Nacional Catalana era el d’atiar als polítics en cas que es desviessin. Ho vaig dir fa un any, i ho diu el manual que es va emprar per dissenyar l’estratègia independentista, el full de ruta i tot plegat: la “societat civil” ha de quedar a una banda per tal d’exigir unitat als polítics i treballar per a estiguin per la feina.

En l’actualitat, l’ANC s’ha convertit en un gran monstre agonitzant que ha perdut els papers per complet. No només no està fent la seva tasca, que hauria de ser exclusivament i única, la pressió des del carrer a uns i altres per tal que es deixin estar de pactes, propostes, contra-acords, personalismes/partidismes i fer volar coloms, sinó que ara resulta que es demanen noves eleccions i presentar una “candidatura pròpia”, amenaçant amb

“Com que ja hem concedit als partits la seva oportunitat per conduir el procés i no han estat capaços, l’ANC serà bel·ligerant contra qualsevol altra candidatura que vulguin presentar aquests partits en les esmentades eleccions”.

Pel bé de tots i de tothom, cal que des de l’ANC es pensi on estan i què es vol fer. Si s’ha de recuperar el senderi, és imperatiu que s’abandoni tot intent de “fer política”, i per això és imprescindible el lideratge canviï de nou i Jordi Sánchez, un polític, deixi passar a algú altre amb perfil molt diferent.

Qualsevol altra opció només implica l’agonia i mort de l’Assemblea. Això inclou un enorme núvol de voltors intentant prendre les regnes de l’organització per a beneficis partidistes i personals. Els cadàvers cal enterrar-los ben aviat, que si no fan pudor i provoquen epidèmies.

ACTUALITZACIÓ: dos dies després d’escriure aquest petit anàlisi, saltava la “noticia” d’una pseudo vaga de fam organitzada per l’ANC, òbviament amb hashtag de suport #TancadaDejuni, que després resultà en que no era una acció impulsada des de la pròpia ANC sinó que els 70 presumptes vaguistes n’eren membres o propers o ves a saber. La manifesta manca de lideratge comença a invocar el núvol de voltors. O es dissol ràpid, o l’ANC es convertirà en un nou capítol de la Revolució de la Rissa™, i no serà agradable.

Fer la pau

Amb tot el tema de l’assemblea de les CUP i el que l’ha envoltat, de dins com de fora, s’ha manifestat que a Catalunya hi ha un enorme problema de comunicació. No s’ha fet res bé, des del principi. Des del llenguatge no verbal de la primera negativa a Mas, amb els portaveus feliços i somrients mentre comunicaven una noticia negativa, fins al canvi de les normes a mitja votació el mateix diumenge 27.

Tot aquest temps, els uns han demanat aigua, els altres han portat vi. Els uns parlant de tomàquets, els altres entenent cargols. I tots enfadats amb tots perquè ningú s’ha preocupat de pensar en si potser no s’està perdent alguna cosa.

Un gran, terrible i esperpèntic error de comunicació que ha fet que persones que pensen exactament el mateix, acabin mig picades per no entendre bé el que deia l’altre.

En el pitjor dels casos, s’ha pogut veure a una i altra banda gent insultant i amenaçant. I entre mig, tothom que ha intentat exercir aquella virtut humana de l’empatia, de posar-se a la pell de l’altre i mirar a través dels seus ulls, allò de “in the shoes of”, tothom ha rebut clatellots de banda i banda. Des de ser titllat d’hiperventilat, traïdor, espia, infame…

S’han sobrepassat tots els nivells de rigor, respecte, cordialitat i sentit comú. S’han creuat totes les línies vermelles, i potser alguna negra i tot. Però tot i això, hi ha qui comença a adonar-se d’on està avui. La boira de batalla comença a dispersar-se, i ara és quan alguns dels qui s’han dedicat a disparar a qualsevol cosa que es mogués, s’adona que potser s’ha fet alguna cosa malament.

N’hi ha que, fins i tot, demanen treure la pipa de la pau. Pensant en calent, després del que s’ha vist resulta bastant difícil creure que precisament ara, quan ens adonem que ens hem passat bastant de la ratlla i que s’ha perdut molta feina i, el més important, credibilitat, es vulguin fer les paus. Però pensar en calent ens ha portat on som.

És evident que cal fer les paus. Però ara no val fer com a l’escola, donar-se la mà, fer-se un petó i oblidar el que ha passat. S’han dit coses molt grosses, i potser abans d’enterrar la destral, tots els que s’han dedicat a denigrar l’adversari haurien de demanar perdó i mostrar una mica de vergonya i penediment públics.

El camí a la independència no s’acaba aquí, per molt que els uns o els altres ho diguin. Però hi haurà conseqüències que caldrà assumir i per les quals els uns i els altres i els de més enllà hauran de prendre responsabilitat. Aquesta responsabilitat comença per escenificar, amb igual vehemència, el penediment i la vergonya. Amb rancor i un “doncs ara no vull” no s’arregla res. Fent veure que aquí no ha passat res, que era “el fragor de la batalla” i tornem a començar només fa que amagar un problema que a la mínima tornarà a sortir.

L’esquerra independentista hauria de ser capaç de veure que hi ha vida més enllà dels seus postulats, i pensar, com a bona esquerra, en El Bé Comú™. I aquest Bé Comú™ inclou, principalment, la majoria de ciutadans que vàrem votar independència en qualsevol dels seus sabors, i que per la pèrdua de credibilitat que està comportant tot el show, potser ens ho pensem dos o tres cops. I no s’hi val a exigir “ser responsable” quan fins ara s’ha obviat tota responsabilitat.

Aquests dies hem viscut al pati de l’escola. Potser cal que tothom es comporti com adults, no?

Miralls trencats i teoria de jocs per la secessió

Cinc articles indispensables. Especialment indicats per a militants i simpatitzants d’ ERC.

Magistral sèrie de l’ Ivan sobre Secessió i Teoria de Jocs aplicada. Son tres capítols: primer, segon, tercer.

I per entendre millor els tres articles anteriors, dos més també a Telecolítica: el primer de la sèrie “Mirall trencat“, i la segona part, concavitat.

Hola Oriol, sabràs estar a l’alçada i fotràs les mòmies al carrer? Hola militants i simpatitzants, sabreu vosaltres estar a l’alçada i apretar al Líder quan toqui? Ens hi va bastant, estaria bé que paréssiu de fer l’enze.

La voluntat del vedettisme

En Bernat Dedéu ha escrit un molt bon article que espero sacsegi algunes ments. M’ha recordat unes quantes coses.

Per començar, uns articles escrits per Un Servidor:

Per altra banda, al post de’n Dedéu s’intueix una cosa que a mi també em fa por: la famosa Llista Unitària™. Si al final resulta que la llista electoral es decideix des de l’ ANC, OC, l’ AMI i demés, serà l’errada que farà que el famós Procés™ acabi enterrat.

Tant que diuen alguns que “això és de manual”, veig que no se l’han llegit pas, El Manual™. I com diu El Manual™, i l’article comentat, “la política l’han de fer els polítics”.

La societat civil, com fa mesos que diem alguns, així com ho diuen El Manual™ i les seves aplicacions que s’han fet arreu, s’ha de mantenir al costat, no al marge, sinó al costat. Portant als polítics de la maneta, i quan calgui traient la vara per evitar que badin massa. I si cal etzibar un parell de garrotades, etzibar-les sense pietat.

Que entitats socials decideixin la llista electoral és confiar la tasca a les vedettes, i deixar la llista en mans de vedettes només comporta una cosa: show business entertaintment.

Què volem, independència, o espectacle? Independència o regalar lliçons?

Llegiu La voluntat d’un poble (reloaded) a La Torre de les Hores.

Visca Catalunya Nova Lliure

Tornant d’una visita llampec a Manresa, i veient com es ponia el sol, m’ha donat per pensar en els conceptes Catalunya Vella i Catalunya Nova.

Vist que El Procés™ va per llarg, potser seria hora de fractaliztar la secessió i tirar pel dret. És hora de marxar. És hora de la Catalunya Nova. Cal dir prou a l’opressió del Nord i agafar les regnes del nostre destí.

Penseu-ho fredament. Mentre que alguns diuen que “ho volen tot”, a la Catalunya Nova ja ho tenim tot, en quantitat i de qualitat. De fet, podríem dir que la Catalunya actual és Nova.

Us proposo el nou Regne Català del Sud, recuperant la línia de la Marca Hispànica que puja pel Llobregat amunt fins la Riera de Rajadell, girant a ponent i seguint pel Riubregós. Com a capital, el primer pensament és Lleida, després Tarragona, però sona massa imperialista. Jo em decantaria bé per Dertosa (si, recuperant el nom), Gandesa o Reus, i com idioma oficial, la variant ebrenca del català occidental.

Pixapins de 30 anys menjant amb babero. Prou!
Pixapins de 30 anys menjant amb babero. Prou!
Penseu-hi. Al sud ho tenim tot. Tenim les nuclears, els molins de vent i Lo Riu. És la terra d’on van sorgir les grans tradicions que els del Nord ens han pres: és la terra dels calçots, és la terra dels castells, dels de pedra i dels de gent (ui si, els castellers de Terrassa), la terra d’on sorgí la tradició de la pólvora i el foc. Tenim les Garrigues, el Panteó Reial, tenim l’arròs, els camps de la Segarra i totes les DO vinícoles (ui si, DO Pla del Bages, els hauran de vendre per llei com a Lleó).

Si agafem el Llobregat com a frontera, tenim els aeroports del Prat, Reus i Alguaire. Tenim tot el patrimoni modernista dels cellers, ateneus i casinos (ui si, la Pedrera). La centraleta del 112 i el Cibercomandament… Ho tenim tot… Per tenir, tenim fins-i-tot el xató i el Carnaval de Sitges. I hasta en Puyol i en Bojan.

Ja n’hi ha prou de dominació del Nord, dominació econòmica i cultural. Prou atacs a la llengua, diguem prou a la tirania de les vocals neutres i a pronunciacions impossibles.

Deixem-los a tots acompanyats dels porcs de Vic mentre prenen l’ombra dels avets d’ Espinelves. Diguem prou a la tirania del Pedraforca, del Cadí, de Queralbs i el Cap de Creus, i siguem lliures, habitants del sud.

Digueu prou a l’opressió del pedigrí independentista i familiar i sigueu benvinguts a la terra sense estatuts de puresa de l’estelada. I a cagar en Guifré, i els comptes de Foix i Cardona i tots els Berenguers.

Als habitants del nord, no patiu germans. Si algun dia us adoneu del vostre error històric, sempre tindrem un lloc per vosaltres (especialment quan netegin el pantano de Flix). No us oblidem, però és l’hora de deixar-se estar de mandangues.

Visca la Catalunya Nova!

PS: As cosins aranesi, no vos desbrembam.