De l’imperialisme provincià

Diuen que viatjar cura malalties. Però també en provoca d’altres. O almenys ho sembla. Una d’elles, diuen –diuen, diuen–, és el provincianisme. Darrerament se’n parla molt, d’això del provincianisme. I jo que, com Don Miguel, en llegir certes coses no solc resistir la temptació d’envestir contra elles, avui hi poso cullerada.

Aquest també viatjava molt.
Aquest també viatjava molt.
Un dels llocs comuns del provincianisme és aquell que quan un hom viatja –a Estocolm o a Varanasi–, acostuma a identificar allò que veu com més avançat o millor i intenta imitar-ne els fets diferencials, els costums o qualsevol cosa que hi trobi d’interessant. És el cas que el refranyer, en castellà, ens diu que «allá donde fueres, haz lo que vieres».

Però una variació d’aquesta dita ens avisa que, si no vols semblar (una mica) imbècil, «allá donde fueres haz lo que eres». Per tant, què fem quan anem a puestus? Ens comportem com realment som i mostrem el llautó, o intentem imitar als indígenes i fem, també, que se’ns vegi el llautó?

Sigui com sigui, el mateix mot «provincià» –almenys avui en dia– deixa entreveure una certa intenció despectiva: la gent que arriba a ciutat provinent d’allà on viuen les cabres –encara que de cabres, a casa, ben poques. Més aviat porcs, vaques i alguna ovella perduda. I conills. Això comporta un problema: aquella creença principalment urbana per la qual els de ciutat (o barri, o comarca, o regió o país…) pensen que són, d’alguna mena, civilitzats. I que tenen el deure d’exportar-ho.

Però, ai amichs, quan parlem de civilitzacions, n’estem segurs que la nostra és la més avançada? Hi torno: el problema, sempre, és creure que hom és civilitzat i, per tant, superior. És no reconèixer l’altre.

El fet de pensar que es pot millorar o canviar alguna cosa sovint és el que crea –o confirma– els estereotips. Per exemple, hi ha qui pensa que «es pot transformar Espanya». Estaria bé saber si aquest algú ha pensat en els qui pretén canviar. Necessiten de veritat el canvi? Per què i a partir de quin criteri? Potser no els fa cap falta –i els fa encara menys gràcia– que vingui ningú a dir-los que «això s’hauria de canviar». Però caldria pensar, primordialment i imperativa, qui coi es pensa que és aquest algú que proposa transformar la casa aliena.

És més, caldria pensar si a nosaltres ens agrada gaire que vingui algú de fora a dir-nos que estem fent les coses malament –segons criteris que no compartim de forma necessària– i que ho faríem millor d’una altra manera. A la seva manera. I reblem el clau: algú s’ha parat a pensar, també, que això de «liderar Espanya» sempre ha funcionat al revés? Qui és el provincià? Qui és l’endarrerit? Qui és el cornut i acaba per pagar el beure?

Que hi hagi cultures més avançades –de la definició d’«avançada» se n’hauria de parlar– que altres és una realitat que no implica, almenys no sempre, que una d’elles sigui superior. Donar per fet que la nostra ho és, i més encara sense tenir gaire idea de la cultura ni conèixer la gent amb qui ens comparem, sí que és provincianisme despectiu i del més galdós. Sobretot quan descobreixes que tot el que pensaves de l’altre era infundat. O quan et recorden que a casa teva hi passen coses molt semblants a les que proposes canviar.

Els grecs són els primers que titllen als altres de retrassats –perdó, endarrerits–, de barbaroi. Com a guardians del saber –en concret del «seu» saber, que té coses precioses però també aberrants–, es dedicaren a hel·lenitzar per allà on passaven. Ara bé, comparem la civilització Persa –els que, sorpresa, es van inventar això de La Civilització™– amb el conjunt de tribus que no paraven de matar-se entre elles fins que arribà Alexandre? Una cosa és una cultura avançada i una altra és el poder militar.

Una federalista transformadora.
Una federalista transformadora.
Arendt, a Los orígenes del totalitarismo, dedica un capítol prou extens sobre el naixement de l’imperialisme modern. Entre les moltes coses interessantíssimes que hi diu, en destaco la visió que tenien els imperialistes, tant els anglesos com els francesos o els holandesos. No només condescendent com ara sinó totalment racista –cal recordar i tenir molt present aquesta obvietat. Els nous dominadors apreciaven als nadius, fins i tot deien que els estimaven, però no creien que fossin capaços de governar-se sols sense supervisió. Que ja fossin allà, vivint durant segles segons les seves pròpies normes –també és obvi?– no vol dir res de res per al pensament imperialista, pretesament civilitzador.

L’imperialisme no és la construcció d’un imperi i l’expansió [de la nació] no és la conquesta, diu Arendt. Fou, com en tots els imperis moderns, saqueig i instrumentalització en favor de la nació mare. Caldria preguntar-se si el model per a fer-ho –«aplicar» el sistema administratiu i polític d’un país a un altre– és l’adient, però en realitat mai hi hagué cap intenció que els africans (o els hindús, o els algerians…) esdevinguessin millors persones, sinó que seguissin essent africans, hindús i algerians, sense –o amb una quota ben baixa– ciutadania. La diferència entre això i justificar la conquesta espanyola d’Amèrica perquè els indis no tenien ànima és nul·la.

De la mateixa forma, la intenció de transformar Espanya no sorgeix per ganes de millorar les vides dels espanyols –o millor dit de certes capes de la seva població– sinó que adaptin les seves vides a les necessitats dels catalans. És paternalisme condescendent. I és clar que funciona de forma bidireccional. Recordem Pdr Snchz i la comparació de les amigues.

Però com a mi m’interessa més el que passa aquí trobo, d’entrada, que allò de «la responsabilitat d’un poble no pot mai tancar-se en els límits territorials» és inquietant. Prou feina tenim matant-nos entre nosaltres per a haver de preocupar-nos de què passa o deixa de passar més enllà de Fraga –calla, que potser és per això… Digueu-me grillat, però crec que abans d’intervenir en els afers d’altri valdria més poder realitzar els afers nostrats.

Ni sóc ningú per imposar a algú altre la meva visió de fer les coses ni vull fer-ho. Que sí, que la política la fas o te la fan –darrera frase de l’anterior paràgraf–, però a mi m’agrada més parlar en termes de persuasió i diàleg que d’intervenció. El diàleg veu l’altre com un igual. La intervenció el veu com un inferior. L’un respecta la diversitat, l’altre busca la unicitat. Tornem-hi: qui és el provincià?

Recull d’articles (número 15)

Gairebé un mes després del darrer recull, amb setmanes complicades i d’altres coses. Retorno a ritme de Frank Wess i espero que al recull d’avui hi trobeu alguna cosa que us aprofiti, encara que tan sols en sigui una. Som-hi.

  • El primer és rescatat de 2014. A De l’infern al purgatori n’Enric March ens explicava la història de la basílica dels sants Just i Pastor. No deixeu de rebuscar al blog per trobar curiositats sobre alguns llocs de Barcelona que ja no hi són.
  • En Jesús Pérez dona un parell d’idees sobre la hipsterització –i cunyadització– de la política, i la societat, espanyola –i de rebot la catalana.
  • En Boaz Vilallonga va fer un parell de peces de mestre. La primera, al diari Ara, sobre l’ús partidista que es pot fer dels símbols, en concret sobre la novena simfonia de Beethoven, coneguda gràcies al darrer moviment anomenat “Himne a l’alegria”, en relació a la situació a Europa durant la segona Guerra Mundial i l’actual. El segon text es publicà a El Temps i ofereix una visió no ortodoxa de l’antisemitisme. Una de les moltes coses interessants que s’hi llegeix és la posada a to de l’orientalisme, una de les pitjors plagues que ha patit la nostra societat –alguns en dirien ‘civilització’– i que caldria revisar exaustivament i ràpida.
  • Dijous vaig quedar amb un conegut tuitaire i vam decidir que Enric Vila fa dies que està estupend. Un altre 6 d’octubre n’és una mostra, però si en llegiu els articles de les darreres dues setmanes, podeu gaudir bastant.
  • A l’apartat d’existencialisme, avui us comparteixo dos articles de Brainpickings. Un sobre Kierkegaard –no patiu– i la relació entre l’individu i la massa. I arran d’aquest, vaig saltar How to be alone, sobre les diferències entre soledat, solitud, aïllament i les diferents reaccions que té la gent quan se’ns diu que la soledat és una elecció tan bona com qualsevol altra.
  • I per acabat, Jordi Llaonart explica la història de Bir Tawil, l’únic tros del planeta que ningú vol, a la frontera entre Egipte i el Sudan. I com sempre, les micro nacions tornen a aparèixer. I com sempre, hi ha qui se les pren de broma, però n’hauríem d’aprendre unes quantes coses, i aplicar-les a la nostra vida real, eh diputats del Parlament?

Com sempre, podeu consultar alguns dels enllaços a l’arxiu de bookmarks. Que tingueu un bon diumenge i una bona setmana.

Recull d’articles, nº 10

Al final ho he aconseguit. Una nova edició consecutiva del recull d’enllaços! Avui una mica més variat, ja que hi ha energia, terrorisme, criptografia i més coses. Com sempre, podeu mirar altres enllaços al repositori. Comencem amb l’esmorzar!

  • Al Newyorker hi acabo de llegir un article sobre croissants. Al principi m’ha semblat una masturbació mental important, però a mesura que s’avança, tot pren sentit. Al final es fa un al·legat sobre La Civilització que queda a plans quinquennals llum dels que es fan per aquí a la vora, no sé si m’enteneu…
  • En Manel Guerra féu un interessant article sobre transparència i open-data. Lluny del hype i la buidor que acompanya aquests temes, indica tres eines necessàries. La segona, en tinc pendent parlar-ne un dia d’aquests… Llegiu el que diu en Manel, que en sap.
  • En Jose Alcántara és un habitual d’aquesta casa. Aquest cop ens parla d’energia, canvi climàtic i com no perdre temps amb lluites estèrils.
  • Juan Ramón Rallo sobre el liberalisme a España. Ni lliberals en lo económico, ni lliberals en la bragueta. Això si, tots ells se n’omplen la boca.
  • A Escritos libertarios, de Camus, hi apareixia mencionada una carta que Simone Weil envià a George Bernanos. A la carta, Weil relata la seva visió de la realitat durant l’estada que feu al bàndol de la CNT-FAI durant la Guerra Civil espanyola: esfereïdora. Comença a partir de la pàgina 10.
  • Cory Doctorow fa un article molt interessant sobre les guerres de la criptografia. Aquests dies, l’FBI intenta forçar Apple a incloure una “porta del darrere” als seus aparells per tal que els agents de la llei la puguin fer servir. La cosa està en el fet que no només la podran fer servir ells. Ho trobeu massa paranoic? El paràgraf més important de l’article: «Cybersecurity isn’t just about protecting your location data and your private emails: it’s about making sure randos aren’t spying on your children through your baby monitor, or driving your car off the road, or killing you where you stand by wirelessly hacking your insulin pump – or stealing entire hospitals. If you’re not worried about this stuff, you’re not paying close enough attention». Ah, i també parla de vacunes i canvi climàtic… Darrerament aquest noi fa unes barreges… Però pareu atenció i llegiu. Llegiu!
  • Si us interessa el món dels conflictes armats i la seva evolució, Guerras Posmodernas és el vostre blog. Fa dies, en Jesús Pérez feia comentari de la pel·lícula The attacks of 26/11, sobre l’atac terrorista a Mumbai de 2008. Una altra al sac de “pendents”.
  • I per acabar, us deixo amb un recull de llegendes urbanes sobre Internet que, com deia en Dario Castañé, semblen extretes directament dels anys 90. Gaudiu-lo, que aquesta setmana potser en faig dissecció.

I fins al darrer moment n’he tingut un altre que mig mostrava un cas de plagi en una publicació en català, però que al final no afegiré per no aportar-me res de bo. Però entre aquests casos i el cunyadisme que ja hem vist, fa tot una mica d’angúnia… Però prou existencialisme barat. Que passeu un bon diumenge.

Rednecks

Avui en dia, emprem la paraula «redneck» com una mena d’insult que serveix per a definir aquell estereotip de grangers paletos del sud dels Estats Units d’Amèrica. Ja sabeu, els que van abillats amb parafernàlia de la Confederació, rifles i condueixen camionetes amb caixa descoberta que, fins i tot, els serveixen de piscina.

L’origen etimològic del mot, segons ens diuen, ve del fet que aquests grangers presumptament paletos passen tot el dia al tros, quedant colrats pel sol, heus ací els red-necks: els del coll vermell.

me-0920-gunlady970-tallat

Deixant de banda la inventiva que permet convertir un vehicle a motor en una piscina ambulant, i l’entranyable postal del senyor que seu a un balancí al porxo de casa seva, amb una tassa de cafè a una mà i un trabuc a l’altra, quan algú parla de «rednecks», ho fa per a referir-se de forma insultant i despectiva a pagesos, paletos, provincians, basura blanca[1] i altres.

Però no sempre ha estat així. Hem de fer un petit viatge en la història de l’Estat de Virgínia Occidental, un estat secessionista que va decidir separar-se de Virgínia durant la Guerra de Secessió Americana.

Virgínia Occidental està situada en plena zona dels Apalatxes, en una zona de muntanyes que és escenari d’importants moments de la història americana. Per exemple durant la llei seca, la zona dels Apalatxes va ser on en gran part es fabricava l’alcohol barat destil·lat en cabanes, que després es venia als clubs de les ciutats. Una pel·lícula genial que retrata aquesta situació és Lawless.

Diu la llegenda negra de la zona que els seus habitants són temperamentals, estan mal educats i són propensos a actuar amb violència a la més mínima provocació. Grans clans familiars sovint protagonitzaven enfrontaments pel control d’alguna cosa, o simplement per reivindicar antics greuges. Si veiem Lawless, trobarem que la família protagonista entra dins aquests estereotips, dels quals la ‘variant local’ als Apalatxes seria hillbilly[2].

Precisament, al New York Journal definien a voltants del 1900 un hillbilly com «un ciutadà blanc d’Alabama, que no té límits, viu a les muntanyes (hills), no té recursos econòmics, es vesteix com pot, parla com vol, beu whisky quan n’aconsegueix i dispara el seu revòlver quan li ve de grat».

Però no és d’alcohol de banyera del que us volia parlar, sinó de miners. A Virgínia Occidental, a més de destil·leries clandestines, a finals segle XIX i principis del XX hi havia mines de carbó. Els propietaris de les mines es van assegurar que la zona quedava al marge de la nova moda de l’època: els sindicats, en concret la United Mine Workers Association of America.

Els miners de l’ UWM anaven abillats amb un tret distintiu: una bufanda o mocador vermell lligat al coll o al braç. D’aquesta forma es podien reconèixer. Per aquesta raó, als sindicalistes del carbó se’ls coneixia com «red necks».

Després de diverses provocacions, situacions tenses i algun tiroteig, l’estiu de 1921 un petit exèrcit de 10000 miners van decidir rebel·lar-se, i armats amb els seus rifles van encaminar-se cap als comptats de Mingo i Logan, com ja hem dit els únics on no existia cap mena d’organització sindical.

El van anomenar Red Neck Army i va arribar fins a Blair Mountain, a mig camí del seu destí, on es va trobar amb un grup d’uns 3000 homes entre guàrdies de les mines, agents del sheriff i pistolers a sou, que s’encarregaven de «mantenir la zona neta de sindicalistes».

L’enfrontament va durar setmanes i el sheriff va acabar llogant pilots privats per tal que sobrevolessin als «colls vermells» i els llencessin bombes casolanes. La cosa va anar escalant i els principals diaris del país hi van enviar corresponsals de guerra. Finalment, el president Warren Harding va acabar decretant la llei marcial i va enviar 2000 soldats a la zona per suprimir la revolta.

L’exercit dels miners es va desfer, varen tornar a les muntanyes i els seus líders foren ser jutjats per traïció. Els van absoldre gràcies proves consistents com un parell de les bombes llençades des dels avions. En total van morir unes 50 persones entre els dos bàndols. La Batalla de Blair Mountain queda com la rebel·lió armada més important en la història dels Estats Units a part de la Guerra de Secessió.

En tant a l’origen del mot per a definir als grangers, també es coneixia com a rednecks als grangers pobres del sud que donaven suport al Partit Demòcrata, allà a finals segle XIX. Com els miners de Virgínia Occidental, els camperols del sud també portaven mocadors vermells per a distingir la seva posició política.

Gran part dels integrants del Partit Demòcrata, així com dels habitants de la regió dels Apalatxes, eren d’origen irlandès, de la zona de l’Ulster. La fama de bel·licositat, els poderosos clans familiars i, també la tradició musical, quadra bastant amb els estereotips que comentava. Si a tot això hi unim la coneguda animadversió universal cap als irlandesos durant la història, pot ser que tot encaixi del tot.

Avui en dia per redneck entenem a una persona blanca, del sud, ultraconservadora i racista. Inicialment van ser els que van aconseguir desenvolupar una de les regions més feréstegues de les 13 colònies originals, eren treballadors i defensors del que ara s’anomenen «polítiques progressistes» i van formar part important del partit de F.D. Roosevelt (impulsor del new deal i paradigma dels «esquerranosos» americans), van ser els que fabricaven l’alcohol pertal que els clubs de jazz de les ciutats poguessin mantenir-se en funcionament, i no van dubtar en aixecar-se en armes contra part del govern d’algun Estat… i a més van ser els creadors de part de la música tradicional americana.

Per molt que l’ús del llenguatge canviï de tant en tant, cal tenir present d’on venen les coses. Cal reivindicar la figura del redneck arquetípic. Per norma general, les ciutats i gran part dels seus mecanismes (com per exemple algunes manifestacions massives) funcionen gràcies a la gent als qui els urbanites sovint anomenen pagerols o provincians. I si, les ciutats són importants… però tampoc tant.

Per altra banda, per molt que idealitzem la vida al camp en forma de relat lleuger a l’ombra d’un cirerer, la realitat és que és una vida dura «en un entorn hostil i opressiu» i que no permet el desenvolupament de certes activitats.

Tot i això cal respectar el món rural, i reivindicar especialment la figura del iaio que seu a un balancí al porxo de casa seva, amb una tassa de cafè a una mà i un trabuc a l’altra. Caldria tenir-los més en compte, ja que segurament no sigui molt agradable haver de recórrer a ells per demanar que t’ajudin a arreglar el cotxe… quan tradicionalment els has depreciat. Com als còmics de Lucky-Luke, hom pot acabar gaudint d’una altra noble tradició: la del quitrà i les plomes.


1: Terme despectiu que defineix una persona blanca amb baix estatus social i en bancarrota cultural.

2: Cal afegir que “billy”, o “billy’s boys”, és el mot que es donava als irlandesos protestants, seguidors de Guillem III d’ Orange durant la guerra que el va portar a conquerir el tron d’Anglaterra a la batalla del Boyne, al 1690.