El semestre passat

El semestre passat va començar molt fort. Llegia quasi un llibre per setmana. Escrivia un post diari i feia infinitud de coses. Però no tan sols he fet això.

He descobert que lo meu no són els númbrus més enllà de cert nivell, bastant bàsic per cert. I que això tampoc vol dir que lo meu siguin les lletres. He vist que això que hom sigui “més de lletres” provoca hilaritat a segons qui.

He vist sortir el sol més enllà de les planes dels Monegros. He vist cels en flames més enllà de les vies de Zaragoza-Delicias. He ficat la pota garrafalment i decidida, un altre cop. I he descobert que és una de les meves constants.

També he descobert que, per molt que digui que no en teniu ni idea, us segueixo fent cas. I per això he constatat que així em va. Que potser hauria de refiar-me més dels meus instints, que són els que millor sé interpretar i, per això, quasi mai fallen.

M’he adonat, de nou, que a ningú li agrada un quejica i que si vols respostes, cal fer les preguntes adients. I que aquestes, algun cop, no poden ser clares i directes. Que quan ho són, gairebé mai ningú es mulla el cul i hom surt per soleares. He vist que a voltes sóc un bocamoll i que em passo d’eloqüent. I que tinc molta feina a dominar els meus impulsos.

Aquest semestre he descobert moltes coses. Entre d’altres, la més important: que com més coses descobreixo, més me’n falten per descobrir.

Saber escriure

Ja he parlat sobre saber llegir en un parell d’ocasions. Avui vull fer un comentari sobre l’escriure. Ja fa anys que es diu que Internet ha democratitzat –sigui el que sigui el que vulgui dir això– la cultura i que, gràcies a la xarxa, hom pot esdevenir «autor».

A la meva llista de lectures pendents hi tinc ¿Qué es un autor?, de Foucault, però com algú que porta debatent sobre autoria a Internet des de fa una dècada, n’he après un parell –però només un parell– de coses. Que hom pugui escriure –o fer fotos, o música, o cinema o qualsevol cosa– i posar-ho a disposició del públic infinitament més fàcil que fa vint anys és un fet. Però que les barreres a la distribució literària hagin –virtualment, joc de paraules intencionat– desaparegut no vol dir que tot sigui bo. La facilitat tècnica implica que la base augmenta i prou.

I així com augmenta la base, minva la capacitat d’atenció. Internet treballa amb economia de l’abundància, però la nostra atenció és un recurs molt escàs. I amb aquest recurs tan sols podem llegir una ínfima part, pel que calen nous mètodes de discriminar què llegim i què no. Aquest concepte no és nou: content curators i altres bullshits de les diferents sectes del managing ens diuen què és bo i què no ho és. A casa d’això en dèiem recomanacions d’un amic. Però hi ha una constant que es manté: els textos escrits per a la glorificació de la sapiència de l’autor.

No us negaré que aquí, al blog, n’he publicat un parell d’aquesta mena d’articles. I fora, a vegades, també he escrit coses en plan «guaita quant en sé i n’he llegit sobre aquest tema en concret». A tothom li agrada demostrar la seva capacitat intel·lectual. Però potser és que em faig gran, o que d’altres que en saben més que jo m’ho fan veure, però cada cop aprecio més els punts subjectius. En determinades ocasions m’interessa més saber quina és la visió de l’autor sobre el tema que tracta que no pas comprovar que ha fet els deures, que ha llegit molt i que és una eminència en je ne sais quoi.

Dit això, continuaré cercant continguts que m’omplin, que m’aportin coses, sentiments i pulsions reals d’aquells qui ho escriuen: per llegir articles amb cent cites i dues idees pròpies, val més llegir l’original citat. També seguiré caient en la supèrbia que ens empeny a tots, especialment als qui fem treball intel·lectual, a demostrar la nostra qualitat, encara que espero fer-ho cada cop menys, o com a mínim fer-ho bé. I seguiré garlant de coses meves i de les meves coses –amb el meu estil honest i certament naïf–, perquè, al capdavall, la vida és subjectiva i ningú la pot viure per nosaltres ni veure-la a través dels nostres ulls.

Escriviu sobre el que sentiu, sobre com veieu passar la vida. Adaptant les paraules d’un dels Mestres que en saben més que jo, sigueu com els cristalls, que dispersen la llum que hi passa a través. I al mateix temps que us travessa, deixeu-vos escalfar per aquesta llum. Expliqueu coses i deixeu els fets objectius, plans i sonsos. Els fets són fets i si encara no els sabem, els podem aconseguir fàcilment. A mi m’interessa saber què en penseu, com els veieu i com us afecten aquests fets. Saber escriure és molt més que citar. És explicar les coses que penses o que et passen.