Borrell i la caldera

En Borrell va dir que hauríem d’abaixar el termòstat. I tothom va començar a cridar, a queixar-se i a respondre “no em dóna la gana!”. Com sempre, ho van fer sense pensar ni en què, ni en les raons. Perquè a Espanya i a Catalunya, mentalment encara vivim just després de la postguerra, en una època d’abundància.

I com que tenim abundància i la casa és gran, actuem basant-nos en aquesta premissa. Jo recordo les campanyes per tancar l’aixeta mentre ens rentàvem les dents, o les mans: no cal que l’aigua corri tota l’estona. Només quan la necessitem.

També en recordo alguna amb l’electricitat: si no estem dins l’habitació, no cal que hi deixem enceses totes les bombetes. I el mateix amb la calefacció: no cal tenir l’estufa encesa dins una habitació buida.

Però en aquest país de post-postguerra, encara volem demostrar que la postguerra s’ha acabat. Per això tenim oficines amb termòstats a 28, 29 i 30 graus a l’hivern. O cases on es va en màniga curta al febrer.

I quan algú té la decència de limitar la temperatura dels termòstats a 25° als edificis públics, o a demanar una mica de seny i dir que no cal anar en banyador per casa al febrer, tota la “liberalitat” salta immediatament, defensant el dret a posar la temperatura que li roti a casa seva.

Ser lliberal a Espanya és equivalent a defensar el malbaratament de recursos. Energètics, hídrics o calòrics. Les burrades que he llegit a presumptes lliberals defensant menjar carn –recordem que a la postguerra, la carn era un bé escàs. Recordem allò de “gat per llebre”. Que jo no diré a ningú que no s’atipi de carn. Però és que només per la quantitat d’aigua que surt de qualsevol filet, ja val la pena pensar-s’ho!

Els que s’anomenen lliberals, a Espanya, ho són “en lo económico. Però tan sols defensen la llibertat imbècil, la del “despilfarro” perquè sí. Malbaratin tant com vulguin. Però com vostès mateixos vomiten dia sí, i dia també, el capitalisme va d’estalvi.

Així que ni tan sols allò de “liberal en lo económico”. Lliberal en la despesa, i poca cosa més. Que quan comencem a parlar de la separació publicoprivat, hom no passa d’assimilar “privat” a “exclusivament a porta tancada a casa teva”. Vaja, que de lliberals, a Espanya, cap ni un. I a Catalunya encara menys.

Deia Unamuno que l’espanyol, la primera resposta que dóna quan algú diu de fer alguna cosa, és “¡no me da la real gana!”. I així estem. Que quan ens diuen que potser estem fent l’imbècil, tots responem a una: pugem el termòstat a 31° i cridem “llibertat o mort!”.

Dime de qué hablas…

La Putinització d’occident

Buscant per articles antics unes dades per un article que estic preparant, he topat amb aquest article de l’amic José Alcántara –una de les tres persones que millor va definir els polítics catalans i el que passaria amb el referèndum, allà al 2017, i va encertar de ple–, sobre la Putinització d’occident.

Llegiu-lo, llegiu-lo. Estiu del 2016. Val molt la pena.

Europa en la vergonya: Ucraïna i la identitat europea

L’Europa moderna sempre s’ha venut com llibertat, unitat, diversitat, progressisme, cooperació, ajuda i cosmopolitisme. Això cau com un castell de cartes quan comences a estudiar la història europea moderna. Només cal llegir sobre què va passar, al començament del segle XX, amb un dels pobles més cosmopolites, dispersos per tota Europa. Curiosament, era un dels pocs pobles que no va tenir cap dret ciutadà fins a meitat del segle XIX. El poble que va somniar amb un territori de lliure circulació i de llibertat i igualtat per als seus ciutadans.

Aquest poble, el jueu, va ser anihilat d’Europa pels mateixos «europeus de soca-rel». Ni tan sols cinquanta anys després d’aconseguir esdevenir ciutadans de ple dret, amb igualtat de drets i deures, i poder sortir dels guetos, a Viena ja hi havien pintades de «Jueus: marxeu a Palestina». Era la mateixa Viena dels cafès, el bressol il·lustrat i civilitzat d’Europa. La ciutat on van viure Freud, Hertzl, Marx, Stalin, Tito, Trotsky i Shitler, alguns d’ells de forma simultània durant un temps. Poc més de quinze anys després, s’esdevenia el genocidi sistemàtic del poble més cosmopolita d’Europa, junt amb el romaní.

L’Europa moderna, l’Europa política, la Unió Europea, és un frau. Si mirem els seus dos motors, hi trobarem els dos països que han causat i participat en totes i cada una de les guerres europees, des de sempre: França i Alemanya. És fascinant com el món ha permès que els responsables directes de les dues guerres mundials siguin motors del projecte que havia de portar la pau i l’enteniment al continent. Justament els dos països amb més angoixa imperial, amb menció especial a Lluís XIV, Napoleó, el Kàiser Guillem i Adolf Shitler.

Avui, en el moment més fosc dels darrers vuitanta anys del continent, mentre tots els països europeus lluiten per veure qui fa la declaració més inútil, dos països en concret són els primers que han mogut fitxa per aturar als salvatges: Polònia i Turquia.

Són els països de la perifèria, els que estan responent. Els països que el nucli dur, l’eix francogermànic (amb picades d’ull del Regne Unit a l’època), ha considerat de segona o tercera. Recordem que van ser els polonesos, els qui van trencar el sistema Enigma alemany —i els qui van trencar el setge de, sorpresa, Viena. Per això la notícia i la sorpresa arriba quan són els països de l’Europa rancia, Suïssa al capdavant, que decideixen fer alguna cosa que no sigui l’estaquirot.

Polònia té vora de tres milions de pecats per expiar. Turquia també té bastants conflictes oberts que cal confrontar. Però que precisament siguin aquests dos països, en especial Turquia —els bàrbars—, els que estiguin fent coses pràctiques per parar els peus al salvatge rus, hauria de fer pensar, i molt, a tota la caterva europeista. En especial, caldria pensar en què és Europa, i acabar de definir-ne la identitat. També hauria de fer pensar sobre què volem fer amb la Unió Europea.

Una bona acció seria desmantellar-la. Tothom no para de parlar de «La UE farà tal o qual cosa», «La UE enviarà armes»… però en realitat, la UE no fa res en absolut. Alguns països de la UE enviaran armes, d’altres apujaran la inversió en defensa, i d’altres no faran res, «perquè ja ho farà la UE». L’ús del llenguatge ens demostra, de nou, que la UE és aquell ens fantasma que serveix per fer veure que es volen fer coses, per al final acabar no fent res.

Igual que l’ONU, una organització actualment dirigida per països com Aràbia Saudí, o la mateixa Rússia, amb certs membres del «consell permanent», que tenen dret a veto. On se’s vist que es pugui exercir el veto dins una organització que hauria de vetllar per la seguretat de TOTS els països? Si mirem la seva predecessora, la Societat de Nacions, podem endevinar com actuarà l’ONU i quina utilitat té. Recordem, tan sols, la petició de Halie Selassie demanant auxili el 1936, davant la invasió per part del dictador feixista Mussolini.

Una bona acció complementària podria de ser enviar a l’ostracisme social total i complet de tota la corrua de covards, morals i de totes les calanyes, que aquests dies es queixen que a Polònia hi ha racisme perquè només deixen entrar refugiats blancs. Una afirmació amb la qual demostren desconèixer la realitat eslava, però no és d’estranyar.

Aquesta desferra de gent són els mateixos que es queixen molt fort de les agressions internacionals que han «provocat» que Putin ataqui població civil. Són els mateixos que es queixen que s’enviï armament a Ucraïna, que demanen als ucraïnesos que no es defensin, i quan tenen l’audàcia de fer-ho, els acusen dels crims dels atacants. Són els de «jo no soc racista, fins i tot tinc amics (poseu aquí qualsevol variant no blanca)». Són els que es queixen que es demani a artistes russos que es posicionin de forma clara, o no se’ls permetrà l’activitat enlloc. Ostracisme total a tota la gent de la vergonya.

Algun lector pot estar preguntant-se per què parlo tant dels jueus en aquest article sobre Europa. Si a aquestes alçades de l’article encara s’ho pregunta, tenim un problema bastant important. M’explicaré.

Com ja he dit dos cops, el poble jueu és l’únic poble que va creure, des del principi, en una Europa Política, que fos un espai d’unió i llibertat. I val a dir que ho va creure després de més de mil anys de persecució i assassinats. Ucraïna és, avui en dia, el tercer país de l’Europa continental amb més població jueva. Forma part de l’antiga zona d’assentament, que va del Mar Bàltic al Mar Negre, separant físicament Europa d’Àsia, on es van deportar en massa els jueus al segle XIX. És el lloc on passen els contes de Shulem Aleihem —amb Tevye el lleter al capdavant, cantant «Tradition!»—, i és on hi ha la tomba d’una de les personalitats més seguides, el rabí Nachman de Breslev, a Uman. Uman és una ciutat que rep tants visitants jueus que està plena de cartells en hebreu.

Tot Ucraïna, incloent-hi Crimea, és clar, i les zones adjacents de Geòrgia, són una zona amb una forta presència jueva des de fa més de mil anys. Una població que ha resistit croades, imperis, genocidis, emperadors tronats, tsars, als nazis i als comunistes. De fet, més d’un milió de jueus ucraïnesos van ser assassinats durant l’ocupació nazi, i més de cinc milions d’ucraïnesos en total, hi van deixar la pell. Al voltant del 10% de la població. I mil anys després, segueixen allà.

Per què és important tot això en el conflicte actual? Un dels primers llocs on van caure míssils russos, poques hores després de l’anunci d’invasió, va ser a Uman. El primer objectiu de l’exèrcit de Putin per iniciar oficialment el setge a Kíev ha sigut la plaça on hi ha el memorial Babi Yar, record de la massacre dels jueus de la ciutat, a finals de setembre del 1941. I l’antisemitisme ja va ser un dels pretexts per l’annexió de Crimea el 2014.

També és important perquè els qui avui es queixen de l’imperialisme occidental,i que els ucraïnesos es defensin, són els hereus de qui fa vuitanta anys, a Viena, pintaven «Jueus, marxeu a Palestina». I són els mateixos que avui pinten «Jueus fora de Palestina». I són els mateixos que no admeten que els jueus tinguin la hutspà, l’atreviment de defensar-se dels seus agressors. I són els mateixos que culpen a l’Estat d’Israel dels bombardeigs de Hamàs sobre població civil.

El lector ximplet que hagi deduït que aquest article pretén dir que la invasió putinista s’ha esdevingut per causa dels jueus, s’equivoca de mig a mig. Les causes les deixo per a la caterva d’experts i opinadors, i els qui sempre parlen dels mapes, que acostumen a equivocar-se cada cop que surten de casa.

L’antic rabí de la Commonwealth, Jonathan Sacks —que el seu record sigui una benedicció— ens recordava sempre que «allò que comença amb els jueus, gairebé sempre acaba afectant la resta de la població». La invasió putinista d’Ucraïna s’està justificant per «desnazificar» el tercer país en població jueva del continent europeu, i que té un president jueu que reclama el seu país com Europeu, i que demana a l’Europa Política que es cregui a ella mateixa. I el primer objectiu oficial del setge de la seva capital ha sigut el lloc de commemoració d’una de les massacres més importants de la Xoà.

Cada dia que passa és un dia menys perquè els que avui pinten «Jueus fora de Palestina» comencin a intentar fer passar aquesta guerra com un producte del sionisme internacional. De fet, és estrany que encara no ho facin —segurament perquè, de moment, els Estats Units estan guardant la roba i el focus està a Europa. Potser per això l’Estat d’Israel, on viu un nombre considerable de russos i d’ucraïnesos, s’ho està pensant tant a l’hora de fer o dir res i va amb peus de plom. Perquè en el moment que ho faci, sortiran tots de sota les pedres, a defensar encara més fervorosament l’atac putinista sobre Europa i tot el que representa.

I com sempre, després dels experiments a veure si la idea funciona o no, quan es demostri que funciona, darrere hi va tothom, sense excepció. Tingueu-ho present quan penseu sobre el vostre posicionament.


EDICIÓ: a l’hora de publicar aquest article, el Diari Ara ja ha començat a penjar vinyetes i preparar el terreny.

Un agraiment especial a José Luis Martin Mas, per l’ajuda i correcció del text.

Versió en anglès, a la revista Illumination, a Medium.

La importància del que passa a Ucraïna

Tot això que està passant a Ucraïna, a la frontera que separa Àsia d’Europa, és d’una cabdalitat que molts no acabem de copsar. Mentre acabo d’escriure sobre les meves raons, us deixo un retall que explica una nova raó per la qual el futur d’Ucraïna és el que marcarà el futur d’Europa, o més aviat el que definirà què és Europa, en l’espectre més ample.

És allà, a la zona més adulta i vella en termes de conflictivitat —i no a l’adolescent Catalunya, com somnien els seus adolescents processionistes i articulistes variats— on s’està definint la identitat europea.

El Mundo, 3 de març del 2022

La Escopeta Nacionalprocessista

El Punt, dimecres 2 de març del 2022

La mateixa Catalunya que clamava “Europa no ho permetrà”, avui, mentre cauen bombes de veritat, es posa de perfil i evita el conflicte. El frau, la Catalunya de cartró pedra, cada dia és més visible. Ens queixarem molt fort que tothom passi de nosaltres, perquè el món no ens ha mirat prou, nosaltres que mai hem llençat ni un paper a terra! Com s’atreveixen?!

A Catalunya hi ha qui pensa que el món ens deu alguna cosa. Que és una actitud adolescent. I als adolescents ningú els vol aprop, perquè són uns ploms inaguantables i fan pudor de no dutxar-se en uns quants dies.

Recull d’articles, número 12

Avui és el dia en que Perséfone retorna a la terra dels vius des de l’Hades i el món reneix. I també és diumenge i, per tan, toca fer el recull d’enllaços de la setmana. Més aviat d’avui mateix, ja que va esdevenint tradició que el diumenge al matí és el dia de posar-se al dia amb articles digitals, ja siguin del lector de feeds o dels favs de twitter o aquelles pestanyes que fa mig semestre que consumeixen RAM. Espero que trobeu alguna coseta interessant, i si no també podeu consultar el repositori gros.

  • I com deia que avui arriba la primavera, us recomano una lectura sobre el mite de Deméter i Perséfone i els misteris eleusins, una de les tradicions mistèriques i iniciàtiques més antigues i importants d’Europa, que després d’haver-se celebrat durant dos-mil anys, ara en fa més o menys dos-mil més que està perduda.
  • Mai m’han acabat d’agradar els articles de sapiència musical, però aquest s’ho val. Que fue del britpop és un viatge als 90 i un repàs a una de les èpoques musicals més curioses, per mi, amb esdeveniments com el duel Oasis – Blur. Jo era de Blur. I els que no ho fóssiu sou uns pringats.
  • El mormonisme és un tema interessant, fins i tot apassionant. D’ençà que Smith parlava amb pedres per justificar la poligàmia i era apallissat unes quantes vegades, ja fos pels qui descobriren el pastís o pels que van ser estafats, fins avui, ha passat temps. El Mormonisme ha canviat molt. A How the Mormons Conquered America en fan un petit resum.
  • Enric March ens delecta amb un dels seus articles de la vella Barcelona. Aquest cop, tramvies. Mentre a tot Europa les grans capitals els mantenien, a Barcelona es retiraven i es feien servir d’escola –rieu de les caracoles— i de bars. Coses de la modernitat. O de la modernor. O alguna cosa, vés a saber…
  • En la setmana en què ha mort l’autor de Mossèn Tronxo –amb qui la iaia es tronxava de riure–, el musicòsof de la tribu, al seu semi-obituari, fa una de les coses que, a voltes, critica. Ep, anem.
  • Bernat Ruiz, autor de Verba volant, scripta manent, blog que heu de seguir si us interessa el món editorial, fa un article sobre la banalitat del bé tot parlant de l’Alcaldessíssima Colau. Imperdible.
  • I avui que és dumenge de Rams, un dels dos dies en què la majoria de catòlics van a missa, heus ací La Passió segons Godó. Sublim i excelsa.
  • A més de la vergonya que aquests dies ens marca l’agenda pública sobre els refugiats, la Unió Europea té prou coses en si mateixa, i des de fa massa anys, per avergonyir als seus ciutadans. El meu eurodiputat, Ramon Tremosa, en fa una breu exposició i resum de l’informe a la Comissió d’Economia.
  • En tant al futur d’ Internet, Cory Doctorow explica per què no li interessa l’optimisme sinó l’esperança. Llegiu. Fuck optimism. I want hope!
  • Boaz Vilallonga ens explica la història de l’objecte jueu més preuat que té a casa: una creu de ferro. Cal llegir molt atentament per trobar tot el sentit a l’article.
  • Jesús Pérez ens torna a delectar amb el primer capítol de la història de les milícies armades a Estats Units, des dels anys 90 a Trump. La continuació promet.

Que tingueu un bon diumenge, aneu-vos-en en pau.

Revoluciones… y revoluciones…

Ayer leí un articulo de Ilana Mercer en la que hacía una breve comparación entre las revoluciones Francesa y Americana, comentando un libro de Burke en el que trata el caso francés de una sustitución de la monarquía por la “mobocracy“, que vendría a ser algo como ‘masacracia’.

Hay muchas diferencias entre las dos revoluciones, por ejempo, la Revolución Americana se produjo, básicamente, tras años de restricciones, abusos e injusticias contra los colonos ingleses, que el buen Thomas Jefferson supo enumerar de forma magistral en la Declaración de Independencia. Básicamente, y de hecho la chispa que acabó por prender la pólvora, fueron los impuestos sin representación.

Continue reading

Reunión de filósofos

Llego a casa, abro el twiter y en el repaso encuentro una noticia sobre un posible fin de las tarifas de roaming en la Unión Europea.

El segundo párrafo empieza así:

“El próximo mes se celebra una reunión entre el presidente de Portugal, Sócrates, y Zapatero.”

Me quedé de piedra. Que gran cumbre, Sócrates y Aristóteles Aristófanes, debatiendo sobre el futuro de las tarifas de comunicación a través del éter.

Por cierto, que para asistir a la reunión del próximo mes, si que haría falta un poquito de éter…

¡Hail Mesias!

En noviembre de 2008, Obama ganó las elecciones a potus. Quince días después de jurar el cargo, desde todo el imperio llegaron emisarios con presentes y regalos, hinchándose la boca sobre lo bueno que iba a ser el nuevo rey-mesías.

Pues bien, el mesías se está caracterizando por todo lo contrario. Imponer la adopción de tratados como el ACTA por todo el mundo puede parecer fuerte, pero si rascamos un poco más los pelos se ponen de punta.

Obama es el primer presidente de los Estados Unidos que ha autorizado el asesinato selectivo de uno de sus conciudadanos fuera de su territorio, por ser SOSPECHOSO de terrorismo. Obama es el presidente norteamericano que quiere retirar la ciudadanía y la nacionalidad a aquellos estadounidenses SOSPECHOSOS de actividades terroristas, asignándoles el estatus de soldados enemigos, por lo que deberán ser juzgadossometerse a un consejo de guerra por un tribunal militar.

Bella Gerens, esposa de Devil’s Knife, hace una interesante reflexión acerca de toda esta recuperación de las libertades civiles que George Walker (Texas Ranger) Bush recortó.

Todo esto no me preocuparía demasiado si no fuera porque lo que está de moda ahora en Norteamérica, también podría estarlo dentro de nada en Europa.

Como decía John Cleese, y secundaron la mayoría de países del mundo libre:

Tú eres el mesías, y yo de eso entiendo porque he seguido a varios.

La diferencia es que Obama, al contrario que Brian, no renuncia a su mesianidad. Más bien la va a llevar hasta donde pueda y le dejen.

En fin, bienaventurados los queseros y todos los productores de productos lácticos…

Per què Spain is different? Capítol 3: del turisme cultural als reality show

Previously, on Spain

Després d’abandonar Galícia i marxar cap al sud, els musulmans que van conquerir la península ibèrica en 15 anys van deixar-se endur per la decadència. Afanats en el seu hedonisme, van començar a crear concursos absurds, com el de menjar fartons. Aquestes activitats van provocar, a part d’un augment espectacular dels casos de diabetis i obesitat, així com petites rivalitats que, amb el temps, van anar creixent i creixent.

Aquells concursos inofensius van derivar en tumults i baralles de carrer, disputes sobre qui feia els millors fartons d’Al-Andalus, o batalles campals perquè algú havia dit que allò de barrejar orxata amb suc de llimona i gel no podia ser bo.

Finalment els tumults van augmentar, forçant la disgregació del Califat en diferents faccions que defensaven les seves pròpies receptes envers els altres, donant pas a les Taifes, precursores del sistema actual de Penyes, tan conegut i celebrat a tota la península durant les festes majors.

Així doncs, amb mitja població a règim, acaparant reserves d’estevia i sense voler a sentir parlar de fartons mai més a la vida, i l’altra mitja defensant la recepta de la seva respectiva iaia, els musulmans no van percatar-se del creixent trànsit europeu que creuava contínuament el nord peninsular.

Lluny de promoure un canvi en la situació, els reis cristians van anar fent i cobrant enormes sumes als turistes europeus en un afany comercial que, junt amb l’analfabestisme promogut pel sistema caciquil, feia que la població dels regnes cristians es preocupés ben poc per l’educació:

Nen, tu el que has de saber és de númbrus i poc més, ves que no t'estafin aquests teutons, que la saben molt llarga amb el canvi. Això dels llibres i les lletres només que porta problemes. Recorda't d'aquell foraster que va venir parlant de llibres... que el mossèn el va fer cremar.

Mentrestant, a Europa, el Sacre Imperi Romà també experimentava una lleugera fragmentació produïda pel fet que, qualsevol imperi basat només en la fidelitat dels comptes a l’emperador i la personalitat d’aquest, es trenca quan l’emperador fineix. A la riba mediterrània, aquesta fragmentació la va aprofitar un digne representant dels nord-europeus peluts i bevedors: Guifré, dit el pilós.

Històricament, un Compte era poc més que un càrrec administratiu. Recaptava imposts pel rei, decidia la despesa pública i era davant ell que els pobladors dels dominis havien de respondre. Ni més ni menys que un proto-funcionari. Com a bons funcionaris, els comptes ostentaven la feina de per vida. A la seva mort perdien el lloc de treball, però els seus fills tenien molts números, tot i que no la seguretat al 100%, per heretar el contracte.

En veure que el xiringuito carolingi tenia els dies comptats i aprofitant que estava a la perifèria de l’imperi, Guifré va fer el que molts d’altres ja feien: llegar els seus contractes comptal-funcionarials, que conformaven la Marca Hispànica, als seus fills i a perpetuïtat, creant així una altra tradició ben nostrada: les sagues polítiques familiars.

Així doncs, mentre Guifré i els seus fills creaven el funcionariat hereditari, els analfabèsties escura-guiris càntabreasturlleonesos van mirar un bon dia cap al sud i van descobrir que els que foren estilitzats i senyorials musulmans s’havien convertit en un munt de rabiosos, gords i malalts, ocupats en debats acalorats sobre pastisseria casolana.

Però els reis cristians no van saber veure l’oportunitat que oferia un Al-Andalus fragmentat. És més, van començar a barallar-se entre ells per dominar el major nombre de trams de la ruta turística que travessava els seus dominis.

La principal empresa, el Reino de Asturias SEUH va perdre el monopoli explotador amb la creació d’altres SEUH diferents com les del Reino de León, Reino de Castilla, Reino de Galícia, Reino de Navarra o el Reino de Aragón.

Com eren poc, i als pobles tothom es coneix, van acabar per engegar una altra tradició que encara avui perdura: l’endogàmia reial. Els caps de casa feien i desfeien amb fills i filles, formant aliances mitjançant casaments. La parella tenien el major nombre de fills possibles, ja que feia falta mà d’obra per mantenir el negoci, i el tema de contractar forasters pel family business no estava ben vist: de fora vingueren que de casa ens tragueren… a més, els de casa ja coneixien com funcionava tot i no calia fer pesades entrevistes de treball…

Il·lustració sobre com repartir l'herència. "Costumisme popular chrestià" (autor anònim, s. IX EC)
Il·lustració trobada al manuscrit “Costumisme popular chrestià” (autor anònim, s. IX EC)
Quan pel pas del temps o per malaltia el cap de casa finava, no ho feia sense abans repartir el pastís entre la família com a bons germans. I com a bons germans, però també com a bons seguidors del culte necrofílic, van seguir les instruccions referents a les disputes d’herència que deia El Llibre al peu de la lletra: a hòsties.

A la mort del pare, i en cas que algú tingués quelcom a dir, els germans imitaven a Caïm i Abel i començaven a repartir garrotades, emprant bé una mandíbula d’ase o, en cas de no haver ases morts disponibles (fet que amb el temps es va fer més ostensible), directament a cops d’espasa. El darrer que quedava dret, aconseguia la totalitat de l’herència, en el que era una mena de Gran Hermano arcaic.

Així doncs, després de l’aplicació sistemàtica d’algunes solucions bíbliques com aquesta, el Reino de Asturias SEUH va passar a dir-se Reino de León SEUH, que després de la fusió va passar a dir-se Reino de Castilla y León, etc., donant pas als quatre grans finalistes del reality show per a regnes cristians del nord: Castilla y León, Navarra, Aragó i la Federació Unificada de Comptats de Katalunya (FUCK).