El resentimiento tragico de la vida

Miguel de Unamuno va defensar del cop militar de juliol de 1936. El llavors rector vitalici de la Universitat, va felicitar explícitament als colpistes durant els primers dies de la revolta. Per què?

La gestió cultural, l’anticlericalisme –amb el qual podria dir-se que estava d’acord en alguns pocs punts–, l’antiestatisme a punta de pistola de l’anarquisme i el sectarisme dins el govern de la segona República, entre altres, van fer que l’Unamuno veiés la sublevació, dirigida pel general Mola, com una llum esperançadora de retornar a l’ordre i per recuperar el senderi.

cobertes_link.phpTres mesos després Unamuno ja havia clissat al bàndol nacional(ista), sabia que guanyarien i havia constatat que allò, més que un alliberament i una recuperació del senderi, era la barbàrie i la brutalitat:

Venceréis porque teneis sobrada fuerza bruta; pero no convencereis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. me parece inútil pediros que penséis en España.

Just després de l’incident del 12 d’octubre, Unamuno va començar a prendre notes per un llibre que, malauradament, mai va acabar. El títol que li va posar era El resentimiento trágico de la vida, capgirant el títol de la seva gran obra filosòfica, El sentimiento trágico de la vida.

Les notes, preses entre el 13 d’octubre i el 31 de desembre de 1936 en els clàssics fulls d’un vuitè amb què treballava –en algun cas, papers reciclats, factures o cartes–, van quedar en custòdia del seu fill gran, que les va passar al seu propi fill que, amb la col·laboració d’un dels néts de Miguel, va començar-ne la transcripció als anys 70.

El professor de la Universitat de Nova York, Carlos Feal, les va estudiar i en va publicar el resultat en aquest llibret de 125 pàgines, sense comptar les notes, què és un petit tresor ocult –ocultat?– que aporta llum, aquella llum clara que mata les ombres, sobre la figura de Miguel de Unamuno, publicat l’any 1991 (¡!) i actualment descatalogat.

El llibre inclou un facsímil dels fulls manuscrits –es poden apreciar les diferències en l’escriptura, esborranys i línies que connecten diversos fragments– i la transcripció, bastant literal, del text. La segona meitat és l’estudi de Feal.

Per entendre per complet les Notes, Feal les va enllaçant amb les diferents obres d’Unamuno, ja siguin les novel·les com Niebla, La tía Tula o Paz en la guerra, assaigs com La agonía del cristianismo o En torno al casticismo, articles periodístics de diferents èpoques i publicats a diferents països, o els seus treballs filosòfics com El sentimiento trágico.

Per algú que no conegui tota aquesta enorme obra, resulta un xic difícil seguir tot el fil, ja que el professor Feal empra enllaços que salten en anys i tan bon punt parlem d’una publicació de 1907, saltem als anys 30.

Tot i això s’aconsegueix copsar la, diguem-ne (no)evolució –i després aclariré el no– de Miguel així com la seva filosofia hiper vitalista, que fou bàsicament el que l’impulsà a aixecar-se aquell 12 d’octubre i cantar les veritats a la cara de Millán-Astray i els seus falangistes.

Precisament aquests personatges, i els crits de «¡Viva la muerte!», ocupen gran espai a les Notes, on Unamuno es pregunta, un cop i un altre, com pot ser que algú defensi aquesta creença macabra. Però no només prengué notes sobre els “fajudos” i els mutilats.

El complex d’inferioritat d’uns i altres, la negació de les creences espirituals, l’odi teològic i el dogmatisme d’un bàndol i l’altre –que Unamuno anomenà guerres d’irreligió–, la “ideocràcia” que requereix sacrificis de sang, l’enveja endèmica hispànica –un tema recurrent, que el preocupava i que tracta en diferents punts de la seva obra–, la diferència entre la guerra civil que va viure de petit a Bilbao i la guerra incivil que succeïa –jugar-se en pau la vida enfront de jugar-se la vida per poder matar.

Però gràcies a la filatura que fa Feal, descobrim que Unamuno fou una persona que es mantingué sempre ferm en les seves conviccions. «Yo no he cambiado, ellos sí» –d’aquí la no-evolució–, en tant a què ell sempre defensà l’anhel de viure, l’expansió de la cultura a i per tothom, explicant també el punt de vista religiós de forma sublim.

Feal enllaça el final de l’estudi amb el primer full de les Notes. Si fos una novel·la no ho faria, però he de posar el darrer paràgraf del llibre.

Pero la frase «venga a nos el tu reino» –volvamos a ella– es susceptible de entenderse también en otro sentido, sobrepuesto –más que contrapuesto– al enunciado antes. Tal sentido apunta a la conferencia «La esencia del liberalismo», dada en Valladolid el 3 de enero de 1909.

Allí afirma Unamuno: «El liberalismo es socialista. Pero al decir socialista no entendáis ese socialismo puramente económico, el del materialismo histórico, no. No se trata de cuestión de estómago, sino del hombre entero; no de reparto de riqueza, sino de cultura. Podrá ser que en la base de los fenómenos sociales esté el económico, el estómago; pero en la cúspide está el religioso, el espíritu.»

El acento religioso no debe impedirnos observar la importancia conferida al mundo de tejas abajo; simplemente, el Estado ha de prestar atención a algo más que la vida material: «El criterio liberal, humanista, es que el Estado tiene un fin sustantivo y religioso, cual es realizar el reino de Dios en la tierra: la cultura».

Ese, pues, el de la cultura, es también el reino de Dios que ha de venir a nosotros, junto al de la fraternidad humana. Nada, entonces, más desolador que comprobar, como Unamuno hizo durante la guerra civil, la destrucción práctica de toda fraternidad y toda cultura, lo que és llamaba –al comienzo de las Notas– perderse la «conciencia de humanidad».

Largamente incubada, esa guerra refleja la crisis de la civilización occidental, sobre la cual la obra entera del escritor español constituye un lúcido, elocuente testimonio.

Queda clar que a l’estudi de Carlos Feal, que permet endinsar-se en la filosofia vital unamuniana, podem llegir entre línies i trobar un significat molt més ampli a aquella «crisi de la civilització occidental», que supera amb escreix la religiositat de la capellanor, que l’Unamuno tant detestava.

El resentimiento trágico de la vida és un llibre per tenir a casa, per llegir –i rellegir– amb calma cada cop que s’ampliï la biblioteca amb alguna de les moltes obres que se citen, per tal de poder comprendre, el millor possible, que Unamuno morí de pena i hauria de ser considerat una víctima més de, com ell l’anomenava, la guerra incivil.

Exilis

Sempre he tingut una visió esbiaixada de l’exili i el que comporta. Amb el famós aniversari d’aquest juliol del 2016 he recordat els meus pensaments sobre el tema, relacionat amb els quatre avis. A casa som del rar tant per cent que a la guerra incivil només estigué a un dels bàndols.

Tot i haver lluitat al bàndol perdedor, els quatre –un d’ells oficial de l’exèrcit republicà, per allò de la repressió– decidiren quedar-se. A què ve això? Doncs que en aquest país nostre, petit físicament i conceptual, hom atorga aura i pàtina brillant als que marxaren a l’exili. Poc se’n parla –o sí, i malament–, dels que es van quedar aquí. Els que no varen poder o voler marxar són els que van conservar llengua, tradicions i país en un context hostil de repressió, delació i ajust de comptes. Però per alguna raó, es té en més consideració als qui varen marxar.

Aneu a l’estació de tren de Latour-de-Carol. Hi veureu una munió de fotografies en honor d’un exèrcit derrotat, de civils esprimatxats i plens de polls, anant cap a vés a saber on. Busqueu hemeroteques i trobareu fundacions de casals catalans arreu, de forma especial a Mèxic, Argentina, Xile… Mentre que aquí, ai, aquí. Les paraules més dures: els que varen acceptar la derrota, els que reberen al dictador braç en alt –en molts casos sota l’amenaça de ser delatat–, els qui es resignaren a la pèrdua… mentre alguns, amb la seguretat que dóna la distància, es dedicaven a fer que el record, la llengua i el país “seguissin vius”. Vius a on? A Mèxic, a l’Argentina, a Xile…

Com deia, tinc sentiments contraris. Suposo que queda clar que rebo amb moltes reserves les paraules d’aquells que, després d’escollir el camí de l’exili, ens diuen als que ens hem quedat com s’han de fer les coses. Però per altra banda, i com molt bé comentava algú que precisament està lluny, a voltes ens perdem moltes coses per deixar de banda el que ens diuen des de fora. I més contraris tinc els sentiments quan ja de fa un bon temps, jo mateix voldria fer la maleta i fotre el camp, sabent perfectament que no em podria estar de garlar d’allò què passés aquí.

No és fàcil prendre la decisió de marxar, però a vegades no hi ha cap altra opció que quedar-se. Sigui aquest breu text un intent d’aclarir embolics que sorgeixen quan hom es topa amb certes mitificacions del passat. No només em passa amb això dels exiliats i els que es van quedar. Però ho deixo per un altre dia.

Cal recuperar a Unamuno

Miguel de Unamuno, filosop, escriptor, novel·lista, assagista, articulista, poeta, viatger, catedràtic i rector en diverses ocasions de la Universidad de Salamanca, regidor d’aquesta mateixa ciutat, diputat a les Corts i moltes coses més. Entre elles dissenyador d’una mena de faristol doble que li permetia treballar, llegir i escriure al llit. Famós per la seva intervenció –que no discurs–, no planificada, durant l’acte del primer “Día de la Raza”, el 12 d’octubre de 1936 al paranimf de la Universidad de Salamanca, i la frase «Venceréis, pero no convenceréis».

Vía C.Porcel
Vía C.Porcel
Unamuno va nàixer a Bilbao. Després de guanyar un concurs-oposició per a la càtedra de grec de la Universidad, es traslladà a la «tranquila y aburrida capital de províncias», fet al qual ell anomenarà sovint el seu «exili voluntari». Tot i ser basc (?), don Miguel fou un home que es sentia profundament espanyol, en l’accepció bona de la paraula. Malgrat això, la percepció general és que Unamuno fou un espanyolista ranci que donà suport total a l’alçament militar del 36. I res més lluny de la realitat.

Don Miguel s’enfrontà diverses vegades, i ben de cara, als règims totalitaris espanyols de finals del segle XIX i principis del XX. Va ser condemnat a 16 anys de presó per injúries al rei Alfons XIII d’Espanya, però la pena mai es va executar. No essent feliç amb això, seguí atacant al rei i també al dictador Primo de Rivera. Aquest fet va provocar la seva destitució, un altre cop, com a rector i que fos desterrat a les Canàries durant 5 mesos. En rebre l’indult, es va autoexiliar a França, primer a París i després a Hendaya, durant 6 anys.

Unamuno va ser qui proclamà la República, el 14 d’abril de 1931, des del balcó de l’ajuntament de Salamanca. Escollit diputat per la candidatura socialista-republicana, el desencís va fer que no s’hi tornés a presentar. El 1934 es va jubilar com a docent i el van designar Rector vitalici honorífic, i el 1935 el van nomenar ciutadà d’honor de la República. Però el seu desencant amb la reforma agrària, la política religiosa –era un catòlic devot i tenia aigua beneïda al dormitori de la casa del rector. Però va criticar diversos fanatismes, com la devoció al sagrat cor de Jesús–, el govern i en especial la persona d’Azaña i la classe política en general, van fer que quan es va organitzar l’alçament del 18 de juliol de 1936, Miguel de Unamuno es posés del seu cantó. La raó fou que veié l’alçament com l’única forma de salvar la civilització occidental, cristiana, a la que considerava assetjada i en perill.

Tanmateix, aquest suport va durar el temps que va trigar a adonar-se de la realitat que s’amagava en els rebels: dos mesos. Aquest nou desencant, molt més dur encara que l’anterior amb el govern republicà, és un dels grans desconeguts pel públic general. Unamuno va saber veure com molt pocs el futur que esperava a Espanya si guanyava el bàndol nacional en la «guerra incivil» –així anomenava Unamuno al conflicte, perquè de ‘civil’ en va tenir ben poc–, i així ho anà escrivint en una sèrie de notes que no es van publicar fins a la dècada de 1990.

Com deia a l’inici d’aquest text, l’episodi que ha atorgat la fama a don Miguel succeï el 12 d’octubre de 1936, a la Universidad de Salamanca. Carmen Polo el va salvar d’ésser linxat allà mateix després que els falangistes presents comencessin a treure les pistoles després que insultés al seu cabdill, Millán-Astray, i l’alzamiento per complet –podeu consultar moltes versions, ordre i intervencions de què passà aquell dia–. Don Miguel fou suspès novament com a rector i va quedar en una mena d’arrest domiciliari no oficial. La nit del 31 de desembre del mateix 1936, moria sobre la taula de casa seva.

Personalment, crec que don Miguel es va morir de pena. Ell es sentia profundament espanyol i no comprenia aquesta ànsia de matar-se, de forma real o figurada –l’enveja i l’odi els tracta en moltes ocasions en diferents fragments de moltes de les seves obres, ja siguin novel·les, articles periodístics o assaigs filosòfics–. La «guerra incivil» va ser el més gran i dur desencant, i Unamuno no el va poder superar. Ell, un dels més grans lluitadors i pensadors contra la mort, l’oblit i el pas del temps, va decidir morir.

La seva mort, just a l’inici de la guerra, va permetre que el bàndol nacional pogués apropiar-se de la seva figura, tot i el rebuig clar, directe i total que Unamuno va fer, a la cara dels mateixos sublevats. Això i algunes intervencions a, i sobre, Catalunya, en especial durant la seva conferència per inaugurar el Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906 –ja n’escriuré d’aquest gran episodi–, i la reacció dels intel·lectuals, periodistes i escriptors catalans de l’època, han fet que es creï un tel nacional-espanyolista ranci entorn la figura del rector de Salamanca. Cosa que considero totalment falsa. Unamuno coneixia i estimava el català i Catalunya –era filòleg i va fer diverses traduccions de Maragall–, el que no suportava era la ximpleria.

És per això que m’he proposat recuperar la seva figura. Que Unamuno parlava clar i dur contra el que pensava que eren foteses? Sí. Però no només a Catalunya, sinó arreu. En multitud d’obres carrega contra el castellanisme, contra el castissisme, el dogmatisme –religiós, científic i intel·lectual–, contra la ideocràcia, contra els literats de torre d’ivori… Unamuno repartia estopa Contra esto y aquello –títol del primer llibre seu que vaig llegir i que, com podeu apreciar, em va marcar–, fos qui fos i vingués d’on vingués –16 anys de presó per “injúries contra el rei”, però aquí n’hi ha que es vanten de simular cremar la constitució o el DNI–, perquè no suportava les preses de pèl ni la bajanada.

Cal recuperar a don Miguel de Unamuno. Els seus escrits, en especial els articles a diferents diaris espanyols i americans, les relacions epistolars amb diferents personalitats –al moment de redactar això acabo de començar l’epistolari entre ell i Joan Maragall, una delícia que mostra una relació entre dos quasi amants–. Cal també recuperar i clarificar el context d’algunes declaracions i conceptes. Ho intentaré fer amb comentaris a aquests articles, textos i assaigs que ens mostren, cent anys després, que hi ha coses que no canvien i que cal dir, explicar i combatre, en algun cas de forma aferrissada.

També cal recuperar el seu esperit contestatari, contrari a la niciesa, a l’estultícia i a la moral de celobert –concepte de Xènius, aquest darrer– que regnen i campen sense aturador, i encara menys vergonya, per les nostres contrades.

Per què? Doncs perquè no trobo just que se situï a aquest home al bàndol nacional. I perquè al cap i a la fi, som família. Com aquells cosins, llunyans o propers, a qui veiem molt de tant en tant. Amb qui a vegades ens enfadem perquè ens diuen alguna veritat de les que couen. I perquè crec que es pot aprendre molt del passat, en especial mostrar que moltes coses que avui ens volen vendre com grans novetats no ho són, i que qualsevol passat mític pot haver estat adulterat. Arreu.

Y os llevo conmigo, hermanos, para poblar mi desierto.
Cuando me creáis muerto retemblaré en vuestras manos.
Aquí os dejo mi alma-libro, hombre-mundo verdadero.
Cuando vibres todo entero, soy yo, lector, que en ti vibro.

Jo vibro l’hòstia amb don Miguel, i us en vull fer partícips, si em deixeu.