Els catalans i l’estètica

De fa temps que es va dient, mig en conya però amb una gran dosi de veritat, que als Catalans els perd l’estètica. Més que “gran dosi de veritat”, jo dic que és brutalment cert. No només ho veiem en casos com els pactes, contra pactes i mutacions parlamentàries –o en l’episodi no gaire explicat sobre el canvi de percepció de Felip de Borbó a Catalunya, causat per la defensa a ultrança de portar barret a les Corts–, sinó de forma especial quan es tracta de la llengua.

En tenim gran quantitat d’exemples, com quan l’Unamuno, en la seva conferència d’inauguració del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans –episodi que mereix tractar-se en un capítol sencer, i dels llargs–, digué als presents que li semblava molt bé tot allò de la Solidaritat, però que calia que fessin quelcom útil.

Excepte Joan Maragall i quatre més, la intel·lectualitat catalana saltà al coll del professor de Salamanca. Per què? Perquè la veritat, ara i fa cent deu anys, cou. I com la Història ha palesat, don Miguel tenia raó.

Un altre cas és qualsevol debat quotidià sobre qualsevol cosa. Des de la dicotomia Procés/Independència –amb la corrua de conceptes i sigles que apareixen com si fossin moixernons al voltant d’una tifa–, a tertúlies sobre gihadisme on hi ha gent morta.

Si en qualsevol moment, a qualsevol dels contendents, se’ls escapa una coma, un apòstrof, un accent o una vocal neutra, el tema canvia automàticament. S’assenyala la falta i a partir d’aquell moment el tema passa a ser la llengua, el seu ús i, depèn del dia, el futur del català.

I com el millor de qualsevol àpat són les postres, parlaré de l’Institut Nova Història. Aquesta guingueta que cada cop aixopluga més i més integrants i es dedica a una sola cosa: revisar la història de Catalunya per tal de demostrar que fou manllevada. Empresa lloable, sens dubte, fins que hom descobreix el patró.

De totes les teories que desvela l’INH, el 90% es basen en suposades proves filològiques –el 10% restant són grilladures totals, com la que pretenia que la bandera dels Estats Units d’Amèrica tenia ascendència catalana. Discordances en l’ús del llenguatge de les diferents cròniques, obres i texts que, segons els investigadors, demostren (¿?) que la història no és com ens l’havien explicada. I serveix per reclamar la civitas catalana de personatges il·lustres així com d’obres literàries.

La història és una ciència. Social si voleu, però ciència al cap i a la fi. I com qualsevol ciència, es basa en dades fefaents: registres arqueològics, comparació de texts i de diferents testimonis que confirmin certa teoria. Basar la recuperació de “la història robada” en algunes discordances en texts antics escrits en llengües romàniques és, com a mínim, molt agosarat.

Al final de tot, l’INH és pur esteticisme, ja que hom pot llegir que “tal fragment del Quixot sona malament si es llegeix en castellà, però concorda a la perfecció quan ho fem en català”.

L’estètica pura, com el decòrum mal entès, ens duen a la rigidesa més absurda. La rigidesa de perdre’ns en detalls i accessoris: des de la desqualificació de l’adversari per haver-se oblidat un pronom, a obviar que per a poder tenir una Constitució un país necessita ser, abans que res, independent.

En el cas de l’INH, aboca als seus seguidors a defensar teories sense cap mena de base científica ni rigor. Només cal que pregunteu per l’INH a algú que es dediqui professionalment a la història, segurament es posarà de tots colors i engegarà una filípica important sobre la manca completa de qualsevol criteri.

Però de forma misteriosa, no hi ha cap moviment dins l’acadèmia catalana que desmenteixi de forma categòrica i pública aquesta guingueta, tot i que als passadissos sí que es digui.

Això explicaria la credibilitat creixent d’aquest institut, de la qual se n’haurà de parlar tard o d’hora, perquè de crèduls i supersticiosos a Catalunya, malauradament, n’hi ha a carretades.

Serietat en enfront del decòrum i pompa absurds. Dades en enfront de teoria filològica. Tangibilitat en enfront de elucubracions. Si ens perd l’estètica, perdrem el país un altre cop. I anem perdent.

La no-interpretació del passat

Deia l’Enric Vila la setmana passada que Espanya té una relació complicada amb el passat i que el debat històric genera incomoditat. Si i no. Un dels problemes, que n’hi ha molts, és la voluntat de demostrar la immemorialitud espanyola a través de la història, falsejant-la o modificant-la a plaer. Un dels exemples més clars el tenim a la narració del que es coneix com «Reconquista».

La història oficial ens diu que els moros van expulsar als «Reyes Godos» espanyols (?) quan la realitat fou certament diferent. Per començar, «Got» és el qui ve de la terra de Gòtia, és a dir Alemanya. Els reis gots eren, literalment, «vàndals». La tribu dels vàndals que arribaren a Hispània mentre saquejaven les restes de l’imperi d’occident. No debades aquesta paraula s’empra per al que s’empra. Després de desembarcar a Tarifa, els Omeies conquereixen la península en només quatre anys. Per què? Com és que una tribu de menys de 30.000 expulsats i fugitius, que varen travessar el nord d’Àfrica fugint dels seus enemics, conquereixen tot un regne, presumptament poderós, en només quatre anys? Com és que arriben tan fàcilment fins als Picos de Europa i relativament prop de Toulouse?

Potser els habitants de l’antiga Hispània no van lluitar contra l’invasor àrab sinó que li va donar la benvinguda. Una mica com a l’escena de La vida de Brian sobre què havien fet els romans, els Omeies van millorar ostensiblement la qualitat de vida dels habitants de la protoespanya. Van permetre la llibertat religiosa, les arts van florir com mai ho havien fet –i mai ho faran–, i es donaren les condicions per al sorgiment de l’edat d’or de Sefarad. La població es va assimilar i gràcies a les següents arribades d’immigrants es va fins i tot arabitzar.

Tornem, de nou, a la llengua i dramatitzem: quan els àrabs arribaven a un poble els seus habitants es preguntaven que coi era tot aquell terrabastall que produïen els nouvinguts. Aquests arribaven tot cridant: Al Arabiya! Al Arabiya! –Som els àrabs! Som els àrabs!. «Algarabía» és el mot amb què es designa un gran soroll i terrabastall. Després vingueren les posteriors re invasions fins al desastre almohade. Només quan aquests nous bàrbars –ara provinents del Magrib– trencaren la pau social imposant el fanatisme els petits senyors del cantàbric, que fins al moment tan sols havien fet que resistir els atacs àrabs de la mateixa forma que ho havien fet amb els romans, van ser capaços d’anar fent ràtzies i establir-se de forma permanent cada cop més al sud.

Tot això no és nou. Hi ha teories que intenten explorar altres interpretacions del que succeí a la península, però no se’n parla, o se’n parla en petit comitè. Tornant a l’inici del text, si que hi ha un problema amb el debat històric, però crec que va molt més enllà de la Guerra Civil, l’origen de Cervantes o el Decret de Nova Planta. Penseu un moment amb una altra frase típica, tòpica i que per això mateix no es pren amb tota la serietat que, crec, mereix: «España es Astúrias, y el resto es tierra conquistada». Que després d’això vingueren els «cristianos viejos» contra «cristianos nuevos» i tota la pesca.

El passat d’Espanya, així com el seu futur o la seva unitat, no son camps en que es permetin gaires interpretacions.

Recull d’articles, n. 11

Diumenge a la tarda. És el moment de mirar la pel·lícula, dormitar, fregar i netejar la casa –ai las…– o… publicar la onzena entrega del Recull d’enllaços. Aquesta setmana més curt del normal, que han sigut set dies de no parar gaire-res per casa. Recordeu que aquests son els que trobo més interessants, i que podeu trobar la resta, en cru, als marcadors.

  • De n’Enric Vila, avui dos. El primer d’avui mateix on ens fa el retrat del diputat Albano Dante-Fachín. I és un retrat prou diferent del que podem veure a Internet, on el diputat és un dels paladins de la Nova Política quan, en realitat, sembla més del mateix. Llegiu Dante Fachin, la ferida argentina. I el segon, L’art d’interpretar el passat i l’entreteixit entre història i política. D’aquí n’he extret una idea que desenvoluparé la setmana que comença.
  • Dijous parlava de la pretensió de coneixement i de com ens fa dir bajanades. El títol prové del discurs que Friederich Hayek feu en l’acceptació del Premi Nobel en Ciències Econòmiques. No us el perdeu, que té moltes coses interessants.
  • Canviar d’idea és una cosa que no es fa gaire sovint. Aquí deixo dos articles que en parlen. El primer, convidant-vos a fer-ho encara que sigui per fer quelcom diferent, i el segon mostrant alguns dels avantatges que comporta.
  • I per acabar, en Bernat Dedéu ens explica els motius de la vida. A diferència de la resposta secret de la vida, l’univers i tota la resta, el tema dels motius és, certament, diferent.

Que tingueu un bon final de diumenge, que jo marxo a escombrar…

Sapiens?

Aquests dies d’asil sanitari he aprofitat per llegir alguns articles atrassats. Un d’ells era la ressenya que van fer a The Guardian del llibre Sapiens: A Brief History of Humankind de Yuval Noah Harari, que comenta tota la evolució de l’espècie humana, des de l’edat de pedra fins acabar amb el post/trans-humanisme.

A la ressenya s’indica que Harari considera l’agricultura com el frau més gran de la història. L’autor del llibre considera que els humans no van domesticar el blat, sinó que es va fer el procés contrari.

Aquest procés de domesticació humana, diu Harari,

va causar que els humans abandonéssim la simbiosi amb la natura i iniciéssim una carrera a l’avarícia i l’alienació. Més sovint va comportar una pitjor dieta, més hores de treball, un risc més alt de patir fam, viure de forma amuntegada, més susceptibilitat a patir malalties, noves formes d’inseguretat i formes de jerarquia pitjor.

Tot i que podria arribar a estar d’acord, no sense debat, amb l’afirmació posterior que diu que l’agricultura industrial és el pitjor crim de la història, crec que no podria ni comprar un gram de les altres.

Potser cunyadejo, per dir que l’agricultura “només” ens va fer sedentaris i ens lligà a una zona de terra, però dir que comporta més hores de treball de les que feien els caçadors-recol·lectors, que possiblement havien de seguir les migracions de les seves preses, o encara pitjor, viatjar en busca dels ramats, empescar-se formes de conservar el menjar…

Si tenen alguna cosa bona els cicles agraris és precisament que son cicles. Hi ha cicles d’activitat, i cicles de menys activitat, que entre d’altres coses han permès que neandertals i sàpiens poguessin seure sota una figuera… i pensar.

Pitjor formes de jerarquia? Passar de la jerarquia del més fort a la del més espavilat pot ser pitjor, o no. Quan es necessita força, rapidesa i resistència, el líder serà un, i les ordres s’hauran de seguir immediatament, sense discutir. Però diferents situacions requereixen altres formes de lideratge, i una presa de decisions més tranquil·la. L’agricultura, amb neandertalets i sapientets pensant (?) el per què es fan les coses com es fan, crec, va ser un bon canvi.

Però on més en desacord estic amb Harari és amb la seva visió del present i el futur. En tant a l’ “ara”, barreja obscenament el “tret humà del desig pel sucre” amb la pornografia.

El nostre fort desig pel sucre i el greix han conduit a la sobre-oferta de menjars que son causa primera de malaltia i lletjor. El consum de pornografia n’és un bon exemple. És com menjar massa: si les ments dels addictes a la pornografia es poguessin veure com cossos, serien extremadament obesos.

No se si és el ressenyador o l’autor, però s’ignora completament que el gust pel menjar depèn de l’educació que es doni al nen, i en la re-educació alimentària dels adults. Aquest “desig innat” humà de consumir sucres i greixos és totalment inexistent i fals. I encara que existís, que a alguns ens agradi més la xocolata, els entrecots o la cansalada no vol dir que no puguem exercir la nostra consciència i optar per un altre aliment. La voluntat humana d’escollir allò que ens és més beneficiós a llarg és un dels trets que ens diferencia dels animalets.

Finalment, Harari arriba al post-humanisme i el tracta d’una forma curiosa, que al menys jo no havia vist encara: la felicitat i l’avorriment de la vida a-mortal. Tot i que el comentari té una ferumeta important a neoluddisme, el fet que es faci distinció entre immortalitat i amortalitat és, al menys, curiós.

En tots els articles que he llegit sobre el tema, aquesta mena d’immortalitat amb que se’ns vol vendre el transhumanisme va lligat a la cura de malalties i millora de les capacitats funcionals del cos, així com en el transvasament de consciències a grans xarxes neuronals, en el cas més extrem.

Harari, però, rescata exemples literaris. Tota la literatura s’ha escrit per humans que intentaren transmetre alguna mena de missatge, i potser per això els personatges immortals, des dels vampirs, als elfs del Senyor dels Anells passant pels àngels de El cel sobre Berlin, viuen una existència fastiguejada i turmentada. Ja sigui pel pes dels records i les vivències, o bé per haver de ser mers espectadors en l’esdevenir del món, sense poder-hi interactuar.

Sigui com sigui, records i vivències pesen, i tal i com ens és imprescindible dormir per un temps cada dia, viure per tota l’eternitat recordant casi tot deu ser horrible. Si ja en menys de 70 anys moltes persones desitjarien poder oblidar certes coses, no puc imaginar tota una eternitat… A menys que, un altre cop com a “Tokio ja no ens estima”, es descobrís un sistema d’esborrat selectiu de la memòria.

Sigui com sigui, en el que estic d’acord amb Harari és que el nivell de felicitat, el nou indicador mainstream, variaria poc o gens. Si una cosa ens caracteritza, a part d’escollir entre dinar cansalada o arros, és la nostra capacitat d’adaptar-nos per ser feliços en gairebé qualsevol situació.

Aquesta futura evolució cyborg, ara mateix, es podria considerar una aberració moral. Mentre és una incapacitat manifesta dotar d’aigua corrent a gran part de la població del planeta, s’està intentant assolir la transcendència del cos humà i que aquest esdevingui, en part, innecessari per a existir. Un avenç només a l’abast de ben poca gent.

Defensors de la Singularitat i de Skynet, com a mínim accepteu el vostre egotisme (amb T) i deixeu de vendre la moto de “la millora que comportarà per a la humanitat”, al menys per aquella que ni tan sols té aixeta a casa i ha d’anar a buidar els budells al marge.

Llegiu Sapiens: A Brief History of Humankind by Yuval Noah Harari a The Guardian.