La Crisi© i la falta de fe

Ja fa bastant temps que dura això de La Crisi©. Des de finals de 2008 amb l’estirada inicial, passant per la contracció, la recessió i la depressió, que deuen ser els passos anteriors a la negació, l’ira i l’acceptació… o no…

Amb ell davant, es impossible tenir una crisi de fe
Però, per què? Per què nosaltres? Per què aquí? Per què ara? No érem tots feliços? Recordeu els inicis de tot… quan el Barça començava a dibuixar el final de temporada que el va dur a aconseguir les sis copes, amb La Roja© guanyant eurocopes i mundials i els de Mediamarkt, que deien que no estaven bojos, i els concessionaris de cotxes i gairebé tota la resta, fent-se els xulos oferint regalassos “si la roja gana el mundial”… i després tots a córrer dient que “¡es que no leísteis la letra pequeña!”.

I pocs mesos després, tot se’n va anar en orris. Mentre la pell de brau encara no s’acabava de creure el fet realment històric que la selecció de futbol no només passés dels quarts de final, si no que acabés guanyant la competició, el món es va començar a esfondrar en serio…

I, per què? Molt simple. Falta de fe. El que havia estat el bressol d’Europa a l’inici i la reserva espiritual fa pocs anys, s’havia tornat un cau de descreguts, idòlatres del nou politeisme en forma de jugadors de futbol, televisors de plasma, canyes a 1 euro i cotxassos aconseguits ampliant l’hipoteca.

Però la fe.. Què és la fe? Diuen que la fe mou muntanyes. Que s’ha de tenir fe, com Abraham quan HaShem li digué que, als seus 75 anys, havia de marxar de la casa dels seus pares (potser ja tocava) per anar a una terra llunyana

I Abraham no només va marxar, si no que va confiar en HaShem quan li va prometre que, als seus 100 anys, tindria un fill amb Sara, la seva esposa igual de vella i estèril.

I milers d’anys més tard Maria de Natzaret tingué fe en l’esperit sant, manifestat en forma de colomí, ja que ell la cobriria amb s’ ombra i engendraria el Salvador. I poc després son marit, Josep, si que va haver de fer un acte de fe dels grans, per acceptar que “un esperit en forma de colomí” s’havia posat sobre el cap de la seva dona, deixant-la embarassada, ni més ni menys, del messies salvador de tot el món i part de l’altre.

Precisament, és la figura de l’esperit sant la que va crear més controvèrsia als cristians primitius, que es van passar uns quants segles discutint sobre la divinitat del pàjaru en qüestió fins que van triomfar les tesis trinitàries. Així que els contraris van ser declarats heretges i posteriorment cremats, o viceversa.

Això és el què passa si no es té fe.
I precisament la figura d’aquell colomí, dos-mil deu anys després, va provocar una altre tremenda discussió sobre la conveniència de la seva existència o no. Va ser a quasi bé totes les grans ciutats del món, on una sèrie d’alcaldes mancats de fe van decidir declarar la guerra als colomins, provocant la mort i mutilació en massa dels animalons.

Podriem dir que aquestes accions de genocidi aviar, perpetrades per aquests descastats, essaboríos i descreguts polítics, van curullar la paciència de l’Innombrable?

S’ho podria haver pres com la prova definitiva de la falta de fe que, per altra banda, havia caracteritzat la humanitat fins fa tres telele-notícies. I potser com Ell creu que ja no creiem, ens ha castigat amb La Crisi©

Serà per això que tots els polítics, estatistes, gurusistes i tertulians diuen que La Crisi© es solucionarà si es duen a terme certes accions consistents en tremendos salts de fe… “S’ha de recuperar la fe en la política” diuen… “Només endeutar-nos fins l’infinit i més enllà ens permetrà superar La Crisi© del deute”… repeteixen…

Diuen que la fe mou muntanyes… si és així, potser caldria moure’n una per quan caiguem pel precipici… Cal tenir fe amics, així que ja ho sabeu: acolliu un colom mutilat a casa. Oferiu-li un jaç, un tros de pa sec i un got de vi. Traieu-li els polls i les puces.

Estimeu aquests pobres animalons alats i potser, només pot ser, Ell ens perdoni els nostres deutes, així com nosaltres perdonem als nostres coloms. Penseu que fent això tindrem exactament les mateixes probabilitats d’arreglar res que fent el que els polítics diuen que s’ha de fer. És un salt de fe. Com qualsevol altre.

Anuncis

Clictivismo 2.0

iCazuel™. Incluye Güifi y Blutú
iCazuel™. Incluye Güifi y Blutú
Eh, pssst… Joven indignado. ¿Estas hasta el gorro de que te quiten tus derechos? Si, esos que, según te contaron en un programa de televisión que nunca recordarás, garantizaban la felicidad, un BMW 320 y una tele de plasma en el salón, y todo ello sin salir de casa.

¿Fuiste a estudiar a Londres para ser alguien, acabas de descubrir que simplemente eres uno más, que el tiempo en Londres es una mierda y que se está mucho mejor en las playas del mediterráneo?

¿Estudiabas pa abogao y sólo encuentras trabajo de limpiacristales? (minuto 2:30)

¿Estás harto de tener que salir de tu casa casa de tus padres a protestar en domingo, con lo bien que se está en el sofá viendo la liga de fútbol de Vanuatu?

Pues bien, ahora puedes luchar por esos derechos de una nueva modo ¡Sin salir de casa! Tan solo tienes que pillar tu ejmarfon con Android y descargarte la aplicación Caceroladator.

Una vez con tu cacerola 2.0 instalada, no tendrás que bajar más a la calle a sudar… a menos que quieras ir a hacer unas cañas o unas tapitas de sepia con los coleguitas… Tan solo deberás iniciar la aplicación y agitar el teléfono para crear un estruendo digno de cualquier manifestación que se precie.

Ah, y también la puedes usar cuando mamá se retrase en servirte el desayuno, o para protestar el día en que por fin vea la luz y te eche de casa a los 36 años.

Olvídate de acarrear pesados utensilios de cocina. Tendrás todo lo que necesites en tu terminal móvil de última generación. Y por si te cansas, la aplicación incluye botón de “Play/Pause” para que no tengas que hacer el pesado esfuerzo de mover el cacharro. ¡Dale a un botón y olvídate de todo lo demás!

Recuerda, joven indignado, Caceroladator. Porque todo es más fácil con eso del Internéls.

Reunión de filósofos

Llego a casa, abro el twiter y en el repaso encuentro una noticia sobre un posible fin de las tarifas de roaming en la Unión Europea.

El segundo párrafo empieza así:

“El próximo mes se celebra una reunión entre el presidente de Portugal, Sócrates, y Zapatero.”

Me quedé de piedra. Que gran cumbre, Sócrates y Aristóteles Aristófanes, debatiendo sobre el futuro de las tarifas de comunicación a través del éter.

Por cierto, que para asistir a la reunión del próximo mes, si que haría falta un poquito de éter…

Let me show you my paprika…

Edward Weston, fotògraf genial. Quan estudiava per a fotògraf, el Mestre Llorenç ens va parlar “dels pebrots den Weston”… i ens els va ensenyar.

Look what a beautiful Paprika!

Ara resulta que en Weston, a més de tenir molts pebrots, era un ciutadà del planeta Paprika…

i came on my spaceship to save the earth
i’ve been to the south and i’ve been to the north
check me out dubbing when you hear me sing
i’m an ugly duckling and a beauty king
i’m an alien elvis, i bring love and joy
my dance might remind you of the disco boy
i’m the young i’m old i’ve got a heart of gold
i’m an ultimate kitsch of the people of the world

some say that i come from russia
some think that i come from africa
but i’m so exotic i’m so erotic
cause i come from the planet paprika
aiii aii aii citizen of planet paprika,
aiii aiii aiii greetings from planet paprika

some say that i come from russia
some think that i come from africa
but i’m so exotic i’m so erotic
cause i come from the planet paprika
aiii aii aii citizen of planet paprika,
aiii aiii aiii greetings from planet paprika

brazil, japan, northern pole, balkan
tel aviv, barcelona, beirut, teheran
this planet is a mess we had to interfere
now we are here so have no fear
you had to do stop because enough is enough
while fighting for oil, you forgot about love
there’s a war in the east, a war in the west
there’s too much death and too little sex

some say that i come from russia
some think that i come from africa
but i’m so exotic i’m so erotic
cause i come from the planet paprika
aiii aii aii citizen of planet paprika,
aiii aiii aiii greetings from planet paprika

some say that i come from russia
some think that i come from africa
but i’m so exotic i’m so erotic
cause i come from the planet paprika
aiii aii aii the citizen of planet paprika,
aiii aiii aiii look what a beautiful paprika

now come close, call me what you want,
i can be your superhero, james bond,
i’m coming your way and you can’t resist
i know you want to be loved,
you want to be kissed
t’s a light consuation (?)
of paprika vibrations
aliens are coming to help the nations
it’s a light consuation (?)
of paprika vibrations
aliens are coming to help the nations

some say that i come from russia
some think that i come from africa
but i’m so exotic i’m so erotic
cause i come from the planet paprika
aiii aii aii the citizen of planet paprika,
aiii aiii aiii greetings from planet paprika

some say that i come from russia
some think that i come from africa
but i’m so exotic i’m so erotic
cause i come from the planet paprika
aiii aii aii let me show you my paprika,
aiii aiii aiii look what a beautiful paprika

Neal Stephenson como visionario

Estoy re-leyendo el Criptonomicón de Neal Stephenson, editado originalmente en 1999. Ya en el prólogo, Stephenson nos regala una descripción genial sobre la situación bancaria mundial de los últimos 24 meses:

Si China no estuviese siendo sistemáticamente destrozada por el imperio de Nipón, probablemente enviaría contables oficiales para controlar la cantidad de plata presente en las cámaras acorazadas de los bancos, y todo se realizaría con tranquilidad y de forma ordenada. Pero tal y como están las cosas, lo único que mantiene la honradez de un banco son los otros bancos.

Así es como lo hacen: durante el curso normal de su actividad, mucho papel moneda pasará por las ventanillas de (digamos) el banco Chase Manhattan.
Lo llevarán a una habitación trasera y lo ordenarán, arrojando en grandes cajas de dinero (de como medio metro de área y un metro de profundidad, con cuerdas en las cuatro esquinas) todos los billetes impresos por (digamos) el Banco de América, en una de ellas, todos los de City Bank, en otra.

Después, el viernes por la tarde, aparecerán los coolies. Cada coolie, o pareja de coolies, tendrá su gigantescamente larga caña de bambú —un coolie sin su bambú sería como un marine chino sin su bayoneta brillante— e introducirán sus cañas entre las cuerdas de las esquinas de las cajas. Luego un coolie se colocará bajo cada uno de los extremos de la caña, elevando la caja en el aire. Tienen que moverse al unísono, porque si no la caja empezaría a agitarse y las cosas se irían al carajo. Así que mientras se dirigen a su destino —el banco cuyo nombre esté impreso en los billetes de la caja— cantan y plantan los pies en el suelo siguiendo la música. La caña es muy larga, así que están muy separados, y tienen que cantar muy alto para oírse, y por supuesto, cada par de coolies en la calle está cantando su canción particular, intentado ahogar a todos los demás para no perder el paso.

Por tanto, diez minutos antes de la hora del cierre el viernes por la tarde, las puertas de muchos bancos se abren de par en par y varias parejas de coolies entran desfilando y cantando, como si fuesen los teloneros de un jodido musical de Broadway, dejan caer sus enormes cajas de gastado papel moneda y
exigen plata a cambio. Todos los bancos se lo hacen los unos a los otros. En ocasiones, todos lo hacen el mismo viernes, especialmente en un momento como el 28 de noviembre de 1941, cuando incluso un soldado común como Bobby puede entender que es mejor tener plata que un montón de recortes de periódico. Y es por eso que, una vez que los peatones normales, los carritos de comida y los furiosos policías sij se han apartado y pegado a los clubes, tiendas y burdeles de Kiukiang Road, Bobby Shaftoe y los otros marines del camión no pueden ver todavía la cañonera que es su destino, debido al bosque horizontal de poderosos bastones de bambú.

Ni siquiera pueden oír la bocina de su propio camión debido a la salvaje y vibrante cacofonía pentatónica de los coolies cantando. No es la típica carrera monetaria del distrito bancario de Shanghai un viernes después del mediodía. Es el ajuste de cuentas definitivo antes de que todo el hemisferio oriental arda en llamas. Todos los millones de promesas impresas en esos trozos de papel higiénico se mantendrán o romperán en los próximos diez minutos; se moverá plata u oro de verdad, o no se hará. Era una especie de Día del Juicio fiduciario.

Luego, varios capítulos después nos regala, a raíz de la historia sobre el diseño de un póster para una conferencia, otra magnífica descripción de las absurdas guerras del copyright, los derechos de autor y la propiedad intelectual:

El póster ganó un premio casi en el momento de salir al público. Eso llevó a un comunicado de prensa, lo que a su vez llevó a que el póster fuese consagrado por los medios de comunicación como Objeto Oficial de Controversia. Un periodista decidido consiguió localizar al soldado de la fotografía original, un veterano de guerra condecorado y fabricante retirado de herramientas que, casualidades, no sólo estaba vivo sino que gozaba de excelente salud, y que, desde la muerte de su esposa de cáncer de pulmón, pasaba su jubilación vagando por el Sur Profundo en su camioneta ayudando a reconstruir iglesias negras que habían sido quemadas por salvajes borrachos.

El artista que diseñó el póster confesó luego que se había limitado a copiar la fotografía de un libro y no había realizado ningún esfuerzo en absoluto por obtener permiso: el mismo concepto de pedir permiso para hacer uso de la obra de otra persona era defectuoso, ya que toda obra de arte derivaba de otra obra de arte. Poderosos abogados de alto nivel convergieron, como bombarderos, sobre el pequeño pueblecito de Kentucky donde el agraviado veterano se encontraba en el techo de una iglesia negra con la boca llena de clavos, clavando planchas de contrachapado y murmurando «sin comentarios» a una horda de periodistas plantados en el césped.

Después de una serie de conferencias en una sala del Holiday Inn del pueblo, el veterano surgió, acompañado por uno de los cinco abogados más famosos sobre la faz de la Tierra, y anunció que iba a presentar una demanda civil contra las Tres Hermanas, que si prosperaba las convertiría a ellas y a toda su comunidad en abrasión humeante sobre la superficie del planeta. Prometió compartir la indemnización con las iglesias negras, varios grupos de veteranos minusválidos y equipos para la investigación sobre el cáncer de pecho.

El comité organizador retiró el póster de la circulación, lo que dio lugar a que un millar de copias piratas apareciesen en la web y llamó la atención de millones de personas que no lo hubiesen visto en caso contrario. También presentaron una demanda contra el artista, cuyos recursos económicos podrían detallarse en el reverso de un billete de metro: poseía unos miles de dólares y deudas (en su mayoría préstamos para estudios) por unos sesenta y cinco mil dólares.

Why Mexico is different: visit sunny Mexico

La traducción automática siempre ocasiona momentos hilarantes. En un intento de traducción, el artículo en que presentaba mi nuevo Android, ha cambiado “buscarme las castañas” por “decided the buscarme CHESTNUT.”

Lo que resulta lógico en frases típicas o refranes, se puede convertir en conflicto diplomático, ya que para Google, “Per què Spain is different?” significa “Why is Mexico different”.

No tengo nada contra el país centro-americano… es más, bastante pena tienen de haber sufrido a los españoles como para ahora les confundan con ellos… aunque eso ya pasó en el Hotel Fawlty…y en las Ramblas de Barcelona…

Mexico is different!!

Per què Spain is different? Capítol 4: del reality show als feyts diferencials

Previously on Spain…

Quan la península ibèrica va quedar dividida entre els quatre regnes cristians i una sèrie de grupuscles musulmans diabètics, la cosa estava molt clara…. O al menys així podria pensar-ho qualsevol estrateg civilitzat: els regnes cristians formarien una aliança comuna per a desfer-se dels que anomenaven putomoromierdas.

Sancho de Castiella i Alfonso de Leon, o viceversa, decidint l'herència com a bons germans
Però cal recordar que estem parlant de la península ibèrica. Així que els quatre regnes cristians, després de mirar cap al sud una fracció de segon, van seguir amb la seva tradició bíblica de resoldre disputes hereditàries a cops de garrot, excepte quan l’agent legal i representant exclusiu i vitalici a la Terra del jueu escaldat mil anys abans hi ficava cullerada. Llavors tots callaven. D’aquesta manera es va formar la carambola de la croada contra els albigesos, la batalla de Muret i el confinament d’un petit nen ros al castell de Montsó.

I mentre aquest nen ros del que parlarem després visitava el bucòlic i selvàtic Montsó, un monjo francès que havia inventat un sistema d’escriptura portàtil, consistent en petits fulls de pergamí lligats i que cabien a la butxaca, passejava per Poitiers. Mentre pensava en que aquells camps tenien un nosequè i que potser s’hi podria construir quelcom espectacular, va passar pel costat d’un parell de pagesos que parlaven de cervesa barata i noies picants.

El monjo, de nom Aymeric Picaud, els va demanar més informació, i els pagesos li van respondre,

Allez allez! Visitez l'Espagne! Soleil et biere pour peu d'argent!

Ell va replicar que de sol i cervesa res, que tenia un amic que li havia dit que era un lloc amb moltes obres arquitectòniques i representacions culturals. Els pagesos van esclafir a riure i van seguir el seu camí, entonant una estranya cançó que parlava sobre un regne antic, i una pàtria molt estimada per algú.

Així que l’Aymeric va agafar el seu cavall i va posar rumb a Irún, cap al sud, que diuen que és més fàcil, ja que és com anar cap avall. En arribar als Pirineus es va perdre, diuen, per una tempesta de neu i va acabar arribant a Orreaga. Quan va preguntar en el seu pobre hispànic

Hoygan, como yo donde para ir Santiago, amigou?

els vasconavarresos van veure el business, i van contestar:

Que si que si, siéntese que el Patxi le traerá algo de comer.

I li van portar una llesca de pa amb un tall de formatge, pel qual li van cobrar 3 maravedies, inventant d’aquesta manera el timo del montadito que tots coneixem.

Tanmateix, hi ha males llengües situen a Picaud a la cara francesa dels Pirineus, però no a l’hivern i amb tempestes de neu, si no a l’estiu. Ansiós per estar a prop del seu destí, va agafar una turca monumental de vi barat i, en comptes de travessar la frontera per Irún va acabar desmaiant-se, borratxo i insolat perdut, a Saint Jean Pied de Port.

Sigui com sigui, els navarresovascos van anar minvant progressivament el contingut de les butxaques del monjo francès, fent-lo voltar de poble en poble per absolutament tota la geografia vascarresa, fins que un dia, Picaud va reconèixer certa piga situada en cert lloc impúdic, recordant de sobte que ja havia passat per allà. Va girar cua, va llençar tota mena d’imprecacions dirigides a tot el poble navarrovascuence i finalment va seguir amb la seva ruta cultural.

Aymeric Picaud pocs quilòmetres abans d'arribar a Burgos
Desviat irremeiablement del seu camí, Aymeric es va trobar sol i quasi sense calers a les estepes lleoneses, on va haver d’anar preguntant als seus habitants, esporàdics ramats de cabres, si per allà s’arribava a Santiago. Després de travessar les inacabables, deshabitades i assolellades però fredes planúries del regne castellà, en arribar a Galícia li va preguntar a un camperol:

Hoygan amigou, ¿como you ir Santiagou?

El camperol li va respondre

El conceto, es el conceto. Eso es lo importante...y como te digo una cosa, te digo la otra...

I quedant-se tan ample, va seguir el seu camí.

Aymeric va arribar finalment a Santiago i va fer el ritu del company que rep les ensenyances mitjançant un cop de cap del mestre.

En recuperar la consciència i disposar-se a tornar per on havia vingut, va sentir uns crits que li preguntaven que com se li acudia anar en aquella direcció, que cap allà no hi havia més que deserts esteparis i ramats de cabres silvestres durant milers de quilòmetres, per acabar arribant a una terra on et fotien els calers a base de vi barat, formatge fals (sense fongs i que no feia cap mena de pudor… on vas a parar) i pa ranci. I que el camí bo era el de la costa, més al nord.

En veure la transformació de la cara d’en Picaud a mesura que anava sentint les explicacions, d’apacible monjo cap a precursor de l’Increïble Hulk, els camperols gallecs van voler marxar cadascú per la seva banda de forma ràpida, entrebancant-se i obstruint-se mútuament, creant l’impressió que no sabien si quedar-se o marxar.

En tornar a Poitiers, n’Aymeric va agafar tots els petits llibrets de pergamí que portava a les butxaques, els va posar el nom de Moleskine (com podreu veure, un nom ben absurd, raó per la qual tot el poble se’n va fotre d’ell fins a la fi dels seus dies), i ho va publicar, passant comptes especialment amb els habitants navasquesos que l’havien timat de mala manera. De pas, va inventar el turisme literari, les guies de viatge i personatges com José Antonio Labordeta, Bilbo Saquet i Josep María Espinàs.

També va inventar, sense saber-ho, el chauvinisme francès, ja que mai va voler reconèixer que s’havia equivocat de camí. D’aquesta manera, els lectors del seu “A peu per Hispania: Manual per a no ser timat pels navarrquescos malparits”, que tampoc és que fossin gaire més llestos, van creure’s al monjo i van optar per travessar un desert habitat per cabres en comptes d’agradables paisatges frescos, verds i regats amb suc de poma xispejant.

La nova afluència massiva de públic cap a aquesta nova ruta, va fer que el Director General del Reyno de Castilla estengués una ordre de cerca i captura del monjo escriptor francès, inventant la censura periodística per part del govern. Com no va tenir èxit, finalment va haver de decidir gastar-se les perres i començar a construir infraestructures a la nova ruta. A més, com el manual estava destinat només a evitar les pràctiques abusives de les primeres etapes, Fernando III de Castiella e Toledo e Leon, anomenat El Santo per la seva aplicació literal i sistemàtica de la metodologia bíblica per a resolució de conflictes hereditaris, va pensar

Ancha es Castilla, mucho más que el reyno de los vascuences... pardiez que podemos facer muchos más dineros pecuniarios si construimos nuesas carreteras, casas et hospitales para usufructo dos pringados turistas. Alfonsito, ¡vámosnos a forrar!

Fernando III de Castiella, Toledo e Leon fent palesos els valors cristians.
I així es va iniciar el repoblament de l’estepa lleonesa, originàriament un frondós bosc que l’amic Pelayo, del que haviem parlat anteriorment, havia reduït a cendres per tal de sabotejar alguns cultius de xufla, a la veu de

Si no ye pa mí, no ye pa naide. Vamos, ¡que ni pa Dios!

Meanwhile, a la ribera mediterrània…

… a Montsó hi creixia el petit nen ros, que va esdevenir un sagal de dos metres anomenat Jaume.
Després, com no, de diferents lluites entre cosins i pretendents, en Jaume va aconseguir que la seva mandíbula d’ase fos la darrera en trencar-se i arribar a finalista del seu propi reality, quedant com a únic supervivent i guanyant el dret diví a ser Director General del Regne d’Aragó i la Federació Unida de Comptats de Katalunya (FUCK).

Lo bon rei Jaume també va iniciar tradicions ben nostrades, com el pactisme, les maragallades o los feyts diferencials. Mentre a la resta dels regnes cristians es dedicava al turisme de borratxera cultural, Jaume I el Conqueridor, líder de la FUCK, va veure en el mar… l’última frontera… la possibilitat d’internacionalització, de fer quelcom que el diferenciés de la resta. També se li va ocórrer conquerir noves terres als moros diabètics, i per tal cosa va convocar a tots els seus nobles i als seus exèrcits… que el van deixar tirat en diverses ocasions, ja que consideraven que aquelles idees de bomber no eren més que coses modernes i no tenien futur, que el negoci estava en el turisme i la construcció d’infraestructures, com feien a tota la resta de la península.

Finalment, i gràcies a l’intervenció del Papa de Roma, els nobles aragonesos van començar a fer costat a lo bon rei Jaume, que finalment va aconseguir conquerir les Illes Balears, Tortosa i després València.

Anys més tard, seguint amb les seves ocurrències maragallesques (lo plus bell maraghallesch del món?) es va treure una croada del casc i el Papa li va comprar. Però en comptes de conquerir Jerusalem, no va passar del golf de roses a causa d’una tempesta i va haver de tornar a casa.

Durant tot lo seu regnat, Lo Bon Jacme va haver de confrontar diferents revoltes, tant dels seus propis nobles com d’alguns dels conquerits. És el cas dels valencians. Jaume solia respectar els usos i costums dels llocs que conqueria, atorgant llibertat de circulació i comerç als mudèjars, sempre i quan no els importés que s’apliquessin de forma obligatòria els Usatges de Barcelona (i des de llavors, les disputes entre la capital del principat i les províncies a causa del suposat centralisme basat en Barcelona han estat quasi bé diàries).

Aquesta implantació dels Usatges, i no pas que els moros poguessin fer negocis, no solia agradar gaire als ocupants cristians, que tan bon punt el rei marxava, començaven a desbarrar i a incomplir els acords. D’aquesta manera es van produir les diferents revoltes sarraïnes, durant les quals Jaume va demanar ajut al Papa Climent IV que, fent honor al seu nom, va posar com a condició que Jaume alliberés les ànimes dels sarraïns per tal que aquestes arribessin al paradís. I si ho feia a cop d’espasa i no en quedava ni un de viu, encara millor.

En aquell moment, Jaume va entreveure el que arribaria a ser una de les tradicions més nostrades. En un primer moment va dir que si al Papa Clement, però quan va arribar l’hora de la veritat, s’ho va passar tot pel folre de la cota de malla i va mantenir els drets i possessions dels musulmans, a canvi que aquests es convertissin… i d’aquesta manera seguissin pagant impostos. Heus aquí els començaments del pactisme… i d’ allò de “la pela és la pela”.

Per què Spain is different? Capítol 3: del turisme cultural als reality show

Previously, on Spain

Després d’abandonar Galícia i marxar cap al sud, els musulmans que van conquerir la península ibèrica en 15 anys van deixar-se endur per la decadència. Afanats en el seu hedonisme, van començar a crear concursos absurds, com el de menjar fartons. Aquestes activitats van provocar, a part d’un augment espectacular dels casos de diabetis i obesitat, així com petites rivalitats que, amb el temps, van anar creixent i creixent.

Aquells concursos inofensius van derivar en tumults i baralles de carrer, disputes sobre qui feia els millors fartons d’Al-Andalus, o batalles campals perquè algú havia dit que allò de barrejar orxata amb suc de llimona i gel no podia ser bo.

Finalment els tumults van augmentar, forçant la disgregació del Califat en diferents faccions que defensaven les seves pròpies receptes envers els altres, donant pas a les Taifes, precursores del sistema actual de Penyes, tan conegut i celebrat a tota la península durant les festes majors.

Així doncs, amb mitja població a règim, acaparant reserves d’estevia i sense voler a sentir parlar de fartons mai més a la vida, i l’altra mitja defensant la recepta de la seva respectiva iaia, els musulmans no van percatar-se del creixent trànsit europeu que creuava contínuament el nord peninsular.

Lluny de promoure un canvi en la situació, els reis cristians van anar fent i cobrant enormes sumes als turistes europeus en un afany comercial que, junt amb l’analfabestisme promogut pel sistema caciquil, feia que la població dels regnes cristians es preocupés ben poc per l’educació:

Nen, tu el que has de saber és de númbrus i poc més, ves que no t'estafin aquests teutons, que la saben molt llarga amb el canvi. Això dels llibres i les lletres només que porta problemes. Recorda't d'aquell foraster que va venir parlant de llibres... que el mossèn el va fer cremar.

Mentrestant, a Europa, el Sacre Imperi Romà també experimentava una lleugera fragmentació produïda pel fet que, qualsevol imperi basat només en la fidelitat dels comptes a l’emperador i la personalitat d’aquest, es trenca quan l’emperador fineix. A la riba mediterrània, aquesta fragmentació la va aprofitar un digne representant dels nord-europeus peluts i bevedors: Guifré, dit el pilós.

Històricament, un Compte era poc més que un càrrec administratiu. Recaptava imposts pel rei, decidia la despesa pública i era davant ell que els pobladors dels dominis havien de respondre. Ni més ni menys que un proto-funcionari. Com a bons funcionaris, els comptes ostentaven la feina de per vida. A la seva mort perdien el lloc de treball, però els seus fills tenien molts números, tot i que no la seguretat al 100%, per heretar el contracte.

En veure que el xiringuito carolingi tenia els dies comptats i aprofitant que estava a la perifèria de l’imperi, Guifré va fer el que molts d’altres ja feien: llegar els seus contractes comptal-funcionarials, que conformaven la Marca Hispànica, als seus fills i a perpetuïtat, creant així una altra tradició ben nostrada: les sagues polítiques familiars.

Així doncs, mentre Guifré i els seus fills creaven el funcionariat hereditari, els analfabèsties escura-guiris càntabreasturlleonesos van mirar un bon dia cap al sud i van descobrir que els que foren estilitzats i senyorials musulmans s’havien convertit en un munt de rabiosos, gords i malalts, ocupats en debats acalorats sobre pastisseria casolana.

Però els reis cristians no van saber veure l’oportunitat que oferia un Al-Andalus fragmentat. És més, van començar a barallar-se entre ells per dominar el major nombre de trams de la ruta turística que travessava els seus dominis.

La principal empresa, el Reino de Asturias SEUH va perdre el monopoli explotador amb la creació d’altres SEUH diferents com les del Reino de León, Reino de Castilla, Reino de Galícia, Reino de Navarra o el Reino de Aragón.

Com eren poc, i als pobles tothom es coneix, van acabar per engegar una altra tradició que encara avui perdura: l’endogàmia reial. Els caps de casa feien i desfeien amb fills i filles, formant aliances mitjançant casaments. La parella tenien el major nombre de fills possibles, ja que feia falta mà d’obra per mantenir el negoci, i el tema de contractar forasters pel family business no estava ben vist: de fora vingueren que de casa ens tragueren… a més, els de casa ja coneixien com funcionava tot i no calia fer pesades entrevistes de treball…

Il·lustració sobre com repartir l'herència. "Costumisme popular chrestià" (autor anònim, s. IX EC)
Il·lustració trobada al manuscrit “Costumisme popular chrestià” (autor anònim, s. IX EC)
Quan pel pas del temps o per malaltia el cap de casa finava, no ho feia sense abans repartir el pastís entre la família com a bons germans. I com a bons germans, però també com a bons seguidors del culte necrofílic, van seguir les instruccions referents a les disputes d’herència que deia El Llibre al peu de la lletra: a hòsties.

A la mort del pare, i en cas que algú tingués quelcom a dir, els germans imitaven a Caïm i Abel i començaven a repartir garrotades, emprant bé una mandíbula d’ase o, en cas de no haver ases morts disponibles (fet que amb el temps es va fer més ostensible), directament a cops d’espasa. El darrer que quedava dret, aconseguia la totalitat de l’herència, en el que era una mena de Gran Hermano arcaic.

Així doncs, després de l’aplicació sistemàtica d’algunes solucions bíbliques com aquesta, el Reino de Asturias SEUH va passar a dir-se Reino de León SEUH, que després de la fusió va passar a dir-se Reino de Castilla y León, etc., donant pas als quatre grans finalistes del reality show per a regnes cristians del nord: Castilla y León, Navarra, Aragó i la Federació Unificada de Comptats de Katalunya (FUCK).

Per què Espanya és diferent (capítol 2: del turisme de borratxera al turisme cultural)

Previously, on Spain… (and now, with pictures)

Dice Isa ben Ahmad Al-Razi que en tiempos de Anbasa ben Suhaim Al-Qalbi, se levantó en tierras de Galicia un asno salvaje llamado Pelayo.
Crónica de Al Maqqar

Pelayo, al que podem considerar el primer cacic espanyol, va decidir iniciar una empresa: reconquerir la península ibèrica, dominada en aquells moments pels andalusis, infidels musulmans, expressió que amb el temps variaria, com Emerita Augusta o Caesar Augusta van derivar a Mérida o Zaragoza respectivament, a “puto moro de mierda”.

Però a part de cacic, Pelayo era un zipayo, ja que la història deixa entreveure que els asturs originals eren un pel revoltosos i ja van mostrar la seva disconformitat a les invasions anteriors, ja fossin els romans (diuen que hi ha vestigis de pintades anti-romanes fetes per la resistència astur) o els visigòtics cervesers del rei Bamba.

En fi. Que després d’aconseguir que un munt de pagesos traïdors i analfabets derrotessin, de forma misteriosa i incomprensible, en “gran victoria frente a los infieles gracias a la ayuda de Dios” a uns pobres exploradors, Pelayo va tornar cap a casa i li van preguntar

Que ye lo tuyo?

I ell, com a bon cacic espanyol, va respondre

Pues nada hombre, que venimos de matar un puñau de putomoromierdas.

Tothom li va riure la gràcia i el paio, que recordem que era un pel més llest que la mitja, va saber veure un nou model de negoci, diferent al de sablejar al guiri venent cervesa aigualida: que ho fessin els altres, mentre ell, ben assegut al nou palau, cobrava un bon pessic del total.
I d’aquesta manera es va treure del casc dues coses: el Reino de Asturias, nacido grácias a la divina providencia, i el precursor de l’Impuesto de Sociedades.

El Reino de Asturias Sociedad Estatal Unipersonal (també conegut com Pelayo & fíus) va començar la seva internacionalització. Primer cap a l’ oest, fins que van arribar a un lloc feréstec, ple de muntanyes, turons i on sempre hi plovia. Els musulmans que habitaven Galícia van donar gràcies a Alà per fer aparèixer aquell munt de barbuts pudents, i van tornar cap al sud, a terres més pròsperes, amb més sol i on la producció d’orxata fos més fàcil.

Meanwhile, a la ribera mediterrània, un tal Carlemany s’havia fet amb el poder del que quedava de les restes de l’Imperi Romà, es va camelar al nou líder de la religió del pobre jueu linxat, que estava més de moda que mai, i va canviar el nom al xiringuito, que es va passar a dir Sacre Imperi Romà.

Carlemany va fer algunes excursions al sud dels Pirineus i va aconseguir conquerir una part del territori als andalusís, que per allò que venien del desert, el tema de la neu i el fred no els feia el pes. Així que després de discutir una micona, van organitzar una sessió de branding per quedar d’acord en que els barbuts pollosos i pudents serien els amos al nord del Llobregat, creant la primera Marca Hispànica.

El Reino de Asturias ja controlava el nord de la península i el comerç de cervesa barata per immigrants visigòtics que venien del sud. Així que a algú se li va acudir fer aliances comercials amb la resta del món conegut, i emprar-les contra els competidors musulmans infidels i la seva maleïda beguda blanca i dolça.

Tinc un amic que...” en una sessió d’storytelling, li va explicar a un altre amic una història que havia sentit...

Resulta que un tal Pelayo (!!!!!) o Paio… o algo… que era un ermità d’aquella zona feréstec on sempre plovia i hi abundava certa espècie de bolets psicotròpics, va veure tot de llumetes i ‘estrellas sobre un bosque’ durant unes quantes nits. El paio, molt afectat per les al·lucinacions, va anar a veure al seu bisbe, que quan va sentir el relat li va contestar

El conceto es el conceto. I como te digo una cosa te digo la otra. Tu chitón que yo me encargo.

I va dissenyar un viral: el rumor llençat a les xarxes socials de l’època deia que, en aquella zona on mai es veia el sol, on sempre hi plovia i on ningú sabia cap on anar, ni si pujava o baixava, un Paio havia trobat la tomba d’un tal Santi, que va aconseguir escapar al linxament del famós jueu 800 anys enrere, i que havia arribat a la contrada… circumnavegant tota la terra coneguda… des de l’orient mitja… en un vaixell de pedra.

La majoria d’europeus, tot i haver evolucionat gràcies a estar més connectats amb el món, encara recordaven les històries dels seus re-re-besavis que parlaven d’un lloc al sud-oest, on la cervesa era barata, feia sol, podies estar de festa tot lo dia i les noies no es feien les estretes.

A part de recordar històries dels avantpassats, també en conservaven algunes tradicions, com la de no rentar-se, fomentar l’ auto cultiu de puces o ingerir enormes quantitats de cervesa. I el viral va funcionar a la perfecció.

El factor ‘cervesa’ podria haver estat decisiu en el fet que ningú es parés a calcular l’índex de realitat del fet que un paio, que havia escapat a un linxament públic feia 800 anys, hagués arribat des de l’altra punta del món flotant sobre un tros de roca.

Sigui com sigui, tots van córrer com dements per veure el nou descobriment, creant un flux de turistes que cercaven un lloc on deien que havien trobat una capsa platejada que, si la miraves fixament amb els ulls lleugerament creuats, hi veies en 3D. Aquests nous turistes arribaven en legions i es deixaven els calers més alegrement i en coses diferents que els anteriors, que bevien i poca cosa més.

A partir d’aquí, els experts en màrqueting van anar creant nous productes a partir de la Marca Santiago, com pastissos sense llevat o el símbol d’aquell nou destí turístic d’interior: una closca de mol·lusc marí que s’havia de transportar una mitja de 60 kms des de la platja. Tota una mostra de la tradicional eficiència hispànica que ha arribat fins avui.

A part dels productes físics, que aprofitaven les creences del cultorum necrofilicum imperant a l’Europa del moment, van sorgir tota una legió de llegendes variadissimes, gràcies a les quals, els magnats del Reino de Asturias es van folrar amb el nou negoci del turisme familiar organitzat.

Per això van decidir fer Santo Patrón l’ amic Santi, que tants beneficis els havia reportat, creant la tradició de cridar Santiago y cierra caja al final del dia, per fer recompte dels beneficis pecuniaris.

Continua…