Recull d’articles (número 13)

Després d’un diumenge de descans per microvacances (aquí, no a la vida real), tornem amb el recull d’articles, enllaços i coses interessants trobades per la xarxa. Com sempre, a més d’aquesta selecció podeu consultar la resta a la pàgina de marcadors o a Twitter.

Que tingueu un bon diumenge!

Recull d’articles (nº 6)

Amb els feeds a rebentar i superant ja els 4000 articles pendents, fem avui el primer recull de 2016. Som-hi que hi ha feina.

  • When in Doubt, Take a Selfie. La breu història d’una jove soldat de l’exèrcit israelià. Tornant a la base, una noia musulmana pujà al bus, organitzà una mica de sidral i s’assegué al seu costat. Què fer? Parlar. Perquè parlant la gent s’entén. Les persones del carrer hauriem de parlar més entre nosaltres i fer menys cas als que s’erigeixen com als nostres portaveus.
  • A Interpretant el món àrab i l’islam: Qui som nosaltres i qui son els altres. Interessant visió sobre el dualisme i els seus problemes. És necessari llegir-lo, i més necessari pensar sobre el tema.
  • Cory Doctorow parla dels nous problemes que venen amb les, ara si, noves tecnologies com els cotxes sense conductor i aparells amb sensors i mil coses. Han de fer el que nosaltres diguem, o pel contrari, seguir les instruccions que imposin els fabricants gràcies al DRM?

I per acabar, dos d’història.

Compreu un tortellet i bon profit!

La Internet de les coses que fan el que tu dius

La Internet de les coses és un concepte que tot i ja fer uns anys que volta, comporta unes quantes preguntes que han de ser, com a mínim, estudiades.

Cory Doctorow comenta unes quantes d’aquestes preguntes en una xerrada.

Parla sobre sistemes informàtics presents en objectes que fem servir durant el nostre dia a dia que no han estat auditats de cap forma per verificar si comporten riscos o perills.

Aquests objectes i coses van des de marcapassos o bombes d’insulina a ordinadors de control sísmic o sistemes informàtics d’automòbils o aviació.

Els casos que comenta fan una mica de feredat: cotxes als que han desconnectat la transmissió i els frens mitjançant una connexió bluetooth. Un marcapassos que, també en connexió sense cables, és capaç de fregir literalment un tros de cansalada.

Cotxes ‘subprime’, llogats, que inclouen sistemes per desconnectar el motor d’arrencada, o activar el sistema de so intern per recordar-te, a tu i a qui passi pel carrer, que deus un pagament.

I no només això, cal afegir que hem arribat al punt del “peak-surveillance”, el punt de no retorn a partir del qual cada cop menys gent es preocuparà per l’estat complet de vigilància a que estem sotmesos: a casa, al carrer, a les estacions de tren, aeroports i autobusos… La Societat de Control.

Veieu la presentació La Internet de les coses que fan el que tu els diguis.

El problema del Big Data: Max Levchin’s dream | ROUGH TYPE

Nick Carr explica el somni de Max Levchin, fundador de PayPal i membre de la PayPal Mafia (interessant concepte que acabo de descobrir).

Aquest somni és la fantasia humida més extrema dels tecnòcrates: que la capacitat no utilitzada dels recursos analògics es controli digitalment i es compari amb la demanda no satisfeta.

El problema és que Levchin inclou als éssers humans dins dels “recursos analògics”, proposant inclús un esquema de “computació mental distribuïda”.

Ja no parlem de ‘carregar’ la nostra consciència a una màquina a l’estil del cyberpunk, si no connectar el nostre fetge amb la companyia d’assegurances o fins i tot el govern:

The nightmare world of Big Data, where the moment-by-moment behavior of human beings — analog resources — is tracked by sensors and engineered by central authorities to create optimal statistical outcomes.

Tot plegat pot arribar a ser un bon malson.

Max Levchin’s dream | ROUGH TYPE.

Spime case study: Live Clöthing

Abans-d’ahir comentava el vídeo de Bruce Sterling on es mirava la seva teoria de l’spime, el fabbing i la Internet de les coses, per si hi havia errades importants passats cinc anys després de publicar-la.

En aquests dos dies a casa hem estat donant voltes al tema i, per sinergies, casualitats, serendipitats o com li vulgueu dir, ens han contactat persones interessades en conèixer la nostra experiència amb LiveClöthing.

Així resumint, Live Clöthing va ser el primer spime aplicat al món de la moda, ja fa dos anys.

Cada una de les peces de roba que fèiem, tenia nom i cognoms i una història inicial que l’ usuari-comprador-propietari-padrí havia d’ajudar a seguir. Les peces parlaven per si mateixes, i hom es podia fer fotos amb elles, publicant-ho i posicionant-ho tot a un mapa.

Això permetia als usuaris veure si a la ciutat on estaven o anirien de vacances hi havia més peces de roba vives, i quedar amb elles i els seus companys humans. D’aquesta manera, intentàvem que la roba tornés a tenir el valor que tenia el “traju dels diumenges”.

Així que, aviat, en farem públic el codi per tal que el Live Clöthing segueixi el seu propi camí.