La ley de empoderamiento de las personas frente a los algoritmos

Photo by Андрей Сизов on Unsplash

Desde el pasado 1 de marzo, en China se aplica la primera ley del mundo que regula los algoritmos de internet. Y esto es de una importancia primordial. Se ha llegado a un punto en el que los algoritmos y los sistemas de recomendación controlan la mayor parte de, por no decir toda, nuestras vidas digitales. También muchos fragmentos de la vida que nos queda cuando apagamos el teléfono o el ordenador.

Hay mucha gente que sabe mucho más que yo, así que no voy a repetirme y explicar por qué lo de los algoritmos es una mala idea. Lo que haré es comentar brevemente, aprovechando un artículo de Alberto Romero, algunos de los aspectos de esta ley.

Tengan en cuenta que el original, en chino, se tradujo automáticamente al inglés, y yo hago la traducción al español. Todos los artículos comienzan con la frase «Los proveedores de servicios de recomendación algorítmicos».

Artículo 13: «…no generarán noticias falsas sintéticas, ni las diseminarán…»

Hoy en día, cuando ya sabemos que algunos sistemas de escritura automática —lo siento, pero aún me niego a llamarlo inteligencia artificial— ya pasan el Test de Turing, y que hay algoritmos que nos mantienen debatiendo entre nosotros, o con bots, que esto de la fabricación y distribución —y la amplificación— de estas noticias falsas sea punible por ley de forma explícita, es un gran paso. Imaginen que esto hubiera existido en 2016, durante la elección de Trump.

Artículo 14: «…no utilizarán algoritmos para registrar cuentas falsas, cuentas por transacciones ilegales, manipular cuentas de usuarios, o comentar, hacer favoritos o reenviar de forma falsa…»

La proliferación de cuentas falsas, con el fin de generar y amplificar discursos concretos, plantea hoy en día un problema sobre el funcionamiento de la democracia en muchos países, de los que España no es la excepción. La política catalana tampoco se escapa, y hablé de ello la semana pasada.

Pero no únicamente hablamos de la política, sino de la economía. Buscadores de precios, sistemas de recomendación… todo es presa de algoritmos que aprovechan tu historial de compras o visitas para mostrarte ciertos artículos a un precio más barato, a menudo por debajo del precio de coste, y así quebrar otros comercios. Y no hace falta decir nada de los sistemas de «review» de cualquier producto o servicio, plagado de comentarios falsos. Ya para aprovechar comisiones, o bien para hundir a la competencia.

Artículo 17: «… proveerán a los usuarios de opciones no personalizadas a sus características, o proveerán a los usuarios de una forma adecuada de desconectar el servicio de recomendación…»

Por último, el artículo clave: un botón que permita apagar el algoritmo, y poder disfrutar del servicio de la forma que uno prefiera.

Que esta ley tenga que llegar de China, paradigma del control totalitario, tiene narices. Sin embargo, es un modelo que habría que importar rápidamente en nuestro país. Una ley como esta, en vez de andar legislando por decreto para repartir partidas presupuestarias, sería algo muy bueno y bienvenido.

En el mundo hiperdigitalizado de hoy, una ley que regule los algoritmos a favor de las personas es ya no necesaria, sino imprescindible.

You are not a gadget (IV): retrospectiva del futur del dospuntzerisme

Quan el dospuntzerisme campava ample i lliure, tot era novedós i obria moltes portes i possibilitats. Després de llegir aquesta petita mirada enrere, he aplaudit. Els companys d’autobús m’han mirat de forma estranya*

Ara caldrà pensar en totes les grans novetats i oportunitats de “The Next Big Thing” —com la connectivitat 5g ubícua i ultraversal—…i si realment aporten algun valor afegit al que tenim, i si és que sí, quin.

* Això és una llicència poètica. El meu sentit hiperdesenvolupat de la vergonya m’impedeix fer coses d’aquestes.

You are not a gadget (II): Ficció i sinceritat

El tema de la sinceritat en les no tan noves identitats digitals és un tema que em fascina. I sí, el model actual premia la falsedat i el cartró pedra.

I també, la falsedat existia abans d’Internet. Però avui, les conseqüències són d’una escala molt més gran.

Recull d’articles (número 13)

Després d’un diumenge de descans per microvacances (aquí, no a la vida real), tornem amb el recull d’articles, enllaços i coses interessants trobades per la xarxa. Com sempre, a més d’aquesta selecció podeu consultar la resta a la pàgina de marcadors o a Twitter.

• Comencem fent un cafè als túnels del metro de New York. Més que res un article ‘gràfic’, però que evoca llibres llegits fa molts anys amb una estètica més aviat ciberpunk. Si per alguna casualitat algú llegeix això des de la ciutat que mai dorm, s’agrairia un parell de fotos del lloc… o no… que potser resulta que és un simple puesto de cafè i es desmitifica la història…
• La segona part de Dejados atrás: de las milicias a Trump, de Jesús Pérez. El segon paràgraf el podria signar jo!
• Nicholas Carr pot ésser vist, a vegades, com un neo luddita. En un article al Los Angeles Times ens mostra la seva cara més oposada al concepte. Els perills de la Internet de la vigilancia fa temps que els anem dient, però en Carr ens fa un recordatori molt necessari, i que expandiré, si Déu vol, aquesta setmana aquí al blog.
• I seguint amb els avisos per a navegants sobre la futura legislació restrictiva, avui és el New Yorker qui fa apologia del “si fas servir criptografia, ets un terrorista”. Jo he fet servir TrueCrypt durant uns quants anys. Però articles com aquest, associant aquesta eina a programadors obscurs que creen imperis de tràfic de drogues i terroristes del DAESH, comporten el que deia la introducció al manual de PGP: si es prohibeix la criptografia (i la privacitat), només els criminals podran fer-la servir. Anem badant. Bola extra: malvats hackers ataquen un sistema de rescloses de Rye, a l’extra-radi de New York… Bola extra 2: Cal fer alguna cosa abans que sigui tard…
• N’Eudald Espluga va fer una boníssima apreciació al debat sobre el fet de llegir. Llegir coses i llegir molt és bo. Però, també, el que diu més de nosaltres és allò que deixem de llegir. Llegiu-lo!
• I seguint amb el tema de la lectura, un parell de peces extretes de la selecció de Bernat Ruiz: Aharón Quincoces es pregunta, i bé que fa, per què la xarxa hauria d’incitar a la lectura, i fa un parell d’apreciacions molt interessants. L’altre, explica un nou model de llibreria i el concepte Espresso Book Machine. I ara vull anar a New York.
• Per acabar, una nota de Samizdata sobre la cultura i la seva apropiació que bé podríem estudiar amb relació al debat lingüístic que té ocupada la realitat catalana.

Que tingueu un bon diumenge!

Growing up, o la intenció de mantenir-nos com nens

Avui divendres no faré ressenya literària, més que res perquè encara no n’he acabat cap més. Això que us parlaré d’un article que porta per títol Growing up a The Economist, aquell termòmetre que serveix per mesurar part de la totxeria euro-britànica, en què comenten el llibre Splinternet: How Geopolitics and Commerce are Fragmenting the World Wide Web. Que el text surti pocs dies després dels atacs terroristes a Brusel·les tampoc és coincidència.

Segons la ressenya, sembla que el llibre comentat sigui un altre llibre sobre la decepció dels vells habitants del ciberespai, un altre nou remake the The net delusion de Morozov, que he sigut incapaç d’acabar perquè l’autor és un plasta. Per tant, tot el que faci ferum a net delusion ja fa que arrufi el nas i guardi les distàncies.

Comença amb una cita del Manifest per la independència del ciberespai, de Barlow. Seguidament es passa a la revolta egípcia organitzada des d’Internet i a com els governs persegueixen a grans empreses com Google o Apple, o que aquests governs han après de l’experiència egípcia i ara filtren el tràfic de la xarxa.

No sé si és l’autor del llibre o de la ressenya el que patina, però els governs d’arreu ja espiaven les comunicacions bastant abans de les revoltes àrabs. El filtratge que no permet l’accés a la pornografia a Anglaterra o Austràlia, o els impediments per consultar Google o Facebook a la Xina ja existien molt abans. Això, i que una cosa és que els Estats persegueixin empreses tecnològiques, i una cosa diferent és que Internet siguin aquestes empreses.

Després de navegar pels tòpics de la DARPA i tota la pesca, el fragment més interessant de tota la ressenya ocupa unes poques línies, i és un d’aquells típics memes –els de veritat, no les fotos de gats– tremendament perillosos. Us en poso una captura.

En només sis línies apareixen tots els arquetips de la paranoia de la seguretat: si la resta del món està ultra regulat, per què Internet ha de ser diferent; cal regular amb normes acceptades per tothom; la regulació d’Internet és beneficiosa per tothom; i si això vol dir perdre una mica de llibertat, tot sigui en favor d’aquells que no en saben.

Refutem els arquetips:

Cal regular la xarxa perquè no pot ser diferent de la resta del món

Internet no és un ens artificial i exogen al món. Internet, el ciberespai, és aquell conjunt de cables, servidors i antenes per on circulen les nostres dades. Aquests servidors, cables i antenes estan situats en llocs físics, en països amb legislacions vigents contra tota mena de delictes, siguin econòmics o contra la moralitat. Si ja existeix legislació específica contra, per exemple, el frau o l’abús de menors, per què cal afegir més lleis per si es produeix frau o abús de menors a la xarxa? Internet és una eina. Cal aplicar la legislació existent sigui quina sigui l’eina que s’hagi emprat per cometre un delicte concret. Castiguem el delicte o la forma en què es realitza? Per què el càstig a copiar un arxiu mp3 és superior a copiar una cinta de casset?

Les normes a Internet les decidirem entre tots

Fem una llista: les directives europees contra el programari de codi obert que es pretenien aprovar en sessions de les Comissions d’Agricultura, Turisme o Industria, i que estaven fetes a instància de la Comissió Europea, un organisme no electe; les clàusules de la Ley de Economía Sostenible a España, indicades pel Departament d’Estat dels Estats Units, aprovades sense debat al Congrés; HADOPI a França; la Digital Millennium Copyright Act; les clàusules que regulen drets d’autor a Internet als tractats de lliure comerç ACTA o TTIP i que s’han negociat directament entre els governs sense informar a la ciutadania. I paro, perquè això de decidir les normes entre tots és molt cansat.

La regulació d’Internet és beneficiosa per tothom

Caldria definir aquest «tothom». Quan fa anys dèiem que legislar contra els drets d’autor a Internet obria la porta a la censura, personal i informativa, podíem sentir udols de rissa per part de la ciutadania general. A Europa encara no –espereu al TTIP–, però als Estats Units és delicte intentar eludir un sistema de Restricció de Drets Digitals (DRM en anglès) com per exemple el que no et deixi veure un DVD o llegir un llibre en format digital que has comprat i és de la teva propietat. De la mateixa forma, caldria explicar molt i molt bé quin benefici per tothom és canviar el sistema de drets de propietat, on hom ja no adquireix un llibre o una pel·lícula en format digital o un videojoc, sinó que n’adquireix els drets limitats d’ús, a efectes pràctics un lloguer, però n’està pagant el mateix preu que la còpia física.

Es pot assumir la pèrdua d’una mica de llibertat general en favor d’aquells que no disposen dels coneixements per a l’autoprotecció

L’esquerda digital, amics, és això. No és teclejar amb més velocitat o menys, ni que a casa arribi ADSL o fibra òptica. És tenir el coneixement necessari per saber diferenciar entre els venedors de fum regulatori que es justifiquen en la por i el desconeixement per fer valer els seus interessos. Estic d’acord en què no tothom té la necessitat interior de convertir-se en hacker. Jo ho vaig provar i és molt cansat. Però això no vol dir que calgui construir una gàbia per tothom.

Conclusions

Articles com aquest a The Economist insinuen que oposar-se a aquesta nova regulació que s’acosta és pueril, inútil i cosa d’idealistes romàntics d’una Internet que, com també diu l’article al lamentabilíssim paràgraf final, ja s’ha acabat, com s’acabaren els vols amb menú de tres plats i espai pels peus després de la democratització –aquesta paraula connecta l’alerta bullshit— dels vols barats. Com deia al principi, Internet no és un ens situat fora del món. Per molt romanticisme nostàlgic després d’haver llegit Neuromancer o Monalisa overdrive, el ciberespai real es troba al nostre mateix espai físic, i aquest espai ja està regulat i legislat de sobres. Afegir noves capes és no només innecessari sinó contraproduent. La xarxa, com a eina, ha de mantenir-se neutral. Qualsevol altra acció esdevindrà, tard o d’hora, en intents d’apropiació d’uns o d’altres. Que seria molt trist? Doncs sí. S’acabaria el món? Òbviament no, però tot seria una mica més avorrit. I seriosament, a qui li agrada volar amb Ryanair?

Recull d’articles, nº 10

Al final ho he aconseguit. Una nova edició consecutiva del recull d’enllaços! Avui una mica més variat, ja que hi ha energia, terrorisme, criptografia i més coses. Com sempre, podeu mirar altres enllaços al repositori. Comencem amb l’esmorzar!

• Al Newyorker hi acabo de llegir un article sobre croissants. Al principi m’ha semblat una masturbació mental important, però a mesura que s’avança, tot pren sentit. Al final es fa un al·legat sobre La Civilització que queda a plans quinquennals llum dels que es fan per aquí a la vora, no sé si m’enteneu…
• En Manel Guerra féu un interessant article sobre transparència i open-data. Lluny del hype i la buidor que acompanya aquests temes, indica tres eines necessàries. La segona, en tinc pendent parlar-ne un dia d’aquests… Llegiu el que diu en Manel, que en sap.
• En Jose Alcántara és un habitual d’aquesta casa. Aquest cop ens parla d’energia, canvi climàtic i com no perdre temps amb lluites estèrils.
• Juan Ramón Rallo sobre el liberalisme a España. Ni lliberals en lo económico, ni lliberals en la bragueta. Això si, tots ells se n’omplen la boca.
• A Escritos libertarios, de Camus, hi apareixia mencionada una carta que Simone Weil envià a George Bernanos. A la carta, Weil relata la seva visió de la realitat durant l’estada que feu al bàndol de la CNT-FAI durant la Guerra Civil espanyola: esfereïdora. Comença a partir de la pàgina 10.
• Cory Doctorow fa un article molt interessant sobre les guerres de la criptografia. Aquests dies, l’FBI intenta forçar Apple a incloure una “porta del darrere” als seus aparells per tal que els agents de la llei la puguin fer servir. La cosa està en el fet que no només la podran fer servir ells. Ho trobeu massa paranoic? El paràgraf més important de l’article: «Cybersecurity isn’t just about protecting your location data and your private emails: it’s about making sure randos aren’t spying on your children through your baby monitor, or driving your car off the road, or killing you where you stand by wirelessly hacking your insulin pump – or stealing entire hospitals. If you’re not worried about this stuff, you’re not paying close enough attention». Ah, i també parla de vacunes i canvi climàtic… Darrerament aquest noi fa unes barreges… Però pareu atenció i llegiu. Llegiu!
• Si us interessa el món dels conflictes armats i la seva evolució, Guerras Posmodernas és el vostre blog. Fa dies, en Jesús Pérez feia comentari de la pel·lícula The attacks of 26/11, sobre l’atac terrorista a Mumbai de 2008. Una altra al sac de “pendents”.
• I per acabar, us deixo amb un recull de llegendes urbanes sobre Internet que, com deia en Dario Castañé, semblen extretes directament dels anys 90. Gaudiu-lo, que aquesta setmana potser en faig dissecció.

I fins al darrer moment n’he tingut un altre que mig mostrava un cas de plagi en una publicació en català, però que al final no afegiré per no aportar-me res de bo. Però entre aquests casos i el cunyadisme que ja hem vist, fa tot una mica d’angúnia… Però prou existencialisme barat. Que passeu un bon diumenge.

Farenheit CTRL-Z

Fa poc llegia a aquella àgora post-dospuntzerista que és Twitter, que no hi ha evolució en el canvi d’ opinions. Només interès. Obviant, per absurd, el reduccionisme de l’afirmació que, sens dubte, pot ser certa en més d’un i de deu casos, evolucionar en opinions i creences és bo. Necessari m’atreviria a dir.

El procés personal que ens porta a pensar A per després acabar pensant C o Z és una cosa molt íntima, que només nosaltres coneixem. Fa milers d’anys, quan aquests menesters no interessaven, tan sols un mateix era conscient d’aquest progrés. Fa cent o dos-cents anys, en canvi, la tecnologia permetia el registre, ja en forma de llibres, d’anuaris, de gloses, o del que fos.

Vam passar de conèixer només la vida i opinions de només els “Grans Pensadors” o “Personatges Importants” a poder fer-ho de moltes més persones. Tan sols aquells amb suficient temps lliure i coneixement necessari per a posar-ho per escrit, d’acord, però no és el tema (que us conec). La base es va ampliar, i la història recent i propera ens dona casos com Pla o D’Ors, dos persones que, com tothom, en una època determinada pensaven i deien una cosa, i en una altra època en pensaven i en deien una altra, “coses” que no m’interessen gens per aquest article.

Fins fa ben poc, l’única forma de poder esborrar de la memòria tot allò del nostre passat que, per vergonya o interès, no volíem que els altres sabessin, era aconseguir totes les còpies dels nostres registres i escrits i fer-les desaparèixer.

Aquest és el tema de la novela de Ray Bradbury “Farenheit 451“. El títol fa referència a la temperatura a la que el paper inicia l’auto-combustió. La novela exposa una distopia en la línia de “1984” o “Un món feliç”, però amb una mirada lleugerament diferent: la modificació del present a través de la modificació del passat.

Com es fa aquest canvi? Quan un intel·lectual, un personatge famós o un individu qualsevol és purgat, la maquinaria estatal purga també tots els seus registres històrics: certificats de naixement, expedients acadèmics, publicacions i fins i tot aparicions en diaris i revistes. De totes les biblioteques i arxius. Sistemàticament.

Però no només es fa desaparèixer, ja que no tindria sentit. Es torna a editar i a imprimir el diari, revista o llibre, obviant la presència de la persona purgada. Un cop editat el passat, les noves edicions es tornen a enviar a tot arreu. El nou present ja és oficial i de l’antic no en queda cap rastre.

En aquests temps nostres, la tecnologia ha eixamplat encara més la base dels registres històrics. Qualsevol persona amb accés a Internet i uns coneixements molt minsos pot crear un blog o una publicació a Internet. Qualsevol cosa que es publiqui a la xarxa, per molt d’amagat que es faci, sortirà a la llum en un moment o altre. Les aranyes i rastrejadors dels grans cercadors, i del que no son cercadors, recorren la xarxa sense descans. Indexen tot el seu contingut, arxivant-lo en algun lloc i mostrant-lo quan algú fa la cerca correcta.

Seguint el principi d’hemeroteca, hom pot cercar sobre tal o qual persona i investigar-ne el passat a la xarxa, podent accedir a opinions i visions de fa anys, que poden coincidir, o no, amb l’actualitat.

Per raons que no aconsegueixo comprendre, des d’alguns sectors de defensa dels drets civils es va impulsar el que avui es coneix com el Dret a l’Oblit. Hom pot fer un requeriment judicial per a que s’esborri part del nostre passat a la xarxa.

He començat dient que les persones solem canviar d’opinió. I això no és dolent. El que si que és dolent és intentar aparentar que sempre s’ha pensat igual. L’actual llegislació permet esborrar resultats a cercadors, permet que la distòpia de “Farenheit 451” sigui realitat. Permet que es pugui manipular el present “editant” el passat. En una època on el 90% de registres, cerques i investigació es fa a través d’Internet, editar el passat em sembla un joc bastant perillós.

Els “problemes” del correu electrònic

El correu electrònic va ser, és, la killer app d’ Internet. Quan es va inventar, proporcionava la capacitat de mantenir una conversa a través d’un medi on només hi havia informació estàtica.

En un principi, tot es feia amb text. Com a molt, i fins un temps després no va ser possible, es podien adjuntar documents. Ja fa dies que els emails es poden ‘redactar’ en mode html, és a dir, emprant el mateix sistema d’etiquetes que conformen una pàgina web.

Això fa que el 90% de correus electrònics que rebem siguin petites pàgines web que el nostre lector bloca “per garantir la seguretat”. A dalt de tot hi ha un petit text que ens diu que si no ho llegim bé, hi fem clic per veure el missatge en un navegador. Efectivament, cal veure la cosa a un navegador per assabentar-se del que ens diuen.

És realment paradoxal que s’enviïn micro-pàgines web completes per correu electrònic i que aquestes necessitin d’un navegador web per veure’s correctament.

No seria més fàcil enviar directament l’ enllaç a la web? O encara més fàcil: no seria ideal fer servir un mitjà dissenyat per enviar missatges de text… per enviar només missatges de text?

L’atac i robatori de dades al govern federal

Douglas Rushkoff comenta el darrer atac i possible robatori de dades personals a diferents agències federals dels EEUU.

Com sempre, les dades i també les meta-dades son el botí important:

But with their hands on private personnel data — particularly that of officials and operatives with the highest levels of security clearance — they have unpredictable leverage in any number of situations.

Però amb dades personals privades a les mans — en particular les d’oficials i agents amb els nivells més alts de seguretat — tenen un avantatge impredictible en un gran nombre de situacions.

“Tu saps que jo se que tu no saps que jo…” I així anar fent iteracions del Dilema del Presoner.

Es fa un recordatori de per què Internet té aquestes “falles” de seguretat (tot i que això es pot entendre llegint per què Internet va esdevenir vulnerable), i al final, Rushkoff s’atreveix a dir que no tot té lloc a Internet.

The government, along with business, banking, and everything else that depends on security should simply get off the Internet and build another one.

El govern, junt amb empreses, bancs i tot allò que depengui de la seguretat ha de marxar d’Internet i construir-ne una altra.

Lloable i romàntic, però lentament es va fent camí a la inversa.

Hipocresia del periodisme i la Societat de Control

Allò de “si una cosa és gratis a Internet, és que el producte ets tu” hauria d’estar ja consolidat (si a l’ Ara ho han copsat…), tot i que no cal donar res per fet.

De la mateixa forma, el contrari: no cal donar per fet que si estem pagant per un producte a Internet, la cosa acabi aquí. I no parlo de llibres o bens físics sinó per exemple d’accés a continguts.

Quinn Norton a Medium.com explica com funciona el seguiment que fan l’immensa majoria de webs als seus usuaris, i d’això en sap perquè es veu que ell hi treballa des dels inicis de la web, allà pels anys 90. A l’article es repeteix, i amplia, el tema de les bases de dades i els perfils automatitzats que es fan simplement amb les dades de navegació, temps que passes llegint tal o qual article… les famoses “meta-dades” que els articulistes de El País desconeixen i pensen que l’assumpte Snowden ha revelat al món.

I could build a dossier on you. You would have a unique identifier, linked to demographically interesting facts about you that I could pull up individually or en masse. Even when you changed your ID or your name, I would still have you, based on traces and behaviors that remained the same — the same computer, the same face, the same writing style, something would give it away and I could relink you. Anonymous data is shockingly easy to de-anonymize.

Podria fer un dossier sobre tu. Tindries un identificador únic, enllaçat a fets demogràfics interessants sobre tu que podria extreure individualment o en massa. Fins i tot si canviessis d’identitat o de nom, encara et tindria, en base a traces i comportaments que seguiries fent igual -el mateix ordinador, la mateixa cara, el mateix estil d’escriptura, alguna cosa ho delataria i et podria tornar a enllaçar. Les dades anònimes son increïblement fàcils de des-anonimitzar.

Snowden ha encès un focus lluminós i l’ha encarat sobre una de les agències més poderoses d’espionatge, que té accés a, possiblement, entre el 80 i el 90% de les comunicacions que es fan al planeta.

Per als ‘freaks’ que fa anys que parlem de coses com Echelon o la Societat de Control, no és cap sorpresa una agència de la que es té coneixement des de finals de la segona guerra mundial, per molt que es mostri una falsa actualitat televisada i edulcorada, ja sigui en forma de sèries amb agències “B613” i über-dolents atrapats en l’endogàmia, sigui amb reportatges lloant “a qui ha sacrificat la seva vida per nosaltres” (si sabéssim realment com viu Edward Snowden a la Rússia de Putin…).

La trilogia Bourne (excepte la darrera) és infinitament millor i més interessant, a més que ensenya molta més informació de com treballen organismes ocults a plena vista.

Tornant al tema, no és cap sorpresa per als més vells d’Internet que les empreses i serveis web fan servir meta-dades per a generar bases de dades de clients, que aquestes dades de comportament es venen al millor postor, et cétera.

Que el món de la publicitat és un dels monstres depredadors més despietats de la humanitat tampoc hauria de ser notícia. “Coerción: por qué hacemos lo que nos dicen” de Douglas Rushkoff, és una bona introducció per a començar a comprendre que, tot i que la NSA tingui accés al contingut de les nostres trucades i correus electrònics, a un bon observador no li és necessari accedir a això per saber-ho quasi tot sobre tu.

Sabent quines webs visites, quant temps t’hi estàs, quins fòrums consultes, a qui envies correus electrònics i amb quins “assumptes”… és a dir, sense infringir en cap moment la privacitat de les comunicacions, hom pot saber els teus interessos, el que compres, preferències culinàries, polítiques, sexuals, malalties teves, de la parella o de la família…

Com diu Norton cap al final de l’article, sigueu curiosos amb la xarxa on habiteu-l’alfabetització digital és la millor eina per a la llibertat.

L’escletxa digital real no és la dificultat en l’accés a Internet, ja sigui per preu o per cobertura. És que cal conèixer com funciona la xarxa, és saber que tot allò que es posi a Internet, texts, fotos, emails… tot és públic i pot ser (i serà) emprat contra teu en algun moment. És saber que tot i cadascun dels moviments que fem és vigilat, anotat, estudiat i analitzat. I és saber que existeixen eines per intentar minimitzar tot això (dins l’article en comenta un parell), i que cal aprendre a fer-les servir, i que cal responsabilitzar-se de la pròpia vida digital