La carrera per veure qui fa la tonteria amb menys utilitat segueix. A més de declarar-se molt fort en contra de la guerra, ara toca fer activisme de gran intensitat:
Acabada la protesta, a cantar ben fort el “no serem moguts”. No serem moguts de l’immobilisme.
Hi ha qui diu que “ja s’ha escrit tot”, o que a partir de cert moment en la història, tot és comentari a allò que ja ha passat o s’ha dit. En el moment d’escriure això se m’ha acudit què és la paradoxa del crític de cinema, directors frustrats vaja.
Quan un outsider qualsevol que no forma part d’un determinat stablishment diu o llença una idea, segurament amb dificultat per no disposar de tribuna acceptada, sovint se’l titlla de pretensiós. Quan intenta difondre el seu pensament, se l’acusa d’auto-bombo o auto-promoció, paradoxa digna de comparar-se amb allò de l’austericidi, però això és una història per a ser explicada en una altra ocasió.
Al final, amaguem les nostres idees i reflexions per evitar ser pretensiosos, ja que sempre hi haurà algú que hagi dit, pensat o fet allò mateix que nosaltres, i en alguns cops l’auto-censura funciona massa bé. Total, som irrellevants…
Què hi ha de pretensiós o d’irrellevant en viure la nostra vida, o en explicar la nostra història? Segurament no siguem els únics que haurem vist allò, o pensat això, o tingut aquella idea… però som nosaltres. Depèn de nosaltres ser únics i aportar la nostra visió única i diferent. La història no és lineal sinó cíclica i es repeteix. Potser nosaltres serem els qui farem arribar aquella mateixa idea o visió a algú que, d’altra manera, no l’hauria pogut conèixer mai.
Encara que allò que hagi sigut és el que haurà de ser, i que no hi hagi res de nou sota el sol, és la nostra responsabilitat aportar la nostra marca personal i ajudar en la construcció de tot, a partir del que ens han deixat els que han passat abans que nosaltres.
Moisès Maimònides escrivia al segle XII “Hauríem de veure’ns a través de tot l’any com si els nostres actes i els del món estiguessin equilibrats entre bones i dolentes, de forma que la nostra propera acció pugui canviar tant l’equilibri de les nostres vides com el del món”. Jonathan Sacks, antic Rabí del Regne Unit i la Commonwealth, afegia fa uns dies que “Podem marcar la diferència, i és potencialment immensa. Aquesta hauria de ser la nostra actitud.”
Sempre hi haurà qui s’acontenti només llegint, veient i vivint allò que expliquen els altres des de la seguretat del sofà. Tenim la capacitat de ser excepcionals, només depèn de nosaltres i les nostres decisions.
I ara... què? 