Recull d’articles (número 16)

Avui, aniversari de la fatalment anomenada “Spanish Revolution” (pre-bonus auto promocionat), us presento el setzè recull de cosetes que he anat trobant aquí i allà per la xarxa. Espero que ho gaudiu i, a diferència de fa cinc anys, entengueu quelcom.

  • Brain Pickings, un descobriment atrapant –i existencialment perillós–, té un arxiu d’allò més atrapant i curiós. A Emerson on the Two Pillars of Friendship fan un comentari a l’anàlisi de l’amistat que feu Ralph Waldo Emerson. Deliciós.
  • A The New York Review of Books van fer un article llarg sobre David Hume. No només es comenten algunes de les seves obres, que he posat a la llista, sinó aspectes de la seva vida personal que comentaré, si no falla res, aquesta setmana.
  • Enric Vila fa dies que està en ratxa i ja ho deia diumenge passat. A La revolució convergent en tenim una nova mostra. No deixeu de llegir la resta d’articles d’aquesta setmana, en especial Pensar a Convergència i el de l’Anna Gabriel en què no parla d’ella. El primer paràgraf és sublim.
  • A can Samizdata parlaven fa dies sobre la des-ulsterització de l’Ulster. Penseu en quant fa que no hi ha noticies del nord d’Irlanda. Al text de l’article hi diuen una frase encantadora per explicar-ho: «Maybe the two sides stopped wanting incompatible things. Or to be accurate, one of them stopped caring so much and the other almost stopped caring at all.». Per pensar-hi, oi?
  • Tornant a El Nacional, Marc Pons feia un relat del brevíssim període de temps en que Catalunya fou independent. I ben poques coses han canviat –en el fons– des de 1641…
  • Boaz Vilallonga torna a parlar de l’arquetip del jueu a un article de l’Ara que fa, com ja han dit, una esmena a un dossier publicat pel mateix diari. L’heu de llegir, ja que explica la falsedat i la perversió de l’arquetip emprat a la premsa per definir la societat israeliana.
  • A El Objetivo –el que n’ha fet la traducció des de The Objective deu ser familiar directe de qui traduïa els títols de les pel·lícules– parlen sobre el paternalisme del populisme.
  • I per acabar, recuperem al musicòsof Dedéu explicant-nos qui són dos càrrecs arribats recuperats a diferents estructures de la mamella pública: Pilar Pifarré i Manuel Cruz I com a bola extra, Kids, que m’ha fet recordar a en Martí Llorens, el millor Mestre que he tingut.

Que tingueu un bon diumenge.

La chica sobre la nevera

Reconec que, a la biblioteca, vaig agafar aquest llibre de rebot. Jo volia llegir Tota una vida, però pel volum de lectura i disponibilitat actuals, i com ja estava a la secció «literatura israeliana», vaig acabar optant per aquest llibret de relats d’Etgar Keret, a qui tampoc coneixia com a autor, com a nou llibre per a fer viatges en transport públic.

La chica sobre la nevera (y otros relatos) és, com s’indica (oh, obvietat d’obvietats!) un llibre de relats. La majoria ocupen de dues a tres pàgines i alguns unes 10 com a molt. Al principi resulten un xic desconcertants però només fins que el lector encarrila l’estil i l’humor de l’autor, que viatja del negre un xic cruel fins al deliri total.

Els títols: Echo de menos a Kissinger, El tío del mono, Huevos de dinosaurio, El verdadero campeón de los juegos preolímpicos, Venus me sale rana (tremenda) o Las aventuras de Gdidin contra el contraespionaje, o el que posa títol al llibre, La chica sobre la nevera. Aquest, especialment, és significatiu de la generació Forever alone.

fragment del llibre
Històries de kibbutz, la shoà, la problemàtica dels territoris, l’exèrcit, la religió (molt poca) i mags. En surten uns quants, de mags, als diferents relats. Humor negre, brut, absurd i, com deia, totalment delirant en alguna ocasió, com la que il·lustra aquest paràgraf. Suposo que viure a un lloc com Israel, amb tot el que té associat, fa que hom vegi la vida de forma diferent. I tal com s’indica a la sinopsi, Keret tracta molts dels temes candents, d’ara i de fa anys, amb aquests estils. Pot ser que no agradin o que, fins i tot, es trobin certament grollers i molests, però quan se li troba el punt, a voltes s’han de fer esforços per no trencar-se de riure i preocupar el veí de l’autobús.

I el relat final, feliç però enganyós, en un exercici realment hàbil i que no cal explicar aquí.

És un llibre fàcil de llegir per estar fet de relats molt breus, ideal per portar-lo en aquells viatges breus en transport públic que no requereixen una atenció ferma per tal d’anar desgranant una trama complexa. Riureu.