Sense perdó

Que mentre em vanto, en alguna ocasió, de ser “director de cinema sense títol”, mai hagi vist el film Unforgiven complet fins a l’estiu del 2016 no té perdó. Però com els assumptes entre la divinitat i jo són privats, intentaré reparar l’assumpte amb els mortals.

Dir que Unforgiven és una obra mestra no és nou, però com algú que acaba de veure la llum, espero que m’ho permeteu. La pel·lícula s’obre a un nombre gairebé infinit d’interpretacions simbòliques, metafòriques i al·legòriques. Algunes per mi, claríssimes, les indicaré. D’altres les deixaré a interpretació del lector, que podrà estar d’acord amb la meva interpretació, o tenir-ne una de molt diferent. I en això consisteix la màgia. Si encara queda algú que no l’hagi vist, alertat queda.

Una de les millors escenes és la presentació del protagonista, William Munny. Un text inicial ens diu que era un home dolent i de mal caràcter, un pistoler geniüt. Però d’entrada el veiem vidu i amb dos fills. Separant porcs a una granja tot caient pel fang. Rep la visita de Schofield Kid, un nano que vol ser un pistoler i a qui son tiet, vell conegut de Munny, li ha explicat històries del passat.

Schofield explica que uns vaquers han maltractat una dona, i que s’ofereix una recompensa de 1000 dòlars per a qui els mati –de l’any mil vuit-cents-i-escaig, una fortuna–. Munny rebutja al jove fatxenda i segueix amb els porcs, però un parell de rebolcades més fan que s’ho repensi i marxi. Després de recollir a en Morgan Freeman, un antic company seu, comença de bo de bo la cosa, i es comencen a revelar els misteris i encanteris de tot present i passat.

Unforgiven tracta de com un jove totalment inexpert i mig cec, un granger de porcs que gairebé no pot pujar a un cavall i Morgan Freeman, viatgen al passat arcàdic i llegendari de l’oest i, amb l’excusa de fer justícia, aconseguir mil dòlars.

Pel camí es descobreix que Schofield, el jove fatxenda, el pistoler que assegura el futur genètic de la raça, és incapaç de disparar correctament a dos vells desprevinguts que cavalquen de passeig. Per què? Perquè no hi veu més enllà de 30 metres.

Schofield Kid és un jovenet que viu alienat dins les llegendes mítiques dels vells pistolers. A una realitat imaginada i magnificada per relats inflats, on és impossible que els herois rebin una pallissa si no és perquè “el revòlver se li ha encallat”. És un pistoler que es vanta d’haver matat només cinc homes a causa de la seva joventut, però que no hi veu a més de 30 metres. Que quan hi ha acció només pregunta què està passant i si ja han matat a l’adversari. I que quan aconsegueix el seu objectiu de matar, plora com el nen què és davant el vell pistoler que havia rebutjat aquell món. I és la millor conversa de la història:

-It don't seem real. How he ain't gonna never breath again, ever. How he's dead. And the other one too. All on account of pulling a trigger.
-It's a hell of a thing, killing a man. You take away all he's got... and all he's ever gonna have.
-Yeah. I gess they had it coming.
-We all have it coming.

Per altra banda, a una de les subtrames hi trobem al també vell pistoler English Bob, la sublimació personificada del concepte d’imperi: prepotent davant els illetrats i els enzes –amb un punt de raó en segons quina situació–, atrevit amb els desvalguts i cortès quan hi ha interès pel mig. Però quan es troba amb algú de la seva talla, acaba rebregat i ensangonat a terra, i acusa de “salvatges” als qui li han plantat cara.

I els que planten cara a l’imperialisme tampoc es deslliuren de les ànsies d’esdevenir ells allò contra què han lluitat, inflant relats i històries per tal d’augmentar el llustre d’aquelles accions que eren, de forma simple, el que calia fer.

Being a good shot, being quick with a pistol, don't do no harm, but it don't mean much next to being cool-headed. A man who 'll keep his head, not get rattled under fire, like as not he will kill you.

Però quan han aconseguit vèncer l’imperi i poden escollir actuar amb violència excessiva contra els desvalguts, de forma totalitària, imperial… ho fan.

I també es gaudeix molt de l’escriptor, Beauchamp, sempre amatent a noves històries per relatar. Fatxenda quan està al costat del pollastrot més dur del corral, però incapaç de controlar els seus esfínters quan la torna canvia. Però sempre allà, intentant explicar la versió més bonica del que passa, teoritzant l’ordre en què s’ha de matar i, mentrestant, anar fent la videta fins que la realitat i els fets l’expulsen de l’arcàdia feliç.

El resultat final és que després que l’Imperi i els aspirants a succeir-lo s’enfrontin en el cicle inacabable de revolució –en el significat de fer una volta completa per acabar al mateix punt inicial–, es descobreix que la Justícia tan sols és possible a través de la Civilització. Però això no requereix paraules boniques ni teories de com emprar els instruments en un ordre o un altre. Requereix beure molt fort i baixar al pla de la realitat, on la pólvora explota i hi ha esquitxos.

La Civilització comença quan William Munny descobreix que amb l’excusa de la falsa justícia del Nou Ordre Imperial, han assassinat al pobre Morgan Freeman, un vell innocent, incapaç de prémer el gallet ni matar una mosca per molt pistoler que fos en la seva joventut. En aquell moment, el vell incapaç de sostenir-se dalt del cavall i que havia enterrat el seu passat dessota tones de fang i excrements de porc, obre una portella que ens hi porta directes, a aquell passat. El granger jubilat desapareix i entra en escena l’heroi que s’arremanga, que pren les regnes del destí a les mans i cavalca cap a l’enemic –no és un lloc comú, és un western i passa de forma literal–.

La llegenda mítica de l’Arcàdia desapareix i es manifesta la realitat. Fosca, bruta i pudent, que va fer fugir als antics pistolers a una granja, a criar porcs. Els porcs fan pudor també, però quan els mates és per alguna raó. Schofield Kid decideix matar al pare i retreure-li tot allò que li havia reclamat: “Jo no sóc com tu”. I després, la Civilització, és a dir l’home William Munny, arrasa amb el nou ordre totalitari que, vantant-se d’haver derrotat l’Imperi, pretenia suplantar-lo sota un lustre de novetat.

Però ho fa de forma civil: un cop occits els representants del xèrif, s’avisa a tot hom qui no vulgui morir i se’l convida a marxar. I ben conscient del que està fent, acaba amb aquest nou ordre de l’única forma possible. De cara i afermant el tret a mig pam.

Captura de 2016-07-13 22:00:21Per acabar, la Civilització aferma la seva raó de ser. I el director Eastwood, coneixedor a la perfecció de la teoria del llenguatge cinematogràfic, escull una composició concreta per al discurs final on s’exhorta a tothom a comportar-se de forma civilitzada, és a dir, com humans:

-You better bury Ned right! You better do not cut up nor otherwise harm no whores! Or I'll come back and kill every one of you sons of bitches.

El que també constatem, i és un fet que tampoc ha canviat gaire ni canviarà, és que en la majoria dels casos, els vianants –els ciutadans–, s’ho miren amb por, no fos cas que fossin ells qui acabessin rebent.

Freud gaudiria com un camell només veient el film, i no vull ni pensar què passaria si pogués conversar amb Eastwood i el guionista.

Eastwood, mestre, gràcies.

Recull d’articles (número 15)

Gairebé un mes després del darrer recull, amb setmanes complicades i d’altres coses. Retorno a ritme de Frank Wess i espero que al recull d’avui hi trobeu alguna cosa que us aprofiti, encara que tan sols en sigui una. Som-hi.

  • El primer és rescatat de 2014. A De l’infern al purgatori n’Enric March ens explicava la història de la basílica dels sants Just i Pastor. No deixeu de rebuscar al blog per trobar curiositats sobre alguns llocs de Barcelona que ja no hi són.
  • En Jesús Pérez dona un parell d’idees sobre la hipsterització –i cunyadització– de la política, i la societat, espanyola –i de rebot la catalana.
  • En Boaz Vilallonga va fer un parell de peces de mestre. La primera, al diari Ara, sobre l’ús partidista que es pot fer dels símbols, en concret sobre la novena simfonia de Beethoven, coneguda gràcies al darrer moviment anomenat “Himne a l’alegria”, en relació a la situació a Europa durant la segona Guerra Mundial i l’actual. El segon text es publicà a El Temps i ofereix una visió no ortodoxa de l’antisemitisme. Una de les moltes coses interessants que s’hi llegeix és la posada a to de l’orientalisme, una de les pitjors plagues que ha patit la nostra societat –alguns en dirien ‘civilització’– i que caldria revisar exaustivament i ràpida.
  • Dijous vaig quedar amb un conegut tuitaire i vam decidir que Enric Vila fa dies que està estupend. Un altre 6 d’octubre n’és una mostra, però si en llegiu els articles de les darreres dues setmanes, podeu gaudir bastant.
  • A l’apartat d’existencialisme, avui us comparteixo dos articles de Brainpickings. Un sobre Kierkegaard –no patiu– i la relació entre l’individu i la massa. I arran d’aquest, vaig saltar How to be alone, sobre les diferències entre soledat, solitud, aïllament i les diferents reaccions que té la gent quan se’ns diu que la soledat és una elecció tan bona com qualsevol altra.
  • I per acabat, Jordi Llaonart explica la història de Bir Tawil, l’únic tros del planeta que ningú vol, a la frontera entre Egipte i el Sudan. I com sempre, les micro nacions tornen a aparèixer. I com sempre, hi ha qui se les pren de broma, però n’hauríem d’aprendre unes quantes coses, i aplicar-les a la nostra vida real, eh diputats del Parlament?

Com sempre, podeu consultar alguns dels enllaços a l’arxiu de bookmarks. Que tingueu un bon diumenge i una bona setmana.

Recull d’articles, nº 10

Al final ho he aconseguit. Una nova edició consecutiva del recull d’enllaços! Avui una mica més variat, ja que hi ha energia, terrorisme, criptografia i més coses. Com sempre, podeu mirar altres enllaços al repositori. Comencem amb l’esmorzar!

  • Al Newyorker hi acabo de llegir un article sobre croissants. Al principi m’ha semblat una masturbació mental important, però a mesura que s’avança, tot pren sentit. Al final es fa un al·legat sobre La Civilització que queda a plans quinquennals llum dels que es fan per aquí a la vora, no sé si m’enteneu…
  • En Manel Guerra féu un interessant article sobre transparència i open-data. Lluny del hype i la buidor que acompanya aquests temes, indica tres eines necessàries. La segona, en tinc pendent parlar-ne un dia d’aquests… Llegiu el que diu en Manel, que en sap.
  • En Jose Alcántara és un habitual d’aquesta casa. Aquest cop ens parla d’energia, canvi climàtic i com no perdre temps amb lluites estèrils.
  • Juan Ramón Rallo sobre el liberalisme a España. Ni lliberals en lo económico, ni lliberals en la bragueta. Això si, tots ells se n’omplen la boca.
  • A Escritos libertarios, de Camus, hi apareixia mencionada una carta que Simone Weil envià a George Bernanos. A la carta, Weil relata la seva visió de la realitat durant l’estada que feu al bàndol de la CNT-FAI durant la Guerra Civil espanyola: esfereïdora. Comença a partir de la pàgina 10.
  • Cory Doctorow fa un article molt interessant sobre les guerres de la criptografia. Aquests dies, l’FBI intenta forçar Apple a incloure una “porta del darrere” als seus aparells per tal que els agents de la llei la puguin fer servir. La cosa està en el fet que no només la podran fer servir ells. Ho trobeu massa paranoic? El paràgraf més important de l’article: «Cybersecurity isn’t just about protecting your location data and your private emails: it’s about making sure randos aren’t spying on your children through your baby monitor, or driving your car off the road, or killing you where you stand by wirelessly hacking your insulin pump – or stealing entire hospitals. If you’re not worried about this stuff, you’re not paying close enough attention». Ah, i també parla de vacunes i canvi climàtic… Darrerament aquest noi fa unes barreges… Però pareu atenció i llegiu. Llegiu!
  • Si us interessa el món dels conflictes armats i la seva evolució, Guerras Posmodernas és el vostre blog. Fa dies, en Jesús Pérez feia comentari de la pel·lícula The attacks of 26/11, sobre l’atac terrorista a Mumbai de 2008. Una altra al sac de “pendents”.
  • I per acabar, us deixo amb un recull de llegendes urbanes sobre Internet que, com deia en Dario Castañé, semblen extretes directament dels anys 90. Gaudiu-lo, que aquesta setmana potser en faig dissecció.

I fins al darrer moment n’he tingut un altre que mig mostrava un cas de plagi en una publicació en català, però que al final no afegiré per no aportar-me res de bo. Però entre aquests casos i el cunyadisme que ja hem vist, fa tot una mica d’angúnia… Però prou existencialisme barat. Que passeu un bon diumenge.

Rednecks

Avui en dia, emprem la paraula «redneck» com una mena d’insult que serveix per a definir aquell estereotip de grangers paletos del sud dels Estats Units d’Amèrica. Ja sabeu, els que van abillats amb parafernàlia de la Confederació, rifles i condueixen camionetes amb caixa descoberta que, fins i tot, els serveixen de piscina.

L’origen etimològic del mot, segons ens diuen, ve del fet que aquests grangers presumptament paletos passen tot el dia al tros, quedant colrats pel sol, heus ací els red-necks: els del coll vermell.

me-0920-gunlady970-tallat

Deixant de banda la inventiva que permet convertir un vehicle a motor en una piscina ambulant, i l’entranyable postal del senyor que seu a un balancí al porxo de casa seva, amb una tassa de cafè a una mà i un trabuc a l’altra, quan algú parla de «rednecks», ho fa per a referir-se de forma insultant i despectiva a pagesos, paletos, provincians, basura blanca[1] i altres.

Però no sempre ha estat així. Hem de fer un petit viatge en la història de l’Estat de Virgínia Occidental, un estat secessionista que va decidir separar-se de Virgínia durant la Guerra de Secessió Americana.

Virgínia Occidental està situada en plena zona dels Apalatxes, en una zona de muntanyes que és escenari d’importants moments de la història americana. Per exemple durant la llei seca, la zona dels Apalatxes va ser on en gran part es fabricava l’alcohol barat destil·lat en cabanes, que després es venia als clubs de les ciutats. Una pel·lícula genial que retrata aquesta situació és Lawless.

Diu la llegenda negra de la zona que els seus habitants són temperamentals, estan mal educats i són propensos a actuar amb violència a la més mínima provocació. Grans clans familiars sovint protagonitzaven enfrontaments pel control d’alguna cosa, o simplement per reivindicar antics greuges. Si veiem Lawless, trobarem que la família protagonista entra dins aquests estereotips, dels quals la ‘variant local’ als Apalatxes seria hillbilly[2].

Precisament, al New York Journal definien a voltants del 1900 un hillbilly com «un ciutadà blanc d’Alabama, que no té límits, viu a les muntanyes (hills), no té recursos econòmics, es vesteix com pot, parla com vol, beu whisky quan n’aconsegueix i dispara el seu revòlver quan li ve de grat».

Però no és d’alcohol de banyera del que us volia parlar, sinó de miners. A Virgínia Occidental, a més de destil·leries clandestines, a finals segle XIX i principis del XX hi havia mines de carbó. Els propietaris de les mines es van assegurar que la zona quedava al marge de la nova moda de l’època: els sindicats, en concret la United Mine Workers Association of America.

Els miners de l’ UWM anaven abillats amb un tret distintiu: una bufanda o mocador vermell lligat al coll o al braç. D’aquesta forma es podien reconèixer. Per aquesta raó, als sindicalistes del carbó se’ls coneixia com «red necks».

Després de diverses provocacions, situacions tenses i algun tiroteig, l’estiu de 1921 un petit exèrcit de 10000 miners van decidir rebel·lar-se, i armats amb els seus rifles van encaminar-se cap als comptats de Mingo i Logan, com ja hem dit els únics on no existia cap mena d’organització sindical.

El van anomenar Red Neck Army i va arribar fins a Blair Mountain, a mig camí del seu destí, on es va trobar amb un grup d’uns 3000 homes entre guàrdies de les mines, agents del sheriff i pistolers a sou, que s’encarregaven de «mantenir la zona neta de sindicalistes».

L’enfrontament va durar setmanes i el sheriff va acabar llogant pilots privats per tal que sobrevolessin als «colls vermells» i els llencessin bombes casolanes. La cosa va anar escalant i els principals diaris del país hi van enviar corresponsals de guerra. Finalment, el president Warren Harding va acabar decretant la llei marcial i va enviar 2000 soldats a la zona per suprimir la revolta.

L’exercit dels miners es va desfer, varen tornar a les muntanyes i els seus líders foren ser jutjats per traïció. Els van absoldre gràcies proves consistents com un parell de les bombes llençades des dels avions. En total van morir unes 50 persones entre els dos bàndols. La Batalla de Blair Mountain queda com la rebel·lió armada més important en la història dels Estats Units a part de la Guerra de Secessió.

En tant a l’origen del mot per a definir als grangers, també es coneixia com a rednecks als grangers pobres del sud que donaven suport al Partit Demòcrata, allà a finals segle XIX. Com els miners de Virgínia Occidental, els camperols del sud també portaven mocadors vermells per a distingir la seva posició política.

Gran part dels integrants del Partit Demòcrata, així com dels habitants de la regió dels Apalatxes, eren d’origen irlandès, de la zona de l’Ulster. La fama de bel·licositat, els poderosos clans familiars i, també la tradició musical, quadra bastant amb els estereotips que comentava. Si a tot això hi unim la coneguda animadversió universal cap als irlandesos durant la història, pot ser que tot encaixi del tot.

Avui en dia per redneck entenem a una persona blanca, del sud, ultraconservadora i racista. Inicialment van ser els que van aconseguir desenvolupar una de les regions més feréstegues de les 13 colònies originals, eren treballadors i defensors del que ara s’anomenen «polítiques progressistes» i van formar part important del partit de F.D. Roosevelt (impulsor del new deal i paradigma dels «esquerranosos» americans), van ser els que fabricaven l’alcohol pertal que els clubs de jazz de les ciutats poguessin mantenir-se en funcionament, i no van dubtar en aixecar-se en armes contra part del govern d’algun Estat… i a més van ser els creadors de part de la música tradicional americana.

Per molt que l’ús del llenguatge canviï de tant en tant, cal tenir present d’on venen les coses. Cal reivindicar la figura del redneck arquetípic. Per norma general, les ciutats i gran part dels seus mecanismes (com per exemple algunes manifestacions massives) funcionen gràcies a la gent als qui els urbanites sovint anomenen pagerols o provincians. I si, les ciutats són importants… però tampoc tant.

Per altra banda, per molt que idealitzem la vida al camp en forma de relat lleuger a l’ombra d’un cirerer, la realitat és que és una vida dura «en un entorn hostil i opressiu» i que no permet el desenvolupament de certes activitats.

Tot i això cal respectar el món rural, i reivindicar especialment la figura del iaio que seu a un balancí al porxo de casa seva, amb una tassa de cafè a una mà i un trabuc a l’altra. Caldria tenir-los més en compte, ja que segurament no sigui molt agradable haver de recórrer a ells per demanar que t’ajudin a arreglar el cotxe… quan tradicionalment els has depreciat. Com als còmics de Lucky-Luke, hom pot acabar gaudint d’una altra noble tradició: la del quitrà i les plomes.


1: Terme despectiu que defineix una persona blanca amb baix estatus social i en bancarrota cultural.

2: Cal afegir que “billy”, o “billy’s boys”, és el mot que es donava als irlandesos protestants, seguidors de Guillem III d’ Orange durant la guerra que el va portar a conquerir el tron d’Anglaterra a la batalla del Boyne, al 1690.