El semestre passat

El semestre passat va començar molt fort. Llegia quasi un llibre per setmana. Escrivia un post diari i feia infinitud de coses. Però no tan sols he fet això.

He descobert que lo meu no són els númbrus més enllà de cert nivell, bastant bàsic per cert. I que això tampoc vol dir que lo meu siguin les lletres. He vist que això que hom sigui “més de lletres” provoca hilaritat a segons qui.

He vist sortir el sol més enllà de les planes dels Monegros. He vist cels en flames més enllà de les vies de Zaragoza-Delicias. He ficat la pota garrafalment i decidida, un altre cop. I he descobert que és una de les meves constants.

També he descobert que, per molt que digui que no en teniu ni idea, us segueixo fent cas. I per això he constatat que així em va. Que potser hauria de refiar-me més dels meus instints, que són els que millor sé interpretar i, per això, quasi mai fallen.

M’he adonat, de nou, que a ningú li agrada un quejica i que si vols respostes, cal fer les preguntes adients. I que aquestes, algun cop, no poden ser clares i directes. Que quan ho són, gairebé mai ningú es mulla el cul i hom surt per soleares. He vist que a voltes sóc un bocamoll i que em passo d’eloqüent. I que tinc molta feina a dominar els meus impulsos.

Aquest semestre he descobert moltes coses. Entre d’altres, la més important: que com més coses descobreixo, més me’n falten per descobrir.

Cessar

Cessar és un verb que, sovint, s’empra malament. Diem que tal cap ha estat cessat, o que qualcun directoràs ha cessat un sub-sub-el que sigui. Però la veritat és que cessar, el que se’n diu cessar, només pot succeir des d’un mateix. Sóc jo, i només jo, qui cessa en fer quelcom.

Cessar és interessant. I necessari. Ja fa temps que, després d’un interessant debat amb un parell d’amics, vaig adoptar un esquema de cessació d’activitat digital. Però no n’hi hagué prou. Cessar va bé si es fa del tot. A mitges no és «no continuar», sinó alentir.

Així doncs, divendres, en tornar a casa des de la feina alenteixo –aquí si– tota activitat. Ho deixo tot, o gairebé tot, llest per tal que no calgui fer res. La cuina, neta. La roba, eixuta i recollida –això de doblegar, ja en parlarem. El sopar i la resta d’àpats, preparats. Si encara tinc esma, fins i tot canvio els llençols. I cap a la dutxa. Allà intento que tota la brutícia i el sutge de la setmana marxin desguàs avall.

Un cop net, polit i planxat –i vestit–, tot s’alenteix encara més, fins que es pon el sol. I cesso. I hi ha tranquil·litat –menys quan arriben els veïns–, i sopo, i llegeixo, i vaig a dormir. I l’endemà al matí, un cop complertes les obligacions, segueixo la lectura. I si estic gamberro, goso posar una pel·lícula o una sèrie. Havent dinat deixo que la nyonya em rondi, em faci la viu-viu, em piqui l’ullet mentre m’acaricia el clatell i, finalment, se’m faci. Total, una becaineta de no res, d’aquelles de pijama, funda nòrdica i porticons tancats, no fos cas que entri un bri de llum.

I ja és mitja tarda, encara que potser és fosc, però la finestra tancada m’impedeix ullar la claror. Per on anàvem? Ah, si. Un nou capítol, un nou fragment de text, més estudi, una nova peli, un nou moment de seure a la butaca/balancí/el que sigui la cosa rara dels famosos magatzems suecs i, senzillament, mirar com la llum s’esgrogueeix sobre el pi davant la finestra. Com les ombres que provoquen les seves branques s’allargassen. Com el vent n’espavila les pues. Com el cel s’enfosqueix fins que, per la finestra, només hi veig la barana del balcó.

És quan arriba aquest moment que m’acomiado fins a la setmana vinent i, a la cuina, encenc el forn per posar-hi la pizza. Perquè saturday night is pizza night. Anem.

Recull d’articles (número 13)

Després d’un diumenge de descans per microvacances (aquí, no a la vida real), tornem amb el recull d’articles, enllaços i coses interessants trobades per la xarxa. Com sempre, a més d’aquesta selecció podeu consultar la resta a la pàgina de marcadors o a Twitter.

• Comencem fent un cafè als túnels del metro de New York. Més que res un article ‘gràfic’, però que evoca llibres llegits fa molts anys amb una estètica més aviat ciberpunk. Si per alguna casualitat algú llegeix això des de la ciutat que mai dorm, s’agrairia un parell de fotos del lloc… o no… que potser resulta que és un simple puesto de cafè i es desmitifica la història…
• La segona part de Dejados atrás: de las milicias a Trump, de Jesús Pérez. El segon paràgraf el podria signar jo!
• Nicholas Carr pot ésser vist, a vegades, com un neo luddita. En un article al Los Angeles Times ens mostra la seva cara més oposada al concepte. Els perills de la Internet de la vigilancia fa temps que els anem dient, però en Carr ens fa un recordatori molt necessari, i que expandiré, si Déu vol, aquesta setmana aquí al blog.
• I seguint amb els avisos per a navegants sobre la futura legislació restrictiva, avui és el New Yorker qui fa apologia del “si fas servir criptografia, ets un terrorista”. Jo he fet servir TrueCrypt durant uns quants anys. Però articles com aquest, associant aquesta eina a programadors obscurs que creen imperis de tràfic de drogues i terroristes del DAESH, comporten el que deia la introducció al manual de PGP: si es prohibeix la criptografia (i la privacitat), només els criminals podran fer-la servir. Anem badant. Bola extra: malvats hackers ataquen un sistema de rescloses de Rye, a l’extra-radi de New York… Bola extra 2: Cal fer alguna cosa abans que sigui tard…
• N’Eudald Espluga va fer una boníssima apreciació al debat sobre el fet de llegir. Llegir coses i llegir molt és bo. Però, també, el que diu més de nosaltres és allò que deixem de llegir. Llegiu-lo!
• I seguint amb el tema de la lectura, un parell de peces extretes de la selecció de Bernat Ruiz: Aharón Quincoces es pregunta, i bé que fa, per què la xarxa hauria d’incitar a la lectura, i fa un parell d’apreciacions molt interessants. L’altre, explica un nou model de llibreria i el concepte Espresso Book Machine. I ara vull anar a New York.
• Per acabar, una nota de Samizdata sobre la cultura i la seva apropiació que bé podríem estudiar amb relació al debat lingüístic que té ocupada la realitat catalana.

Que tingueu un bon diumenge!

Saber escriure

Ja he parlat sobre saber llegir en un parell d’ocasions. Avui vull fer un comentari sobre l’escriure. Ja fa anys que es diu que Internet ha democratitzat –sigui el que sigui el que vulgui dir això– la cultura i que, gràcies a la xarxa, hom pot esdevenir «autor».

A la meva llista de lectures pendents hi tinc ¿Qué es un autor?, de Foucault, però com algú que porta debatent sobre autoria a Internet des de fa una dècada, n’he après un parell –però només un parell– de coses. Que hom pugui escriure –o fer fotos, o música, o cinema o qualsevol cosa– i posar-ho a disposició del públic infinitament més fàcil que fa vint anys és un fet. Però que les barreres a la distribució literària hagin –virtualment, joc de paraules intencionat– desaparegut no vol dir que tot sigui bo. La facilitat tècnica implica que la base augmenta i prou.

I així com augmenta la base, minva la capacitat d’atenció. Internet treballa amb economia de l’abundància, però la nostra atenció és un recurs molt escàs. I amb aquest recurs tan sols podem llegir una ínfima part, pel que calen nous mètodes de discriminar què llegim i què no. Aquest concepte no és nou: content curators i altres bullshits de les diferents sectes del managing ens diuen què és bo i què no ho és. A casa d’això en dèiem recomanacions d’un amic. Però hi ha una constant que es manté: els textos escrits per a la glorificació de la sapiència de l’autor.

No us negaré que aquí, al blog, n’he publicat un parell d’aquesta mena d’articles. I fora, a vegades, també he escrit coses en plan «guaita quant en sé i n’he llegit sobre aquest tema en concret». A tothom li agrada demostrar la seva capacitat intel·lectual. Però potser és que em faig gran, o que d’altres que en saben més que jo m’ho fan veure, però cada cop aprecio més els punts subjectius. En determinades ocasions m’interessa més saber quina és la visió de l’autor sobre el tema que tracta que no pas comprovar que ha fet els deures, que ha llegit molt i que és una eminència en je ne sais quoi.

Dit això, continuaré cercant continguts que m’omplin, que m’aportin coses, sentiments i pulsions reals d’aquells qui ho escriuen: per llegir articles amb cent cites i dues idees pròpies, val més llegir l’original citat. També seguiré caient en la supèrbia que ens empeny a tots, especialment als qui fem treball intel·lectual, a demostrar la nostra qualitat, encara que espero fer-ho cada cop menys, o com a mínim fer-ho bé. I seguiré garlant de coses meves i de les meves coses –amb el meu estil honest i certament naïf–, perquè, al capdavall, la vida és subjectiva i ningú la pot viure per nosaltres ni veure-la a través dels nostres ulls.

Escriviu sobre el que sentiu, sobre com veieu passar la vida. Adaptant les paraules d’un dels Mestres que en saben més que jo, sigueu com els cristalls, que dispersen la llum que hi passa a través. I al mateix temps que us travessa, deixeu-vos escalfar per aquesta llum. Expliqueu coses i deixeu els fets objectius, plans i sonsos. Els fets són fets i si encara no els sabem, els podem aconseguir fàcilment. A mi m’interessa saber què en penseu, com els veieu i com us afecten aquests fets. Saber escriure és molt més que citar. És explicar les coses que penses o que et passen.

Saber llegir

Fa 111 anys, Pau Salvat, arquitecte municipal i editor (si, els de l’Editorial Salvat), pronunciava el discurs de celebració dels 40 anys de la inauguració de l’ Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. El discurs el va (auto)publicar amb en títol L’instrucció y l’educació baix el punt de vista social. Tot i que el discurs en si mateix és molt interessant, us en poso només un breu fragment:

De què ens ha servit instruir al poble, de qué ensenyar-li de llegir i escriure, si llegeix sols lo dolent i es descarrila ab igual o pitjor facilitat que avans!

Com era d’esperar, ha canviat alguna forma (a part de la normativitat fabrenca), però el fons tot segueix igual a com ho comentava en Salvat fa poc més d’un segle.

No seré jo, ni molt menys, defensor de l’Alta Cultura™ de torres d’ivori, on només s’hi pot pujar si llegeixes a Homer en grec antic, el Beowulf en alfabet rúnic, l’obra completa del proper Premi Nobel i comets dessecració ritual de 50 Ombres de Grey.

Però de la mateixa forma que Dorothy li pregunta a l’Espantaocells com s’ho fa per parlar si no té cervell hom hauria de fer, alguna vegada a la seva vida, la pregunta inversa. La mateixa que es feia en Salvat: de què ens serveix saber de lletra, si després només llegim gasòfia?

Aquesta és la setmana de Sant Jordi, Patró de Catalunya i Dia del Llibre a tot lo món. Deixant de banda que és aquesta festa la que hauria de ser Diada Nacional, i mentre esperem que la Nova Constitució així ho designi, hem de fer honor a la jornada, i comprar i regalar llibres.

Alguns dels de la torre d’ivori es queixen que “només es compren/venen/regalen llibres per Sant Jordi”, així com volent dir que, a sobre , no es compren els seus, de llibres. Perquè clar, com aquí qualsevol mindundi sap escriure (o dictar!), tothom pot esdevenir autor. I reprenent a en Pau Salvat, ell mateix es responia: Es que no n'hi ha prou en ensenyar a llegir i a escriure, es que després de fer-ho s'ha d'ensenyar a escollir la lectura, i s'ha d'aprendre què és el que es pot i s'ha d'escriure.

I si no es fa, Hic Svnt Gasòfia. I no parlo (només) de la literatura dels Belén Esteban, Risto Mejide o l’Espinosa. Per gasòfia vull incloure també aquella literatura barata, pulp si voleu, impresa en paper de mala qualitat, amb edicions a color a vegades tan cutres que semblen un pòster d’aquells en 3D, de quan et posaves unes ulleres de cartró amb uns plàstics vermell i blau.

Aquesta literatura és tan barata que te la regalen als trens, o als metros. De fet, jo ho vaig fer durant uns mesos, això d’esperar a la sortida d’una estació, abillat amb una armilla vermella i repartint literatura. Ja sabeu, era jove, inexpert i necessitava els calés.

Exacte, parlo de diaris. Llegir diaris, o la premsa o coses escrites per periodistes, és llegir sols el dolent. És descarrilar-se, i és perdre el temps. Cal llegir, si. Però, diaris? Per l’amor de Déu…

S’ha de saber llegir, i s’ha de saber què llegir. Llegiu, feu el favor. Però llegiu coses interessants, i llegiu durant tot l’any. Compreu llibres. Regaleu-los. Siguin de grans autors de la torre d’ivori, de receptors de premis literaris com Jentros Bluenipple (La lechuza del norte és una d’aquelles petites grans perles), de bestselers –pronunciat amb una sola s–, Idelfonso Falcones o Ken Follet. Si voleu, fins i tot de l’Albert Espinosa o en Toni Soler . I si m’hi obligueu, fins i tot us perdonaria que llegíssiu res de la Moliner… o de Plató, si esteu desesperats. Però llegiu, tingueu la bondat.

Apreneu a llegir textos llargs, a seguir trames complicades i enrevessades. Apreneu a llegir textos densos i crítics. És igual que comenceu amb coses lleugeres i literatura softcore. No us deixeu intimidar pels que diuen que en Jentros Bluenipple és casta literària. Els de la torre d’ivori sempre us voldran rebaixar, però no us deixeu.

Llegiu coses interessants. Llegiu Paul Goodman, Thoureau o Proudhon. A Neal Stephenson, Jonathan Sacks o Tom Halbertal. Llegiu ficció, novel·la, biografies o assaig. Llegiu a Jung, a Fromm, Spinoza o Bonhoeffer. Llegiu la Bíblia, l’Alcorà o els Vedes. Llegiu literatura revolucionaria anglosaxona del segle XVIII. Llegiu a Paine, Franklin, Hobbes, Hume, Locke, Henry…

Però per favor, deixeu de llegir diaris. Això si que no. Si voleu llegir coses brutes, conformeu-vos amb el món de les 50 ombres o tireu més fort, però no llegiu diaris. Llegiu coses interessants. Hi ha tantes coses interessants per llegir i només tenim una sola vida com per malgastar-la llegint les noticies.

(Article publicat originalment a L’Endavant.com)