El semestre passat va començar molt fort. Llegia quasi un llibre per setmana. Escrivia un post diari i feia infinitud de coses. Però no tan sols he fet això.
He descobert que lo meu no són els númbrus més enllà de cert nivell, bastant bàsic per cert. I que això tampoc vol dir que lo meu siguin les lletres. He vist que això que hom sigui “més de lletres” provoca hilaritat a segons qui.
He vist sortir el sol més enllà de les planes dels Monegros. He vist cels en flames més enllà de les vies de Zaragoza-Delicias. He ficat la pota garrafalment i decidida, un altre cop. I he descobert que és una de les meves constants.
També he descobert que, per molt que digui que no en teniu ni idea, us segueixo fent cas. I per això he constatat que així em va. Que potser hauria de refiar-me més dels meus instints, que són els que millor sé interpretar i, per això, quasi mai fallen.
M’he adonat, de nou, que a ningú li agrada un quejica i que si vols respostes, cal fer les preguntes adients. I que aquestes, algun cop, no poden ser clares i directes. Que quan ho són, gairebé mai ningú es mulla el cul i hom surt per soleares. He vist que a voltes sóc un bocamoll i que em passo d’eloqüent. I que tinc molta feina a dominar els meus impulsos.
Aquest semestre he descobert moltes coses. Entre d’altres, la més important: que com més coses descobreixo, més me’n falten per descobrir.
I ara... què? 