Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios y algunas canciones populares

No entenc la poesia. Almenys alguna poesia. Hi ha gent a qui li encanta, però jo reconec que no l’entenc. Tot i això, a finals de la primavera vaig comprar-me un llibre de poesia. El meu primer llibre de poesia. I m’ha canviat la vida.
20160829_192545
Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios y algunas canciones populares, de Pablo X. Suárez, és una joia. Asturià nascut el 1981, Suárez ja porta unes quantes publicacions, principalment en la seva llengua materna, l’asturià. Aquest és el seu segon llibre en castellà.

Poesia pop, actual. Un viatge interior que ens fa visitar el mateix viatge de l’autor. Un viatge que porta, com a tothom, cap a l’apocalipsi. Poesia ungerdround asturiana. Perquè sí amics, Astúries existeix. I és un dels cultius artístics més curiosos i interessants de la península –però d’això en parlaré en una altra ocasió.

Els quatre evangelis que Suárez ens presenta són Apocalipsis, según, Trilogia tapira, Mi casa está abierta i Un bodegón interior. I el primer evangeli, i el llibre, inicia amb Treinta y tres, l’edat de l’autor quan va escriure el poemari.

Perquè és als 33 anys quan comença la fase vital que culmina a l’apocalipsi. Als 33 comença l’hora dolça de la vida, però també quan hom comença a albirar de què va tot això. I Treinta y tres és un cant al descobriment de la realitat. A l’inici de l’apocalipsi, de la revelació.

Tengo treinta y tres años y mis electrodomésticos
están viejos
me pica el culo terriblemente:
creo que tengo almorranas y es la primera vez.
Yo no estudié para gestionar
averías, accidentes, inflamaciones.
A mi me educaron sobre la base
de que todo funcionaría correctamente.
Cuando era niño
sabía encender las luces
soplar velas, correr por ahí.
No me prepararon para gestionar las desgracias
y me pongo a llorar si un botón no funciona

Treinta y tres podria esdevenir un himne generacional.

De Trilogia tapira en destacaria Yo y mi tapir,

Estoy más guapo que dios
y las anarcas me invocan casi tanto como al estado
me rodean
soplan himnos báquicos
y yo
paseo a mi tapir

O potser Los runners son perros, on el poeta retrata una de les facetes més preocupants de la realitat.

Todos
los perros están enamorados de sus dueñas
son como runners de la muerte
incansables
saltando por sus alrededores y por los parques
a deshora, olisqueando a otros perros
follándose lo que se mueve
y lo que no
a las puertas
y las raíces se las follarían también

És al quart evangeli, Un bodegón interior, on l’autor s’endinsa al seu jo més profund. Com a Quiéreme, que soy una merluza congelada, una metàfora del present i del futur a partir dels 33.

Cómeme ahora, amor
no voy a estar jugoso mucho más allá
del rigor de las nieves que están por venir
y nunca más allá de estos pies de hielo.

Però el poema que més m’ha agradat de tots el trobem al tercer evangeli, Mi casa está abierta. I es titula Velcro.

El alma está pegada al cuerpo con velcro
lo que llaman desgarro
emocional ya suena como a tiras de velcro separándose
también el velcro es como el amor
pierde adherencia
con el tiempo
y es
una metáfora de la vida como cualquier otra.

Com deia, poesia pop. I de prau. I d’asfalt, com diu la crítica. És una poesia actual i actualitzada. Que ens transporta a metàfores de la realitat evitant els llocs comuns. I és, també, poesia de proximitat, ja que a Pablo Suárez se’l pot trobar a les múltiples vetllades poètiques que s’organitzen arreu del seu país, Astúries, o a vegades a algun chigre, on organitza timbes poètiques.

Suárez, a més, és un dels profetes del tapirisme i valedor del tapir, com diu el mateix autor, “com un animal oblidat i guay“. De fet, la Trilogia tapira és el seu relat de transformació en tapir simbòlic, ja que el simpàtic ungulat és l’animal totèmic de Suárez.

I és en honor seu, tant del tapir com de Suárez, que aquest llibre m’ha portat a iniciar un nou projecte del qual us en parlaré dilluns, i que arrenca el dimarts vinent.

No deixeu de llegir –ni de comprar– Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios. Ho podeu fer directament al web de l’editorial independent La novia de nadie. Us l’envien a casa en un tres i no res i tots ells són increïblement macos perquè sí. I compreu-vos un tapir i porteu-lo a passejar.

Recull d’articles (20)

Diumenge. La mare talla, el pare menja i aquí toca fer recull de coses interessants, per alguna raó o una altra, llegides per la xarxa. Tot i ser estiu, no serà pas lleuger.

  • Obro el compendi d’avui amb en Bernat Dedéu, que feia una petita oda a Quico Homs en ocasió del clatellot rebut amb allò del grup mixt. Amb el final gairebé vaig plorar del riure.
  • En Manel Guerra, vell company dels bits, parla de llibres. Però no en plan crítica, sinó dels llibres físics, i de com ens poden transportar de mil formes diferents.
  • A Can Aglaia han rescatat un article de Ferran Mascarell del 2009. És curiós, perquè a l’inici de l’article, Mascarell parla sobre els errors en la conformació de la identitat a Catalunya, que caldria oblidar certs errors i treballar junts. I després parla dels catalans vells i els catalans nous. I a mi em sona a estatuts de puresa de sang. I després, ja al final del text, hom s’adona que no ha dit res. Polítics…
  • Carles Boix explicava alguna de les utilitats del referèndum (el concepte anteriorment conegut com a RUI), en tant a clarificació les diferents interpretacions que els diferents partits independentistes fan del full de ruta. Com sempre amb el professor Boix, cal llegir-lo.
  • I un altre text que us recomano llegir és el de Boaz Vilallonga sobre totes les batalles del Born. Guerres d’identitat, memòria i història.
  • Canvio d’hemisferi. Segur que recordareu bé una de les reclamacions més tradicionals de l’Argentina –a banda del pesat ‘sí, pero en Argentina…’– en tant a la sobirania de les Islas Malvinas. Doncs resulta que, tècnicament, les Malvinas són uruguaianes. Com us quedeu?
  • I Jesús Pérez ens explica algunes coses sobre el passat, el present i el futur de l’Argentina, on el Kirchnerisme es desfà i comencen a sortir casos esperpèntics com el de la desviació de diners públics de la Fundación Madres de la Plaza de Mayo i la seva presidenta dient-li al jutge que es fiqués la declaració “por el orto”. Com a apunt personal, caldria recordar coses d’aquestes als argentins que es vanten de puresa i acusen a altri.
  • Per acabar, tres “Samizdata quote of the day”. La primera, sobre neo-conceptes i “post-truth politics“, concepte denigratori que, segons Patrick West, empra la neo-esquerra per dirigir-se als votants del Brexit, de Trump o, d’aquí poc, qualsevol que no pensi com ells.
  • La segona, també associada al Brexit, ens recorda el cinquè aniversari dels disturbis de Londres, on una munió de joves van saquejar i incendiar diferents establiments durant uns dies, amb excuses vagues i poc clares. La pregunta és, per què es justifica el saqueig i la violència com una expressió lícita de la frustració per la situació del país, mentre que als votants –perquè votar és democràcia– del Brexit se’ls acusa de ser hipòcrites, racistes i estúpids?
  • I la darrera: La correcció política és feixisme disfressat de bones maneres.

Que tingueu un bon diumenge. Hidrateu-vos i poseu-vos crema solar.

Recull d’articles (18)

Mitjans de juny, jo encara dormo amb funda nòrdica i com que és diumenge, toca recull d’articles. Avui curt, perquè fa dies que no llegeixo coses a Internet i perquè tinc feina a casa. Som-hi.

  • Comencem amb la recuperació d’un article de Biel Figueras a Highway Magazine. A El mal de España en Biel ens deixa entreveure com van ser els darrers mesos de vida de Miguel de Unamuno a partir del 12 d’octubre de 1936, on s’enfrontà directament amb el bàndol colpista en general i amb Millán-Astray en particular. La figura del Rector de Salamanca és una mostra clara de l’apropiacionisme flagrant d’aquest país i que caldria recuperar de forma urgent.
  • En Jordi Graupera va fer una conferència cap allà finals de 2015. Fa pocs dies la va transcriure al seu blog. Hi va dir coses interessants que tornen a ser actualitat. Parlo del famós RUI, que ara crec que torna a canviar de nom i es diu Referèndum d’Autodeterminació…
  • Nicholas Carr és una persona a qui cal llegir. En petites dosis, però cal fer-ho. Avui us porto la llei de la Densitat Personal, o llei de Mondaguen, que parla de l’ample de banda personal. També podeu llegir algunes coses sobre els perills per al mercat laboral que comporta l’automatització… o que es pensava que portava allà pels anys 50 del segle XX. Ambdós interessants.
  • En Bernat Ruiz torna a dir coses que cal dir sobre el món editorial. Aquest cop sobre editorials petites, impressió a demanda, gestió d’estoc, micromecenatge i la Reforma de la cadena de valor del llibre. Fa anys pensava a muntar una editorial i/o una llibreria. Ara en torno a tenir ganes!
  • Jose Alcántara va anar al cine. Feia molt temps que no hi anava. I diu que trigarà bastant en tornar-hi. Llegiu, llegiu les raons que expliquen per què anar a una sala de cinema és una mala idea.

I fins aquí. Com sempre, a Twitter hi vaig posant més coses i també podeu consultar el repositori d’enllaços en cru (també un xic pobres darrerament) als bookmarks. Que tingueu un bon inici de setmana i, els que feu vacances, que les gaudiu tot el que pugueu i més, que jo faré el mateix.

L’estrany

lestranySegon llibre de Camus que he llegit, del que en diuen «una de les obres importants de l’existencialisme». Potser és que no li acabo de trobar el què a l’existencialisme o potser és que jo en sóc un, d’existencialista. I com ho sóc de sempre, doncs, escolti miri, no me n’he adonat, què hi farem. O potser és que en això dels gèneres i les etiquetes no hi estic prou versat.

Sigui com sigui, L’estrany és un llibre que hauria de llegir segons qui, ja que parla de l’absurditat. De l’absurditat de la vida del protagonista, que relata la història en primera persona i –almenys en la traducció– en present. És un personatge a qui, de primeres, podríem titllar d’absurd, com la història que explica, o fins i tot de mediocre. Sense gaire aspiració vital a part d’anar fent — i després del judici de valor recordes l’escena que vius cada pocs dies: «Com va, noi? Doncs mira, anem fent».

El personatge accepta tot el que li ve. Sense pensar ni rebel·lar-se. Sense qüestionar tan sols per què passa el que passa. Deixant-se portar pels esdeveniments sense intentar canviar-ne el curs ni dirigir un poc la seva vida. Fa la impressió que no el preocupi el futur. Almenys mentre no el sap. Quan descobreix la certesa del seu futur, només en aquell moment no l’accepta.

El llibre entrega un exemple dels judicis actuals –oh, sorpresa–, on importen només les aparences i el que diuen fiscals, jutges i advocats. Els fets o la versió dels implicats, òbviament, no pinten gaire cosa. Total, tampoc hi ha gaire res més a fer que judicis d’aparences. I mentre passa tot, el nostre protagonista, en Mersault, va acceptant-ne, indiferent, el resultat.

Però a més de la indiferència en vers tot, hom també pot descobrir algunes reaccions curioses en l’estrany Mersault. Reaccions que, un cop o altre, tots hem tingut. No és relativitzar, ni és manca de sentiments: és no fer el que la societat diu que toca fer en aquella situació. Comportar-se de forma normal, sense escarafalls.

Al final del llibre Camus ens mostra que els humans tendim a prendre-ho tot per fet. A què això nostre durarà per sempre. Però de sobte ens posem a pensar en què hi ha després. En el després de la mort. La lluita entre l’oblit i l’ànsia de transcendir i ésser recordats. Només hi ha una cosa que ens permeti la transcendència real, i no implica que se’ns recordi: la descendència. Ens perpetuem, però només un parell de les generacions futures sabran qui vam ser nosaltres. Més enllà només sabran que ells hi son perquè sempre, sempre, hi ha algú abans nostre.

Calla, potser sí que m’he posat existencialista…

Llegiu a Camus.

Contra esto y aquello

Fragment de "Contra esto y aquello"Per causa de les meves brases diàries amb captures d’aquest llibre, m’han acusat de fanboy unamunístic. I amb raó. Amb Contra esto y aquello he fet el meu bateig i iniciació a l’obra de Don Miguel de Unamuno –genuflexió.

Per entendre el títol, només cal llegir el text que il·lustra aquesta indigna ressenya. És un recull d’això que ara anomenen «píndoles de coneixement», però del principi del segle XX. Totes elles tenen en comú ésser articles de crítica literària, però no només això. Algunes comencen parlant de tal o qual llibre, però es transformen en un al·legat hater sublim, excels, treballat i, per acabar, decorat amb garlandes d’acidesa total, ja sigui contra l’autor de l’obra, o bé contra alguns incauts perpetradors d’acusacions contra Don Miguel –genuflexió–, quan per exemple el titllen de literat.

El llibre és petit i es llegeix ràpid. Són, com deia, articles de crítica, curts però densos. Densos, però no illegibles. Passa molt bé. El domini de la paraula de l’Unamuno és tal que li permet fotre-se’n de la prosa oliosa dels literats, d’aquella manera en què el pobre recipiendari pot passar tres dies barrinant que pebrots li ha dit el Catedràtic de Salamanca –genuflexió.

De les 23 crítiques, totes recomanables i de les que se n’extreu alguna cosa si o si, n’he de ressaltar, de forma específica, Rousseau, Voltaire i Nietzsche, La ciudad y la patria i Arte y cosmopolitismo. Aquesta darrera se l’haurien de llegir els que van de Ciutadans. Dubto, però, que aconseguissin copsar-hi res interessant. Son part del grup d’incauts que comentava tot just ara, dels que s’haurien d’estar tres dies, o setmanes, intentant comprendre les paraules del Mestre.

Un altre fragment de "Contra esto y aquello"Les crítiques que fa són a obres, principalment, franceses i sud-americanes. A mig paràgraf, de sobte, Don Miguel –genuflexió– s’embala i ens comença a explicar la història dels països implicats; a comparar diferents autors que tracten els mateixos temes, amb una sornegueria sublim. Però no només això. L’edició està feta en forma incremental. És a dir, que va augmentant el nivell a mesura que avancem en la lectura. El darrer terç és, com als puros, diuen, el millor. De la crítica literària passa al haterisme ben entès, que culmina amb les dues darreres peces: Literatura y literatos i Prosa aceitada (segona il·lustració).

Destrueix els exercicis i filigranes estilístiques i defensa la prosa autèntica, parlada, real; se’n fot a la cara dels defensors del professionalisme literari emprant els seus propis recursos; i fa un repàs a qui es queixen de la invasió dels bàrbars (aquest tema el desenvoluparé a un altre article).

Us posaria captures de molts fragments. Què nassos, de tot el llibre sencer! I no, Contra esto y aquello és un llibre que s’ha de llegir. I si fóra possible, incorporar a la biblioteca personal. Llegiu a Don Miguel –prostració completa–, feu el favor.

Recull d’enllaços, nº 9

Mentre mitja Catalunya esperava la nevada, un quart es quedava a casa per la neu, i la mermeta restant havia de ser rescatada de la mateixa, per aquí hem anat fent la recopilació setmanal –ara si, i per segona setmana consecutiva!– d’enllaços, articles i #coses que vull compartir-vos.

I com que n’hi ha uns quants, anem per feina:

I bé, espero que tingueu un bon diumenge i que la setmana que ve s’enllaci el tercer recull consecutiu! Cuideu-vos.

Escritos libertarios

Portada "Escritos libertarios"Cercant cercant, vaig arribar a Escritos libertarios, d’Albert Camus, editat per Lou Marin. Em va cridar l’atenció perquè no conec la figura de l’autor francès, així que me’l vaig emportar a casa.

El llibre, com diu la nota editorial, és una col·lecció d’articles, cartes i comentaris sobre la justícia, la llibertat, l’absurd i la rebel·lia, però no només de Camus, sinó d’altres autors, amics i companys. De fet, del mateix Camus n’hi ha ben bé pocs. Potser entre deu i quinze.

Per algú que descobreix Camus per primer cop, el recull resulta curiós. Sorprèn la defensa que fa de l’Espanya republicana. I enamora pel seu esperit, lliure i llibertari, comunista però no marxista –i per cert, alguna atzagaiada deixa anar–, reflexiu i revolucionari. Els pocs escrits seus m’han encantat i els comentaris en offline em diuen que segurament acabi obsessionat, llegint-ho casi tot. Intentaré resistir la crida del cantó existencialista, però.

Com dic, no he llegit mai res de Camus, i tan sols un grapat d’articles no em permeten fer-me’n una visió. Per això sí que ajuda la resta del llibre. Cartes, comentaris, respostes a editorials i crítiques a la seva feina, que fan que es pugui veure a Camus des de fora. No sé si serà, potser, el millor llibre introductori, però crec que ho és, per a mi.

Crematorio

paràgrafDesprés d’haver-lo començat al poc de la mort de l’autor, avui he acabat Crematorio. De Chirbes només he llegit “Mediterráneos“, i ara aquest. És un llibre que cal llegir.

Tal i com diu la contracoberta, parla de l’especulació immobiliària, la família, el sexe, els negocis bruts, la corrupció i la cultura del pelotazo immobiliari del llevant.

Però també del cinisme (el mal entès), de les relacions personals, del pas del temps no només en el paisatge valencià, representat pel poble imaginari de Misent, sinó també en les persones. En com la mort d’algú fa reviure tot allò que ha passat i et recorda com va començar i com ha anat esdevenint tot.

De com tots i cada un de nosaltres ens pensem que fem les coses per una raó, però al final ens mouen altres inquietuds. De com tothom pensem que sabem alguna cosa, però que si comparéssim aquests pensaments amb els altres involucrats es demostraria que tots estem equivocats.

És un llibre en que cada dos pàgines hi ha una frase o un paràgraf que voldries compartir perquè t’evoquen un record o una sensació propis.

Si en teniu l’ocasió, llegiu-lo.

Mediterráneos

El punt fosc de la bellesa. (clic a la foto per ampliar)
El punt fosc de la bellesa.
Abans de vacances vaig agafar de la biblioteca “Crematorio”, de Rafael Chirbes. Si, just quan va morir en vaig conèixer l’existència. Lamentablement, el vaig haver de tornar per haver esgotat els terminis de renovació, i per culpa d’una sanció, vaig haver d’esperar.

Un cop “alliberat”, el llibre estava en préstec, així que vaig optar per un altre títol del mateix autor: Mediterráneos. Un llibret compost de diferents textos sobre ciutats mediterrànies: Estambul, València, El Caire, Creta, Venècia, Roma, Gènova.

Feia molt temps que no llegia un llibre en un dia. Val a dir que tampoc és gaire extens, però feia temps que no em quedava atrapat dins les pàgines, llegint, prenent notes, pensant, tornant enrere i repetint capítols anteriors per comparar-los amb els altres.

Chirbes diu a una nota inicial que el viatge serveix per llegir millor el lloc d’origen, “de cómo viajar es leer mejor en unas páginas que ya se habían leído”. Tots els relats, escrits a la segona meitat dels 90, tenen un gran component d’anyorança i melanconia del passat del lloc. A tots, l’autor relata com era abans, ja sigui al segle XIX o el XV, i com era quan hi va anar “el viajero”. Però el més melanconiós és quan descriu el seu lloc d’origen. Ho fa en passat, només relatant records.

Però amb “Mediterraneos”, Chirbes m’ha fet tornar a veure pelis dels 40 (“A brief encounter“, quan el llenguatge cinematogràfic encara existía). M’ha fet pensar en aquelles ciutats que surten al llibre on he estat, i m’hi ha fet voler tornar a redescobrir-les:

“Roma, la ciudad que se ha llamado igual durante casi tres mil años y seguramente nunca ha sigo la misma”.

Uno va a Venecia a encontrarse con lo que se supone que en el fondo es, y, por eso, en esa ciudad, cuando alguien señala con el índice los caballos de San Marcos, o la gris arquería de la plaza, indefectiblemente hay que leer su gesto al revés: señala hacia el paisaje que lleva dentro y que los demás no han sabido descubrir. Venecia es nuestra ciudad secreta e interior…

M’ha fet pensar en el temps que s’escapa i en que s’ha d’aprofitar cada ocasió.

Le dio por calcular cuántas veces podría volver allí en lo que le quedaba de vida, cuantas mañanas le serían otorgadas, en cuantas ocasiones podría mirar aquel sol de invierno…”.

“Le venían a la cabeza esas palabras de Bowles en las que se lamenta del limitado nímero de oportunidades que nos concede la vida para hacer o contemplar las cosas que nos gustan. <> Y se lamenta luego de la fragilidad, de la tacañería con que se nos ofrece incluso aquello que, en nuestra inconsciencia, juzgamos como ilimitado.”

M’ha descobert nous autors. M’ha fet voler anar a llocs nous. M’ha fet voler descobrir coses noves. Mirar endavant. Perquè no estem aqui per accident, el proper pas només depèn de nosaltres, i obsessionar-se amb el passat només fa que no ens puguem moure. Cal construir un futur.

També m’ha fet pensar en que sóc un mediterrani a qui no li agrada el mar, però el vindica com a base cultural. Que té una mentalitat tirant a anglosaxona, però que s’amaga en la manera de fer dels llatins. Al final resultarà que massa normal no sóc.

Llegiu “Mediterráneos”, que val la pena.

Adquisicions literàries

llibresAvui han arribat dues noves adquisicions, que sumen a la bona pila de llibres comprats durant 2015.

Drawing the line once again, de Paul Goodman. Lectura recomanada pel Doctor Boaz Vilallonga, que per cert n’ha fet traducció d’un fragment al seu blog, i per Ariel Guersenzvaig.

Thomas Jefferson: the art of the power. Una biografia de T. Jefferson per Jon Meacham.