Tornant amb tren d’una excursió, el meu pensament lateral –darrerament bastant prolífic– s’activà i feu una associació entre la peça musical que escoltava i un text de no-ficció (?) que causà furor, joia i una gran quantitat de tuits de riure: Los pájaros, de l’expert Kaiser, Cesar “Luís Menotti” Lopama.
A Siegfried, la tercera òpera de la tetralogia wagneriana del Rhin, el protagonista va saltant i rient pels boscos mentre segueix un ocell a través de son refilet. Quan el troba, es fabrica una mena de flauta i la comença a tocar (?) per imitar al seu nou amic. Sense gaire èxit, val a dir.
Però encara que no aconsegueix fer una versió creïble del cant dels ocells tocant la flauta, sí que prova a fer anar el seu corn. I mentre va tocant-se el corn pel bosc (??), aconsegueix despertar el drach: Fafner! Després d’una terrible lluita (?) contra Fafner, el nostre heroi l’aconsegueix occir d’una coltellada al cor.
En retirar Notung, l’espasa, del cos del llagarto, Siegfried es taca amb la sang de la bèstia, que li provoca coïssor. L’heroi es porta la mà als llavis i, en tastar la sang fafneriana, aquesta li atorga el poder de flipar i d’entendre els refilets dels ocells.
Los pájaros, Siegfried, los pájaros.
(Veieu el vídeo des del punt d’entrada: 1:51:00)
(Per a una anàlisi freudià molt general de la tetralogia, llegiu Der ring des nibelungen)
I ara... què? 