Unamuno i Maragall: epistolario

Vaig trobar aquest llibre de casualitat, a la biblioteca del poble. De fet, pensava que no el podria agafar, ja que tenia una nota d'”exclòs de préstec I”, i com que un no disposa d’estudis superiors, l’amable bibliotecària –que a més és la veïna de quatre cases més amunt del carrer– em va haver d’explicar que era exclòs de “Préstec Interbibliotecari”, pel que marxí a casa més content que unes castanyoles.

Tan bon punt es comença a llegir, es descobreix una relació d’amistat maquíssimes. Unamuno i Maragall es van veure en persona molt poques vegades, tres o quatre com a molt, però la relació epistolar que varen mantenir mostra dos homes que, tot i estar allunyats en tant a posicions de creences polítiques, eren certament propers.

Tant, que quan el fill gran de Miguel va anar a Barcelona, li demanà a Maragall que li fes de tutor. Maragall li respongué que tenia ja tretze fills, i que ara en tindria catorze. Malauradament, el poeta moria al cap de poc.

UNAMUNO Y MARAGALL EPISTOLARIO-2

Elogis sincers, sense entrar en la llepolia. Crítiques fermes, sense desviar-se de l’estima que les fa necessàries. I ànims des del cor en moments durs. I també moments en què sembla que llegim a dos amants enviant-se cartes d’amor, fins i tot un pèl massa embafants!

Gràcies a aquesta col·lecció descobrim un dels exemples més clars de fraternitat, ara que molts s’omplen la boca amb aquesta paraula, i que haurien de posar-la en remull amb lleixiu abans d’obrir-la, de la bilis que vomiten. Després els caldria llegir aquest llibret –i algun altre més–, i reflexionar durant un parell de plans quinquennals, abans de ni tan sols pensar a tornar a pronunciar la paraula que comença amb F.

Però tornem al tema. Aquest llibre no només inclou l’epistolari entre aquests dos grans, sinó una selecció d’articles, poemes i reflexions, també d’ambdós. Gràcies a això he descobert al Maragall periodista i articulista, que és una meravella.

Texts com Visca Espanya!!, La patria nueva, Esta es mi fe, Evocación o La espaciosa y triste España, que van mostrant una lleugera evolució del tan famós –i encara més mal entès– catalanisme/federalisme/com li vulgueu dir de Maragall. Llegiu, en aquest ordre, Himne ibèric, Oda a Espanya, Visca Espanya!! i La espaciosa y triste España i ho entendreu.

Per la banda de l’il·lustre rector podem llegir, entre d’altres, Barcelona, La catedral de Barcelona, La cultura española en 1906, Contra los bárbaros –en defensa de Maragall, increïble–, o el pròleg al volum Problemes del dia de les obres completes «del mejor poeta ibérico de todos los tiempos».

Tota una descoberta, no només de texts, sinó d’actituds. Unamuno defensant amb ungles, dents i el que faci falta a Maragall, com el més gran poeta espanyol, inclús ibèric, de la història. Comminant a Espanya sencera a llegir-lo.

Repetint un cop i un altre que “tots els espanyols que es considerin cultes” haurien de llegir-lo en català –i també de poder llegir en portuguès, i en asturià…–. I, com sempre, don Miguel repartint estopa a tort i a dret i dient el que pensava sempre i en cada moment. Contra los bárbaros n’és un exemple excels.

Aquest epistolari, editat el 1976 –‘segunda edición con textos inéditos’–, no crec que sigui gaire fàcil de trobar, però intenteu fer-ho. Us el recomano, és un pou de sorpreses ben maco. La major part d’articles es poden trobar arreu, però les cartes, ah, les cartes!

El resentimiento tragico de la vida

Miguel de Unamuno va defensar del cop militar de juliol de 1936. El llavors rector vitalici de la Universitat, va felicitar explícitament als colpistes durant els primers dies de la revolta. Per què?

La gestió cultural, l’anticlericalisme –amb el qual podria dir-se que estava d’acord en alguns pocs punts–, l’antiestatisme a punta de pistola de l’anarquisme i el sectarisme dins el govern de la segona República, entre altres, van fer que l’Unamuno veiés la sublevació, dirigida pel general Mola, com una llum esperançadora de retornar a l’ordre i per recuperar el senderi.

cobertes_link.phpTres mesos després Unamuno ja havia clissat al bàndol nacional(ista), sabia que guanyarien i havia constatat que allò, més que un alliberament i una recuperació del senderi, era la barbàrie i la brutalitat:

Venceréis porque teneis sobrada fuerza bruta; pero no convencereis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. me parece inútil pediros que penséis en España.

Just després de l’incident del 12 d’octubre, Unamuno va començar a prendre notes per un llibre que, malauradament, mai va acabar. El títol que li va posar era El resentimiento trágico de la vida, capgirant el títol de la seva gran obra filosòfica, El sentimiento trágico de la vida.

Les notes, preses entre el 13 d’octubre i el 31 de desembre de 1936 en els clàssics fulls d’un vuitè amb què treballava –en algun cas, papers reciclats, factures o cartes–, van quedar en custòdia del seu fill gran, que les va passar al seu propi fill que, amb la col·laboració d’un dels néts de Miguel, va començar-ne la transcripció als anys 70.

El professor de la Universitat de Nova York, Carlos Feal, les va estudiar i en va publicar el resultat en aquest llibret de 125 pàgines, sense comptar les notes, què és un petit tresor ocult –ocultat?– que aporta llum, aquella llum clara que mata les ombres, sobre la figura de Miguel de Unamuno, publicat l’any 1991 (¡!) i actualment descatalogat.

El llibre inclou un facsímil dels fulls manuscrits –es poden apreciar les diferències en l’escriptura, esborranys i línies que connecten diversos fragments– i la transcripció, bastant literal, del text. La segona meitat és l’estudi de Feal.

Per entendre per complet les Notes, Feal les va enllaçant amb les diferents obres d’Unamuno, ja siguin les novel·les com Niebla, La tía Tula o Paz en la guerra, assaigs com La agonía del cristianismo o En torno al casticismo, articles periodístics de diferents èpoques i publicats a diferents països, o els seus treballs filosòfics com El sentimiento trágico.

Per algú que no conegui tota aquesta enorme obra, resulta un xic difícil seguir tot el fil, ja que el professor Feal empra enllaços que salten en anys i tan bon punt parlem d’una publicació de 1907, saltem als anys 30.

Tot i això s’aconsegueix copsar la, diguem-ne (no)evolució –i després aclariré el no– de Miguel així com la seva filosofia hiper vitalista, que fou bàsicament el que l’impulsà a aixecar-se aquell 12 d’octubre i cantar les veritats a la cara de Millán-Astray i els seus falangistes.

Precisament aquests personatges, i els crits de «¡Viva la muerte!», ocupen gran espai a les Notes, on Unamuno es pregunta, un cop i un altre, com pot ser que algú defensi aquesta creença macabra. Però no només prengué notes sobre els “fajudos” i els mutilats.

El complex d’inferioritat d’uns i altres, la negació de les creences espirituals, l’odi teològic i el dogmatisme d’un bàndol i l’altre –que Unamuno anomenà guerres d’irreligió–, la “ideocràcia” que requereix sacrificis de sang, l’enveja endèmica hispànica –un tema recurrent, que el preocupava i que tracta en diferents punts de la seva obra–, la diferència entre la guerra civil que va viure de petit a Bilbao i la guerra incivil que succeïa –jugar-se en pau la vida enfront de jugar-se la vida per poder matar.

Però gràcies a la filatura que fa Feal, descobrim que Unamuno fou una persona que es mantingué sempre ferm en les seves conviccions. «Yo no he cambiado, ellos sí» –d’aquí la no-evolució–, en tant a què ell sempre defensà l’anhel de viure, l’expansió de la cultura a i per tothom, explicant també el punt de vista religiós de forma sublim.

Feal enllaça el final de l’estudi amb el primer full de les Notes. Si fos una novel·la no ho faria, però he de posar el darrer paràgraf del llibre.

Pero la frase «venga a nos el tu reino» –volvamos a ella– es susceptible de entenderse también en otro sentido, sobrepuesto –más que contrapuesto– al enunciado antes. Tal sentido apunta a la conferencia «La esencia del liberalismo», dada en Valladolid el 3 de enero de 1909.

Allí afirma Unamuno: «El liberalismo es socialista. Pero al decir socialista no entendáis ese socialismo puramente económico, el del materialismo histórico, no. No se trata de cuestión de estómago, sino del hombre entero; no de reparto de riqueza, sino de cultura. Podrá ser que en la base de los fenómenos sociales esté el económico, el estómago; pero en la cúspide está el religioso, el espíritu.»

El acento religioso no debe impedirnos observar la importancia conferida al mundo de tejas abajo; simplemente, el Estado ha de prestar atención a algo más que la vida material: «El criterio liberal, humanista, es que el Estado tiene un fin sustantivo y religioso, cual es realizar el reino de Dios en la tierra: la cultura».

Ese, pues, el de la cultura, es también el reino de Dios que ha de venir a nosotros, junto al de la fraternidad humana. Nada, entonces, más desolador que comprobar, como Unamuno hizo durante la guerra civil, la destrucción práctica de toda fraternidad y toda cultura, lo que és llamaba –al comienzo de las Notas– perderse la «conciencia de humanidad».

Largamente incubada, esa guerra refleja la crisis de la civilización occidental, sobre la cual la obra entera del escritor español constituye un lúcido, elocuente testimonio.

Queda clar que a l’estudi de Carlos Feal, que permet endinsar-se en la filosofia vital unamuniana, podem llegir entre línies i trobar un significat molt més ampli a aquella «crisi de la civilització occidental», que supera amb escreix la religiositat de la capellanor, que l’Unamuno tant detestava.

El resentimiento trágico de la vida és un llibre per tenir a casa, per llegir –i rellegir– amb calma cada cop que s’ampliï la biblioteca amb alguna de les moltes obres que se citen, per tal de poder comprendre, el millor possible, que Unamuno morí de pena i hauria de ser considerat una víctima més de, com ell l’anomenava, la guerra incivil.

Cal recuperar a Unamuno

Miguel de Unamuno, filosop, escriptor, novel·lista, assagista, articulista, poeta, viatger, catedràtic i rector en diverses ocasions de la Universidad de Salamanca, regidor d’aquesta mateixa ciutat, diputat a les Corts i moltes coses més. Entre elles dissenyador d’una mena de faristol doble que li permetia treballar, llegir i escriure al llit. Famós per la seva intervenció –que no discurs–, no planificada, durant l’acte del primer “Día de la Raza”, el 12 d’octubre de 1936 al paranimf de la Universidad de Salamanca, i la frase «Venceréis, pero no convenceréis».

Vía C.Porcel
Vía C.Porcel
Unamuno va nàixer a Bilbao. Després de guanyar un concurs-oposició per a la càtedra de grec de la Universidad, es traslladà a la «tranquila y aburrida capital de províncias», fet al qual ell anomenarà sovint el seu «exili voluntari». Tot i ser basc (?), don Miguel fou un home que es sentia profundament espanyol, en l’accepció bona de la paraula. Malgrat això, la percepció general és que Unamuno fou un espanyolista ranci que donà suport total a l’alçament militar del 36. I res més lluny de la realitat.

Don Miguel s’enfrontà diverses vegades, i ben de cara, als règims totalitaris espanyols de finals del segle XIX i principis del XX. Va ser condemnat a 16 anys de presó per injúries al rei Alfons XIII d’Espanya, però la pena mai es va executar. No essent feliç amb això, seguí atacant al rei i també al dictador Primo de Rivera. Aquest fet va provocar la seva destitució, un altre cop, com a rector i que fos desterrat a les Canàries durant 5 mesos. En rebre l’indult, es va autoexiliar a França, primer a París i després a Hendaya, durant 6 anys.

Unamuno va ser qui proclamà la República, el 14 d’abril de 1931, des del balcó de l’ajuntament de Salamanca. Escollit diputat per la candidatura socialista-republicana, el desencís va fer que no s’hi tornés a presentar. El 1934 es va jubilar com a docent i el van designar Rector vitalici honorífic, i el 1935 el van nomenar ciutadà d’honor de la República. Però el seu desencant amb la reforma agrària, la política religiosa –era un catòlic devot i tenia aigua beneïda al dormitori de la casa del rector. Però va criticar diversos fanatismes, com la devoció al sagrat cor de Jesús–, el govern i en especial la persona d’Azaña i la classe política en general, van fer que quan es va organitzar l’alçament del 18 de juliol de 1936, Miguel de Unamuno es posés del seu cantó. La raó fou que veié l’alçament com l’única forma de salvar la civilització occidental, cristiana, a la que considerava assetjada i en perill.

Tanmateix, aquest suport va durar el temps que va trigar a adonar-se de la realitat que s’amagava en els rebels: dos mesos. Aquest nou desencant, molt més dur encara que l’anterior amb el govern republicà, és un dels grans desconeguts pel públic general. Unamuno va saber veure com molt pocs el futur que esperava a Espanya si guanyava el bàndol nacional en la «guerra incivil» –així anomenava Unamuno al conflicte, perquè de ‘civil’ en va tenir ben poc–, i així ho anà escrivint en una sèrie de notes que no es van publicar fins a la dècada de 1990.

Com deia a l’inici d’aquest text, l’episodi que ha atorgat la fama a don Miguel succeï el 12 d’octubre de 1936, a la Universidad de Salamanca. Carmen Polo el va salvar d’ésser linxat allà mateix després que els falangistes presents comencessin a treure les pistoles després que insultés al seu cabdill, Millán-Astray, i l’alzamiento per complet –podeu consultar moltes versions, ordre i intervencions de què passà aquell dia–. Don Miguel fou suspès novament com a rector i va quedar en una mena d’arrest domiciliari no oficial. La nit del 31 de desembre del mateix 1936, moria sobre la taula de casa seva.

Personalment, crec que don Miguel es va morir de pena. Ell es sentia profundament espanyol i no comprenia aquesta ànsia de matar-se, de forma real o figurada –l’enveja i l’odi els tracta en moltes ocasions en diferents fragments de moltes de les seves obres, ja siguin novel·les, articles periodístics o assaigs filosòfics–. La «guerra incivil» va ser el més gran i dur desencant, i Unamuno no el va poder superar. Ell, un dels més grans lluitadors i pensadors contra la mort, l’oblit i el pas del temps, va decidir morir.

La seva mort, just a l’inici de la guerra, va permetre que el bàndol nacional pogués apropiar-se de la seva figura, tot i el rebuig clar, directe i total que Unamuno va fer, a la cara dels mateixos sublevats. Això i algunes intervencions a, i sobre, Catalunya, en especial durant la seva conferència per inaugurar el Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906 –ja n’escriuré d’aquest gran episodi–, i la reacció dels intel·lectuals, periodistes i escriptors catalans de l’època, han fet que es creï un tel nacional-espanyolista ranci entorn la figura del rector de Salamanca. Cosa que considero totalment falsa. Unamuno coneixia i estimava el català i Catalunya –era filòleg i va fer diverses traduccions de Maragall–, el que no suportava era la ximpleria.

És per això que m’he proposat recuperar la seva figura. Que Unamuno parlava clar i dur contra el que pensava que eren foteses? Sí. Però no només a Catalunya, sinó arreu. En multitud d’obres carrega contra el castellanisme, contra el castissisme, el dogmatisme –religiós, científic i intel·lectual–, contra la ideocràcia, contra els literats de torre d’ivori… Unamuno repartia estopa Contra esto y aquello –títol del primer llibre seu que vaig llegir i que, com podeu apreciar, em va marcar–, fos qui fos i vingués d’on vingués –16 anys de presó per “injúries contra el rei”, però aquí n’hi ha que es vanten de simular cremar la constitució o el DNI–, perquè no suportava les preses de pèl ni la bajanada.

Cal recuperar a don Miguel de Unamuno. Els seus escrits, en especial els articles a diferents diaris espanyols i americans, les relacions epistolars amb diferents personalitats –al moment de redactar això acabo de començar l’epistolari entre ell i Joan Maragall, una delícia que mostra una relació entre dos quasi amants–. Cal també recuperar i clarificar el context d’algunes declaracions i conceptes. Ho intentaré fer amb comentaris a aquests articles, textos i assaigs que ens mostren, cent anys després, que hi ha coses que no canvien i que cal dir, explicar i combatre, en algun cas de forma aferrissada.

També cal recuperar el seu esperit contestatari, contrari a la niciesa, a l’estultícia i a la moral de celobert –concepte de Xènius, aquest darrer– que regnen i campen sense aturador, i encara menys vergonya, per les nostres contrades.

Per què? Doncs perquè no trobo just que se situï a aquest home al bàndol nacional. I perquè al cap i a la fi, som família. Com aquells cosins, llunyans o propers, a qui veiem molt de tant en tant. Amb qui a vegades ens enfadem perquè ens diuen alguna veritat de les que couen. I perquè crec que es pot aprendre molt del passat, en especial mostrar que moltes coses que avui ens volen vendre com grans novetats no ho són, i que qualsevol passat mític pot haver estat adulterat. Arreu.

Y os llevo conmigo, hermanos, para poblar mi desierto.
Cuando me creáis muerto retemblaré en vuestras manos.
Aquí os dejo mi alma-libro, hombre-mundo verdadero.
Cuando vibres todo entero, soy yo, lector, que en ti vibro.

Jo vibro l’hòstia amb don Miguel, i us en vull fer partícips, si em deixeu.

Recull d’articles (18)

Mitjans de juny, jo encara dormo amb funda nòrdica i com que és diumenge, toca recull d’articles. Avui curt, perquè fa dies que no llegeixo coses a Internet i perquè tinc feina a casa. Som-hi.

  • Comencem amb la recuperació d’un article de Biel Figueras a Highway Magazine. A El mal de España en Biel ens deixa entreveure com van ser els darrers mesos de vida de Miguel de Unamuno a partir del 12 d’octubre de 1936, on s’enfrontà directament amb el bàndol colpista en general i amb Millán-Astray en particular. La figura del Rector de Salamanca és una mostra clara de l’apropiacionisme flagrant d’aquest país i que caldria recuperar de forma urgent.
  • En Jordi Graupera va fer una conferència cap allà finals de 2015. Fa pocs dies la va transcriure al seu blog. Hi va dir coses interessants que tornen a ser actualitat. Parlo del famós RUI, que ara crec que torna a canviar de nom i es diu Referèndum d’Autodeterminació…
  • Nicholas Carr és una persona a qui cal llegir. En petites dosis, però cal fer-ho. Avui us porto la llei de la Densitat Personal, o llei de Mondaguen, que parla de l’ample de banda personal. També podeu llegir algunes coses sobre els perills per al mercat laboral que comporta l’automatització… o que es pensava que portava allà pels anys 50 del segle XX. Ambdós interessants.
  • En Bernat Ruiz torna a dir coses que cal dir sobre el món editorial. Aquest cop sobre editorials petites, impressió a demanda, gestió d’estoc, micromecenatge i la Reforma de la cadena de valor del llibre. Fa anys pensava a muntar una editorial i/o una llibreria. Ara en torno a tenir ganes!
  • Jose Alcántara va anar al cine. Feia molt temps que no hi anava. I diu que trigarà bastant en tornar-hi. Llegiu, llegiu les raons que expliquen per què anar a una sala de cinema és una mala idea.

I fins aquí. Com sempre, a Twitter hi vaig posant més coses i també podeu consultar el repositori d’enllaços en cru (també un xic pobres darrerament) als bookmarks. Que tingueu un bon inici de setmana i, els que feu vacances, que les gaudiu tot el que pugueu i més, que jo faré el mateix.

Contra esto y aquello

Fragment de "Contra esto y aquello"Per causa de les meves brases diàries amb captures d’aquest llibre, m’han acusat de fanboy unamunístic. I amb raó. Amb Contra esto y aquello he fet el meu bateig i iniciació a l’obra de Don Miguel de Unamuno –genuflexió.

Per entendre el títol, només cal llegir el text que il·lustra aquesta indigna ressenya. És un recull d’això que ara anomenen «píndoles de coneixement», però del principi del segle XX. Totes elles tenen en comú ésser articles de crítica literària, però no només això. Algunes comencen parlant de tal o qual llibre, però es transformen en un al·legat hater sublim, excels, treballat i, per acabar, decorat amb garlandes d’acidesa total, ja sigui contra l’autor de l’obra, o bé contra alguns incauts perpetradors d’acusacions contra Don Miguel –genuflexió–, quan per exemple el titllen de literat.

El llibre és petit i es llegeix ràpid. Són, com deia, articles de crítica, curts però densos. Densos, però no illegibles. Passa molt bé. El domini de la paraula de l’Unamuno és tal que li permet fotre-se’n de la prosa oliosa dels literats, d’aquella manera en què el pobre recipiendari pot passar tres dies barrinant que pebrots li ha dit el Catedràtic de Salamanca –genuflexió.

De les 23 crítiques, totes recomanables i de les que se n’extreu alguna cosa si o si, n’he de ressaltar, de forma específica, Rousseau, Voltaire i Nietzsche, La ciudad y la patria i Arte y cosmopolitismo. Aquesta darrera se l’haurien de llegir els que van de Ciutadans. Dubto, però, que aconseguissin copsar-hi res interessant. Son part del grup d’incauts que comentava tot just ara, dels que s’haurien d’estar tres dies, o setmanes, intentant comprendre les paraules del Mestre.

Un altre fragment de "Contra esto y aquello"Les crítiques que fa són a obres, principalment, franceses i sud-americanes. A mig paràgraf, de sobte, Don Miguel –genuflexió– s’embala i ens comença a explicar la història dels països implicats; a comparar diferents autors que tracten els mateixos temes, amb una sornegueria sublim. Però no només això. L’edició està feta en forma incremental. És a dir, que va augmentant el nivell a mesura que avancem en la lectura. El darrer terç és, com als puros, diuen, el millor. De la crítica literària passa al haterisme ben entès, que culmina amb les dues darreres peces: Literatura y literatos i Prosa aceitada (segona il·lustració).

Destrueix els exercicis i filigranes estilístiques i defensa la prosa autèntica, parlada, real; se’n fot a la cara dels defensors del professionalisme literari emprant els seus propis recursos; i fa un repàs a qui es queixen de la invasió dels bàrbars (aquest tema el desenvoluparé a un altre article).

Us posaria captures de molts fragments. Què nassos, de tot el llibre sencer! I no, Contra esto y aquello és un llibre que s’ha de llegir. I si fóra possible, incorporar a la biblioteca personal. Llegiu a Don Miguel –prostració completa–, feu el favor.

Saber llegir (2)

pool-llibresAviat farà un any que, aprofitant l’avinentesa de Sant Jordi, publicava una de les meves arengues contra la indústria periodística. També aprofitava per encoratjar-vos a llegir coses interessants.

I què passa quan ja hem decidit allò que volem llegir? Per on comencem? Anem fent d’un en un o, per contra, entrem a sac? Jo vaig a temporades. Depenent de la fase lunar, en pic n’acabo un que en començo el següent; i hi ha èpoques que, ans al contrari, els volums envaeixen diferents llocs estratègics de casa. Com ara. A la foto il·lustrativa podeu veure part de les meves lectures actuals. Tot començà retornant dos llibres a la biblioteca i traient-ne quatre. Al següent dia que hi passí, en caigueren dos més. I just aquesta setmana, encara un altre. Cal sumar-los als dos que ja reposaven a la tauleta de nit, i a un que, pobret, dorm en un armari, acotxat amb un paper que diu “préstec en sala”.

Però no només de llibres en paper viu l’hòmen. A la llista també cal afegir un parell d’arxius digitals –un d’ells la segona part de La lechuza del norte, del celebèrrim Jentros Bluenipple–, a més d’altra literatura que no pot eixir a la foto, ja que és secreta i hauria d’occir-vos. I entre que la majoria de vosaltres em caieu bé, que matar és delicte, fa mandra i embruta –i que tampoc caldria– doncs us foteu, que no us ho diré. Si que sabreu, especialment qui segueixi el compte amb què comparteixo enllaços a Twitter, que tot i la meva recança a la premsa, alguna cosa cau de tant en tant. Posem-hi, encara, els quatre –o deu– blogs de confiança, i tenim l’amanida literària gairebé completa.

I amb aquest batibull, hom es preguntaria «I com pebrots s’ho fa, per seguir tots els fils?». Jo fa un parell o tres de plans quinquennals que me la faig, aquesta pregunta. I encara em sorprèn no haver-ne trobat resposta clara. Tot i això, he trobat alleujament en Don Miguel, a qui he descobert aquesta setmana que s’acaba, coses de ser un indocumentat del sistema educatiu. Contra esto y aquello és un compendi d’articles escrits per Don Miguel, essencialment comentaris i crítiques literàries. Al que porta per títol “Leyendo a Flaubert”, hi diu que

El buen lector debe leer a la vez tres, cuatro o cinco libros, descansando de cada uno en la lectura de los otros.

Duplico la xifra recomanada per Don Miguel, però trobar-te algú que fa coses semblants a tu, alleuja l’angoixa existencial que provoca saber que mai podrem llegir-ho tot. I ja que prenem consciència de nostra finitud, no perdeu el temps llegint notícies, tingueu la bondat.

(A qui escrigué el primer gran llibre que vaig llegir.)