De traduccions musicals

El món de les traduccions de, per exemple, títols de pel·lícules és espectacular. El darrer exemple el vaig trobar el passat cap de setmana. Paint your wagon, la tremenda pel·lícula amb Clint Eastwood, Lee Marvin i Jean Seberg –ai!–, a casa nostra la van traduir com La leyenda de la ciudad sin nombre. Com a mínim, el títol en castellà té a veure amb alguna cosa que apareix al film.

Però les traduccions psicotròpiques comprenen, també, el món musical. I no només parlo de títol. Lletres i tot. Avui us parlaré, breument i wikipèdica, de I only want to be with you.

Original de 1964 i interpretada per Dusty Springfield, la cançó –que recorda molt les produccions de Phil Spektor i el seu wall of sound— és una declaració amorosa.

I don't know what it is that makes me love you so
I only know I never want to let you go
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
It happens to be true
I only want to be with you

It doesn't matter where you go or what you do
I want to spend each moment of the day with you
Oh, look what has happened with just one kiss
I never knew that I could be in love like this
It's crazy but it's true
I only want to be with you

You stopped and smiled at me
And asked if I'd care to dance
I fell into your open arms
And I didn't stand a chance
Now listen honey
I just want to be beside you everywhere
As long as we're together, honey, I don't care
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
No matter what you do
I only want to be with you

Oh, oh, you stopped and you smiled at me
And asked if I'd care to dance
I fell into your open arms
And I didn't stand a chance
Now hear me tell you
I just want to be beside you everywhere
As long as we're together, honey, I don't care
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
No matter what you do
I only want to be with you
I said no matter, no matter what you do
I only want to be with you.

Dusty Springfield va aconseguir, amb I only want to be with you, el quart lloc a la llista d’èxits del Regne Unit del 1964.

Mentrestant, a Madagascar, quatre germans de la família Rabaraona havien format Les Surfs, un grup que com la majoria de formacions de l’època, es dedicava a la cançó lleugera i a versions. És interessant saber que aquest grup, de Madagascar, participà en unes quantes ocasions a festivals com San Remo o Montreux, arribant a actuar al conegut Olympia de París.

Com deia, Les Surfs cantaven principalment versions. Una d’aquestes fou Ahora te puedes marchar. Encara que pel títol no ho sembli, és la versió espanyola de I only want to be with you. I si el títol ja és discordant, espereu a llegir la lletra.

Si siempre tu me hubieras dicho la verdad
no habría un motivo para regañar
y hubiera guardado dentro de mí

la llama del amor que siempre te pedí
y no me quisiste dar
Ahora te puedes marchar.

Hubieramos podido llegar a fundir
el ritmo de dos corazones al latir
por que no quisiste oir mi voz

ya es tarde para darle una solución
yo te quiero olvidar
Ahora te puedes marchar

Tu llanto ya no puede
mi decisión cambiar
porque aun sufre mi corazón
por culpa de aquel amor

Pues no te diste cuenta
que es malo jugar
con el cariño que otro
te ha podido dar

Si tu has decidido volver a mí
y que te entregue
lo que antes te ofrecí
comprende es tarde ya
ahora te puedes marchar

Tu llanto ya no puede
mi decisión cambiar
porque aun sufre mi corazón
por culpa de aquel amor

Pues no te diste cuenta
que es malo jugar
con el cariño que otro
te ha podido dar

Si tu has decidido volver a mí
y que te entregue
lo que antes te ofrecí
comprende es tarde ya
ahora te puedes marchar

Les Surfs també van fer aquesta mateixa versió, diametralment oposada a l’original, en francès, À present tu peux t’en aller.

La versió original és important, ja que permet descobrir, per exemple en pel·lícules o sèries, inflexions i situacions de guió que són absurdes un cop es tradueixen. Al món musical, la diversitat ens aporta un xic de diversió i la curiositat de comprovar que amb una mateixa melodia es poden dir coses completament diferents.

Anuncis

Los pájaros, Siegfried, los pájaros

Tornant amb tren d’una excursió, el meu pensament lateral –darrerament bastant prolífic– s’activà i feu una associació entre la peça musical que escoltava i un text de no-ficció (?) que causà furor, joia i una gran quantitat de tuits de riure: Los pájaros, de l’expert Kaiser, Cesar “Luís Menotti” Lopama.

A Siegfried, la tercera òpera de la tetralogia wagneriana del Rhin, el protagonista va saltant i rient pels boscos mentre segueix un ocell a través de son refilet. Quan el troba, es fabrica una mena de flauta i la comença a tocar (?) per imitar al seu nou amic. Sense gaire èxit, val a dir.

Però encara que no aconsegueix fer una versió creïble del cant dels ocells tocant la flauta, sí que prova a fer anar el seu corn. I mentre va tocant-se el corn pel bosc (??), aconsegueix despertar el drach: Fafner! Després d’una terrible lluita (?) contra Fafner, el nostre heroi l’aconsegueix occir d’una coltellada al cor.

En retirar Notung, l’espasa, del cos del llagarto, Siegfried es taca amb la sang de la bèstia, que li provoca coïssor. L’heroi es porta la mà als llavis i, en tastar la sang fafneriana, aquesta li atorga el poder de flipar i d’entendre els refilets dels ocells.

Los pájaros, Siegfried, los pájaros.

(Veieu el vídeo des del punt d’entrada: 1:51:00)

(Per a una anàlisi freudià molt general de la tetralogia, llegiu Der ring des nibelungen)

Lohengrin

Lohengrin, en si mateixa, és una mica així com un gran pastís. De nata, trufa i cinc menes diferents de xocolata que representen l’amor incondicional, la confiança cega, la curiositat que porta a la traïció i que, finalment, desemboca en planyença per haver perdut allò que, aparentment, ens semblava massa perfecte per ser real i que, per aquesta mateixa raó, ens portà a la curiositat traïdora.

Però avui no us vull comentar l’obra sencera, sinó el seu preludi al primer acte, que em sembla una de les coses més delicades que s’han fet. Un inici amb violins subtilíssims, eteris. I als violins se’ls afegeixen lentament la resta d’instruments, seguint la mateixa tonada a cada incorporació, que es fa de forma tranquil·la, flotant. I un cop tot ha anat prenent força, l’orquestra adopta el caràcter wagnerià.

A mi em recorda l’albada. Des que el cel comença a canviar la tonalitat del negre cap al porpra, fins que, de cop, el sol apareix a l’horitzó i ens cega momentàniament. Eteri, flotant i tranquil, però amb força renovada al final.

De Wagner se n’han dit moltes coses, tant de bones com de dolentes, per causa no tant de la seva obra sinó de l’ús que en feren tercers. Malgrat tot, em sembla una persona d’una sensibilitat extraordinària. Algú que té un lloc al valhala, concretament a la llotja dels incompresos.

Fear of the dark

Sempre dic que el meu primer CD de rock és el “Live” doble d’AC/DC. Però n’hi va haver un altre abans, d’Iron Maiden. No sé quin era però recordo un recopilatori, obria amb Fear of the dark, i el vaig comprar al Don Disco de Molins de Rei. I estava d’oferta.

Aquesta meva primera incursió al metal, posem que fou per allà als catorze, acabà prou ràpid. Maiden no em feu el pes, i vaig acabar per vendre el disc a un amic, que pagà de pressa i sense preguntar –crec que vaig perdre diners–.

La lletra va dels tòpics de la por a la foscor, però també del desconegut. «Allò», però també «el» desconegut. L’altre. De la desconfiança i de pensar que sempre i en tot lloc hi ha alguna cosa amenaçadora que ens observa.

Com diu cap al final, aquestes desconfiances poden fer que el cap ens jugui males passades i que veiem l’ombra, darrere nostre, que ens intenta atrapar. A tots se’ns han eriçat, un cop o un altre, els pèls del clatell mentre caminem pel camí de la foscor, sols –perquè tots caminem aquest camí i tots ho fem sols–, cercant la llum. La llum és l’única cosa que mata l’ombra, però també és allò que la crea. La por ens paralitza, per això cal no tenir por de la foscor, ni del desconegut, ni del que s’amaga darrere les cantonades. Cal no tenir por per poder avançar.

I am a man who walks alone
And when I'm walking a dark road
At night or strolling through the park

When the light begins to change
I sometimes feel a little strange
A little anxious when it's dark.

Fear of the dark,fear of the dark
I have constant fear that something's always near
Fear of the dark,fear of the dark
I have a phobia that someone's always there

Have you run your fingers down the wall
And have you felt your neck skin crawl
When you're searching for the light ?
Sometimes when you're scared to take a look
At the corner of the room
You've sensed that something's watching you.

Have you ever been alone at night
Thought you heard footsteps behind
And turned around and no-one's there ?
And as you quicken up your pace
You find it hard to look again
Because you're sure there's someone there

Watching horror films the night before
Debating witches and folklore
The unknown troubles on your mind
Maybe your mind is playing tricks
You sense,and suddenly eyes fix
On dancing shadows from behind.

Fear of the dark, fear of the dark
I have a constant fear, thought you heard
Fear of the dark, fear of the dark
I have a phobia that someone's always there.

When I'm walking a dark road
I am a man who walks alone

Der ring des nibelungen

Fa unes setmanes em vaig iniciar amb Wagner al Liceu. Com no en vaig tenir prou, el cap de setmana següent convertí la saleta/estudi de casa en una mena d’Arfuestpielehaus, per tal de visionar tot el cicle complet de l’Anell dels Nibelungs. Entre divendres al vespre i diumenge al matí passaren per ulls i orelles les quatre obres del cicle, una darrera l’altra. I fruí com un camell que gaudeix molt i molt. I a punt vaig estar de cremar la casa al final del Capvespre dels déus, seguint els consells del Mestre Magrané.

De totes les peces, leit-motifs, moviments i fum-li sabatilla no podria quedar-me només amb un. Ni tan sols amb la marxa fúnebre per la mort de Siegfrid, que de mica en mica començo a apreciar. El que sí que em va impactar és la presència de tots i cada un dels arquetips i de bona part de conceptes psicoanalítics en totes quatre òperes. No només les dualitats de l’amor i l’odi, l’estima i la traïció, el bé i el mal, o el sexe i tot això, no. Pares que fan espases per als seus fills, però que només són validades per la figura femenina, sia muller o amant. L’ús que es fa d’aquestes «espases», que es trenquen i són forjades de nou. Les diferents figures paternes (Wotan i Brünnhilde/Siegmund; Alberich i Hagen…) El procés vital de la «llança» del Wotan «pare» fins que l’heroi la trenca per tal d’aconseguir accés a sa filla. Diferents personatges que adopten el seu sentit en funció del context i l’argument, i que al mateix temps constitueixen tres i quatre conceptes diferents… La puresa, la innocència, la maldat, la voluntat… i la seva evolució… Ho vaig trobar simplement brillant… excels… genial.

I més encara el final de tot el cicle, amb la immolació de Brünhilde, quan Wagner ens explica, amb la història i reforçant-ho amb la música, que per evolucionar cal sacrificar la puresa –la marxa fúnebre de Siegfried, trista al principi, però amb força i un punt joiós a partir de la meitat i que torna a baixar fins la «prudència» cap al final– i la innocència. I no és possible fer-ho si no és amb la voluntat (Grane!), que ens permet cavalcar cap a les flames, cremar i acabar amb les velles concepcions i històries per, després, tornar a començar un altre cop. Bellíssim. I tot i que no sóc músic ni musicòleg ni res que s’hi assembli, m’atreviria a dir que no hi ha gaire diferència entre la primera nota del cicle i la darrera, però això ja seria cercar significats massa ocults i no caldria.

Vegeu Der ring des nibelungen i gaudiu. De la música les emocions i de tota la resta. I sobretot, desmitifiquem la llegenda negra del pobre Wagner. I cremem coses, cremem-ho tot!!

Jazz

Sempre he sigut un home de gustos senzills i gens sibarítics. Això no treu que sigui capaç d’apreciar certes coses a la vida, però sóc més aviat frugal. I jo, que era tan… corrent –no puc emprar el mot de sempre, que el Blancafort diu que em vol enviar a un gulag–, ara em veig fent coses rares. Garlant de forma estranya, emprant mots i giragonses de les quals, fa tan sols un any, me’n refotia. Coses de fer cursos d’escriptura. Espero que se’m passi ben aviat, per cert.

Però no només d’escriure raro va la cosa, no. En el meu procés individual cap a la sofisticació –espero no arribar als nivells del Coscubiela. Si hi arribo, n’hi ha un que té permís per disparar-me–, també hi està implicat el tema musical. Ves per on, als trenta-i-escaig he descobert l’òpera. El passat octubre, per causa d’un regal que li vaig fer a l’ara exsogre, vàrem anar tots al Liceu –ell, els pares i jo–, a veure el Nabucco. El del Va, pensiero bisat-dos-cops, tot i que no fou la sessió d’inauguració amb el, ara també ex, Molt Honorable.

I com que aquí, als aledanyos de Twitter, tothom diu que no llegeix al traficant de cotó, tot i que l’imita i en fa escola –ja us entenc–, admeto que m’interessa son gust musical. En concret el jazz. Reconec, també, que fins just fa quatre dies o una setmana a tot estirar no m’agradava, el jazz. Però no era que no m’agradés, sinó que no l’entenia. Vull pensar que les meves sinapsis estaven ajustades per un altre tipus de freqüències, i per això era incapaç de comprendre, molt menys d’apreciar, un borrall de la cosa jazzística. D’aquell batibull que, fins abans-d’ahir, jo anomenava siroll.

Ara que em faig vell i les neurones van espaiant-se, crec que el lloc buit que hi queda el podria omplir amb música. Tinc la impressió que, ara si, estic preparat per atacar el cim. I per aquesta raó he demanat a un amic metge, musicòfil a qui encanta tot l’espectre que va de Scorpions a Wagner passant per, oh, ah, Thelonius Monk, que em dissenyi un «Itinerari d’introducció al Jazz per a gilipolles». Calceu-vos.

El sol brilla

Sortida de solEl capítol final de la tercera temporada de House of Cards comença mostrant com comença un dia de la nova vida de Rachel després de –spoiler alert– l’important canvi que fa. De fons, sona “The sun is shining down“, de J.J. & Mofro, una agradable descoberta bluesera del passat estiu.

En resum: tot i el desenvolupament de la sèrie, lo de la segona estrofa.

“How many more days can you hold out,
How much longer can you wait?” she asked.
There was a time I thought I, I could answer
But my tongue gets tied as my thoughts drift away.

Glory, Glory – Hallelujah
The sun is shining, shining down
Glory, Glory – Hallelujah
I’m alive and I’m feeling, feeling fine

All those simple thoughts all those peaceful dreams,
Share the space with a hard worked, hard worked day
But it’s the little things, the little things not expectation
That make life worth living, worth living.

Glory, Glory – Hallelujah
The sun is shining, shining down
Glory, Glory – Hallelujah
I’m alive, and the world Lord, world is fine.

To de re per a mandolina i clarinet

La meva descoberta del Sisa m’ha portat al reportatge documental “To de re per a mandolina i clarinet“, realitzat per Sputnik al 2011.

És un treball tremend d’arqueologia musical. S’explica l’ Ona Laietana, un moviment musical propi de Barcelona ciutat, format a partir d’estils musicals com el jazz. Gato Perez, Sisa, Música Urbana (si no erro, surt un jove Lucky Guri tocant assegut a terra), l’Orquestra Mirasol, la Companyia Elèctrica Dharma, l’Orquestra Plateria…

S’ha de veure, tan si us agrada la música com si no. Tan si en sabeu com si no. És un petit fragment de la història, tant del país com de la música, però tot i que sigui petit, del 1973 al 1978, bastant significatiu. Tot això ha estat una petita gran descoberta per a mi.

De tot ell, en voldria destacar dues coses: si l’ Ona Laietana és l’avia de la música catalana actual, els besavi en serien el folk i el rock americà dels 60, així com el jazz. Dels Creedence a Miles Davis. Tota l’Ona Laietana és l’equivalent del moviment contracultural californià dels 60 a Catalunya.

Els grups d’aquest moviment es basaren en la música americana, adaptant-la a una visió mediterrània i afegint instruments propis: mandolines, tenores, etc… Quan em tornin a preguntar “per què no t’agrada la música ni el rock català”, crec que m’esplaiaré bastant.

Com diu un dels entrevistats al final del reportatge, tota una generació (musical) condemnada a l’ostracisme. La versió oficial de la història ha obviat sempre tots aquests grups i moviments, deixant només La Nova Cançó com el moviment cultural/musical/artístic únic. Melindrisme total.

En segon lloc, el fet que s’apunti al punk i Pau Riba com dos dels factors més importants de l’acabament del moviment i del seu festival estrella, l’equivalent del gran festival contracultural americà Woodstock: Canet Rock (tinc una teoria gestacional que passa per l’edició del 77).

A Espanya, i també a Catalunya, tot el que ha arribat de fora ho ha fet tard i patint una ‘adaptació’. Ona Laietana era l’adaptació de la contracultura californiana i va quedar prou interessant, però el punk va fer el camí contrari.

Si originalment el punk va ser un moviment nascut a cavall entre Londres i Nova York, aquí va consistir en una mena de visió gore dels Sex Pistols, essent el seu apogeu la figura del Cojo Manteca. Si afegim en Pau Riba, que conformaria la branca nostrada més propera a Tim Leary, endavant.

Veieu To de re per a mandolina i clarinet a Teletrès.

De les diferents denominacions d’origen del whiskey

Avui de camí cap a casa m’he posat una cançó típicament popular irlandesa, que segurament coneixereu: Whiskey in the jar.

Segurament la versió més coneguda, al menys més recentment, sigui la que va fer Metallica… però la versió de la banda californiana només és una adaptació d’una versió que va fer la banda dublinesa Thin Lizzy, que al seu temps va adaptar la versió que feia The Dubliners. Precisament aquest darrer grup de música tradicional irlandesa va ‘popularitzar’ el tema a partir dels 60. I a partir d’aquí, la cançó va anar guanyant fama, convertint-se en una de les més famoses i interpretades arreu del món.

Coses curioses son les variacions en l’interpretació i, sobre tot, en la lletra i l’història que ens explica.

La cançó ‘original’ de Dubliners parla de les desventures d’una mena de bandoler mentre viatja per les muntanyes de Kerry, una zona preciosa, de les més maques de l’illa. El bandoler creua les muntanyes i es troba al capità Farrell comptant pistrincs, es treu la pistola i una mena d’estoc (‘espada afarolada‘ segons la wikipedia espanyola) i li roba els calers al capità.

Kerry mountains
Kerry mountains
Tot seguit, el bandoler li porta el botí a una tal Jenny, que deu ser la seva amant o pretesa, i aquesta li jura i perjura que no l’enganyarà… i a la següent línia el bandoler ens diu “que Déu s’emporti les dones ja que no son fàcils de complaure“. Després el bandoler marxa a fer una becaina i na Jenny li canvia la pólvora per “aigua”, avisa al capità i quan aquest es presenta per a arrestar al bandoler, la pistola no funciona i el nostre heroi resulta empresonat.

Mentre és a la presó, ens recorda que hi ha homes que disfruten viatjant, d’altres disfruten amb esports (parla de hurling, un esport entre el hockey, el rugby i el futbol… curiós de veure), però que ell disfruta amb “suc de civada” i seduint jovenetes de bon matí. I mentre és a la presó, ens explica que si algú el pot ajudar, és son germà que està a l’exèrcit, i que si el pogués localitzar, perquè no sap si està a la caserna de Cork o de Killarney, se n’anirien a voltar per Kilkenny… i segur que el tractaria millor que la traidora de na Jenny.

Amb aquesta història es repeteix en totes les versions ‘tradicionals’, tot i que hi ha lleugeres variants, i en una d’elles l’heroi és jutjat però aconsegueix escapar dels captors en una fuga heroica digna de Jack Shaftoe, i la menció al germà militar encara em fa associar encara més al bandoler de la cançó amb el personatge del llibre (que per cert té fills amb una irlandesa de nom Mary Dolores… però me’n vaig del tema).

Però en les versions ‘modernes’ la cosa canvia. Thin Lizzy modifica l’inici de l’història i situa al nostre heroi a “les muntanyes de Cork i Kerry” (Cork és bastant pla, i queda un pel lluny de Kerry), Jenny es transforma en Molly i no es “difícil de complaure” sinó que “el traeix a la primera ocasió”. El bandoler no va a fer una becaina, sinó que acaba completament borratxo a l’habitació de la Molly i se l’intenta beneficiar, s’adorm i quan arriba el capità Farrell li fot un tret amb els dos canons.

No sabem si en Farrell la dinya o no, però el bandoler acaba a la presó i ens comenta que mentre alguns hòmens els agrada pescar, a d’altres caçar i a d’altres els agrada el soroll dels canons… però a ell li agrada dormir, a poder ser a l’habitació de la Molly, però que ara està empresonat amb la bola lligada al peu… i enyora la Molly.

The juice of barley... i uns xampinyons farcits...
The juice of barley… i uns xampinyons farcits…
Thin Lizzy va fer aquesta versió als anys 70, que va ser adaptada i tocada per bandes i intèrprets tan dispars com U2 (si no ho fessin n’hi hauria per matar-los), Grateful Dead, Belle & Sebastian, Pulp, Gary Moore… i quasi tothom que es dediqui a la música al món anglosaxó.

Una versió que he escoltat, i enllaço, de Grateful Dead és una mena d’assaig i mostra l’elevat nivell de talossitat dels gringos. Que mira que en saben de fer música, però fa una mica de pupa escoltar com es pregunten d’on ve la cançó, si deu ser irlandesa o no… i després en Garcia canvia l’història i parla les muntanyes de Gilgarre, d’un tal Coronel Pepper, de sabres i que el botí li dona a sa mare… sens dubte cantar amb el cervell inundat en LSD té els seus efectes. Peter Paul & Mary (venga!) van adaptar aquesta versió lisèrgica i fins i tot li van canviar el nom de “Whiskey in the jar” a “Gilgarra mountain”.

Però l’interpretació conceptual més trista és la de, oh si, Metallica. Com a bons californians, Hetfield &co es passen l’història de la cançó pel folre i les manilles, fent un videoclip extret d’ American Pie: noies lleugeres de roba s’emborratxen, escenes de llit soft, noies assegudes al vàter, noies tirant televisors encesos (!) per la finestra. El grup destrossant la casa. Fi. Van veure que al títol hi posava “whiskey” i venga, endavant! Festa!

Ei Hetfield, espero que a la teva propera visita a Irlanda, quan entris a un pub replet de músics seriosos i professionals, un parell d’avis de 80 anys que armats amb un violí et fotin un bany musical darrera un altre i, en acabar, et treguin a hombros del local i acabis com et mereixes: alquitràn i plomes al crit dels vilatans, “Sod off ye fuck’n baistarts!!!” .

Prensa española: por qué no

Cuando alguien se extraña cuando digo que procuro no leer la prensa española, no puedo evitar encogerme de hombros. Pero en días como hoy, es cuando llega la explicación… cuando se abren los cielos mostrando legiones de querubines… cuando Moisés separa las aguas del Mar Rojo…

Resulta que en la víspera de San Juan, KISS actuó en el Palau Sant Jordi. En El Periódico de Catalunya han hecho una notícia, un resumen… digamos que han escrito algo sobre el evento.

Aún no he leído todo el texto, pero gracias a los dos primeros párrafos puede verse, y espero que entenderse, mi posición al respecto.
En primer lugar, solamente hay que leer el pie de foto, que presenta al ‘cantante’ del grupo Gene Simmons. Luego aparece una mención a un tal Spacemen 3, miembro fundador del grupo (vale, lo reconozco: he leído hasta el 3r párrafo).

También cabe destacar el uso de la puntuación que hace el autor de la cosa: fatal.

Que para ser periodista en este país solamente es necesario salir en un programa televisivo en horario de tarde no es noticia (como tampoco lo sería si uno de los requisitos fuere no saber usar el idioma en el que se quiere escribir). Lo que si que me ha sorprendido es que para ser ‘crítico musical’, el aspirante no deba tener ni la más remota idea de la música realizada en los últimos 30 años. Ah, ¿que esto si que es un requisito imprescindible? Vale, vale…

A la persona que ha perpetrado eso: cuando vaya a escribir algo de lo que no conoce demasiado, no dude en documentarse. Un manual de gramática del español sería un buen comienzo (en caso contrario, existen cosas llamadas “correctores automáticos” que vienen incluidos en el software de tratamiento de texto. En casos arcanos como Word Perfect, se venden por separado). Luego, podría hasta usar la Wikipedia (si es capaz de concentrarse durante más de dos minutos seguidos en ello, verá que hasta hay fragmentos útiles).

Seguramente en el artículo sobre Kiss hubiera visto que el cantante del grupo no es Simmons, si no Stanley. El personaje que encarna Simmons siempre canta en alguna canción del disco especialmente escrita para ello, como puede ser “God of thunder”, que venía con el espectáculo de la sangre y posterior/anterior vuelo del mismo Simmons hasta la parte superior del escenario.

También habría visto que si el baterista, Eric Singer, se sintió “integrado en la banda” no era por el taburete, si no porque ha formado parte de la banda durante 12 años. Que sea el actual ‘titular’ es una simple anécdota sin importancia.

Lo curioso es que al llegar a las menciones sobre algunos de los temas que sonaron en el concierto (bueno vale, me leí todo el artículo. No puedo evitar saber de que voy a hablar cuando escribo) y viendo que hace la misma comparación sobre God gave rock and roll to you, intuyo que si que se ha mirado la Wikipedia…

Lo que no aparece en la Wikipedia, pero si que es un acto brutal de lo que comúnmente podemos llamar “vacilada” por mi parte (porque cuando uno sabe de lo que habla no solamente puede si no que debe demostrarlo) es que en el vídeo del Alive III el único de los integrantes de la banda que no aparece en ninguno de los múltiples planos con chicas ligeras de ropa es el guitarra solista de la época, Bruce Kulick, que aparece exclusivamente en solitario, pudiéndose apreciar perfectamente el anillo de casado. Lick it up. Y también en Take it off.

Volviendo a la Wikipedia, en el mismo artículo también podría haber leído que uno de los fundadores del grupo, concretamente “Ace” Frehley, encarnó al personaje “SpaceAce”, que realizaba un largo solo de guitarra, al final del cual ésta se incendiaba y empezaba a levitar, desapareciendo en el infinito… mientras que “Spacemen 3” es un grupo musical nacido en los 80 y que hace música post-punk-space-rock-neo-psicodelia… un momento… creo que acabo de entender la aparición de éste grupo… le he calado.

En fin, no seré yo quien critique los entresijos y los bajos fondos de la industria del ocio musical, ya que habla por si misma.