Ja fa dies que em ronda pel cap una associació d’idees al voltant d’un article que em va fer arribar un dels meus Mestres: The Case for Constructive Populism. Si no l’heu llegit, feu-ho.
En resum, el nativisme –concepte molt més eficaç que ‘nacionalisme’ i que darrerament veig bastant–, l’agressivitat vers l’altre i les consignes curtes, absurdes i fàcils de recordar estan guanyant allò que alguns anomenen “el debat de les idees”.
Un nou fantasma recorre Europa
El populisme banal, reforçat per l’argumentació sobre temes i conceptes complexos en forma de frases curtes, i sovint d’un màxim de 140 caràcters, obliga als moderats i als defensors de la pluralitat a explicar per què aquestes frases i consignes no volen dir absolutament res. El tema és que, per molt que hom s’esforci a intentar contrarestar les absurditats, aquestes són tremendament efectives.
Ho podem veure, en part, al discurs de Mariano Rajoy després de guanyar les segones eleccions. Recorda els parlaments de celebració de trofeus futbolístics. També ho comprovem amb la quantitat faraònica de bajanades vessades a Twitter pels diputats i regidors En Comú aquest estiu.
Criticar el turisme des de destinacions turístiques semi idíl·liques. Equiparar sentiment nacional segons el territori on es passin les vacances –també des de destinacions més o menys idíl·liques– o la patologia persecutòria arrel del color dels gomets i les sigles que a hom li posen al passaport.
La quantitat de suor, píxels, amplada de banda, piulades i el més important, temps que es podria haver destinat a fer coses útils, és igualment faraònic. No negaré que és divertit, però cal tenir present que estem davant una tàctica de distracció dels temes reals.
Temes com la incapacitat manifesta de gestió d’Ada Colau al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, on salta de polèmica en polèmica –altre cop per despistar als ciutadans de la seva incapacitat.
Temes com la buidor del discurs en l’àmbit espanyol, on el Tsunami confluent comença a esdevenir com una platja de l’Adriàtic, entre Rímini i Pescara –just davant Hvar, a Croàcia, on estiuegen en Mena i alguns Trump i Murdoch–, en un dia de calma: onades que amb prou feines s’aixequen un pam de la sorra. Moviments que asseguren que estan disposats a investir presidents però que obvien les matemàtiques elementals.
Com deia en Boaz Vilallonga en un parell de –oh, ah…– piulades, En Comú és estètica buida. No hi ha res al darrere, tot és façana i porexpan. El què més inquieta és que aquests discursos, incloent-hi aquells que cauen en pic hom fa una suma o consulta el diccionari, quallen. I quallen fort.
El manifest pel RUI, cas d’estudi
Tornant a l’article enllaçat, Kemal Dervis defensa una tesi innovadora. Donar la volta al populisme i fer-lo constructiu, moderat i humà. Amb diferents aproximacions segons el tema que es toqui.
The way to overcome identity politics and irresponsible populism is not to meet it in the middle or to fight it with detailed technical analysis. The way to avoid disaster is constructive populism: simple, accurate, and always sincere.
I precisament això, o si més no quelcom semblant, ha succeït a Catalunya al voltant del Debat del RUI i el seu manifest. De forma simple, precisa i sincera, aquest debat ha defensat que cal posar la democràcia al centre per tal de desfer qualsevol ambigüitat residual, i què és l’única forma real de realitzar la independència de Catalunya.
Com ho ha fet? Al principi amb una munió de piulades, establint un marc de debat de frases curtes; amb fils d’uns 30 tuits i argumentant a dues o tres bandes. Sí, s’havien fet diferents conferències i el tema es parlava de feia temps. Però hi ha un salt entre finals del 2015 i principi de juny del 2016, amb la ponència del doctor Abat Ninet del maig com a catalitzador final.
Cap moviment sorgeix de cop i del no-res, i potser més endavant m’endinsaré en el procés de generació. Però la percepció general que tinc és que en aquest moment, juny del 2016, el tema agafa la massa crítica suficient –el que Malcom Gladwell en digué tipping point— per passar de tema que es tracta “a la perifèria” a situar-se al centre de l’atenció pública.
Un cop es va assolir aquesta massa crítica, i traient profit de l’èxit inicial de signataris, es van començar a publicar textos més elaborats a diferents mitjans digitals. El debat va traspassar del tot l’escletxa que separa el món digital del real. Però com es va traspassar, aquesta escletxa?
La base
Segons diferents números i estudis, el nombre d’usuaris de Twitter a Espanya és una xifra situada entre 5 i 7 milions de persones, més o menys del 10 al 15% de la població. A Catalunya aquestes magnituds serien, si no iguals, molt semblants.
En realitat el nombre ha de ser bastant més baix. Els usuaris de Twitter més grans de 55-60 anys són molt pocs, però la població d’aquesta franja és molt alta. Acceptem 12% com a “nombre d’usuaris de Twitter respecte a la població de Catalunya”. Això ens deixa menys d’un milió de persones.
Adhesió, mobilització o aconseguir el que es busca
Si ho veiem com una campanya d’adhesió organitzada de forma exclusiva a Internet, el Manifest pel RUI, amb menys de 15000 signataris en dos mesos, es podria considerar un fracàs bastant estrepitós si ho comparem, per exemple, amb la Iniciativa Legislativa Popular per l’Educació Pública: 95.000 signatures, 23 mocions a ajuntaments, 170 entitats, xerrades arreu de Catalunya. Però si tornem a Internet, trobem només 2.370 “Likes” a Facebook i 3.777 seguidors a Twitter.
Al ritme actual, el Manifest del RUI no arribaria als 50.000 suports necessaris per presentar una ILP en el termini màxim legal –més pròrroga– de 6 mesos. Però a diferència de la ILP per l’Educació Pública, i aquí rau el més interessant, el Manifest sí que ha influït en la política catalana.
En menys d’un mes –de fet en dues setmanes i poc–, amb ajuda del buzz, el soroll i el hype que s’ha creat al seu voltant, ha sortit d’internet i els partits polítics han recollit el tema, que ja és damunt la taula de negociació.
De forma accessòria i dins una carpeta, si voleu, però ja és a la taula. I com afegitó col·lateral, cal notar que s’han alçat veus demanant l’empoderament d’alguns dels seus promotors en forma de candidatura a l’alcaldia del Cap i Casal.
Si algú creu que això és el procediment normal, convido a repassar la història de l’activisme digital a Catalunya i a Espanya, on tot allò que prové de les xarxes –patents de programari, drets civils a Internet, guerres de copyright…– sempre s’ha vist com una cosa de friquis.
La primera iniciativa sorgida de forma íntegra d’Internet que va triomfar fou les protestes contra la Llei Sinde, que van derivar en el 15M, que va derivar en… bé, deixem-ho.
Populisme civilitzador?
Tornant al tema que obria aquest text, podem estar davant d’un dels primers casos d’estudi d’aquest populisme constructiu. És constructiu perquè ha servit per portar un tema de decisió refrendaria, democràtica, a un procés que, fins al moment, no ho contemplava o ho feia en altres termes –el Full de Ruta establia un referèndum només per aprovar el text, ja fet, d’una Constitució[1].
A partir d’aquest debat s’ha modificat l’estratègia política de dos –no puc afegir el tercer partit encara, ho sento–, dels tres partits partidaris de la independència, amb l’afegit que, en cas de celebrar-se, obligaria tant als tres com a la resta a posicionar-se de forma clara i contundent.
I és populista perquè un document signat per 15.000 persones, menys de l’1% dels votants de la coalició guanyadora de les eleccions al Parlament, ha generat un moviment i soroll enormes, en un entorn molt específic què és Twitter. I ho ha fet amb/en idees que s’han de desenvolupar en menys de 140 caràcters –i uns quants storify, d’acord.
Segur que hi haurà qui titlli aquest èxit d’acció política com a totalitarisme antidemocràtic. De forma gens curiosa sempre són els mateixos que acusen de totalitarisme, sectarisme i feixisme a aquells que aconsegueixen tirar endavant iniciatives amb les quals no hi estan d’acord.
Això és indicatiu, precisament, de la seva condició de totalitaris, sectaris i feixistes. Els mateixos que empraven els grans moviments de masses per aconseguir resultats semblants, encara que infinitament més vistosos amb les banderes i manifestacions, als que podem veure.
Perdent el temps…
El fet és que la idea de recuperar la via del referèndum torna a ser vigent. I mentrestant, alternem les vacances fent mofa, befa i escarni dels quatre personatges que van etzibant una animalada rere l’altra, i reben tots els atacs dels qui se senten insultats[2].
I mentre a Internet tots ens barallem, el votant En Comú segueix allà, a l’altra banda de l’escletxa digital. Està a les Associacions de Veïns, Plataformes Ciutadanes i diferents moviments i associacions.
I el tret principal de tots ells és que no tenen gaire presència, ni els importa el que hi passa, a xarxes com Twitter. Potser sí a Facebook i altres estructures on l’enllaç entre persones és més fort[3].
Cal pensar la forma de contrarestar la banalitat i el populisme destructiu d’En Comú. I cal pensar com fer-ho de forma senzilla, precisa i sincera. El mètode actual, prenyat de superioritat intel·lectual, articles quilomètrics amb dades inacabables que costen de seguir als que tenim poca idea, no funciona.
Conclusions: capgirar el sentit del populisme
Cal desactivar el cretinisme i la buidor, i al mateix temps posar-los davant els votants d’En Comú, com un mirall. Preguntar-los de forma directa i sacsejar-los la intel·ligència. Preguntar-los si de veritat es creuen totes les animalades que diuen els seus propagandistes.
I cal fer-ho de forma precisa, senzilla i sincera. Constructiva, moderada i humana. Trencant el control informatiu dels seus aparells i anant a buscar a la persona. Accions individualitzades. Quirúrgiques. Mentre això no passi, seguirem en mode broadcast, gastant una quantitat inhumana de temps i energia amb resultats pírrics.
Aquestes formes per intentar arribar allà on fins ara no s’arriba, de modificar agendes polítiques mitjançant molt moviment aparent, generat amb pocs recursos, és això el que jo veig com Nova Política.
L’estètica buida, basada en escarafalls i consignes absurdes però sense fer res –en el millor dels casos. En el pitjor, per destruir allò que s’ha aconseguit–, és una perversió. No és, ni de bon tros, Nova Política. És neopolítica. O el que vulgueu.
És la mateixa política de sempre, envernissada de revolucions consistents en apartar al qui robava ahir per col·locar-se un mateix i seguir robant més, millor i de forma descarada, amb qualsevol excusa. La realitat és que ja no es posen ni excuses.
És, com ja s’ha dit, pitjor que la invasió i saqueig de Roma per part dels bàrbars. Almenys els bàrbars sabien apreciar certa bellesa en les estàtues, o el plaer dels banys. El que passa aquí és destrucció per destrucció. És incivilisme –d’incivilitzat–, ràbia i odi, i així, de forma directa, ho han explicat els seus promotors.
Entre les consignes supremacistes En Comú i el “¡Viva la muerte!” de Millán-Astray tan sols hi van 80 anys. De fet, el discurs joseantonià està més que viu, i ha entrat al Congreso de los Diputados –no us perdeu La putinización de occidente.
No hi ha absolutament res que els separi. Tan sols temps. El procés mental és el mateix: els mutilats només volen rodejar-se d’altres mutilats com ells[4].
El populisme constructiu –civilitzador i, per tant, humanitzador en lloc de domesticador–, el fet de desmuntar discursos perversos de banalitat, això sí que és –part de– la Nova Política. És recuperar el pensament crític i el sentit comú. I fer-ho de forma fàcil.
És evitar el desastre sense entrar en la inutilitat de rebatre dades falsificades. És aprofitar el moviment i la connexió sorgits, per exemple d’Internet, per portar el debat allà on toca.
1. Segueixo dient que fer això sense preguntar si els catalans en volem, de constitució, no és gaire democràtic.
2. De la similitud entre la tàctica d’emprar uns personatges per tal de parar el cop de certs videojocs i la seva relació amb la política actual ja en vaig parlar, però caldria rellegir i veure si no s’ha girat una mica la truita.
3. Com fa temps que es diu, Twitter presenta un llaç molt fràgil entre nodes. Hom pot seguir i ser seguit amb un clic. Facebook no permet això, ja que requereix aprovació explícita.
I si parlem de Whatsapp, que a algún estudi apareix de forma incomprensible com una “xarxa social”, quan és un simple programa de missatgeria entre persones que es coneixen, la cosa encara és més difícil. Twitter és un sistema públic de comunicació per SMS. Whatsapp és email+llistes de correu+veu i tot a temps real, amb la diferència que has de demanar el telèfon a la persona amb qui vulguis comunicar-te, i aquesta te l’ha de donar.
4. Discurs de Miguel de Unamuno al paranimf de la Universidad de Salamanca, 12 d’octubre de 1936.
I ara... què? 