Recull d’articles (19)

Amb una tardança considerable, heus ací el dinovè recull d’articles, texts i comentaris que, per la xarxa, he trobat i considerat motiu de compartició pública per una raó o altra. Per feina:

  • El més que amic Boaz Vilallonga escrivia sobre poesia, cinema i les colònies, encara existents, d’Europa. Aquelles colònies que, tot i ser (d’)Europa, no són comunitàries.
  • Sobre l’aniversari del primer de juliol i la batalla del Somme, en José Luis Martín explica la història del novè batalló Devonshires, massacrat aquell 1 de juliol de fa cent anys gràcies a la clarividència de generals i mariscals “de camp”, que al camp, precisament, hi anaven poc.
  • Com sempre, Nicholas Carr és algú a qui cal llegir. Fa dies ens comentava una entrevista a Marshall McLuhan, on el teòric dels mitjans explicava per què els atacs a la identitat, i la seva pèrdua, provoquen violència. “Simplistic, but not wrong”. Lectura necessària.
  • Les revolucions americanes del sud s’han fet famoses pels grans llibertadors, Bolívar, San Martín i companys. Però de qui no es parla gaire, almenys no en cercles mainstream, és d’aquell qui els va precedir i, d’alguna forma, reunir. I aquest home fou Francisco de Miranda. L’apropiacionisme que fan dels llibertadors, i la traïció, els revolucionaris moderns pren nous sentits quan s’investiga la figura de Miranda. Us recomano que el conegueu.
  • Jesús Pérez explica la història de l’Operació Yonatán, el rescat d’ostatges segrestats en un avió que va aterrar a Uganda. A part que és una bona història, hi podem entreveure que hi ha llocs on la vida humana val diners, i hi ha llocs on no té preu i es fa absolutament tot per salvar-la.
  • Amb en Javier, també més que amic i mestre, comentàvem aquest article sobre populisme. Tot i que el concepte “creació de populisme constructiu” produeix certa urticària, hi ha tesis a l’article que val la pena tractar.
  • Ramón Rallo parlava sobre el tema de Vueling i tot el tràfec que va causar el seu fiasco estiuenc. El low cost es diu així per alguna cosa, però tot i que, en la teoria, no puc estar menys d’acord amb Rallo, la pràctica demostra que de vegades hi ha alguna cosa que falla: Ryanair.
  • I enfilant els darrers enllaços, derivem a temes secessionistes. Gonzalo Martín fa una diatriba sobre sortides, fugues i secessions. I algun dels punts fa pensar. Llegiu i penseu. I n’Aleix Garra ens feia cinc cèntims de com veu el tema del manifest del RUI per a la independència de Catalunya i comarques.

I fins aquí. Com sempre, que tingueu un bon final de diumenge, i espero que marxeu amb alguna cosa que us hagi servit. Petonets.

Recull d’articles (número 16)

Avui, aniversari de la fatalment anomenada “Spanish Revolution” (pre-bonus auto promocionat), us presento el setzè recull de cosetes que he anat trobant aquí i allà per la xarxa. Espero que ho gaudiu i, a diferència de fa cinc anys, entengueu quelcom.

  • Brain Pickings, un descobriment atrapant –i existencialment perillós–, té un arxiu d’allò més atrapant i curiós. A Emerson on the Two Pillars of Friendship fan un comentari a l’anàlisi de l’amistat que feu Ralph Waldo Emerson. Deliciós.
  • A The New York Review of Books van fer un article llarg sobre David Hume. No només es comenten algunes de les seves obres, que he posat a la llista, sinó aspectes de la seva vida personal que comentaré, si no falla res, aquesta setmana.
  • Enric Vila fa dies que està en ratxa i ja ho deia diumenge passat. A La revolució convergent en tenim una nova mostra. No deixeu de llegir la resta d’articles d’aquesta setmana, en especial Pensar a Convergència i el de l’Anna Gabriel en què no parla d’ella. El primer paràgraf és sublim.
  • A can Samizdata parlaven fa dies sobre la des-ulsterització de l’Ulster. Penseu en quant fa que no hi ha noticies del nord d’Irlanda. Al text de l’article hi diuen una frase encantadora per explicar-ho: «Maybe the two sides stopped wanting incompatible things. Or to be accurate, one of them stopped caring so much and the other almost stopped caring at all.». Per pensar-hi, oi?
  • Tornant a El Nacional, Marc Pons feia un relat del brevíssim període de temps en que Catalunya fou independent. I ben poques coses han canviat –en el fons– des de 1641…
  • Boaz Vilallonga torna a parlar de l’arquetip del jueu a un article de l’Ara que fa, com ja han dit, una esmena a un dossier publicat pel mateix diari. L’heu de llegir, ja que explica la falsedat i la perversió de l’arquetip emprat a la premsa per definir la societat israeliana.
  • A El Objetivo –el que n’ha fet la traducció des de The Objective deu ser familiar directe de qui traduïa els títols de les pel·lícules– parlen sobre el paternalisme del populisme.
  • I per acabar, recuperem al musicòsof Dedéu explicant-nos qui són dos càrrecs arribats recuperats a diferents estructures de la mamella pública: Pilar Pifarré i Manuel Cruz I com a bola extra, Kids, que m’ha fet recordar a en Martí Llorens, el millor Mestre que he tingut.

Que tingueu un bon diumenge.

Nash i la cooperació

Fa temps, en un comentari a un article de Sonia Carbajal, vaig trenar una visió de la teoria de jocs i el dilema del presoner. En ella, arribava a la conclusió que l’equilibri de Nash era resultat de la percepció del propi matemàtic, esquizofrènic sense diagnosticar quan feu la seva teoria.

Sis anys després, m’he d’empassar les afirmacions. Podria ser que Nash hagués fet allò de modificar l’experiment per tal que els resultats quadressin. Però també podria ser que l’experiment original, amb les secretàries de la RAND, no s’hagués dissenyat bé. I dic podria perquè ho desconec, em fa mandra buscar-ho, i no alteraria per a res el que diré a continuació.

Cooperar per a assolir un millor resultat a llarg termini és ben bé la decisió lògica i racional per a qualsevol. Tret que aquest qualsevol es trobi en una situació d’estrès. En aquest cas, la racionalitat defuig qualsevol crida, i la paranoia ego(t)ista pren el control de la persona. Quin hauria sigut el resultat si les secretàries de la RAND Corporation haguessin fet l’experiment de Nash sota pressió, per exemple enganyant-les dient que s’havia de retallar la plantilla?

Els experiments que cerquen trobar respostes lògiques i racionals són una cosa, i els resultats del dia a dia en son una altra de diferent. Els humans, quan estem bé, satisfets i tranquils, ens comportem de forma racional i cooperem fins a un cert punt. Quan la situació de normalitat canvia, ens tornem qualsevol cosa menys racionals i lògics. La cosa és que això no passa només en països “llatins”, on si algú es pot saltar un stop, o avançar amb línia contínua, ho farà pel senzill fet de poder fer-ho, encara que la recompensa sigui arribar un segon abans a la feina. Encara que la contrapartida sigui posar en risc la seva vida i la dels altres.

Per això els moviments populistes, que apel·len als sentiments i no a la raó, tenen tanta tirada. I per aquesta raó el liberalisme mai triomfarà. Sempre hi haurà qui aprofiti el sentiment d’enveja a curt termini per esborrar tota possibilitat de cooperació futura. També per aquesta mateixa raó no va triomfar el socialisme científic, que promulgava un futur perfecte de cooperació proletària, però que engendrà un món on l’avantguarda –la classe dirigent– ho tenia tot, mentre que les bases passaven gana amb un coeficient del 90% de felicitat.

Però tot i copsar aquesta paradoxa –més ben dit, gràcies a copsar aquesta paradoxa– aquells que per la nostra condició, educació o ideals, mantenim la fe en poder atansar-nos a un nivell òptim –atenció, òptim, no perfecte– de cooperació i fraternitat universals, podem seguir intentant-ho. A un dels capítols d’ Escritos libertarios, Jean-Paul Samson li escriu a Albert Camus:

«Tot home disposa d'una zona més o menys gran d'influencia. Li deu als seus defectes així com a les seves qualitats. Però què importa. Està allà, utilitzable immediatament»

Cal emprar la nostra zona d’influència, per petita que sigui, per anar equilibrant la balança mica en mica. Tenir clar que mai assolirem la perfecció, però intentar trobar el punt òptim. Perquè si no ho intentem nosaltres, qui? I si no ho fem ara, quan?