Sobre el populisme constructiu

Ja fa dies que em ronda pel cap una associació d’idees al voltant d’un article que em va fer arribar un dels meus Mestres: The Case for Constructive Populism. Si no l’heu llegit, feu-ho.

En resum, el nativisme –concepte molt més eficaç que ‘nacionalisme’ i que darrerament veig bastant–, l’agressivitat vers l’altre i les consignes curtes, absurdes i fàcils de recordar estan guanyant allò que alguns anomenen “el debat de les idees”.

Un nou fantasma recorre Europa

El populisme banal, reforçat per l’argumentació sobre temes i conceptes complexos en forma de frases curtes, i sovint d’un màxim de 140 caràcters, obliga als moderats i als defensors de la pluralitat a explicar per què aquestes frases i consignes no volen dir absolutament res. El tema és que, per molt que hom s’esforci a intentar contrarestar les absurditats, aquestes són tremendament efectives.

Ho podem veure, en part, al discurs de Mariano Rajoy després de guanyar les segones eleccions. Recorda els parlaments de celebració de trofeus futbolístics. També ho comprovem amb la quantitat faraònica de bajanades vessades a Twitter pels diputats i regidors En Comú aquest estiu.

Criticar el turisme des de destinacions turístiques semi idíl·liques. Equiparar sentiment nacional segons el territori on es passin les vacances –també des de destinacions més o menys idíl·liques– o la patologia persecutòria arrel del color dels gomets i les sigles que a hom li posen al passaport.

La quantitat de suor, píxels, amplada de banda, piulades i el més important, temps que es podria haver destinat a fer coses útils, és igualment faraònic. No negaré que és divertit, però cal tenir present que estem davant una tàctica de distracció dels temes reals.

Temes com la incapacitat manifesta de gestió d’Ada Colau al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, on salta de polèmica en polèmica –altre cop per despistar als ciutadans de la seva incapacitat.

Temes com la buidor del discurs en l’àmbit espanyol, on el Tsunami confluent comença a esdevenir com una platja de l’Adriàtic, entre Rímini i Pescara –just davant Hvar, a Croàcia, on estiuegen en Mena i alguns Trump i Murdoch–, en un dia de calma: onades que amb prou feines s’aixequen un pam de la sorra. Moviments que asseguren que estan disposats a investir presidents però que obvien les matemàtiques elementals.

Com deia en Boaz Vilallonga en un parell de –oh, ah…– piulades, En Comú és estètica buida. No hi ha res al darrere, tot és façana i porexpan. El què més inquieta és que aquests discursos, incloent-hi aquells que cauen en pic hom fa una suma o consulta el diccionari, quallen. I quallen fort.

El manifest pel RUI, cas d’estudi

Tornant a l’article enllaçat, Kemal Dervis defensa una tesi innovadora. Donar la volta al populisme i fer-lo constructiu, moderat i humà. Amb diferents aproximacions segons el tema que es toqui.

The way to overcome identity politics and irresponsible populism is not to meet it in the middle or to fight it with detailed technical analysis. The way to avoid disaster is constructive populism: simple, accurate, and always sincere.

I precisament això, o si més no quelcom semblant, ha succeït a Catalunya al voltant del Debat del RUI i el seu manifest. De forma simple, precisa i sincera, aquest debat ha defensat que cal posar la democràcia al centre per tal de desfer qualsevol ambigüitat residual, i què és l’única forma real de realitzar la independència de Catalunya.

Com ho ha fet? Al principi amb una munió de piulades, establint un marc de debat de frases curtes; amb fils d’uns 30 tuits i argumentant a dues o tres bandes. Sí, s’havien fet diferents conferències i el tema es parlava de feia temps. Però hi ha un salt entre finals del 2015 i principi de juny del 2016, amb la ponència del doctor Abat Ninet del maig com a catalitzador final.

Cap moviment sorgeix de cop i del no-res, i potser més endavant m’endinsaré en el procés de generació. Però la percepció general que tinc és que en aquest moment, juny del 2016, el tema agafa la massa crítica suficient –el que Malcom Gladwell en digué tipping point— per passar de tema que es tracta “a la perifèria” a situar-se al centre de l’atenció pública.

Un cop es va assolir aquesta massa crítica, i traient profit de l’èxit inicial de signataris, es van començar a publicar textos més elaborats a diferents mitjans digitals. El debat va traspassar del tot l’escletxa que separa el món digital del real. Però com es va traspassar, aquesta escletxa?

La base

Segons diferents números i estudis, el nombre d’usuaris de Twitter a Espanya és una xifra situada entre 5 i 7 milions de persones, més o menys del 10 al 15% de la població. A Catalunya aquestes magnituds serien, si no iguals, molt semblants.

En realitat el nombre ha de ser bastant més baix. Els usuaris de Twitter més grans de 55-60 anys són molt pocs, però la població d’aquesta franja és molt alta. Acceptem 12% com a “nombre d’usuaris de Twitter respecte a la població de Catalunya”. Això ens deixa menys d’un milió de persones.

Adhesió, mobilització o aconseguir el que es busca

Si ho veiem com una campanya d’adhesió organitzada de forma exclusiva a Internet, el Manifest pel RUI, amb menys de 15000 signataris en dos mesos, es podria considerar un fracàs bastant estrepitós si ho comparem, per exemple, amb la Iniciativa Legislativa Popular per l’Educació Pública: 95.000 signatures, 23 mocions a ajuntaments, 170 entitats, xerrades arreu de Catalunya. Però si tornem a Internet, trobem només 2.370 “Likes” a Facebook i 3.777 seguidors a Twitter.

Al ritme actual, el Manifest del RUI no arribaria als 50.000 suports necessaris per presentar una ILP en el termini màxim legal –més pròrroga– de 6 mesos. Però a diferència de la ILP per l’Educació Pública, i aquí rau el més interessant, el Manifest sí que ha influït en la política catalana.

En menys d’un mes –de fet en dues setmanes i poc–, amb ajuda del buzz, el soroll i el hype que s’ha creat al seu voltant, ha sortit d’internet i els partits polítics han recollit el tema, que ja és damunt la taula de negociació.

De forma accessòria i dins una carpeta, si voleu, però ja és a la taula. I com afegitó col·lateral, cal notar que s’han alçat veus demanant l’empoderament d’alguns dels seus promotors en forma de candidatura a l’alcaldia del Cap i Casal.

Si algú creu que això és el procediment normal, convido a repassar la història de l’activisme digital a Catalunya i a Espanya, on tot allò que prové de les xarxes –patents de programari, drets civils a Internet, guerres de copyright…– sempre s’ha vist com una cosa de friquis.

La primera iniciativa sorgida de forma íntegra d’Internet que va triomfar fou les protestes contra la Llei Sinde, que van derivar en el 15M, que va derivar en… bé, deixem-ho.

Populisme civilitzador?

Tornant al tema que obria aquest text, podem estar davant d’un dels primers casos d’estudi d’aquest populisme constructiu. És constructiu perquè ha servit per portar un tema de decisió refrendaria, democràtica, a un procés que, fins al moment, no ho contemplava o ho feia en altres termes –el Full de Ruta establia un referèndum només per aprovar el text, ja fet, d’una Constitució[1].

A partir d’aquest debat s’ha modificat l’estratègia política de dos –no puc afegir el tercer partit encara, ho sento–, dels tres partits partidaris de la independència, amb l’afegit que, en cas de celebrar-se, obligaria tant als tres com a la resta a posicionar-se de forma clara i contundent.

I és populista perquè un document signat per 15.000 persones, menys de l’1% dels votants de la coalició guanyadora de les eleccions al Parlament, ha generat un moviment i soroll enormes, en un entorn molt específic què és Twitter. I ho ha fet amb/en idees que s’han de desenvolupar en menys de 140 caràcters –i uns quants storify, d’acord.

Segur que hi haurà qui titlli aquest èxit d’acció política com a totalitarisme antidemocràtic. De forma gens curiosa sempre són els mateixos que acusen de totalitarisme, sectarisme i feixisme a aquells que aconsegueixen tirar endavant iniciatives amb les quals no hi estan d’acord.

Això és indicatiu, precisament, de la seva condició de totalitaris, sectaris i feixistes. Els mateixos que empraven els grans moviments de masses per aconseguir resultats semblants, encara que infinitament més vistosos amb les banderes i manifestacions, als que podem veure.

Perdent el temps…

El fet és que la idea de recuperar la via del referèndum torna a ser vigent. I mentrestant, alternem les vacances fent mofa, befa i escarni dels quatre personatges que van etzibant una animalada rere l’altra, i reben tots els atacs dels qui se senten insultats[2].

I mentre a Internet tots ens barallem, el votant En Comú segueix allà, a l’altra banda de l’escletxa digital. Està a les Associacions de Veïns, Plataformes Ciutadanes i diferents moviments i associacions.

I el tret principal de tots ells és que no tenen gaire presència, ni els importa el que hi passa, a xarxes com Twitter. Potser sí a Facebook i altres estructures on l’enllaç entre persones és més fort[3].

Cal pensar la forma de contrarestar la banalitat i el populisme destructiu d’En Comú. I cal pensar com fer-ho de forma senzilla, precisa i sincera. El mètode actual, prenyat de superioritat intel·lectual, articles quilomètrics amb dades inacabables que costen de seguir als que tenim poca idea, no funciona.

Conclusions: capgirar el sentit del populisme

Cal desactivar el cretinisme i la buidor, i al mateix temps posar-los davant els votants d’En Comú, com un mirall. Preguntar-los de forma directa i sacsejar-los la intel·ligència. Preguntar-los si de veritat es creuen totes les animalades que diuen els seus propagandistes.

I cal fer-ho de forma precisa, senzilla i sincera. Constructiva, moderada i humana. Trencant el control informatiu dels seus aparells i anant a buscar a la persona. Accions individualitzades. Quirúrgiques. Mentre això no passi, seguirem en mode broadcast, gastant una quantitat inhumana de temps i energia amb resultats pírrics.

Aquestes formes per intentar arribar allà on fins ara no s’arriba, de modificar agendes polítiques mitjançant molt moviment aparent, generat amb pocs recursos, és això el que jo veig com Nova Política.

L’estètica buida, basada en escarafalls i consignes absurdes però sense fer res –en el millor dels casos. En el pitjor, per destruir allò que s’ha aconseguit–, és una perversió. No és, ni de bon tros, Nova Política. És neopolítica. O el que vulgueu.

És la mateixa política de sempre, envernissada de revolucions consistents en apartar al qui robava ahir per col·locar-se un mateix i seguir robant més, millor i de forma descarada, amb qualsevol excusa. La realitat és que ja no es posen ni excuses.

És, com ja s’ha dit, pitjor que la invasió i saqueig de Roma per part dels bàrbars. Almenys els bàrbars sabien apreciar certa bellesa en les estàtues, o el plaer dels banys. El que passa aquí és destrucció per destrucció. És incivilisme –d’incivilitzat–, ràbia i odi, i així, de forma directa, ho han explicat els seus promotors.

Entre les consignes supremacistes En Comú i el “¡Viva la muerte!” de Millán-Astray tan sols hi van 80 anys. De fet, el discurs joseantonià està més que viu, i ha entrat al Congreso de los Diputados –no us perdeu La putinización de occidente.

No hi ha absolutament res que els separi. Tan sols temps. El procés mental és el mateix: els mutilats només volen rodejar-se d’altres mutilats com ells[4].

El populisme constructiu –civilitzador i, per tant, humanitzador en lloc de domesticador–, el fet de desmuntar discursos perversos de banalitat, això sí que és –part de– la Nova Política. És recuperar el pensament crític i el sentit comú. I fer-ho de forma fàcil.

És evitar el desastre sense entrar en la inutilitat de rebatre dades falsificades. És aprofitar el moviment i la connexió sorgits, per exemple d’Internet, per portar el debat allà on toca.


1. Segueixo dient que fer això sense preguntar si els catalans en volem, de constitució, no és gaire democràtic.

2. De la similitud entre la tàctica d’emprar uns personatges per tal de parar el cop de certs videojocs i la seva relació amb la política actual ja en vaig parlar, però caldria rellegir i veure si no s’ha girat una mica la truita.

3. Com fa temps que es diu, Twitter presenta un llaç molt fràgil entre nodes. Hom pot seguir i ser seguit amb un clic. Facebook no permet això, ja que requereix aprovació explícita.

I si parlem de Whatsapp, que a algún estudi apareix de forma incomprensible com una “xarxa social”, quan és un simple programa de missatgeria entre persones que es coneixen, la cosa encara és més difícil. Twitter és un sistema públic de comunicació per SMS. Whatsapp és email+llistes de correu+veu i tot a temps real, amb la diferència que has de demanar el telèfon a la persona amb qui vulguis comunicar-te, i aquesta te l’ha de donar.

4. Discurs de Miguel de Unamuno al paranimf de la Universidad de Salamanca, 12 d’octubre de 1936.

Què no és la Fraternitat Unilateral

La setmana passada vaig llençar una idea que, si no s’explica un xic més, pot no comprendre’s del tot i portar a equívoc. Es tracta del que, com no se m’ha acudit cap altre nom millor, he anomenat Fraternitat Unilateral –que no Universal, això és una altra cosa.

En l’article passat posava l’exemple del Visca Espanya!! de Joan Maragall. Per què? Doncs només perquè el citaven a la peça del “olor de multitudes” –encara ric. Però crec que fer el joc de mots amb el text del poeta i el títol 2.0 causa més confusió que aclariment. Per tant, tot i que era accessori, us demano que us oblideu de Maragall.

I abans de començar, un micro-diccionari. Quan parlo de la “persona jurídica Espanya” em refereixo a l’Estat espanyol i els seus simbionts. El Gobierno, consell de ministres amb els corresponents ministeris i estructures paral·leles, Congrés, Senat i alts funcionaris, i la rècua de la Corte.

També el para-estat, allò que molts anomeneu “lo de l’IBEX”, fundacions més o menys obertament franquistes, plataformes de moviments ciutadans –cal parlar-ne, d’aquests moviments. En José Alcántara ho féu ahir, i molt bé–, i qualsevol ens, entitat, estructura o persona que pretengui canibalitzar la ciutadania amb l’excusa d’Espanya i el seu passat, el seu futur o la seva unitat.

A vegades, per definir una cosa el millor és explicar “què no és”. Les ombres poden crear formes irreals, i el millor és portar llum per tal d’eliminar-les i veure la cosa tal com és. El punt més important: la Fraternitat Unilateral és una idea desenvolupada únicament per a benefici de la independència de Catalunya.

No és una nova forma d’explicar Catalunya, ni és pedagogia. Tampoc un nou intent d’explicar “per què volem ser independents”. Encara menys n’és una justificació, d’aquest per què. Justificar-se per la independència entraria dins el fang del provincianisme més abjecte.

No es tracta de voler canviar res de la “persona jurídica Espanya” com a tal; tampoc al que es coneix actualment com “España de las autonomías”. Encara menys és regenerar res. Si m’heu llegit darrerament, espero que tingueu clar que trobo aberrant, presumptuós i esperpèntic l’imperialisme catalanista –d’ahir, d’avui i de sempre.

Això d’anar a altres llocs “a modernitzar”, en especial sense que ningú hagi preguntat abans què els sembla i si hi estan d’acord, em sembla un xic agosarat. I vanitós.

Què us fa pensar que algú a qui es titlla de poc menys que d’imbècil i analfabet, accepti de bones que qui l’insulta li indiqui, a més, com ha de fer les coses? Bàsicament, parlo de la regla d’or: no facis als altres allò que no voldries que et fessin a tu.

I reblant el clau, m’agrada recordar com em sento cada cop que ve algú a qui no conec de res –i que no em coneix de res– i em diu com he de viure a casa meva, com he de fer la meva feina, etc. Com us sentiu, quan us ho fan?

Tampoc és cercar la instauració d’una estructura federal. El que jo vull i defenso és que Catalunya esdevingui un país independent. Però això no elimina la realitat orogràfica. A menys que es dinamiti tota la frontera, Catalunya es desprengui de la placa continental i comenci a flotar pel Mediterrani, els veïns al nord, a occident i al sud seran els que seran, i seran els mateixos d’ara.

Aquesta idea de la Fraternitat Unilateral tampoc és crear una nova estratègia, ni modificar l’existent. Encara menys tornar a debatre la idoneïtat de fer referèndums o eleccions, ni en quin ordre específic s’haurien de fer. La FU es pot aplicar independentment del moment i de quina sigui l’estratègia a mig-llarg termini.

És més, penso que és especialment aplicable en aquest període en què la persona jurídica Espanya està d’interina, amb govern en funcions i mentre tots els simbionts lluiten per mantenir la posició i seguir canibalitzant.

Per tant, no és federalisme –ni simètric, ni asimètric, ni del dret ni del revés–, tampoc és imperialisme ni bonisme. No és catalanisme renaixent que aspira a prendre el timó d’Espanya per redreçar-la. Tampoc és canviar estructures, ni internes ni mentals, d’Espanya ni els seus ciutadans.

Repeteixo, és una idea pensada per a què treballi en exclusivitat per a la independència de Catalunya. Però d’això en parlaré un altre dia.

Recull d’articles (20)

Diumenge. La mare talla, el pare menja i aquí toca fer recull de coses interessants, per alguna raó o una altra, llegides per la xarxa. Tot i ser estiu, no serà pas lleuger.

  • Obro el compendi d’avui amb en Bernat Dedéu, que feia una petita oda a Quico Homs en ocasió del clatellot rebut amb allò del grup mixt. Amb el final gairebé vaig plorar del riure.
  • En Manel Guerra, vell company dels bits, parla de llibres. Però no en plan crítica, sinó dels llibres físics, i de com ens poden transportar de mil formes diferents.
  • A Can Aglaia han rescatat un article de Ferran Mascarell del 2009. És curiós, perquè a l’inici de l’article, Mascarell parla sobre els errors en la conformació de la identitat a Catalunya, que caldria oblidar certs errors i treballar junts. I després parla dels catalans vells i els catalans nous. I a mi em sona a estatuts de puresa de sang. I després, ja al final del text, hom s’adona que no ha dit res. Polítics…
  • Carles Boix explicava alguna de les utilitats del referèndum (el concepte anteriorment conegut com a RUI), en tant a clarificació les diferents interpretacions que els diferents partits independentistes fan del full de ruta. Com sempre amb el professor Boix, cal llegir-lo.
  • I un altre text que us recomano llegir és el de Boaz Vilallonga sobre totes les batalles del Born. Guerres d’identitat, memòria i història.
  • Canvio d’hemisferi. Segur que recordareu bé una de les reclamacions més tradicionals de l’Argentina –a banda del pesat ‘sí, pero en Argentina…’– en tant a la sobirania de les Islas Malvinas. Doncs resulta que, tècnicament, les Malvinas són uruguaianes. Com us quedeu?
  • I Jesús Pérez ens explica algunes coses sobre el passat, el present i el futur de l’Argentina, on el Kirchnerisme es desfà i comencen a sortir casos esperpèntics com el de la desviació de diners públics de la Fundación Madres de la Plaza de Mayo i la seva presidenta dient-li al jutge que es fiqués la declaració “por el orto”. Com a apunt personal, caldria recordar coses d’aquestes als argentins que es vanten de puresa i acusen a altri.
  • Per acabar, tres “Samizdata quote of the day”. La primera, sobre neo-conceptes i “post-truth politics“, concepte denigratori que, segons Patrick West, empra la neo-esquerra per dirigir-se als votants del Brexit, de Trump o, d’aquí poc, qualsevol que no pensi com ells.
  • La segona, també associada al Brexit, ens recorda el cinquè aniversari dels disturbis de Londres, on una munió de joves van saquejar i incendiar diferents establiments durant uns dies, amb excuses vagues i poc clares. La pregunta és, per què es justifica el saqueig i la violència com una expressió lícita de la frustració per la situació del país, mentre que als votants –perquè votar és democràcia– del Brexit se’ls acusa de ser hipòcrites, racistes i estúpids?
  • I la darrera: La correcció política és feixisme disfressat de bones maneres.

Que tingueu un bon diumenge. Hidrateu-vos i poseu-vos crema solar.

Aclariments sobre el RUI i la Via Abat

Sembla que, aquesta setmana, el concepte del Referèndum Unilateral d’Independència (RUI) ha acabat d’esclatar. Ja feia dies que corria, però ara, en especial amb l’inici de la campanya de repetició de les eleccions espanyoles –fet que no deixa de ser curiós–, tothom parla i comenta el nou hashtag de moda.

Tanmateix he detectat certes divergències en la interpretació del #RUI. M’explico. Pel que porto veient, tot començà el 17 de maig amb la compareixença del dr. Josep Abat al Parlament on defensava una visió clara: existeix una majoria clara per fer una declaració d’independència. Es pot fer. Caldria confirmar-la amb un referèndum. Això és el que hauria de fer el nou govern.

A diferents punts o focus d’inici a diverses publicacions digitals –individuals o de premsa–, el tema s’ha anat extenent s’han anat recuperant texts de fa un i dos anys. Els qui ara anomenen la «tríada sònica» (?) —Jordi Graupera, Bernat Dedéu i Enric Vila— defensaren aquesta via, o com a mínim a mi m’ho va semblar, i la començaren a moure. S’han fet diferents articles aquí i allà –sí Domenechs, segueixen fent articles. La cosa ha anat creixent i ara, ja en campanya, diaris de paper, digitals, polítics i gairebé tothom parla de forma oberta del famós RUI, que està esdevenint tema de mercadeig electoral… a les eleccions espanyoles.

La cosa és que veig que vora el 80% del que llegeixo sobre el #RUI es refereix a una cosa molt diferent de la Via Abat: defensen la convocatòria d’un RUI, bé a l’escocesa –és a dir pactat– o bé de forma unilateral si l’Estat espanyol segueix negant-se. Per fer-ho suau, i com vull que aquest article sigui purament definitori, només diré que em sembla un «torni a la casella de l’estiu de 2014, sense cobrar».

Això crea moltes preguntes: nous noms, nous conceptes i noves teories per a una cosa que ja es va intentar i no es va fer bé –per infinits motius que ja no m’interessen. Per tant, i després de confirmar-ho amb el mateix Abat, intueixo que aquí hi ha dues visions i, crec, s’estan confonent conceptes. Cal explicar bé quina és la Via Abat (copyleft) i no estaria gens malament que hom es posicionés. Tal com ho veig, seria això:

Dia 0. Per seguir la legalitat vigent catalana es proposa una llei que insti al Govern a declarar la independència i a convocar immediatament un referèndum per a confirmar-la. Com la famosa «declaració del 9N», però útil i clara. La llei segueix el seu procés i es vota al ple del Parlament. Al mateix ple es vota la modificació de la Llei 10/2014 de consultes populars no refrendaries per tal d’eliminar el «no» del títol i fer que els resultats siguin vinculants. En cas que s’aprovin ambdues lleis, es publiquen a la següent edició del DOGC.

Dia 1. Les lleis surten publicades al DOGC i entren en vigor. De forma immediata, el president proclama la independència –al balcó del Palau de la Generalitat, al Parlament o a un búnquer subterrani, tant se val. A partir d’aquest moment, Catalunya és un Estat independent i sobirà –és a dir, la llei màxima ja no és la Constitución Española sinó l’Estatut. En acabar la proclamació d’independència, i d’acord amb l’article 4.2, supòsit a, de la Llei 10/2014, el President convoca per iniciativa institucional la confirmació de la situació.

Dia 2. Es publica la convocatòria al DOGC i comença a comptar el termini. Si tot està envestat –que hauria d’estar-ho per fer les coses de forma ràpida i fàcil–, el referèndum de confirmació es pot fer en els 30 dies que preveu l’article 10.4.

A partir del dia 1, la Conselleria d’exteriors hauria de fer una activitat titànica per visibilitzar la situació. Cercar suport internacional tenint en compte la legislació. La Convenció de Montevideo (en especial els articles 1, 3, 6, 8 i 11) és clara en el tema del reconeixement: el reconeixement internacional és irrellevant per l’existència d’un país. Això sí, cal tot el suport que es pugui per tal de neutralitzar el màxim possible els moviments de violència espanyols.

De la mateixa forma les conselleries, a casa, (economia i finances i interior especialment) han de fer tot el possible per garantir la seguretat de les infraestructures i la caixa del Govern. Com fer-ho, això de la caixa? De la part tècnica –possible bloqueig de comptes per part del Banc Central– en tinc poca idea però segur que algú podria posar-hi llum.

Dia 32. Es celebra el Referèndum de confirmació d’independència. Amb observadors internacionals i el que faci falta. Es fa el recompte i el resultat s’accepta i acata.

Si guanya el no, el Parlament deroga la llei de proclamació d’independència i ens preparem per esdevenir la Irlanda de Cromwell. Si guanya el si, visques a Catalunya, convocatòria immediata d’eleccions i el nou Parlament haurà de fer lleis que substitueixin les espanyoles, estructures d’Estat, debatrem el model social de país, debatrem constitucions i el que calgui.

Aquesta, i no una altra, és la que considero la Via Abat. Torno a dir-ho. Aquest és un text descriptiu. Aquí no entro en consideració si el dia 0 pot ser avui, demà o d’aquí a 13 mesos, ni percentatges d’acceptació referendaris –tant de llindar si/no com de resultat–, ni si aquesta opció és més viable, fa més bona olor o renta més blanc, ni gairebé res tècnic.

El meu objectiu és descriure de la forma més exacta possible quina és la Via que es defensà el 17 de maig al Parlament. Quina és la via de secessió que defenso jo –també de fa anys i amb molta menys visibilitat. I intentar clarificar conceptes per evitar caure en la retòrica processionària. Com he dit al principi, cal clarificar aquest tema. És temporada electoral i els venedors de diaris –i de fum– fan l’agost.